La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.

Terroristes al futbol

La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?

Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?

¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?

Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

Vergonya

La passada matinada centenars d'aficionats del Recreativo de Huelva es dirigien a Madrid per veure com el seu Recre, per primer cop en molts anys, jugava al Santiago Bernabeu. Un terrible accident de trànsit ha segat de cop la il·lusió. Un dels busos on viatjaven els aficionats han patit un terrible accident amb resultat de 4 aficionats morts i 35 ferits, 14 d'ells greus.

Una terrible commoció ha sacsejat Huelva, Andalusia, i l'Espanya futbolística sencera. Tothom es pot imaginar-se, més o menys, l'impacte que causa una notícia així. Però només els qui hem patit de prop la tràgica, inesperada, traumàtica i repentina mort d'un ésser estimat per culpa d'un puto accident de trànsit sabem realment l'immens, profund, trencador, desgarrador dolor que causa, en un mateix, i en tots els que t'envolten.

Són situacions que canvien la visió de la vida. No és un tòpic. Relativitzes les coses. Te n'adones realment el QUÈ val i el què no val la pena. I te n'adones QUI val la pena i qui no val la pena. Reconeixes lo autèntic i lo superflu. Distingeixes lo substancial de lo accessori. I poses cada cosa al seu lloc.

Jo vaig donar les gràcies al futbol per les distraccions que em va donar. Pels mals pensaments que em va treure del cap. Perquè em va fer somriure en moments en què només tens ganes de plorar. Però, en el fons, saps perfectament que tot és fals. Què el futbol no és la vida. No és el més important. Ni lo segon més important. Ni lo tercer. Ni lo cinquanté més important. Que només és una bonica distracció que ens inventat per sobreportar la quotidianitat. Que és una distracció de la vida. Un circ. Però que no és la vida.

Avui, havent conegut la tràgica mort de quatre aficionats, i amb 35 ingressats a l'Hospital, els jugadors del Recreativo no volien disputar el seu partit al Bernabeu. A pesar de la il·lusió que els feia el partit fa només 48 hores, aquest matí no tenien forces. No tenien forces els jugadors, ni els aficionats, ni els directius del Recre. En una ciutat tant petita com Huelva, de 140.000 habitants que gairebé cabrien tots al Camp Nou, una notícia aíxí és com un terratrèmol.

Evidentment, el Real Madrid, en un gest que l'honra, s'ha posat a disposició del club andalús, i s'ha mostrat partidari de no disputar el partit. La Lliga de Futbol Professional, com és lògic, ha dit que cap problema: que estava d'acord en què se suspengués el partit. Hi havia suficients dates com perquè és jugués d'aquí a unes setmanes.

Incomprensiblement, un parell de fills de putes de la Federación Española de Futbol han decidit que el partit s'havia de jugar. A pesar dels 4 morts, dels 35 ferits ingressats a un hospital, i de que tant el Recreativo com el Real Madrid i la Lliga de Futbol Professional s'havien posat d'acord en suspendre...a pesar de tot, un parell de fills de putes de la FEF, amb el president Angel María Villar al capdavant, han decidit que el partit es jugava. Que s'havia de jugar, literalment, "por el bien del futbol".

Feia temps que el futbol no em causava tanta indignació. Ni un penal no assenyalat. Ni un títol no guanyat. Ni un gol fallat. Ni un títol individual mal atorgat...¿com es pot decidir, en una situació com aquesta, que un partit s'ha de jugar, "por el bien del futbol"? I el bé de les famílies de morts i ferits? I el bé dels sentiments dels aficionats? I el bé de la dignitat humana? Tant inhumà s'ha tornat el circ del futbol?

La tristor, vergonya i indignació s'ha tornat al cap d'unes hores en decepció. Perquè no s'han negat a jugar els directius del Recre? Perquè no s'han negat a jugar els jugadors? Tant se val el que digués la Federació!!! Tant se val l'amenaça de sancions!!! Quatre persones han mort perquè estaven passant-se tota la nit a la carretera quan t'estaven venint a animar!!! Han mort amb la bufanda del Recre al coll!!! Què importa una sancíó!!! Quan estareu disposats a fer vaga? Quan el club us degui dues pagues? Perquè no han anat tots els clubs a la vaga? Tant inhumà és el futbol? Tant inhumana s'està tornant la societat?

El de menys del què avui ha passat ha estat el 0-3 que hi ha hagut al partit. Em nego a comentar el resultat. En aquestes circumstàncies, què importa? D'altra banda, no ens enganyem. Amb aquestes circunstàncies, uns jugadors adolorits obligats a jugar han guanyat 0-3 al Bernabeu com haurien guanyat 0-3 al Camp Nou o a Stamford Bridge. La força que dona la barreja de dolor i sentiment d' injustícia és insuperable. Força momentània. Perquè ara mateix, acabat el circ del partit, segur que els jugadors, directius i aficionats del Recreativo de Huelva ja han tornat a la realitat.

Recordaran la històrica golejada d'avui tota la vida. Però segur que la recordaran com la golejada del partit que mai s'hauria hagut de jugar.

Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.