Saviola

Publica aquesta tarda la web del diari Sport "¡Saviola será baja entre un mes y un mes y medio! ". És curiós la de voltes que dona la vida. Aquest mateix diari que fa unes setmanes titulava en portada, i amb lletres de gran tamany, "Se queda por la pasta", ara es lamenta per la baixa de Saviola, que no podrà tornar-se a vestir de blaugrana fins a finals d'any.

I és que no m'estranya que ara la molts tremolin per la baixa de Saviola. Perquè aquest jugador que segons Txiki Begiristain "no té nivell per a jugar al Barça" (ho va dir el passat estiu) i a qui fa tres anys que el directir tècnic li busca desesperadament equip, resulta que ara és un jugador clau. Com ahir, que ho va ser.

Perquè Saviola ahir va saltar al camp al minut 67, amb empat a un al marcador. I en els només 23 minuts que va estar al camp va fer el següent: 1) va fer la jugada que va provocar l'expulsió de Milito i que va tornar a equilibrar les forces al camp, 2) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho fes el 2 a 1, i 3) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho llencés al travesser aquella pilota que 4) ell mateix es va encarregar de rematar i convertir en el 3 a 1. Abans, fins i tot havia tingut temps de 5) rematar al travesser una pilota. Tot això en 23 minuts. I això només són els fets i dades objectius. Després podem parlar de les impressions subjectives. Crec que Saviola va ser capaç de revolucionar el partit, contribuir a que s'encengués el Camp Nou, dotar de rapidessa i verticalitat a l'atac blaugrana, i portar de corcoll a la defensa del Saragossa. Tot això en 23 minuts. Deu n'hi dó no? Déu n'hi dó per algú que no té nivell per a jugar al Barça!

Després d'això, he sentit que el tècnic Frank Rikjaard ha dit avui que "Saviola és una persona que cau molt bé al Camp Nou". Aquest ha estat el millor elogi que ha rebut Saviola. Que "cau molt bé al Camp Nou". Com venen fent tots els dirigents de Can Barça des de fa mesos, des del president a l'entrenador passant per Director Esportiu, el millor que s'ha dit de Saviola, la seva virtut més destacada és que "cau molt bé al Camp Nou".

Ni Laporta ni Txiki ni Rikjaard volen recordar els 17 gols que, jugant de segon punta, Saviola va marcar a la Lliga 2001-2002. Ni els 13 que va fer a la Lliga 2002-2003. Ni els 14 que va marcar a la lliga 2004-2005, a la primera temporada de tots tres al Camp Nou. Tots tres van condemnar Saviola pel gran pecat del seu representant de, senzillament, voler respectar un contracte firmat. Cap dels tres vol que es recordi la quantitat de milions que s'han gastat les darreres dues temporades en substituts de Saviola, tot i ja tenir al pibito al planter: Larsson, Maxi López (6 milions d'euros de fitxatge), Ezquerro i Guddjohnsen (15 milions d'euros). Cap dels tres vol que es demostri, amb dades a la mà, que Saviola ha marcat amb el Barça més gols que tots els seus substituts.

Maxi López no va fer cap gol a la lliga, ni a la temporada 2004-2005 ni a la 2005-2006.

Larson va fer tres gols a la lliga 2004-2005 (la de la seva lesió) i 10 a la 2005-2006.

Ezquerro va fer dos gols a la temporada 2005-2006. La millor xifra golejadora de tota la seva carrera van ser 11 gols en 32 partits disputats amb l'Athletic de Bilbao la temporada 2004-2005.

Guddjohnsen, de moment, porta dos gols en set partits de lliga aquesta temporada, després d'haver jugat 373 minuts en el que va de lliga. Vaja, la mateixa quantitat de gols que Saviola, que ha jugat 174 minuts.

Són dades que no he vist publicades a cap diari esportiu. Les he hagut de recopil·lar directament de la web de la Liga de Futbol Professional. I és que difícilment veurem a l'Sport o al Mundo Deportivo unes estadístiques tant demolidores que no deixen massa ben parats ni a Rikjaard, ni a Txiki ni a Laporta. És molt difícil reconèixer errades pròpies. El màxim que els hem sentit dir és que "Saviola és molt estimat per l'afició".

No m'extranya. L'afició no és tonta. I sap que Saviola sí serveix per a jugar a aquest Barça, encara que sigui com a segona punta. Per sortir als segons temps. Per veure'l 23 minuts.

Ara Saviola s'ha lesionat, i ho lamenten. Clar. Amb la baixa d'Eto'o ja es parla de la possibilitat d'haver de fitxar al mercat d'hivern. I tremolen. Perquè després de les anteriors experiències, només faltaria que el nouvingut, el que considerin que sí mereix jugar al Barça, torni a presentar uns números pitjors que els del pibito. Perquè, aleshores, ¿com podrien justificar Laporta, Txiki i Rikjaard la marxa del pibito el proper estiu?

Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.

No pot ser veritat

Ho he vist a gairebé tots els telenotícies d'aquest migdia, però no pot ser veritat. Eren el president del Barça, Joan Laporta, i el de Convergència i Unió, Artur Mas, prenent un refresc, aquest matí, a una terrassa de la Rambla Catalunya. Tots dos solets, i vestits amb roba "casual" com si fossin dos amics que tranquil·lament esmorzen.

Però en realitat ni estaven sols ni era un acte privat. No només estaven a la vista de tothom, i a un dels carrers més concorreguts de Barcelona, sinó que estaven envoltats de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans de comunicació catalans, convocats per CiU com si d'un acte més de campanya es tractés. De manera que Mas i Laporta han convertit el vermut en un acte públic, i els periodistes, és clar, els han preguntat si aquest piscolabis s'havia d'entendre com un recolzament explícit de Laporta a la candidatura de Mas a la Presidència de la Generalitat.

Ho he vist. I ho he sentit. Però no pot ser veritat. Deu haver estat un somni. Em deu haver agafat la son abans de dinar. Perquè no pot ser veritat que el President del Barça hagi donat explícitament suport a un dels candidats a la Presidència de la Generalitat a tres dies de les eleccions. No, això no ha passat mai.

Perquè tot i que Laporta (a qui vaig votar el 2003) hagi comès diverses ficades de pota durant el decurs del seu mandat, segur que no ha fet una cosa així. Una cosa és baixar-se els pantalons a l'aeroport als pocs mesos d'haver estat elegit president. Una altra cosa seria comprometre la independència del club d'aquesta manera, i ara que ja té una certa experiència presidencial.

No pot ser veritat. Perquè Laporta sap que és famós, però que no és per les seves habilitats artístiques sinó pel càrrec que ocupa. Sap que ell no és un cantant, un pintor o un arquitecte lliure de dir i fer el què vulgui. Ell sap que és el representant, el portantveu de milers de persones que li han delegat una tasca: presidir el Barça: la institució social més relevant de Catalunya. Més que un club de futbol.

I Laporta sap que ni tant sols és l'amo ni el màxim accionista d'un club. Sap que els amos són més de 150.000 persones de tots els colors polítics. I que tant se val d'on venim, si del sud o del nord, perquè una bandera ens agermana. Ell ho sap. I que ha estat elegit democràticament per defensar, durant un període de temps concret, a tots els socis. Siguin de la ideología que siguin. Perquè Laporta sap que entre l'enorma massa social del club, i entre els seus propis votants, n'hi ha votants de CiU. I del PSC. I D'ERC. I d'IpC-Verds. I del PP. I fins i tot d'altres partits sense representació parlamentaria. Per això, el què he vist avui no pot ser veritat.

Fa temps que les males llengües parlen de les ambicions polítiques de Laporta. I fins i tot ell les ha alimentat en alguna ocasió. Però una cosa és la rumorología, i una altra cosa seria fer-se la foto amb el candidat d'un partit a tres dies d'unes eleccions. No pot ser veritat.

És cert que Artur Mas va voler que tots els mitjans el fotografiessin aquest estiu mentre firmava en favor de la candidatura de Laporta durant el procés electoral. Però Laporta sap que una cosa és el què pots fer quan ets candidat, i una altra el què pots fer quan ets president. Ell ho sap. Per això, no pot ser veritat.

És cert que, des que és president, Laporta s'ha significat per subratllar el caràcter catalanista i nacionalista del club. Però una cosa és defensar unes senyes d'identitat centenàries del club, compartides per la gran majoria de la massa social, i una altra cosa és fer gestos partidistes en benefici d'un partit concret, sigui el que sigui. Per això, no pot ser veritat.

I, a més, Laporta sap millor que ningú que un gest com aquest no beneficiaria el més mínim el club. Al contrari. Podria, potser, beneficiar-lo a ell de cara a una hipotètica i futura carrera política (que tampoc ho tinc clar), però segur que mai no beneficiaria el club al que representa. I sé que Laporta mai avantposaria els seus interessos personals als interessos del club. Per això, no pot ser veritat.

A més, Laporta sap perfectament que el repte institucional del FC Barcelona ara mateix no té a veure amb la Generalitat, sinó amb l'Ajuntament de Barcelona. És el consistori barceloní, governat pel tripartit de PSC+ERC+IpC-Verds, qui ha d'aprovar el projecte d'ampliació del Camp Nou i de remodelació i requalificació de tots els terrenys adjacnts. I Laporta és massa intel·ligent com per saber que no es pot enemistar gratuïtament amb PSC, ERC i IpC-Verds i els seus milers i milers de votants. Per això, no pot ser veritat.

I no pot ser veritat perquè, que se sàpiga, Laporta no li deu res a Convergència i Unió. CiU no el va portar a la presidència del Barça, ni el va ajudar a aconseguir el suport empresarial necessari per a optar a la presidència del Barça. Ni va intervenir perquè el Tribunal Català de l'Esport aturés l'amenaça d'inhabilitació que aquest estiu pesava sobre Laporta. Que se sàpiga, res de tot això va passar. Per això, lo d'avui tampoc no pot ser veritat.

En definitiva, Laporta sap que el Barça ha estat i ha d seguir sent una institució compromessa amb Catalunya, però independent de tota força política. Ho ha dit en moltes ocasions. I ell no menteix. Per això, tot el què he vist, definitivament no pot ser veritat.