Lo primer és lo primer

Han passat molts dies des del 21 de maig, dia en què vaig escriure l'últim article en aquest blog. Molts dies i moltes coses. En lo social en lo esportiu i en lo personal.

La casualitat va voler que aquell 21 de maig escribís el seu darrer article al seu blog en Martí Perarnau. Noves circumstàncies professionals, diu, l'obliguen a tancar el millor blog futbolístic en castellà. Tota una pèrdua per a la blogosfera i pel periodisme esportiu en general. Tant de bó torni aviat.

El meu parèntesi ha estat obligat a altres motius. I és que el meu "temps lliure", a les darreres tres setmanes, s'ha vist ocupat per altres obligacions. Primer, una mudansa de pis, sempre més llarga i farragossa del previst, i amb danys colaterals imprevistos: no he pogut gaudir d'internet amb ADSL fins fa pocs dies. Més de vint dies esperant que una empresa com Telefònica em fes la "portabilitat", que es veu que és com és diu quan et canvien una línia de casa. Menys mal que estem al 2007 i confío la meva connexió al món telemàtic a l'empresa amb més recursos del país. Si no fos per ells...

La gran notícia d'aquests dies, però té una data i un nom. La data de l'alegria més gran de la meva vida. 9 de juny de 2007. I no em refereixo a l'espectacle que aquell dia vam viure al CampNou al Barça-Espanyol. Em refereixo a que, aquell dia, a les quatre de la matinada, va nèixer la meva primera filla. La Jana. Filla de la Patidora i del Patidor, per tant, la Patidoreta.

El Barça es va proposar amargar-me aquell dia no guanyant a l'Espanyol i no recuperant el liderat. Vaig sortir de l'hospital dues horetes per veure el partit a un bar proper a la clínica. El Greens. Mític bar que freqüentava amb els amics fa vint anys, testimoni de més d'una borratxera, i al que el destí em va portar, curiosament, vint anys després, el dia que vaig ser pare.

Us podeu imaginar el cabreig amb què tornava a l'Hospital després de l'empat de Tamudo al darrer minut del partit. El mateix cabreig que el vostre. Definitivament haviem perdut la Lliga. L'haviem deixat escapar. Definitivament, aquella Lliga no la mereixiem. Tant se valia el què pasés a una darrera jornada en la que, evidentment, el Madrid ja no tornaria a fer-nos cap regal. Definitivament, els que regalavem eren nosaltres.

El cabreig per l'empat, però, només va durar 4 minuts. El temps que vaig trigar a sortir del bar, tornar a l'habitació de l'hospital, i veure la cara de la Jana. Definitivament, tot és relatiu. I el futbol no és el més important. Quan tens el teu nadó de 18 hores als braços tens clar que lo primer és lo primer.

Avui és 19 de juny de 2007. Fa dos dies que el Barça ha perdut la Lliga i ha conclòs estrepitòsament una temporada nefasta. Un fracàs autènticament galàctic del què parlaré els propers dies. Fa massa dies que no podia escriure i tinc moltes coses dins que aniré treient els proper dies. Però avui no vull parlar d'això. Avui vull parlar de la Jana. Lo primer és lo primer.

Perquè avui, 19 de juny de 2007, deu dies deprés de nèixer, per fí he acabat de fer tota la increïble paperassa que envolta un neixament. Ara entenc perquè ens donen 15 de dies baixa als pares: és el temps estimat que es necessita en visitar la Seguretat Social, el CAP, el Registre Civil, la seu dels districte, l'empresa, tornar al Cap, a l'empresa, a la Seguretat Social i al Districte per resoldre les qüestions del registre, el llibre de família, la baixa de la mare, la del pare, el padró, la seva cobertura a la SS, a la mútua i la mare que va parir la burrocràcia...I per fí, amb tot ressolt, he acabat la paperassa amb un darrer tràmit, por todo lo alto: l'he feta sòcia del Barça.

Hi havia molt poca activitat a les oficines del club. Molt poques altes de nous socis des de dilluns, m'han dit. "Es poden comptar amb els dits d'una mà. No són els millors dies per fer-se soci del Barça", m'ha dit la noia que m'atenia. "Que no? Al revés: ara és quan es demostra qui és un autèntic culé". Així que, aliè a l'estrepitosa derrota lliguera, a la nefasta temporada futbolística, aliè als nostres galàctics però passatgers jugadors, tècnics i directius, i confiant que ningú pugui acusa-me de pare irresponsable, he signat amb tot l'orgull del món l'alta de la meva filla com a nova socia del club més gran del món. Almenys, del meu món.

Té 10 dies i ja és oficialment una patidoreta culé, amb número i tot. El 159.019, concretament. I jo, suposo, que amb aquest acte he traspassat la fina frontera que separa els patidors dels malalts culés.

Per això, ja posats, en arribar a casa, li he posat per primer cop la samarreta oficial que guardava a l'armari desde que ni tant sols sabia el sexe del nouvingut, i l'he immortalitzat amb el seu nou i flamant carnet a la panxolina. Ja està, per tant, batejada. Si quan sigui gran vol canviar de religió...allà ella. Jo (espero que mai m'ho tiri en cara), de moment, l'he batejada en la nostra laica religió. Lo primer és lo primer.

PD: Benvinguda Patidoreta. Gràcies Patidora. Us estimo.