Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història futbol. Mostrar tots els missatges

dissabte, de febrer 03, 2007

Terroristes al futbol


La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?
Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?
¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?
Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

dijous, de gener 11, 2007

El Derby. (O Derbi?)


A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influència que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paissos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbys eren senzillament això: derbys.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat més enllà de les ciutats, per referir-se també als enfrontaments entre equips d'àrees geogràfiques més àmplies: primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco" encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat tant de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que "el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (cada país té el seu partit del segle, que es celebra cada any entre dos i quatre vegades: és a dir, hi ha de 200 a 400 partits del segle a cada país), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca (quan l'enfrontament entre aquests dos equips, tots dos de Buenos Aires, sí que es podría anomenar "Derby"!!!). Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia Barça i Madrid disputen una final de la Champions com batejarem el partit?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I dissabte en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim les hores que queden. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Pulutant, disfrutem del Derby. (O Derbi?).

diumenge, de gener 07, 2007

El Derby (o Derbi)


A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influpencia que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paisos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbis eren senzillament això: derbis.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat per referir-se, també, als enfrontaments d'una zona geogràfica concreta, primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco", encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (que es celebra cada any entre dos i quatre vegades, és a dir, de 200 a 400 cops al segle), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca. Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia disputen una final de la Champions com l'anomenarem?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I diumenge vinent en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim tota la setmana. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Per cert: Derby o Derbi?

dissabte, de desembre 02, 2006

La història ho dirà

Crec que va ser l'escriptor valencià Ferran Torrent qui va dir que Valencia es una ciutat que sempre s'ha mirat a Madrid i a Barcelona sense saber del tot quin dels dos models triar. El futbol, metàfora de la vida, és un exemple. Valencia té dos clubs de futbol. Dos històrics. Tots dos a primera divisió. I tots dos històricament enemistats, tant a nivell de clubs com d'aficions. L'un és el Levante Unión Deportiva. Va ser fundat l'any 1909, i vesteix de blaugrana, exactament igual que el Barça. L'altre es el Valencia Club de Futbol, fundat l'any 1919, i que vesteix íntegrament de blanc, exactament igual que el Real Madrid.

Valencia va reproduir a nivell local la rivalitat entre blancs i blaugranes que hi havia a nivell estatal. Però en realitat la rivalitat Levante-Valencia ha estat molt escassa. El Levante només ha pogut jugar 4 temporades a primera divisió,passant-se casi tota la seva vida a les categories inferiors (34 temporades a segona, 12 a segona B i 16 a tercera). El Levante només ha aconseguit un títol en tota la seva història: la Copa de la España Libre, única competició disputada durant la Guerra Civil Española en el bandol republicà, i el millor que ha fet a la primera divisió va ser quedar en desena posició a la temporada 1963-64.

Durant un grapat d'anys el Valencia també va ser un equip secundari que fins i tot va transitar per la segona divisió. I com que els valencians no podien optar a celebrar títols es van vincular emocionament a Barça o Madrid per traslladar la rivalitat Valencia-Levante davant el televisor.
Cada afició animava a l'equip que lluia els colors del seu propi equip.

Johan Cruyff va captar la vinculació que hi havia entre Levante i Barça: l'any 1981 va fitxar pels blaugranes valencians. Va dir que fitxava pel Levante perquè vestia de blaugrana i perquè era com el Barça de Valencia.

Són les dades de la història. Una història que parla d'una relació amable entre Barça i Levante, que s'han enfrontat en només 7 partits oficials de lliga. El Barça n'ha guanyat 4 , dos s'han empatat, i el Levante ha guanyat un (quin un, però! va guanyar per 5 a 1, el millor resultat de la història del Levante a primera divisió). El penúltim record d'aquesta relació era molt maco per als dos equips. Va ser un empat a un al camp del Levante la temporada 2004-2005 que va servir perquè el Barça cantés l'alirón de campió de lliga sense derrotar a un Levante al que un punt li anava de meravella en la seva lluita per evitar el descens. Va ser un partit fraternal entre dos equips que senten els mateixos colors, amb aquells cinc minuts finals de passades Puyol-Marquez-Marquez-Puyol sense que el Barça volgués passar de mig camp i amb el Levante sense pressionar mentre la grada cridava "que se besen que se besen".

Aquell dia els jugadors del Levante van sortir contents del camp perquè pensaven que amb l'empat els seria suficient per evitar el descens. La història, desprès, va dir que no.

Avui ha passat a la història l'últim capítol d'aquesta relació fraternal. La història dirà que ambdòs equips van empatar a un. Repartiment de punts en un partit del què ningú en surt ferit.

El Barça arribava líder, amb 30 punts, i havent encadenat cinc victòries consecutives. El Levante, quinzé, amb 15 punts. El Barça era, tot i les baixes, clarament favorit per guanyar a un camp on el Madrid aquest any havia guanyat per golejada. Però la història dirà que el Barça va jugar sense Ronaldinho, reservat pel pertit de dimarts contra el Werder Bremen, perquè aquest partit era l'important de la setmana. Dirà que primer va marcar el Barça amb un golàs de falta de Deco, un dels millors homes del partit. Que Valdés va fer un partidàs. Que el Barça va controlar més o menys el partit a la primera part, però va ser desarbolat a la segona per l'empenta, la lluita i la garra de l'equip local, que va marcar un just empat.

Avui tots els jugadors han marxat més o menys satisfets amb l'empat. Els del Levante, perquè sempre és bó puntuar contra el Barça. Els del Barça, perquè lo important avui era sumar (la lliga és molt llarga), i mantenir els efectius intactes per a dimarts.

Demà llegirem opinions per a tots els gustos. Que el Barça va merèixer guanyar. Que va merèixer perdre. Que un punt es bó, tenint en compte que el partit realment important és el de dimarts contra el Werder Bremen. Que un punt és dolent, perquè el Sevilla demà ens pot igualar a la classificació, i el Madrid es pot posar a un punt. Que Rikjaard va fer bé en reservar Ronaldinho. Que no va fer bé, perquè en camps com aquest és on es guanyen les lligues. Que, tenint en comptes les baixes, s'ha de valorar l'empat. Que una plantilla com la del Barça hauria de tenir recursos suficients per guanyar al Levante, a pesar de les baixes, i a pesar de que dimarts hi hagi un partit tant important. Que així està bé: un puntet per a cadascún, ningú malferit, i tots a pensar en els proper partits, que són els realment importants...

Qui tindrà la raó? Ha estat bó l'empat d'avui?...la història ho dirà.

divendres, d’octubre 20, 2006

Avui fa 30 anys...


...era 20 d'octubre de 1976, i el calendari marcava que estavem a dimecres.

ACan Barça estavem relativament satisfets. Estavem a la temporada 76-77 i, després de 6 jornades de lliga, l'equip anava primer a la classificació, tot i que empatat a 8 punts amb el Valencia i l'Atlético de Madrid. Tot i que s'havien perdut dos partits (en les visites a Santaner i Màlaga), se n'havien guanyat quatre: Las Palmas, Salamanca, Athletic de Bilbao...i Real Madrid, al què en la tercera jornada se li havia fotut un 3 a 1 al Camp Nou.

L'equip era aleshores format per jugadors com Artola, Costas, De la Cruz, Migueli, Heredia, Rexach, Sotil, Asensi, Olmo, Clares...i els holandesos Neeskens i Cruyff.

Avui fa 30 anys veniem de guanyar 1 a 3 a San Mamés. Però la notícia més important d'aquell dia per al món del futbol, i per als culers inclosos, no va aparèixer a cap mitjà de comunicació espanyol. I no per culpa de una censura que feia pocs mesos havia deixat d'existir a l'Espanya ja democràtica. No va aparèixer perquè ningú va ser capaç d'imaginar la importància que tindria per al món del futbol el debut a la primera divisió argentina d'un melenut marrec de 15 anys anomenat Maradona.

I és que avui fa 30 anys, el dimecres 20 d'octubre de 1976, va nèixer futbolísticament parlant Diego Armando Maradona.

El pibe tenia 15 anys i 11 mesos quan, de la mà del tècnic d'Argentinos Juniors Juan Carlos Montes, va debutar en partit oficial de la primera divisió argentina. Era un Argentinos Juniors-Talleres, i Maradona va entrar després del descans...amb el número 16! a l'esquena. No va poder evitar que el seu equip perdès 0-1, però sí va aconseguir que els 7.000 aficionats d'Argentinos Juniors que havien vist el partit marxesin il·lusionats a casa: havien perdut el match, però sabien que havia debutat un noi que els donaria moltes tardes de glòria.

I tant que els hi va donar! A ells,i a tots els aficionats al futbol del món sencer! Perquè...Què ha significat Maradona pel futbol? Impossible resumir-ho en quatre paraules. Potser el millor jugador de tots els temps? Potser, encara que sobre això mai hi haurà consens absolut. Per a uns va ser Di Stéfano. Per a uns altres, Pelé. Hi ha qui apunta a Cruyff. Jo apunto a Maradona. Senzillament, perquè als tres primers no els vaig poder veure jugar mai. No els puc jutjar.

Sí he vist, i he gaudit a Maradona. I no em cap dubte que és el millor jugador de futbol “de tots els meus temps”. També m’han enlluernat Romario, Ronaldo, Schuster...i ara Ronaldinho, per descomptat. També he admirat a Zidane. I a Platini. I a Laudrup, Figo o Van Basten. I a molts altres. Però per sobre de tots ells, per mí, sempre ha estat Maradona.

Recordo el dia que va debutar al Camp Nou. Va ser a dia d’agost de 1982, a un Gamper, i contra l’Internacional de Porto Alegre. I vaig tenir l’enorme sort de ser a l’Estadi. Allò em va marcar molt. Tenia només 10 anyets i, des d’aleshores sempre vaig vestir amb el 10 a l’hora de jugar, ja fos a futbol o bàsquet.

Sempre he pensat que la història del Barça no ha estat justa amb Maradona. La seva época, del 82 al 84, es recorda amb una barreja de bons i mals records. Però tinc la sensació que, sovint, pesen més els mals records.

Es recorda els llargs mesos d’absència per culpa de la lesió de turmell que li va provocar Goikoetxea. Es recorda l’absència que va provocar la seva hepatitis. I es recorda que, per culpa d’aquelles baixes, el Barça no va poder guanyar cap lliga.

També es recorda les seves males relacions amb Lattek i amb Núñez. La seva marxa precipitada cap a Nàpols. La seva participació a la monumental tangana que hi va haver a la final de la Copa del Rei del 84, contra l’Athletic de Bilbao, i que li va costar una sanció federativa de 3 mesos que definitivament l’allunyaria del futbol espanyol.

De vegades, fins i tot es recorda que, com ell mateix ha reconegut, va ser a Barcelona on Diego va començar a consumir cocaina. I es parla de les seves sortides nocturnes, la seva cort d’amics i aprofitats que no li feien cap bé...

Però, a pesar de tot lo anterior, segueixo pensant que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser absolutament positiu i beneficiós.

Se’l va fitxar a Boca Juniors, l’any 82, per la xifra rècord de 1.200 millones de pesetas, i es va recuperar la inversió feta quan dos anys més tard se’l va traspassar al Nàpols. Econòmicament, però, els beneficis de l’estada de Maradona a Can Barça van ser molt superiors.

Amb Maradona va arribar el que avui anomenem “merxandatge” a Can Barça. La seva va ser la primera samarreta d’un jugador del Barça que es va vendre en quantitats industrials a aficionats i admiradors, i amb la seva imatge es van començar a vendre tota mena de productes que, fins aleshores, no haviem imaginat que poguessin portar l’escut del Barça. Gràcies a Maradona, Josep Lluís Núñez es va començar a forjar la llegenda de que sabia explotar com ningú el que ell anomenava “ingressos atípics”.

Però hi ha més. Amb l’excusa del Mundial de futbol d’Espanya’82 el Camp Nou va ser ampliat. Però l’autèntica causa de l’ampliació no va ser el Mundial: en realitat va ser Maradona. Al Mundial de futbol el Camp Nou va acollir cinc partits i, excepte al partit inaugural que hi van assistir 95.000 espectadors (quedant 25.000 entrades per vendre), als altres quatre mai no es va passar dels 65.000. Així doncs, no va ser el Mundial qui va omplir les 120.000 localitats del nou Camp Nou: va ser el Barça...el Barça de Maradona.

Sempre es parla que Kubala va provocar la inauguració del Camp Nou l’any 57. Però poques vegades s’ha dit que l’ampliació del Camp Nou (i els enormes beneficis derivats) se la devem a Maradona.

A ell també li devem l’increment que hi va haver en la massa social de socis: vam passar dels 90.860 de principis de 1.982 als 106.833 (i llista d'espera) que tenia el club a finals del 84. I amb ell vam veure, per primer cop, nens de tots els racons del món amb la samarreta del Barça.

En l’apartat purament esportiu, no es va poder guanyar cap lliga ni competició europea, com he comentat. I en això tenen molta culpa les dues llargues baixes que va patir el crack argentí. Ara bé, si analitzem el rendiment de Maradona quan va poder jugar, els resultats són espectaculars.

Va jugar un total de 58 partits amb la samarreta blaugrana en els que, tot i no ser un davanter, va anotar un total de 38 gols. Com a promig, va marcar en el 66% dels partits disputats. Quants golejadors nats signarien aquestes estadístiques? En la primera temporada (la de l’hepatitis), l’equip va guanyar la Copa del Rei (la final de Saragossa contra el Madrid) i la Copa de la Lliga (la final en què el public del Bernabeu el va ovacionar pel golàs que va marcar). A la segona temporada (la de la lesió de turmell), l’equip va perdre la lliga per només un puntet, va perdre la tristament famosa final de Copa davant l’Athletic, i només va guanyar la Supercopa d’Espanya, davant l’equip bilbaí.

Tenint en compte que les raons que van motivar les seves baixes per malaltia i lesió no es poden atribuir a la seva responsabilitat, podem concloure que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser molt positiu. Almenys, molt més del què fins ara s’ha reconegut.

Potser la raó d’aquesta injusta valoració no es troba en el què va fer aquí, que va ser molt en poc temps, sinó en el que posteriorment vam veure que podia haver arribat a fer si s’hagués quedat entre nosaltres. I és que veure Maradona triomfar amb el Nàpols i amb la selecció argentina ens provocava un doble sentiment: alegria pels triomfs del què consideravem un dels nostres, i tristor perquè els éxits els aconseguia amb una samarreta que no era la blaugrana.

Amb tot, amb lo positiu i lo negatiu, crec que hem d’estar molt orgullosos de que Maradona vestís la samarreta blaugrana. Per això, i per tot el què va aportar al món del futbol, per alimentar els somnis de tants i tants aficionats, avui, 20 d’octubre de 2006, crec que hem de felicitar-nos, i destacar amb la notorietat que mereix, allò que va succeïr a un petit estadi argentí ara fa trenta anys.

Por todo, Gracias Diego.