Impressionant

Impressionant el partit de futbol que hem pogut veure avui...a Old Trafford. El Teatre dels Somnis ha fet honor al seu apelatiu acollint un apassionant partit d'anada de les semifinals de la Champions entre el Manchester United i l'AC Milan. Dos autèntics colossos, i ferms candidats al títol, que han protagonitzat una descàrrega elèctrica de futbol difícil de descriure. Quins dos equipassos, quin ambientàs, quins jugadorassos, quina tensió...quin futbol. Una dada ho diu tot: entre els dos equips han fet 37!!! xuts a porta: 22 el United, 15 el Milan.

Al final, 3 a 2 per a un United que, en una segona part plena de fé i empenta, ha acabat doblegant un Milan que a la primera part havia posat bocaball Old Trafford gràcies a un gran Kaká (quin peaso jugador), autor dels dos gols milanesos (el segon, sensacional). Impressionant.

I mentrestant...
Que cruel era avui fer zàpping i veure com el dia que Europa es mira l'espectacle de les semis, l'encara campió feia una paxanga a Egipte, en base a uns suposats interessos de màrqueting només propis dels millors galàctics.

Ara que l'equip està justíssim de forces, que estem al moment crucial de la temporada...al club no se li acudeix res més que anar de bolos a Egipte. Trenta minuts del Camp Nou a l'aeroport, dues hores d'espera a El Prat, quatre hores de vol, arribada a Egipte, excursió a les piràmides, fotos, entrevistes, firmes d'autògrafs, paxanga...a passar per caixa, i au, set hores més de viatges entre autocar, avió i autocar fins que els jugadors tornin a l'aparcament del Camp Nou a les tantes de la matinada. Tot, per dos milions d'euros.

Dos milions que, suposo, ajudaran a alleugerir la consciència de Laporta, a qui imagino incòmode pel fet que el nostre compromés i solidari Barça, amb el logo d'Unicef a les samarretes, hagi anat a cobrar i a fer el joc als polítics locals a un dels paisos on la democràcia, la justícia social i les llibertats brillen més per la seva absència...

Impressionant...

PD: Hem guanyat 0-4 al Al-Alhy. És el campió d'Àfrica. Suposo que hem d'estar orgullosos...

Eyes of tiger

Per als que pensem que es juga com s'entrena, i com s'escalfa, el partit d'ahir va ser tot un exemple. No sé si es va poder captar per la televisió, però ahir, al camp, vaig veure per primer cop a la meva vida com el Barça s'escalfava al ritme de la música de "Eyes of tiger" (Ulls de tigre), la cèlebre cançò de la banda sonora de la pel·lícula "Rocky".

Faltaven trenta minuts per començar el partit, i mentre la grada s'anava omplint paulatinament, els jugadors seguien disciplinadament les ordres del preparador físic. Va ser un escalfament seriòs, amb tots els jugadors agrupats fent els exercicis que ordenava , Paco Seirul·lo: estiraments, trote, curses llargues, canvis de ritme, sprints...per un moment fins i tot vaig patir que es cansesin abans de començar. Però no. A diferència dels prolegòmens d'altres partits, a l'escalfament va haver poca pilota, poques salutacions a la grada, poques fotos, i molta concentració. Tensió. Els tres darrers minuts de l'escalfament, a pocs minuts ja de l'hora de la veritat, els jugadors van concloure la preparació al ritme d'"Eyes of tiger": tot un alegat a la concentració que els recordava, ens recordava a tots, el dur combat que estava a punt de començar. Un combat per KO: o guanyavem, o ens anavem "a la rue".

Davant teniem un duríssim rival. El Werder Bremen. Líder de la Bundesliga alemanya. Un equip jove amb més noms de futur que de passat, darrerament ha guanyat equips com el Bayern de Munich o el Chelsea. Poca broma. Un equip, a més, amb una proposta futbolística atractiva, amb vocació plenament ofensiva, i liderat per un home, Diego, cridat a jugar a un dels grans del futbol europeu.

El Barça només tenia una opció per passar a vuitens de final. Guanyar. I per guanyar al WB era imprescindible que el Barça es vestís amb el seu millor traje. No podia ser el que va empatar a casa amb el Valencia o el Chelsea, sinó el que l'any passat va derrotar el Benfica o el Milan. Per seguir viu a Europa, el Barça havia de tornar a ser el campió d'Europa.

I ho va ser. El Barça va donar la talla. Tot el que havia de confluir perquè s'aconseguís la victòria va confluir. 1) Estadi plé amb un públic sorollós, animós amb l'equip i intimidador amb el rival. 2) Un onze inicial coherent, amb bon equilibri entre la màgia ofensiva i el rigor defensiu. 3) Uns jugadors hiperconcentrats, que van saltar al camp amb "ulls de tigre", demostrant al rival "qui manava" ahir (la primera puntada del partit la va fer Deco als 14 segons). 4) Joc ràpid des del primer minut, amb canvis de joc, passades diagonals i intercanvi constant de posicions, que va desarbolar la fèrria defensa alemanya els primers minuts. 5) Encert de cara al gol al primer temps. 6) Saber administrar la victòria a la segona part. 7) Un àrbitre que arbitrés sense que ningú se n'adonés.

Tot va sortir casi perfecte. El Barça va guanyar el partit en 20 minuts, i el va no perdre en 70.
Amb un inspiradíssim Ronaldinho que mai falla (hauria de ser al Barça de per vida), al minut 20 ja haviem guanyat el partit. 2-0 gràcies a un magistral llençament de falta del gaucho, i a una rematada de Guddjohnsen que només va haver d'empentar la pilota després d'una magnífica passada de Ronaldinho a Giuly, que va fer un no menys magnífic control i centrada a l'islandés.

Minut 20. 2-0, i 70 minuts per endavant. El partit estava guanyat i, aleshores, només es tractava de no perdre'l. Com va dir Valdano "el futbol és un estat d'anim", i als 20 minuts de partit el Barça estava com un avió mentre el WB estava absolutament desorientat. Al primer temps podien haver arribat més gols, i només la falta d'encert va impedir arribar al descans amb una golejada. Fins i tot Guddjohnsen es va regalar una jugada increïble al més pur estil Julio Salinas que va acabar al pal (Julito va fer una molt semblant a la final de Wembley), que hauria estat el gol de la seva vida.

Al segon temps va començar un altre partit. El Barça amb 2-0 al marcador havia d'administrar l'avantatge i prendre precaucions davant un WB que havia de sortir a morir matant. Em va semblar molt intel·ligent que el Barça intentés matar el partit, i que els jugadors intentessin guanyar temps a l'hora de posar la pilota en joc o a l'hora de fer els canvis. No era el dia d'intentar fer una golejada. Era el dia d'administrar el 2-0. Així, el Barça va cedir la iniciativa al WB, reforçant la seva defensa i mirant de sorprendre a la contra. A més, Rikjaard sabia que el WB podia tenir més problemes fent un atac estàtic que si tenia espais per sorprendre a la contra.

Va ser un altre Barça, però un Barça igualment solvent. Ja estem farts de pagar amb l'el·liminació la falta de maduressa. L'últim partit europeu que el Barça va perdre al Camp Nou va ser per culpa d'un gol que la Juve ens va fer a la contra als últims minuts. I és massa recent la decepció que ens va causar el gol de Chelsea al descompte per no saber "matar el partit", per no saber administrar una avantatge que amb la que avui seriem primers de grup.

L'únic que em va preocupar és que una cosa és mirar d'administrar l'avantatge i cedir la posessió al WB, i una altra cosa acabar cedint tant terreny. El WB va acabar amb un 56% de possessió de la pilota i fent 21 xuts a porta. ¿Algú recorda que, al Camp Nou, el Barça no tingui més possessió que el rival? ¿O que el rival ens faci 21 xuts a porta? Aquest, penso, és el punt a millorar. Dedicar-se a administrar l'avantatge em sembla intel·ligent. Cedir tant terreny a rival em sembla perillós. Si el WB hagués tingut la sort de marcar un sol golet (va fer mèrits per aconseguir-ho), les hauriem passat putes al final del partit.

Al final, però, el que compta és el resultat. I el resultat és que el Barça va guanyar, i estarà als vuitens de final. Als proper article parlaré del camí que li espera al Barça per arribar a Atenes. Un camí en el que sempre haurem de jugar el partit d'anada al Camp Nou. Per això, d'entrada, tinc clara una cosa: per arribar lluny haurem de jugar com ahir. Marcar dos golets i saber administrar la victòria, evitant que el contrari marqui. I sobretot, jugar sempre amb la mateixa actitut. Amb ulls de tigre.

Iniestinha

Un dia Guardiola i Xavi estaven mirant un entrenament del Barça B. I miraven com es movia, com s'oferia, com la tocava al primer toc i com donava assistències un jove morenet que a penes arribava al metro 70. Guardiola li va dir a Xavi "tú em retiraràs a mí, però aquest ens retirà a mí i a tú junts".

Han passat uns anys i aquell marrec, que responia al nom d'Andrés Iniesta, ha crescut. I tant si ha crescut. Segueix fent metro 70 i calçant el mateix peu, però ha crescut tant futbolísticament que Xavi cada cop se'n recorda més de les paraules de Guardiola.

Avui ens jugavem mitja vida europea a Bulgaria. Levski-Barça, amb l'obligació de guanyar. Se la jugava Rikjaard, i el tècnic ha fet una aposta: Iniesta titular, Xavi a la banqueta. I Iniestinha ha respost. Com ha respost. Com sempre des de fa tres anys. Que dic com fa tres anys...com sempre des de fa dotze: movent-se, oferint-se, tocant-la al primer toc, i donant assistències. A més, però, Iniestinha ha afegit un detallet: un gol. Un gol que ha donat la tranquilitat i que definitivament ha matat el partit. Un gol com el que va fer diumenge passat. O com el que va fer contra el Valencia. Era l'únic que li faltava a Iniesta: marcar gols. Si a sobre de jugar com juga i ser com és marca gols...no sé on pot arribar aquest noi que, encara que sembli un veterà, només té 22 anys!!!

Ha estat un bon partit. S'havia de guanyar i s'ha guanyat. Això és lo principal. A més, avui m'ha agradat l'equip molt més que diumenge. Sabien el què es jugaven i han sortit enxufats al partit des del primer minut. Han pressionat, han robat pilotes, han jugat ràpid, al primer toc, i han jugat per les bandes, més per l'esquerra que per la dreta. S'ha de millorar però aquestes contres que al primer temps ens han fet els bulgars. Si el 9 dels Levski hagués estat John Carew també a nosaltres ens hauria fet un set. És preocupant, tenint el partit tant controlat com el semblem tenir, la facilitat amb la que els rivals es planten a l'àrea a la que lliguen quatre passis.

I ara a preparar-nos per la final. Sí, la final de la Champions, que es disputarà d'aquí a quinze dies al Camp Nou. Contra el Werder Bremen. Per què allà si que ens juguem la vida. Sí, perquè tot i la nostra victòria d'avui, som tercers de grup, i només ens val la victòria contra els alemanys per classificar-nos. Els alemanys han tingut prou amb un gol per guanyar al Chelsea de Morriño, que ha deixat a la banqueta a Shevchenko i a Robben, ha demostrat la por que li té al Barça fent el possible per eliminar-nos. Esperem que aquell dia, a més de la inspiració de Ronaldinho, del talent i les ganes d'Iniesta, de la feina de Deco i Motta...esperem que aquell dia Goljohnsen torni a tenir ben posat el periscopi.

PD: Una dada que no vull que passi desapercbuda: al minut 61, amb només 0-1 al marcador, s'ha lesionat el central Marquez. Rikjaard ha mirat a la banqueta. Hi havien Oleguer i Thuram. I a escollit a Oleguer. Com ho hem d'interpretar?

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?

Gana i ràbia

Stamford Bridge: Chelsea,1 -FC Barcelona,0.
El campió d'Europa cau a Londres.

......................................................
Lliga de Campions 2006-2007. Primera ronda. Jornada 3.
Estadi: Stamford Bridge (Londres). 40.000 espectadors
Chelsea: Hilario; Boulahrouz, Carvalho, Terry, A. Cole, Makelele, Essien, Lampard, Ballack, Drogba (Kalou, m.90+2) y Shevchenko (Robben, m.76).
FC Barcelona: Valdés; Zambrotta, Puyol (Oleguer, m.74), Márquez, Gio (Iniesta, m.56), Edmilson, Xavi, Deco, Messi, Ronaldinho y Gudjohnsen (Giuly, m.60).
Gols: 1-0, m.47: Drogba.
Àrbitre: Frank de Bleeckere (BEL).
Targes: Groga a Gio (m.45+2), Lampard (m.53), Xavi (m.66) y a Deco (m.86).
...................................................

Haviem anat al descans contents. El primer temps el Barça l'ha tocat, ha controlat clarament el partit, i fins i tot ha perdonat més d'una ocasió. Tinc la sensació que el Barça no només ha agradat als seus seguidors sinó que fins i tot ha agradat als de l'equip anglès, asseguts calladament als seus seients veient com els blaugrana (avui vestits de taronja, com quan fa 14 anys van tocar el mateix cel de Londres) la tocaven i tocaven.

Probablement, fins i tot el Barça s'ha agradat a sí mateix, que ha marxat al vestidor complagut, i sabedor que, quan el Barça juga com ho ha fet al primer temps, pocs equips poden guanyar-lo. Però probablement aleshores, al descans, és quan el Barça ha comès la seva gran errada: oblidar-se que l'equip que tenia davant, el Chelsea, és precisament un d'aquests "pocs equips que poden guanyar-lo".

I és que ha començat el segon temps i, sense temps de posar-se la samarreta dins els pantalons, Valdés ja ha hagut de recollir la pilota de dins la porteria. Una errada imperdonable. Cap equip, cap que realment sigui un equip, hauria d'encaixar un gol al primer minut d'un dels temps. Això revela moltes coses: falta de concentració, de col·locació, de tensió...Ho diuen tots els manuals del futbol: no es pot encaixar mai un gol al primer minut. Per què et fereix. Trastoca tot el què s'ha preparat al descans i pot canviar radicalment el signe del partit. Res importa el què hagis fet abans. No pots tornar al vestidor a refer la tàctica.

Encaixar un gol al primer minut et fereix. Però si a sobre l'encaixes a un estadi anglès, la ferida pot ser greu. I si a sobre l'encaixes davant un equip com el Chelsea, que sap tancar-se i jugar a la contra, i que afronta el partit plé de gana i ràbia...la ferida no és greu: és mortal. Estàs perdut. I així ha estat. El Barça ha estat perdut, absolutament perdut, tota la segona part.

La ràbia i la gana. Precisament això és el què ha diferenciat avui al Chelsea del Barça.

El Chelsea és un equip plé de ràbia i de gana. De talent no li en falta, i aquest any menys amb les incorporacions de Ballack i Schevchenko. Però és que a més ha demostrat que li sobra ràbia i gana. Pot ser menys estètic, més aburrit, menys alegre...però és compacte, disciplinat, potent...i té ràbia i gana. És un equip que porta tres anys dominant la lliga anglessa però que, tot i les multimilionàries inversions en fitxatges, encara no ha fet res a Europa. I té gana, molta gana. Com el Barça...dels dos darrers anys.

I ràbia. Aquest és el tercer any que el Barça i el Chelsea s'enfronten a a Europa. El primer any els anglessos van eliminar el Barça. Però a Anglaterra, i especialment al tècnic Mourinho, els va fer ràbia que els cronistes europeus parlessin del millor futbol del Barça. També els va fer ràbia que se'ls recordés, amb raó, que havien superat l'eliminatòria gràcies a un gol que hauria d'haver estat anul·lat per falta.

L'any passat es van tornar a veure les cares, i el Barça els va superar. 1-2 a Stamford Bridge i 1-1 al Camp Nou. Però els anglesos, i especialment al tècnic Mourinho, van creure que l'eliminatòria s'havia decidit al partit d'anada per culpa de l'expulsió d'un jugador del Chelsea, que havia deixat l'equip anglès amb un jugador menys. Fos justa (que ho va ser) o injusta l'expulsió, el cert és que l'eliminatòria va deixar en els anglesos un nou sentiment de ràbia, que es va acumular al generat l'any anterior.

Davant la gana i la ràbia del Chelsea (i la col·locació, la tensió defensiva, la pressió...) el Barça ha intentat fer front amb talent, toc, joc ràpid, imaginació i improvització. I no ha estat suficient.

Si el Barça de Rikjaard es va convertir en un equip campió no va ser gràcies al talent. No. Talent i toc de pilota no n'hi ha faltat mai a Can Barça . No hi va faltar amb Kubala, Luis Suarez, Cruyff, Schuster, Maradona, Figo, Rivaldo, Kluivert o Riquelme: jugadors d'indubtable talent i toc de pilota...que mai van ser campions d'Europa amb el Barça.

Si el Barça de Rikjaard es va fer gran va ser perquè, a l'espectacular talent que sempre han tingut els equips del Barça s'hi va sumar la molta gana i molta ràbia d'un equip plé de jugadors amb fam de títols. Amb gana i ràbia per guanyar. Amb compromís, disciplina, amb concentració, tensió defensiva, pressió al rival, ordre tàctic. I tot això, acompanyat d'un gran estat de forma físic, i una coherent direcció des de la banqueta.

Totes aquestes virtuts, que van fer campió al Barça els dos darrers anys, són les que no he vist avui. Només he vist guspires del talent dels jugadors, perquè això no es perd. Però no he vist lo altre.

El compromís no el qüestiono. Aquests jugadors n'han demostrat durant tres anys, i no el podem qüestionar per quatre mals partits. Però sí que està clar que avui (i ja ha passat a massa partits aquest any) he vist falta de concentració (no aprofitar les ocasions del primer temps, encaixar el gol al primer minut del segon...). He vist falta de tensió defensiva. He vist poca pressió al rival. He vist desordre tàctic. I he vist accions poc coherents des de la banqueta.

Per sort, la majoria d'aquestes mancances son solucionables, però em preocupen dues.

1. La mala forma física. El Barça d'enguany (tot i tenir la, potser, plantilla més àmplia de la seva història) pateix massa a les segones parts. Per anar bé, hem d'arribar al minut 70 amb clara avantatge al marcador. Si no és així, l'equip pateix moltíssim els darrers vint minuts.

Ja sé que el Barça està plagat d'internacionals, i un mundial passa factura. Però precissament per això: ¿tant calia aquest any fer la pretemporada com s'ha fet? ¿És que no ens haviem adonat que a molts grans equips (el Madrid sense anar més lluny) van pagar molt car a l'hivern haver cobrat a l'estiu? Molts professionals treuen ferro al tema gires dient que, al cap i a la fí, l'any passat també se'n va fer una, i vam guanyar lliga i Champions. Sí...però ¿recordeu que vam guanyar aquests títols patint constants lesions musculars al llarg de la temporada (22 en total)? I això, que abans de la temporada anterior, de la gira anterior, no hi havia hagut mundial...

2. La falta de gana i ràbia. Va ser el què va caracteritzar el Barça dels dos darrers anys...i el què més em preocupa veure a faltar. Tremolo al pensar que el virus de l'éxit pugui haver passat pel vestidor del Camp Nou. Em preocupa perquè els efectes d'aquest virus són devastadors. Preguntin al vigilant dels vestidors del Santiago Bernabeu. I em preocupa perquè un jugador immune a aquest virus, un que no es cansa mai de guanyar, un que sempre es vol superar, un que mai es comforma, un que sempre vol més, un que sempre, sempre, sempre té molta gana i molta ràbia...ara no hi és, i no pot aplicar l'antivirus sobre el terreny de joc. Em refereixo, és clar, a Samuel Eto'o.

En definitiva...que és molt d'hora (18 d'octubre). Que no hi ha res perdut (carai, som líders a la Lliga!!!)...però hi ha símptomes que no hem de passar per alt. Perquè en realitat, només podrem dir que ara encara era d'hora si els que se n'han d'adonar de tot això se n'adonen.

...i ara us deixo. Que jo, apart de molta ràbia...tinc gana.