15 dies sense futbol !!!

Arriba el Nadal i els futboleros ens quedem sense futbol. Fins després de reis no tornarem a gaudir del nostre passatemps favorit. 15 dies sense futbol!

La primera reacció és d'incertessa. Què farem els caps de setmana? De què discutirem al bar? De què escriurem al blog?

Analitzo la situació amb calma (és un tema preocupant, que m'obliga a una profunda reflexió), i veig les coses d'una altra manera.

El Barça va jugar el seu primer partit oficial d'aquesta temporada el 17 d'agost (Supercopa d'Espanya contra l'Espanyol). En quatre mesos, 120 dies, ha disputat 29 partits oficials corresponents a 8 competicions diferents. Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa, Copa Catalunya (final corresponent a la temporada anterior), Copa del Rei, Mundial de Clubs i Joam Gamper. Un promig d'un partit cada 4,13 dies. 15 partits els ha disputat al CampNou, i 14 fora de casa, a llocs tant dispars com Mónaco, Madrid, Londres, Sofia, Bilbao, La Corunya o Yokohama.

A més, els jugadors internacionals han tingut altres compromissos. Espanya, per exemple, ha disputat quatre partits en aquests quatre mesos: tres oficials (amb desplaçaments a Irlanda del Nord i Suècia) i un amistós.

Això significa que un titular del Barça internacional amb Espanya, com Puyol per exemple, ha tingut 33 compromissos futbolístics en 120 dies: un partit cada 3,6 dies de promig.

I tot això, ho han hagut de jugar desprès d'un estiu de mundial que es va disputar només acabar la temporada anterior, amb pocs dies de descans, i amb una pretemporada deficient en la que va haver poc temps de fer una bona posada a punt per culpa de la gira asiàtica.

No és d'estranyar que, en aquests quatre primers mesos de temporada, les lesions dels futbolistes hagin estat constants. Més de 15 trencaments de lligaments creuats del genoll a la primera divisió espanyola. Tots els equips han patit els efectes de la plaga. Rikjaard ha vist com se li trencaven, un darrera l'altre, jugadors com Eto'o, Messi, Saviola, Edmilson, Zambrotta, Thuram...i això per citar només els afectats per les lesions més greus. Si afegim els que han patit sobrecàrreges, contractures musculars, etc...pràcticament hauriem de citar tota la plantilla.

El ritme d'aquests propers mesos, però, només ha estat un aperitiu comparat amb el què ens espera. Quan retorni el futbol, al Barça li espera jugar la fredolera de 7 partits en 20 dies, entre el 7 i el 27 de gener, només entre Lliga i Copa del Rei. Un promig de partit cada 2,85 dies.

El pobre Rikjaard, veient el brutal calendari que tenia l'equip, va intentar dosificar l'esforç dels jugadors implantant rotacions des de principi de temporada. I va ser criticat per tota mena d'aficionats, periodistes i opinadors. Tot i així es van anar trencant els jugadors. I els que han tingut la sort de no lesionar-se i disputar gairebé tots els partits, com Ronaldinho, han vist premiat el seu esforç amb constants crítiques per no rendir sempre el màxim, tot i que en només quatre mesos hagi batut ja tots els seus registres personals, havent fet 16 gols: dotze gols a la lliga, dos a la Champions, un al Mundial de Clubs, i un al Gamper.

I és que l'exigència dels aficionats és insaciable. Tots volem sempre veure els nostres equips al màxim; guanyant i, a més, jugant bé. És just? És possible aconseguir-ho amb aquests calendaris?
Analitzant a fons el tema, la idea d'estar quinze dies sense futbol gairebé em sembla fantàstica. Donarà temps a que els jugadors descansin, es recuperin de lesions, i que tots els que formem part de l'entorn (aficionats, periodistes, directius...) tinguem temps per agafar la distància necessària que ens permeti reflexionar des d'una certa perspectiva.

Estaría bé que els responsables dels clubs i de les competicions també aprofitessin per a reflexionar. I que arribessin a la conclusió de que no es pot mantenir aquest ritme. Ni tant sols pot fer-ho un equip com el Barça, que té una de les millors plantilles del món. ¿De que serveix jugar tants partits si, per culpa de la sobrecàrrega, el cansament i les lesions els artistes no poden rendir al seu màxim nivell? ¿No ens estarem carregant el circ per culpa de voler-lo exprèmer massa?

Imaginem-nos un teatre que, per voler recaptar el màxim, programes tres sessions diàries. ¿No creieu que els actors acabarien rendint menys i, a la llarga, acabarien carregant-se l'espectacle?

És cert que hi ha lesions imprevisibles. Però també és cert que unes altres són evitables. I que amb un calendari coherent hi haurien menys lesions, els jugadors estarien més en forma, i veuriem, tots, millors espectacles.

Creieu que els aficionats del Getafe estaran realment contents que el Barça els visiti sense Ronaldinho, Deco, Eto'o i Messi? Creieu que els aficionats compraran aquest partit per pay per view igual que si poguessin jugar els quatre cracs?

Jo, per molt culé i futbolero que sigui, preferiria veure al Barça cada set o deu dies, i no cada tres, però veure'l bé. Amb uns jugadors descansats, i un equip realment preparat per rendir al màxim nivell.

Però perquè això sigui possible, el primer seria una seriosa (i traumàtica per alguns) reorganització de totes les competicions, que inclogués una reducció dels equips participants. És preferible amputar per seguir vivint que morir sencer.

Per què no es digui que critico sense proposar, als propers articles seguiré tractant aquest tema, i proposaré com sería, per a mí, una utòpica temporada ideal.

Mentrestant, alegrem-nos de tenir 15 dies sense futbol!!!

Vergonya

La passada matinada centenars d'aficionats del Recreativo de Huelva es dirigien a Madrid per veure com el seu Recre, per primer cop en molts anys, jugava al Santiago Bernabeu. Un terrible accident de trànsit ha segat de cop la il·lusió. Un dels busos on viatjaven els aficionats han patit un terrible accident amb resultat de 4 aficionats morts i 35 ferits, 14 d'ells greus.

Una terrible commoció ha sacsejat Huelva, Andalusia, i l'Espanya futbolística sencera. Tothom es pot imaginar-se, més o menys, l'impacte que causa una notícia així. Però només els qui hem patit de prop la tràgica, inesperada, traumàtica i repentina mort d'un ésser estimat per culpa d'un puto accident de trànsit sabem realment l'immens, profund, trencador, desgarrador dolor que causa, en un mateix, i en tots els que t'envolten.

Són situacions que canvien la visió de la vida. No és un tòpic. Relativitzes les coses. Te n'adones realment el QUÈ val i el què no val la pena. I te n'adones QUI val la pena i qui no val la pena. Reconeixes lo autèntic i lo superflu. Distingeixes lo substancial de lo accessori. I poses cada cosa al seu lloc.

Jo vaig donar les gràcies al futbol per les distraccions que em va donar. Pels mals pensaments que em va treure del cap. Perquè em va fer somriure en moments en què només tens ganes de plorar. Però, en el fons, saps perfectament que tot és fals. Què el futbol no és la vida. No és el més important. Ni lo segon més important. Ni lo tercer. Ni lo cinquanté més important. Que només és una bonica distracció que ens inventat per sobreportar la quotidianitat. Que és una distracció de la vida. Un circ. Però que no és la vida.

Avui, havent conegut la tràgica mort de quatre aficionats, i amb 35 ingressats a l'Hospital, els jugadors del Recreativo no volien disputar el seu partit al Bernabeu. A pesar de la il·lusió que els feia el partit fa només 48 hores, aquest matí no tenien forces. No tenien forces els jugadors, ni els aficionats, ni els directius del Recre. En una ciutat tant petita com Huelva, de 140.000 habitants que gairebé cabrien tots al Camp Nou, una notícia aíxí és com un terratrèmol.

Evidentment, el Real Madrid, en un gest que l'honra, s'ha posat a disposició del club andalús, i s'ha mostrat partidari de no disputar el partit. La Lliga de Futbol Professional, com és lògic, ha dit que cap problema: que estava d'acord en què se suspengués el partit. Hi havia suficients dates com perquè és jugués d'aquí a unes setmanes.

Incomprensiblement, un parell de fills de putes de la Federación Española de Futbol han decidit que el partit s'havia de jugar. A pesar dels 4 morts, dels 35 ferits ingressats a un hospital, i de que tant el Recreativo com el Real Madrid i la Lliga de Futbol Professional s'havien posat d'acord en suspendre...a pesar de tot, un parell de fills de putes de la FEF, amb el president Angel María Villar al capdavant, han decidit que el partit es jugava. Que s'havia de jugar, literalment, "por el bien del futbol".

Feia temps que el futbol no em causava tanta indignació. Ni un penal no assenyalat. Ni un títol no guanyat. Ni un gol fallat. Ni un títol individual mal atorgat...¿com es pot decidir, en una situació com aquesta, que un partit s'ha de jugar, "por el bien del futbol"? I el bé de les famílies de morts i ferits? I el bé dels sentiments dels aficionats? I el bé de la dignitat humana? Tant inhumà s'ha tornat el circ del futbol?

La tristor, vergonya i indignació s'ha tornat al cap d'unes hores en decepció. Perquè no s'han negat a jugar els directius del Recre? Perquè no s'han negat a jugar els jugadors? Tant se val el que digués la Federació!!! Tant se val l'amenaça de sancions!!! Quatre persones han mort perquè estaven passant-se tota la nit a la carretera quan t'estaven venint a animar!!! Han mort amb la bufanda del Recre al coll!!! Què importa una sancíó!!! Quan estareu disposats a fer vaga? Quan el club us degui dues pagues? Perquè no han anat tots els clubs a la vaga? Tant inhumà és el futbol? Tant inhumana s'està tornant la societat?

El de menys del què avui ha passat ha estat el 0-3 que hi ha hagut al partit. Em nego a comentar el resultat. En aquestes circumstàncies, què importa? D'altra banda, no ens enganyem. Amb aquestes circunstàncies, uns jugadors adolorits obligats a jugar han guanyat 0-3 al Bernabeu com haurien guanyat 0-3 al Camp Nou o a Stamford Bridge. La força que dona la barreja de dolor i sentiment d' injustícia és insuperable. Força momentània. Perquè ara mateix, acabat el circ del partit, segur que els jugadors, directius i aficionats del Recreativo de Huelva ja han tornat a la realitat.

Recordaran la històrica golejada d'avui tota la vida. Però segur que la recordaran com la golejada del partit que mai s'hauria hagut de jugar.

Això és molt seriòs

Em sembla gravíssim el tema que ha destapat avui el diari francés Le Monde (http://www.lemonde.fr/web/article/0,1-0@2-3242,36-842871,0.html). En una informació signada pel periodista Stéphane Mandard es parla dels serveis que quatre equips de futbol espanyol (Barça, Real Madrid, Valencia i Betis) rebien d'Eufemiano Fuentes, el metge principal inculpat en la "Operación Puerto", la major trama de dopatge descoberta al ciclisme, i a l'esport professional en general.

És un tema seriossísim que, espero, donarà molt que parlar en els propers dies. I dic espero perquè, precissament perquè sóc futbolero i culé, vull que se sàpiga tota la veritat. Una acusació d'aquest estil no pot caure en l'oblit. No vull que els mitjans espanyols amaguin el cas amb una catifa, com probablement desitji algun directiu en aquests moments. Vull, precissament perquè sóc futbolero i culé, que els mitjans acompleixin amb la seva obligació periodística: descobrir la veritat, tota la veritat, sense fer el joc a ningú.

Em cuidaré molt de fer judicis de valor sobre un assumpte del què encara tenim molt poques dades. Necessitarem més informació i temps per fer-nos una veritable composició de lloc. D'entrada, però, sí que he de reconèixer que tinc unes primeres sensacions inquietants.

Les sensacions són que Le Monde és una publicació molt seriossa. No és un diari sensacionalista. És un mitjà molt rigurós i acreditat que no publica qualsevol cosa. Quan publica alguna cosa és perquè té les notícies ben contrastades. La notícia, d'altra banda, va signada per un periodista que no és un becari al diari. I els periodistes sabem que quan una informació d'aquest tipus va signada és perquè el periodista està molt però que molt segur del que diu. I aquest periodista, insisteixo, no és un becari. És el director adjunt d'esports del diari. Un periodista solvent que treballa a un dels mitjans més prestigiosos, no de França, sinó del món.

M'inquieta pensar que pugui ser veritat que hi hagi dopatge al futbol, l'únic gran esport on (cas Maradona a part) no han esclatat grans escandols de dopatge.

M'inquieta recordar aquelles paraules del president de l'Athletic de Bilbao quan, referint-se al cas Gurpegi, deia que allò és injust perquè no era un cas aillat al futbol espanyol.

M'inquieta pensar que pot ser verosímil la informació que relaciona a Eufemiano Fuentes i al Barça. Si no m'equivoco, en l'entrevista que fa pocs mesos li va fer José Ramón De la Morena a Eufemiano Fuentes a "El Larguero" de la Cadena Ser, el propi Fuentes va relatar que fa uns anys havia rebut una oferta del Barça de Núñez per convertir-se en el cap dels serveis mèdics, i que va rebutjar l'oferta tot i ser molt quantiosa, però que quan algun club li requeria els seus serveis, els donava com a qualsevol altre client. Em va sorprendre que, als dies següents, cap mitja de comunicació es fes ressó d'aquelles declaracions.

M'inquieta pensar que puguin ser veritat les informacions que apunten que la repentina desaparició de la secció de ciclisme del Barça va tenir a veure amb el descobriment d'alguns casos de dopatge.

M'inquieta que quan avui el diari Le Monde li ha preguntat a Eufemiano Fuentes sobre les seves relacions amb el Madrid i amb el Barça, Fuentes no les hagi negat, i s'hagi limitat a respondre amb aquesta reveladora frase: "M'han amenaçat de mort. M'han dit que si deia certes coses la meva família i jo podríem tenir greus problemes. M'han amenaçat tres vegades i no m'amenaçaran una quarta vegada".

Tant Barça com Madrid, Valencia i Betis han declarat oficialment no tenir ni haver tingut cap relació amb Eufemiano Fuentes. El Barça, a més, ha dit que "es reserva les mesures legals que consideri convenients en defensa dels seus interessos". Com que estic convençut que el Barça no menteix i juga net, espero que demà mateix posi una querella contra Le Monde i contra el periodista que ha signat la notícia. Posar una querella, que obligarà a que un jutge investigui el cas a fons, és la millor manera de demostrar que no es té por a cap investigació judicial, i de que el club és el primer interessat a demostrar que la lliga i la champions de l'any passat no estan tacades. Que així sigui. Perquè això és molt seriòs.

Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.