I si recuperem Valors?

Ahir, 20 d'agost de 2014, es va consumar la vergonya. La FIFA, que fa una setmana va rebutjar rebaixar la sanció a Luís Suarez, va confirmar la sanció d'un any al Barça per a poder fitxar, per les irregularitats comesses en el fitxatge de diversos menors de 16 anys incorporats als equips inferiors del club, incomplint les normes de la FIFA.

I avui ens hem llevat amb un mateix titular als mitjans: "11 dies per fitxar", i la cantarel.la de tots els directius i executius del club que culpen la FIFA i interessos externs de tots els mals que afecten el club. Com si haguessim tornat als millors temps del nuñisme dels anys 80...

En comptes de buscar fantasmes a fora, aquests directius imputats membres d'una Junta plena d'ombres i escàndols, farien bé d'aprofitar per a reflexionar sobre com han fet i fan les coses.

Mai a la història del Barça uns directius, els actuals i el president dimitit, havien judicialitzat i tacat tant el prestigi del club.

El cas FIFA demostra bàsicament dues coses: 1) q el Barça va fer les coses malament, i 2), el nul poder que avui té el Barça a la FIFA.

Després de la vergonya mundial, veurem alguna destitució a Can Barça? Alguna dimissió? Convocarà eleccions aquest President no elegit?

Si de veritat creuen que "La Masia no es toca", no l'han de defensar amb pancartes gegants, sinó fent les coses bé i creient en ella de veritat.

La resposta del Barça, ara, no hauria de ser (com demanen la majoria dels vells diaris esportius de paper) còrrer aquests onze dies a fitxar molt, ràpid i encara que sigui car.

La resposta hauria de ser els nostres Valors: no fitxar ningú i apostar per La Masia...si hi creuen de veritat...

Durant els darrers anys ens hem omplert la boca de Valors... de Pedrera... Hem dit, escrit i llegit que no tot valia per a guanyar... Que nosaltres mai no fariem coses que fan d'altres. Per què nosaltres tenim Valors. Que estavem disposats fins i tot a no guanyar, que és el Valor de tenir Valors...

I si ara els demostressim que no els hem perdut del tot? I si no fitxem ningú? I si no tirem de talonari? I si, davant una denúncia per una (verdadera) mala gestió amb la Pedrera responguessim, senzillament, amb una bona gestió de la Pedrera?

Què podria passar? Que no guanyessim títols? 

De veritat, si no fitxem de pressa i corrents, amb l'equip que tenim, algú pensa que els dos propers anys no podrem competir per tot? De veritat, tant poc creiem en la Pedrera?...

I si, en el pitjor dels casos passés això, que no guanyessim...què? I l'orgull d'haver recuperat Valors?

Hem arribat ja a Ítaca?

De l’1 de març de 2008 al 28 de maig de 2009: 1 any, 1 mes i 28 dies sense escriure cap article. 423 dies de silenci del Patidor Culé. 423 dies en què la història li ha deparat al Barça un gir de 180 graus.

Perquè…què més podia passar al Barça en aquests 423 dies?

Vam perdre la lliga 2007-2008 que per segon cop es va endur el Madrid. Vam caure eliminats a les semis de la Champions en front el Manchester United. El diccionari blaugrana va incorporar noves expressions que han fet història: “Al loro, que no estamos tan mal”, “que no me los embauquen”, “no em toqui eh!”, “estic buscant forces per a no enfonsar-me” o “em veig i no em reconec”.

Va haver moció de censura, dimissió de directius…

Mourinho o Guardiola? Laporta aposta per Guardiola, un jove que només porta un anyet entrenant, i a tercera divisió. Sí senyor, amb dos collons. Aquest Patidor Culé (que per alguna cosa és patidor) no hi creia, ho reconec. Ara, me l’envaino, i amb tot el plaer del món, i em poso dampeus davant la majestàtica figura de Sir Pep Guerdiola, sí senyor…Et reconec, Laporta, que tants cops t’he criticat, la valentia de l’elecció, i t’agraeixo no haver traït uns principis i un esperit futbolístic.

S’envan ídols com Ronaldinho, Deco o Rijkaard...Es queden defenestrats com Eto’o o Henry. Arriben nous cromos desitjats (Dani Alves) i altres que acabaran sent ídols contra pronòstic (Piquembauer)…

I arriba l’inici del trajecte. Prèvia de la Champions, contra el Wisla. Malament!!!… Aquests de Crackòvia ens fan patir!!!! Poc imaginem el què després ens faran gaudir…”Keiteeee”, “Lo puto Gusiluz”….

Temporada brillant. Per emmarcar. Golejada a toooots els grans. 6 al Valencia, a l’Atlètic de Madrid, 4 al Sevilla, a l’Olímpique de Lió, al Bayern de Munich…i 2-6 al Bernabeu!!!

Tres dies després, "Lo puto Gisoluz" il·lumina el cel dels nostres somnis amb l'Iniestazo de Chelsea...

Definitivament, aquest equip està fent història!!!

El Patidor segueix callat. Mossegant-se la llengua. Contenint les seves irrefrenables ganes d’escriure i, per fí, glosar les excel·lències d’un Barça que, després de dos anys de sequera, meravella no només als culers, sinó al món sencer. Tinc ganes d’escriure!!!! Però no…El propi Guardiola ho diu, "Siguem prudents"...Reflexiono…Collons: els dos anys de sequera van coincidir amb l’activitat d’aquest bloc. Va ser estrenar-lo i començar a perdre titols i iniciar la caiguda en picat…

Enfilem la lliga, guanyem la Copa…tinc ganes d’escriureeeee!!!!! Però no…continuaré calladet: a veure si escriuré ara i la cagarem!!!! Fins després de la final de Roma, res. L’endemà, passi el que passi, sí, escriuré alguna cosa. Alguna cosa que miri de plasmar (missió impossible) com la vida pot girar 180 graus en 423 dies…

I sí…ahir estic a Roma. La meva tercera final de Champions. Sevilla, Londres, Roma. Després de la final més dolorosa i la més gloriosa, veurem si el Patidor decanta les seves finals més cap a la victòria o cap a la derrota…

I allà estem tots, a l’Olímpic. Bé…tots no…falta algú físicament, però present via mòbil…

2 a 0 al legendari Man.United. Ens treiem l’espina d’aquella final de Rotterdam de 1991.

Triplet. Copa, Lliga i Champions. Ja en tenim tres.

I triplet. Londres, París, Roma. Ja en tenim tres.

L'emoció és enorme...però no ploro com a Wembley...Potser és que el Barça comença a ser un gran club, el més gran de tots, però “normal”?...

Finestres: actualitza ja els teus llibres, perquè la teva Història del Barça ja és incomplerta…

Diuen que estem en crisi. Doncs visca la puta crisi!!! Que no estamos tan mal!!!

Perquè no...això no és crisi...Barcelona està vestida de gala. Els balcons, els nens...els barcelonins somriuen pel carrer...Això...

Això és la Glòria. Sí. 10 ens ha portat a la Glòria. 3 vegades. És la Glòria…EL Pep va més enllà. “Amics, ja hem arribat a Ítaca”, diu l’SMS. A Itaca? Això és Ítaca? Doncs no ho sé. M’agradaria pensar que no. Perquè sí es que sí, que farem a partir d’ara? Però si és que no…com collons deu ser Ítaca?!!!


PD: I ara sí...ara que he contribuït directament al gran éxit del club amb el meu silenci...podré tornar a escriure una miqueta, no?

Nit de Miss Espanya

Lliga. At.Madrid 4-FC Barcelona 2.

Avui, nit de Miss Espanya, el Barça ha anat a la capital del regne a exhibir la seva figura, amb l'actitut orgullosa, prepotent i de desídia amb que una mala Miss surt a la passarel·la.

Després de fer el més difícil, posar-se a dos punts del líder, els jugadors han jugat al Calderón com feia setmanes no feia: passejant-se, jugant al tran-tran, confiant que la seva classe, combinada amb la (fins avui) calamitosa situació de l'Atlético, seria suficient per a guanyar còmodament al Calderón.

I ens em endut quatre. Perquè quant surts així, sense tensió, intensitat, joc ràpid, sense les línies juntes, quan no assetges la porteria contrària...i jugues contra un rival ferit amb homes de qualitat, et pot passar això.

Avui no hi hagut el joc ni les ocasions que hi van haver a contra el Celtic o el València. Tot el contrari. L'únic en què s'ha semblat el Barça d'avui al dels últims partits és que ha continuat permetent un 100% d'encert del rival en els xuts a porta. L'Atlético ha xutat quatre cops entre els tres pals i ens ha fet quatre gols. La cosa ja és altament preocupant per a un equip que vol ser competitiu i aspira a guanyar títols.

En una nit en què podiem haver donat un mostra de joc, autoritat i intimidació a la mateixa capital del reino, ensenyem les nostres feblesses i ens tornem a distanciar del líder, que aquest cop no ha fallat.

Sí. Tornem a estar a cinc. I haurem d'acceptar les bromes de la rima, encara que dolgui. Misscagoncony!!!

No tots els empats son iguals

Semifinals Copa del Rei. Camp Nou. Partit d'anada.
FC Barcelona 1-Valencia CF 1.

No, no tots els empats son iguals. Ni saben igual.

Abans del partit (anada d'una semifinal de Copa, i jugant a casa) ningú hauria signat l'empat a 1. Al minut 90 tothom l'hauria signat. I així ha estat: al 93 ha marcat Xavi...tot i que ajudat d'una "mà negra". La d'Eto'o.

Hem empatat. No és un bon resultat. Però pitjor hauria sigut perdre, i hem estat apunt apunt. I un gol al descompte sempre fa que un empat deixi sabor de victòria. Per això no tots els empats saben igual.

I no saben igual, a més, per què aquest no ha estat un empat com aquells de fa quatre mesos. Hem empatat, però hem merescut clarament guanyar.

Ningú no li pot reprotxar actitut, tensió i concentració a l'equip. Ni tant sols intensitat, verticalitat, bon posicionament o no crear ocasions de gol. Perquè s'ha dominat (70% de posessió de pilota al segon temps, davant un València plé de "peloteros" té molt de mèrit), i s'ha xutat 14 vegades entre els tres pals. S'ha deixat, malgrat l'empat, una molt bona sensació d'equip.

L'eliminatòria no només està oberta sinó que penso que fins i tot està a favor nostre. El València a casa haurà d'obrir-se més i el Barça tindrà més espais que dimecres.

Només hi ha dos "peros" i dos comentaris.

Els "peros". 1) Que seguim desaprofitant tantes ocasions de gol. Necessitem 14 xuts entre els tres pals per fer un sol gol. I això ja no és un tema aïllat. A Glasgow vam fer 3 gols...de 24 xuts a porta. El percentatge d'encert és baixíssim. 2) Que, per contra, els rivals necessitin tant poc per fer-nos gol. El València, un xut a porta, un gol. El Celtic, tres xuts, dos gols.

Els comentaris. 1) A Henry i Eto'o els veig jugant junts en un equip que jugui amb dos puntes, el típic 4-4-2 (que d'altra banda, no estaria mal provar alguna vegada...que s'ha de ser una mica més flexible i menys dogmàtic). Jugant amb tres puntes es destorben. Ni un ni l'altre troba el lloc, baixa el rendiment individual de cadascun d'ells i el de la davantera en conjunt. Jugant amb el nostre habitual 4-3-3, o Eto'o o Henry, no els dos junts. 2) Ja sé que es tractava d'una rotació, que segueix sense estar al 100% però, tot i així, en una semifinal de Copa, ni que fos per jugar els darrers 20 minuts, i estant el partit com estava...jo he trobat a faltar Ronaldinho.

The Oscar goes...

Al guionista que hagi escrit aquesta Lliga!

Diumenge 27 de gener El Madrid es posava a 9 punts. I jo mateix vaig escriure a aquest blog "El Madrid a nou, i la lliga adéu".

Avui, diumenge 24 de febrer, dia de Sant Sergi i de Sant Modest (no és broma), el Barça s'ha posat a dos punts del Madrid, i la lliga torna a estar viva vivíssima.

En homenatge al sant que celebra l'onomàstica el mateix dia que jo, diré: gràcies a Déu que em vaig equivocar. Gràcies a Déu que, de futbol, definitivament no entenc res de res.

Quan encara no fa ni un mes que el Madrid se'ns va anar de nou, i tot semblava perdut, el Barça fa cinc gols a casa i el Madrid encadena la tercera derrota consecutiva perdent al Bernabeu contra el Getafe, i encaixant un gol absolutament surrealista.

Visca la Lliga i la Mare que la va parir. I en aquesta nit d'Oscar's, lo dit: que li donin l'Oscar al millor guionista a qui hagi escrit aquesta Lliga.