Tres noms propis

El Barça-Chelsea ens ha deixat moltes imatges. Un dia després vull aturar-me uns minuts en tres persones. Tres noms propis.

Víctor Valdés
Canten a la grada jove del Camp Nou "Víctor Valdés és d'Hospitalet". I ho canten com un elogi, evidentement. Amb l'orgull de qui recorda que aquest és de casa. I potser precissament per això, per què és de casa, no el valorem adequadament. Ahir, contra el Chelsea, Valdés va tornar a ser el millor del Barça. Un cop més. No un dels destacats: el millor. Va intervenir poc, però decisivament. Va salvar fins a quatre ocasions claríssimes de gol. I, segurament, la imatge que més es repetirà a la tele és el gol que li va fer Lampard. I em va sembla injust. Amb un gol com el què va fer Lampard l'únic que pot fer un porter és aplaudir. Víctor va tapar molt bé a l'anglès. L'anglès només la podia fotre per un petit raconet, i fent una acció tècnicament perfecta. I ho va fer. Doncs aplaudim. Però no critiquem Valdés per aquell gol, perquè Víctor en no té la culpa. Al contrari, va fer un partit molt bó. Com el que va fer a París, per exemple, on va ser un dels jugadors clau gràcies als què vam guanyar la Champions. Tenim porter per molts anys. Un noi de l'Hospitalet és ja un dels millor porters d'Europa. Encara que Aragonés no s'enteri.

Guddjohnsen
Ahir va fer el seu primer gol al Camp Nou. Felicitats. Joaquim María Puyal va tenir prou amb un sol gol per a batejar-lo com a "Goljonhsen" i dir que amb ell tenim "un gran golejador". Em sembla exageradíssim. Però no seré jo qui qüestioni l'ecuanimitat de'n Puyal. Em remeto al que va declarar el propi Eto'o, ahir, en una entrevista a La Gazzetta dello Sport. Diu Eto'o: "Gudjohnsen necesita readaptarse al papel de delantero centro: en el Chelsea siempre partía desde atrás. ¿Ha visto la ocasión fallada en el Bernabéu? Si hubiese marcado ese gol, el Barça habría ganado 2-4. Pero si vuelve a ver la jugada en televisión se dará cuenta que 'Gud' mira a Messi en vez de a la portería como debe hacer siempre un delantero centro. Al hacer eso llega demasiado cerca del primer palo y se reduce el ángulo de tiro. El verdadero hombre de área mira siempre la portería y con el rabillo del ojo el desarrollo de la jugada. Este es el primer secreto. El segundo es chutar al vuelo: los porteros lo temen porque si controlas el balón les ayudas a adivinar dónde irá el disparo".

En definitiva, que Eto'o també pensa el que molts barcelonistes pensem de fa temps: que Gudjohnsen no és un golejador. I per tant, no és el golejador que el Barça necessita. Ja sé que tota comparació amb Eto'o és odiosa. Però no cal comparar-lo amb Eto'o. Podem comparar-lo amb Larsson, per exemple. O amb qualsevol dels altres davanters que el passat estiu van sonar per a cobrir la baixa del suec: Forlán, Oliveira o Klose. Però Txiki i Rikjaard (diuen que més Rikjaard) van escollir Guddjohnsen. I crec que es van equivocar. En la meva opinió, qualsevol de les alternatives esmentades eren millors, i no massa més cares. Guddjohnsen pot ser un bon mitja punta d'un bon equip (com ho va ser Littmanen, per exemple), però no el davanter centre d'un equip campió. Precissament per això el Chelsea ens el va vendre gustosament a canvi de 15 milions d'euros. Peter Kenyon i Mourinho no van tèmer que amb el traspàs reforçaven un equip rival. I crec que, després del partit d'ahir, tot i el gol, deuen seguir contents que els donguessim 15 milions d'euros amb els que fitxar Schevchenko i Kaluo, i pagar la fitxa a Drogba.

Perquè els grans equips tenen més d'un golejador. No em refereixo a segones puntes com Saviola: em refereixo a golejadors nats, com era Larsson. El Chelsea en té els tres esmentats. El Milan té a Oliveira, Gilardino i Inzaghi. El Madrid, a Ronaldo i Van Nistelrooy. El Sevilla, a Kanouté i Luis Fabiano. El Valencia a Villa i Morientes...Un equip com el Barça no pot tenir només un autèntic golejador com Eto'o. Perquè després passa el que passa. Que el trobem massa a faltar.

I el pitjor que podem fer amb Guddjohnsen és dir-li "Goljohnsen". Perquè comencem dient-li amb carinyo, però acabarem dient-li amb conya, i reclamant que se'n vagi a fer publicitat de la Renault Kangoo.

Mourinho
És la imatge de la mala educació. La xulería. La soberbia. I en definitiva, de la ignorància. Ahir, un cop més, en va tornar a donar mostres. Durant el partit va voler intimidar l'àrbitre i va celebrar el gol de l'empat del Chelsea com si hagués guanyat la Copa d'Europa. Després, a la roda de premsa, va fer una nova demostració de falta de respecte. Només va atendre en anglès als periodistes anglesos (per cert, vaig entendre perfectament les seves respostes, de manera que el seu anglès deu ser bastant fluixet). No va atendre ni una sola pregunta dels periodistes catalans. De fet, es va aixecar i marxar de la sala de premsa quan la traductora encara no havia acabat ni de traduir les seves paraules. En fí. Estava sobradet. Havia empatat al Camp Nou. I això entenc que és una gran alegria per un entrenador visitant. Una gran alegria, sobretot, quan no saps el què és celebrar una victòria...

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?