La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.

Terroristes al futbol

La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?

Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?

¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?

Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

14 anys 8 mesos i un dia

Pep, Cabra, David i jo. Els quatre que, junts, vam viure a Wembley l'històric triomf del 20 de maig de 1992. ("Pep: las 10.22 de la noche. Prepárate. Éste momento lo vamos a recordar toda la vida." I un segon desprès, Koeman va fer gol. Ho recordes, oi?). Vivències que enforteixen lligams i, efectivament, recordes tota una vida.

Avui hem tornat a veure junts al Barça. Tots quatre, com en els vells temps. Com vam fer a Wembley, i també a Rotterdam, a Berna, a València, a Madrid...I hem tornat a veure com es proclamava campió. Bé...campió d'hivern. És clar que aquest "títolet" que no serveix de res no es pot comparar amb aquell (amb perdó per la paraula) "Títolàs" que ens va fer Grans. Però ja sabeu quan s'ajunten quatre amics i hi ha un gintònic pel mig, les conquestes s'exageren una miqueta, i qualsevol excusa és bona per al brindis.

Evidentment avui ha estat diferent. Menys pèl i més canes (l'alopècia ha estat implacable amb el 50% del quartet, les canes amb l'altre 50%), més panxes (75%), més lletjos (75%, jeje), un braç lisiat (12,5%), i menys passió (100%) pel que hi havia en joc. No estavem sols, també hi havia dones (75%, Patidora i Pepita Grillo incloses), i un bebito (25%) en camí. Un bebito del què no sabem si serà nen, nena, alt, baixa, ros, morena...només sabem que serà culé. Un patidoret o patidoreta culé. Endevineu de qui?

Vuit culés (100%), sis d'ells socis (75%), i tots, veien al Barça per la tele. Ja ens val. Vuit culés, amb vuit maneres diferents de viure, entendre i analitzar el barcelonisme. Saviolistes, antisaviolistes, gudjonsenistes, antiguddjohnsens, laportistes, anti-arusistes, crítics, optimistes, pessimistes...però tots amb el mateix desig en comú: veure guanyar el Barça.

Ho hem aconseguit. Amb menys passíó que aquell 20 de maig, evidentment. 3-0 al Nàstic, el cuer de la lliga, i amb un altre golet de Saviola inclòs (que, efectivament, ha incomodat a més d'un). No ha estat un gran partit. Més aviat ha estat un partit mediocre que només recordaré per la companyia que he tingut.

Però s'ha guanyat. Són tres punts més, i la victòria (amb l'empat ahir d'un Sevilla que sembla perdre gas) ens ha retornat el liderat i ens ha proclamat matemàticament campions d'hivern, a falta encara que el Barça jugui un partit pendent: el del proper dimecres contra un equip que, des de la setmana passada, al David li deu caure una miqueta més simpàtic.

Crec que no m'equivocaré si afirmo que, a pesar de les moltes discrepàncies que tenim (que sempre hem tingut i que sempre tindrem) sobre el joc culé, en el fons tots quatre coincidim en un pronòstic comú: aquesta lliga serà del Barça. Serà la tercera consecutiva. Una fita gens menyspreable, que només hem pogut veure un cop a les nostres vides.

El Barça ho té tot a la mà per a aconseguir-ho. Amb el retorn dels jugadors a la via de l'esforç i la dedicació, i l'aire nou que aviat aportaran els lesionats de llarga durada, aquest Barça ens pot fer tornar a vibrar els propers mesos. Ha de fer-ho. No pot desaprofitar l'oportunitat de fer història. Com ho va fer aquella inoblidable nit d'avui fa 14 anys 8 mesos i dia.

PD: A la foto, els quatre esmentats (endevineu qui és qui), quan no hi havia alopècies, canes, panxes ni dones, i tots els braços estaven en forma.