Una nova lliçò

Probablement si demà es tornés a jugar la final, la guanyaria el Barça. Probablement guanyariem 9 de cada 10 partits que juguessim contra l'Internacional de Porto Alegre. Probablement. Però és el que tenen les finals. Només et donen una oportunitat. O l'aprofites o no. I el Barça no l'ha aprofitat. L'Internacional de Porto Alegre, sí. I per això el club brasiler és el Campió del Món de clubs, i el Barça no.

Un a zero. Adeu al Mundialet, adéu a la triple corona, adéu a poder reivindicar que som el millor club del món. Adéu. Amb un immens cabreig, adéu.

Cabreig, perquè aquest partit no es podia perdre. No s'hauria d'haver perdut. El Barça és immensament superior al Inter de Porto Alegre. No ho ha demostrat, però ho és. I si el Barça hagués jugat com pot fer-ho, ara seriem campions. Però no. El Barça ha jugat al tran tran, sense intensitat. Confiant que en qualsevol moment una genialitat ens posaria per davant i que era qüestió de temps que arribés el gol. És el que té creure't superior. Que surts confiat, i te la foten.

El Barça ha jugat lent, sense intensitat, sense ulls de tigre, amb les linies molt separades, amb possessió de la pilota però amb circulació lenta, sense jugar al primer toc, i sense profunditat. Sense crear ocasions de perill. Sense xutar a porta. Només m'ha semblat que Deco estava més o menys a l'alçada. La resta no han sabut superar uns adversaris molt inferiors tècnicament, però que han sabut neutralitzar el suposat millor equip del món amb una bona col·locació tàctica, una fèrria i dura defensa, un sacrifici constant, amb ajudes defensives, amb joc associatiu. Un equip voluntariòs que s'ha crescut a mida que anaven passant els minuts i que, a vuit del final, ha sapigut aprofitar la seva ocasió. Màxima efectivitat. Efectivitat de campió. Resultat merescut. Aquest Barça no ha fet prou per endur-se el títol. Ha estat lluny del seu nivel. No s'ha guanyat la victòria.

¿Quan aprendrem que els partits no es guanyen amb la samarreta? El Barça, que ja ha perdut diversos partits aquesta temporada per culpa del virus de l'éxit, per creure's superior, ha tornat a perdre davant un equip inferior que, tot i ser-ho, ha jugat amb molta més intensitat, concentració i humilitat que l'equip culé.

Li vam fotre quatre a l'Amèrica (l'equip que no ha sabut guanyar ni als egipcis de l'Al-Alhy en el partit pel tercer lloc) amb onze passis de tacó, i ja ens vam creure que avui guanyariem sense baixar de l'autobus. Tots. Ens ho vam creure casi tots. Els jugadors, els directius, els mitjans de comunicació i els aficionats. Només he vist a una persona, Rikjaard, mantenir una mica la prudència. La resta, tots hem pecat d'euforia. Ahir, el dia abans de jugar tota una final del mundial de clubs, tots els diaris catalans dedicaven la portada al Liverpool. ¿És que avui jugavem contra el Liverpool? A mí no em va donar la gana parlar ahir del Liverpool en aquest blog, perquè penso que cada cosa té el seu moment. Però no, la resta de mitjans, tots parlant del Liverpool, perquè clar, ¿L'Internacional de Porto Alegre? ¿Qui és l'Internacional de Porto Alegre? Avui tenim la resposta: el campió del món de clubs.

Porto Alegre no només podrà pressumir de ser la ciutat on va nèixer el millor jugador del món (Ronaldo de Assis Moreira, el 21 de març de 1980), sinó que podrà dir, amb justícia, que té el millor equip del món. Com demostrem que no tenen raó?

Probablement molts s'han adonat de la realitat de la situació quan han vist la cerimònia d'entrega de la copa als jugadors brasilers. Quant ens hauria agradat veure al Barça en aquell podi! La pregunta és ¿quants anys hauran de passar per veure-ho? Quantes lliçons n'haurem d'aprendre?

Guanyaran els americans

El Barça ja està al Japó. Bé, físicament només està el planter del primer equip de futbol. Però anímicament estem gairebé tots. Aquesta setmana es juga la Copa Mundial de Clubs de la FIFA, i el Barça hi participa, en la seva condició de campió de la Champions League de la temporada anterior, com a representant de la UEFA.

I al Japó estem gairebé tots. No tots. Perquè no a tothom li motiva aquest Mundial de Clubs. No tothom l'aprecia. No tothom el valora. I bona part de l'afició passa bastant d'aquest "mundialet".

Jo no. Jo no passo. Jo el valoro. Jo, que una nit de desembre de 1992 em vaig llevar a les 4,30 de la matinada per veure en directe com el Sao Paolo de Raí ens guanyava la Intercontinental... jo, no passo. Des d'aquella nit de fa catorze anys que espero la revenja. Així que vull guanyar aquest mundial.

Per mí aquest Mundial de clubs és un campionat de prestigi. Hereu de l'extinta Copa Intercontinental creada l'any 1960, el torneig ha viscut diversos canvis de nom i de format que, sens dubte no han col·laborat a identificar-lo com un torneig estable. Copa Intercontinental, Copa Toyota, Mundialet, Copa Mundial de Clubs FIFA...

Des de fa uns anys, però la FIFA sembla decidida a fomentar una competició que té la virtut de ser l'única capaç de reunir als clubs campions de les sis confederacions mundials de la FIFA. I això, per mí, no és un detall menor. No qualsevol participa a la Copa Mundial de Clubs. Per ser-hi, has d'haver guanyat la Champions a Europa, la Libertadores a América, etc...

Però això no és igualment valorat a Europa com ho és a América, Asia, o Oceania, on el campionat té un enorme prestigi. A Europa, la Copa Mundial de Clubs, i abans la Intercontinental, té tres grans hàndicaps.

El primer és l'horari. El fet que els partits es juguin a les onze del matí hora europea no col·labora gens a que es percebeixi el campionat com un gran esdeveniment. La diferència horària dificulta molt el seu seguiment, i fa que no li prestem l'atenció que es mereix. Si és difícil seguir l'actualitat del mundial quan hi és el Barça, imagina't si no ets del Barça. ¿Us imagineu, però, que des de petits ens haguessim acostumat a veure la Intercontinental cada any, abans del Nadal, asseguts al sofà casa qualsevol dia a les 9 del vespre? ¿A que això ens hauria ajudat, al llarg dels anys, a veure-ho com algo tradicional i prestigiós?

El segon hàndicap, que en realitat és el primer, és el lloc on es celebra. Des de fa molts anys es celebra sempre al Japó, com a forma per a difondre el futbol a l'Àsia. Això, però, comporta grans perjudicis tant als equips europeus com americans. Primer, perquè la distància impedeix l'assistència massiva d'aficions, com succeeix a les grans finals continentals. I segon, pel problema horari tractat al paràgraf anterior. ¿Us imagineu que en comptes de fer-se al Japó es celebrés a Europa? ¿O un any a Europa i un altre a América? ¿o que senzillament la seu fos rotativa, de manera que la diferència horària només la patissim un de cada quatre anys, no cada any?

El tercer hàndicap, per al futbol europeu (i per a l'aficionat europeu) és el problema més greu. Per què és estructural i no es pot canviar, com els dos anteriors. Es tracta de la mateixa concepció del torneig. Perquè a diferència d'un mundial de seleccions, on les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica, són cada vegada més petites, en el món dels clubs les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica són cada cop més grans. Els millors futbolistes d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania juguen a clubs europeus. ¿Quin és el club del món amb més internacionals brasilers? El propi Barça. Un club europeu que té el millor equip del món, no per tenir als millors jugadors europeus, sinó als millors americans i al millor africà.

Això, extrapolable a molts altres clubs europeus, fa que els aficionats europeus al futbol vegin en rivals com l'América de Méxic o l'Internacional de Porto Alegre equips de segon nivell. Si els millors mexicans i brasilers són a Europa, que podem trobar a l'Amèrica o al Porto Alegre? Ja no parlem del Jeonbuk coreà, de l'Ahly egipci o del Auckland City neozalandés. Per a aquests equips enfrontar-se amb el campió europeu és un repte. Un esdeveniment. I també ho és pels equips americans, desitjosos demostrar la no inferioritat del futbol americà...i de que els clubs europeus es fixin en els seus jugadors per a fer suculents negocis. Per això han guanyat més Intercontinentals els equips americans que els europeus. I per això hem vist com els aficionats de Boca Juniors, River Plate, Sao Paolo o Peñarol han celebrat la Intercontinental com nosaltres només celebrariem una Champions.

A un equip europeu, sempre favorit, sempre se li recorda més la Intercontinental si l'ha perdut que si l'ha guanyat. Dit d'una altra manera, els europeus tenen més a perdre que a guanyar.

D'altra banda, també està el tema econòmic, és clar. Cada club cobra de la FIFA un milió de dolars només per participar al Mundial. Això, que per a l'equip egipci, el coreà o l'americà és una benedicció del cel, per al campió europeu és pecata minuta. El Barça cobraria més del triple per un sol amistós al Japó.

Si a això afegim que les dates del Mundial coincideixen amb les de les competicions europees, amb el risc de lesions i de cansament que això suposa, és fácil concloure que la Copa Mundial de Clubs, en definitiva, representa més amenaces que oportunitats per a un club europeu. I clar, els clubs de la UEFA no estan per la tasca de contribuir a potenciar aquest torneig parlant de noves seus, noves dates, nous formats, més equips...¡¡¡¿Més equips?!!! Es reuneixen els del G-14 i més o menys venen a dir "aquest marró, que se'l mengi el campió d'Europa, que per algo és campió d'Europa, però a la resta deixeu-nos tranquils...".

A pesar de tot això, jo segueixo considerant aquest mundial com un torneig de prestigi, que s'ha de valorar, i que el Barça hauria de fer tot el possible per guanyar. No pot ser que el Barça no estigui a aquest palmarés ( http://es.wikipedia.org/wiki/Copa_intercontinental). Tots els grans clubs del món tenen la seva Intercontinental menys nosaltres. I la veritat, només els perdedors li diuen Copa Toyota. Perquè en el fons, tothom la vol jugar, i guanyar. Però molt poquets poden fer-ho. I amb lo difícil que és jugar-la, em fa ràbia que sembli que ens faci mandra jugar-la. És un campionat molt prestigiós a tot el món excepte a Europa, que no podem menysprear amb la nostra altiva pose de suposada superiotat europea.

I per acabar, me la jugo amb un pronòstic: aquest any, la Copa Mundial de Clubs (o Intercontinental) la tornaran a guanyar els americans. Vaja, que la guanyarà l'equip amb els millors americans del món, que és el Barça. Perquè, a diferència de l'equip europeu que va jugar la Intercontinental del 92, el Barça d'aquest 2006 és un equip super americanitzat. I segur que Ronaldinho, Saviola, Edmilson, Deco, Motta, Messi, Belletti, Sylvinho, Márquez i Geovanni Dos Santos veien la Intercontinental per la tele quan eren petits. Ells sí la podien veure a les 9 del vespre. I veien com celebraven els triomfs les aficions de Sao Paolo o Buenos Aires. Per això ara els fa il·lusió. I per això ara, per fí, la guanyarem.