I jo em pregunto...

La Federació Internacional d'Història i Estadística (IFFHS), òrgan depenent de la FIFA, li han donat al Sevilla el premi a millor equip del món de l'any 2006. Vegem els seus mèrits: campió de la Copa de la UEFA i Campió de la Supercopa d'Europa. A la Lliga espanyola és actualment líder provisional, dos punts per davant del Barça, que té un partit menys. Al juny, però, va acabar la Lliga de la temporada 05-06 en cinquena posició, darrera d'Osasuna, amb 68 punts: a 14 del Barça.

El Barça (campió de la Lliga espanyola, de la Champions League, de la Supercopa d'Espanya, i sots campió de la Supercopa d'Europa i del Mundial de Clubs) no només no ha estat el millor equip del món, sinó que segons la IFFHS ha estat el seté. Sis clubs ho van fer millor que ell: el Sevilla, el Milan, la Roma, l'Inter de Milà, el Liverpool, i el Ràpid de Bucarest.

Altres conclusions de l'estadística són que Rikjaard ha estat el millor entrenador del món (curiós, si només ha aconseguit que el seu equip sigui el seté), Zidane el millor jugador del món. La lliga italiana, condemnada per frau, i amb el campió a segona divisió, ha estat elegida la millor lliga del món. Suposo que pels éxits internacionals dels seus clubs.

¿Què fumen els estadístics?

Ni puta idea

Ja fa uns dies vaig reflexionar sobre la poca importància que per mí tenen els premis individuals en un esport col·lectiu com és el futbol. I especialment, si els premis els donen mitjans de comunicació com L'Equipe, Tuttosport, World Soccer o Onze, que no revelen el nom i cognoms del jurat que vota, de manera que sempre tinc la sospita que els interessos dels mitjans poden més que el suposat gust individual de cada periodista.

Avui, però, no puc estar-me de comentar la ressolució del Premi FIFA World Player al millor futbolista del 2006. Perquè aquest premi sí sabem qui el vota. L'atorga la FIFA després de les votacions dels seleccionadors i els capitans de totes les seleccions nacionals del món. De les seleccions nacionals reconegudes per la FIFA, és clar.

Ahir 17 de desembre, el mateix dia que el Barça va perdre el Mundial de Clubs, vam saber que avui es proclamarà oficialment que el FIFA World Player 2006 ha estat concedit a Fabio Cannavaro. El defensa central italià del Real Madrid ha sumat 498 vots, i serà proclamat millor futbolista del món de l'any. El segon més votat, amb 454, ha estat l'exfutbolista Zinedine Zidane: aquell que va abandonar el futbol expulsat per una terrible agressió. Tercer ha estat Ronaldinho, amb 380 vots. Thierry Henry, quart, amb 317. I finalment, cinqué, Samuel Eto'o amb 300 punts.

Tinc entès que el FIFA World Player premia el rendiment d'un jugador al llarg de tot l'any. No premia el seu rendiment puntual en un mundial (per a això ja existeix el premi específic de "millor jugador del mundial" que concedeix la mateixa FIFA) . Es tracta de valorar un jugador al llarg de tot l'any, valorant les seves aportacions al llarg de 12 mesos. Per això m'extranya molt, moltíssim, que Cannavaro hagi estat considerat el millor del 2006.

Fa anys que hi ha una corrent crítica que afirma que sempre es donen aquests premis als davanters, i mai es premia la feina de defenses o porters. Amb aquest tipues de crítiques només estic d'acord a mitges. És cert que defenses com Paolo Maldini, Franco Baresi, Laurent Blanc, Ronald Koeman, Fernando Hierro, Liliam Thuram o Rafael Márquez han constribuit molt als éxits dels seus equips o seleccions, i potser no han estat individualment reconeguts amb la mateixa justícia amb què s'ha reconegut a companys dels seus equips. És cert que Maldini o Baresi eren boníssims, i que van contribuir decisivament a fer gran al Milan dels 80-90. Però també és cert que, posats a premiar a algú individualment, em quedo amb Van Basten.

Aquest any, però, sembla que tothom s'ha posat d'acord en fer justícia amb els defenses. I, amb el pretext del suposat gran mundial que va fer, Cannavaro no només s'ha endut el segon premi al millor jugador del mundial, sinó que també s'ha endut la pilota d'or i el FIFA World Player.

I em sembla una errada. No només em sembla un mal any per fer justícia amb els defenses, sinó que penso que, posats a fer justícia amb Maldini, Baresi, Koeman, Hierro, Thuram, Puyol... i tants i tants altres defenses brillants, Cannavaro no és la millor elecció. Quina diferència amb els abans esmentats!

Cannavaro, aquest noi que fa uns anys es va deixar gravar injectant-se substàncies al braç per millorar el rendiment abans de la final de la Copa de la UEFA (http://www.youtube.com/watch?v=RTqk2Bt9H_M), mai m'ha semblat un defensa extraordinari. Ni quan estava al Parma, ni quan estava a l'Inter, ni quan va militar a la Juve em va semblar que fos un central equiparable a cap dels grans centrals abans esmentats. Aquest estiu,però, va fer un bon mundial. Sí, és cert. Va ser el central de la millor defensa del mundial i, per tant, un dels artífexs de que el Mundial se l'endugué la selecció que menys futbol va fer. La més racana futbolísticament parlant. La que menys va contribuir a que tots ens ho passessim bé.

I va fer un gran mundial perquè, tot i que tècnicament està molt però que molt luny de defenses com Baresi, tot i que no té la classe de Maldini o Blanc, tot i que no té sortida de pilota com Márquez, tot i que no té gol com Hierro o Koeman, ni la personalitat de Thuram, ni tant sols la garra de Puyol, va tenir la sort de ser el capità de la selecció guanyadora del mundial. Una selecció que, tothom va estar d'acord, va guanyar el mundial gràcies a la seva defensa. La defensa més poblada del mundial, i en la que Cannavaro va jugar ben però que ben arropat, amb una triple xarxa defensiva protectora: Buffon al darrera, Zambrotta, Zaccardo, Materazzi, i Grosso a la seva línia defensiva, i Gatusso, Perrotta, De Rossi i Pirlo per davant...

La veritat és que ja em va sorprendre, en el seu moment, l'aparent unanimitat general que assenyalava Cannavaro com el millor del mundial. Perquè la defensa d'Itàlia va destacar per la duressa, la cohesió i la fortalessa del seu conjunt, no per la brillantor individual de cap jugador en concret. I a la final del mundial, per exemple, posats a destacar a un defensa italià, abans destacaría a Materazzi: va fer el gol d'Itàlia en una rematada de cap, va anul·lar a Thierry Henry, va provocar l'expulsió de Zidane, i per si tot això fos poc, va tenir les agalles de xutar un dels penals en la tanda definitiva, i va fer gol!. Com van fer Pirlo, De Rossi, Del Piero i Grosso. A aquella tanda on no xuten els especialistes sinó els que tenen més caràcter i autoconfiança, no vaig veure Cannavaro enlloc. Però bueno, tot i així, ell va ser qui va recollir la copa, qui va sortir a totes les portades de tots els diaris del món, i a qui se li va donar la pilota de plata del mundial. La d'or, a Zidane, tot i la seva agressió a Materazzi, en un altre acte poc coherent amb el fair-play que pregona la FIFA.

A banda del bon Mundial, però, què ha fet Cannavaro aquest any com per a merèixer tantes distincions?

De gener a juny va jugar amb la Juventus, amb la que va obtenir aquests magnífics resultats. Va perdre la supercopa d'Italia amb l'Inter de Milà. No va poder arribar a la final de la Copa italiana, que van disputar Inter de Milan i Roma. A la Champions, el màxim que va aconseguir va ser que la seva Juve arribés a quarts de final, on va ser eliminada per l'Arsenal de Thierry Henry i companyia. La única bona notícia que Cannavaro va compartir amb els aficionats turinesos va ser la lliga italiana...Quin mérit. Dies després la justícia italiana va demostrar que el títol era fraudulent perquè la Juve portava dos anys comprant partits!!! Avui la juve i els ex-companys de Cannavaro autènticament compromesos amb el club purguen els seus pecats a segona divisió mentre Fabio viu els seus millors dies de glòria.

Perquè a l'agost, i desprès del mundial de l'antifutbol del què Cannavaro va ser proclamat rei, el brau defensa italià va abandonar la castigada Juve. Lluny de quedar-se al club turinés com van fer Buffon, Del Piero, Nedved, Trezeguet o Camoranesi, Cannavaro va abandonar el vaixell que s'enfonsava en busca dels diners i la suposada glòria que li oferia el nou Real Madrid del seu protector Fabio Capello.

Els quatre mesos que porta a Madrid els ha passat amb més pena de glòria. Tot i l'orgull amb què els mitjans madrilenys parlen del "seu" pilota d'or, els propis periodistes de la capital reconeixen que encara no han vist al Cannavaro del mundial. Han vist un Cannavaro gris que no ha pogut contibuir a millorar a un Madrid que, tercer a la lliga, segon a la lligueta de la Champions, segueix a l'ombra del Barça. Ahir mateix, en una ironía del destí, va ser expulsat en la seva primera visita a Barcelona, per dues estúpides targetes grogues impròpies d'un defensa experimentat.

I a pesar de tot, Cannavaro ha estat doblement anomenat millor jugador del món de tot l'any 2006. ¿Es que el què ha fet Cannavaro és millor que el què han fet Puyol, Márquez, Deco, Messi, Ronaldinho o Eto'o aquest any? ¿o millor fins i tot del què han fet Henry, Cesc, Lampard, Drogba, Terry, Gattusso o Kaká?

¿De veritat ha estat Cannavaro el futbolista més brillant del món el 2oo6?

Doncs sembla que sí: els capitans i els seleccionadors de totes les seleccions mundials, i els periodistes més prestigiosos del món s'han posat d'acord. Definitivament, jo no tinc ni idea de futbol. Ni puta idea.

Premis indivuals

Em sorprèn la quantitat d'espai que es dona últimament als mitjans de comunicació als premis individuals, sent en el futol un esport col·lectiu. Bé, en realitat no em sorprèn: sé que es conseqüència del creixent individualisme que imposen els interessos econòmics. Abans el futbol era un joc d'onze contra onze. Ara, a més d'això, és un immers mercat d'interessos on els futbolistes tenen contractes publicitaris per calçar unes determinades botes, portar unes determinades ulleres o tallar-se el cabell amb una determinada gillette. I els clubs imprimeixen el nom dels jugadors a les samarretes per mirar de vendre'n quantes més millor. Els diaris han de vendre diaris, les televisions han d'omplir minuts televisius...i joc el meu blog (!). I en aquest extens mercat d'interessos empresarials els jugadors son molt més que l'onzena part d'un equip: són un producte en sí mateix. Alguns, fins i tot són una marca.

El què em sorprèn no és això: és veure de quina manera fins i tot els responsables dels clubs fan el joc a tot aquest mercadeig que, sovint, és més perjudicial que beneficiòs pels jugadors i pels clubs.

En els darrers anys, conseqüència del creixent individualisme del futbol, ha proliferat l'aparició de nous premis individuals. "Fifa world player" (1991), "Premi futbolista africà de l'any" (1995), "Golden boy" (2003), "Premi World Soccer" (2005)... I com que els jugadors creien que potser hi havia pocs premis, el mateix 2005, la pròpia FIFpro, asociació mundial de futbolistes professionals, va crear el seu propi premi: "FIFPro al millor jugador del món"...

I amb la proliferació de nous premis, en els últims anys hem assistit a l'espectacle de veure com els clubs no només pugnaven per guanyar títols col·lectius, sinó que rivalitzaven a veure quin tenia més jugadors amb premis individuals. Per què amb això no engrandeixen el palmarés, però pensen que potser poden incrementar la venda de samarretes, el preu pels drets televisius, etc...
Aquests dies estem assistint a un lamentable espectacle en què els mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona debaten sobre si ha estat just o no que els corresponsals del diari L'Equipe hagin opinat que el millor futbolista de l'any hagi estat Cannavaro. Els diaris de Madrid parlen amb orgull de la pilota d'or de Cannavaro, com si el mèrit que l'hagi guanyat el tinguessin aquests tres mesos que porta aclimatant-se a Madrid, i no els éxits aconseguits amb la Juventus o la Selecció italiana.

A Barcelona opinen que l'hauria d'haver guanyat Ronaldinho. Ho opinen els mateixos diaris que fa tres mesos feien una campanya en favor d'Eto'o. Una campanya inútil, ja que a Espanya només vota un periodista, Paco Aguilar, i la resta de votants eren periodistes de tot el món que no s'enteraven de la campanya. Vaja que la campanya només va servir per a crear falses expectatives a un jugador, Etoo, i cabrejar a quatre o cinc que s'ho mereixien tant com el camerunés: Ronaldinho, Deco, Puyol, Zambrotta, Thuram... Perquè, al cap i a la fí, si s'ho ha merescut Cannavaro, s'ho deurien merèixer també Zambrotta i Thuram, no? O ells no integraven també la defensa de la Juventus i d'una selecció finalista del mundial?

L'únic que, al meu gust, ha parlat amb propietat en tot aquest temps ha estat Thuram. Va venir a dir que això dels premis individuals en un esport col·lectiu és una collonada que no li interessa gens. Que només li interessen els títols col·lectius. I per mí, té tota la raó. Clar que per fer unes declaracions així, que desafien tots els interessos comercials que envolten el futbol, s'ha de tenir les idees molt clares i principis ben clars. I en això hi ha poques excepcions. Thuram, Oleguer i pocs més.

I el problema és que els presidents, tant d'un club com de l'altra, tampoc han demostrat ser l'excepció. Laporta, que fa dos mesos va dir que Eto'o mereixia guanyar la Pilota d'Or, va dir ahir que "Ronaldinho se merece conseguir el FIFA World Player". Sap Laporta que qui decidirà el guanyador són els futbolistes de tot el món, a qui tant els farà l'opinió de Laporta a l'hora de decidir el seu vot. Així que suposo que Laporta intenta, amb aquestes declaracions, compensar les que va fer en favor d'Eto'o fa dos mesos, i sense adonar-se de la seva contradicció. Fa dos mesos va alegrar a un i va emprenyar a quatre o cinc, i ara elogia l'altre emprenyant a quatre o cinc. Però amb l'alternança va tenint els dos cracs contents. O això deu creure. ¿No seria millor que no es mullés? ¿No seria millor que no opinés? Serveix d'alguna cosa que opini? D'alguna cosa positiva, vull dir. ¿No seria millor que fes pedagogia i llancés missatges dient que lo important és que els jugadors guanyin títols col·lectius i relativitzin els individuals? Primer, perquè evitaria caure en flagrants contradiccions. I segon perquè, al cap i a la fí, si un jugador sap que rendeix (ho sap ell millor que ningú), guanya calers, guanya títols col·lectius i té l'estima de la seva afició, ¿quin millor premi pot tenir? ¿de veritat li pot importar el que pensin els periodistes de L'Equip, World Soccer, Onze o Tuttosport?