Lectura recomadada: "El Decosistema se acaba"

Lectura recomadada: http://martiperarnau.blogspot.com/2007/03/el-decosistema-se-acaba.html

Redactat per un dels meus metges de capsalera, Martí Perarnau.

Què us sembla?

Emprenyat i decebut

FC Barcelona 3-Real Madrid 3.

He deixat passar unes hores abans d'abocar al blog les meves sensacions. Les he deixat passar per no escriure en calent, amb l'estat d'ànim amb què vaig sortir del Camp Nou: emprenyat i decebut. Esperava que el pas de les hores, i poder veure algunes jugades repetides, m'aclarís la confusió amb la què vaig sortir de l'Estadi. I és cert. M'ha ajudat, però només en part.

Expectatives frustrades
Vaig sortir tant emprenyat de l'Estadi que gairebé em "barallo" amb els meus amics. Havia anat al camp amb el convenciment que guanyariem. I no només això. Pensava que l'equip que havia estat capaç (a pesar de tot) de guanyar a Anfield (perquè sí, vam guanyar a Anfield), jugant amb totes les seves figures, podia fotre-li quatre a un Madrid mediocre, desorientat i desnortat. És cert que, com em va recordar el Pep, un Clàssic és un partit diferent en què, quan juguen 11 contra 11, no importen les tendències, els darrers resultats o els estats de forma. Hem vist Barça's mediocres guanyar al Madrid de la "Quinta del Buitre", i Madrids mediocres fotre-li cinc al Dream Team. A pesar dels estats de forma i les tendències, tots dos equips tenen grans jugadors, i quan es creuen en el camí pot passar qualsevol cosa.
Però tot i així, confiava massa que, a pesar de tot, el Barça li fotés quatre al Madrid. Un Madrid que venia al Camp Nou de batre rècords europeus, i sense grans jugadors com Beckham, Roberto Carlos, Reyes o Cicinho. Un Madrid mediocre que visitava un Barça ferit i que, a pesar del mal estat de forma, pensava que era nétament superior al rival que ens visitava.

Mi gosso en un posso. Als quatre minuts es trencava el somni de la maneta amb el què el Diari Sport, de forma prepotent i irresponsable, havia sortit a tots els quioscos.

La tàctica
Vaig veure un Barça desordenat, amb una tàctica suicida davant un Madrid que va sortir amb tres puntes a jugar-s'ho tot. Com recorda avui Miguel Rico a l'Sport, "poco valor es cobardía, demasiado es temeridad". Ja ho va dir Pat Andrews fa uns dies a aquest blog.

No sé quina mania amb això del 3-4-3. Dream Team? Però si Cruyff MAI va jugar un partit important amb el 3-4-3!!! Quina falàcia. Repasseu les alineacions del Barça a les finals de Wembley, Atenes, als partits importants de Copa d'Europa, a les finals de Copa del Rei, o als enfrontaments contra el Madrid. Cruyff SEMPRE va jugar els partits importants amb quatre defenses. Sempre. Amb un central (Serna, Nando...), un lliure (Koeman), i sempre dos laterals (Ferrer-Sergi, Juan Carlos, Urbano, Soler, Goiko, Eusebio...). Laterals méso menys ofensius. Habitualment ofensius, cert. Però sempre dos laterals. Sempre.

La tàctica del 3-4-3 va ser genial a Saragossa (i només durant la primera mitja hora, com es va demostrar), perquè s'havia de sortir a remuntar com fos, i per l'efecte sorpresa que va provocar al rival. Quan no has de remuntar imperiosament (com ahir, que qui realment se la jugava era el Madrid), i l'efecte sorpresa s'ha disipat, el 3-4-3 és un suïcidi. Desequilibra un equip que, com bé em va dir el Pep, no té els automatismes per jugar així, i deixa constantment en bragues una defensa formada per Oleguer, Thuram i Puyol. Tres excel·lents jugadors (bueno, excel·lents, els dos últims), que no saben jugar amb defensa de tres, quan el rival juga amb tres puntes com Higuaín, Van Nistelrooy, i Raúl/Robinho.

La desubicació i desorientació dels tres defenses va propiciar que el Madrid ens fes tres gols (quants anys feis que el Madrid no marcava tres al Camp Nou? 30 anys? buscaré la dada). Però si no arriba a ser per l'incommensurable (un cop més) Víctor Valdés, ens foten cinc. Com també ens va poder fotre cinc el Sevilla, i com ens va poder fotre cinc el Liverpool. Amb aquest mateix 3-4-3.

La mala defensa
Un 3-4-3 només pot sortir bé si els jugadors estan A) en plena forma física, B) Hiperconcentrats, C) ben posicionats sobre el camp, D) Si l'equip comença defensant pels de dalt i el migcamp és capaç de contenir el migcamp rival. L'equip va fallar en les totes les facetes, i qui més ho va patir va ser la defensa. Totes les debilitats d'Oleguer, Thuram i Puyol van quedar al dscobert. Oleguer és un tio que, personal i esportivament, respecto molt. M'agrada la seva manera de ser. Futbolísticament penso que no té nivell per ser titular del Barça. Va arribar tard a totes les pilotes, fet que va significar un penal en contra i dues merescudes targes grogues en només 45 minuts. No només no va aportar res a l'equip sinó que el va lastrar.

Thuram i Puyol tampoc van estar gens fins. La falta d'un monitor on veure la repetició de les jugades va fer que, al camp, carregués més les crítiques sobre Thuram que sobre cap altra. És cert, Pep. Thuram no surt retratat als tres gols. Sent just, només és directament culpable d'un. El primer, quan va un rebuig lamentable i li dona incomprensiblement la pilota a VNR. Al gol de Sergio Ramos Thuram surt a la foto. Però realment qui marcava SR és Puyol, que permet que l'andalús se li avanci. Thuram a qui marcava era a Helguera.
En qualsevol cas, no penso que el partit de Thuram fos bó. Més aviat el contrari. És cert que és un jugador molt elegant, amb talent. I treu la pilota del darrera amb molta classe. Però del que deien era el millor central del món espero més, a més de que tregui la pilota amb classe. Ahir van haver massa desajustos defensius, i alguna culpa va tenir el francès, que no s'acaba d'entrendre amb els companys en els talls i les cobertures. En el seu descàrreg podem dir que no havia jugat mai am una defensa de tres. I que no és el mateix jugar a la Juve, amb estil Capello, defensa de cinc, Buffon pel darrera i Vieira i Emerson per davant. Cert. Però això s'ha de tenir en compte abans de fitxar-lo. I si el fitxes, abans de decidir una determinada disposició defensiva.

Si al mal partit dels tres de darrera hi afegim que el migcentre defensiu és el desorientadíssim Márquez d'aquest any (bé, la veritat és que, aquest any, tant se val que sigui aquest que Edmilson o Motta), només ens queda encomanar-nos a Sant V.V. que, gràcies a 10, va aparèixer tant a Saragossa com a Sevilla, Liverpool i ahir per salvar els mobles.

Tot i això, la responsabilitat no penso que sigui tant dels jugadors com dels qui els alinea quan no estan en forma i els disposa tàcticament d'una forma suïcida.

L'arbitratge
Ahir vaig sortir del camp pensant que, certament, l'arbitratge havia estat dolent, i havia perjudicat el Barça. Jo mateix vaig ser un dels que vaig treure el mocador. Avui matisso aquest factor. Cert que l'arbitratge no va ser bó, però aquest factor no és suficient per explicar que el Barça (un dels millor Barças de la història) no guanyés al Madrid (un dels pitjors Madrids de la història).

Les dues targes grogues a Oleguer són merescudes. Vista la repetició de les jugades, no dubto que se les va guanyar. Que també les hauria d'haver vist Diarrà? Sí, és clar. El problema no és que li ensenyessin a Oleguer: és que no li ensenyessin a Diarrà. És cert que l'expulsió d'Oleguer va condicionar el partit. Demanem-li a Oleguer perquè fa aquella incomprensible falta a 60 metres de l'àrea, tenint com tenia una targeta groga.

I sí, a Diarrà li haurien d'haver ensenyat la groga molt abans. També a Sergio Ramos. Però també Deco podria haver estat expulsat.

On sí veig clara errada arbitral és en la darrera jugada del partit. Jo veig penal sobre Ronaldinho. Però també és cert que Ronaldinho ni protesta, s'aixeca i segueix disputant la pilota. I havent llegit totes les cròniques, tampoc hi ha unanimitat ni entre els propis mitjans catalans.

En qualsevol cas, no crec que poguem culpar del mal partit d'ahir a l'àrbitre. He vist al Barça guanyar amb arbitratges moooolt pitjors. Només des del més cec fanatisme es pot explicar l'empat només al·ludint només al factor arbitratge.

La baixa forma física
Per jugar un 3-4-3 s'ha d'estar en plena forma. I aquest Barça està fos. Els darrers partits hem vist rivals com el Saragossa o el Sevilla ens remuntaven el partit jugant amb un home menys, gràcies al seu estat de forma físic. Ahir el Barça no ho va poder fer. Contradient el què deia Helenio Herrera, amb 10 vam jugar molt pitjor que amb 11.

No només Ronaldinho, com interessadament manifesta una part de l'opinió publicada, està en baixa forma. Gairebé tots estan físicament fosos. Ahir vam anar sempre a remolc. Sempre.

Només Messi, que a causa de la lesió ha tingut més de tres mesos per desconnectar mentalment del futbol del dia a dia, i posar-se a tó físicament, està en un estat òptim. La resta de l'equip està fos.


Els canvis
No em va agradar el canvi d'Eto'o. Una de les millors notícies del primer temps va ser veure un Eto'o en molt millor estat de forma físic que els darrers partits. Va desbordar per la banda, va crear perill, i va tenir ocasions. Cert que, amb l'expulsió d'Oleguer, s'havia de fer algun canvi però, havia de ser Eto'o el substituït? No haviem quedat que el partit d'ahir el jugavem amb valentia? a l'atac? Les incorporacions d'Edmilson i Belleti per Marquez, la substitució d'un Deco irreconeixible, eliminar a un dels petits (Iniesta o Xavi, pitjor que altres dies)...no sé. Se m'acudeixen altres variables abans de renunciar a Eto'o. De fet, el Barça només va tornar a guanyar força i crear perill amb l'incorporació de Gudjohnsen, que m'agrada més al migcamp (com jugava al Chelsea) que en punta.

Conclusions
No hi ha res perdut. L'empat a tres final (que tristament, vam celebrar com si empatar al darrer minut amb aquest Madrid fos un supertriomf) deixa les coses més o menys com estaven. I és d'esperar que el Barça, que ara només s'ha de concentrar a la Lliga, no deixi escapar una competició que està clar guanyarà el menys dolent. I més, desprès de veure la increïble derrota del Sevilla a Tarragona. La Lliga encara pot ser nostra.

Però cal fer una reflexió seriosa. Pensar que la culpa és dels àrbitres, o que el Madrid encara està pitjor que nosaltres no és una bona solució. Cert que si el Madrid no ens va guanyar ahir no ho farà mai. També és cert que si aquest Barça no és capaç de guanyar aquest Madrid no sé quan ho farà. I ja portem dos temporades senceres sense saber el què és guanyar al Madrid.

Ahir vam perdre una oportunitat. Una més. L'equip va perdre dos punts i les individualitats en van salvar un. Dolent. Com dolent és celebrar com si fos una victòria el que no deixa de ser un empat a casa al minut 92. Per això, i perquè el Barça no ens ha donat l'alegria de guanyar a un sol dels grans aquest any (Chelsea, Valencia, Sevilla, Madrid, Liverpool...), estic emprenyat. Emprenyat i decebut, encara que avui tornem a ser líders.

Fotos: AP, EFE, El Periódico (Ferran Nasdeu).

Dóna que pensar

S'ha acabat l'el·liminatòria de vuitens de final de la Champions League. I els vuit supervivents són el Chelsea, Liverpool, Manchester United, Bayern, PSV, Milan, Roma i Valencia. Tres anglesos, dos italians, un alemany, un holandés i un espanyol.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final.

Però és per mí més significatiu veure els què tant prematurament han quedat eliminats. El campió de l'any passar FC Barcelona, el sots-campió Arsenal, el líder de la lliga italiana Inter de Milá, el supercampió francés i semifinalista de l'any passat Olimpique de Lió. Han caigut en front d'equips com el Liverpool, el PSV, el Valencia i la Roma. També ha estat eliminats l'Oporto, el Real Madrid i el Lille, a més del Celtic.

El futbol directe i físic supera el futbol elaboratiu i de talent. Només en un enfrontament (Milan-Celtic) la proposta del talent, el toc i el control de la pilota ha superat la proposta del físic, el contracop, el futbol directe. I ho ha fet patint fins al final: gol de Kaká, que al minut 93 (o 183, segons es miri) ha marcat l'únic gol de tota l'el·liminatòria (0-0 i 1-0).

A diferència de l'any passat, en què els semifinalistes van ser Barça, Milan, Arsenal i Olimpique de Lió, a la Champions d'enguany sobreviuen els més forts, no els que tenen millors jugadors ni els que fan el futbol més estètic o ofensiu.

En aquesta temporada post-mundial, en la que totes les grans figures semblen estar de baixa forma, els resultats d'aquesta Champions donen que pensar.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final. Però ja no podrem gaudir dels què fa pocs mesos consideravem els millors jugadors del món. No hi serà Ronaldinho, però tampoc Henry. Ni Cannavaro.

Tampoc no hi seran Juninho, ni Eto'o ni Ibrahimovic. Ni Xavi, Cesc, Adriano, Figo, Quaresma, Messi, Anderson, Guti, Deco, Robinho, Gago...

El físic i la tàctica han pogut amb el talent. Les flors de Cristianos Ronaldos i Kakás es queden soles en un bosc d'Albeldas, Gerrards, Van Bommels, i Makeleles.

Dóna que pensar.

Adéu

Amb ràbia, amb impotència, adéu Europa. Liverpool-0, Barça 1. Mai una victòria tant prestigiosa podia ser tant dolorosa. Una victòria a Anfield, davant la millor afició del món (sí, la millor afició del món), i superant als Reds, l'equip de les cinc Copes d'Europa, a casa seva. Una victòria patida, aconseguida a base de casta, de fé, d'entrega, de patiment, i de sort. Sí, també de sort, perquè hem guanyat però ens podiem haver endut cinc. Gran Víctor Valdés. Però Gran, Gran. Ens queda l'honor. Hem guanyat a Anfield. Hem guanyat després de demostrar-li a Europa que el Barça no es rendeix. I que és capaç de sortir a Anfield amb un 3-4-3. I guanyar. I hem guanyat. Però hem perdut. L'el·liminatòria. Atenes. El somni d'una nova Champions. De fet no hem perdut avui. Vam perdre a l'anada. I Anfield no és Saragossa. Gràcies a tots per l'esforç. Per sortir a totes. Per no perdre l'estil. Pel salt d'alegria que m'ha fet donat Guddy. L'anàlisi fred i racional del què ha passat, un altre dia. Avui, Gràcies. I Adéu.

Foto: Marca.com.

Una oportunitat perduda...

Ja sé que el què importa aquesta setmana és el que passi dimarts. Qualsevol culé hauria firmat perdre a Sevilla a canvi de guanyar i superar eliminatòria de la Champions a Liverpool.

Però una cosa no treu l'altre. El partit de dimarts és el de dimarts, i el d'ahir era el d'ahir. I així ho va entendre Rijkaard, que va treure una alineació per guanyar a Sevilla. Crec que Rijkaard va entendre que la millor manera d'encarar el partit d'Anfield era guanyar ahir a Sevilla. No reservar els jugadors pensant en Anfield, sinó sortir al Pizjuan amb un equip titular, i amb un plantejament i una actitut similar a la de Saragossa. A guanyar.

I em vaig alegrar que Rijkaard ho veies així. Un equip com el Barça ha de sortir a guanyar sempre. I una victòria al camp del Sevilla hauria sigut la millor manera que continuar enfortint psicològicament al grup, i atemorir als pupils de Rafa Benítez. I de pas, posar terra pel mig davant el principal en la lluita per la Lliga.

Guanyar a Sevilla, i distanciar-nos cinc punts dels de Juande Ramos, hauria sigut un cop a la Lliga, a més d'una excel·lent injecció de confiança cara a Anfield.

Així es va encarar el partit. Amb equip titular, nova innovació tàctica (ara sembla que Rijkaard és capaç de trobar totes les variants del món, i ho celebro!), i actitut guanyadora. La primera mitja hora, com a Saragossa, va tornar a ser molt bona. I ens vam trobar al minut 27 en una situació excel·lent: 0-1, expulsió d'un jugador del Saragossa, i penal a favor. Tot de cara per sentenciar la Lliga. Però Ronaldinho va fallar el penal. I a partir d'aquí el partit va canviar.

L'errada del penal va ser un cop per al Barça, i un revulsiu per als locals, que (com va succeir a Saragossa fa tres dies) es van esperonar en veure's amb un jugador menys. (Per favor, que a Anfield no expulsin a ningú del Liverpool!!!). A més, amb el pas dels minuts es va disipar l'efecte sorpresa de la innovació tàctica de Rijkaard. Es més: es va tornar en contra. Gio i Zambrotta van acabar jugant de laterals, per lo que l'inicial 3-4-3 es va convertir en realitat en un 5-2-3, en el què Xavi i Iniesta es van trobar massa sols al pobladíssim migcamp local.

A la segona part, i mentre el Barça jugava amb superioritat numèrica, va tornar a cometre l'errada de confiar massa que controlar la pilota seria suficient perquè el gol acabaria arribant.

Però el gol no va arribar perquè el Sevilla és un excel·lent equip defensant. De fet, ha crescut com a equip, ha guanyat una Copa de la UEFA, una Supercopa d'Europa, i lidera la lliga gràcies a una proposta futbolística basada en una excel·lent defensa i un letal contracop.

El Barça, per tant, va caure en la trampa. En la trampa de no veure que, tot i jugar amb un menys, a mida que avançava el partit, aquest es posava cada cop més de cara a la manera com el Sevilla s'ha fet gran.

I així va ser. El Barça no va saber superar l'extraodinària teranyina d'un Sevilla que va fer allò que sap exactament fer. Defensar-se bé i matar al contracop.

Tampoc no hem de magnificar la derrota a Sevilla. Perdre al Pizjuan entra dins del previsible. I si el Barça ha perdut el liderat no és per la derrota d'ahir, sinó pels pels resultats que, des de fa dos mesos, està aconseguint fora de casa: empats i derrotes que sí que no entraven dins de lo previsible.

Lo d'ahir és una oportunitat perduda. Però només això. Una bona oportunitat, però no la última. A la Lliga n'hi hauran més.

El que importa de veritat és l'oportunitat que tindrem dimarts a Anfield. Perquè d'aquestes sí que no n'hi hauran més.

PD1: Cada vegada m'agrada més Daniel Alves. Quin lateral. És el Roberto Carlos de fa deu anys. Té caràcter, garra, actitut guanyadora, talent i gol. Crec que triomfaria al Camp Nou, però el Sevilla demanarà molta pasta per ell.

Foto: Marca.com

A per la Copa.

Sí senyor. El Barça ha guanyat 1-2 a Saragossa, i s'ha classificat per a les semifinals de la Copa del Rei. Un resultat merescut per a un Barça que, avui, ha fet el millor primer temps de la temporada.

No era fàcil guanyar a Saragossa. Ni és un mal equip, el de Víctor Fernandez, ni o és una mare.

Però al futbol, com a la vida, no hi ha res com tenir les idees clares. I el Barça, avui, ha demostrat tenir-ne 2 de molt clares:

1. Que volia passar l'eliminatòria. Lluny d'especular amb el calendari, l'equip ha sortit a buidar-se, a donar-ho tot per intentar superar un dels darrers obstacles que quedaven al camí d'una competició que el Barça no guanya des de fa vuit anys.

2. Que per passar-la (i per tant, per poder fer un mínim de dos gols), els jugadors havien de sortir amb les piles molt posades.

Les dues idees han quedat clares des del principi. Els jugadors han sortit absolutament concentrats, amb una actitut guanyadora, demostrant que volien superar l'eliminatòria, i que tenien els cinc sentits en el partit.

Han sortit a menjar-se al rival, a marcar el ritme, pressionant. Movent la pilota amb rapidessa, al primer toc. Fent còrrer al rival. Al primer temps no només han controlat la pilota: també han controlat el partit.

La clau del partit, però, ha estat un tercer element: la qüestió tàctica. Finalment Rijkaard ha comprès que per superar l'eliminatòria no era suficient amb posar al camp els millors jugadors i mentalitzar-los adequadament. A més, era necessari fer un plantejament tàctic adequat per superar un equip que havia demostrat saber neutralitzar-nos tàcticament. Rijkaard ha comprès que, per guanyar, havia de fer alguns retocs al plantejament habitual, ja per tots conegut .

I ho ha fet! Ho ha fet, com des de feia temps reclamavem. I, a més, ho ha fet demostrant que fer retocs tàctics per sorprendre el rival no té perquè significar una renuncia a la filosofía ofensiva que tots volem. Al contrari!

Per primer cop en molts mesos, Rijkaard ha tret una defensa de tres sense laterals, amb Oleguer, Thuram i Puyol. Els tres, soberbis. Al migcentre, per fí ha posat a Márquez, en detriment tant de Motta com d'Edmilson. Al mig camp, els tres petits: Xavi, Iniesta i Deco. Els dos primer majestuosos, el tercer més gris. I al davant, Messi i Giuly per les bandes i Ronaldinho en punta, movent-se continuament, intercanviant posicions...

Les variacions tàctiques han desorientat totalment un Saragossa que s'ha passat els primer 30 minuts groggy, sense saber on eren els barcelonistes. 30 minuts suficients perquè el Barça remuntés no només l'eliminatòria sinó la moral de tots els patidors culés.

Ha estat, pel plantejament tàctic, per l'intercanvi de posicions entre els jugadors, pel fals davanter centre, per moltes coses, el Barça més semblant al Dream Team de Cruyff dels anys 90. Una delícia en una primera part per a recordar.

Al segon temps la cosa ha canviat, especialment a partir de l'expulsió de D'Alessandro. El Saragossa, més per empenta que per joc, ha anat apropant-se fins aconseguir embogir el partit, just el què li interessava. El Barça ha perdut la pilota, el control del partit, i ha acabat passant-ho malament fins al minut final. És el "pero" que li poso al partit d'avui. Com ja va passar contra el Werder Bremen, hem recultat masses metres, cedint massa terreny al rival. I ens ha acabat anant d'un pèl.

Al final, però, ens hem endut la victòria. La victòria, l'el·liminatòria, la satisfacció, i l'alegría de veure que aquest equip no només torna a tenir ganes i ambició sinó que, a més, segueix tenint recursos tàctics com per superar els antídots dels rivals.

Anem a per la Copa. I dimecres vinent, anirem a per la Champions.

PD: El succeït a Sevilla, absolutament vergonyòs. Els primers que haurien de reflexionar, Del Nido i Lopera, que només fan que agitar les aficions amb les seves impresentables declaracions i actituts.

Foto: Elperiodico.com

Premis "Patidor Culé 2006"

Valorats els vots emesos pels comentaristes del blog, procedeixo a fer públics els resultats de la primera edició dels "Premis Patidor Culé 2006". Els resultats són:

A la qüestió "Com valoreu globalment l'any del Barça 2006?", el resultat guanyador ha estat: "Molt bó", amb 34 punts. En segona posició ha quedat "Inmillorable", amb 8 punts.

A la qüestió "Què és el que més valoreu d'aquest 2006?", el resultat guanyador ha estat: "Guanyar la Champions" amb 40 punts. En segona posició ha quedat "El títol de lliga", amb 28 punts.
En la categoría "Premi Patidor d'Or" al millor personatge barcelonista d'aquest 2006", el guanyador és "Ronaldinho", amb 26 punts. En segona posició ha quedat "Eto'o", amb 24 punts.

En la categoría "Premi Manolo Clares" al barcelonista en pitjor forma de l'any", el guanyador és "Joan Laporta", amb 25 punts. En segona posició ha quedat "Dusko Ivanovic", amb 22 punts.

En la categoría "Premi Patidor de Carbó al pitjor fet del 2006", el guanyador és "Perdre la Supercopa d'Europa", amb 20 punts. En segona posició ha quedat "Perdre el Mundial de Clubs", amb 16 punts.

En la categoría "Premi Patidor d'Or Mundial" al millor jugador de l'any de tot el món", el guanyador és "Ronaldinho", amb 28 punts. En segona posició ha quedat "Eto'o", amb 16 punts.

En la categoría "Premi Arévalo" al millor humorista de l'any", el guanyador és "Ramón Calderón" per "Prometo que ficharemos a Cesc, Kaká y Robben", amb 23 punts. En segona posició ha quedat Xose Mourinho, pel conjunt de la seva obra, amb 18 punts.

Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració.

El millor que li pot passar a un flam

Quan un equip, un club i una afició estan insegurs, i una suma de fets ens han posat com un flam...què és el millor que ens podia passar?

Que empatin els sis equips perseguidors a la lliga, amb els directes rivals fent un futbol pèssim.

Que et visiti al Camp Nou una mare. Un equip feble, poc agressiu, en zona de descens i amb molt mala pinta de futur.

Que torni Eto'o a l'equip titular, motivat per demostrar el què val.

Que els jugadors surtin amb les piles posades, motivats per demostrar el què valen.

Que el rival es faci un gol en pròpia porta que t'encarrili el partit.

Que un cop superats els primers nervis, l'equip s'afiancii sobre el camp. I que tornem a veure joc ràpid, al primer toc, amb mobilitat, amb profunditat.

Que marqui Eto'o. Que tornem a veure al millor Ronaldinho. Que Eto'o i Ronaldinho s'abracin. Que Eto'o i Rijkaard s'abracin. Que Ronaldinho somrigui i ensenyi orgullòs el seu tors nu. Que l'equip golegi, i l'afició aplaudeixi. Que tornem a veure l'equip de l'any passat. Que tornem a disfrutar...

Tot això és el millor que li pot passar a un flam. I això és el què ha passat avui. El millor que podia passar.

Avui, per tant, som més líders que ahir. Estem una mica més satisfets que ahir, i una mica menys nerviosos que ahir.

Però ara...Ara venen Saragossa, Sevilla i Liverpool. Copa, Lliga i Champions en 10 dies. Per tornar-nos a posar com un flam.

Quin Barça veurem? Què passarà? Qui lo sa. Esperem que torni a passar el què ha passat. El millor que li pot passar a un flam.

Foto: El Periódico.com

El cor i el cap

Dos dies després del pèsim partit del Barça en front el Liverpool (la derrota només és la conseqüència), els culers ens seguim preguntant què ha passat. Alguns han despertat de cop del somni. Uns altres, malauradament, ja fa mesos que ens anavem despertant poc a poc. Sóc dels segons. Però no penseu que això és cap avantatge: almenys als primers els ha durat més el somni.

És difícil analitzar amb el cap quan el cor et trasmet sentiments. El cor, ja sabeu, té raons que la raó no entèn. Però per trobar la veritable raó de les coses és important deixar de banda el cor i pensar amb la ment freda.

El cor em demana pensar que guanyarem a l'Athletic, a la Romareda, a Sevilla, a Liverpool amb dos gols de diferència, i al Real Madrid. Res m'agradaria més (futbolísticament parlant) que guanyar aquestes cinc finals. Veure com el Barça treu el millor de sí mateix i és capaç de demostrar al món que segueix sent el millor equip del món, l'equip a qui tothom ha de respectar, i a qui ningú ha de donar per mort. Això és el que em demana el cor. Pensar en heròiques remuntades, recordar l'1 a 3 que el Barça de Rivaldo, Rochemback i Overmars va fer a Anfield fa uns anys. Pensar que la tornada d'Eto'o arreglarà les coses, i que Ronaldinho i Messi tornaran a fer les diablures que temen tots els defenses. Tant de bó fos així, i guanyessim a Liverpool amb una xilena de Gudjohnsen al darrer minut. Com m'agradaria felicitar al Método Goljohnsen per la providencial actuació del seu ídol...És el què em demana el cor.

Però...què em diu el cap...que "los sueños sueños son", com deia Calderón (de la Barca). Perquè malauradament, analitzo la trajectòria del Barça d'aquesta temporada i res no em convida a l'optimisme.

Ha hagut de venir el Liverpool (aquest equipet a qui molts menyspreaven) i guanyar-nos per 1 a 2 perquè molts despertessin del somni, i s'adonessin de la crua realitat. Quan la crua realitat no és d'ara: arrenca el mateix dia que va començar la pretemporada.

Sí. De la pretemporada. Perquè encara que algú pensi que molts erem crítics abans d'hora, l'únic que des del principi vam intentar era fer veure que les coses no s'estaven fent bé, per mirar de què es corregissin. Però no. No es van corregir. La majoria de directius, cos tècnic i mitjans de comunicació i aficionats no van voler la realitat. Pensaven amb el cor, no amb el cap, i es negaven a ser despertats del somni. I desperten ara, quan estem a punt de perdre-ho tot, preguntant-se què ha passat.

Que què ha passat? Masses coses...

1. Excès d'euforia i prepotència des de la mateixa pretemporada, promoguda des del propi club. Desprès del fenomenal éxit de l'any passat, president i directius van ser els primers a afirmar sense cap rubor que aquest any guanyariem els set títols en joc. Una cosa són els objectius i una altra les expectatives, com molt bé va distingir un dia Martí Perarnau. El propi club va cometre l'errada de potenciar un excès d'expectatives, d'elevar molt el llistó, en comptes d'optar per una via de prudència, molt recomanable sabent que, 1) quan ets campió, ets l'enemic número u a batre per tothom i que repetir éxits és extraordinàriament difícil, i 2) quan caus en l'eufòria i la prepotència et converteixes en el pitjor enemic de tu mateix.

2. Errades en la confecció de la plantilla, tant en els traspassos, com en les renovacions i els fitxatges. L'any passat es va guanyar la lliga i la Champions, però no d'una forma sobrada. Evidentment vam ser els millors, però ens va costar moltíssim aconseguir els éxits. A la lliga vam trigar moltes jornades a confirmar el títol, i a la Champions no ens vam passejar com el Milan dels 90. Vam patir moltíssim per superar, ben justets, les eliminatòries contra el Chelsea, contra el Benfica, i contra el Milan. I a la final, vam patir fins al final per guanyar un equip que va jugar amb 10 durant 70 minuts.

Tot i els éxits aconseguits, l'equip demanava reforços per afrontar una nova temporada post-mundial en la què seriem l'enemic a batre per tothom.

Però els reforços van ser ben justets: simples retocs. Es va traspassar Van Bommel (que podia haver fet una bona feina en la seva segona temporada) sense portar cap recanvi. No es va potenciar la posició de migcentre, tot i que tant Motta com Edmilson donaven ja clars símptomes de preocupació. Desprès d'un any parlant de la necessitat de fitxar Henry, no es va fitxar cap alternativa que pogués complementar o substituir Eto'o. I es va deixar marxar a Larsson sense portar un segon davanter centre de garanties. Perquè estem d'acord que Gudjohnsen és un bon jugador, però no és un davanter centre que pogués complir el paper de golejador de Larsson.

Els dos únics fitxatges encertats que es van fer van ser els de Zambrotta i Thuram, dos molt bons jugadors el fitxatge dels quals vaig aprovar, tot i que l'alt cost de les seves fitxes trenquès l'aparentment sagrat equilibri de salaris del vestidor.

I, enduts pel sentimentalisme d'haver guanyat dos grans títols, no es va substituir a jugadors com Ezquerro, Giuly o Belletti, com semblava previst.

Total: que enduts per un optimisme excessiu, es va creure que l'equip que havia patit per guanyar els dos títols podria guanyar set l'any següent sense doblar una posició com la de davanter centre, i sense reforçar posicions claus en l'equip. Tot això, mentre els nostres rivals a les principals competicions (Chelsea, Sevilla, Real Madrid, Manchester United, Inter de Milan, Valencia i companyia) es reforçaven fins a les dents (uns amb més encert que altres).

La manifestació més palmària de la nefasta planificació de la plantilla és que Saviola, que no comptava per res a principi de temporada, hagi acabat sent el davanter centre a la Champions.


3. Pretemporada nefasta. Tothom coneix lo dura que és una temporada posterior a un mundial, per als jugadors que hi han participat. I el Barça va ser un dels clubs que més jugadors van aportar al Mundial. Doncs tot i així, el cos tècnic va acceptar una nefasta pretemporada post-mundial, amb gira americana i visites a la NASA incloses. Mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com Déu mana, els jugadors del Barça es passaven la pretemporada agafant avions per anar d'un lloc a l'altre, jugant partits de costellada, i fent-se fotos a Hollywood i a la Nasa. Quinze dies sense entrenar, sense agafar el fons fisic necessari per afrontar la temporada, a canvi de 4 milions d'euros.

El 25 d'agost, final de la Supercopa d'Europa: Barça 0-Sevilla 3.

4. La mala forma física. Conseqüència del cansament acumulat per l'estressant temporada anterior, absència de vacances, mundial, mala pretemporada, i una mala planificació física durant la temporada. Pocs entrenaments, i molt poc intensos. I al Nadal, 10 dies de vacances per a tots. Es juga com s'entrena. I els jugadors del Barça, aquest any, ni pressionen com l'any passat, ni desborden en l'1 contra 1, ni tenen el canvi de ritme i l'explosivitat de l'any passat, ni la movilitat per poder jugar la pilota ràpid al primer toc, perquè els jugadors estan més estàtics, no es desmarquen. A més, s'enfonsen físicament a les segones parts. Tot és una qüestió física.

5. Conflictes d'interessos al vestidor i als "entorns". L'escandol Eto'o ho diu tot. Al vestidor hi ha mar de fons, grupets, jugadors que entrenen poc, preferits del president, intocables, xivatos, etc...Quan els resultats acompanyen, tot va bé. A la que es torcen les coses, comença a aflorar la merda. I no la va treure cap periodista: la va treure primer Rijkaard, i desprès, sobretot, Eto'o.

6. Dèficit tàctic. Tots els equips se saben perfectament com bloquejar el Barça. Saben a què juguem i com juguem. Rijkaard ha probat moltes alineacions, molts canvis de jugadors, però encara no ha donat amb l'antídot de l'antídot. No es tracta de canviar la filosofía, sinó de fer els retocs tàctics necessaris per amagar les debilitats, neutralitzar les amenaces, potenciar les fortalesses pròpies, i aprofitar les oportunitats. DAFO.

7. Els dubtes de Rijkaard. Aquest any estem veient un Rijkaard fins ara desconegut. Protestón amb els àrbitres, irascible a les rodes de premsa...fins i tot l'hem vist trencar el vidre d'una banqueta. L'absència de Ten Cate, el seu "poli malo", amb una gran ascendència sobre molts jugadors, no l'ha ajudat a afrontar una temporada tant difícil com aquesta. Diversos episodis han evidenciat que Rijkaard s'ha distanciat de Laporta i de l'entorn (Cruyff), i que li està costant més que mai controlar el vestidor (les vacances de Ronaldinho i Deco, l'escàndol Eto'o...). A la suma de tots els altres problemes indicats s'està reflectint en l'entrenador, s'afegeix la incertessa del seu futur professional, que ha incrementat els dubtes sobre ell durant molts mesos. Els seus constants canvis de jugadors, alguns més que discutibles, evidencien que no té les idees clares. I això no ajuda gens a redreçar la situació.

8. Les lesions. Especialment d'Etoo i Messi. Tot i que per a mí no són els problemes més importants. Potser afecten més psicològicament que una altra cosa: si la resta de l'equip hagués estat bé, a penes els hauriem trobat a faltar. Però és evident que són dos peces importants que falten a l'engranatge. Les lesions, en el meu parer, han afectat especialment a Ronaldinho. A pesar d'arrosegar el mateix mal estat de forma que la resta de companys (no està pitjor que els altres), porta 19 gols marcats, 16 a la lliga, i ha donat ja més punts dels què va donar en tota la temporada passada, a més de la classificació a la Champions i la Supercopa d'Espanya. Però ell solet no pot estirar sempre de l'equip. Els rivals no tenen Messis ni Etoos als que marcar. Tota l'atenció (de rivals, de premsa i d'aficionats) es centra en Ronaldinho que, a pesar dels números, sembla destacar menys.

9. No reconèixer els problemes a temps, fruit de la prepotència, l'excés de confiança i el menyspreu als rivals. Tots els problemes anteriors han provocat que el Barça d'enguany fos, des del mateix 25 d'agost (final de la Supercopa d'Europa), ben diferent al de l'any passat. Hem anat perdent títols (SC Europa, Mundial de clubs), hem patit fins al darrer minut per classificar-nos per la segona ronda de la Champions, no hem guanyat a la majoria de grans equips contra els què hem jugat (Ni Chelsea, ni Real Madrid, ni Valencia, ni Liverpool...), estem patint contra els petits (Levante, Getafe, Osasuna, Espanyol, Betis...)...i tot i així, no volem adonar-nos de la realitat.

Vam perdre la Supercopa d'Europa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre al camp del Madrid, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre el Mundial de Clubs, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre a la Copa contra el Saragossa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Va esclatar l'escàndol Eto'o, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Hem perdut contra el Liverpool, i s'ha dit que això serà el revulsiu. Espero amb el cor que ara sí que sigui veritat...

Però penso amb el cap que seguim pensant amb el cor en comptes de fer-ho amb el cap, mentre passa la temporada i seguim esperant el revulsiu.

Ara sí que ja no hi ha altra solució: somiar amb el cor, i mirar d'acabar la temporada el millor possible.

Amb el cap, l'únic que es pot fer és reconèixer les errades, i posar les eines perquè no es repeteixin la temporada que ve. Si l'any vinent es fa una bona pretemporada, es fan retocs, i es dona amb un antídot tàctic no caldrà fer grans revolucions. La mitja d'edat de la plantilla encara és molt jove. Una altra cosa seran els interessos de la directiva, de l'entorn, i la relació entre els cracks.

Desitjo que sigui bona. Ho desitjo amb el cor.

Mal de cap...

No he anat al Camp per culpa d'un mal de cap. Pensava que se'm passaria veient al Barça tranquil·lament per la tele, amb la calor de casa. Què innocent...Està clar que m'he equivocat. Primer, perquè he vist que han anat al camp moltes persones que deurien tenir mal de cap (des de Rijkaard fins a Saviola, passant per Valdés, Motta, Ronaldinho...). I segon, perquè em penso que m'he posat molt pitjor veient al Barça.

Ha perdut el Barça 1 a 2? És cert que ens ha guanyat al Liverpool? O és que tinc al·lucinacions? Crec que no. A pesar del mal de cap encara no desvario tant. El que ha desvariat avui ha estat el Barça. Quin desastre Déu meu.

El partit no ha començat malament. Possessió, domini, ganes...i gol de Deco. I quan el Liverpool estava groggy, fins i tot més que jo, en comptes d'apretar per fer el segon...ens posem a tocar-la, a fer joc horitzontal i a cedir terreny. Vaja: a perdonar. I de cop i volta, desconnectem del partit un minut (vaja, desconnecten Zambrotta, Márquez, Puyol, Belletti i Valdés), i ens foten un gol increïble. Un gol increïble que li facin al campió d'Europa en un partit de la màxima. Però ens l'han fet. I a partir d'aquí tot ha canviat.

El Liverpool, que per algo té les Copes d'Europa que té (recordeu com va guanyar la última fa només dos anys, oi?), no és l'Osasuna, ni el Getafe, ni el Betis...El Liverpool no ha perdonat. No. El Liverpool no perdona.

Ha cregut en les seves possibilitats, ha pressionat com cap equip ens havia pressionat al Camp Nou en molts mesos, i ha acabat donant tota una lliçò al Barça. Una lliçó tàctica, de col·locació, de pressió, de joc associatiu, de defensa en bloc, d'anticipació, i de sortides al contracop, davant un Barça sense idees, i absolutament descol·locat.

Nova lliçò tàctica en poques setmanes. Víctor Fernandez, Quique Sanchez Flores, Rafa Benítez...

A la segona part era lamentable veure el Barça amb tots els jugadors descol·locats. Un Barça amb Messi, Ronaldinho, Saviola, Giuly...i tots fora del seu lloc. Un Barça que, tot i jugar amb Deco, Xavi i Iniesta, s'ha vist clarament superat pel migcamp visitant, amb Xabi Alonso, Sissoko i Gerrard.

I en una nova i terrible errada defensiva, segon gol del Liverpool. Del Liverpool de Benítez, Reina, Arbeloa, Xabi Alonso, Zenden...

Els darrers vint minuts ha estat lamentable veure com el Barça, plé de peloteros, no només anava poc a poc perdent el partit i l'el·liminatòria, sinó també la seva personalitat. És lamentable veure com, amb els jugadors que teniem sobre el camp (tècnicament, infinitament superiors als rivals), l'únic recurs del Barça eren pilotes a l'olla de Puyol i Márquez.

Menys mal que el Liverpool no ha fet el tercer, que ocasions n'ha tingut. Per exemple, una rematada de cap al travesser de Dirk Kuyt, el davanter que va sonar com a possible substitut de Larsson, i al què no vam portar perquè algú va preferir un Gudjohnsen en el que el primer que no confia és el propi Rijkaard.

Probablement avui hem perdut més que un partit. En circumstàncies normals el Barça podria fer el miracle de guanyar a Anfield. En circumstàncies normals...Però un Barça com l'actual, que no és capaç de guanyar Osasuna, Betis, Valencia, Getafe...hem d'esperar que sigui capaç de guanyar al Liverpool? No clar que no. Avui s'ha demostrat que no. Els miracles no existeixen. El què existeix és el treball i la constància. I si un equip porta varios mesos jugant malament, és molt difícil que un dia, de cop i volta, faci un canvi fantàstic. Que podem guanyar a Anfield? Sí. I a la Romareda...però cada cop ens ho posem més difícil...

Quin maldecap...



PD1: He estat temptat de posar com a fotonotícia la butifarra de Van Bommel. Menys mal que no ho he fet...Ja m'agradaria a mí anar a Anfield amb un 3-2.
PD2: Sí, Larsson marxa de Manchester i torna a casa, a pesar de l'ofertón del United. Qui dubtava de la paraula d'aquest senyor?

PD3: Compte amb el València...

Cancerbero

Firma convidada: Pat Andrews

En un bosque se bifurcaron dos caminos, y yo... Yo tomé el menos transitado. Esto marcó toda la diferencia.
Robert Lee Frost


Era un sala rectangular de unos 70 m2 de baldosa, se entraba desde la calle, totalmente libre, ni un solo mueble, sólo dos puertas en sus paredes laterales por la una se accedía desde la calle por la otra después de bajar tres escalones se llegaba a la vivienda de mi primo, hijo del hermano de mi madre. Mi tío Pepe. Una de las paredes laterales de unos 6 metros de largo por tres de alto fue mi primera portería. Volaba de un lado a otro de la pared a los chutazos con mala leche de mi primo y a los colocados de mi tío que era un verdadero fanático del fútbol y del Barça.

Los domingos nos recorríamos todos los campos de tierra de acceso directo y sin vallas que había en las inmediaciones de la Diagonal. Solíamos comenzar por el campo del Cataluña las Corts que estaba situado justo donde ahora esta el cruce Travesera de las Corts con Numancia. Recuerdo que allí había un bar en el fondo del cua, donde intuía debía haber unos vestuarios donde se cambiaban los equipos. Y mientras tomábamos algo con mi tío, veíamos salir los jugadores que tenían que atravesar una calle para entrar en el campo. En la medía parte podíamos salir con nuestra propia pelota, que llevábamos en una red que recuerdo vieja pero perfecta, a dar unas patadas. Yo inmediatamente me colocaba debajo de los palos y paraba tanto nuestra pelota como todas las que viniesen. No recuerdo que me marcasen ni un solo gol. Estoy fatal de memoria. El Cataluña las Corts jugaba con camisola azul y pantalón blanco, el ídolo local era un tal German que trabaja de camarero en el bar.

Luego solíamos cruzar la Diagonal e ir al campo del Bergadà, campo también abierto situado frente al campo del Español de Sarriá, justo enfrente, al otro lado de la carretera de Sarriá. Jugaban con camiseta amarilla y pantalón azul.

Faltaría a la verdad si no dijese que mi tío desde pequeño me hizo poner de portero porque mi habilidad con los pies no era como la de mi primo.Y porque mi agilidad y locura para tirarme por el suelo y por los aires quedó pronto puesta de manifiesto.

Luego casi enseguida, el primer año que podía jugar como federado, supongo que sobre los 10 años, fiché por el infantil del Sants. El campo de hierba era como un viejo estadio inglés, con la tribuna de madera. Éste sí que estaba vallado. Se situaba donde ahora está la gasolinera de la calle Galileo y Avenida de Madrid.

Solo jugué allí una temporada y fue el final del esplendor del Sants como equipo de barrio. Empezó una peregrinación por diferentes campos de Barcelona: Poble Sec, Iberia, y también llegamos a jugar como locales, pocos partidos, en el viejo campo de Les Corts.

Luego, cuando empecé a estudiar con los jesuitas, me captaron los “pijos” del Barcino y decidimos, en familia, no intentarlo con el juvenil del Barça porque había demasiados entrenos: la opción fue primero los estudios. Seguro que me hubiese divertido mucho menos y hubiese llegado al mismo sitio. Así el Barça se convirtió en mi enemigo real en la competición, y en mi favorito como equipo de primera división. Cosas que pasan.

Historias luego mil y una, pero como ración de abuelo cebolleta pienso que ya esta bien por hoy ¿no?

Fotos: Pat Andrews, jugant de porter al Sants, a principis dels anys 60.

La lògica

Que el Barça perdi al camp del València entra dins la lògica. És un dels rivals més forts no només d'Espanya sinó d'Europa. Veiem la trajectòria que porta a la Champions, i els darrers mesos a la lliga. És un equip compacte, amb bons jugadors, capaç de guanyar a qualsevol.

Si això afegim la trajectòria que el Barça porta fora de casa els darrers temps, la lògica és confirma. És més lògic perdre al camp del València que empatar als camps del Levante, Getafe, Betis i Osasuna.

I si a tot això, a més, afegim com han pogut preparar el matx cadascún dels equips durant la setmana, la lògica és aplastant: el València ha tingut tranquilitat i calma per preparar el partit mentre el Barça ha viscut una setmana d'ensurts diaris, en la que s'ha parlat de qualsevol cosa menys del partit d'avui.

Fins aquí, tot lògic.

El problema, però, és quan veus el partit. Un Barça que ha controlat la pilota del minut 1 al 90, que ha dominat el seu rival, que ha acorralat l'equip rival...però que ha perdut. Ilògic.

Però és que de res serveix tenir la possessió de la pilota si no es creen ocasions ni es xuta a porta.

El València, en canvi, ha plantejat un partit totalment defensiu per sortir a la contra i encarar la defensa blaugrana en superioritat. Des del punt de vista valencianista els ha sortit un partit perfecte ja que, tot i renunciar a la possessió de la pilota, han guanyat el partit.

Però jo no estaria massa feliç si fos soci del Valencia. Un equip gran com aquest, amb jugadors grans com els que té, no pot fer un plantejament tant conservador jugant a casa encara que el rival sigui un gran. El Valencia ens ha guanyat, però em va semblar més valent el plantejament que ens van fer el Getafe o l'Osasuna, encara que no ens guanyessin. El València ha guanyat però, a la meva manera de veure-ho, ha demostrat tenir complexe d'inferioritat en front el Barça. I així mai arribarà a ser del tot gran.

El Barça ha perdut. Però, en canvi, m'ha agradat l'actitut que ha mostrat davant un rival com el València i a un camp com Mestalla. Llàstima que el domini, la possessió de la pilota no s'hagin traduit en més ocasions. Llàstima que Deco hagi tornat a perdre els nervis, i que Messi no hagi estat més minuts al terreny de joc. Però ha estat l'únic equip que ha fet una mínima proposta futbolística. Llàstima que, al futbol, no sempre guanya la millor proposta.

No és lògic, però és la lògica del futbol.

Gràcies Frank!!!

Ara sí que em crec que la crisi està tancada: Frank Rijkaard ha anunciat aquest migdia la seva continuitat a la banqueta blaugrana la propera temporada. Com deia ahir, Rijkaard s'havia situat involuntàriament a l'epicentre informatiu. I un cop més, ha volgut renunciar a tot protagonisme fent un anunci que tanca definitivament qualsevol especulació, i resitua tota l'atenció en els importantíssims partits que l'equip ha de disputar els propers vint dies.

És una gran notícia.

No repetiré tot el què de Frank vaig escriure ahir, quan tot em feia pensar que marxaría. Frank ha decidit continuar, convençut que a pesar dels entrebancs amb què s'ha trobat aquesta temporada, el cicle encara no s'ha acabat.

Ara, que la seva autoritat sembla reforçada pels esdeveniments, només espero que el deixin decidir com fins ara no ha pogut. Que Laporta i Txiki escoltin a Rijkaard, com a mínim, tant com escolten a jugadors i assesors externs. Que no es facin gires comercials de pretemporada en contra de la seva voluntat. Que no es qüestioni més al crack a qui només ell sembla protegir de veritat. Que no el contradiguin públicament com han fet aquesta setmana. Que no el deixin en pilotes quan un jugador comet un greu acte d'indisciplina. Que li facin una mica de cas a l'hora de decidir renovacions, cessions i fitxatges. Amb què li donin un 10% del poder que Cruyff reclamava per a sí mateix quan era entrenador, probablement serà suficient. Rijkaard s'ho ha guanyat.

L'actitut de Rijkaard ha estat la més destacable en la setmana convulsa que hem viscut. Amb la notícia d'avui podem mirar el futur immediat amb optimisme. Ara sí: que soni el rock'n'roll.

Gràcies Frank!!!

Gràcies Frank

La doble crisi provocada per Samuel Eto'o (primer es nega a jugar cinc minuts desobeint una ordre de l'entrenador, i segon, posa a parir entrenador, companys, mitjans...) semblava haver-se saldat amb l'abraçada de Ronaldinho a Eto'o...però no ha estat així. Es va solucionar la crisi immediata, però no la crisi real. I la prova és que al Camp Nou que ja només parla de baixes, altes, canvi d'entrenador, fí de cicle...just, el què demanava Cruyff dilluns passat al seu article setmanal a La Vanguardia.

Ara, just quan ens juguem la temporada, tots els comentaris giren al voltant del futur de Ronaldinho, d'Eto'o... i de Rijkaard.

Tothom sembla coincidir en destacar la mà esquerra amb que Rijkaard ha ressolt la situació. Però tothom, també, sembla coincidir en què la crisi d'aquesta setmana ha contribuit més que cap altra cosa a aclarir-li les coses a l'holandès, que sembla haver decidit marxar de Can Barça a final de temporada.

La crisi d'aquesta setmana, amb Laporta reunint-se amb Eto'o i justificant-lo, i fins i tot desmentint el propi Rijkaard, han d'haver dolgut l'holandés. Un Rijkaard que ja fa temps sembla haver-se distanciat de l'entorn cruyffista que envolta el president, per culpa de tenir idees pròpies.

I el cas és que Rijkaard s'ha convertit, sense voler-ho, en l'epicentre de l'actualitat blaugrana.

La premsa esportiva d'aquest matí n'era el millor exemple. Mentre el "Mundo Deportivo" titulava en portada un "Rijkaard quédate!", l'Sport, més proper al president Laporta, ja treia en portada als seus possibles successors (Schuster i Van Basten), com volent animar a l'afició.

I jo, tot i les crítiques puntuals que hagi pogut fer a l'entrenador holandés (perquè evidentment tothom s'equivoca, i ell s'ha equivocat moltes vegades), sóc dels què, fent un ampli balanç de pros i contres, em posiciono en favor del "Rijkaard quédate". No és que em semblin malament els dos recanvis que proposa l'Sport. Al contrari, em semblen dos bones opcions pel dia que marxi Rijkaard. Però crec que encara no s'ha acabat el seu cicle, i que Rikjaard segueix sent, pel seu perfil i mèrits, l'entrenador ideal per al Barça de la propera temporada.

En només quatre anys, Franklin Edmundo Rijkaard s'ha guanyat el cor dels culés. Poques persones com ell han generat l'admiració i el respecte unànime de tots els barcelonistes. Per la seva manera de ser.

Tot i que no comparteixo el seu gust per molts dels seus fitxatges, hi ha moltes raons per les que aposto per la seva continuitat.

Perquè m'agrada la seva filosofia de joc, el seu esquema ofensiu que tant s'adiu al gust del Camp Nou. Perquè sap guanyar en la victòria i perdre en la derrota. Perquè no es penja medalles, ni tant sols les que li corresponen. Perquè dialoga en un món de crits. Perquè sap mantenir la calma en un món d'histèrics. Perquè personifica l'equilibri en un món de vertígen. Perquè sap gestionar el vestidor com ningú. Perquè entèn les estrelles i les perdona fins i tot quan l'insulten. Perquè sempre ha pensat en els interessos de l'equip i del club abans que en els seus. Perquè sap escoltar els consells dels seus superiors, i els respecta, fins i tot quan tots sabem que són inferiors. I fins i tot quan els seus superiors el ningunegen. Perquè mai ha criticat el club encara que el club faci coses en contra de la seva opinió, com gires infernals que hipotequen mitja temporada. Perquè té sentit comú. I sentit de l'humor. I fina ironía. Perquè mai ha buscat el protagonisme. Perquè és un tio modern, que dona una imatge moderna del nostre club. Perquè li agrada el rock&roll. Perquè s'ha integrat a la nostra societat. Perquè és un home de paraula en un món de mentiders. Perquè defensa els seus jugadors, fins i tot els què no s'ho mereixen. Perquè té principis i idees pròpies. Perquè mai ha creat un problema i sempre ha apagat els focs creats per altres. Perquè és un bon tio. Una bona persona. I a sobre, un guanyador que ens ha donat els millors títols. Per tot això, i per molt més, m'agrada Frank Rijkaard.

Però només a un club com el Barça, tant donat a l'audestrucció, una persona així, actual campiona de lliga i de Champions, pot plantejar-se deixar el club. Només a un club com el nostre podem arribar a fer sentir infeliç una persona amb les seves qualitats i el seu currículum.

Si se'n va, que crec que s'anirà, el trobarem a faltar. El trobarem molt a faltar. Com a culé, ho lamentaré. Però ho entendré. Potser aquesta directiva i alguns d'aquests jugadors no es mereixen un entrenador com ell.

Només espero que, si realment és veritat que ja ha decidit marxar, siguem capaços de demostrar-li el nostre carinyo, admiració i respecte els quatre mesos que li queden al Camp Nou. S'ho ha guanyat.

Per tot, i facis el que facis, Gràcies Frank.

Don't play it again, Sam

Del desastre del dimarts 13 a l'abraçada del día de Sant Valentí. Sembla increible com s'arreglen les coses en tant poques hores. Com..s'arreglen?

M'agradaria pensar que sí, que s'han arreglat. Que l'abraçada d'avui il·lustra el retorn de la pau al vestidor. Que l'embolic ha servit per a enfortir els lligams. Que els jugadors s'han conjurat per sortir de la crisis i anar a totes en el que resta de temporada. Que ara tots tenen més ganes que mai de demostrar que poden conviure junts. Que sortiran a tope a València, a matar al Liverpool, a morir pel Barça...Tot això m'agradaria pensar.

Però em temo que després d'un incendi tant gran no és tant fàcil apagar les brases. Em temo que l'abraçada és un gest, un primer pas que demostra bona voluntat d'entesa. Sobretot, per part de qui ha tingut la iniciativa de fer-lo, que ha estat Ronaldinho. Però que en el fons no serà fàcil superar aquesta situació.

Ahir a la nit vaig sentir detingudament a Eto'o a El Larguero, amb De la Morena. Em van preocupar més les seves declaracions de la nit que les del migdia. Perquè a la nit, passades ja unes hores del "calentón" del migdia, va mantenir la majoria de les seves idees, i va perseverar en la seva postura. No tenia cap mena d'intenció de demanar disculpes a ningú, tot i que va intentar fer creure que lo de "mala persona" no ho havia dit per Rikjaard. Per qui si no?

No sé qué deu haver passat aquest matí, però crec que si s'ha arreglat, o mig arreglat la situació, no ha estat gràcies a Eto'o. Més aviat ha estat gràcies a la sempra positiva actitut de Ronaldinho, i a l'impagablecapacitat de gestionar el vestidor de Frank Rikjaard. A ells dos, al meu entendre, hem d'agrair que s'hagi apagat el foc.

Com deia ahir, però, trencadisses com aquestes sempre deixen marques en el gerro, per molt que l'hagis intentat recompondre. I per molt que ara, als propers dies, el renovat esperit d'unió faci que tots facin un sobreesforç de superació, d'aquí a unes setmanes tot tornarà a la normalitat. I el pitjor és que, en normalitat, el grup no està del tot unit.

Eto'o es va equivocar en el fons i en la forma, però el què és innegable és que era sincer, i creia fermament en les seves paraules. "El problema es que aquí hay dos grupos...". Aquest és el problema, no una puntual sortida de tò. El problema és el rerafons de la qüestió.

Bona part dels components del planter (com de la resta de l'afició) pensen que Eto'o és un extraordinari jugador, un treballador incansable, i que aporta un plus importantíssim a aquest equip. Però de la mateixa manera que pensen això de l'Eto'o futbolista, pensen que és una persona egoista, conflictiva, irascible, gelosa, individualista...que a més és el preferit del president i el xivato del planter.

L'episodi viscut ahir només fa que reforçar aquesta imatge d'Eto'o, tant davant els seus companys com de tècnics i afició. No sé si també davant el president. I crec que molta gent (companys, tècnics i afició) ja estan una mica farts. Sí, fa molts gols...però cansa. I tots aquests pensen (pensem) que, si no hi ha més remei, si Eto'o no fa una profunda reflexió, potser el millor serà vendre'l al juny.

Perquè ara es pot fer un esforç per acabar bé la temporada. Però no sé si jugadors, tècnics i afició estan disposats a seguir així a llarg termini. Moltes pensen que amb el planter que hi ha, amb Ronaldinhos, Messis i companyia, qualsevol altre davanter centre de garantía també podria ser pichichi. Sense Eto'o ens hem mantingut líders. Amb els calers que ens podria donar el seu traspàs podriem fitxar un Drogba igual d'efectiu i menys perillòs per la pròpia entitat.

Eto'o hauria de reflexionar a fons. Hauria de pensar on estava quan el Barça el va fitxar i quants gols feia per temporada. Quants grans equips europeus es barallaven per ell. Que el Real Madrid no el va voler. Que cap gran equip l'ha volgut precissament pel seu caràcter. Tot això ha de pensar Eto'o. Com ha de pensar tot el què li ha donat el Barça, un entrenador com Rikjaard, i un company com Ronaldinho.

Eto'o: t'han donat una altra oportunitat. Reflexiona i aprofita-la. Encara ets a temps. Però no la tornis a liar. No la tornis a tocar, Sam. Don't play it again, Sam.

Autodestrucció

Desolat. Cabrejat. Desil·lusionat. Xafat. Decebut. Emprenyat....Ara mateix no sé quin és l'adjectiu que millor defineix el meu estat d'ànim. No me'n se avenir de l'allau de fets que s'han succeit les darreres hores. No he tingut temps de pair-ho com per fer una valoració objectiva, una anàlisi freda de la situació. No tinc les idees del tot ordenades. Com li està succeïnt a tots els actors de la comèdia, en mí també les emocions encara poden a les raons. Intento apuntar algunes de les idees que em venen al cap, sense saber del tot quines són vàlides i quines no.

Tinc la sensació que, avui, definitivament, alguna cosa s'ha trencat. Valdano va dir un dia que "un equip de futbol és com un collaret de perles en el què el més important és el fil. Si es trenca el fil, les perles es desparramen, i desapareix el collar". Tinc la sensació que avui, definitivament, s'ha trencat el fil. El fil: aquell element gairebé invisible que durant tres anys ha mantingudes unides totes les perles, que ha equilibrat forces, que ha unit diferents persones i egos en busca d'un objectiu comú. Avui, tinc la sensació que s'ha trencat el fil. Tant de bó m'equivoqui.

Tant de bó m'equivoqui, però penso que aquesta setmana, que era la de la reaparició d'Eto'o, passarà a la història com la de la despedida d'Eto'o. Que aquesta setmana, que era la de la reunificació de l'equip, passarà a la història com la de la seva disgregació.

Diuen els xinessos que l'amor és com un gerro: si es trenca, encara que intentis reunir les peces, sempre quedaran visibles les esquerdes. Tant de bó m'equivoqui, però penso que el què ha passat en les darreres hores, als darrers dos dies, és una fractura de la que mai es podran tancar les cicatrius.

Desprès de les terribles declaracions d'Eto'o, res no pot tornar a ser igual. "perdono pero no me olvido de nada", "mala persona", "yo sí que siempre he entrenado", "yo no soy quién ha metido a la prensa en el vestuario", "si yo hablo os enterareis",...

És impossible que les relacions de Samuel Eto'o amb Rikjaard i amb Ronaldinho tornin a ser les mateixes. Tant de bó m'equivoqui.

Fa temps que es diu que el vestidor estava trencat. No m'ho volia creure. Eto'o ho ha confirmat públicament. "Aquí el problema es que hay dos grupos: el grupo del presidente y el de otra persona", ha dit Eto'o. És a dir, el grup dels jugadors que va portar Sandro Rosell (Ronaldinho, Deco, Belleti, Edmilson...). Diuen que fa temps que aquest grup no suporta Eto'o. "Si me llamase Etoinho ya habría ganado una bota de oro", va dir Eto'o fa gairebé dos anys. Al Reyno de Navarra, Eto'o va substituir Deco, i Deco va marxar del camp per darrera de la porteria: ni tant sols va voler fer-li una encaixada de mans al seu substitut, com és habitual. Un Eto'o que feia mesos que treballava dur per reaparèixer lo abans possible.

Diuen que Eto'o és el preferit de Laporta. Que al vestidor l'acusen de ser el confident. El xivato.
El divorci es palpava. Avui ja és evident.

Sembla com si algú ho desitges. Dilluns Cruyff parlava de la fí d'un cicle. Jo, que porto un parell de mesos crític per l'actitut d'alguns jugadors, mai he arribat tant lluny. El propi Cruyff, l'assessor de Laporta, va ser qui, l'endemà de guanyar el Racing, i davant dels partits més claus de la temporada, va parlar de la fí d'un cicle, i de la necessitat de fer una renovació al vestidor la temporada que ve. En qui pensava? En vendre Ronaldinho, potser?

Hi havia necessitat de tot això? Què ha passat perquè es trenqués el fil? Què passarà amb Rikjaard? És la gota que ha vessat el got? Diuen que ara sí que ja té decidit el què farà a final de temporada. Una llàstima. Trobarem a faltar la seva mà esquerra, la seva educació, el seu "saboir fer" i moltes coses més. Una llàstima. Però és que ahir, quan més necessitava el recolzament de la directiva, quan necessitava que recolzessin la seva autoritat, amb qui es va reunir Laporta va ser amb Eto'o. Per desprès sortir a disculpar-lo públicament. Pobret Eto'o.

Diuen que ha estat Laporta i el seu entorn els que van pressionar Rikjaard perquè Eto'o, desprès del seu esforç en la recuperació, reapareixès lo abans possible, cosa que l'entrenador veia arriscada. El mateix entorn que critica el suposat mal estat de forma de Ronaldinho, a qui només Rikjaard defensa i demana públicament que el deixin en pau. Diuen que Rikjaard està fart de les pressions, de l'actitut d'un entorn presidencial amb el que cada cop marca més distàncies. El mateix entorn que dilluns parlava de fí de cicle, que demanava renovació de vestidor, traspassos...L'entorn que es reuneix amb Eto'o i no amb Rikjaard...

És que en les hores que han passat no hi ha hagut temps de fer una reunió entre totes les parts implicades? Perquè Laporta diu que "aquest és un problema estrictament de vestidor que ha de solucionar l'entrenador", passant-li a ell tota la patata calenta? Perquè aleshores ahir es va reunir amb Eto'o? On era avui el Director Esportiu Txiki Begiristain? Perquè no s'ha suspès l'acte d'avui de Samuel Eto'o? El criticarà Laporta com el president va criticar les declaracions d'Oleguer o li tornarà a treure importància? Perquè Cruyff no escriu articles sobre l'Ajax? (jo que he (o potser havia) sigut Cruyffista de tota la vida!!!) Titularà demà l'Sport "No hay caso Eto'o"?

És una llàstima. Tant de bó m'equivoqui, però l'any que ve Ronaldinho, Eto'o i Rikjaard no compartiran equip. Probablement nomès estarà a Can Barça un dels tres. I si he d'escollir, jo, sentint-ho moltíssim, tinc clar amb qui em quedo. Claríssim. Però perquè collons he d'escollir?!Qui ha trencat el fil?!!!

Com titula Martí Perarnau "fue bonito mientras duró". Però és la història de sempre. Autodestucció. La coneixem molt bé a Can Barça: Samitier, Kubala-Luis Suarez, Cruyff-Weisweiler, Maradona, Schuster, Cruyff, l'autodestrucció del Dream Team...l'autodestrucció. I em cago en la puta amb tanta autodestucció. El perdedor sempre és el mateix. El Barça.

Tant de bó m'equivoqui.

Foto: sport.es

Han tornat

Portaven tant de temps esperant el seu retorn, que gairebé pensavem que aquest mai no arribaria. Però el desig de tots els fans es va acomplir, i ahir els vam tornar a veure en acció, en una nit màgica que quedarà marcada al calendari de molts seguidors.

A pesar del què apuntaven els pesimistes, van demostrar que no els pesa la llarga inactivitat. Quan van sortir a l'escenari les grades van esclatar. Fins i tot es va veure alguna pancarta.

Es van moure com sempre, amb el seu estil únic, impregnant tot el recinte amb la màgia que nomès ells saben crear. Posa la "gallina de piel" tornar-los a veure en acció. Tots tres junts! Increïble.

Efectivament, ahir a la nit va tornar la bona música. Han tornat The Police.

Una gran tarda

Avui era una tarda ideal per quedar-se a casa i fer, amb el comandament a distància a la mà, un 2x1: el Barça-Racing de futbol, i el Barça-Madrid de la final de la Copa del Reu de bàsquet. M'agrada molt el bàsquet, i feia sis anys que no es veia una final Barça-Madrid...però feia dies que estavem mentalitzats d'ara al Camp Nou. Jo mateix, l'altra dia, vaig dir a aquest blog que no hi havia excuses per no anar-hi!

Així que hem anat cap a l'Estadi. Però quan ja estavem a la porta m'he adonat de la fatalitat: portava el carnet de soci del 2006!!! El carnet del 2007, pagat com toca des de principis d'any, fa un mes i pico que espera ser recollit a la meva oficina bancària...Com no he anat a buscar-lo?!!! bah...el dia a dia que ens menja, i que un no pensa en el carnet fins al moment que ha de sortir cap al Camp Nou. Bueno: fa 23 anys que sóc soci, i no és la primera vegada que em passa. Com s'ha fet sempre, em deixaran passar i, com a molt, es quedaran el meu carnet del 2006, que perdré per a la col·lecció.

Però no. Resulta que es veu que aquest any la directiva ha canviat les normes i han donat ordre als porters que no deixessin passar ningú que presentés carnet 2006. Tothom que es trobés en aquesta situació havia de passar per l'oficina d'atenció al soci, davant del Palau Blaugrana. Així que, a falta de 30 minuts per començar el partit, dona la volta a tot l'estadi per arribar a les oficines. Amb una mica de sort, penso, la cosa anirà ràpida. Però no: quan arribo em trobo més de 400 socis fent cua a la porta d'una oficina a la que només es podia accedir prèvia sol·licitut de número. M'ha tocat el 299. 40 minuts fent cua. Socis absolutament indignats, de totes les edats i condicions, veient com començava el partit mentre feiem cua a les oficines.

- "No hi ha dret. Jo torno d'un viatge i no he pogut passar pel banc a recollir el carnet, podrieu tenir més consideració amb els socis!!!", exclamava un trentanyer
- "Escolta maca, fa quaranta anys que sóc soci, i mai, mai, mai m'havia passat una cosa així. És ingignant que no ens deixeu entrar a l'Estadi. Mira, porto el carnet de l'any passat, però aqui tens l'abonament de tota la temporada i el DNI, pots comprobar que sóc el titular del carnet!!!" deia un home
- "Altres anys deixaveu passar i, com a molt, el porter es quedava el carnet a la porta!!!", exclamava una noia.
- "Com a mínim es podia haver avisat d'aquesta nova norma. Tants sms que ens envieu als mòbils, tants mails, tanta web, tanta revista, tant Barça TV, i tantes rodes de premsa...i no heu avisar que qui avui no portés el carnet del 2007 no entrava"...m'he queixat amargament...

La situació em recorda molt a la trñistament viscuda fa uns mesos davant l'oficina del Racc del carrer Padilla. Caos organitzatiu d'uns empleats superats per la situació. I el soci, emprenyat, com sempre.

Desprès de més de 40 minuts de cua, per fí he pogut entrar a les oficines on hi havia 10 taules d'atenció al públic. Clar: un estadi per a 100.000 persones, i una sola oficina d'atenció al públic amb 10 taules. A sobre, el noi que m'atèn, em diu "és que heu tingut un mes i mig eh...us desperteu a última hora...".

- "Escolta, ves ràpid, si us plau, i estalviat els discursets, que ja m'he tocat prou els collons", li espeto, a punt de perdre les formes.

Per fí, desprès de comprovar que, efectivament estava al corrent de pagament, m'han deixat passar a l'estadi per una altra porta. Darrera meu encara quedaven més d'un centenear de persones pendents d'entrar a les oficines: a l'estadi el marcador ja assenyalava el minut 15.

I a les 19.20, per fí, hem arribat a la porta de l'ascensor que ens havia de dirigir a la nostra localitat, a la tercera graderia. Però, oh! sorpresa!...nou de cada deu portes ja estaven tancades, i l'ascensor ja no funcionava!!! Ens hem dirigit a una altra porta:

- "Perdoni. Hem de pujar a tercera graderia, on hi ha un ascensor per pujar?
- No, l'ascensor ja ha deixat de funcionar. Quan comença el partit es tanca l'ascensor.
- Com? Però com és possible? I les centenars de persones que encara no hem pogut accedir a l'estadi? Escolti, la meva dona està embarassada de cinc mesos!!! no em digui que hem de pujar fins a la tercera graderia per les escales!!!
- Ho sento: quan comença el partit, els ascensors deixen de funcionar. Si no vol pujar les escales no li puc donar una altra solució", em respòn la vigilant d'una de les entrades del camp.

Incrèduls, ja no sabem que fer. Són les 19.25, i encara estem fora de l'estadi. Del millor estadi del món. Com deuen ser els altres?

Accepto que lo del carnet ha estat culpa meva, tot i que penso que no hauria costat res avisar (rebo casa dia un sms del club, avisant-me de qualsevol cosa, i d'això, que pot deixar 400 socis al carrer, ni piu), i que un estadi com el del Barça hauria d'haver previst més taules d'atenció al públic en un dia com avui. Però lo de l'ascensor em supera. Què vol dir això de que quan comença el partit el tio de l'ascensor el tanca i se'n va? Heu llegit "La conjura de los necios?"...això no em pot estar passant.

La majoria de portes són tancades. Em dirigeixo a una que veig mig oberta. No queden empleats del FC Barcelona. Deuen haver entrat tots a veure el partit... A la porta només queden vigilants jurats d'una empresa de seguretat uniformats de marró. Em dirigeixo a un d'ells:

- "Perdoni. La meva dona està embarassada de cinc mesos, l'ascensor ha tancat, i la porta per la que hem d'accedir també. Ens pot deixar passar per aquí, si us plau?".

Miren la panxa de la Patidora i, davant l'evidència, ens deixen passar. La veritat és que trobo més amabilitat, comprensió i flexibilitat en els segurates que en els empleats del club, més papistes que el papa. Amb lo malament que em queien els segurates...

Jo no sé ni quina és la porta que hem traspassat fins que, ja a dos quarts de vuit, em veig a dins: gol nord primera graderia. Perfecte: no es veu absolutament res. Estem a la mateixa alçada de la gespa. No veig les línies del camp, no veig la col·locació dels jugadors, les tàctiques, les desmarcades, no sé quan la pilota surt fora de banda i quan no. No sé quan ha estat falta i quan no...No m'entero absolutament de res.

A més, hi ha una enorme xarxa de seguretat de no sé quants metres d'alçada que dificulta la visió del camp. La xarxa és la que es va col·locar fa anys quan la zona era ocupada pels Boixos Nois. Però la veritat, miro al meu costat, i veig de tot menys Boixos Nois. Senyors, senyores, joves, nois, pares amb fills, avis, àvies...exactament el mateix tipus de gent que a qualsevol altra zona de l'estadi. Perquè aquesta segueix sent l'única zona de l'estadi separada per una xarxa de seguretat? A més, compto més de 20 Mossos d'Esquadra "vigilant" la zona. Fa anys deurien maleir que els destinessina a aquesta zona. Ara deuen agrair-ho: és gairebé la més tranquila del camp, encara que continui engabiada.

La primera part se m'acaba de seguida. A penes m'he situat, Mejuto pita el final.

Al descans em compro un bocata i una Coca-Cola: 7 euros. Toma ya.

Dono una volta pels passadissos, lavabos i accesos d'aquesta zona. Estan molt degradats. El Camp Nou és un estadi amb classes (cosa que mai m'ha agradat: contradiu allò de que tots els socis som iguals), i aquesta és la pitjor. Aquí, per exemple, no hi ha cap espai adaptat a discapacitats: tot són escales i més escales. Menys mal que els turistes que venen al Museu només els ensenyen la majestuosa tribuna. Marxen meravellats pensant que tot l'Estadi és igual.
A la segona part la cosa serà encara més complicada: el Barça ataca a l'altra fons. Sé que Ronaldinho fa dos gols. Els celebro tot i que no els veig. És una perspectiva del camp tant radicalment nova per a mí que no sé veure el partit.

M'entero que el Barça de bàsquet ha guanyat la Copa, i apallissant al Madrid. I jo que m'ho he perdut. Qui ho anava a dir fa uns dies, oi? Un dia d'aquests haurem de parlar d'aquest equip de bàsquet.

Quan arribo a casa, m'entero que l'equip de futbol millorat molt el seu joc, i ha fet el millor partit en molt de temps. Jo, que vinc del camp, no ho sé, perquè no m'he enterat absolutament de res.

Una de les millors tardes de barcelonisme dels últims temps, i jo que no l'he poguda gaudir.

Perquè no m'hauré quedat a casa? Aquestes coses només em pasen a mí?

L'ovella negra

La meva experiència periodística, per curta que sigui, m'ha donat l'oportunitat d'apropar-me a una gran quantitat d'esportistes de diverses disciplines, molts dels quals he tingut l'oportunitat d'entrevistar més o menys a fons. Des de futbolistes fins a ciclistes, passant per basquetbolistes, jugadors d'handbol, nedadores, motociclistes i tennistes.

Tot i que no es pot generalitzar, perquè sempre hi ha honroses excepcions, la majoria de contactes que he tingut m'ha confirmat dues idees (i sé que pot resultar pedant dir-ho). La primera és que el millor dels esportistes és el que es veu que estan a un terreny de joc. Fora, donen bastant poc de sí. La segona, és que fora dels terrenys de joc són bastant cobards.

A diferència dels actors, escriptors, o altres personatges públics, els esportistes famosos solen mostrar-se bastant curtets en les entrevistes. Si els treus del seu tema, no tenen conversa, o la tenen bastant pobra d'arguments. Solen ser nois que, per dedicar-se al futbol, el bàsquet o el tennis professional, sovint han deixat els estudis molt jovenets, i no han pogut (o, millor dit, no han volgut) formar-se acadèmicament. A més de la falta de cultura, els esportistes famosos hi afegeixen un segon factor: es converteixen en milionaris molt jovenets.

Mentre la majoria de nois i noies d'entre 2o i 30 anys suen la gota grossa estudiant i treballant per aconseguir una feina digna que els permeti a dures penes pagar el lloguer d'un pis compartit (ja no dir una hipoteca), una minoria d'esportistes privilegiats es converteixen en triomfadors socials, milionaris i famosos, amb 25 anys o menys, sense haver hagut d'agafar un llibre en deu anys.

Entrevistar un personatge d'aquestes característiques es fa sovint bastant difícil. Són parcs en paraules, curts en vocabulari, i a penes els pots treure del seu món (sigui el futbol, el bàsquet, el tennis...). Perquè del món en el que vivim la resta de mortals tenen una visió bastant esbiaixada. "El futbol és així", "lo important és el resultat"...ja sabeu, oi?

A més, solen ser bastant cobards. Sigui per la raó que sigui, tenen bastanta por a dir públicament el què pensen de les coses, i mai dieun una frase que no sigui políticament correcta. Tenen importants contractes amb els seus clubs i amb marques patrocinadores (fabricants de botes de futbol, marques per les que fan publicitat...) que no volen posar en risc a causa d'una frase mal dita.

Tot i així, sovint els periodistes es veuen (ens veiem) obligats a entrevistar-los. Perquè sabem que, encara que el futbolista o el tennista X tingui una entrevista molt menys interessant de la que tindrien molts ciutadans anònims, la seva foto a una portada fa vendre diaris i revistes. I en base a les audiències, atorguem a joves incults un notable espai als mitjans de comunicació que no mereixerien per la riquessa del seu discurs. Perquè a l'únic lloc on destaquen és a un terreny de joc, no fora d'ell.


Com he dit abans, però, mai es pot generalitzar del tot. Primer: no tots els esportistes són iguals. Quan més minoritari i menys professional és un esport, més formats solen ser els seus esportistes. Potser perquè saben que quan es retirin no podran viure de rendes la resta de la seva vida, els esportistes d'esports més minoritaris solen estar més ben formats. En el món de l'handbol, per exemple, el nombre d'universitaris és 10 vegades superior (no tinc la dada exacta) al del món del futbol. És curiós que, tot i haver hagut d'entrenar-se tantes hores o més que els futbolistes, els handbolistes hagin tingut el temps per estudiar que els futbolistes diuen no tenir...



No tots els futbolistes són iguals, gràcies a deu. Un o dos de cada deu solen aprofitar les concentracions per llegir (un llibre) en comptes de jugar a la Playstation. Més o menys en el mateix percentatge, hi ha futbolistes que s'informen de l'actualitat pels diaris (d'informació general) en comptes de només veure la televisió.



Per això, en aquest món de joves esportistes incults mili·lionaris i famosos, crida moltíssim l'atenció l'aparició d'un jove normal. És a dir, un jove que, com la majoria de joves de 25 anys, llegeixi llibres, compri diaris d'informació general, cursi estudis universitaris, i tingui opinions socials i polítiques sobre l'habitatge dels joves, l'Estatut del seu país, els problemes de l'emigració, la globalització, el canvi climàtic, la cooperació internacional, la justícia o les seleccions catalanes.



Es tant raro el món del futbol que quan al seu sí apareix un jove normal, és titllat d'"intel.lectual". No és que ho sigui d'intel·lectual: simplement és un jove normal amb una certa cultura, formació, i amb algunes idees pròpies, com la majoria de joves normals. Però aquest jove, que a qualsevol facultat passaria absolutament desapercebut, a l'incult món del futbol destaca sobremanera. Tant, que fins i tot és percebut com un "intel·lectual", paraula que, a més, sovint és pronunciada amb un tò pejoratiu. El jove normal és vist com l'ovella negra.



A mí, en canvi, m'encanta que al futbol hi hagi ovelles negres que se surtin del ramat. Del guió establert. Del tòpic. M'encanta veure que no tots els futbolistes són uns incults. I que encara en queden al futbol persones amb principis que no estan disposades a renunciar a les seves idees per molts contractes comercials i publicitaris que tinguin. Persones que pensin que la seva llibertat i la seva integritat estan molt per sobre d'un contracte.



Per això, m'encanta que al món del futbol encara hi hagi persones del nostre món. Ciutadans normals. Com tú. Com jo. Com Oleguer Presas.

Que torni el Rock'n'Roll

Miro els diaris i em pregunto si estem a l'estiu. Fa dies que les portades només parlen de si fitxem o no a Cristiano Ronaldo, de si Lampard s'ofereix al Barça, de la renovació de Saviola, del futur de Rikjaard...Sembla com si tothom estigués pensant ja en la propera temporada, just en el moment en que estem a punt d'entrar al període culminant d'aquesta.

Sí. Període culminant. Els 30 dies que van de l'11 de febrer a l'11 de març seran, sense dubte, els 30 dies més claus d'aquesta temporada. En trenta dies el Barça jugarà 8 partits en què es jugarà el ser o no ser a les tres competicions que disputa: Copa del Rei, Lliga o Champions. 30 dies en què, a la Lliga, ens enfrontarem als tres màxims rivals pel títol (València, Sevilla, Real Madrid, a més de Racing i Athletic), i disputarem dues eliminatòries a cara o creu, a la Copa (Saragossa) i a la Champions (Liverpool), jugant sempre amb el factor camp en contra.

De res serveix el què s'ha fet fins ara. De res serveixen el 38 partits disputats: ni les 22 victòries ni els 9 empats ni les set derrotes. El passat és com una llarga pretemporada, perquè la temporada de veritat comença ara.

El Barça es juga la vida en vuit partits. I per afrontar aquests vuit partits de res serveix recordar els títols perduts, lamentar la pretemporada feta, o el no haver aprofitat els darrers deu partits per arribar a aquest tram clau amb un matalàs de punts. En els últims mesos s'han fet moltes coses malament, però de res serveix recordar-les ara. Ara, el que toca és afrontar aquests vuit partits vitals. Afrontar-los un a un, amb la màxima concentració, amb tensió, amb preparació, i amb ràbia.

La mala notícia és que arribem als 30 dies claus sense matalàs de punts a la lliga, i amb els factor camp en contra a les eliminatòries de KO. Però de res serveix ara lamentar-se. No hem fet els deures durant la temporada, hem suspès alguns parcials, i ara ens juguem la temporada en els exàmens finals.

La bona notícia, és que arribem als 30 dies claus amb tots els efectius, Eto'o i Messi inclosos. I que si tots ens posem les piles, encara som a temps de fer història.

Deixem-nos, per tant, de Cristianos Ronaldos, Lampards, i de qualsevol cosa que no tingui a veure amb els 8 rivals dels propers 3o dies. Adéu a l'autocomplaença, a passejar la Copa d'Europa, i als pedra-paper-estisora.

És l'hora de la màxima concentració. De la màxima tensió. De la preparació. De la humilitat i la pressió al contrari que ens va fer campions. Dels ulls de tigre. l'actitut.

S'ha acabat lo de deixar el carnet a un familiar. Ara, tots al Camp Nou. Des d'aquest diumenge. Perquè aquest diumenge ha de tornar el Barça. Un contundent 4-0 al Racing seria una bona manera de començar. I no llençar les campanes al vol dilluns, una bona manera de continuar.

Ha arribat l'hora. Que torni el Rock'n'roll.