Sevillanes al Camp Nou
Impressionats encara per la tràgica mort d'Antonio Puerta, ha tornat el futbol al Camp Nou. El Gamper. La directiva del Barça, a diferència de la del Real Madrid, no ha suspès el seu torneig estiuenc, però ha suprimit els actes previs festius i ha decidit donar un 10% de la recaptació d'avui a la investigació de les malalties cardiovasculars; un acte que em sembla fet més de cara a la galeria (solidaritat marquetiniana, com lo d'Unicef) que al cor. El què sí m'ha semblat sentit és l'homenatge que han fet els jugadors: sortir tots al camp amb la samarreta del Sevilla i el nom i dorsal de Puerta a l'esquena. Ells sí coneixien a Puerta, com a rival, com a company, i ells sí li han fet a Puerta un gest que segur haurà agradat l'Antonio. Bueno,i també un altre: jugar per sevillanes.
Perquè sí, el Barça ha jugat avui per sevillanes. Amb l'alegria i el ritme propi de la cançò hispalenca des del primer minut. I això combinat amb tres factors més, han propiciat que l'Inter de Milà, el campió italià, s'endugui ni més ni menys que cinc golets del Camp Nou. Tota una maneta sí senyor.
Quins factors? El primer ja l'he dit: l'actitut dels jugadors, que s'ha traduït en ritme sobre el terreny de joc. Mai havien rebut tantes crítiques (fins i tot del propi president) desprès d'una primera jornada de lliga en la què ni tant sols van patir una derrota. A això no estaven acostumats. I avui, tot i que es tractés d'un amistòs, han sortit des del primer minut amb les piles posadísimes, disposats a jugar amb ritme. Al ritme de sevillanes.
Segon factor. El Camp Nou. Aquest equip, el Barça, està dissenyat per a jugar al Camp Nou. Un camp ample i en perfecte estat, conegut, intimidatori per a rivals (i àrbitres), on els jugadors poden desplegar plàcidament i a la perfecció el seu futbol de saló. Jugar aquí no és com fer-ho a un Sardinero petit, hostil, en mal estat, on el rival et cus a patades i et fa menjar fang mentre l'àrbitre mira a una altra banda.
Tercer factor. Les noves incorporacions, especialment Giovanni Dos Santos (el quinto elemento) i Henry, que han aportat coses noves a l'equip. També Touré Yaya, o Yaya Tpuré, que encara no sé com es diu. Per fí m'ha mostrat algunes coses interessants, a banda de tenir un fort xut. Per fí, perquè fins ara m'havia semblat lent i exent del nivell tècnic exigible per ser titular al Camp Nou.
Quart factor. L'Inter de Milà. És un plaer jugar contra grandíssims, històrics il·lustres equips com l'Inter. Sobretot quan venen desmotivats i amb només la meitat de les figures. Es presenten al Camp Nou amb un equip desfigurat, descompensat, destensionat...es troben amb els tres factors precedents, i s'enduen cinc. I això, que com les gires serveix de molt poc com a assaig real, sempre va bé pel prestigi, el palmarés, la caixa i l'autoestima.
Però compte, que ningú s'equivoqui. Això no era real. Era un amistòs. Res a veure amb el què ens trobarem en competició. I aquest no era l'autèntic Inter, l'etern candidat a la Champions. No ens equivoquem. Que l'any passat també li vam fotre quatre al Bayern, vam desfermar l'eufòria, i així ens va anar.
