La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.

Històries personals: El Métode i el rastes.

Sempre, des de ben petit, he admirat a Larsson... des d'aquell mundial de USA on Suècia va arribar a semifinals donant la sorpresa... des de que mirava aquells resums de futbol internacional i apareixia un tio amb rastes marcant gols jornada rere jornada... des de que tinc ús de raó futbolística.De viatge per Escòcia, no podia marxar sense visitar l'estadi que tantes vegades havia vist per televisió i de sobte el vaig veure! Era Larsson! El tio de les rastes! Sortia d'entrenar i un munt d'aficionats el buscaven, entre ells jo, amb la meva samarreta del centenari... ell la va mirar i em va dir: "great club"...Qui m'havia de dir que el de les rastes, anys després no només jugaria al Barça, si no que a més a més resultaria essencial per al triomf dels culés a Paris...Larsson ha estat, és i serà gran.

Signat: El Mètode Goljohnsen.

Nota d'El Patidor Culé: Envieu-me les vostres fotos i les vostres històries personals per mail a slarripa@yahoo.es, com ha fet El Mètode Goljohnsen, i les veureu publicades a aquest blog. Entre tots, el·laborarem l'Àlbum del Patidor Culé.

Terroristes al futbol

La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?

Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?

¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?

Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

Històries personals: el meu etern agraïment a Joan Gaspart

L'estiu del màgic any 1992, acabat de fer el tercer curs de periodisme, vaig tenir la sort d'entrar a treballar (juntament al meu amic Ignasi Gaya, avui a TV3) a la delegació a Catalunya d'Antena 3 Radio, l'aleshores cadena de ràdio més important d'Espanya, amb més audiència fins i tot que la SER. Vaig començar com a becari a informatius: currar dur, des de les set del matí fins a quarts de vuit de la tarda. Tot i treballar més de dotze hores diàries sense contracte i a canvi de 0 pessetes (només em pagaven el dinar), em sentia feliç i envejat pels meus companys de facultat. Tenia l'oportunitat de treballar a un gran mitjà de comunicació, envoltat de bons professionals en un estiu ríquissim per a Barcelona informativament parlant. A més, vaig tenir la sort que confiessin en mí i, desprès de només 15 dies a l'emissora, em donguessin l'oportunitat de "fer micro". Un dia em va agafar Juanjo Monter (aleshores cap d'informatius, avui a Ràdio Barcelona) i em va dir "dilluns debutes en antena: faràs "El primero de la mañana" amb el Josep (Josep Romero). "El primero de la mañana" era l'informatiu estrella de la cadena, un dels més escoltats a Catalunya. Em va agafar un vèrtig brutal. Així que, per matar els nervis de l'espera, el cap de setmana anterior al debut m'en vaig anar amb uns amics a Pamplona, als San Fermins, i amb la ferma convicció de còrrer davant els toros. El meu germà havia corregut anys abans, i vaig pensar que si ell ho havia fet jo no podia ser menys. A més, tenia l'excusa perfecte: si era capaç de posar-me davant els toros, dilluns no tindria cap por a posar-me davant el micro. I així ho vaig fer: dels vuit amics que vam anar només dos vam correr carrer Estafeta amunt. Cagat de por (jo, que quan veig sang em marejo!), però vaig còrrer. Collons sí vaig còrrer!!!I la sensació d'entrar a la plaça, abarrotada de gent, amb els toros trepitjant-me els talons va ser brutal. Només entrar a la plaça vaig saltar la "barrera" i, en fer el gest, em va agafar una rampa brutal a la cama dreta. Clar, acabava de fer un esforç brutal desprès de tota una nit de farra i vins. Amb la perspectiva del temps penso que no podia haver fet major bogeria. A l'endemà, a sobre, vaig repetir: l'adrenalina enganxa, i l'home és l'únic animal...ja sabeu.

Total que l'endemà dels toros van arribar els micros. Vaig aprendre més aquells tres mesos que els tres anys anteriors a la facultat. Jo estava a informatius però clar, en realitat els qui m'enlluernaven eren els del departament d'esports. Des de feia anys jo era un fidel oient de José María García, i per un vailet de 19 anys com jo, les veus de Pepe Gutiérrez, Siro López, Enrique García Corredera, Cristian García i Bernat Bafaluy eren mítiques. Quan passaven pel meu costat gairebé m'inclinava. Per qualsevol estudiant de periodisme amant dels esports hauria sigut un somni entrar a treballar amb aquell equip. Però era, es deia, dificilíssim. Era un equip reduït i compacte.

La veritat és que no van ser bons mesos per a Antena 3. Va ser entrar jo que es va anunciar la seva compra per part de la Cadena SER. José María García va anunciar la seva marxa i tothom va començar a patir pel futur. Tres anys abans havia viscut una situació similar: al 1989 vaig entrar a treballar a la Caixa de Barcelona i, quinze dies després, es va anunciar la seva fusió (absorció en realitat) per part de la Caixa de Pensions. Era jo el gafe? o l'habilitat per anar a empreses a punt de ser absorbides era pura casualitat?

Jo, en canvi (tornem al 92), estava més content que un xínxol. Vaig tenir la sort d'estar a informatius en un estiu molt esportiu, el de la celebració dels Jocs Olímpics, de manera que la meva feina estava indirectament molt impregnada pels esports: tot allò social, polític i institucional que envoltava el pre, durant i post dels Jocs. Moltes vegades em tocava fer moltes altres coses que res tenien a veure amb els esports, clar.

Un dia em va tocar anar a una roda de premsa que oferia la Cambra de Comerç de Barcelona. Feien una primera valoració de l'impacte econòmic que els Jocs havien tingut en els hotels i comerços de la ciutat. Quin rotllo, vaig pensar. No tenia ni idea del que es coia al comerç barceloní, i en la lectura dels diaris del matí havia centrat tota l'atenció en les escandaloses declaracions que l'aleshores president del Real Madrid, Ramón Mendoza, havia fet la nit anterior contra l'aleshores president del Barça Josep Lluís Núñez. Si no recordo malament, li havia arribat a dir "enano de feria". Impressionant.

Vaig arribar a la sala de la roda de premsa, on només hi havia 10 o 15 periodistes, tots experts en temes d'economia. I aleshores, com si aparegués el calv de la loteria, va aparèixer a la sala...Joan Gaspart!!! És clar!!! El vicepresident del Barça era el president de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Gremi d'hotelers!!!

Estava molt seriòs. Extremadament seriòs. Gairebé de mala llet. Una seriositat que no s'adeia amb l'exitòs balanç que estava presentant. Va despatxar la roda de premsa en 20 minuts i els periodistes, veient-lo tant parc i seriòs, apenes li van fer tres o quatre preguntes del tema. Acabada la roda de premsa, els veterans periodistes d'economia van agafar els seus bàrtols, i la carpeta plena de gràfics i números que ens havien repartit, i van marxar. I aleshores se'm va encendre una llumeta. Amb una barreja de por i respecte vaig apropar-me a Gaspart i li vaig pregar: "perdoni, li importaria que li preguntés per una qüestió encara que no tingui a veure amb el motiu de la trobada?". Em va mirar seriòs. "És sobre el Barça". Em va mirar el micro i va veure el logo d'Antena 3. Directament, sense esperar més, i amb la gravadora ja enxufada li vaig preguntar (en castellà, perquè em respongués en castellà i, digués el què digués, ho poguessin entendre a tota Espanya): "qué opina de las declaraciones que ha hecho Ramón Mendoza sobre el presidente Núñez?". I Gaspart va esclatar. Va deixar anar al meu micro tota la bil·lis que portava aguantant des de feia hores. Havien atacat al seu president i ell, sempre fidel escuder, va sortir al seu rescat com un guerrer malferit. El que va acabar dient Gaspart al meu micro va, com a mínim, anivellar-se a les declaracions inicials de Ramón Mendoza. "Moltes gràcies, senyor Gaspart".

Vaig arribar a la redacció i vaig lliurar la cinta al Siro i a l'Enrique. Quan els vaig dir el què tenia van posar els ulls com a plats. El só era perfecte, i només nosaltres teniem les declaracions. Era, efectivament, tota una exclusiva. Antena 3 va dedicar tots els programes esportius del dia a aquelles declaracions, fins i tot el programa nocturn "Supergarcía". Jo no vaig sortir en Antena, però el sensacional Siro López (tot un crack de veritat), va repetir en varies ocasions allò del "gracias al fenomenal trabajo de Sergi Larripa". Jo em deia:"fenomenal trabajo"? Només li havia fet a Gaspart la pregunta que qualsevol aficionat li hauria fet si hagués tingut l'oportunitat. La meva sort va ser que els experts periodistes econòmics li preguntessin pel què era important, no pel que volien sentir els aficionats.

Tots els altres mitjans van fer-se resó de l'escàndol. I jo no cabia en mí, és clar. I no parava de pensar en les sorpreses que et dona la vida. Tot l'estiu treballant a informatius, i havia aconseguit la meva exclusiva sobre un tema esportiu a la Cambra de Comerç de Barcelona.

Al mes de setembre, acabada la meva beca amb informatius, el Pepe Gutiérrez (cap d'Esports) em va proposar col·laborar amb ells, i fins i tot pagar-me les col·laboracions. No ho vaig dubtar. Així és com, una inesperada casualitat, em va ajudar a posar un peu en el periodisme esportiu. Un món en el què vaig estar diversos anys, i en el què vaig viure en primera persona anècdotes que sempre recordaré.

Aquella roda de premsa em va servir per entendre perfectament quan es deia que a Gaspart sempre el preocupava més el Barça que qualsevol altra cosa. Jo mateix vaig veure com era capaç d'estar d'una mala llet terrible el dia que presentava l'éxitòs balanç comercial dels millors Jocs de la història...perquè Ramón Mendoza li havia dit "eneno de feria" a Núñez la nit anterior.

Sempre s'ha dit que Gaspart era una mina pels periodistes: perquè sempre ens atenia amablement, i perquè mai sabia contenir-se. Mai li estaré prou agraït de que m'ho corroborés personalment.

14 anys 8 mesos i un dia

Pep, Cabra, David i jo. Els quatre que, junts, vam viure a Wembley l'històric triomf del 20 de maig de 1992. ("Pep: las 10.22 de la noche. Prepárate. Éste momento lo vamos a recordar toda la vida." I un segon desprès, Koeman va fer gol. Ho recordes, oi?). Vivències que enforteixen lligams i, efectivament, recordes tota una vida.

Avui hem tornat a veure junts al Barça. Tots quatre, com en els vells temps. Com vam fer a Wembley, i també a Rotterdam, a Berna, a València, a Madrid...I hem tornat a veure com es proclamava campió. Bé...campió d'hivern. És clar que aquest "títolet" que no serveix de res no es pot comparar amb aquell (amb perdó per la paraula) "Títolàs" que ens va fer Grans. Però ja sabeu quan s'ajunten quatre amics i hi ha un gintònic pel mig, les conquestes s'exageren una miqueta, i qualsevol excusa és bona per al brindis.

Evidentment avui ha estat diferent. Menys pèl i més canes (l'alopècia ha estat implacable amb el 50% del quartet, les canes amb l'altre 50%), més panxes (75%), més lletjos (75%, jeje), un braç lisiat (12,5%), i menys passió (100%) pel que hi havia en joc. No estavem sols, també hi havia dones (75%, Patidora i Pepita Grillo incloses), i un bebito (25%) en camí. Un bebito del què no sabem si serà nen, nena, alt, baixa, ros, morena...només sabem que serà culé. Un patidoret o patidoreta culé. Endevineu de qui?

Vuit culés (100%), sis d'ells socis (75%), i tots, veien al Barça per la tele. Ja ens val. Vuit culés, amb vuit maneres diferents de viure, entendre i analitzar el barcelonisme. Saviolistes, antisaviolistes, gudjonsenistes, antiguddjohnsens, laportistes, anti-arusistes, crítics, optimistes, pessimistes...però tots amb el mateix desig en comú: veure guanyar el Barça.

Ho hem aconseguit. Amb menys passíó que aquell 20 de maig, evidentment. 3-0 al Nàstic, el cuer de la lliga, i amb un altre golet de Saviola inclòs (que, efectivament, ha incomodat a més d'un). No ha estat un gran partit. Més aviat ha estat un partit mediocre que només recordaré per la companyia que he tingut.

Però s'ha guanyat. Són tres punts més, i la victòria (amb l'empat ahir d'un Sevilla que sembla perdre gas) ens ha retornat el liderat i ens ha proclamat matemàticament campions d'hivern, a falta encara que el Barça jugui un partit pendent: el del proper dimecres contra un equip que, des de la setmana passada, al David li deu caure una miqueta més simpàtic.

Crec que no m'equivocaré si afirmo que, a pesar de les moltes discrepàncies que tenim (que sempre hem tingut i que sempre tindrem) sobre el joc culé, en el fons tots quatre coincidim en un pronòstic comú: aquesta lliga serà del Barça. Serà la tercera consecutiva. Una fita gens menyspreable, que només hem pogut veure un cop a les nostres vides.

El Barça ho té tot a la mà per a aconseguir-ho. Amb el retorn dels jugadors a la via de l'esforç i la dedicació, i l'aire nou que aviat aportaran els lesionats de llarga durada, aquest Barça ens pot fer tornar a vibrar els propers mesos. Ha de fer-ho. No pot desaprofitar l'oportunitat de fer història. Com ho va fer aquella inoblidable nit d'avui fa 14 anys 8 mesos i dia.

PD: A la foto, els quatre esmentats (endevineu qui és qui), quan no hi havia alopècies, canes, panxes ni dones, i tots els braços estaven en forma.

Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.