La vida sigue igual

Racing 0-FC Barcelona 0.
Real Madrid 2-Atlético 1.
Espanyol 0, Valladolid 1.
...

Unos que nacen, otros morirán;
unos que ríen, otros llorarán.
Aguas sin cauce, ríos sin mar,
penas y glorias, guerras y paz.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Pocos amigos que son de verdad;
cuántos te alagan si triunfando estás;
y si fracasas, bien comprenderás:
los buenos quedan, los demás se van.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

(Julio Iglesias, 1969)

PD: Mucha fuerza, Puerta.

Qui no es consola...

Empat a zero al Reyno de Navarra.El Barça segueix líder, i suposo que hauria d'estar molt content. Però la veritat és que no ho estic.

Per molt que es digui que Pamplona és un feu dífícil, i per molt que hi faltessin jugadors com Ronaldinho o Messi, per a mí El Sadar és un camp on el Barça sempre hauria de guanyar, i més si la victòria et dona l'oportunitat de destacar-te com a líder en solitari i allunyar-te dels teus rivals.

Però no ha pogut ser. El Barça no ha sabut guanyar en un partit del que no he entès ni l'alineació ni els canvis de Rikjaard:

1. Quan l'altra dia deia que potser Rikjaard havia d'enviar algun jugador a la banqueta, no em referia a Iniesta precissament.

2. No he entès que juguessim amb dos laterals defensius davant un equip que juga sense extrems. Gio i Belleti (ambdòs a la banqueta) haurien complert perfectament les poques tasques defensives que han tingut Oleguer i Zambrotta, i haurien donat una profunditat ofensiva que hem trobat a faltar. Zambrotta em sembla un bon lateral, però segueix sense demostrar-me que és, com s'ha dit, el millor del món. Fins i tot tinc dubtes si és el millor del Barça.

3. No he entès ni l'alineació d'Ezquerro en detriment de Gudjohnsen, ni el canvi de Saviola per Iniesta, que ha fet que juguessim els vint minuts claus de la segona part (del 64 al 84) amb Ezquerro en punta, i Saviola, Gudjohnsen i Eto'o a la banqueta. Avui podia haver sigut el dia ideal per a provar la parella Saviola-Guddy en punta, o provar a Guddy de mitjapunta (la posició que, diuen, és la seva) amb l'absència de Ronaldinho...però Rikjaard ha preferit tornar a donar minuts a Ezquerro perquè reconfirmès la seva inoperància, en detriment d'un Guddjohnsen que avui ha estat postergat a la situació de quart davanter del planter, just en un camp on la seva embergadura podia haver estat útil. El mateix tècnic que el va portar ha manifestat el què confia en ell. Crec que avui, definitivament, Rikjaard ha matat a Gudjohnsen. (I no me n'alegro).

4. Per últim, posats a treure a Eto'o (arriscadíssim, tal i com estaven tant el partit com la gespa), era Deco l'home a substituir?

Amb tot això, m'estic plantejant no tornar-li a demanar a Rikjaard que reflexioni i mogui jugadors. Potser és millor que posi als de sempre i com sempre... i que sigui el que Déu vulgui.

En fí...A pesar de tot, el Barça segueix líder. Però ho és, una setmana més, no gràcies a les seves victòries, sinó a les ensopegades dels seus rivals: un Sevilla i un Real Madrid que s'han convertit en els nostres millors aliats. El Sevilla, perquè es mareja cada cop que pot ser líder, i el Madrid...del Madrid parlarem un altre dia...No vull esperar, però, per donar les gràcies a un Capello que va pronosticar tres derrotes madridistes a la lliga, i ja ens ha regalat més del doble del que va prometre. Hauriem de fer-li un bon regal*.

Em deixa, però, un sabor agredolç saber que som líders gràcies a les errades rivals més que a les victòries pròpies, i que les nostres alegries ens les donin els rivals més que el nostre propi equip.

Em consolen dues idees. Primer: la tornada d'Eto'o (que lent treient-se el xandal, Déu meu!) , i la pròxima reaparició de Ronaldinho i Messi. Dos: si som líders a pesar de només haver guanyat dos dels darrers nous partits, que passarà quan guanyem tres partits seguits?

Qui no es consola és perquè no vol.

-

* Tot i que deixo al texte la frase que inicialment he escrit referent a Capello, "hauriem de fer-li un bon regal", en realitat penso que fa setmanes que li estem fent regals, perquè si el Barça hagués fet bé els deures, ara estariem a 15 punts del Madrid, i Capello ja fa temps que hauria estat destituit.

Foto: Marca.com

50 dies

L'equip s'empenya en què hagi de seguir amb el mateix discurs. Diumenge, just el dia en què el Camp Nou xiulava tècnic i jugadors per primer cop en tres anys, vaig fer un exercici d'optimisme, i vaig pronosticar que guanyariem aquesta lliga. Ja diuen que els optimistes són pesimistes mal informats. Voldria ser optimista...però la terca realitat s'empenya en tornar-me de peus a terra.

Avui el Barça tancava la primera volta a Sevilla. Empat a al camp del Betis. El campió, en la línia dels últims partits, no ha sabut guanyar al tercer pitjor equip de la lliga. I encara gràcies que ens hem endut un punt: al temps de descompte els de Luís Fernandez han pogut fer el gol de la victòria. La realitat, però, no és que hem guanyat un punt: n'hem perdut dos.

Ha estat una trista manera de tancar 50 dies que es prometien feliços.

El passat dos de desembre el Barça va aconseguir el mateix resultat que avui al camp del Levante. Un a un: idèntic resultat en un idèntic partit. Aleshores vaig escriure a aquest blog que el temps ens diria si aquell empat seria un resultat positiu o negatiu. Cinquanta-tres dies desprès ja tinc la resposta. Aquell empat, lluny de ser una excepció, es va convertir en el preludi del què hem viscut durant dos mesos.

En aquests 50 dies el Barça ha jugat set partits de lliga contra rivals de la zona mitja baixa de la taula. Era l'oportunitat perfecte de sumar 21 preciosos punts davant equips teòricament assequibles amb els que distanciar-nos dels altres equips. La realitat, però, és que el Barça només ha guanyat dos dels set partits, contra els dos cues de la lliga: a la Reial Societat per la mínima (1-0) i al Nàstic (3-0). Dels altres cinc partits, quatre empats: Levante (1-1), Atlético de Madrid a casa (1-1), Getafe (1-1) i Betis (1-1); i una derrota (Espanyol, 3-1).

Els optimistes diran que, a pesar de tot, el Barça és líder i campió d'hivern, i que durant aquest període també s'ha passat una eliminatòria de la Copa del Rei. Els pesimistes, que un dels millors Barças de la història té només un punt més que el pitjor Madrid de la història, i que en aquest període també s'ha perdut un Mundial de Clubs. Els realistes, Copa del Rei i Mundial a banda, simplement diran que a la Lliga l'equip ha sumat 10 punts dels últims 21 possibles.

Així és com ens ha anat els últims 50 dies.

I això, el que ens espera els propers 50:

• 28 de gener: Barça-Celta (Lliga)
• 31 de gener: Barça-Saragossa (Copa Rei)
• 4 febrer: Osasuna-Barça (Lliga)
• 11 febrer: Barça-Racing (Lliga)
• 18 febrer: Valencia – Barça (Lliga)
• 21 febrer: Barça – Liverpool (Champions)
• 25 febrer: Barça – Athlétic (Lliga)
• 28 febrer: Saragossa – Barça (Copa Rei)
• 03 març: Sevilla – Barça (Lliga)
• 06 març: Liverpool – Barça (Champions)
• 11 març: Barça - R. Madrid (Lliga)

Veient el que estem veient, no sembla fàcil, oi? Tenim 50 dies per recuperar el que en 50 dies no hem sabut guanyar. 50 dies per redreçar els 50 dies per oblidar. 50 dies.

Foto: As.com

Esperant a Eto'o

Ha estat com un mal dia a l'oficina. Ho intentes, t'esforces, et concentres...però no et surt res, tot se posa en contra, et creixen els nans, no trobes la inspiració...i te n'adones que avui no és el teu dia. Acabes pensant que necessites parar, descansar i desconnectar, per tornar un altra dia més frec i tornar-ho a intentar.

El Barça ho ha intentat. Ha demostrat tenir ganes d'agradar a l'afició, de guanyar, de demostrar que és capaç de superar la derrota del Mundial de Clubs. Ha demostrat tenir ganes. Però ha demostrat que no està en bon moment. Que està físicament cansat. Que nota les absències. Perquè ha volgut però no ha pogut. No li ha sortit gairebé res. I ha acabat empatant a un al Camp Nou davant l'Atletico de Madrid, la bèstia negra de l'era Rikjaard, que s'ha tornat a endur dos valiosos punts del Camp Nou.

No és fàcil jugar contra l'Atlético. Un equip històric, etern aspirant a tot, forjat de grans jugadors que gairebé sempre rendeixen per sota de les seves possibilitats, però que es creixen en els grans partits. Especialment contra el Barça. Avui, no ha fet res de l'altre món, però ha sapigut jugar les seves cartes. Ben situat al camp, ha defensat bé, ha neutralitzat els punts claus del Barça, i ha aprofitat a la contra la seva oportunitat.

A la primera part el Barça ha tingut fins a un 70% de posessió de pilota i s'han creat ocasions. Però no s'han sabut aprofitar. Ha faltat gol. Només Ronaldinho, en l'excel·lent execució d'una falta, ha sabut trencar la teranyina blanc-i-vermella. Ja porta dotze gols a la lliga. Tot i no estar al seu millor nivell, ha tornat a donar un puntet.

A la segona part, i especialment després del gol de l'Atlético (és preocupant l'elevat nombre de gols que ens fan a la contra), el Barça ha mostrat les seves carències. Moltes ganes però poques idees. Molta possessió però poques ocasions. I molta carència física. Era una nit freda i semblava que ningú tenia idees. I quan les teniem, no hi havia davanter centre que les ressolgués.

Guddjohnsen, en el pitjor partit que ha fet com a blaugrana, ha estat substituit a falta de més de vint minuts. És curiós que l'islandés és qui menys s'hagi sabut aclimatar a la gelida nit. El seu substitut, però, no ha millorat res. Perquè sorprenentment Rikjaard no ha escollit Saviola en una nit que semblava dissenyada pel pibito. Ha sortit Ezquerro, que ha tornat a gaudir de vint minutets per tornar a demostrar que no és jugador per al Barça. Per molt simpàtic, treballador i disciplinat que sigui, és una llàstima que la seva plaça no estigui ocupada per un jove del planter que podria disposar d'oportunitats per anar-se fomant i, a part de cobrar bastant menys, segurament no ho faria pitjor.

El Barça ha ensopegat. Ha perdut dos punts al Camp Nou, i ha tornat a deixar la sensació d'estar lluny del seu millor nivell. I compte amb el proper repte. El 7 de gener ens espera el Getafe de Schuster, al que haurem d'enfrontar-nos sense Deco ni Ronaldinho, sancionats amb targetes. Tots dos estaven apercebuts, i tots dos han estat amonestats. Avui no hem estat llestos ni amb això.

Encara queda molta competició, però ara ja trobo molt a faltar els absents. Ara ja sí, urgeix que Eto'o es recuperi lo abans possible per tornar-li a donar un tomb a aquest equip. Jo ja faig el compte enrera esperant al camerunés.

PD: El Barça de bàsquet ha guanyat d'un punt a la pista del Benetton de Treviso, i segueix una bona línia a la Eurolliga. Algú entèn alguna cosa?

La història ho dirà

Crec que va ser l'escriptor valencià Ferran Torrent qui va dir que Valencia es una ciutat que sempre s'ha mirat a Madrid i a Barcelona sense saber del tot quin dels dos models triar. El futbol, metàfora de la vida, és un exemple. Valencia té dos clubs de futbol. Dos històrics. Tots dos a primera divisió. I tots dos històricament enemistats, tant a nivell de clubs com d'aficions. L'un és el Levante Unión Deportiva. Va ser fundat l'any 1909, i vesteix de blaugrana, exactament igual que el Barça. L'altre es el Valencia Club de Futbol, fundat l'any 1919, i que vesteix íntegrament de blanc, exactament igual que el Real Madrid.

Valencia va reproduir a nivell local la rivalitat entre blancs i blaugranes que hi havia a nivell estatal. Però en realitat la rivalitat Levante-Valencia ha estat molt escassa. El Levante només ha pogut jugar 4 temporades a primera divisió,passant-se casi tota la seva vida a les categories inferiors (34 temporades a segona, 12 a segona B i 16 a tercera). El Levante només ha aconseguit un títol en tota la seva història: la Copa de la España Libre, única competició disputada durant la Guerra Civil Española en el bandol republicà, i el millor que ha fet a la primera divisió va ser quedar en desena posició a la temporada 1963-64.

Durant un grapat d'anys el Valencia també va ser un equip secundari que fins i tot va transitar per la segona divisió. I com que els valencians no podien optar a celebrar títols es van vincular emocionament a Barça o Madrid per traslladar la rivalitat Valencia-Levante davant el televisor.
Cada afició animava a l'equip que lluia els colors del seu propi equip.

Johan Cruyff va captar la vinculació que hi havia entre Levante i Barça: l'any 1981 va fitxar pels blaugranes valencians. Va dir que fitxava pel Levante perquè vestia de blaugrana i perquè era com el Barça de Valencia.

Són les dades de la història. Una història que parla d'una relació amable entre Barça i Levante, que s'han enfrontat en només 7 partits oficials de lliga. El Barça n'ha guanyat 4 , dos s'han empatat, i el Levante ha guanyat un (quin un, però! va guanyar per 5 a 1, el millor resultat de la història del Levante a primera divisió). El penúltim record d'aquesta relació era molt maco per als dos equips. Va ser un empat a un al camp del Levante la temporada 2004-2005 que va servir perquè el Barça cantés l'alirón de campió de lliga sense derrotar a un Levante al que un punt li anava de meravella en la seva lluita per evitar el descens. Va ser un partit fraternal entre dos equips que senten els mateixos colors, amb aquells cinc minuts finals de passades Puyol-Marquez-Marquez-Puyol sense que el Barça volgués passar de mig camp i amb el Levante sense pressionar mentre la grada cridava "que se besen que se besen".

Aquell dia els jugadors del Levante van sortir contents del camp perquè pensaven que amb l'empat els seria suficient per evitar el descens. La història, desprès, va dir que no.

Avui ha passat a la història l'últim capítol d'aquesta relació fraternal. La història dirà que ambdòs equips van empatar a un. Repartiment de punts en un partit del què ningú en surt ferit.

El Barça arribava líder, amb 30 punts, i havent encadenat cinc victòries consecutives. El Levante, quinzé, amb 15 punts. El Barça era, tot i les baixes, clarament favorit per guanyar a un camp on el Madrid aquest any havia guanyat per golejada. Però la història dirà que el Barça va jugar sense Ronaldinho, reservat pel pertit de dimarts contra el Werder Bremen, perquè aquest partit era l'important de la setmana. Dirà que primer va marcar el Barça amb un golàs de falta de Deco, un dels millors homes del partit. Que Valdés va fer un partidàs. Que el Barça va controlar més o menys el partit a la primera part, però va ser desarbolat a la segona per l'empenta, la lluita i la garra de l'equip local, que va marcar un just empat.

Avui tots els jugadors han marxat més o menys satisfets amb l'empat. Els del Levante, perquè sempre és bó puntuar contra el Barça. Els del Barça, perquè lo important avui era sumar (la lliga és molt llarga), i mantenir els efectius intactes per a dimarts.

Demà llegirem opinions per a tots els gustos. Que el Barça va merèixer guanyar. Que va merèixer perdre. Que un punt es bó, tenint en compte que el partit realment important és el de dimarts contra el Werder Bremen. Que un punt és dolent, perquè el Sevilla demà ens pot igualar a la classificació, i el Madrid es pot posar a un punt. Que Rikjaard va fer bé en reservar Ronaldinho. Que no va fer bé, perquè en camps com aquest és on es guanyen les lligues. Que, tenint en comptes les baixes, s'ha de valorar l'empat. Que una plantilla com la del Barça hauria de tenir recursos suficients per guanyar al Levante, a pesar de les baixes, i a pesar de que dimarts hi hagi un partit tant important. Que així està bé: un puntet per a cadascún, ningú malferit, i tots a pensar en els proper partits, que són els realment importants...

Qui tindrà la raó? Ha estat bó l'empat d'avui?...la història ho dirà.

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?