I de repent, la Copa

Deia jo que poc podiem esperar ja d'aquesta temporada, en lo que a bon joc es refereix, i de repent arriba el partit d'avui. Un partit de Copa. Un partit amb set gols. El segon cop de la temporada´en què el Barça és capaç de fer cinc gols, desprès del 5 a 0 al Levski de Sofia.

Allò va ser el 12 de setembre. Lo d'avui ha estat un 18 d'abril. I ha succeït, sobretot, gràcies a un jugador que sembla estar com si avui fos 12 de setembre. Lionel Messi. Que gràcies a la lesió patida aquesta temporada, ha "gaudit" de quatre mesos per desconnectar física i psicològicament del futbol, posar-se en forma amb una bona pretemporada...i avui està com si estiguessim a 12 de setembre.

Però no. Avui és 18 d'abril de 2007. I la data d'avui passarà a la història, entre d'altres coses, com la nit en què Messi va fer un dels millors gols de la història del Barça. El 2 a 0 al Getafe. Ha agafat la pilota en camp propi i ha iniciat una carrera en diagonal sortejant a quatre jugadors rivals per, després de regatejar al porter, marcar de xut creuat amb la dreta.

Per la tele he vist a Eto'o, Deco i Guddjohnsen endur-se les mans al cap. Jo m'he vist a mí mateix dempeus al saló de casa fent onejar un mocador. No em recordo en una situació igual.

Poc puc dir per descriure la bellessa del gol. S'ha de veure. El diari "Marca" titula a la seva web "Messidona", diu que Messi s'ha disfressat de Maradona, i ja fa una enquesta entre els seus lectors preguntant quin gol és millor, si el de Messi avui és millor que el que Diego va fer a Anglaterra el 22 de juny de 1986 a l'Estadio Azteca.

L'altre diari de Madrid, l'As, també compara els dos gols. "La noche del Messi-as". "Se vistió de Maradona y logró un gol como el de Diego ante Inglaterra en México '86". Dels diaris de Barcelona no cal ni parlar. El Mundo Deportivo, que des de fa un temps fa unes votacions per escollir el millor gol de la història del Barça, acaba d'anunciar que fa passar el gol de Messi a la fase final, tot i que els lectors ja havien escollit els 20 finalistes...

Una meravella per la que, sense dubte, ha valgut la pena pagar el cost del partit a Digital Plus.

Tres partits en un
Més enllà del gol de Messi (Messi ha fet dos gols avui, però ja veureu que quan ens referim a partir d'ara al "gol al Getafe" tots sabrem a quin ens referim), el Barça ha fet avui un bon partit, que podria haver estat excel·lent si no fora pels 15 primers minuts de la segona part.

Tot i que no considero l'eliminatòria sentenciada, tots hauriem firmat un 5 a 2 abans de començar el partit. Perquè és un molt bon resultat, i perquè significa haver vist molts gols.

Però més enllà de l'espectaculiaritat del resultat cal analitzar un parell de coses.

Avui hem vist tres partits en un, o un partit amb tres fases. I de les tres, em quedo amb la última del Barça, la darrera mitja hora del partit, quan hem passat del 3-2 al 5-2.

La primera part ha estat enganyosa. EL barça ha anat al descans amb tres zero. Però ha estat un resultat enganyós perquè el Barça, tot i els tres gols, no ha arrollat a un Getafe que (com si volgués llençar la Copa) ha deixat als seus millors jugadors a la banqueta. El Getafe ha sigut una mare que ha donat espais al Barça i només ha fet sis faltes al rival. Del gol de Messi hi ha una segona lectura: com és possible que l'equip rival li deixi fer aquesta jugada? Com és que ningú és capaç d'aturar-lo encara que sigui amb una falta? No m'extranya que Schuster marxés cabrejat al descans. Els seus jugadors han sigut unes mares i el Barça, xutant només tres cops a porta, ha fet tres gols. 3-0 per a un Barça en què les seves individualitats han brillat més que el conjunt.

La segona part ha estat una altra història. Schuster ha fet canvis i el Getafe ha sortit a mossegar. En cinc minuts havia fet més faltes que en tota la primera part. Ha estat l'únic moment en què hem vist al Getafe de la lliga...i al Barça de la lliga. Un Barça que, relaxat i confiat pel 3-0, ha permès que, incomprensiblement, arribés a posar-se 3-2 al minut 15. Ha estat l'altra cara del Barça. La cara que lamentablement hem vist masses vegades aquesta temporada.

Però just aquí és on ha començat el tercer partit, o la tercera fase. I aquí és on m'ha agradat el Barça. On el conjunt ha superat les individualitats. Aquí és on, davant un Getafe que ara sí era el Getafe, el Barça ha tret el millor de sí mateix. Pressió, desmarc, passada ràpida, verticalitat...i en pocs minuts les coses s'han tornat a posar al seu lloc. 5 a 2. I el millor també ha estat veure com, recuperats els tres gols d'avantatge, l'equip ha sapigut contenir les embranzides del rival, encara que hagi sigut a costa de treure un davanter per un defensa.

Havia dit que aquest Barça ja no ens faria vibrar aquest any. M'alegro haver-me de corregir. O millor dit: m'alegro que l'equip s'hagi corregit a ell mateix. Però és el que passa quan, de repent, apareix la Copa.

Foto: Marca.com

Sempre ens quedarà París

Barça 1-Mallorca 0.

Ara que ja tots estem convençuts que aquest Barça no és el de l'any passat, i que costa Déu i ajuda guanyar els partits, l'únic que ens queda és esperar que aquesta temporada acabi lo abans possible sense grans ensurts. Que s'acabi com està: amb el Barça líder, encara que sigui més per les ensopegades dels altres que no pas pels mèrits propis. Amb sort, d'aquí a uns anys no recordarem res del joc d'enguany, i aquesta lliga serà només un número més en el palmarés de títols del club.

Per això, descregut ja a cop de decepcions, em lliuro en el que queda de temporada al més pur resultadisme. Com ja ha fet l'equip.

He d'acceptar, mal que em pesi, que aquest any ja no veurem espectacle. Probablement aquest Barça ja no ens farà disfrutar: ja tampoc li ho demano. No li demano ni tant sols que em doni alegries: només li demano que no em doni disgustos. No és tant difícil: queden dos mesos, i l'únic que li demano és que no em doni disgustos.

Ara ja, a aquestes alçades de temporada, i estant les coses com estan, l'únic important és guanyar. Guanyar encara que sigui de la pitjor i més trista manera: patint a casa contra un mediocre equip de la zona baixa, i marcant a l'últim minut amb un gol de rebot.

Vaja, exactament com hem guanyat avui al Mallorca. De la pitjor i més trista manera. Però hem guanyat. Hem guanyat, però de la pitjor i més trista manera. Però hem guanyat...

M'ho he de repetir perquè em costa acceptar el resultadisme que tant hem criticat. Però és la realitat. Per quan volguem somniar, recordar...sempre ens quedarà París.

Foto: Marca.com

Santa paciència...

Real Zaragoza 1, Barça 0

Això és el que necessitem els culés per aguantar el via crucis a que ens està sotmetent l'equip, no només aquesta Setmana Santa, sinó tota la temporada. Santa paciència.

Perquè lo d'avui ha estat horroròs. Inaguantable. Infumable.

Perdre es pot perdre, però no d'aquesta manera. No és que hi hagi hagut falta d'encert, ni mala sort, ni un àrbitre perjudicial. No. El què hi ha hagut ha estat falta d'empenta, d'implicació en el partit. De tensió. Una desgana total. Absentisme total. No només de Ronaldinho (que també), al que només apuntaran els de sempre. Sinó de tots. Des de Thuram fins a Messi, passant per Iniesta, Márquez o Xavi. Hauriem d'esmentar gairebé tota l'alineació. Fins i tot a Rijkaard. Només Deco m'ha donat la sensacíó d'una certa tensió, però... Absentisme total, que al món del futbol es paga amb tres punts i, probablement, la pèrdua del liderat, però al món normal es diu absentisme laboral i paga molt més car.

Falten poques jornades per acabar la temporada. El Barça ho té (o ho tenia) tot a la mà. Depèn (o depenia) d'ell mateix. I en els dos mesos i mig que queden de temporada els jugadors només s'havien de prendre amb autèntica preocupació dos desplaçaments. El de Zaragoza i el del Calderón. Avui tocava Zaragoza . Tota la setmana per preparar el partit...i això és tot el què ens pot oferir l'encara campió europeu? Tres xuts a porta, i mal xutats, en 90 minuts? Vinga home... Això és un equip que vol guanyar una Lliga?

Diu un vell aforisme del futbol que es juga com s'entrena. Així ens va. Dilluns festa, dimarts paxanga al Mini-Estadi davant 7.000 aficionats, dimecres rondos...arriba dissabte i l'equip no té la més mínima tensió competitiva. Ara no hi ha l'excusa del cansament del partit intersetmanal. Avui he començat a pensar que és pitjor. Almenys el partit intersetmanal era un entrenament seriòs. Un fet que mantenia la tensió competitiva durant la setmana.

A aquest equip sobrat de qualitat però, aquesta temporada també sobrat d'excés de confiança i de suficiència, i mancat de gana, de tensió i d'esperit de sacrifici només li faltava més relaxament intersetmanal. Clar que si això hagués servit perquè els jugadors recuperessin la forma física entrenant més i millor...però no. Ha servit per donar més descansos i permissos per a bolos publicitaris... I a sobre, Eto'o es "trenca" en un entrenament. Motta, lo mismo...el colmo.

Arriba dissabte i es veu el què es veu. Els nostres quatre defenses van de cul amb els (dos) davanters rivals, i els nostres cracs no superen en una sola ocasió (ni una sola) els defenses rivals. En aquestes condicions és clar que Diogo i els germans Milito semblen cracs mundials. Que fitxin a Movilla també, i recuperin a Sergio García, i a Celades, i a Piqué...

Cert que el Saragossa és un bon equip. Cert. Però és un equip al què, el dia que els nostres veritablement es jugaven la vida, els van fotre dos gols en 30 minuts. A més: no era davant d'aquest tipus d'equips quan el Barça es troba còmode?

Demà el Sevilla ens pot prendre el liderat. El Madrid (el pitjor Madrid de la història) se'ns pot posar a dos puntets. A dos puntets, i amb el goal-average al seu favor. Però és possible? És possible que aquest Barça, amb planter i jugadors netament superiors als seus rivals s'hagi permès el luxe d'arribar a aquesta situació? Posant un mínim de ganes els treuriem 8 punts al segon i dotze o quinze al Real Madrid. Però no. Així estem. I així estem, justament per demostracions com la que hem vist avui.

Que algú sense suficients recursos no aconsegueixi uns objectius és acceptable. Fins i tot pot ser elogiable si s'esforça. Al futbol, com a la vida, qui fa tot el que pot fer no està obligat a més. Però al futbol, com a la vida, que algú sobrat de recuros, qualitat i talent, algú que ho té tot a favor, no aconseguexi els objectius per desídia, falta de tensió i d'implicació és, senzillament, innacceptable.

Avui, per primer cop, em pregunto si aquest Barça guanyarà aquesta Lliga. Potser encara sí, encara que si seguim minimitzant derrotes i treient-lis importància, ens seguirà anant com ens ha anat fins ara. Si la guanya, que pot guanyar-la (que HA DE guanyar-la), definitivament, no serà perquè hagi estat el millor, sinó el menys dolent. Ja és dur reconèixer-ho, i molts culés no sabran fer-ho. Però és el més just, el més saludable, i el més recomanable de cara a fer un bon balanç d'aquesta temporada i una millor planificació de la propera.

Però hi ha, mal que em pesi, una pregunta pitjor: es mereix guanyar-la?

Foto: Marca.com

L'hora de canviar la jaqueta

Fa pocs dies ha arribat la primavera. Moment per a fer el canvi de l'armari. És hora de guardar la roba d'hivern i començar a treure-li el pols a les peces més lleugeres.

El temps, però, no acompanya del tot, i la majoria seguim donant la mateixa imatge que als darrers mesos. Només els més atrevits llueixen ja les noves jaquetes. Però fer canvis tant radicals és perillòs. Perquè desprès passa el que passa. Que avui, amb la que està caient a Barcelona, els atrevits (gairebé temeraris) s'han quedat calats fins els ossos. Perquè mullar-se és bó, però canviar radicalment de jaqueta et deixa en ridícul davant la mirada de tothom.

Canvient de tema. O no...

Dissabte es va anunciar la continuitat de Ronaldinho. I és curiós veure lo ràpid que molts han fet el canvi d'armari.

És curiòs, per no dir una altra cosa, veure segons quines declaracions. Segons quins articles. Segons quines portades.

Perquè determinats periodistes (alguns, "periodistes", amb cometes i cursiva), opinadors i mitjans de comunicació que s'han dedicat a lapidar Ronaldinho tot l'hivern, ja sigui directa o indirectament, semblen que ara siguin els què més s'alegren de la seva continuitat.

És curiós veure un "I love Ronaldinho" a portades de diaris on, els darrers mesos, només s'ha parlat de fí de cicle, de què traspassar un crack era necessari. Que si no s'estrenava. Que si no es cuidava prou. Que si havia de cuidar la seva vida nocturna. Que si els autèntics cracs eren Eto'o i Messi. Que si Ronaldinho "rivaldejava". Que si desapareixia als grans partits. Que estava gordo. Que el brutal atac que li havia fet Eto'o era un afer sense importància ("No hay caso Eto'o"). Que si ja no era el mateix. Que si estava acabat. Que si havia perdut el 10 a la brasilera era per alguna cosa. Que qué bó és Cristiano Ronaldo. Que els cracs mediàtics es fan al Barça, que ara és era el moment de fer negoci...

Periodistes, opinadors i mitjans que posaven el crit al cel davant un possible augment de sou al brasiler, que Ronaldinho mai va demanar, sinó que li va oferir unilateral, inesperada i irresponsablement la directiva blaugrana, la que després va dir que tot era una "llegenda urbana"...Doncs això. Que determinats periodistes, opinadors i mitjans posaven el crit al cel davant un possible augment de sou al brasiler, mentre, paradoxalment, celebraven l'astúcia de la directiva blaugrana, capáç de renegociar els contractes amb Nike i les televisions, aprofitant la circumstància de ser campions d'Europa...i de tenir a les seves files al millor jugador del món.

Perquè això sí. Molts han criticat Ronaldinho, però tots se n'han aprofitat d'ell el que han pogut. També els mitjans que el posaven a parir però, per vendre més diaris, regalaven la bufanda de Ronaldinho, el chubasquero de Ronaldinho i tot el que fes falta de Ronaldinho...

És curiós veure com havien canviat els dicursos avui. "I love Ronaldinho"...

El més espectacular d'avui, però, ho he llegit a la Vanguardia, a l'article de Joan Patsy. Perdò, he dit Patsy? Uff...on tinc el cap! A l'article de Johan Cruyff, volia dir.

Titula el gran Johan: "Me preocupa el Ronaldinho futbolista". Espectacular.

L'article és bó. De fet, estic totalment d'acord amb el què diu. Bàsicament, perquè el què diu és el que amb les mateixes paraules, o altres de similars, hem vingut dient aquí des de fa mesos. Que la culpa de la baixa forma de Ronaldinho és el seu déficit físic, producte de la falta de vacances, de pretemporada, i de la sobrecàrrega de partits a que es veu obligat a participar.

Diu Johan, "lo que a mí me preocupa es el Ronaldinho futbolista. Y le cojo a él como ejemplo para denunciar la locura del calendario. Se le exige que sea el número uno siempre. Que marque siempre las diferencias. Que sea siempre la mejor versión de sí mismo. Imposible, si temporada tras temporada enlazas competición tras competición. Lo que debería ser sagrado, cuatro semanas de vacaciones en verano y otras cuatro semanas de pretemporada, para él directamente no existe. Y cuando ya llevas unos cuantos años así, el no descansar, la incorrecta preparación, te acaba pasando factura. Te llames Ronaldinho o Perico de los Palotes. Y recuperar lo perdido cuesta horrores". (us heu fixat mai la quantitat de vegades que Patsy utilitza l'expressió Perico de los Palotes?)

Perfecte. Però com és que aquest article el publiques avui, mestre Johan? Perquè no el vas publicar a meitat de temporada, quan criticaves les "absències" de Ronaldinho, quan deies que s'havia acabat un cicle, que s'havia de ser valent amb els traspassos, que calia fer una renovació de vestidor, etc, etc, etc?

Per acabar-ho d'adobar diu, "Yo, de Ronaldinho, más que negociar con Laporta o Berlusconi,más que pactar mi presencia o no en la próxima Copa América, me preocuparía más por pedir cita al presidente de la FIFA, Joseph Blatter."Yo no quiero faltar a ninguna de mis obligaciones, pero entre todos me estáis matando". "Necesito, sí o sí, cuatro semanas de vacaciones y cuatro semanas de pretemporada". Y eso sólo se puede conseguir unificando calendarios, no con calendarios a la carta según cada país."

Perfecte. Totalment d'acord. Bueno, només discrepo en una cosa. Jo, sí que parlaría amb Laporta. I no tant perquè és President del Barça, que també, perquè ell podria evitar gires perjudicials i garantir pretemporades com Déu mana. Però sobretot parlaria amb Laporta perquè des de fa pocs mesos és també el President de la Comissió de Competicions de la FIFA.

Segurament en això no hi ha caigut en Johan. Ja passa que, quan fem canvis d'armari sempre ens n'oblidem alguna cosa. O això, o que el Johan sí se'n recorda però pensa que el Laporta en realitat no pinta res. No deu ser això, oi?

16+1=27

No és que no sàpiga sumar. Però és que avui, l'equip d'hoquèi patins que dirigeix Quim Paüls des de la banqueta, i el "Negro" José Luís Paez des de la pista, ha guanyat la 17ena Copa d'Europa d'hoquei patins de la història del club. Ho ha fet guanyant la final four a Bassano (Itàlia), i guanyant a la final (5-2) al propi equip local. I per molt que l'hoquei sigui minoritari, i importi a ben pocs culés, és una fita gens menyspreable que no es pot passar per alt.

Entre d'altres coses perquè aquesta Copa d'Europa, la 17a de la secció d'hoquei, és la 27 que suma el club entre les quatre seccions professionals. Fet que ens confirma com el club europeu amb més Copes d'Europa en totes les disciplines. Llàstima que les Copes d'Europa no estiguin millor repartides entre les seccions...

Felicitats a tots. I especialment al Negro. Un personatge, l'argentí, sobre el què algun dia hauriem de parlar, perquè s'ho mereix.

Rooonaldinhoooo!!!!!

Camp Nou. FC Barcelona 2-Deportivo 1.

Ha donat la notícia Xavi Torres, redactor de TV3, just a l'inici del segon temps. "Aquesta tarda hi ha hagut una reunió entre el vicepresident esportiu del FC Barcelona, Ferran Soriano, i el representant de Ronaldinho, el seu germà Roberto de Assis, i han acordat que, finalment, Ronaldinho es quedarà al Barça. Com a mínim fins al 2010, data en què conclou el seu contracte". Al final del partit, també a TV3, el president Laporta ha estat preguntat pel tema, i ho ha confirmat. "Ronaldinho continuarà al Barça. És sense dubte el millor jugador del món, i el Barça vol que el millor del món segueixi al club." Mentre Laporta atenia a TV3, es podia veure com un somrient Roberto de Assis departia amistosament amb directius del Barça a la llotja del Camp Nou. Després també ho han confirmat Txiki Begiristain i Roberto de Assis en directe a TV3.

És per a mí, sense dubte, la millor notícia del dia. I esperem que sigui el punt final a mesos de rumors, especulacions, i de fredor en les relacions entre la directiva del Barça i el crack culé.

No entraré ara a enumenar la llarga llista de raons per les que penso que Ronaldinho ha de continuar al Barça. Ni la llarga llista de raons que li han donat a Ronie perquè penses seriosament en marxar. No. Ara no. Ara només vull disfrutar ámb la idea de pensar que Ronaldinho, el futbolista amb més màgia del món, continuarà al Camp Nou les tres properes temporades. I ens seguirà enlluernant.

Com avui. Que ha obsequiat a tots els culés amb, novament, un gran partit. Absolutament ficat, omnipresent, tirant de l'equip com en els millors moments. Donant magnífiques assistències de gol, com el primer d'avui que ha fet Messi. Control, barret amb l'esperó, i passada milimètrica en profunditat. Per l'estadística, gol de Messi. Per al record, mig gol de Ronnie.

Està clar que amb Messi i Eto'o al camp es pot veure la millor versió de Ronaldinho. I que quan es veu la millor versió de Ronaldinho, els primers beneficiats son precissament Messi i Eto'o, avui autors dels dos gols de l'equip. El millor, però, ha estat Ronaldinho, encara que avui no hagi fet cap gol.

Falten 10 jornades per al final de la Lliga, i el Barça continua líder, amb 56 punts, directe cap a la tercera lliga consecutiva. Seria la segona vegada a la història que el Barça guanya tres lligues consecutives. I, a més, podem guanyar la Copa.

Superades les decepcions de la temporada, és hora que arribin les alegries. Avui, n'hem tingut la primera.

Luis no: Lluís.

Aquest cap de setmana no hi ha hagut futbol. Ha jugat Espanya.

I mentre Espanya estava pendent de la "Roja", del possible adéu de Luís...jo, i com jo milers de "españoles descarriados, rojos y separatistas" (Pep Guardiola inclòs) ignoràvem el possible adéu de la "roja" pendents de l'adéu del "rojo", com tants cops el deuen haver anomenat a la meseta. Perquè ahir el protagonista no era Luís. Era Lluís. Ell era el què veritablement, en un dia net i clar, ens deia que deia Adéu.

I Verges, petit poblet de l'Empordà a mig camí d'Ítaca, es va convertir ahir a la nit, durant més de tres hores, en la capital mundial de la música i el sentiment. ¿Podia haver algun lloc al món on ahir, just durant aquelles mateixes tres hores, tingués lloc un esdeveniment musical d'aquella categoría i emoció?

No m'he considerat mai un gran fan de Lluís Llach. Sempre he respectat i valorat moltíssim la seva personalitat, la seva manera de ser, el seu caràcter, la seva ideología, el seu compromís. El seu discurs. Però musicalment parlant no havia estat mai del meu estil. M'agradava molt la persona, però no em convencia el músic. Com si en un artista es pogués separar la persona i el músic...

Poc a poc el vaig anar coneixent. I la Patidora, que sempre li ha professat un amor particular, en va tenir bona part de culpa. Fins que vaig anar a veure'l a un concert a l'antic Palau d'Esports. I vaig constatar que el Llach era un Artistàs en el sentit més ampli i gran de la paraula. Perquè era capaç de posar música als més autèntics pensaments, sentiments, emocions i idees com només els autèntics Artistes saben fer. I el seu compromís és dels que, malauradament, ja no es troben als escenaris. El post concert, amb el públic cantant a capella i improvitsadament l'Estaca i altres himnes...gallina de piel. Si fos americà, francés o anglès, seria un mite vivent de la música mundial. Però...el nostre país és tant petit...

On collons deuria ser jo aquell 6 de juliol de 1985, aquella nit màgica al Camp Nou?...

Ahir ens va dir mig adéu. I va ser magnífic. Els seus discursos davant els nassos de tota mena de polítics ansiosos de captar plànol, senzillament genials. Adéu als escenaris...però diu que deixa oberta alguna porta. Menys mal. Tios com ell no en queden.

Gràcies Lluís. Que tinguem sort.

Que així sigui!

Recreativo 0, Barça 4. Per fí vam tornar a veure el bon Barça. Diu la dita que desprès de la tempesta arriba la calma. Benvinguda. Desprès de l'el·liminació de la Champions i l'inesperat empat contra el Madrid, els culés necessitavem una mica de calma. De serenor. I la serenor, futbolísticament parlant és per a mí seure davant la tele i veure el Barça guanyar com ho va fer ahir. Amb contundencia, 0-4, i sobretot, amb ordre, amb intensitat, amb seriositat.

El d'ahir podria haver sigut perfectament un dels partits del Barça dels darrers dos anys. 4-3-3 i una alineació titular del més coherent, amb els millors a l'onze inicial. Un equip ordenat, ben posicionat al camp, pressionant al camp rival, jugant ràpid i al primer toc, i matant en atac. Matant a la primera.

Al setembre em van preguntar, veient els fitxatges que haviem fet, quin seria el meu onze ideal del Barça. Vaig dir: Valdés, Zambrotta, Puyol, Thuram, Silvinho, Márquez, Xavi, Deco, Messi, Eto'o, Ronaldinho. Pràcticament l'alineació d'ahir, amb l'únic canvi de Márquez per Iniesta. Un canvi que, veient el rendiment de l'un i l'altre, vaig aplaudir en veure l'alineació.

L'única novetat va ser, precissament per aquest canvi, veure Iniesta de migcentre teòricament defensiu. Em va sorprendre perquè, assebentat de l'alineació, vaig pensar que el migcentre defensiu seria Deco o, en segon terme, Xavi. Però l'invent va sortir bé. Sobretot perquè Eto'o, que ja s'aproxima molt a la seva millor forma, va sorprendre tothom amb un golàs des de fora l'àrea al minut sis. I amb 0-1 al marcador, el partit se'ns va posar ja molt de cara.

No trec mèrits, però, al 0-4. La victòria d'ahir, a casa d'un Recre que és una de les grans revelacions de la Lliga, és per a mí molt més meritòria que el 3-0 a l'Athletic de fa quinze dies. El Recre no és una mare, ni un equip condemnat al descens com son avui els lleons bilbains. Encara que és cert que el Barça es troba molt més còmode davant un equip amb interés per construir i mimar la pilota, que davant equips que només juguen a tancar-se al darrera.

En qualsevol cas, tenint en compte els quatre mesos que portavem sense guanyar fora i les decepcions patides les darreres setmanes, s'agraeix veure un Barça coherent, seriòs i enxufat, capaç de resoldre els partits amb l'autoritat que ho va fer ahir. I a sobre, amb quatre golarros. Aquest és el Barça que tant he enyorat! A Getafe, a Levante, Osasuna...Ara que ha aparegut, celebrem-ho! Que Rijkaard diu que no li va agradar el joc? Doncs a mí sí: va ser el millor joc, en el global dels 90 minuts, dels darrers dos mesos. Però bé, està molt bé que l'entrenador sigui prudent i exigent, i contribueixi a que ara, desprès de la golejada, no es torni a caure en la maleïda eufòria i el conseqüent i fatídic relaxament.

No se'm passa per alt que el Barça, tant castigat físicament aquesta temporada, va fer aquest gran partit en la primera setmana de moltes en què no va tenir partit intersetmanal. Es confirma la idea que una de les raons del mal joc era el desgast pel cúmul de partits, i la incapacitat de recuperar esforços. Esperem que ara que (malauradament) ja no hauran de jugar els dimecres, almenys ens facin gaudir així els diumenges. Que així sigui!

Foto:Marca.com

Lectura recomadada: "El Decosistema se acaba"

Lectura recomadada: http://martiperarnau.blogspot.com/2007/03/el-decosistema-se-acaba.html

Redactat per un dels meus metges de capsalera, Martí Perarnau.

Què us sembla?

Emprenyat i decebut

FC Barcelona 3-Real Madrid 3.

He deixat passar unes hores abans d'abocar al blog les meves sensacions. Les he deixat passar per no escriure en calent, amb l'estat d'ànim amb què vaig sortir del Camp Nou: emprenyat i decebut. Esperava que el pas de les hores, i poder veure algunes jugades repetides, m'aclarís la confusió amb la què vaig sortir de l'Estadi. I és cert. M'ha ajudat, però només en part.

Expectatives frustrades
Vaig sortir tant emprenyat de l'Estadi que gairebé em "barallo" amb els meus amics. Havia anat al camp amb el convenciment que guanyariem. I no només això. Pensava que l'equip que havia estat capaç (a pesar de tot) de guanyar a Anfield (perquè sí, vam guanyar a Anfield), jugant amb totes les seves figures, podia fotre-li quatre a un Madrid mediocre, desorientat i desnortat. És cert que, com em va recordar el Pep, un Clàssic és un partit diferent en què, quan juguen 11 contra 11, no importen les tendències, els darrers resultats o els estats de forma. Hem vist Barça's mediocres guanyar al Madrid de la "Quinta del Buitre", i Madrids mediocres fotre-li cinc al Dream Team. A pesar dels estats de forma i les tendències, tots dos equips tenen grans jugadors, i quan es creuen en el camí pot passar qualsevol cosa.
Però tot i així, confiava massa que, a pesar de tot, el Barça li fotés quatre al Madrid. Un Madrid que venia al Camp Nou de batre rècords europeus, i sense grans jugadors com Beckham, Roberto Carlos, Reyes o Cicinho. Un Madrid mediocre que visitava un Barça ferit i que, a pesar del mal estat de forma, pensava que era nétament superior al rival que ens visitava.

Mi gosso en un posso. Als quatre minuts es trencava el somni de la maneta amb el què el Diari Sport, de forma prepotent i irresponsable, havia sortit a tots els quioscos.

La tàctica
Vaig veure un Barça desordenat, amb una tàctica suicida davant un Madrid que va sortir amb tres puntes a jugar-s'ho tot. Com recorda avui Miguel Rico a l'Sport, "poco valor es cobardía, demasiado es temeridad". Ja ho va dir Pat Andrews fa uns dies a aquest blog.

No sé quina mania amb això del 3-4-3. Dream Team? Però si Cruyff MAI va jugar un partit important amb el 3-4-3!!! Quina falàcia. Repasseu les alineacions del Barça a les finals de Wembley, Atenes, als partits importants de Copa d'Europa, a les finals de Copa del Rei, o als enfrontaments contra el Madrid. Cruyff SEMPRE va jugar els partits importants amb quatre defenses. Sempre. Amb un central (Serna, Nando...), un lliure (Koeman), i sempre dos laterals (Ferrer-Sergi, Juan Carlos, Urbano, Soler, Goiko, Eusebio...). Laterals méso menys ofensius. Habitualment ofensius, cert. Però sempre dos laterals. Sempre.

La tàctica del 3-4-3 va ser genial a Saragossa (i només durant la primera mitja hora, com es va demostrar), perquè s'havia de sortir a remuntar com fos, i per l'efecte sorpresa que va provocar al rival. Quan no has de remuntar imperiosament (com ahir, que qui realment se la jugava era el Madrid), i l'efecte sorpresa s'ha disipat, el 3-4-3 és un suïcidi. Desequilibra un equip que, com bé em va dir el Pep, no té els automatismes per jugar així, i deixa constantment en bragues una defensa formada per Oleguer, Thuram i Puyol. Tres excel·lents jugadors (bueno, excel·lents, els dos últims), que no saben jugar amb defensa de tres, quan el rival juga amb tres puntes com Higuaín, Van Nistelrooy, i Raúl/Robinho.

La desubicació i desorientació dels tres defenses va propiciar que el Madrid ens fes tres gols (quants anys feis que el Madrid no marcava tres al Camp Nou? 30 anys? buscaré la dada). Però si no arriba a ser per l'incommensurable (un cop més) Víctor Valdés, ens foten cinc. Com també ens va poder fotre cinc el Sevilla, i com ens va poder fotre cinc el Liverpool. Amb aquest mateix 3-4-3.

La mala defensa
Un 3-4-3 només pot sortir bé si els jugadors estan A) en plena forma física, B) Hiperconcentrats, C) ben posicionats sobre el camp, D) Si l'equip comença defensant pels de dalt i el migcamp és capaç de contenir el migcamp rival. L'equip va fallar en les totes les facetes, i qui més ho va patir va ser la defensa. Totes les debilitats d'Oleguer, Thuram i Puyol van quedar al dscobert. Oleguer és un tio que, personal i esportivament, respecto molt. M'agrada la seva manera de ser. Futbolísticament penso que no té nivell per ser titular del Barça. Va arribar tard a totes les pilotes, fet que va significar un penal en contra i dues merescudes targes grogues en només 45 minuts. No només no va aportar res a l'equip sinó que el va lastrar.

Thuram i Puyol tampoc van estar gens fins. La falta d'un monitor on veure la repetició de les jugades va fer que, al camp, carregués més les crítiques sobre Thuram que sobre cap altra. És cert, Pep. Thuram no surt retratat als tres gols. Sent just, només és directament culpable d'un. El primer, quan va un rebuig lamentable i li dona incomprensiblement la pilota a VNR. Al gol de Sergio Ramos Thuram surt a la foto. Però realment qui marcava SR és Puyol, que permet que l'andalús se li avanci. Thuram a qui marcava era a Helguera.
En qualsevol cas, no penso que el partit de Thuram fos bó. Més aviat el contrari. És cert que és un jugador molt elegant, amb talent. I treu la pilota del darrera amb molta classe. Però del que deien era el millor central del món espero més, a més de que tregui la pilota amb classe. Ahir van haver massa desajustos defensius, i alguna culpa va tenir el francès, que no s'acaba d'entrendre amb els companys en els talls i les cobertures. En el seu descàrreg podem dir que no havia jugat mai am una defensa de tres. I que no és el mateix jugar a la Juve, amb estil Capello, defensa de cinc, Buffon pel darrera i Vieira i Emerson per davant. Cert. Però això s'ha de tenir en compte abans de fitxar-lo. I si el fitxes, abans de decidir una determinada disposició defensiva.

Si al mal partit dels tres de darrera hi afegim que el migcentre defensiu és el desorientadíssim Márquez d'aquest any (bé, la veritat és que, aquest any, tant se val que sigui aquest que Edmilson o Motta), només ens queda encomanar-nos a Sant V.V. que, gràcies a 10, va aparèixer tant a Saragossa com a Sevilla, Liverpool i ahir per salvar els mobles.

Tot i això, la responsabilitat no penso que sigui tant dels jugadors com dels qui els alinea quan no estan en forma i els disposa tàcticament d'una forma suïcida.

L'arbitratge
Ahir vaig sortir del camp pensant que, certament, l'arbitratge havia estat dolent, i havia perjudicat el Barça. Jo mateix vaig ser un dels que vaig treure el mocador. Avui matisso aquest factor. Cert que l'arbitratge no va ser bó, però aquest factor no és suficient per explicar que el Barça (un dels millor Barças de la història) no guanyés al Madrid (un dels pitjors Madrids de la història).

Les dues targes grogues a Oleguer són merescudes. Vista la repetició de les jugades, no dubto que se les va guanyar. Que també les hauria d'haver vist Diarrà? Sí, és clar. El problema no és que li ensenyessin a Oleguer: és que no li ensenyessin a Diarrà. És cert que l'expulsió d'Oleguer va condicionar el partit. Demanem-li a Oleguer perquè fa aquella incomprensible falta a 60 metres de l'àrea, tenint com tenia una targeta groga.

I sí, a Diarrà li haurien d'haver ensenyat la groga molt abans. També a Sergio Ramos. Però també Deco podria haver estat expulsat.

On sí veig clara errada arbitral és en la darrera jugada del partit. Jo veig penal sobre Ronaldinho. Però també és cert que Ronaldinho ni protesta, s'aixeca i segueix disputant la pilota. I havent llegit totes les cròniques, tampoc hi ha unanimitat ni entre els propis mitjans catalans.

En qualsevol cas, no crec que poguem culpar del mal partit d'ahir a l'àrbitre. He vist al Barça guanyar amb arbitratges moooolt pitjors. Només des del més cec fanatisme es pot explicar l'empat només al·ludint només al factor arbitratge.

La baixa forma física
Per jugar un 3-4-3 s'ha d'estar en plena forma. I aquest Barça està fos. Els darrers partits hem vist rivals com el Saragossa o el Sevilla ens remuntaven el partit jugant amb un home menys, gràcies al seu estat de forma físic. Ahir el Barça no ho va poder fer. Contradient el què deia Helenio Herrera, amb 10 vam jugar molt pitjor que amb 11.

No només Ronaldinho, com interessadament manifesta una part de l'opinió publicada, està en baixa forma. Gairebé tots estan físicament fosos. Ahir vam anar sempre a remolc. Sempre.

Només Messi, que a causa de la lesió ha tingut més de tres mesos per desconnectar mentalment del futbol del dia a dia, i posar-se a tó físicament, està en un estat òptim. La resta de l'equip està fos.


Els canvis
No em va agradar el canvi d'Eto'o. Una de les millors notícies del primer temps va ser veure un Eto'o en molt millor estat de forma físic que els darrers partits. Va desbordar per la banda, va crear perill, i va tenir ocasions. Cert que, amb l'expulsió d'Oleguer, s'havia de fer algun canvi però, havia de ser Eto'o el substituït? No haviem quedat que el partit d'ahir el jugavem amb valentia? a l'atac? Les incorporacions d'Edmilson i Belleti per Marquez, la substitució d'un Deco irreconeixible, eliminar a un dels petits (Iniesta o Xavi, pitjor que altres dies)...no sé. Se m'acudeixen altres variables abans de renunciar a Eto'o. De fet, el Barça només va tornar a guanyar força i crear perill amb l'incorporació de Gudjohnsen, que m'agrada més al migcamp (com jugava al Chelsea) que en punta.

Conclusions
No hi ha res perdut. L'empat a tres final (que tristament, vam celebrar com si empatar al darrer minut amb aquest Madrid fos un supertriomf) deixa les coses més o menys com estaven. I és d'esperar que el Barça, que ara només s'ha de concentrar a la Lliga, no deixi escapar una competició que està clar guanyarà el menys dolent. I més, desprès de veure la increïble derrota del Sevilla a Tarragona. La Lliga encara pot ser nostra.

Però cal fer una reflexió seriosa. Pensar que la culpa és dels àrbitres, o que el Madrid encara està pitjor que nosaltres no és una bona solució. Cert que si el Madrid no ens va guanyar ahir no ho farà mai. També és cert que si aquest Barça no és capaç de guanyar aquest Madrid no sé quan ho farà. I ja portem dos temporades senceres sense saber el què és guanyar al Madrid.

Ahir vam perdre una oportunitat. Una més. L'equip va perdre dos punts i les individualitats en van salvar un. Dolent. Com dolent és celebrar com si fos una victòria el que no deixa de ser un empat a casa al minut 92. Per això, i perquè el Barça no ens ha donat l'alegria de guanyar a un sol dels grans aquest any (Chelsea, Valencia, Sevilla, Madrid, Liverpool...), estic emprenyat. Emprenyat i decebut, encara que avui tornem a ser líders.

Fotos: AP, EFE, El Periódico (Ferran Nasdeu).

Dóna que pensar

S'ha acabat l'el·liminatòria de vuitens de final de la Champions League. I els vuit supervivents són el Chelsea, Liverpool, Manchester United, Bayern, PSV, Milan, Roma i Valencia. Tres anglesos, dos italians, un alemany, un holandés i un espanyol.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final.

Però és per mí més significatiu veure els què tant prematurament han quedat eliminats. El campió de l'any passar FC Barcelona, el sots-campió Arsenal, el líder de la lliga italiana Inter de Milá, el supercampió francés i semifinalista de l'any passat Olimpique de Lió. Han caigut en front d'equips com el Liverpool, el PSV, el Valencia i la Roma. També ha estat eliminats l'Oporto, el Real Madrid i el Lille, a més del Celtic.

El futbol directe i físic supera el futbol elaboratiu i de talent. Només en un enfrontament (Milan-Celtic) la proposta del talent, el toc i el control de la pilota ha superat la proposta del físic, el contracop, el futbol directe. I ho ha fet patint fins al final: gol de Kaká, que al minut 93 (o 183, segons es miri) ha marcat l'únic gol de tota l'el·liminatòria (0-0 i 1-0).

A diferència de l'any passat, en què els semifinalistes van ser Barça, Milan, Arsenal i Olimpique de Lió, a la Champions d'enguany sobreviuen els més forts, no els que tenen millors jugadors ni els que fan el futbol més estètic o ofensiu.

En aquesta temporada post-mundial, en la que totes les grans figures semblen estar de baixa forma, els resultats d'aquesta Champions donen que pensar.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final. Però ja no podrem gaudir dels què fa pocs mesos consideravem els millors jugadors del món. No hi serà Ronaldinho, però tampoc Henry. Ni Cannavaro.

Tampoc no hi seran Juninho, ni Eto'o ni Ibrahimovic. Ni Xavi, Cesc, Adriano, Figo, Quaresma, Messi, Anderson, Guti, Deco, Robinho, Gago...

El físic i la tàctica han pogut amb el talent. Les flors de Cristianos Ronaldos i Kakás es queden soles en un bosc d'Albeldas, Gerrards, Van Bommels, i Makeleles.

Dóna que pensar.

Adéu

Amb ràbia, amb impotència, adéu Europa. Liverpool-0, Barça 1. Mai una victòria tant prestigiosa podia ser tant dolorosa. Una victòria a Anfield, davant la millor afició del món (sí, la millor afició del món), i superant als Reds, l'equip de les cinc Copes d'Europa, a casa seva. Una victòria patida, aconseguida a base de casta, de fé, d'entrega, de patiment, i de sort. Sí, també de sort, perquè hem guanyat però ens podiem haver endut cinc. Gran Víctor Valdés. Però Gran, Gran. Ens queda l'honor. Hem guanyat a Anfield. Hem guanyat després de demostrar-li a Europa que el Barça no es rendeix. I que és capaç de sortir a Anfield amb un 3-4-3. I guanyar. I hem guanyat. Però hem perdut. L'el·liminatòria. Atenes. El somni d'una nova Champions. De fet no hem perdut avui. Vam perdre a l'anada. I Anfield no és Saragossa. Gràcies a tots per l'esforç. Per sortir a totes. Per no perdre l'estil. Pel salt d'alegria que m'ha fet donat Guddy. L'anàlisi fred i racional del què ha passat, un altre dia. Avui, Gràcies. I Adéu.

Foto: Marca.com.

Una oportunitat perduda...

Ja sé que el què importa aquesta setmana és el que passi dimarts. Qualsevol culé hauria firmat perdre a Sevilla a canvi de guanyar i superar eliminatòria de la Champions a Liverpool.

Però una cosa no treu l'altre. El partit de dimarts és el de dimarts, i el d'ahir era el d'ahir. I així ho va entendre Rijkaard, que va treure una alineació per guanyar a Sevilla. Crec que Rijkaard va entendre que la millor manera d'encarar el partit d'Anfield era guanyar ahir a Sevilla. No reservar els jugadors pensant en Anfield, sinó sortir al Pizjuan amb un equip titular, i amb un plantejament i una actitut similar a la de Saragossa. A guanyar.

I em vaig alegrar que Rijkaard ho veies així. Un equip com el Barça ha de sortir a guanyar sempre. I una victòria al camp del Sevilla hauria sigut la millor manera que continuar enfortint psicològicament al grup, i atemorir als pupils de Rafa Benítez. I de pas, posar terra pel mig davant el principal en la lluita per la Lliga.

Guanyar a Sevilla, i distanciar-nos cinc punts dels de Juande Ramos, hauria sigut un cop a la Lliga, a més d'una excel·lent injecció de confiança cara a Anfield.

Així es va encarar el partit. Amb equip titular, nova innovació tàctica (ara sembla que Rijkaard és capaç de trobar totes les variants del món, i ho celebro!), i actitut guanyadora. La primera mitja hora, com a Saragossa, va tornar a ser molt bona. I ens vam trobar al minut 27 en una situació excel·lent: 0-1, expulsió d'un jugador del Saragossa, i penal a favor. Tot de cara per sentenciar la Lliga. Però Ronaldinho va fallar el penal. I a partir d'aquí el partit va canviar.

L'errada del penal va ser un cop per al Barça, i un revulsiu per als locals, que (com va succeir a Saragossa fa tres dies) es van esperonar en veure's amb un jugador menys. (Per favor, que a Anfield no expulsin a ningú del Liverpool!!!). A més, amb el pas dels minuts es va disipar l'efecte sorpresa de la innovació tàctica de Rijkaard. Es més: es va tornar en contra. Gio i Zambrotta van acabar jugant de laterals, per lo que l'inicial 3-4-3 es va convertir en realitat en un 5-2-3, en el què Xavi i Iniesta es van trobar massa sols al pobladíssim migcamp local.

A la segona part, i mentre el Barça jugava amb superioritat numèrica, va tornar a cometre l'errada de confiar massa que controlar la pilota seria suficient perquè el gol acabaria arribant.

Però el gol no va arribar perquè el Sevilla és un excel·lent equip defensant. De fet, ha crescut com a equip, ha guanyat una Copa de la UEFA, una Supercopa d'Europa, i lidera la lliga gràcies a una proposta futbolística basada en una excel·lent defensa i un letal contracop.

El Barça, per tant, va caure en la trampa. En la trampa de no veure que, tot i jugar amb un menys, a mida que avançava el partit, aquest es posava cada cop més de cara a la manera com el Sevilla s'ha fet gran.

I així va ser. El Barça no va saber superar l'extraodinària teranyina d'un Sevilla que va fer allò que sap exactament fer. Defensar-se bé i matar al contracop.

Tampoc no hem de magnificar la derrota a Sevilla. Perdre al Pizjuan entra dins del previsible. I si el Barça ha perdut el liderat no és per la derrota d'ahir, sinó pels pels resultats que, des de fa dos mesos, està aconseguint fora de casa: empats i derrotes que sí que no entraven dins de lo previsible.

Lo d'ahir és una oportunitat perduda. Però només això. Una bona oportunitat, però no la última. A la Lliga n'hi hauran més.

El que importa de veritat és l'oportunitat que tindrem dimarts a Anfield. Perquè d'aquestes sí que no n'hi hauran més.

PD1: Cada vegada m'agrada més Daniel Alves. Quin lateral. És el Roberto Carlos de fa deu anys. Té caràcter, garra, actitut guanyadora, talent i gol. Crec que triomfaria al Camp Nou, però el Sevilla demanarà molta pasta per ell.

Foto: Marca.com

A per la Copa.

Sí senyor. El Barça ha guanyat 1-2 a Saragossa, i s'ha classificat per a les semifinals de la Copa del Rei. Un resultat merescut per a un Barça que, avui, ha fet el millor primer temps de la temporada.

No era fàcil guanyar a Saragossa. Ni és un mal equip, el de Víctor Fernandez, ni o és una mare.

Però al futbol, com a la vida, no hi ha res com tenir les idees clares. I el Barça, avui, ha demostrat tenir-ne 2 de molt clares:

1. Que volia passar l'eliminatòria. Lluny d'especular amb el calendari, l'equip ha sortit a buidar-se, a donar-ho tot per intentar superar un dels darrers obstacles que quedaven al camí d'una competició que el Barça no guanya des de fa vuit anys.

2. Que per passar-la (i per tant, per poder fer un mínim de dos gols), els jugadors havien de sortir amb les piles molt posades.

Les dues idees han quedat clares des del principi. Els jugadors han sortit absolutament concentrats, amb una actitut guanyadora, demostrant que volien superar l'eliminatòria, i que tenien els cinc sentits en el partit.

Han sortit a menjar-se al rival, a marcar el ritme, pressionant. Movent la pilota amb rapidessa, al primer toc. Fent còrrer al rival. Al primer temps no només han controlat la pilota: també han controlat el partit.

La clau del partit, però, ha estat un tercer element: la qüestió tàctica. Finalment Rijkaard ha comprès que per superar l'eliminatòria no era suficient amb posar al camp els millors jugadors i mentalitzar-los adequadament. A més, era necessari fer un plantejament tàctic adequat per superar un equip que havia demostrat saber neutralitzar-nos tàcticament. Rijkaard ha comprès que, per guanyar, havia de fer alguns retocs al plantejament habitual, ja per tots conegut .

I ho ha fet! Ho ha fet, com des de feia temps reclamavem. I, a més, ho ha fet demostrant que fer retocs tàctics per sorprendre el rival no té perquè significar una renuncia a la filosofía ofensiva que tots volem. Al contrari!

Per primer cop en molts mesos, Rijkaard ha tret una defensa de tres sense laterals, amb Oleguer, Thuram i Puyol. Els tres, soberbis. Al migcentre, per fí ha posat a Márquez, en detriment tant de Motta com d'Edmilson. Al mig camp, els tres petits: Xavi, Iniesta i Deco. Els dos primer majestuosos, el tercer més gris. I al davant, Messi i Giuly per les bandes i Ronaldinho en punta, movent-se continuament, intercanviant posicions...

Les variacions tàctiques han desorientat totalment un Saragossa que s'ha passat els primer 30 minuts groggy, sense saber on eren els barcelonistes. 30 minuts suficients perquè el Barça remuntés no només l'eliminatòria sinó la moral de tots els patidors culés.

Ha estat, pel plantejament tàctic, per l'intercanvi de posicions entre els jugadors, pel fals davanter centre, per moltes coses, el Barça més semblant al Dream Team de Cruyff dels anys 90. Una delícia en una primera part per a recordar.

Al segon temps la cosa ha canviat, especialment a partir de l'expulsió de D'Alessandro. El Saragossa, més per empenta que per joc, ha anat apropant-se fins aconseguir embogir el partit, just el què li interessava. El Barça ha perdut la pilota, el control del partit, i ha acabat passant-ho malament fins al minut final. És el "pero" que li poso al partit d'avui. Com ja va passar contra el Werder Bremen, hem recultat masses metres, cedint massa terreny al rival. I ens ha acabat anant d'un pèl.

Al final, però, ens hem endut la victòria. La victòria, l'el·liminatòria, la satisfacció, i l'alegría de veure que aquest equip no només torna a tenir ganes i ambició sinó que, a més, segueix tenint recursos tàctics com per superar els antídots dels rivals.

Anem a per la Copa. I dimecres vinent, anirem a per la Champions.

PD: El succeït a Sevilla, absolutament vergonyòs. Els primers que haurien de reflexionar, Del Nido i Lopera, que només fan que agitar les aficions amb les seves impresentables declaracions i actituts.

Foto: Elperiodico.com

Premis "Patidor Culé 2006"

Valorats els vots emesos pels comentaristes del blog, procedeixo a fer públics els resultats de la primera edició dels "Premis Patidor Culé 2006". Els resultats són:

A la qüestió "Com valoreu globalment l'any del Barça 2006?", el resultat guanyador ha estat: "Molt bó", amb 34 punts. En segona posició ha quedat "Inmillorable", amb 8 punts.

A la qüestió "Què és el que més valoreu d'aquest 2006?", el resultat guanyador ha estat: "Guanyar la Champions" amb 40 punts. En segona posició ha quedat "El títol de lliga", amb 28 punts.
En la categoría "Premi Patidor d'Or" al millor personatge barcelonista d'aquest 2006", el guanyador és "Ronaldinho", amb 26 punts. En segona posició ha quedat "Eto'o", amb 24 punts.

En la categoría "Premi Manolo Clares" al barcelonista en pitjor forma de l'any", el guanyador és "Joan Laporta", amb 25 punts. En segona posició ha quedat "Dusko Ivanovic", amb 22 punts.

En la categoría "Premi Patidor de Carbó al pitjor fet del 2006", el guanyador és "Perdre la Supercopa d'Europa", amb 20 punts. En segona posició ha quedat "Perdre el Mundial de Clubs", amb 16 punts.

En la categoría "Premi Patidor d'Or Mundial" al millor jugador de l'any de tot el món", el guanyador és "Ronaldinho", amb 28 punts. En segona posició ha quedat "Eto'o", amb 16 punts.

En la categoría "Premi Arévalo" al millor humorista de l'any", el guanyador és "Ramón Calderón" per "Prometo que ficharemos a Cesc, Kaká y Robben", amb 23 punts. En segona posició ha quedat Xose Mourinho, pel conjunt de la seva obra, amb 18 punts.

Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració.

El millor que li pot passar a un flam

Quan un equip, un club i una afició estan insegurs, i una suma de fets ens han posat com un flam...què és el millor que ens podia passar?

Que empatin els sis equips perseguidors a la lliga, amb els directes rivals fent un futbol pèssim.

Que et visiti al Camp Nou una mare. Un equip feble, poc agressiu, en zona de descens i amb molt mala pinta de futur.

Que torni Eto'o a l'equip titular, motivat per demostrar el què val.

Que els jugadors surtin amb les piles posades, motivats per demostrar el què valen.

Que el rival es faci un gol en pròpia porta que t'encarrili el partit.

Que un cop superats els primers nervis, l'equip s'afiancii sobre el camp. I que tornem a veure joc ràpid, al primer toc, amb mobilitat, amb profunditat.

Que marqui Eto'o. Que tornem a veure al millor Ronaldinho. Que Eto'o i Ronaldinho s'abracin. Que Eto'o i Rijkaard s'abracin. Que Ronaldinho somrigui i ensenyi orgullòs el seu tors nu. Que l'equip golegi, i l'afició aplaudeixi. Que tornem a veure l'equip de l'any passat. Que tornem a disfrutar...

Tot això és el millor que li pot passar a un flam. I això és el què ha passat avui. El millor que podia passar.

Avui, per tant, som més líders que ahir. Estem una mica més satisfets que ahir, i una mica menys nerviosos que ahir.

Però ara...Ara venen Saragossa, Sevilla i Liverpool. Copa, Lliga i Champions en 10 dies. Per tornar-nos a posar com un flam.

Quin Barça veurem? Què passarà? Qui lo sa. Esperem que torni a passar el què ha passat. El millor que li pot passar a un flam.

Foto: El Periódico.com

El cor i el cap

Dos dies després del pèsim partit del Barça en front el Liverpool (la derrota només és la conseqüència), els culers ens seguim preguntant què ha passat. Alguns han despertat de cop del somni. Uns altres, malauradament, ja fa mesos que ens anavem despertant poc a poc. Sóc dels segons. Però no penseu que això és cap avantatge: almenys als primers els ha durat més el somni.

És difícil analitzar amb el cap quan el cor et trasmet sentiments. El cor, ja sabeu, té raons que la raó no entèn. Però per trobar la veritable raó de les coses és important deixar de banda el cor i pensar amb la ment freda.

El cor em demana pensar que guanyarem a l'Athletic, a la Romareda, a Sevilla, a Liverpool amb dos gols de diferència, i al Real Madrid. Res m'agradaria més (futbolísticament parlant) que guanyar aquestes cinc finals. Veure com el Barça treu el millor de sí mateix i és capaç de demostrar al món que segueix sent el millor equip del món, l'equip a qui tothom ha de respectar, i a qui ningú ha de donar per mort. Això és el que em demana el cor. Pensar en heròiques remuntades, recordar l'1 a 3 que el Barça de Rivaldo, Rochemback i Overmars va fer a Anfield fa uns anys. Pensar que la tornada d'Eto'o arreglarà les coses, i que Ronaldinho i Messi tornaran a fer les diablures que temen tots els defenses. Tant de bó fos així, i guanyessim a Liverpool amb una xilena de Gudjohnsen al darrer minut. Com m'agradaria felicitar al Método Goljohnsen per la providencial actuació del seu ídol...És el què em demana el cor.

Però...què em diu el cap...que "los sueños sueños son", com deia Calderón (de la Barca). Perquè malauradament, analitzo la trajectòria del Barça d'aquesta temporada i res no em convida a l'optimisme.

Ha hagut de venir el Liverpool (aquest equipet a qui molts menyspreaven) i guanyar-nos per 1 a 2 perquè molts despertessin del somni, i s'adonessin de la crua realitat. Quan la crua realitat no és d'ara: arrenca el mateix dia que va començar la pretemporada.

Sí. De la pretemporada. Perquè encara que algú pensi que molts erem crítics abans d'hora, l'únic que des del principi vam intentar era fer veure que les coses no s'estaven fent bé, per mirar de què es corregissin. Però no. No es van corregir. La majoria de directius, cos tècnic i mitjans de comunicació i aficionats no van voler la realitat. Pensaven amb el cor, no amb el cap, i es negaven a ser despertats del somni. I desperten ara, quan estem a punt de perdre-ho tot, preguntant-se què ha passat.

Que què ha passat? Masses coses...

1. Excès d'euforia i prepotència des de la mateixa pretemporada, promoguda des del propi club. Desprès del fenomenal éxit de l'any passat, president i directius van ser els primers a afirmar sense cap rubor que aquest any guanyariem els set títols en joc. Una cosa són els objectius i una altra les expectatives, com molt bé va distingir un dia Martí Perarnau. El propi club va cometre l'errada de potenciar un excès d'expectatives, d'elevar molt el llistó, en comptes d'optar per una via de prudència, molt recomanable sabent que, 1) quan ets campió, ets l'enemic número u a batre per tothom i que repetir éxits és extraordinàriament difícil, i 2) quan caus en l'eufòria i la prepotència et converteixes en el pitjor enemic de tu mateix.

2. Errades en la confecció de la plantilla, tant en els traspassos, com en les renovacions i els fitxatges. L'any passat es va guanyar la lliga i la Champions, però no d'una forma sobrada. Evidentment vam ser els millors, però ens va costar moltíssim aconseguir els éxits. A la lliga vam trigar moltes jornades a confirmar el títol, i a la Champions no ens vam passejar com el Milan dels 90. Vam patir moltíssim per superar, ben justets, les eliminatòries contra el Chelsea, contra el Benfica, i contra el Milan. I a la final, vam patir fins al final per guanyar un equip que va jugar amb 10 durant 70 minuts.

Tot i els éxits aconseguits, l'equip demanava reforços per afrontar una nova temporada post-mundial en la què seriem l'enemic a batre per tothom.

Però els reforços van ser ben justets: simples retocs. Es va traspassar Van Bommel (que podia haver fet una bona feina en la seva segona temporada) sense portar cap recanvi. No es va potenciar la posició de migcentre, tot i que tant Motta com Edmilson donaven ja clars símptomes de preocupació. Desprès d'un any parlant de la necessitat de fitxar Henry, no es va fitxar cap alternativa que pogués complementar o substituir Eto'o. I es va deixar marxar a Larsson sense portar un segon davanter centre de garanties. Perquè estem d'acord que Gudjohnsen és un bon jugador, però no és un davanter centre que pogués complir el paper de golejador de Larsson.

Els dos únics fitxatges encertats que es van fer van ser els de Zambrotta i Thuram, dos molt bons jugadors el fitxatge dels quals vaig aprovar, tot i que l'alt cost de les seves fitxes trenquès l'aparentment sagrat equilibri de salaris del vestidor.

I, enduts pel sentimentalisme d'haver guanyat dos grans títols, no es va substituir a jugadors com Ezquerro, Giuly o Belletti, com semblava previst.

Total: que enduts per un optimisme excessiu, es va creure que l'equip que havia patit per guanyar els dos títols podria guanyar set l'any següent sense doblar una posició com la de davanter centre, i sense reforçar posicions claus en l'equip. Tot això, mentre els nostres rivals a les principals competicions (Chelsea, Sevilla, Real Madrid, Manchester United, Inter de Milan, Valencia i companyia) es reforçaven fins a les dents (uns amb més encert que altres).

La manifestació més palmària de la nefasta planificació de la plantilla és que Saviola, que no comptava per res a principi de temporada, hagi acabat sent el davanter centre a la Champions.


3. Pretemporada nefasta. Tothom coneix lo dura que és una temporada posterior a un mundial, per als jugadors que hi han participat. I el Barça va ser un dels clubs que més jugadors van aportar al Mundial. Doncs tot i així, el cos tècnic va acceptar una nefasta pretemporada post-mundial, amb gira americana i visites a la NASA incloses. Mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com Déu mana, els jugadors del Barça es passaven la pretemporada agafant avions per anar d'un lloc a l'altre, jugant partits de costellada, i fent-se fotos a Hollywood i a la Nasa. Quinze dies sense entrenar, sense agafar el fons fisic necessari per afrontar la temporada, a canvi de 4 milions d'euros.

El 25 d'agost, final de la Supercopa d'Europa: Barça 0-Sevilla 3.

4. La mala forma física. Conseqüència del cansament acumulat per l'estressant temporada anterior, absència de vacances, mundial, mala pretemporada, i una mala planificació física durant la temporada. Pocs entrenaments, i molt poc intensos. I al Nadal, 10 dies de vacances per a tots. Es juga com s'entrena. I els jugadors del Barça, aquest any, ni pressionen com l'any passat, ni desborden en l'1 contra 1, ni tenen el canvi de ritme i l'explosivitat de l'any passat, ni la movilitat per poder jugar la pilota ràpid al primer toc, perquè els jugadors estan més estàtics, no es desmarquen. A més, s'enfonsen físicament a les segones parts. Tot és una qüestió física.

5. Conflictes d'interessos al vestidor i als "entorns". L'escandol Eto'o ho diu tot. Al vestidor hi ha mar de fons, grupets, jugadors que entrenen poc, preferits del president, intocables, xivatos, etc...Quan els resultats acompanyen, tot va bé. A la que es torcen les coses, comença a aflorar la merda. I no la va treure cap periodista: la va treure primer Rijkaard, i desprès, sobretot, Eto'o.

6. Dèficit tàctic. Tots els equips se saben perfectament com bloquejar el Barça. Saben a què juguem i com juguem. Rijkaard ha probat moltes alineacions, molts canvis de jugadors, però encara no ha donat amb l'antídot de l'antídot. No es tracta de canviar la filosofía, sinó de fer els retocs tàctics necessaris per amagar les debilitats, neutralitzar les amenaces, potenciar les fortalesses pròpies, i aprofitar les oportunitats. DAFO.

7. Els dubtes de Rijkaard. Aquest any estem veient un Rijkaard fins ara desconegut. Protestón amb els àrbitres, irascible a les rodes de premsa...fins i tot l'hem vist trencar el vidre d'una banqueta. L'absència de Ten Cate, el seu "poli malo", amb una gran ascendència sobre molts jugadors, no l'ha ajudat a afrontar una temporada tant difícil com aquesta. Diversos episodis han evidenciat que Rijkaard s'ha distanciat de Laporta i de l'entorn (Cruyff), i que li està costant més que mai controlar el vestidor (les vacances de Ronaldinho i Deco, l'escàndol Eto'o...). A la suma de tots els altres problemes indicats s'està reflectint en l'entrenador, s'afegeix la incertessa del seu futur professional, que ha incrementat els dubtes sobre ell durant molts mesos. Els seus constants canvis de jugadors, alguns més que discutibles, evidencien que no té les idees clares. I això no ajuda gens a redreçar la situació.

8. Les lesions. Especialment d'Etoo i Messi. Tot i que per a mí no són els problemes més importants. Potser afecten més psicològicament que una altra cosa: si la resta de l'equip hagués estat bé, a penes els hauriem trobat a faltar. Però és evident que són dos peces importants que falten a l'engranatge. Les lesions, en el meu parer, han afectat especialment a Ronaldinho. A pesar d'arrosegar el mateix mal estat de forma que la resta de companys (no està pitjor que els altres), porta 19 gols marcats, 16 a la lliga, i ha donat ja més punts dels què va donar en tota la temporada passada, a més de la classificació a la Champions i la Supercopa d'Espanya. Però ell solet no pot estirar sempre de l'equip. Els rivals no tenen Messis ni Etoos als que marcar. Tota l'atenció (de rivals, de premsa i d'aficionats) es centra en Ronaldinho que, a pesar dels números, sembla destacar menys.

9. No reconèixer els problemes a temps, fruit de la prepotència, l'excés de confiança i el menyspreu als rivals. Tots els problemes anteriors han provocat que el Barça d'enguany fos, des del mateix 25 d'agost (final de la Supercopa d'Europa), ben diferent al de l'any passat. Hem anat perdent títols (SC Europa, Mundial de clubs), hem patit fins al darrer minut per classificar-nos per la segona ronda de la Champions, no hem guanyat a la majoria de grans equips contra els què hem jugat (Ni Chelsea, ni Real Madrid, ni Valencia, ni Liverpool...), estem patint contra els petits (Levante, Getafe, Osasuna, Espanyol, Betis...)...i tot i així, no volem adonar-nos de la realitat.

Vam perdre la Supercopa d'Europa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre al camp del Madrid, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre el Mundial de Clubs, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre a la Copa contra el Saragossa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Va esclatar l'escàndol Eto'o, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Hem perdut contra el Liverpool, i s'ha dit que això serà el revulsiu. Espero amb el cor que ara sí que sigui veritat...

Però penso amb el cap que seguim pensant amb el cor en comptes de fer-ho amb el cap, mentre passa la temporada i seguim esperant el revulsiu.

Ara sí que ja no hi ha altra solució: somiar amb el cor, i mirar d'acabar la temporada el millor possible.

Amb el cap, l'únic que es pot fer és reconèixer les errades, i posar les eines perquè no es repeteixin la temporada que ve. Si l'any vinent es fa una bona pretemporada, es fan retocs, i es dona amb un antídot tàctic no caldrà fer grans revolucions. La mitja d'edat de la plantilla encara és molt jove. Una altra cosa seran els interessos de la directiva, de l'entorn, i la relació entre els cracks.

Desitjo que sigui bona. Ho desitjo amb el cor.

Mal de cap...

No he anat al Camp per culpa d'un mal de cap. Pensava que se'm passaria veient al Barça tranquil·lament per la tele, amb la calor de casa. Què innocent...Està clar que m'he equivocat. Primer, perquè he vist que han anat al camp moltes persones que deurien tenir mal de cap (des de Rijkaard fins a Saviola, passant per Valdés, Motta, Ronaldinho...). I segon, perquè em penso que m'he posat molt pitjor veient al Barça.

Ha perdut el Barça 1 a 2? És cert que ens ha guanyat al Liverpool? O és que tinc al·lucinacions? Crec que no. A pesar del mal de cap encara no desvario tant. El que ha desvariat avui ha estat el Barça. Quin desastre Déu meu.

El partit no ha començat malament. Possessió, domini, ganes...i gol de Deco. I quan el Liverpool estava groggy, fins i tot més que jo, en comptes d'apretar per fer el segon...ens posem a tocar-la, a fer joc horitzontal i a cedir terreny. Vaja: a perdonar. I de cop i volta, desconnectem del partit un minut (vaja, desconnecten Zambrotta, Márquez, Puyol, Belletti i Valdés), i ens foten un gol increïble. Un gol increïble que li facin al campió d'Europa en un partit de la màxima. Però ens l'han fet. I a partir d'aquí tot ha canviat.

El Liverpool, que per algo té les Copes d'Europa que té (recordeu com va guanyar la última fa només dos anys, oi?), no és l'Osasuna, ni el Getafe, ni el Betis...El Liverpool no ha perdonat. No. El Liverpool no perdona.

Ha cregut en les seves possibilitats, ha pressionat com cap equip ens havia pressionat al Camp Nou en molts mesos, i ha acabat donant tota una lliçò al Barça. Una lliçó tàctica, de col·locació, de pressió, de joc associatiu, de defensa en bloc, d'anticipació, i de sortides al contracop, davant un Barça sense idees, i absolutament descol·locat.

Nova lliçò tàctica en poques setmanes. Víctor Fernandez, Quique Sanchez Flores, Rafa Benítez...

A la segona part era lamentable veure el Barça amb tots els jugadors descol·locats. Un Barça amb Messi, Ronaldinho, Saviola, Giuly...i tots fora del seu lloc. Un Barça que, tot i jugar amb Deco, Xavi i Iniesta, s'ha vist clarament superat pel migcamp visitant, amb Xabi Alonso, Sissoko i Gerrard.

I en una nova i terrible errada defensiva, segon gol del Liverpool. Del Liverpool de Benítez, Reina, Arbeloa, Xabi Alonso, Zenden...

Els darrers vint minuts ha estat lamentable veure com el Barça, plé de peloteros, no només anava poc a poc perdent el partit i l'el·liminatòria, sinó també la seva personalitat. És lamentable veure com, amb els jugadors que teniem sobre el camp (tècnicament, infinitament superiors als rivals), l'únic recurs del Barça eren pilotes a l'olla de Puyol i Márquez.

Menys mal que el Liverpool no ha fet el tercer, que ocasions n'ha tingut. Per exemple, una rematada de cap al travesser de Dirk Kuyt, el davanter que va sonar com a possible substitut de Larsson, i al què no vam portar perquè algú va preferir un Gudjohnsen en el que el primer que no confia és el propi Rijkaard.

Probablement avui hem perdut més que un partit. En circumstàncies normals el Barça podria fer el miracle de guanyar a Anfield. En circumstàncies normals...Però un Barça com l'actual, que no és capaç de guanyar Osasuna, Betis, Valencia, Getafe...hem d'esperar que sigui capaç de guanyar al Liverpool? No clar que no. Avui s'ha demostrat que no. Els miracles no existeixen. El què existeix és el treball i la constància. I si un equip porta varios mesos jugant malament, és molt difícil que un dia, de cop i volta, faci un canvi fantàstic. Que podem guanyar a Anfield? Sí. I a la Romareda...però cada cop ens ho posem més difícil...

Quin maldecap...



PD1: He estat temptat de posar com a fotonotícia la butifarra de Van Bommel. Menys mal que no ho he fet...Ja m'agradaria a mí anar a Anfield amb un 3-2.
PD2: Sí, Larsson marxa de Manchester i torna a casa, a pesar de l'ofertón del United. Qui dubtava de la paraula d'aquest senyor?

PD3: Compte amb el València...

Cancerbero

Firma convidada: Pat Andrews

En un bosque se bifurcaron dos caminos, y yo... Yo tomé el menos transitado. Esto marcó toda la diferencia.
Robert Lee Frost


Era un sala rectangular de unos 70 m2 de baldosa, se entraba desde la calle, totalmente libre, ni un solo mueble, sólo dos puertas en sus paredes laterales por la una se accedía desde la calle por la otra después de bajar tres escalones se llegaba a la vivienda de mi primo, hijo del hermano de mi madre. Mi tío Pepe. Una de las paredes laterales de unos 6 metros de largo por tres de alto fue mi primera portería. Volaba de un lado a otro de la pared a los chutazos con mala leche de mi primo y a los colocados de mi tío que era un verdadero fanático del fútbol y del Barça.

Los domingos nos recorríamos todos los campos de tierra de acceso directo y sin vallas que había en las inmediaciones de la Diagonal. Solíamos comenzar por el campo del Cataluña las Corts que estaba situado justo donde ahora esta el cruce Travesera de las Corts con Numancia. Recuerdo que allí había un bar en el fondo del cua, donde intuía debía haber unos vestuarios donde se cambiaban los equipos. Y mientras tomábamos algo con mi tío, veíamos salir los jugadores que tenían que atravesar una calle para entrar en el campo. En la medía parte podíamos salir con nuestra propia pelota, que llevábamos en una red que recuerdo vieja pero perfecta, a dar unas patadas. Yo inmediatamente me colocaba debajo de los palos y paraba tanto nuestra pelota como todas las que viniesen. No recuerdo que me marcasen ni un solo gol. Estoy fatal de memoria. El Cataluña las Corts jugaba con camisola azul y pantalón blanco, el ídolo local era un tal German que trabaja de camarero en el bar.

Luego solíamos cruzar la Diagonal e ir al campo del Bergadà, campo también abierto situado frente al campo del Español de Sarriá, justo enfrente, al otro lado de la carretera de Sarriá. Jugaban con camiseta amarilla y pantalón azul.

Faltaría a la verdad si no dijese que mi tío desde pequeño me hizo poner de portero porque mi habilidad con los pies no era como la de mi primo.Y porque mi agilidad y locura para tirarme por el suelo y por los aires quedó pronto puesta de manifiesto.

Luego casi enseguida, el primer año que podía jugar como federado, supongo que sobre los 10 años, fiché por el infantil del Sants. El campo de hierba era como un viejo estadio inglés, con la tribuna de madera. Éste sí que estaba vallado. Se situaba donde ahora está la gasolinera de la calle Galileo y Avenida de Madrid.

Solo jugué allí una temporada y fue el final del esplendor del Sants como equipo de barrio. Empezó una peregrinación por diferentes campos de Barcelona: Poble Sec, Iberia, y también llegamos a jugar como locales, pocos partidos, en el viejo campo de Les Corts.

Luego, cuando empecé a estudiar con los jesuitas, me captaron los “pijos” del Barcino y decidimos, en familia, no intentarlo con el juvenil del Barça porque había demasiados entrenos: la opción fue primero los estudios. Seguro que me hubiese divertido mucho menos y hubiese llegado al mismo sitio. Así el Barça se convirtió en mi enemigo real en la competición, y en mi favorito como equipo de primera división. Cosas que pasan.

Historias luego mil y una, pero como ración de abuelo cebolleta pienso que ya esta bien por hoy ¿no?

Fotos: Pat Andrews, jugant de porter al Sants, a principis dels anys 60.

La lògica

Que el Barça perdi al camp del València entra dins la lògica. És un dels rivals més forts no només d'Espanya sinó d'Europa. Veiem la trajectòria que porta a la Champions, i els darrers mesos a la lliga. És un equip compacte, amb bons jugadors, capaç de guanyar a qualsevol.

Si això afegim la trajectòria que el Barça porta fora de casa els darrers temps, la lògica és confirma. És més lògic perdre al camp del València que empatar als camps del Levante, Getafe, Betis i Osasuna.

I si a tot això, a més, afegim com han pogut preparar el matx cadascún dels equips durant la setmana, la lògica és aplastant: el València ha tingut tranquilitat i calma per preparar el partit mentre el Barça ha viscut una setmana d'ensurts diaris, en la que s'ha parlat de qualsevol cosa menys del partit d'avui.

Fins aquí, tot lògic.

El problema, però, és quan veus el partit. Un Barça que ha controlat la pilota del minut 1 al 90, que ha dominat el seu rival, que ha acorralat l'equip rival...però que ha perdut. Ilògic.

Però és que de res serveix tenir la possessió de la pilota si no es creen ocasions ni es xuta a porta.

El València, en canvi, ha plantejat un partit totalment defensiu per sortir a la contra i encarar la defensa blaugrana en superioritat. Des del punt de vista valencianista els ha sortit un partit perfecte ja que, tot i renunciar a la possessió de la pilota, han guanyat el partit.

Però jo no estaria massa feliç si fos soci del Valencia. Un equip gran com aquest, amb jugadors grans com els que té, no pot fer un plantejament tant conservador jugant a casa encara que el rival sigui un gran. El Valencia ens ha guanyat, però em va semblar més valent el plantejament que ens van fer el Getafe o l'Osasuna, encara que no ens guanyessin. El València ha guanyat però, a la meva manera de veure-ho, ha demostrat tenir complexe d'inferioritat en front el Barça. I així mai arribarà a ser del tot gran.

El Barça ha perdut. Però, en canvi, m'ha agradat l'actitut que ha mostrat davant un rival com el València i a un camp com Mestalla. Llàstima que el domini, la possessió de la pilota no s'hagin traduit en més ocasions. Llàstima que Deco hagi tornat a perdre els nervis, i que Messi no hagi estat més minuts al terreny de joc. Però ha estat l'únic equip que ha fet una mínima proposta futbolística. Llàstima que, al futbol, no sempre guanya la millor proposta.

No és lògic, però és la lògica del futbol.