11,95

Podria referir-me a una novel·la de Frederic Beigbeder. Però no. 11,95 són els euros que he regalat avui a Digital Plus. Que he regalat, perquè els he pagat a canvi de res...Però, a qui puc reclamar, si la culpa no és de Digital Plus? I clar...no puc trucar a Digital Plus i dir-li a la senyora de la centraleta que qui ha comprat el partit no era jo, sinó una "Veu" que m'havia abduït i enganyat...

A les 9 del vespre encara tenia un dilema. "To buy or not to buy". Parafrasejant Shakespeare "comprar o no comprar" (el partit), aquesta era la qüestió.

El cas és que dijous, posats a veure la tele, una bona opció (i gratuïta) sempre és "Cuéntame", una de les últimes raons (amb "Porca misèria" i alguna més), que em queden per seguir confiant el meu temps de lleure a la televisió.

Al final he comprat el partit. Se m'ha aparegut un ésser superior que en menys de cinc minuts m'ha sumit en un més que suggestiu somni. "Tot i el mal gust de boca que et va quedar diumenge, avui la cosa serà diferent" em deia una veu en off. "Juguem al camp del Valladolid, un recent ascendit i que va penúltim a la classificació. Un equip que juga i deixa jugar al futbol, i en un terreny de joc d'amples dimensions. A més, qué carai (insistia La Veu), avui jugarem amb Messi, Bojan i Ronaldinho a l'atac. I això sempre promet. Avui podem veure espectacle" Al final, la malèvola veu fins i tot m'ha fet pensar que "l'equip sortirà picat per l'exhibició de gols i joc que ahir va fer el Madrid. Segur que els nostres voldran demostrar que ells també són capaços de fer això, i més jugant a Valladolid, que no és Mestalla". I endut per l'excitació pròpia del meu estat oníric, he procedit al desemborsament dels preceptius 11,95 euros.

Connectat ja al canal 102, els 90 minuts següents han estat un lent però constant descens del somni. Un doloròs despertar a la realitat.

Del somni a la realitat, res de res. Més aviat, un malson. El malson de què estava veient un partit de la temporada passada, i que els fitxages i l'experiència de l'any passat no havien servit de res.

Durant el partit, la puta Veu em seguia fent la guitza i feia que el meu cap es qüestionés doloroses preguntes. "Què hauries pogut fer amb 11,95 euros?". La Veu reia sarcàsticament...Fent demà pont, se m'han acudit un munt de bones raons si hagués sortit de casa. Fins i tot, a la segona part, quan el 2-1 semblava (per què ho ha semblat) més proper que l'1-2, no m'he pogut resistir a veure quines altres alternatives hauria oferit la "taquilla" de Digital Plus. La veritat és que tampoc he trobat res d'espectacular. Només m'ha cridat l'atenció (pel títol, és clar) una pel·lícula titulada "Este culito me lo como yo solito". Qui deu ser el paio que es dedica a traduir els títols de les pelis X nordamericanes?

El darrer quart d'hora, i en vista que ni amb Ronaldinho ni amb Messi erem capaços de doblegar el penúltim de la taula, Rijkaard ha tret al camp a l'islandés pel què l'any passat vam pagar 12 milions d'euros. Aquest que ara és el suplent dels nois de 18 anys i només compte com a migcampista...I s'ha de reconèixer que el noi posa ganes. Però de mitja punta, lamentablement, Guddy no és Guti. Encara que pel nom i el color de cabell s'assemblin...

En el clímax del meu "noentendreres"....La Veu en off m'ha revelat la veritat del cas Guddy. Tenk Kate li va dir fa dos anys a Txiki "hem de fitxar un migcampista ofensiu, de cabell ros, que juga a un dels grans europeus. Tot i que és boníssim, al seu equip xupa banqueta. Ell està disposat a marxar i el seu club a traspassar-lo. Ens aportarà qualitat i debilitarem un dels nostres grans rivals. El jugador té un cognom llarg, i per a mí estrany, però se'l coneix com Guti." I entre que Ten Kate tenia problemes de pronunciació i Txiki és un pel despistat, el nostre General Manager se'n va anar a Londres carregat d'euros a fitxar a Guddy, davant el "jolgorio" de Mourinho, Abramovich i companyia que (tontos no son) li van posar un pont de plata cap a Barcelona.

En fí...que un partit més, i dos punts i 11,95 euros menys....