I de cop un 0-6

Tot i els problemes que aquests dies tinc per connectar-me a internet, no podia deixar d’escriure quatre ratlles després del 0-6 d’ahir al Calderón. Sí, sí, 0-6. Al Calderón i contra l’Atlético de Madrid. Un partit que no deixa ningú indiferent, i del què escric sis reflexions “a bot pront”, no del tot ordenades:

1. Els nostres jugadors, qué pease cabrons, amb tot el carinyo sigui dit. Si són capaços de fotre un 0-6 al Calderón…¿a què han estat jugant fins ara? El resultat d’ahir em confirma que fins aquesta setmana no s’havien posat les piles de veritat. Que, tal i com deia al darrer post, hem anat acumulant decepcions al llarg de la temporada però, fins la setmana passada, no vam veure expressions de veritable gravetat en els protagonistes de la comèdia. S’han posat les piles de veritat, i ja ho veieu. 0-6. I podiem haver estat 8 o 10 (dos pals, i tres o quatre ocasions clares més).

2. Que a part de peaso cabrons són, quan volen, uns extraordinaris jugadors. Alguns dels gols d’ahir van ser una meravella que no només reflecteixen ganes i fam, sinó una extraordinaria classe. Qué bó és el cabró de Ronaldinho, qué bó és el cabró de Deco (partidàs del protugués), el cabró del Messi…i que bó i generós és el cabró d’Eto’o quan no té pichichis ni premis individuals al cap. Qué bons que són tots, quan de veritat comencen a veure possibilitats reals que el club els traspassi.

3. Que problema físic a banda (crec que realment és un problema real), el principal hàndicap de la temporada ha estat d’actitut. Quan s’han posat les piles de veritat i han deixat de “perdonar”, aquest equip ha estat una màquina. Perquè ahir no van perdonar ni després de fer el tercer, ni amb l’expulsió del rival, ni després de fer el quart, ni després del cinqué, ni del sisé…

4. Que per edat i classe aquest equip no hauria d’estar acabat. Si no fos per l’actitut mostrada al llarg de la temporada, aquest equip no necessitaria una revolució: només quatre o cinc reforços de veritat (no com els què s’han fet fins ara), una pretemporada com deu mana, una bona planificació física al llarg de l’any, i menys permisivitat i complacència des del club i el cos tècnic. Si això es pogués garantir per l’any vinent, i no hi hagués problemes entre els cracs, s’hauria de confiar en la base d’un equip tant plé de talent i que els darrers anys ens ha donat tant.

5. Que, a pesar de què ahir em van fer tornar a disfrutar…”a buenas horas mangas verdes”. I que tot i que ahir vam disfrutar, no ens enganyem: les lligues no es guanyen guanyant un partit per 0-6, sinó sis partits per 0-1.

6. Tot i que “nunca es tarde si la dicha es buena”, la veritat és que la Lliga és cada cop més difícil i l’estrepitòs fracàs de la temporada, cada cop més a prop de fer-se realitat, perquè el Madrid, els peaso cabrons del Madrid, no fallen. De moment.

PD: Algun dia hauriem de parlar d’aquest etern aspirant a tot que és l’Atlétic de Madrid. Perquè aquests també…vaya tela.