Tot final és un nou inici

FC Barcelona, 0-Real Madrid, 1.

No m’havia perdut un Barça-Real Madrid dels darrers 23 anys, i avui no podia ser menys. Per molts partits que em perdi al llarg de l’any, mai deixo d’estar al costat de l’equip el dia del Barça-Madrid per què, a part de ser un dels millors partits de futbol que es poden veure al món, ja sabeu, per a nosaltres, per als que sou com jo, és més que un partit de futbol.

Ha estat un vespre amb moltes sensacions. Però, la veritat, només amb dues positives. Una: la sortida de l’equip al camp, amb aquell increïble mosaic que posava la “gallina de piel”, mentre 98.000 goles cantavem l’himne, intentant intimidar el Madrid. La segona ha estat quan, un cop ja a casa, derrotat, li cantava l’himne a la meva filla (sis mesets), no intentant intimidar ningú, sinó intentant adormir-la (ho he aconseguit a la setena reptició de l’himne) i...reafirmant-me en les meves conviccions culés, potser?

I és que avui és un dia per reafirmar-se, per dur que sigui. Per què dur ha estat. Molt dur.

Lectura a curt termini: el partit

Ha estat un partit absolutament decebedor per als culés. No només perquè haguem perdut contra el Madrid. Sobretot, per què no hem merescut guanyar.

Tret de l’ímpetu, les ganes i l’esforç, que avui no es pot negar, el nostre equip no ha aportat res més. Hem tornat a veure la pitjor versió del Barça d’aquest nefast any 2007, el pitjor dia i contra el pitjor rival.

En cap moment el Barça ha dominat el partit. ¿Què és per a mi dominar un partit? No és tenir més temps la pilota ni llençar més corners. Dominar el partit és aconseguir que aquest es desenvolupi tal i com t’interessa, tal i com has previst i planificat, que la pilota circuli per les zones on vols que circuli i a la velocitat que vols que circuli, evitant que sigui el rival el què aconsegueixi imposar el seu ritme.

I això, dominar el partit, és el què avui ha fet el Real Madrid de Bernd Schuster.

Va dir Gary Lineker que el futbol és un esport que juguen onze contra onze i en el què, al final, sempre guanyen els alemanys. Avui s’ha acomplert aquesta màxima. I no ho dic només per què Schuster sigui alemany. O per què Van Nistelroy, Schneider, Sergio Ramos, Heinze o Cannavaro ho semblin encara que no ho siguin. Ho dic perque el Madrid ha jugat avui (ho ve fent fa ja un temps) com un autèntic equip germànic.

Per moments m’ha semblat la millor versió del Bayern de Munich o la pròpia selecció alemanya. Equips que no han passat a la història pel seu “jogo bonito”, però que són enormement disciplinats, tremendament efectius i, no saps com, acaben guanyant.

Aquest Madrid sense Zidanes, Bechkams, Robertos Carlos, Figos ni Ronaldos m’ha semblat un dels millors Madrids que he vist al Camp Nou els darrers 23 anys. Sí, ja ho sé: no fa jogo bonito. Però (deixant fobies a banda), jo també admiro els equips que juguen com un equip. Fortíssims en defensa (Jo no sé si Pepe val 30 milions o no, però avui ha estat un fortíssim central que no ha deixat ni respirar a Eto’o...), duríssims al mig camp (Schneider, Baptista i Diarrà s’han imposat a Xavi, Deco i Yayà), amb davanters pressionant constantment (Raúl el què més), tallant totes les connexions entre els jugadors blaugranes, i efectius en atac. Bé...sortossament, efectius a mitges.Per què amb més encert madridista, avui ens podia haver caigut algun més. El Madrid ha vingut sabent exactament el què havia de fer, i cada jugador ha interpretat el seu paper a la perfecció.

Els punyeteros tenien raó: “estil Federer” (el tennista suís de mentalitat i llengua alemanya). Aborrit i exent de carisma... però implacable.

Davant he vist una suma d’individualitats blaugrana, però no un equip. El Barça volia, volia molt...però no ha pogut en cap moment. ¿Quan temps feia que no erem capaços de fer un sol gol al Camp Nou?

Després de la derrota de Getafe Riijkaard va dir “ha arribat el moment de canviar”. I va canviar. Va donar entrada a jugadors com Guddjohnsen, Giovanni o Bojan que van donar un altre aire a l’equip. Avui, però, ha tornat a alinear els jugadors millor pagats, no els què estan en millor forma. Bojan en 10 minuts ha fet més que Ronaldinho i Eto’o en 90. L’únic que no ha estat alineat per jerarquia ha estat Henry. ¿Per què ens vam gastar 24 milions d’euros i li vam fer un contracte de 4 anys a aquest jugador que, tot i tenir l’alta mèdica i estar el partit encallat, no ha jugat un minut?¿Per jugar contra el Llevant i que faci quatre gols al Ciutat de València?

Schuster (el soci del Barça a qui l'any passat vaug proposar en aquest blog com a succesor de Rijkaard) li ha tornat a guanyar la partida a Rijkaard. Ja li va guanyar l’any passat entrenant al Getafe. El pitjor és que Riijkaard sembla que no supera els poblemes que li suposa jugar davant el Madrid. En els cinc anys de l’era Laporta-Rijkaard-Ronaldinho, s’han jugat cinc Barça-Madrid, i només hem guanyat un: dos empats i dues derrotes...a casa nostra!!!

Riijkaard és un tio elegant, intel·ligent, bon paio, educat. M’encanta la imatge que ens dona el nostre entrenador. Però té una greu assignatura pendent amb l’estratègia i la lectura dels partits davant rivals importants. ¿Recordem com va patir fins i tot a la final de París, jugant 70 minuts contra 10?


Lectura a llarg termini: el cicle
Tornant a cotxe a casa, i escoltant per la ràdio les declaracions de Riijkaard em venien moltes reflexions al cap. El seu tò de veu era el tò d’un entrenador derrotat. Derrotat no només en el partit d’avui. Derrotat. Derrotat contra la inèrcia negativa que durant tot l’any arrossega l’equip, contra l’entorno, contra tots els elements que ell no pot controlar...Avui he tingut l’absoluta certassa que, definitivament, estem davant la darrera temporada de Riijkaard al Camp Nou.

Pensava al cotxe que avui podiem haver assistit a un dia definitiu. Al dia del canvi de cicle.

El 23 de novembre de 2003 el Barça va guanyar al Bernabeu 0-3. El públic del Bernabeu va ovacionar Ronaldinho i el Barça sencer. Va ser un espectacle. I va ser la constatació que aquell dia s’havia produït, definitivament, un canvi de cicle al futbol espanyol. El Madrid dels galàctics va morir aquell dia per cedir la supremacia del futbol espanyol al FC Barcelona.

Avui el Camp Nou no ha ovacionat al Madrid. Difícilment ho serà mai perquè el Madrid no juga, no ha jugat mai al “jogo bonito”. Lo seu és la lluita, l’ordre, la disciplina, la duressa, el “juntos podemos”, el “espíritu Juanito”. I això no s’ovaciona al Camp Nou.

Però el silenci amb el què els socis culés hem abandonat l’Estadi era molt significatiu. Tots els culés, mal què ens pesi reconèixer-ho en veu alta, sabem que avui ha canviat alguna cosa.

El Barça, indubtablement, ja no és l’equip que ha dominat el futbol espanyol durant uns pocs anys. Lamentablement, molt més pocs dels què haviem d’esperar d’aquest planter.

Però el propi Madrid (el dels Galàctics) ja ens va demostrar que tenir les millors estrelles no és sinònim de tenir el millor equip ni guanyar. Ha hagut de fer un equip sense galàctics, un equip de mentalitat germànica per tornar a dominar el futbol espanyol.

Fins avui els culés (i ni tant sols els propis merengues) s’atrevien a reconèixer que el Madrid era el dominador del futbol espanyol.

L’any passat va guanyar la lliga. Però nosaltres ens hem cansat de repetir (i fins i tot alguns d’ells ho va dir) que no va ser el Madrid qui “va guanyar” la Lliga sinó el Barça qui “la va llençar”. El Madrid, per tant, era campió de lliga, però no se’l reconeixia com el dominador del futbol espanyol.

Des d’avui, malauradament, ja ho és. Ha donat un cop d'autoritat. Aquesta ès la meva lectura. No només ens ha guanyat un partit que permetrà als diaris madrilenys parlar de "blanca navidad". Ho fa fet a casa nostra, i ens treu 7 punts a la lliga. Seguint la lògica que nosaltres mateixos vam proclamar la temporada passada (la màxima diferència del Barça sobre el Madrid van ser 6 punts), aquest Barça ja no pot guanyar aquesta lliga. Ha comés masses errades. Ara ja (seguint, insisteixo, la nostra pròpia lògica de l’any passat) només la pot perdre el Madrid. Però veig al Madrid massa fort i concentrat com per a cometre les errades que els nostres van cometre l’any passat.

El Gol a Gol preguntava avui si s’havia tancat un cicle. Finalment, malauradament...penso que sí. Avui ha estat l’escenificació del què ja intuïem fa temps. Els temps han canviat.

Ha estat maco mentre ha durat.

En aquests propers mesos de canvis ens preguntarem més que mai moltes preguntes? Què fer amb Ronaldinho? I amb Rijkaard? I segurament s’haurà de trobar resposta molt aviat. Cruyff sempre diu que els grans clubs han de planificar la següent temporada al febrer-març, sense esperar a les notes de juny. És a dir que es prendran decisions passat demà.

Només demano que, es faci el què es faci, no destrossem ningú, assumim el moment del canvi, i ho fem amb l’elegància que ha faltat en tantes altres ocasions de la nostra història. Trigarem molts anys, però molts, en trobar un entrenador tant elegant com Rijkaard. I potser mai tornarem a gaudir d’un jugador com Ronaldinho que, en només tres anys, va canviar la història del club, va posar-li un somnriure al futbol, i es va convertir en un ídol que recordarem el reste de la nostra vida.

Porca misèria!!!

Minuts després de la fí del partit s’ha emès per TV3, precissament el darrer capítol d’aquesta sèrie. “Porca Misèria” també ha tancat un cicle.

Em quedo amb el casual i revelador títol del seu darrer capítol: “Tot final és un nou inici”.