Nit de Miss Espanya

Lliga. At.Madrid 4-FC Barcelona 2.

Avui, nit de Miss Espanya, el Barça ha anat a la capital del regne a exhibir la seva figura, amb l'actitut orgullosa, prepotent i de desídia amb que una mala Miss surt a la passarel·la.

Després de fer el més difícil, posar-se a dos punts del líder, els jugadors han jugat al Calderón com feia setmanes no feia: passejant-se, jugant al tran-tran, confiant que la seva classe, combinada amb la (fins avui) calamitosa situació de l'Atlético, seria suficient per a guanyar còmodament al Calderón.

I ens em endut quatre. Perquè quant surts així, sense tensió, intensitat, joc ràpid, sense les línies juntes, quan no assetges la porteria contrària...i jugues contra un rival ferit amb homes de qualitat, et pot passar això.

Avui no hi hagut el joc ni les ocasions que hi van haver a contra el Celtic o el València. Tot el contrari. L'únic en què s'ha semblat el Barça d'avui al dels últims partits és que ha continuat permetent un 100% d'encert del rival en els xuts a porta. L'Atlético ha xutat quatre cops entre els tres pals i ens ha fet quatre gols. La cosa ja és altament preocupant per a un equip que vol ser competitiu i aspira a guanyar títols.

En una nit en què podiem haver donat un mostra de joc, autoritat i intimidació a la mateixa capital del reino, ensenyem les nostres feblesses i ens tornem a distanciar del líder, que aquest cop no ha fallat.

Sí. Tornem a estar a cinc. I haurem d'acceptar les bromes de la rima, encara que dolgui. Misscagoncony!!!

No tots els empats son iguals

Semifinals Copa del Rei. Camp Nou. Partit d'anada.
FC Barcelona 1-Valencia CF 1.

No, no tots els empats son iguals. Ni saben igual.

Abans del partit (anada d'una semifinal de Copa, i jugant a casa) ningú hauria signat l'empat a 1. Al minut 90 tothom l'hauria signat. I així ha estat: al 93 ha marcat Xavi...tot i que ajudat d'una "mà negra". La d'Eto'o.

Hem empatat. No és un bon resultat. Però pitjor hauria sigut perdre, i hem estat apunt apunt. I un gol al descompte sempre fa que un empat deixi sabor de victòria. Per això no tots els empats saben igual.

I no saben igual, a més, per què aquest no ha estat un empat com aquells de fa quatre mesos. Hem empatat, però hem merescut clarament guanyar.

Ningú no li pot reprotxar actitut, tensió i concentració a l'equip. Ni tant sols intensitat, verticalitat, bon posicionament o no crear ocasions de gol. Perquè s'ha dominat (70% de posessió de pilota al segon temps, davant un València plé de "peloteros" té molt de mèrit), i s'ha xutat 14 vegades entre els tres pals. S'ha deixat, malgrat l'empat, una molt bona sensació d'equip.

L'eliminatòria no només està oberta sinó que penso que fins i tot està a favor nostre. El València a casa haurà d'obrir-se més i el Barça tindrà més espais que dimecres.

Només hi ha dos "peros" i dos comentaris.

Els "peros". 1) Que seguim desaprofitant tantes ocasions de gol. Necessitem 14 xuts entre els tres pals per fer un sol gol. I això ja no és un tema aïllat. A Glasgow vam fer 3 gols...de 24 xuts a porta. El percentatge d'encert és baixíssim. 2) Que, per contra, els rivals necessitin tant poc per fer-nos gol. El València, un xut a porta, un gol. El Celtic, tres xuts, dos gols.

Els comentaris. 1) A Henry i Eto'o els veig jugant junts en un equip que jugui amb dos puntes, el típic 4-4-2 (que d'altra banda, no estaria mal provar alguna vegada...que s'ha de ser una mica més flexible i menys dogmàtic). Jugant amb tres puntes es destorben. Ni un ni l'altre troba el lloc, baixa el rendiment individual de cadascun d'ells i el de la davantera en conjunt. Jugant amb el nostre habitual 4-3-3, o Eto'o o Henry, no els dos junts. 2) Ja sé que es tractava d'una rotació, que segueix sense estar al 100% però, tot i així, en una semifinal de Copa, ni que fos per jugar els darrers 20 minuts, i estant el partit com estava...jo he trobat a faltar Ronaldinho.

The Oscar goes...

Al guionista que hagi escrit aquesta Lliga!

Diumenge 27 de gener El Madrid es posava a 9 punts. I jo mateix vaig escriure a aquest blog "El Madrid a nou, i la lliga adéu".

Avui, diumenge 24 de febrer, dia de Sant Sergi i de Sant Modest (no és broma), el Barça s'ha posat a dos punts del Madrid, i la lliga torna a estar viva vivíssima.

En homenatge al sant que celebra l'onomàstica el mateix dia que jo, diré: gràcies a Déu que em vaig equivocar. Gràcies a Déu que, de futbol, definitivament no entenc res de res.

Quan encara no fa ni un mes que el Madrid se'ns va anar de nou, i tot semblava perdut, el Barça fa cinc gols a casa i el Madrid encadena la tercera derrota consecutiva perdent al Bernabeu contra el Getafe, i encaixant un gol absolutament surrealista.

Visca la Lliga i la Mare que la va parir. I en aquesta nit d'Oscar's, lo dit: que li donin l'Oscar al millor guionista a qui hagi escrit aquesta Lliga.

Per fí ha arribat!

Doncs sí! Ha estat avui, dimecres 20 de febrer, que ha arribat. Ha arribat la Champions, un gran partit a Celtic Park, la millor versió del Barça dels darrers mesos, el millor Ronaldinho, una victòria fora de casa de les què prestigien i enorgulleixen, la possibilitat de per fí veure en un mateix partit els quatre fantàstics, l'ocasió de Rijkaard de per fí poder escollir entre tots els membres del planter, un golàs d'Henry, dos golassos de Messi, tornar a tope veient un partit del Barça, tornar a celebrar els gols aixecant-me del sofà...i les ganes de tornar a escriure al blog. Tot això, de cop i el mateix dia ha arribat.

Després de gairebé dos mesos esperant, alegrant-nos més per les derrotes dels rivals que pel bon joc propi, per fí he disfrutat amb el Barça, que ha guanyat 2-3 al Celtic, i ha posat un peu i mig als quarts de final de la Champions. Però més enllà del resultat, el millor han estat les sensacions. Sensacions que feia temps no tenia.

Segur que encara hi aspectes a corregir. No pot ser que guanyem per la mínima, i patint al darrer minut, després d'haver fet el partidàs que hem fet. No pot ser que marquem només tres gols havent xutat 24 cops entre els tres pals, i que el contrari ens faci dos xutant quatre cops. Però avui em quedo amb lo positiu: amb el partit, els 24 xuts, i l'alegria que m'ha donat veure Ronaldinho jugant com als seus millors temps. Un Ronnie que no es mereixia el canvi, i que jugant així tornarà a ser fixe en l'onze titular del Barça.

És el principi del canvi? Ara mateix penso que sí. Que el millor està per venir. O millor dit, que el millor ja ha arribat. Avui, 20 de febrer, per fí ha arribat l'Alta Velocitat a casa nostra. Que no s'aturi el tren!

El Madrid, a 9...

...I la lliga, adéu.

Perquè, un cop més, no som capaços de guanyar fora de casa a un equip que lluita per evitar el descens. Perquè de res serveix la possessió de la pilota si el futbol és horitzontal. Perquè Henry no marca la diferència. Perquè Thuram ha tornat a sortir retratat, un cop més, en un gol en contra. Perquè no he entès ni l'alineació ni el plantejament ni els canvis de Rijkaard. I perquè el Madrid, segueix a ritme de rècord.

El MAdrid, a nou. La Lliga, adéu.

PD: I compte amb el Villarreal, si dijous juga al Camp Nou com ahir ho va fer al Bernabeu.