I de repent, la Copa

Deia jo que poc podiem esperar ja d'aquesta temporada, en lo que a bon joc es refereix, i de repent arriba el partit d'avui. Un partit de Copa. Un partit amb set gols. El segon cop de la temporada´en què el Barça és capaç de fer cinc gols, desprès del 5 a 0 al Levski de Sofia.

Allò va ser el 12 de setembre. Lo d'avui ha estat un 18 d'abril. I ha succeït, sobretot, gràcies a un jugador que sembla estar com si avui fos 12 de setembre. Lionel Messi. Que gràcies a la lesió patida aquesta temporada, ha "gaudit" de quatre mesos per desconnectar física i psicològicament del futbol, posar-se en forma amb una bona pretemporada...i avui està com si estiguessim a 12 de setembre.

Però no. Avui és 18 d'abril de 2007. I la data d'avui passarà a la història, entre d'altres coses, com la nit en què Messi va fer un dels millors gols de la història del Barça. El 2 a 0 al Getafe. Ha agafat la pilota en camp propi i ha iniciat una carrera en diagonal sortejant a quatre jugadors rivals per, després de regatejar al porter, marcar de xut creuat amb la dreta.

Per la tele he vist a Eto'o, Deco i Guddjohnsen endur-se les mans al cap. Jo m'he vist a mí mateix dempeus al saló de casa fent onejar un mocador. No em recordo en una situació igual.

Poc puc dir per descriure la bellessa del gol. S'ha de veure. El diari "Marca" titula a la seva web "Messidona", diu que Messi s'ha disfressat de Maradona, i ja fa una enquesta entre els seus lectors preguntant quin gol és millor, si el de Messi avui és millor que el que Diego va fer a Anglaterra el 22 de juny de 1986 a l'Estadio Azteca.

L'altre diari de Madrid, l'As, també compara els dos gols. "La noche del Messi-as". "Se vistió de Maradona y logró un gol como el de Diego ante Inglaterra en México '86". Dels diaris de Barcelona no cal ni parlar. El Mundo Deportivo, que des de fa un temps fa unes votacions per escollir el millor gol de la història del Barça, acaba d'anunciar que fa passar el gol de Messi a la fase final, tot i que els lectors ja havien escollit els 20 finalistes...

Una meravella per la que, sense dubte, ha valgut la pena pagar el cost del partit a Digital Plus.

Tres partits en un
Més enllà del gol de Messi (Messi ha fet dos gols avui, però ja veureu que quan ens referim a partir d'ara al "gol al Getafe" tots sabrem a quin ens referim), el Barça ha fet avui un bon partit, que podria haver estat excel·lent si no fora pels 15 primers minuts de la segona part.

Tot i que no considero l'eliminatòria sentenciada, tots hauriem firmat un 5 a 2 abans de començar el partit. Perquè és un molt bon resultat, i perquè significa haver vist molts gols.

Però més enllà de l'espectaculiaritat del resultat cal analitzar un parell de coses.

Avui hem vist tres partits en un, o un partit amb tres fases. I de les tres, em quedo amb la última del Barça, la darrera mitja hora del partit, quan hem passat del 3-2 al 5-2.

La primera part ha estat enganyosa. EL barça ha anat al descans amb tres zero. Però ha estat un resultat enganyós perquè el Barça, tot i els tres gols, no ha arrollat a un Getafe que (com si volgués llençar la Copa) ha deixat als seus millors jugadors a la banqueta. El Getafe ha sigut una mare que ha donat espais al Barça i només ha fet sis faltes al rival. Del gol de Messi hi ha una segona lectura: com és possible que l'equip rival li deixi fer aquesta jugada? Com és que ningú és capaç d'aturar-lo encara que sigui amb una falta? No m'extranya que Schuster marxés cabrejat al descans. Els seus jugadors han sigut unes mares i el Barça, xutant només tres cops a porta, ha fet tres gols. 3-0 per a un Barça en què les seves individualitats han brillat més que el conjunt.

La segona part ha estat una altra història. Schuster ha fet canvis i el Getafe ha sortit a mossegar. En cinc minuts havia fet més faltes que en tota la primera part. Ha estat l'únic moment en què hem vist al Getafe de la lliga...i al Barça de la lliga. Un Barça que, relaxat i confiat pel 3-0, ha permès que, incomprensiblement, arribés a posar-se 3-2 al minut 15. Ha estat l'altra cara del Barça. La cara que lamentablement hem vist masses vegades aquesta temporada.

Però just aquí és on ha començat el tercer partit, o la tercera fase. I aquí és on m'ha agradat el Barça. On el conjunt ha superat les individualitats. Aquí és on, davant un Getafe que ara sí era el Getafe, el Barça ha tret el millor de sí mateix. Pressió, desmarc, passada ràpida, verticalitat...i en pocs minuts les coses s'han tornat a posar al seu lloc. 5 a 2. I el millor també ha estat veure com, recuperats els tres gols d'avantatge, l'equip ha sapigut contenir les embranzides del rival, encara que hagi sigut a costa de treure un davanter per un defensa.

Havia dit que aquest Barça ja no ens faria vibrar aquest any. M'alegro haver-me de corregir. O millor dit: m'alegro que l'equip s'hagi corregit a ell mateix. Però és el que passa quan, de repent, apareix la Copa.

Foto: Marca.com

DAFO

El pitjor del partit d'avui no és la derrota per 0-1. Ni que hagin augmentat exponencialment les possibilitats de quedar eliminats a la Copa (competició que, pels rivals que queden, no podiem tenir més de cara). Entre d'altres coses perquè aquest Barça, a partit únic, en una nit de gala i amb tots els jugadors hipermotivats (Eto'o i Messi inclosos) és capaç de remuntar a la Romareda.
El problema no és aquest. És el missatge. El que el Saragossa ha donat a tots els equips amb els que ens hem d'enfrontar les properes setmanes: guanyar al Camp Nou, ara, és possible. Ja torna a ser possible.

És possible perquè el Barça, definitivament, ja no és el campió de l'any passat. Bé: és el campió perquè encara no n'hi han un de nou. Però ja no és aquell equip que, per la seva velocitat, pressíó, tensió i altíssim encert atemoria els rivals. No és l'equip que, fins i tot en les males nits, guanyava. Venir al Camp Nou, ara, ja no és un suplici.

El Barça era fa uns mesos com aquella bèstia a la que ningú gosava apropar-se. A la que es respectava i es temia. Era una bèstia famèlica, ràpida, forta i poderosa que et matava sense contemplacions a la petita errada que cometessis.

Però la bèstia ha anat donant senyals de feblessa els darrers mesos. I poc a poc tothom ha gosat apropar-se més. I quan més s'han apropat, quan més han perdut la por, menys famèlica, ràpida, forta i poderosa ha semblat. Primer van ser derrotes per la mínima, desprès empats. Ara, alguns rivals ja surten al Camp Nou sabent que, si fan bé les coses i juguen amb ambició, poden derrotar la bèstia. I avui, per primer cop aquesta temporada, el Saragossa ho ha aconseguit. Ho ha aconseguit, a més, permetent-se el luxe de tenir als seus davanters pressionant la defensa blaugrana al minut 92 en busca del 0-2.

Víctor Fernandez, excel·lent entrenador, ha fet avui un perfecte anàlisi DAFO del partit, i ha sabut transmetre als seus jugadors quines eren les seves debilitats, amenaces, fortalesses i oportunitats. Ha sabut compensar les debilitats pròpies, neutralitzar les amenaces externes, exposar les seves fortalesses, i aprofitar les seves oportunitats.

I, amb un equip armat amb jugadors de qualitat, ha fet plantejament tàctic intel·ligent, sabent que avui només es jugava la primera part de l'eliminatòria. I que la segona part, la jugarà a casa seva. Ha jugat el seu partit, i li ha sortit perfecte.

El Barça, en canvi, no ha donat la sensació d'haver pensat en res. Ni d'haver pensat en el rival, ni en la eliminatòria, ni en les seves debilitats, ni en les amenaces... Ha jugat un partit d'anada de Copa contra el Saragossa com si fos un partit de lliga contra el Celta. Com fa uns mesos, quan no importava el rival ni la competició ni la tàctica perquè la bèstia sempre tenia recursos per aixafar els rivals.

Però el Barça ara té debilitats. I amenaces. I les seves fortalesses i oportunitats no són les mateixes de fa un any.

Urgeix, per tant, que Rikjaard faci un nou anàlisi DAFO. O millor, més d'un. Un per cada partit, i per cada jugador. I que resitui a cadascú al lloc que, pel seu rendiment, actualment hauria d'ocupar. Potser reflexiona i s'adona que el que fins ahir era una fortalessa, avui és una debilitat. I que potser ha d'enviar algú a la banqueta...o al Montseny a posar-se en forma. I que, quan els jugadors no estan en la millor forma, s'han de afinar les qüestions tàctiques. I que els partits s'han de preparar. Que els rivals s'han d'estudiar. Fins i tot les jugades a pilota parada com la que ens ha costat el gol (el gol de Diogo, calcat al que li va fer al Sevilla: si ho sé jo...en fí).

S'imposa la reflexió i la decisió. Les genialitats dels cracs ja no són suficients. Perquè, com va dir dilluns el filòsof Charly Rexach, "a primera divisió ja no queden tontos". O sí?

Fotos: Marca.com

Segueix...

FC Barcelona, 3-Alavés, 2. El Barça segueix jugant malament, però segueix a quarts. Saviola segueix marcant. I segueix. I segueix. I segueix.

Casual mente

1/8 de final de la Copa del Rei. Alavés, 0- Barça, 2.
No he pogut veure el partit. He anat al Teatreneu de Gràcia a veure la bona actuació d'un mag, tipus Anthony Blake, titulada "Casual mente". M'havien comprat les entrades sense consultar el calendari del Barça. Imperdonable.

Total, que és un paio d'aquests que diuen tenir poders mentals, i que realment aconsegueix coses increibles. Endevinar números, transmetre pensaments, hipnotitzar, dominar objectes, doblegar culleres sense tocar-les... Ha estat distret. Me'l mirava i pensava lo bé que li podria anar a qualsevol entrenador que intenta mentalitzar els seus homes i no ho aconsegueix. O per dirigir la pilota amb la ment cap a dins la porteria. Imagineu-vos a Ronaldinho. Està a punt de llençar una falta. Fa tres passes enrera, mira fixament la pilota i, de cop i volta, sense xutar, només amb la mirada, fa que la pilota s'ençalsi, superi la barrera, i entri per tota l'escuadra. Brutal, no?...Si algún dia ho veiem, si us plau, no agafem el cotxe, i admetem que ha arribat el moment de fer les proves del dòping també als espectadors.

Quan veig a un tío d'aquests sempre em pregunto: si realment no fa trampes i és tant bó amb la ment: que cony fot al Teatreneu fent un espectacle de varietats? Per què encara no s'ha forrat amb la loteria? o no és el director general d'alguna gran empresa? Segur que passaria totes les proves de recuros humans. O guanyaria el nobel de les matemàtiques...He estat a punt d'aixecar-me i, des del mig de la platea, preguntar-li unes quantes coses: si tornariem a guanyar la Champions, si Eto'o seria pichici...vaja, que com acabaría la temporada, més que res per estalviar-me patiments innecessaris. O millor, que em digues la combinació de la quiniela d'aquesta setmana. Però he preferit no fer-ho. Primer, per no avergonyir la Patidora amb la meva sortida de tó. I segon, per què...que carai! la gràcia del futbol, i de la vida, està precissament en la incertessa, no? que aburrit seria que jo ja sapigues el futur mentre tots els altres vibren amb l'emoció de cada diumenge... No hi ha res més aburrit que veure un partit de futbol en diferit quan ja saps el resultat.

Hauria sigut millor quedar-me a casa a veure el Barça? M'he perdut molt? Espero que m'ho expliqueu vosaltres, i em feu una bona crònica del partit. Pel què he llegit a la xarxa, sembla que ha estat un partit gris, com ve sent habitual últimament. I la notícia és que Saviola ha tornat a marcar (no un, sinó dos gols) a la que li han tornat a donar minuts, casual mente....