Ai ai ai...(un atreviment)

Sí, sí: ai, ai ai.

Circumstàncies diverses no m'han permès anar al Camp Nou. El Barça-Athletic l'he seguit a estones per televisió, i íntegrament per la COM. Poca opinió personal puc tenir, per tant. Opinió, només la dels altres que han vist el partit per mí:ràdio, resums de TV i webs.

Bé, hem guanyat. Primera victòria de la temporada. 3-1, amb dos gols de Ronaldinho. Tot i que aquests, pels cada cop més crítics del brasiler no valen perquè ja sabeu: marcar gols de falta i de penal està xupat. Ho fa qualsevol. Així que gràcies a aquests dos gols que "no compten" avui hem guanyat el partit. Un partit que sempre es podrà dir (ja es diu) que el Barça ha guanyat per un penal que no era i un gol que no era: el de Touré Yaya, que sembña confirmar-se com un gran xutador. Compte si teniu abonament darrera les porteries, no sigui que un dia el tio no atini amb la porteria.

Però, ai senyor! Ai, ai, ai...El que sí he pogut veure íntegrament ha estat el partit de l'altre equip del que sóc seguidor, el Real Madrid. Al que segueixo cada dia per veure si perd, és clar.

I no. No ha perdut. Al contrari: ha guanyat, i de quina manera. 0-5 al camp del Villarreal. Un resultat molt meritori tot i que sempre hi haurà qui dirà que el Villarreal (aquest equip que fa dos anys va estar a un penal de jugar contra el Barça la final de la Champions) ja no és el que era. I potser sí que no són exactament el que eren. Però el què em comença a quedar clar és que el Madrid tampoc ja no és el que era.

Portem dues jornades i ja és líder en solitari. 6 puntets, amb 7 gols a favor i un en contra. I em direu: estem a la segona jornada!!! L'estadística no és important!! És clar que no. A la segona jornada els números no són indicatius...Però sí ho són altres detalls: el joc que desplega un equip, la seva actitut al camp...I la veritat és que aquests equips,en el Madrid i a la segona jornada, no m'agraden gens. No m'agraden perquè esperava que necessitarien mesos per acoplar tants fitxatges, i veig que en dues jornades estan que se surten.

Evidentment les coses poden canviar molt. Però a dia d'avui, a dos de setembre, aquest Madrid em toca els collons. És a dir (ojo a la provocació que vaig a dir): que m'agrada.

M'agrada Schuster (el vaig proposar fa molts mesos com a substitut de Rijkaard a aquest blog), m'agrada el caràcter que ha agafat l'equip. M'agrada el ritme de joc que imprimeixen. M'agrada Drenthe. Schneider. I em torna a tocar els dellonsis un Raúl que sembla tornar a ser el pitjor (per als nostres interessos). Sense Pepe ni Robben, fins i tot Diarra i Robinho semblen els cracs que ens van vendre quan els van fitxar!

És evident que el Madrid ha canviat. Amb Capello (amb el què va guanyar dos lligues) s'haurien replegat després del primer gol. Avui han anat a pel segon. I després per al tercer. I al minut 90 intentaven fer el sisé. Han fet 30 xuts a porta. 30, amb 15 entre els tres pals (un pal inclòs).

S'han gastat en fitxatges tot el diner que tenien i més. Però la veritat és que de moment la cosa sembla que els funciona.

Si l'any passat que nojugaven a res es van endur la lliga...aquest any patirem.

Què voleu! Sóc un Patidor Culé! Ai, ai, ai...

Sevillanes al Camp Nou

Impressionats encara per la tràgica mort d'Antonio Puerta, ha tornat el futbol al Camp Nou. El Gamper. La directiva del Barça, a diferència de la del Real Madrid, no ha suspès el seu torneig estiuenc, però ha suprimit els actes previs festius i ha decidit donar un 10% de la recaptació d'avui a la investigació de les malalties cardiovasculars; un acte que em sembla fet més de cara a la galeria (solidaritat marquetiniana, com lo d'Unicef) que al cor. El què sí m'ha semblat sentit és l'homenatge que han fet els jugadors: sortir tots al camp amb la samarreta del Sevilla i el nom i dorsal de Puerta a l'esquena. Ells sí coneixien a Puerta, com a rival, com a company, i ells sí li han fet a Puerta un gest que segur haurà agradat l'Antonio. Bueno,i també un altre: jugar per sevillanes.

Perquè sí, el Barça ha jugat avui per sevillanes. Amb l'alegria i el ritme propi de la cançò hispalenca des del primer minut. I això combinat amb tres factors més, han propiciat que l'Inter de Milà, el campió italià, s'endugui ni més ni menys que cinc golets del Camp Nou. Tota una maneta sí senyor.

Quins factors? El primer ja l'he dit: l'actitut dels jugadors, que s'ha traduït en ritme sobre el terreny de joc. Mai havien rebut tantes crítiques (fins i tot del propi president) desprès d'una primera jornada de lliga en la què ni tant sols van patir una derrota. A això no estaven acostumats. I avui, tot i que es tractés d'un amistòs, han sortit des del primer minut amb les piles posadísimes, disposats a jugar amb ritme. Al ritme de sevillanes.

Segon factor. El Camp Nou. Aquest equip, el Barça, està dissenyat per a jugar al Camp Nou. Un camp ample i en perfecte estat, conegut, intimidatori per a rivals (i àrbitres), on els jugadors poden desplegar plàcidament i a la perfecció el seu futbol de saló. Jugar aquí no és com fer-ho a un Sardinero petit, hostil, en mal estat, on el rival et cus a patades i et fa menjar fang mentre l'àrbitre mira a una altra banda.

Tercer factor. Les noves incorporacions, especialment Giovanni Dos Santos (el quinto elemento) i Henry, que han aportat coses noves a l'equip. També Touré Yaya, o Yaya Tpuré, que encara no sé com es diu. Per fí m'ha mostrat algunes coses interessants, a banda de tenir un fort xut. Per fí, perquè fins ara m'havia semblat lent i exent del nivell tècnic exigible per ser titular al Camp Nou.

Quart factor. L'Inter de Milà. És un plaer jugar contra grandíssims, històrics il·lustres equips com l'Inter. Sobretot quan venen desmotivats i amb només la meitat de les figures. Es presenten al Camp Nou amb un equip desfigurat, descompensat, destensionat...es troben amb els tres factors precedents, i s'enduen cinc. I això, que com les gires serveix de molt poc com a assaig real, sempre va bé pel prestigi, el palmarés, la caixa i l'autoestima.

Però compte, que ningú s'equivoqui. Això no era real. Era un amistòs. Res a veure amb el què ens trobarem en competició. I aquest no era l'autèntic Inter, l'etern candidat a la Champions. No ens equivoquem. Que l'any passat també li vam fotre quatre al Bayern, vam desfermar l'eufòria, i així ens va anar.

3 punts, i punt.

Barça 3-Celta 1. Tres punts més per al Barça en un partit del què el més positiu que podem dir és això: que s'ha endut els tres punts. Ha estat un Barça ordenat, amb cadascú al seu lloc, les línies més juntes que als darrers partits, i que al primer temps fins i tot ha pressionat tímidament al rival. Però segueix aquest sent un Barça lent, encara incapaç de trobar la velocitat adequada en la circulació de la pilota quan té davant un rival, com el Celta d'avui, disposat a pressionar de prop totes les línies barcelonistes.

Veig a la web del diario Marca "El Barça es líder con escándalo". Es refereixen a l'inexistent penal que pressumptament li han fet a Gio, i que ha permès la reacció del Barça. Evidentment no era penal: no era ni falta, i en cas de ser-ho, a més, era fora de l'àrea. Però també s'ha de dir que tampoc no era penal el que han pitat en contra del Barça. Avui era el "Dia de l'Àrbitre", i l'àrbitre s'ha pres el seu protagonisme al peu de la lletra.

Per cert, que Gio avui ha estat a totes: al penal en contra, al penal a favor, i a la centrada del gol de Saviola. Perquè avui, és clar, Saviola ha tornat a marcar.

En fí, que el Barça segueix de líder, i ara a quatre punts del Madrid, que ahir aspirava a convertir-se en el nou líder, però va perdre lamentablement a Villarreal. Suposo que per això el Marca titula que "el Barça és líder con escándalo".

Foto: Reuters.

14 anys 8 mesos i un dia

Pep, Cabra, David i jo. Els quatre que, junts, vam viure a Wembley l'històric triomf del 20 de maig de 1992. ("Pep: las 10.22 de la noche. Prepárate. Éste momento lo vamos a recordar toda la vida." I un segon desprès, Koeman va fer gol. Ho recordes, oi?). Vivències que enforteixen lligams i, efectivament, recordes tota una vida.

Avui hem tornat a veure junts al Barça. Tots quatre, com en els vells temps. Com vam fer a Wembley, i també a Rotterdam, a Berna, a València, a Madrid...I hem tornat a veure com es proclamava campió. Bé...campió d'hivern. És clar que aquest "títolet" que no serveix de res no es pot comparar amb aquell (amb perdó per la paraula) "Títolàs" que ens va fer Grans. Però ja sabeu quan s'ajunten quatre amics i hi ha un gintònic pel mig, les conquestes s'exageren una miqueta, i qualsevol excusa és bona per al brindis.

Evidentment avui ha estat diferent. Menys pèl i més canes (l'alopècia ha estat implacable amb el 50% del quartet, les canes amb l'altre 50%), més panxes (75%), més lletjos (75%, jeje), un braç lisiat (12,5%), i menys passió (100%) pel que hi havia en joc. No estavem sols, també hi havia dones (75%, Patidora i Pepita Grillo incloses), i un bebito (25%) en camí. Un bebito del què no sabem si serà nen, nena, alt, baixa, ros, morena...només sabem que serà culé. Un patidoret o patidoreta culé. Endevineu de qui?

Vuit culés (100%), sis d'ells socis (75%), i tots, veien al Barça per la tele. Ja ens val. Vuit culés, amb vuit maneres diferents de viure, entendre i analitzar el barcelonisme. Saviolistes, antisaviolistes, gudjonsenistes, antiguddjohnsens, laportistes, anti-arusistes, crítics, optimistes, pessimistes...però tots amb el mateix desig en comú: veure guanyar el Barça.

Ho hem aconseguit. Amb menys passíó que aquell 20 de maig, evidentment. 3-0 al Nàstic, el cuer de la lliga, i amb un altre golet de Saviola inclòs (que, efectivament, ha incomodat a més d'un). No ha estat un gran partit. Més aviat ha estat un partit mediocre que només recordaré per la companyia que he tingut.

Però s'ha guanyat. Són tres punts més, i la victòria (amb l'empat ahir d'un Sevilla que sembla perdre gas) ens ha retornat el liderat i ens ha proclamat matemàticament campions d'hivern, a falta encara que el Barça jugui un partit pendent: el del proper dimecres contra un equip que, des de la setmana passada, al David li deu caure una miqueta més simpàtic.

Crec que no m'equivocaré si afirmo que, a pesar de les moltes discrepàncies que tenim (que sempre hem tingut i que sempre tindrem) sobre el joc culé, en el fons tots quatre coincidim en un pronòstic comú: aquesta lliga serà del Barça. Serà la tercera consecutiva. Una fita gens menyspreable, que només hem pogut veure un cop a les nostres vides.

El Barça ho té tot a la mà per a aconseguir-ho. Amb el retorn dels jugadors a la via de l'esforç i la dedicació, i l'aire nou que aviat aportaran els lesionats de llarga durada, aquest Barça ens pot fer tornar a vibrar els propers mesos. Ha de fer-ho. No pot desaprofitar l'oportunitat de fer història. Com ho va fer aquella inoblidable nit d'avui fa 14 anys 8 mesos i dia.

PD: A la foto, els quatre esmentats (endevineu qui és qui), quan no hi havia alopècies, canes, panxes ni dones, i tots els braços estaven en forma.

Segueix...

FC Barcelona, 3-Alavés, 2. El Barça segueix jugant malament, però segueix a quarts. Saviola segueix marcant. I segueix. I segueix. I segueix.

Casual mente

1/8 de final de la Copa del Rei. Alavés, 0- Barça, 2.
No he pogut veure el partit. He anat al Teatreneu de Gràcia a veure la bona actuació d'un mag, tipus Anthony Blake, titulada "Casual mente". M'havien comprat les entrades sense consultar el calendari del Barça. Imperdonable.

Total, que és un paio d'aquests que diuen tenir poders mentals, i que realment aconsegueix coses increibles. Endevinar números, transmetre pensaments, hipnotitzar, dominar objectes, doblegar culleres sense tocar-les... Ha estat distret. Me'l mirava i pensava lo bé que li podria anar a qualsevol entrenador que intenta mentalitzar els seus homes i no ho aconsegueix. O per dirigir la pilota amb la ment cap a dins la porteria. Imagineu-vos a Ronaldinho. Està a punt de llençar una falta. Fa tres passes enrera, mira fixament la pilota i, de cop i volta, sense xutar, només amb la mirada, fa que la pilota s'ençalsi, superi la barrera, i entri per tota l'escuadra. Brutal, no?...Si algún dia ho veiem, si us plau, no agafem el cotxe, i admetem que ha arribat el moment de fer les proves del dòping també als espectadors.

Quan veig a un tío d'aquests sempre em pregunto: si realment no fa trampes i és tant bó amb la ment: que cony fot al Teatreneu fent un espectacle de varietats? Per què encara no s'ha forrat amb la loteria? o no és el director general d'alguna gran empresa? Segur que passaria totes les proves de recuros humans. O guanyaria el nobel de les matemàtiques...He estat a punt d'aixecar-me i, des del mig de la platea, preguntar-li unes quantes coses: si tornariem a guanyar la Champions, si Eto'o seria pichici...vaja, que com acabaría la temporada, més que res per estalviar-me patiments innecessaris. O millor, que em digues la combinació de la quiniela d'aquesta setmana. Però he preferit no fer-ho. Primer, per no avergonyir la Patidora amb la meva sortida de tó. I segon, per què...que carai! la gràcia del futbol, i de la vida, està precissament en la incertessa, no? que aburrit seria que jo ja sapigues el futur mentre tots els altres vibren amb l'emoció de cada diumenge... No hi ha res més aburrit que veure un partit de futbol en diferit quan ja saps el resultat.

Hauria sigut millor quedar-me a casa a veure el Barça? M'he perdut molt? Espero que m'ho expliqueu vosaltres, i em feu una bona crònica del partit. Pel què he llegit a la xarxa, sembla que ha estat un partit gris, com ve sent habitual últimament. I la notícia és que Saviola ha tornat a marcar (no un, sinó dos gols) a la que li han tornat a donar minuts, casual mente....

Quatre victòries i un funeral

Diuen que quan el Barça guanya i el Madrid perd és com una doble victòria per als culés. Doncs avui, en futbol, doble victòria: Barça 1, Real Societat 0; i Sevilla 2, Real Madrid 1. Una jornada més (o una jornada menys, segons com es miri), i el Barça li treu tres puntets més al Madrid. Ja en portem 4 de distància.

El Barça ha rebut al Camp Nou a la Real Societat, penultim a la classificació amb només 6 punts a la taula. I el resultat ha estat 1 a 0. El gol, com no, ha tornat a ser de Ronaldinho, que amb onze gols, torna a situar-se al primer lloc de la taula de golejadors, com Kanouté. Sembla mentida que jugant contra un equip que només ha guanyat un partit en tota la temporada haguem acabat demanant l'hora a làrbitre. Però no és fàcil jugar amb la ressaca de la victòria al Werder Bremen, i amb les maletes preparades per marxar a Japó. El d'avui era un partit de tràmit que s'havia de passar de forma ràpida. L'únic important era assegurar els tres punts i que no hi haguessin lesionats. Així que podem concloure que s'han acomplert els objectius.

Tot i així no vull deixar passar alguns detalls. Primer de tot, constatar l'enorme estat de joc de Ronaldinho. No només ha tornat a decidir amb un gol seu, sinó que ha estat molt present en tot moment, i ha tornat a crear un parell d'ocasions espectaculars. També valoro com a molt positiu el partit de Giuly, imprimint rapidessa i profunditat a la banda dreta, per on han arribat totes les ocasions, inclosa la del gol del Gaucho. I com que, tal i com va aquest blog, és inevitable analitzar el joc de Guddjohnsen, diré que segueix el seu creixement. Tot i que no hagi marcat ha fet un bon partit. Com els darrers partits, segueix pressionant a la defensa rival com no feia a principi de temporada, i cada cop es posiciona millor al camp. Avui, a més, s'ha inventat una falta (que no era) perquè Ronaldinho provés sort des de fora l'àrea, i ha fet una gran jugada en la que li han anul·lat un gol. Ha estat una llàstima que l'àrbitre no premiés amb el gol el magnífic control orientat i el xut que ha fet des de fora l'àrea i que ha acabat dins la porta realista.

Barça a banda, el partit m'ha deixat una imatge molt trista : la de la Real. La Erreala, com diuen a Donosti. Un club històric, que sempre m'ha caigut simpàtic, i al que veig com es precipita tot solet al pou de la segona divisió.

Dol veure com un club tant prestigiós com la Real ha perdut la personalitat d'aquesta manera. Veient la Real amb un porter xilé (amb tots els respectes pels xilens), amb sis estrangers al planter (amb tots els respectes pels estrangers) i amb l'andalús Jesuli de mitja-punta (amb tots els respectes pels andalusos), me n'adono de fins a quin punt la Real ha perdut el nord.

Perquè el pitjor no és baixar a segona, sinó lo difícil que és tornar a pujar a primera quan has caigut al pou. I si no que li preguntin a l'Sporting de Gijón, un altre històric que va arribar a ser gran gràcies a l'excel·lent tractament que li va donar a la seva cantera (El Mareo), que va caure al pou de la segona ja fa 8 anys, i que encara no ha trobat el camí del retorn.

I l'altra partit de la nit, doncs lo dit: 2-1, el Sevilla ha pogut amb el Madrid. El Sevilla confirma què està en el seu moment de la història, i que va a totes. I el Madrid, que ja ha perdut tres partits en lo que va de lliga. Per cert: ¿Capello no havia assegurat que només perdria tres partits en tota la temporada?

La tercera de les victòries anunciades al titular té també a veure amb el futbol. I és que l'anunci del Barça de que demandarà a Le Monde és tota una victòria. Perquè significa que el Barça no té res a amagar, i que està disposat a que un jutge investigui el cas a fons. Que el Barça hagi anunciat que farà aquest pas (els altres clubs no ho han fet, de moment) és una gran victòria.

La quarta victòria és la que avui ha aconseguit l'equip d'handbol del Barça que, portat en volandes per un abarrotat Palau, ha derrotat al Montpellier, i ha aconseguit el passi a quarts de final de la Lliga Europea. Sembla que en handbol no està tot perdut.

La mala notícia del día, però, l'ha posat el Barça de bàsquet. Ha tornat a perdre. Avui, contra l'Unicaja. Sí, ha jugat millor. Només ha perdut de tres. Però ha perdut, al cap i a la fí. Again. La situació de l'equip de bàsquet, amb 7 derrotes en 12 jornades de lliga, és tot un funeral. O no?

Eyes of tiger

Per als que pensem que es juga com s'entrena, i com s'escalfa, el partit d'ahir va ser tot un exemple. No sé si es va poder captar per la televisió, però ahir, al camp, vaig veure per primer cop a la meva vida com el Barça s'escalfava al ritme de la música de "Eyes of tiger" (Ulls de tigre), la cèlebre cançò de la banda sonora de la pel·lícula "Rocky".

Faltaven trenta minuts per començar el partit, i mentre la grada s'anava omplint paulatinament, els jugadors seguien disciplinadament les ordres del preparador físic. Va ser un escalfament seriòs, amb tots els jugadors agrupats fent els exercicis que ordenava , Paco Seirul·lo: estiraments, trote, curses llargues, canvis de ritme, sprints...per un moment fins i tot vaig patir que es cansesin abans de començar. Però no. A diferència dels prolegòmens d'altres partits, a l'escalfament va haver poca pilota, poques salutacions a la grada, poques fotos, i molta concentració. Tensió. Els tres darrers minuts de l'escalfament, a pocs minuts ja de l'hora de la veritat, els jugadors van concloure la preparació al ritme d'"Eyes of tiger": tot un alegat a la concentració que els recordava, ens recordava a tots, el dur combat que estava a punt de començar. Un combat per KO: o guanyavem, o ens anavem "a la rue".

Davant teniem un duríssim rival. El Werder Bremen. Líder de la Bundesliga alemanya. Un equip jove amb més noms de futur que de passat, darrerament ha guanyat equips com el Bayern de Munich o el Chelsea. Poca broma. Un equip, a més, amb una proposta futbolística atractiva, amb vocació plenament ofensiva, i liderat per un home, Diego, cridat a jugar a un dels grans del futbol europeu.

El Barça només tenia una opció per passar a vuitens de final. Guanyar. I per guanyar al WB era imprescindible que el Barça es vestís amb el seu millor traje. No podia ser el que va empatar a casa amb el Valencia o el Chelsea, sinó el que l'any passat va derrotar el Benfica o el Milan. Per seguir viu a Europa, el Barça havia de tornar a ser el campió d'Europa.

I ho va ser. El Barça va donar la talla. Tot el que havia de confluir perquè s'aconseguís la victòria va confluir. 1) Estadi plé amb un públic sorollós, animós amb l'equip i intimidador amb el rival. 2) Un onze inicial coherent, amb bon equilibri entre la màgia ofensiva i el rigor defensiu. 3) Uns jugadors hiperconcentrats, que van saltar al camp amb "ulls de tigre", demostrant al rival "qui manava" ahir (la primera puntada del partit la va fer Deco als 14 segons). 4) Joc ràpid des del primer minut, amb canvis de joc, passades diagonals i intercanvi constant de posicions, que va desarbolar la fèrria defensa alemanya els primers minuts. 5) Encert de cara al gol al primer temps. 6) Saber administrar la victòria a la segona part. 7) Un àrbitre que arbitrés sense que ningú se n'adonés.

Tot va sortir casi perfecte. El Barça va guanyar el partit en 20 minuts, i el va no perdre en 70.
Amb un inspiradíssim Ronaldinho que mai falla (hauria de ser al Barça de per vida), al minut 20 ja haviem guanyat el partit. 2-0 gràcies a un magistral llençament de falta del gaucho, i a una rematada de Guddjohnsen que només va haver d'empentar la pilota després d'una magnífica passada de Ronaldinho a Giuly, que va fer un no menys magnífic control i centrada a l'islandés.

Minut 20. 2-0, i 70 minuts per endavant. El partit estava guanyat i, aleshores, només es tractava de no perdre'l. Com va dir Valdano "el futbol és un estat d'anim", i als 20 minuts de partit el Barça estava com un avió mentre el WB estava absolutament desorientat. Al primer temps podien haver arribat més gols, i només la falta d'encert va impedir arribar al descans amb una golejada. Fins i tot Guddjohnsen es va regalar una jugada increïble al més pur estil Julio Salinas que va acabar al pal (Julito va fer una molt semblant a la final de Wembley), que hauria estat el gol de la seva vida.

Al segon temps va començar un altre partit. El Barça amb 2-0 al marcador havia d'administrar l'avantatge i prendre precaucions davant un WB que havia de sortir a morir matant. Em va semblar molt intel·ligent que el Barça intentés matar el partit, i que els jugadors intentessin guanyar temps a l'hora de posar la pilota en joc o a l'hora de fer els canvis. No era el dia d'intentar fer una golejada. Era el dia d'administrar el 2-0. Així, el Barça va cedir la iniciativa al WB, reforçant la seva defensa i mirant de sorprendre a la contra. A més, Rikjaard sabia que el WB podia tenir més problemes fent un atac estàtic que si tenia espais per sorprendre a la contra.

Va ser un altre Barça, però un Barça igualment solvent. Ja estem farts de pagar amb l'el·liminació la falta de maduressa. L'últim partit europeu que el Barça va perdre al Camp Nou va ser per culpa d'un gol que la Juve ens va fer a la contra als últims minuts. I és massa recent la decepció que ens va causar el gol de Chelsea al descompte per no saber "matar el partit", per no saber administrar una avantatge que amb la que avui seriem primers de grup.

L'únic que em va preocupar és que una cosa és mirar d'administrar l'avantatge i cedir la posessió al WB, i una altra cosa acabar cedint tant terreny. El WB va acabar amb un 56% de possessió de la pilota i fent 21 xuts a porta. ¿Algú recorda que, al Camp Nou, el Barça no tingui més possessió que el rival? ¿O que el rival ens faci 21 xuts a porta? Aquest, penso, és el punt a millorar. Dedicar-se a administrar l'avantatge em sembla intel·ligent. Cedir tant terreny a rival em sembla perillós. Si el WB hagués tingut la sort de marcar un sol golet (va fer mèrits per aconseguir-ho), les hauriem passat putes al final del partit.

Al final, però, el que compta és el resultat. I el resultat és que el Barça va guanyar, i estarà als vuitens de final. Als proper article parlaré del camí que li espera al Barça per arribar a Atenes. Un camí en el que sempre haurem de jugar el partit d'anada al Camp Nou. Per això, d'entrada, tinc clara una cosa: per arribar lluny haurem de jugar com ahir. Marcar dos golets i saber administrar la victòria, evitant que el contrari marqui. I sobretot, jugar sempre amb la mateixa actitut. Amb ulls de tigre.

Llums i ombres

Llums
L'equip de futbol ha guanyat el Villarreal 4-0. I no s'ha de menysprear una victòria, amb quatre gols de diferència, davant un equip que fa set mesos estava a les semifinals de la Champions i es va quedar a un sol gol de la final de París. Un equip que, tot i la baixa de Riquelme, ha vingut a jugar amb homes com Forlan, Marcos Senna, Arruabarrena, José Mari, Cani, etc...

I no s'ha de menysprear perquè penso que el Barça s'ha guanyat el partit. En contra del que deia la web del diari Marca, que fins el 3-0 titulava "El Barça gana con dos goles ilegales", no només penso que els gols no han estat il·legals, sinó que han estat merescuts.

Aquest Barça guanya claror. Té més llum que fa unes setmanes. Tot i que encara sembla lluny del seu sostre, té més ritme i millor control dels partits. I això té mèrit tenint en compte unes baixes (Eto'o, Messi, Saviola, Motta, Márquez) que destrossarien qualsevol equip.

Avui m'ha semblat veure, per fí, bona entessa entre Puyol i Thuram. He vist com Gudjohnsen progressa adequadament (més pressió al davant, més entessa amb els companys, un penal provocat i un golet: molt bé). He vist que Iniestinha segueix estan que se surt.

I he vist un Ronaldinho moooolt més fresc que fa un mes, i que està assumint molt bé el liderat de l'equip. Després de 12 jornades de lliga ja porta 10 gols, i és pitxitxi!!! El gol d'avui és d'aquells que passaran a la història. Jo també em sumo als crits del Camp Nou: "Roooonaldinho!, Roooonaldinho!". Espero que la seva màgia i les seves dents segueixin brillant molts anys al Camp Nou.

En definitiva, que sembla que els núvols escampen del Camp Nou. Entrem al mes de desembre líders a la lliga amb 29 punts. I demà podria augmentar respecte als perseguidors (el Madrid a València, i el Sevilla a Bilbao). Portem cinc partits seguits guanyats, i el calendari sembla propici a incrementar el nombre de victòries: a les properes jornades, Levante, Real Sociedad i Betis. Si no s'espatlla res el cinc de desembre (Werder Bremen), el Barça acabarà de meravella un inoblidable 2006.


Ombres
Per a un culé com jo la tarda no pot ser rodona, amb els resultats que ens han donat els equips de bàsquet i handbol. Fa només dos dies vaig parlar de la greu crisi que hi ha al Palau, i de lo difícils que eren les cites d'aquest cap de setmana. Sabiem que el Barça de bàsquet podia perdre a Madrid, i que el d'handbol podia perdre a la pista del Portland San Antonio. Ens temiem que podiem perdre, però no que ho fessim d'aquesta manera.

En bàsquet el Madrid ens ha guanyat de 17 (90-73), donant-nos una lliçò en tota regla. El Madrid dels catalans (entrenat per Joan Plaza, i amb Raúl López i Àlex Mumbrú a la pista) està arrassant: porta 10 victòries en 10 partits. El Barça dels "iuguslaus" (Savic, Ivanovic, Ukic, Lakovic, Kasun) està fracassant estropitossament: porta 6 derrotes en 10 partits. I a les properes jornades (Caja San Fernando i Unicaja de Málaga) les coses encara poden empitjorar.

En handbol el Portland San Antonio ens ha donat una altra lliçò: 34-22. Algú recorda el Barça d'handbol perdent per 12 gols de diferència? Té guasa que, a més, les cròniques indiquin que els millors jugadors del Portland hagin estat un català (Albert Rocas, autor de 12 gols!!!), i dos ex-blaugranes (l'ex-porter Svensson, que ho ha parat tot, i Demetrio Lozano, autor de 4 gols), que algú va pensar que no servien per jugar a Can Barça. És la quarta derrota en 12 jornades. Hem perdut (i de quina manera) contra els quatre millors equips del campionat, i l'equip (quan encara no ha acabat novembre) sembla ja descartat pel títol.

Em sembla que la situació al Palau, amb el bàsquet i l'handbol, ja no és crítica: és molt greu. I alguna cosa s'ha de fer. Perquè una cosa és perdre (és una de les tres opcions que dona l'esport), però una altra cosa és la manera com es perd. Això no s'ho mereixen els aficionats del Barça. Algú assumirà responsabilitats?

Iniestinha

Un dia Guardiola i Xavi estaven mirant un entrenament del Barça B. I miraven com es movia, com s'oferia, com la tocava al primer toc i com donava assistències un jove morenet que a penes arribava al metro 70. Guardiola li va dir a Xavi "tú em retiraràs a mí, però aquest ens retirà a mí i a tú junts".

Han passat uns anys i aquell marrec, que responia al nom d'Andrés Iniesta, ha crescut. I tant si ha crescut. Segueix fent metro 70 i calçant el mateix peu, però ha crescut tant futbolísticament que Xavi cada cop se'n recorda més de les paraules de Guardiola.

Avui ens jugavem mitja vida europea a Bulgaria. Levski-Barça, amb l'obligació de guanyar. Se la jugava Rikjaard, i el tècnic ha fet una aposta: Iniesta titular, Xavi a la banqueta. I Iniestinha ha respost. Com ha respost. Com sempre des de fa tres anys. Que dic com fa tres anys...com sempre des de fa dotze: movent-se, oferint-se, tocant-la al primer toc, i donant assistències. A més, però, Iniestinha ha afegit un detallet: un gol. Un gol que ha donat la tranquilitat i que definitivament ha matat el partit. Un gol com el que va fer diumenge passat. O com el que va fer contra el Valencia. Era l'únic que li faltava a Iniesta: marcar gols. Si a sobre de jugar com juga i ser com és marca gols...no sé on pot arribar aquest noi que, encara que sembli un veterà, només té 22 anys!!!

Ha estat un bon partit. S'havia de guanyar i s'ha guanyat. Això és lo principal. A més, avui m'ha agradat l'equip molt més que diumenge. Sabien el què es jugaven i han sortit enxufats al partit des del primer minut. Han pressionat, han robat pilotes, han jugat ràpid, al primer toc, i han jugat per les bandes, més per l'esquerra que per la dreta. S'ha de millorar però aquestes contres que al primer temps ens han fet els bulgars. Si el 9 dels Levski hagués estat John Carew també a nosaltres ens hauria fet un set. És preocupant, tenint el partit tant controlat com el semblem tenir, la facilitat amb la que els rivals es planten a l'àrea a la que lliguen quatre passis.

I ara a preparar-nos per la final. Sí, la final de la Champions, que es disputarà d'aquí a quinze dies al Camp Nou. Contra el Werder Bremen. Per què allà si que ens juguem la vida. Sí, perquè tot i la nostra victòria d'avui, som tercers de grup, i només ens val la victòria contra els alemanys per classificar-nos. Els alemanys han tingut prou amb un gol per guanyar al Chelsea de Morriño, que ha deixat a la banqueta a Shevchenko i a Robben, ha demostrat la por que li té al Barça fent el possible per eliminar-nos. Esperem que aquell dia, a més de la inspiració de Ronaldinho, del talent i les ganes d'Iniesta, de la feina de Deco i Motta...esperem que aquell dia Goljohnsen torni a tenir ben posat el periscopi.

PD: Una dada que no vull que passi desapercbuda: al minut 61, amb només 0-1 al marcador, s'ha lesionat el central Marquez. Rikjaard ha mirat a la banqueta. Hi havien Oleguer i Thuram. I a escollit a Oleguer. Com ho hem d'interpretar?

Goljohnsen

He trigat a reaccionar però...ja m'he despertat. Després d'un 1 a 4 quedaria molt malament si digues que el joc del Barça em va adormir. Així que suposo que deuria ser l'adormidor ritme de narració que tenen els locutors de Digital Plus, Miquel Soler inclòs. Amb narradors així no m'extranya que Andrés Montes s'estigui fent el tio més famòs d'Espanya.

Però vaja...el partit tampoc és que fos per a llençar cohets. Sí, ja sé...1 a 4...i tornem a ser líders. Però no em direu que el Barça va fer una exhibició. Semblava un Ciutat de Palma més que un partit de lliga. Ronaldinho va tornar a estar discretet, i el millor va tornar a ser Andrés Iniesta. Un noi que va tornar fer un partidàs i que, probablement, tornarà a la banqueta la propera jornada.

Les portades d'avui, però se les ha endut Guddjohnsen. Perdò: Goljohnsen. Va fer dos golets i ara tots els periodistes (o la majoria) s'han posat d'acord a dir que ja tenim golejador, que no cal fitxar, etcètera. Com sempre a Can Barça, passem d'un extrem a l'altra.

La setmana passada tots espantats perquè no tenim davanters. Fa dos gols Goljohnsen i un Ezquerro...i ja només falta que algú li digui a l'Eto'o que no cal que forci tant la recuperació.

I la veritat: ni tant preocupant era la cosa fa dos dies ni tant prometedora és ara. Sí Goljohnsen ha fet dos gols, i Ezquerro un. Però segueixo pensant que ni l'un ni l'altre són jugadors per al Barça. I compte! Tant de bó em deixin fatal i facin tres gols cada jornada. Molt em temo que no em deixaran tant malament.

Ja ho vaig dir fa uns dies. Goljohnsen és un bon jugador per a un bon equip. Però, per a mí, no pot ser el punta d'un equip campió. Així ho va entendre Mourinho, per exemple. I entre d'altres coses no pot ser el punta d'un equip campió... perquè no és punta. Encara que ahir fes dos gols.

I també vaig advertir una cosa: no l'anomenem Goljohnsen, que el que avui és un el·logi, demà pot ser la mofa més cruel.

Saviola

Publica aquesta tarda la web del diari Sport "¡Saviola será baja entre un mes y un mes y medio! ". És curiós la de voltes que dona la vida. Aquest mateix diari que fa unes setmanes titulava en portada, i amb lletres de gran tamany, "Se queda por la pasta", ara es lamenta per la baixa de Saviola, que no podrà tornar-se a vestir de blaugrana fins a finals d'any.

I és que no m'estranya que ara la molts tremolin per la baixa de Saviola. Perquè aquest jugador que segons Txiki Begiristain "no té nivell per a jugar al Barça" (ho va dir el passat estiu) i a qui fa tres anys que el directir tècnic li busca desesperadament equip, resulta que ara és un jugador clau. Com ahir, que ho va ser.

Perquè Saviola ahir va saltar al camp al minut 67, amb empat a un al marcador. I en els només 23 minuts que va estar al camp va fer el següent: 1) va fer la jugada que va provocar l'expulsió de Milito i que va tornar a equilibrar les forces al camp, 2) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho fes el 2 a 1, i 3) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho llencés al travesser aquella pilota que 4) ell mateix es va encarregar de rematar i convertir en el 3 a 1. Abans, fins i tot havia tingut temps de 5) rematar al travesser una pilota. Tot això en 23 minuts. I això només són els fets i dades objectius. Després podem parlar de les impressions subjectives. Crec que Saviola va ser capaç de revolucionar el partit, contribuir a que s'encengués el Camp Nou, dotar de rapidessa i verticalitat a l'atac blaugrana, i portar de corcoll a la defensa del Saragossa. Tot això en 23 minuts. Deu n'hi dó no? Déu n'hi dó per algú que no té nivell per a jugar al Barça!

Després d'això, he sentit que el tècnic Frank Rikjaard ha dit avui que "Saviola és una persona que cau molt bé al Camp Nou". Aquest ha estat el millor elogi que ha rebut Saviola. Que "cau molt bé al Camp Nou". Com venen fent tots els dirigents de Can Barça des de fa mesos, des del president a l'entrenador passant per Director Esportiu, el millor que s'ha dit de Saviola, la seva virtut més destacada és que "cau molt bé al Camp Nou".

Ni Laporta ni Txiki ni Rikjaard volen recordar els 17 gols que, jugant de segon punta, Saviola va marcar a la Lliga 2001-2002. Ni els 13 que va fer a la Lliga 2002-2003. Ni els 14 que va marcar a la lliga 2004-2005, a la primera temporada de tots tres al Camp Nou. Tots tres van condemnar Saviola pel gran pecat del seu representant de, senzillament, voler respectar un contracte firmat. Cap dels tres vol que es recordi la quantitat de milions que s'han gastat les darreres dues temporades en substituts de Saviola, tot i ja tenir al pibito al planter: Larsson, Maxi López (6 milions d'euros de fitxatge), Ezquerro i Guddjohnsen (15 milions d'euros). Cap dels tres vol que es demostri, amb dades a la mà, que Saviola ha marcat amb el Barça més gols que tots els seus substituts.

Maxi López no va fer cap gol a la lliga, ni a la temporada 2004-2005 ni a la 2005-2006.

Larson va fer tres gols a la lliga 2004-2005 (la de la seva lesió) i 10 a la 2005-2006.

Ezquerro va fer dos gols a la temporada 2005-2006. La millor xifra golejadora de tota la seva carrera van ser 11 gols en 32 partits disputats amb l'Athletic de Bilbao la temporada 2004-2005.

Guddjohnsen, de moment, porta dos gols en set partits de lliga aquesta temporada, després d'haver jugat 373 minuts en el que va de lliga. Vaja, la mateixa quantitat de gols que Saviola, que ha jugat 174 minuts.

Són dades que no he vist publicades a cap diari esportiu. Les he hagut de recopil·lar directament de la web de la Liga de Futbol Professional. I és que difícilment veurem a l'Sport o al Mundo Deportivo unes estadístiques tant demolidores que no deixen massa ben parats ni a Rikjaard, ni a Txiki ni a Laporta. És molt difícil reconèixer errades pròpies. El màxim que els hem sentit dir és que "Saviola és molt estimat per l'afició".

No m'extranya. L'afició no és tonta. I sap que Saviola sí serveix per a jugar a aquest Barça, encara que sigui com a segona punta. Per sortir als segons temps. Per veure'l 23 minuts.

Ara Saviola s'ha lesionat, i ho lamenten. Clar. Amb la baixa d'Eto'o ja es parla de la possibilitat d'haver de fitxar al mercat d'hivern. I tremolen. Perquè després de les anteriors experiències, només faltaria que el nouvingut, el que considerin que sí mereix jugar al Barça, torni a presentar uns números pitjors que els del pibito. Perquè, aleshores, ¿com podrien justificar Laporta, Txiki i Rikjaard la marxa del pibito el proper estiu?