El Derby (o Derbi)

A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influpencia que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paisos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbis eren senzillament això: derbis.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat per referir-se, també, als enfrontaments d'una zona geogràfica concreta, primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco", encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (que es celebra cada any entre dos i quatre vegades, és a dir, de 200 a 400 cops al segle), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca. Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia disputen una final de la Champions com l'anomenarem?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I diumenge vinent en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim tota la setmana. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Per cert: Derby o Derbi?

Getafe

Getafe. Ciutat espanyola situada 13 quilòmetres al sud del km.0 de Madrid, és a dir, de la Puerta del Sol. Ciutat eminentment industrial, forma part de la denominada àrea metropolitana de Madrid. Limita amb Leganés, Fuenlabrada, Pinto, Rivas Vaciamadrid, San Martín de la Vega i el barri de Vallecas de Madrid.

Té una superfície de 78,74 km², i una població de 158.364 habitants, el que li dona una densitat demogràfica de 2.011 hab./km². El seu alcalde és el socialista Pedro Castro Vázquez.

Té un clima mediterrani continentalitzat i, segons l'Observatorio de la Base Aérea de Getafe, al mes de gener la temperatura oscil·la entre els 9,9ºC de màxima i els 1,1ºC de mínima. Vaja, que fot un fred que pela.

Les tres majors instal.lacions de la ciutat són dues facultats i el rectorat de la Universidad Carlos III de Madrid, la base aèria militar de Getafe, i el Coliseo Alfonso Pérez.

El Coliseo Alfonso Pérez (nom posat en homenatge a l'ex-jugador del Madrid, Betis i Barça, que mai va jugar al Getafe ni contra el Getafe, però va nèixer a Getafe) és un estadi de futbol inaugurat el 1998 i, tot i dir-se Coliseo, té capacitat per a només 14.400 espectadors. El terreny de joc té unes dimensions de 106 x 69 metres. És l'estadi on habitualment hi juga el Getafe Club de Fútbol.

El Getafe Club de Fútbol és un club molt jove, fundat l'any 1983, fa només 26 anys. Té 12.000 socis i 16 penyes, i és presidit pel soci del Real Madrid Angel Torres. Juga íntegrament vestit de blau marí, i va ascendir per primer cop en la seva història a primera divisió la temporada 2004-2005. Des d'aleshores, tot i tenir el pressupost més baix de la primera divisió, ha aconseguit no només mantenir la categoría, sinó donar més d'un disgust al camp. Que li preguntin al Madrid, que ha perdut en dues de les tres visites que ha fet al Coliseo.



El planter de l'equip està format per 17 jugadors espanyols i set estrangers. Els més destacats són el porter argntí Abodanzieri, el defensa rumanés Cosmin Contra, el migcampista suís Celestini, i el davanter serbi Paunovic. La nova esperança és el jove letó Maris Verpakovskis, un golejador cedit pel Dinamo de Kiev fins a final de temporada. El capità és el veterà Vivar Dorado.

L'estrella de l'equip, però, no és al terreny de joc. És a la banqueta. I és que l'entrenador és el nostre vell conegut Bernd Schuster. Tot un ídol a Getafe. Enguany, jugades ja 16 jornades, l'equip és situat a una còmoda novena plaça, amb 22 punts, per sobre de molts històrics del futbol espanyol. 6 partits guanyats, 4 empatats i 6 perduts. Tot això, amb 11 gols a favor i 11 en contra. I compte: ha guanyat al Madrid (1-0) i al Depor (2-0), i només va perdre 1-0 al camp del Sevilla.

El proper diumenge 7 de gener, el Getafe rep la visita del FC Barcelona, actual campió de Lliga i d'Europa. Serà tot un esdeveniment per a la ciutat, i tot un repte per al club i jugadors locals.

Els getafencs no podran veure a Ronaldinho, ni a Deco, ni a Eto'o, ni a Messi, ni a Thuram, ni a Zambrotta. Tot i així, Rikjaard podria presentar una alineació formada, per exemple, per Victor Valdés, Belletti, Puyol, Márquez, Gio, Motta, Iniesta, Xavi, Silvinho, Giuly, Guddjohnsen i Saviola. Una alineació amb la que el Barça no tindria excusa per no guanyar.

Però perquè tot marxi com ha de marxar, el primer requisit és que els jugadors del Barça sàpigan quatre coses bàsiques. On està Getafe, qui és el Getafe, qui entrena al Getafe, i qui i com juga el Getafe. Ja sabeu, després de dotze dies de vacances, el primer, i el que més costa, és situar-se. I no estem per perdre el temps.

Lo segon serà que recordin que amb la samarreta no es guanya. I que la història de la ciutat i del club no juguen. Esperem que això els quedés clar a Yokohama: al camp, només són onze contra onze.

Guanyaran els americans

El Barça ja està al Japó. Bé, físicament només està el planter del primer equip de futbol. Però anímicament estem gairebé tots. Aquesta setmana es juga la Copa Mundial de Clubs de la FIFA, i el Barça hi participa, en la seva condició de campió de la Champions League de la temporada anterior, com a representant de la UEFA.

I al Japó estem gairebé tots. No tots. Perquè no a tothom li motiva aquest Mundial de Clubs. No tothom l'aprecia. No tothom el valora. I bona part de l'afició passa bastant d'aquest "mundialet".

Jo no. Jo no passo. Jo el valoro. Jo, que una nit de desembre de 1992 em vaig llevar a les 4,30 de la matinada per veure en directe com el Sao Paolo de Raí ens guanyava la Intercontinental... jo, no passo. Des d'aquella nit de fa catorze anys que espero la revenja. Així que vull guanyar aquest mundial.

Per mí aquest Mundial de clubs és un campionat de prestigi. Hereu de l'extinta Copa Intercontinental creada l'any 1960, el torneig ha viscut diversos canvis de nom i de format que, sens dubte no han col·laborat a identificar-lo com un torneig estable. Copa Intercontinental, Copa Toyota, Mundialet, Copa Mundial de Clubs FIFA...

Des de fa uns anys, però la FIFA sembla decidida a fomentar una competició que té la virtut de ser l'única capaç de reunir als clubs campions de les sis confederacions mundials de la FIFA. I això, per mí, no és un detall menor. No qualsevol participa a la Copa Mundial de Clubs. Per ser-hi, has d'haver guanyat la Champions a Europa, la Libertadores a América, etc...

Però això no és igualment valorat a Europa com ho és a América, Asia, o Oceania, on el campionat té un enorme prestigi. A Europa, la Copa Mundial de Clubs, i abans la Intercontinental, té tres grans hàndicaps.

El primer és l'horari. El fet que els partits es juguin a les onze del matí hora europea no col·labora gens a que es percebeixi el campionat com un gran esdeveniment. La diferència horària dificulta molt el seu seguiment, i fa que no li prestem l'atenció que es mereix. Si és difícil seguir l'actualitat del mundial quan hi és el Barça, imagina't si no ets del Barça. ¿Us imagineu, però, que des de petits ens haguessim acostumat a veure la Intercontinental cada any, abans del Nadal, asseguts al sofà casa qualsevol dia a les 9 del vespre? ¿A que això ens hauria ajudat, al llarg dels anys, a veure-ho com algo tradicional i prestigiós?

El segon hàndicap, que en realitat és el primer, és el lloc on es celebra. Des de fa molts anys es celebra sempre al Japó, com a forma per a difondre el futbol a l'Àsia. Això, però, comporta grans perjudicis tant als equips europeus com americans. Primer, perquè la distància impedeix l'assistència massiva d'aficions, com succeeix a les grans finals continentals. I segon, pel problema horari tractat al paràgraf anterior. ¿Us imagineu que en comptes de fer-se al Japó es celebrés a Europa? ¿O un any a Europa i un altre a América? ¿o que senzillament la seu fos rotativa, de manera que la diferència horària només la patissim un de cada quatre anys, no cada any?

El tercer hàndicap, per al futbol europeu (i per a l'aficionat europeu) és el problema més greu. Per què és estructural i no es pot canviar, com els dos anteriors. Es tracta de la mateixa concepció del torneig. Perquè a diferència d'un mundial de seleccions, on les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica, són cada vegada més petites, en el món dels clubs les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica són cada cop més grans. Els millors futbolistes d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania juguen a clubs europeus. ¿Quin és el club del món amb més internacionals brasilers? El propi Barça. Un club europeu que té el millor equip del món, no per tenir als millors jugadors europeus, sinó als millors americans i al millor africà.

Això, extrapolable a molts altres clubs europeus, fa que els aficionats europeus al futbol vegin en rivals com l'América de Méxic o l'Internacional de Porto Alegre equips de segon nivell. Si els millors mexicans i brasilers són a Europa, que podem trobar a l'Amèrica o al Porto Alegre? Ja no parlem del Jeonbuk coreà, de l'Ahly egipci o del Auckland City neozalandés. Per a aquests equips enfrontar-se amb el campió europeu és un repte. Un esdeveniment. I també ho és pels equips americans, desitjosos demostrar la no inferioritat del futbol americà...i de que els clubs europeus es fixin en els seus jugadors per a fer suculents negocis. Per això han guanyat més Intercontinentals els equips americans que els europeus. I per això hem vist com els aficionats de Boca Juniors, River Plate, Sao Paolo o Peñarol han celebrat la Intercontinental com nosaltres només celebrariem una Champions.

A un equip europeu, sempre favorit, sempre se li recorda més la Intercontinental si l'ha perdut que si l'ha guanyat. Dit d'una altra manera, els europeus tenen més a perdre que a guanyar.

D'altra banda, també està el tema econòmic, és clar. Cada club cobra de la FIFA un milió de dolars només per participar al Mundial. Això, que per a l'equip egipci, el coreà o l'americà és una benedicció del cel, per al campió europeu és pecata minuta. El Barça cobraria més del triple per un sol amistós al Japó.

Si a això afegim que les dates del Mundial coincideixen amb les de les competicions europees, amb el risc de lesions i de cansament que això suposa, és fácil concloure que la Copa Mundial de Clubs, en definitiva, representa més amenaces que oportunitats per a un club europeu. I clar, els clubs de la UEFA no estan per la tasca de contribuir a potenciar aquest torneig parlant de noves seus, noves dates, nous formats, més equips...¡¡¡¿Més equips?!!! Es reuneixen els del G-14 i més o menys venen a dir "aquest marró, que se'l mengi el campió d'Europa, que per algo és campió d'Europa, però a la resta deixeu-nos tranquils...".

A pesar de tot això, jo segueixo considerant aquest mundial com un torneig de prestigi, que s'ha de valorar, i que el Barça hauria de fer tot el possible per guanyar. No pot ser que el Barça no estigui a aquest palmarés ( http://es.wikipedia.org/wiki/Copa_intercontinental). Tots els grans clubs del món tenen la seva Intercontinental menys nosaltres. I la veritat, només els perdedors li diuen Copa Toyota. Perquè en el fons, tothom la vol jugar, i guanyar. Però molt poquets poden fer-ho. I amb lo difícil que és jugar-la, em fa ràbia que sembli que ens faci mandra jugar-la. És un campionat molt prestigiós a tot el món excepte a Europa, que no podem menysprear amb la nostra altiva pose de suposada superiotat europea.

I per acabar, me la jugo amb un pronòstic: aquest any, la Copa Mundial de Clubs (o Intercontinental) la tornaran a guanyar els americans. Vaja, que la guanyarà l'equip amb els millors americans del món, que és el Barça. Perquè, a diferència de l'equip europeu que va jugar la Intercontinental del 92, el Barça d'aquest 2006 és un equip super americanitzat. I segur que Ronaldinho, Saviola, Edmilson, Deco, Motta, Messi, Belletti, Sylvinho, Márquez i Geovanni Dos Santos veien la Intercontinental per la tele quan eren petits. Ells sí la podien veure a les 9 del vespre. I veien com celebraven els triomfs les aficions de Sao Paolo o Buenos Aires. Per això ara els fa il·lusió. I per això ara, per fí, la guanyarem.

estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?