Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges

dissabte, de febrer 03, 2007

Terroristes al futbol


La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?
Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?
¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?
Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

dissabte, d’octubre 28, 2006

No pot ser veritat

Ho he vist a gairebé tots els telenotícies d'aquest migdia, però no pot ser veritat. Eren el president del Barça, Joan Laporta, i el de Convergència i Unió, Artur Mas, prenent un refresc, aquest matí, a una terrassa de la Rambla Catalunya. Tots dos solets, i vestits amb roba "casual" com si fossin dos amics que tranquil·lament esmorzen.

Però en realitat ni estaven sols ni era un acte privat. No només estaven a la vista de tothom, i a un dels carrers més concorreguts de Barcelona, sinó que estaven envoltats de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans de comunicació catalans, convocats per CiU com si d'un acte més de campanya es tractés. De manera que Mas i Laporta han convertit el vermut en un acte públic, i els periodistes, és clar, els han preguntat si aquest piscolabis s'havia d'entendre com un recolzament explícit de Laporta a la candidatura de Mas a la Presidència de la Generalitat.

Ho he vist. I ho he sentit. Però no pot ser veritat. Deu haver estat un somni. Em deu haver agafat la son abans de dinar. Perquè no pot ser veritat que el President del Barça hagi donat explícitament suport a un dels candidats a la Presidència de la Generalitat a tres dies de les eleccions. No, això no ha passat mai.

Perquè tot i que Laporta (a qui vaig votar el 2003) hagi comès diverses ficades de pota durant el decurs del seu mandat, segur que no ha fet una cosa així. Una cosa és baixar-se els pantalons a l'aeroport als pocs mesos d'haver estat elegit president. Una altra cosa seria comprometre la independència del club d'aquesta manera, i ara que ja té una certa experiència presidencial.

No pot ser veritat. Perquè Laporta sap que és famós, però que no és per les seves habilitats artístiques sinó pel càrrec que ocupa. Sap que ell no és un cantant, un pintor o un arquitecte lliure de dir i fer el què vulgui. Ell sap que és el representant, el portantveu de milers de persones que li han delegat una tasca: presidir el Barça: la institució social més relevant de Catalunya. Més que un club de futbol.

I Laporta sap que ni tant sols és l'amo ni el màxim accionista d'un club. Sap que els amos són més de 150.000 persones de tots els colors polítics. I que tant se val d'on venim, si del sud o del nord, perquè una bandera ens agermana. Ell ho sap. I que ha estat elegit democràticament per defensar, durant un període de temps concret, a tots els socis. Siguin de la ideología que siguin. Perquè Laporta sap que entre l'enorma massa social del club, i entre els seus propis votants, n'hi ha votants de CiU. I del PSC. I D'ERC. I d'IpC-Verds. I del PP. I fins i tot d'altres partits sense representació parlamentaria. Per això, el què he vist avui no pot ser veritat.

Fa temps que les males llengües parlen de les ambicions polítiques de Laporta. I fins i tot ell les ha alimentat en alguna ocasió. Però una cosa és la rumorología, i una altra cosa seria fer-se la foto amb el candidat d'un partit a tres dies d'unes eleccions. No pot ser veritat.

És cert que Artur Mas va voler que tots els mitjans el fotografiessin aquest estiu mentre firmava en favor de la candidatura de Laporta durant el procés electoral. Però Laporta sap que una cosa és el què pots fer quan ets candidat, i una altra el què pots fer quan ets president. Ell ho sap. Per això, no pot ser veritat.

És cert que, des que és president, Laporta s'ha significat per subratllar el caràcter catalanista i nacionalista del club. Però una cosa és defensar unes senyes d'identitat centenàries del club, compartides per la gran majoria de la massa social, i una altra cosa és fer gestos partidistes en benefici d'un partit concret, sigui el que sigui. Per això, no pot ser veritat.

I, a més, Laporta sap millor que ningú que un gest com aquest no beneficiaria el més mínim el club. Al contrari. Podria, potser, beneficiar-lo a ell de cara a una hipotètica i futura carrera política (que tampoc ho tinc clar), però segur que mai no beneficiaria el club al que representa. I sé que Laporta mai avantposaria els seus interessos personals als interessos del club. Per això, no pot ser veritat.

A més, Laporta sap perfectament que el repte institucional del FC Barcelona ara mateix no té a veure amb la Generalitat, sinó amb l'Ajuntament de Barcelona. És el consistori barceloní, governat pel tripartit de PSC+ERC+IpC-Verds, qui ha d'aprovar el projecte d'ampliació del Camp Nou i de remodelació i requalificació de tots els terrenys adjacnts. I Laporta és massa intel·ligent com per saber que no es pot enemistar gratuïtament amb PSC, ERC i IpC-Verds i els seus milers i milers de votants. Per això, no pot ser veritat.

I no pot ser veritat perquè, que se sàpiga, Laporta no li deu res a Convergència i Unió. CiU no el va portar a la presidència del Barça, ni el va ajudar a aconseguir el suport empresarial necessari per a optar a la presidència del Barça. Ni va intervenir perquè el Tribunal Català de l'Esport aturés l'amenaça d'inhabilitació que aquest estiu pesava sobre Laporta. Que se sàpiga, res de tot això va passar. Per això, lo d'avui tampoc no pot ser veritat.

En definitiva, Laporta sap que el Barça ha estat i ha d seguir sent una institució compromessa amb Catalunya, però independent de tota força política. Ho ha dit en moltes ocasions. I ell no menteix. Per això, tot el què he vist, definitivament no pot ser veritat.