La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.