I de repent, la Copa

Deia jo que poc podiem esperar ja d'aquesta temporada, en lo que a bon joc es refereix, i de repent arriba el partit d'avui. Un partit de Copa. Un partit amb set gols. El segon cop de la temporada´en què el Barça és capaç de fer cinc gols, desprès del 5 a 0 al Levski de Sofia.

Allò va ser el 12 de setembre. Lo d'avui ha estat un 18 d'abril. I ha succeït, sobretot, gràcies a un jugador que sembla estar com si avui fos 12 de setembre. Lionel Messi. Que gràcies a la lesió patida aquesta temporada, ha "gaudit" de quatre mesos per desconnectar física i psicològicament del futbol, posar-se en forma amb una bona pretemporada...i avui està com si estiguessim a 12 de setembre.

Però no. Avui és 18 d'abril de 2007. I la data d'avui passarà a la història, entre d'altres coses, com la nit en què Messi va fer un dels millors gols de la història del Barça. El 2 a 0 al Getafe. Ha agafat la pilota en camp propi i ha iniciat una carrera en diagonal sortejant a quatre jugadors rivals per, després de regatejar al porter, marcar de xut creuat amb la dreta.

Per la tele he vist a Eto'o, Deco i Guddjohnsen endur-se les mans al cap. Jo m'he vist a mí mateix dempeus al saló de casa fent onejar un mocador. No em recordo en una situació igual.

Poc puc dir per descriure la bellessa del gol. S'ha de veure. El diari "Marca" titula a la seva web "Messidona", diu que Messi s'ha disfressat de Maradona, i ja fa una enquesta entre els seus lectors preguntant quin gol és millor, si el de Messi avui és millor que el que Diego va fer a Anglaterra el 22 de juny de 1986 a l'Estadio Azteca.

L'altre diari de Madrid, l'As, també compara els dos gols. "La noche del Messi-as". "Se vistió de Maradona y logró un gol como el de Diego ante Inglaterra en México '86". Dels diaris de Barcelona no cal ni parlar. El Mundo Deportivo, que des de fa un temps fa unes votacions per escollir el millor gol de la història del Barça, acaba d'anunciar que fa passar el gol de Messi a la fase final, tot i que els lectors ja havien escollit els 20 finalistes...

Una meravella per la que, sense dubte, ha valgut la pena pagar el cost del partit a Digital Plus.

Tres partits en un
Més enllà del gol de Messi (Messi ha fet dos gols avui, però ja veureu que quan ens referim a partir d'ara al "gol al Getafe" tots sabrem a quin ens referim), el Barça ha fet avui un bon partit, que podria haver estat excel·lent si no fora pels 15 primers minuts de la segona part.

Tot i que no considero l'eliminatòria sentenciada, tots hauriem firmat un 5 a 2 abans de començar el partit. Perquè és un molt bon resultat, i perquè significa haver vist molts gols.

Però més enllà de l'espectaculiaritat del resultat cal analitzar un parell de coses.

Avui hem vist tres partits en un, o un partit amb tres fases. I de les tres, em quedo amb la última del Barça, la darrera mitja hora del partit, quan hem passat del 3-2 al 5-2.

La primera part ha estat enganyosa. EL barça ha anat al descans amb tres zero. Però ha estat un resultat enganyós perquè el Barça, tot i els tres gols, no ha arrollat a un Getafe que (com si volgués llençar la Copa) ha deixat als seus millors jugadors a la banqueta. El Getafe ha sigut una mare que ha donat espais al Barça i només ha fet sis faltes al rival. Del gol de Messi hi ha una segona lectura: com és possible que l'equip rival li deixi fer aquesta jugada? Com és que ningú és capaç d'aturar-lo encara que sigui amb una falta? No m'extranya que Schuster marxés cabrejat al descans. Els seus jugadors han sigut unes mares i el Barça, xutant només tres cops a porta, ha fet tres gols. 3-0 per a un Barça en què les seves individualitats han brillat més que el conjunt.

La segona part ha estat una altra història. Schuster ha fet canvis i el Getafe ha sortit a mossegar. En cinc minuts havia fet més faltes que en tota la primera part. Ha estat l'únic moment en què hem vist al Getafe de la lliga...i al Barça de la lliga. Un Barça que, relaxat i confiat pel 3-0, ha permès que, incomprensiblement, arribés a posar-se 3-2 al minut 15. Ha estat l'altra cara del Barça. La cara que lamentablement hem vist masses vegades aquesta temporada.

Però just aquí és on ha començat el tercer partit, o la tercera fase. I aquí és on m'ha agradat el Barça. On el conjunt ha superat les individualitats. Aquí és on, davant un Getafe que ara sí era el Getafe, el Barça ha tret el millor de sí mateix. Pressió, desmarc, passada ràpida, verticalitat...i en pocs minuts les coses s'han tornat a posar al seu lloc. 5 a 2. I el millor també ha estat veure com, recuperats els tres gols d'avantatge, l'equip ha sapigut contenir les embranzides del rival, encara que hagi sigut a costa de treure un davanter per un defensa.

Havia dit que aquest Barça ja no ens faria vibrar aquest any. M'alegro haver-me de corregir. O millor dit: m'alegro que l'equip s'hagi corregit a ell mateix. Però és el que passa quan, de repent, apareix la Copa.

Foto: Marca.com

Jornada històrica al Mini

Titula la web del diari Sport "Jornada històrica al Mini". La web del Mundo Deportivo s'expressa en termes similars. I és que el d'avui ha estat memorable. 12.000 barcelonistes, majoritàriament nens i famílies, han gairebé omplert tot el Mini Estadi, i no per veure un partit, sinó simplement un entrenament! És lògic que els mitjans subratllin tant gran notícia. Certament pocs clubs poden presumir d'aplegar 12.000 persones amb un simple entrenament.

A mí, realment, m'hauria agradat anar-hi. Però no per veure com els jugadors saludaven als aficionats. Simplement, per constatar que, efectivament, el Barça estava entrenant. I és que, dotze dies de vacances després, el Barça s'ha tornat a entrenar. Bueno, entrenar-entrenar...ja sabeu: una horeta i mitja amb quatre curses, un parell de rondos i un minipartidet.

La realitat, per tant, és que els 12.000 espectadors que han anat al mini només han pogut veure com s'entrenaven 13 dels 22 jugadors del planter. La resta, o estaven lesionats...o simplement no hi eren. Com Ronaldinho i Deco, que no hi eren.

El primer entrenament de l'equip, desprès de 12 dies de vacances, va ser ahir: uns quants dies desprès de la tornada de tots els equips de primera divisió. Ahir van entrenar onze. Avui han sigut 13, com podeu veure a la foto que s'han fet per al record. 13, però tampoc hi han estat Ronaldinho ni Deco, que es veu que no han tingut temps d'arribar a l'entrenament a l'hora fixada. Rikjaard, és clar, els ha castigat a entrenar-se en solitari per la tarda. Qué cruel.

Evidentment heu notat el tò ironic que estic gastant en aquest post. Però és que em sembla que la cosa està anant una mica massa lluny. Els símptomes de galactització d'aquest equip són ja més que preocupants. Comencen a ser inadmissibles.

Com podeu veure al meu perfil, treballo a una entitat esportiva. Aquests dies de nadal m'he fartat de veure com un munt d'equips de bàsquet aprofitaven les vacances per entrenar-se més que mai. Han aprofitat per fer una mini pre-temporada que els carregués les piles. Per repassar qüestions tàctiques. Millorar gestos tècnics. Evidentment no estic parlant de professionals. Em refereixo a nois i noies que estudien o treballen,i que desprès d'una dura jornada de vuit hores d'estudis o feina, o potser les dues coses alhora, inverteixen dues hores més a entrenar-se. I quan hi ha vacances, més. I ara, més físic que mai. I tot, a canvi de res: gratis, off course.

Avui 12.000 persones han pogut veure com 13 professionals els ensenyaven com no hauria de ser mai l'entrenament d'un equip professional. Un equip professional que va fer una pre-temporada patètica, que ha vingut demostrant un alarmant estat de forma els darrers mesos i que, quan ha arribat el descans nadalenc, ha aprofitat per no fer res.

Molts direu que, amb la saturació de partits que hi havia era convenient carregar piles. Bé: hi ha moltes maneres de carregar piles. Per exemple, fent una pretemporada en alçada durant 10 dies. El que no es pot fer és parar totalment 12 dies a mitja temporada. Ho sap qualsevol persona que hagi fet esport de veritat.

Aprofitant el temps d'aquesta manera no ens haurem d'estranyar que Ronaldinho no sigui capaç de desbordar a un rival, que Deco s'ofegui a les segones parts, o que Thuram es trenqui muscularment quan ha de fer un sprint.

I per diumenge, comencem a creuar els dits, perquè Schuster fa varios dies que porta preparant el partit conciençudament, tant des del punt de vista tàctic, com físic i psicològic, mentre els nostres atenen compromisos publicitaris. Esperem que la jornada històrica del Mini no hagi contribuit a que es faci realitat una jornada històrica al Coliseo.

Foto: www.fcbarcelona.com

Getafe

Getafe. Ciutat espanyola situada 13 quilòmetres al sud del km.0 de Madrid, és a dir, de la Puerta del Sol. Ciutat eminentment industrial, forma part de la denominada àrea metropolitana de Madrid. Limita amb Leganés, Fuenlabrada, Pinto, Rivas Vaciamadrid, San Martín de la Vega i el barri de Vallecas de Madrid.

Té una superfície de 78,74 km², i una població de 158.364 habitants, el que li dona una densitat demogràfica de 2.011 hab./km². El seu alcalde és el socialista Pedro Castro Vázquez.

Té un clima mediterrani continentalitzat i, segons l'Observatorio de la Base Aérea de Getafe, al mes de gener la temperatura oscil·la entre els 9,9ºC de màxima i els 1,1ºC de mínima. Vaja, que fot un fred que pela.

Les tres majors instal.lacions de la ciutat són dues facultats i el rectorat de la Universidad Carlos III de Madrid, la base aèria militar de Getafe, i el Coliseo Alfonso Pérez.

El Coliseo Alfonso Pérez (nom posat en homenatge a l'ex-jugador del Madrid, Betis i Barça, que mai va jugar al Getafe ni contra el Getafe, però va nèixer a Getafe) és un estadi de futbol inaugurat el 1998 i, tot i dir-se Coliseo, té capacitat per a només 14.400 espectadors. El terreny de joc té unes dimensions de 106 x 69 metres. És l'estadi on habitualment hi juga el Getafe Club de Fútbol.

El Getafe Club de Fútbol és un club molt jove, fundat l'any 1983, fa només 26 anys. Té 12.000 socis i 16 penyes, i és presidit pel soci del Real Madrid Angel Torres. Juga íntegrament vestit de blau marí, i va ascendir per primer cop en la seva història a primera divisió la temporada 2004-2005. Des d'aleshores, tot i tenir el pressupost més baix de la primera divisió, ha aconseguit no només mantenir la categoría, sinó donar més d'un disgust al camp. Que li preguntin al Madrid, que ha perdut en dues de les tres visites que ha fet al Coliseo.



El planter de l'equip està format per 17 jugadors espanyols i set estrangers. Els més destacats són el porter argntí Abodanzieri, el defensa rumanés Cosmin Contra, el migcampista suís Celestini, i el davanter serbi Paunovic. La nova esperança és el jove letó Maris Verpakovskis, un golejador cedit pel Dinamo de Kiev fins a final de temporada. El capità és el veterà Vivar Dorado.

L'estrella de l'equip, però, no és al terreny de joc. És a la banqueta. I és que l'entrenador és el nostre vell conegut Bernd Schuster. Tot un ídol a Getafe. Enguany, jugades ja 16 jornades, l'equip és situat a una còmoda novena plaça, amb 22 punts, per sobre de molts històrics del futbol espanyol. 6 partits guanyats, 4 empatats i 6 perduts. Tot això, amb 11 gols a favor i 11 en contra. I compte: ha guanyat al Madrid (1-0) i al Depor (2-0), i només va perdre 1-0 al camp del Sevilla.

El proper diumenge 7 de gener, el Getafe rep la visita del FC Barcelona, actual campió de Lliga i d'Europa. Serà tot un esdeveniment per a la ciutat, i tot un repte per al club i jugadors locals.

Els getafencs no podran veure a Ronaldinho, ni a Deco, ni a Eto'o, ni a Messi, ni a Thuram, ni a Zambrotta. Tot i així, Rikjaard podria presentar una alineació formada, per exemple, per Victor Valdés, Belletti, Puyol, Márquez, Gio, Motta, Iniesta, Xavi, Silvinho, Giuly, Guddjohnsen i Saviola. Una alineació amb la que el Barça no tindria excusa per no guanyar.

Però perquè tot marxi com ha de marxar, el primer requisit és que els jugadors del Barça sàpigan quatre coses bàsiques. On està Getafe, qui és el Getafe, qui entrena al Getafe, i qui i com juga el Getafe. Ja sabeu, després de dotze dies de vacances, el primer, i el que més costa, és situar-se. I no estem per perdre el temps.

Lo segon serà que recordin que amb la samarreta no es guanya. I que la història de la ciutat i del club no juguen. Esperem que això els quedés clar a Yokohama: al camp, només són onze contra onze.