...i Figo
(el de l'esquerra).Foto: Diari Sport.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ex-jugadors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ex-jugadors. Mostrar tots els missatges
dimarts, de gener 09, 2007
dilluns, de gener 08, 2007
Larsson
Ahir, diumenge 7 de gener de 2007, els reis li van portar a Henrik Larsson el regal que tota la vida havia anhelat: jugar a la premier League Anglessa. El jugador suec del Helsinborg va debutar al Manchester United, club al què ha estat cedit, en principi, per nomès tres mesos.
Larsson va arribar a Manchester a principis de gener. I, tot i els seus 35 anys, va tenir prou amb nomès set dies d'aclimatació, uns pocs entrenament i 55 minuts de partit per mostrar el seu olfacte golejador: gol a l'Aston Villa en la segona rematada a porta.
El gol de Larsson no ha passat inadvertit ni a Anglaterra, ni a Escòcia, ni a Suècia...ni a Barcelona. A Anglaterra (excepte els aficionats de l'Aston Villa), Escòcia i Suècia tothom celebra l'éxit d'un jugador que ha deixat bon record per allà on ha passat. A Barcelona, en canvi, hi ha divisió d'opinions.
Tot i que Larsson va necessitar molt pocs temps per guanyar-se l'estima i admiració de l'afició culé gràcies al seu treball, esforç, honradessa, talent i capacitat golejadora...ara no tothom pensa el mateix d'ell que fa un mes: part de l'afició culé pensa que Larsson va trair al Barça. Una idea equivocada que, en canvi, ni el FC Barcelona ni els seus mitjans afins fan res per desmentir. Què ha passat perquè, per part de l'afició culé, Larsson hagi passat del cel a l'infern?
Ara fa dos anys, Larsson ja va pensar en la retirada. Tot i els rècords golejadors que cada any batia amb el Celtic, mai li va arribar una bona oferta per jugar a la Premier League anglessa, el somni de la seva vida, ni per jugar a un gran club europeu. Així que, amb 32 anys, va pensar que havia arribat el moment de tornar a la seva Suècia natal perquè els seus fills sapiguessin coneguessin realment casa seva. Així, molts mesos abans d'acabar contracte, va anunciar al Celtic que no renovaria. Havia arribat l'hora de tornar a casa.
Un cop havia anunciat al Celtic la no renovació, un gran club es va assebentar que quedava lliure. Era el Barça, que va moure bé els fils per convèncer la família Larsson per venir a viure un o dos anys a Barcelona. S'explica que a Henrik va ser fàcil convèncen'l: per fí podria lluir la samarreta d'un dels grans europeus i posar una guinda d'or a la seva carrera. També s'explica que a la seva dona la va convèncer l'atractiu de viure a una ciutat mediterrània i assoleiada com la nostra, i viure al costat d'una família íntima amiga amb qui havien compartit penes i glòries a Glasgow: els Van Bronkhost.
Desprès de dos magnífics anys a la ciutat comptal (tot i la greu lesió patida al 2005), ara fa un any Larsson es trobava en una situació similar a la de dos anys abans. Havia viscut, en paraules seves, "un any i mig de somni" al Barça, a pesar de la greu lesió patida. Amb 34 anys fets afrontava els seus cinc darrers mesos de contracte amb el Barça. Cinc mesos que, pensava, serien els seus últims mesos com a futbolista professional.
El Barça no donava signes de voler-lo renovar. Al contrari. A Barcelona només es parlava d'un nom, Thierry Henry, a qui tothom donava per fitxat. Ell se seguia veient amb forces per seguir jugant a futbol però, si aleshores ja jugava poc (Eto'o jugava absolutament tots els minuts de tots els partits del món), quantes oportunitats tindria amb l'arribada d'Henry? I, si el Barça no el renovava, quin bon equip europeu podia fitxar un home de 35 anys que portava dos anys xupant banqueta? Semblava que, ara sí, la seva carrera professional s'acabava. Se sentia amb forces per seguir, però el Barça no semblava gens interessat, i ell ja no tenia arguments per convèncer la família. Segur que hauria pogut guanyar milers d'euros jugant a l'Aràbia Saudí, al Japó o a Mèxic, com tantes altres velles glòries, venerat Guardiola inclòs. O fitxar per un equip de segona fila espanyol o francès, però...¿tornar a canviar de ciutat, de pis, l'escola dels nens, seguir vivint a l'estranger...per jugar a un equip de segona fila? No. Millor jugar a un equip de sisena fila, però de casa. Per això va fitxar pel Helsinborg, l'equip de casa seva.
Així que, un cop va constatar que el Barça només pensava en fitxar Henry, i no donava cap signe de voler-lo renovar, va anunciar el seu fitxatge pel Helsinborg. Ell, que sempre anava de cara, va fer públiques les seves intencions cinc mesos abans d'acabar contracte, una cosa poc habitual al món del futbol. Lo "normal" hauria sigut seguir especulant i marejant la perdiu, o signar un contracte d'amagat amb un altre club mentre s'intenta quedar bé dient que vols continuar... Ell va jugar net i directe, com ho fa a l'àrea.
Algú va parlar que era una ofensa al Barça que es fes una foto amb la samarreta del Helsinborg. De veritat algú es va sentir ofès que es fotografies amb la foto d'un equip del nivell de la Gramanet? Tot i així, Larsson es va disculpar publicament.
El seu comportament va ser digne d'el·logi fins al final. Lluny de reservar-se com hem vist fer a jugadors que ja havien fitxat per altres equips, Larsson sempre va anar a totes, arriscant i ficant la cama, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un tio com ell. A la final de París va ser peça clau. Va donar la passada dels dos gols: tant a Eto'o com a Belleti. Què més es podia demanar?
Però vet aquí que...arriba juny i, "donde dije digo digo Diego". No em refereixo a Larsson, l'únic que va complir la seva paraula. Henry va anunciar que no venia, i el Barça es va trobar en pilotes, sense Larsson i Henry. Aleshores el Barça es va negar a re-fitxar-lo: hauria d'haver pagat fitxatge per un jugador de 34 anys...Què hauria dit l'opinió pública? Es va preferir fitxar un jugador més jove i, pressumptament, de perfil similar (Guddjohnsen) i deixar que corrés la llegenda que Larsson havia trait el Barça.
I Larsson va debutar amb el Helsinborg.
Al passat desembre, davant la plaga de lesions d'Eto'o, Saviola, etc...els mitjans de comunicació van parlar de la possibilitat que el Barça repesquès Larsson. Larsson va fer unes declaracions a un diari suec en què no podia dir més clar la il·lusió que li faria tornar al Barça, sempre i quant els dos clubs es posessin d'acord. Però el Barça no va fer res: tot havien sigut especulacions dels mitjans sense fonament real. Larsson va estar esperant, però ningú del Barça va contactar amb ell. Fins i tot va demanar a Gio Van Bronkhost que investigués si realment era cert que el Barça es plantejava repescar-lo. Gio va investigar i li va dir a Larsson la realitat: que no.
Aquell episodi, però, va servir perquè tota Europa s'adonés que Larsson estava disposat a tornar a jugar a un gran, i que deia estar en forma. I així, de cop, per sorpresa de tothom, va aparèixer un altre gran amb problemes de lesions: el Manchester United de Sir Alex Fergusson. La possibilitat de jugar a la Premier, a un gran, i amb un senyor entrenador. Qui hauria deixat escapar aquella oportunitat?
Larsson va acceptar l'oferta del United però, abans, hauria acceptat venir al Barça si realment li hagués arribat l'oferta que mai va existir. El Barça, per segona vegada, va passar de Larsson.
Ara hi ha qui diu que Larsson és pesseter. No puc estar més en desacord. És el mateix home de paraula i honor que vam conèixer. Què esperavem? Que amb 35 anys s'esperès fins al 29 de juny per veure si el Barça es decidia? Si està al Manchester i no al Barça no és culpa seva: és exclusivament culpa del Barça, que va fer una nefasta previsió i lectura de la situació, i va dir blat (Henry) abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Així que "good lucky", Henrik. Perquè encara que alguns mitjans ara t'intentin vendre com un interessat, jo sé que tú sempre vas posar com a prioritat al Barça. I fart d'esperar, al final vas fer el què et va interessar. Perquè s'ha de ser honrat, però no tonto.
I per descomptat, si ens veiem a Europa, desitjo que el Barça elimini al Manchester United. Segur que Larsson, si té oportunitat de marcar, ho farà. Com ho va fer quan es va enfrontar al Celtic jugant amb el Barça. I jo m'alegraria que ho fes, encara que els gols només servissin per reivindicar l'honor d'un home el nom del qual mai s'hauria d'haver posat en entredit. I si el Barça cau eliminat per un gol de Larsson, no li demanem responsabilitats a Larsson: demanem-li a uns altres.
Larsson va arribar a Manchester a principis de gener. I, tot i els seus 35 anys, va tenir prou amb nomès set dies d'aclimatació, uns pocs entrenament i 55 minuts de partit per mostrar el seu olfacte golejador: gol a l'Aston Villa en la segona rematada a porta.
El gol de Larsson no ha passat inadvertit ni a Anglaterra, ni a Escòcia, ni a Suècia...ni a Barcelona. A Anglaterra (excepte els aficionats de l'Aston Villa), Escòcia i Suècia tothom celebra l'éxit d'un jugador que ha deixat bon record per allà on ha passat. A Barcelona, en canvi, hi ha divisió d'opinions.
Tot i que Larsson va necessitar molt pocs temps per guanyar-se l'estima i admiració de l'afició culé gràcies al seu treball, esforç, honradessa, talent i capacitat golejadora...ara no tothom pensa el mateix d'ell que fa un mes: part de l'afició culé pensa que Larsson va trair al Barça. Una idea equivocada que, en canvi, ni el FC Barcelona ni els seus mitjans afins fan res per desmentir. Què ha passat perquè, per part de l'afició culé, Larsson hagi passat del cel a l'infern?
Ara fa dos anys, Larsson ja va pensar en la retirada. Tot i els rècords golejadors que cada any batia amb el Celtic, mai li va arribar una bona oferta per jugar a la Premier League anglessa, el somni de la seva vida, ni per jugar a un gran club europeu. Així que, amb 32 anys, va pensar que havia arribat el moment de tornar a la seva Suècia natal perquè els seus fills sapiguessin coneguessin realment casa seva. Així, molts mesos abans d'acabar contracte, va anunciar al Celtic que no renovaria. Havia arribat l'hora de tornar a casa.
Un cop havia anunciat al Celtic la no renovació, un gran club es va assebentar que quedava lliure. Era el Barça, que va moure bé els fils per convèncer la família Larsson per venir a viure un o dos anys a Barcelona. S'explica que a Henrik va ser fàcil convèncen'l: per fí podria lluir la samarreta d'un dels grans europeus i posar una guinda d'or a la seva carrera. També s'explica que a la seva dona la va convèncer l'atractiu de viure a una ciutat mediterrània i assoleiada com la nostra, i viure al costat d'una família íntima amiga amb qui havien compartit penes i glòries a Glasgow: els Van Bronkhost.
Desprès de dos magnífics anys a la ciutat comptal (tot i la greu lesió patida al 2005), ara fa un any Larsson es trobava en una situació similar a la de dos anys abans. Havia viscut, en paraules seves, "un any i mig de somni" al Barça, a pesar de la greu lesió patida. Amb 34 anys fets afrontava els seus cinc darrers mesos de contracte amb el Barça. Cinc mesos que, pensava, serien els seus últims mesos com a futbolista professional.
El Barça no donava signes de voler-lo renovar. Al contrari. A Barcelona només es parlava d'un nom, Thierry Henry, a qui tothom donava per fitxat. Ell se seguia veient amb forces per seguir jugant a futbol però, si aleshores ja jugava poc (Eto'o jugava absolutament tots els minuts de tots els partits del món), quantes oportunitats tindria amb l'arribada d'Henry? I, si el Barça no el renovava, quin bon equip europeu podia fitxar un home de 35 anys que portava dos anys xupant banqueta? Semblava que, ara sí, la seva carrera professional s'acabava. Se sentia amb forces per seguir, però el Barça no semblava gens interessat, i ell ja no tenia arguments per convèncer la família. Segur que hauria pogut guanyar milers d'euros jugant a l'Aràbia Saudí, al Japó o a Mèxic, com tantes altres velles glòries, venerat Guardiola inclòs. O fitxar per un equip de segona fila espanyol o francès, però...¿tornar a canviar de ciutat, de pis, l'escola dels nens, seguir vivint a l'estranger...per jugar a un equip de segona fila? No. Millor jugar a un equip de sisena fila, però de casa. Per això va fitxar pel Helsinborg, l'equip de casa seva.
Així que, un cop va constatar que el Barça només pensava en fitxar Henry, i no donava cap signe de voler-lo renovar, va anunciar el seu fitxatge pel Helsinborg. Ell, que sempre anava de cara, va fer públiques les seves intencions cinc mesos abans d'acabar contracte, una cosa poc habitual al món del futbol. Lo "normal" hauria sigut seguir especulant i marejant la perdiu, o signar un contracte d'amagat amb un altre club mentre s'intenta quedar bé dient que vols continuar... Ell va jugar net i directe, com ho fa a l'àrea.
Algú va parlar que era una ofensa al Barça que es fes una foto amb la samarreta del Helsinborg. De veritat algú es va sentir ofès que es fotografies amb la foto d'un equip del nivell de la Gramanet? Tot i així, Larsson es va disculpar publicament.
El seu comportament va ser digne d'el·logi fins al final. Lluny de reservar-se com hem vist fer a jugadors que ja havien fitxat per altres equips, Larsson sempre va anar a totes, arriscant i ficant la cama, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un tio com ell. A la final de París va ser peça clau. Va donar la passada dels dos gols: tant a Eto'o com a Belleti. Què més es podia demanar?
Però vet aquí que...arriba juny i, "donde dije digo digo Diego". No em refereixo a Larsson, l'únic que va complir la seva paraula. Henry va anunciar que no venia, i el Barça es va trobar en pilotes, sense Larsson i Henry. Aleshores el Barça es va negar a re-fitxar-lo: hauria d'haver pagat fitxatge per un jugador de 34 anys...Què hauria dit l'opinió pública? Es va preferir fitxar un jugador més jove i, pressumptament, de perfil similar (Guddjohnsen) i deixar que corrés la llegenda que Larsson havia trait el Barça.
I Larsson va debutar amb el Helsinborg.
Al passat desembre, davant la plaga de lesions d'Eto'o, Saviola, etc...els mitjans de comunicació van parlar de la possibilitat que el Barça repesquès Larsson. Larsson va fer unes declaracions a un diari suec en què no podia dir més clar la il·lusió que li faria tornar al Barça, sempre i quant els dos clubs es posessin d'acord. Però el Barça no va fer res: tot havien sigut especulacions dels mitjans sense fonament real. Larsson va estar esperant, però ningú del Barça va contactar amb ell. Fins i tot va demanar a Gio Van Bronkhost que investigués si realment era cert que el Barça es plantejava repescar-lo. Gio va investigar i li va dir a Larsson la realitat: que no.
Aquell episodi, però, va servir perquè tota Europa s'adonés que Larsson estava disposat a tornar a jugar a un gran, i que deia estar en forma. I així, de cop, per sorpresa de tothom, va aparèixer un altre gran amb problemes de lesions: el Manchester United de Sir Alex Fergusson. La possibilitat de jugar a la Premier, a un gran, i amb un senyor entrenador. Qui hauria deixat escapar aquella oportunitat?
Larsson va acceptar l'oferta del United però, abans, hauria acceptat venir al Barça si realment li hagués arribat l'oferta que mai va existir. El Barça, per segona vegada, va passar de Larsson.
Ara hi ha qui diu que Larsson és pesseter. No puc estar més en desacord. És el mateix home de paraula i honor que vam conèixer. Què esperavem? Que amb 35 anys s'esperès fins al 29 de juny per veure si el Barça es decidia? Si està al Manchester i no al Barça no és culpa seva: és exclusivament culpa del Barça, que va fer una nefasta previsió i lectura de la situació, i va dir blat (Henry) abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Així que "good lucky", Henrik. Perquè encara que alguns mitjans ara t'intentin vendre com un interessat, jo sé que tú sempre vas posar com a prioritat al Barça. I fart d'esperar, al final vas fer el què et va interessar. Perquè s'ha de ser honrat, però no tonto.
I per descomptat, si ens veiem a Europa, desitjo que el Barça elimini al Manchester United. Segur que Larsson, si té oportunitat de marcar, ho farà. Com ho va fer quan es va enfrontar al Celtic jugant amb el Barça. I jo m'alegraria que ho fes, encara que els gols només servissin per reivindicar l'honor d'un home el nom del qual mai s'hauria d'haver posat en entredit. I si el Barça cau eliminat per un gol de Larsson, no li demanem responsabilitats a Larsson: demanem-li a uns altres.
divendres, de gener 05, 2007
Schuster
La visita del Barça a Getafe em fa pensar en un home. Bernd Schuster.
Quantes tardes de glòria ens va donar al Camp Nou!!! Vaig fer-me soci del Barça l'any 1984, quan Schuster era l'autèntica estrella de l'equip. Sovint fins i tot portava el braçalet de capità. Va ser la temporada de la lliga de Venables. Recordeu l'alineació? Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Calderé, Carrasco, Archibald i Marcos. També era habitual Rojo (un home al que algun dia dedicaré un article). L'he dita de memòria, us ho prometo! I és que aquell equip se'ns va grabar a la memòria a molts culers. Va ser l'equip que, desprès de la dolorosa marxa de Maradona, va vencer al Bernabeu 0-3 i va guanyar la Lliga 11 anys desprès (la primera lliga que jo recordo). L'any següent va eliminar la Juve, el Porto, el Goteborg...i va perdre la final de la Copa d'Europa a Sevilla. Què hauria passat si Venables no hagués canviat a Schuster per Moratalla al segon temps d'aquella final? Tindriem una Copa d'Europa més, potser? Segur que, com a mínim, hauriem marcat un penal a aquella tanda fatídica, oi?...
I és que Schuster era un geni. Un dels millors jugadors que he vist mai al Camp Nou vestint la samarreta del Barça, juntament a Maradona, Romario, Ronaldinho i pocs més. Jo mai he tornat a veure un quatre com ell. Ni Guardiola, ni Koeman, per a mí. L'alemany era una barreja d'intel·ligència, talent, lideratge, classe, caràcter i rebelia. A més, estava dotat d'unes qualitats tècniques fora del normal: tenia una visió de joc espectacular, feia passades de quaranta metres milimètriques, un fort xut des de fora de l'àrea, llençava les faltes com ningú, i marcava perfectament el tempo del partit.
La seva negativa a jugar amb la seleccíó alemanya el va privar del reconeixement internacional que la seva classe i talent mereixien. Només la seva continuada absència a mundials i eurocopes explica que el seu nom no aparegui al llistat de guanyadors de la pilota d'or (va ser pilota de plata el 1980, i pilota de bronze els anys 1981 i 1985).
Però és que, rebel per naturalessa, es va enfrontar amb Déu i sa mare. Va tenir enfrontaments amb Lattek, amb Venables, amb Núñez, amb la selecció alemanya, amb els àrbitres, amb Goikoetxea, Clemente...Els seus enfrontaments amb Núñez el van portar a passar-se un any a la grada, apartat de l'equip. Va tenir els nassos de portar Núñez als tribunals. Però al final va acabar tornant a jugar amb el Barça, i contribuint a guanyar una final de la Copa del Rei (1988, a Madrid, contra la Real Sociedad) que curiosament va acabar salvant-li el cap al president, en aquella nefasta temporada de l'Hesperia.
L'any següent, però, va acabar acceptant marxar al Real Madrid d'un Ramon Mendoza que el va prometre tractar-lo com mai l'havia tractat Núñez. Veure Schuster vestit de blanc va ser, per a mí, un cop més fort que el que va significar veure Laudrup o Figo. El resultat va ser que Schuster, amb Hugo Sanchez (el davanter que Núñez tenia fitxat però Venables no va voler) i companyia, va donar-li dues lligues seguides al Madrid. Però incorregible ell, va plantar al club blanc, i va fitxar per l'Atlético de Madrid de Jesús Gil!!! I allà va tornar a guanyar, aquest cop, dues Copes del Rei consecutives...Quin crack!
Fa pocs mesos Quique Guasch li va preguntar un dia a El Rondo de qui color era el seu cor. I davant de tota Espanya va dir "del Barça". Vuit anys són vuit anys, i Schuster tampoc els oblida.
Desprès de jugar dos anys al Bayer Leverkusen, un any a Estats Units i un a Mèxic, va penjar les botes. Des de fa uns anys, viu el futbol des de les banquetes. Fa uns anys va formar part de l'staff tècnic del Barça, però va acabar marxant perquè Van Gaal no li feia ni cas. Total que, com que a Can Barça no van saber veure-li el potencial, i no li van donar ni el Barça juvenil, va marxar a currar-se la carrera d'entrenador des de baix. Primer va destacar al Jerez, després a Ucrania, i després va tornar a Espanya per fer història amb el Levante i el Getafe consecutivament. Ja sabeu allò que es diu de que els grans entrenadors ho demostren amb els equips petits. Ell ha aconseguit mantenir a primera els equips amb menor pressupost de la Lliga, i fent un futbol d'el.laboració.
El dia que Rikjaard marxi del Barça (el proper estiu, potser?), Schuster és el meu primer favorit, sense discussió. Crec que ho té tot per triomfar al Barça com a entrenador. Coneix el club, la ciutat, el país, els mitjans, la lliga espanyola, el futbol internacional, té caràcter, experiència com a entrenador, gust pel bon futbol, sap gestionar el vestidor, i té uns plantejaments tàctics ofensius dels que agraden al Camp Nou. Si fins i tot és soci!
Només té una cosa en contra: no és massa amic de Johan Cruyff. Tot i que sembla no es porten malament i que el flaco el respecta, l'holandès sap que Schuster és un tio independent i amb personalitat que no el trucarà per demanar-li consells. Un home que es vesteix pels peus, amb idees pròpies, dels que no es deixen influenciar fàcilment. I que, arribat el cas, seria capaç de replicar en roda de premsa els articles d'opinió que Déu publica els dilluns a La Vanguardia. També ho saben Laporta i Txiki.
Però espero que tenir caràcter i no ser holandés (coneixeu la rivalitat alemanys-holandesos, oi?) no sigui un impediment per veure'l algun dia a la banqueta del Camp Nou, al contrari. Mentrestant, i a partir del 8 de gener, em seguiré alegrant dels seus triomfs que, espero, mai tornin a ser els del Madrid. Bis bald, Bernd.
dimecres, de novembre 22, 2006
Aaaaiii, aquest home...
Txiki Begiristain s'està començant a revel·lar com autor de frases lapidàries. Avui ha declarat contundentment "No seria un fracàs no estar a vuitens". Suposo que es referia al Barça, el campió d'Europa, l'equip del qui el propi Txiki va dir fa tres mesos que podia guanyar els set títols en joc.
L'home que va donar permís per què Ronaldinho fes un acte promocional el mateix matí del dia que ens jugavem la Supercopa d'Europa.
El que va autoritzar la demencial gira pels Estats Units.
El que va portar Quaresma, Rustu, Albertini, Mario, Ezquerro, Maxi, Van Bommel... (perquè estem d'acord que a Ronaldinho, Belletti, Deco, Silvinho, Edmilson i Marquez els va portar Rossell, i que Eto'o va ser una aposta personal de Laporta, oi?)
L'home que va dir que Rustu era probablement el millor porter del món...
L'home que va veure com Cesc s'escapava de la Masía per a portar l'Arsenal a la final de la Champions...
L'home que va deixar escapar Luis García per què guanyés la Champions amb el Liverpool i es convertís en fixe a la selecció...
L'home que va regalar Reina i Riquelme al Villarreal i desprès no va saber aconseguir una rebaixa per Forlan...
L'home que va cedir Saviola al Sevilla per estrèter vincles tres dies abans que el Sevilla li vengués Sergio Ramos i Baptista al Madrid...
L'home que ens va fer creure que Henry estava lligat i va haver d'acabar fitxant Goljohnsen en comptes de Forlan, Van Nistelrooy, Klose, Villa, Torres, Morientes, Oliveira, Kanouté...
L'home que ara es planteja repescar Larson, al qui va deixar marxar l'any passat, perquè va dir que "Eto'o no es lesiona mai"...
L'home que argumenta austeritat salarial per no pujar el sou a Iniesta, Xavi, Oleguer, Valdés... però que ha fet al suplent Thuram el tercer jugador millor pagat de la plantilla, després de Ronaldinho i Etoo.
L'home que va dir que si Eto'o guanyava la Pilota d'Or potser es mereixeria una millora de contracte...
L'home que porta tres anys intentant vendre a Saviola, sense aconseguir-ho, perquè diu que "no té nivell per jugar al Barça"...L'home que no para de viatjar a Argentina per firmar convenis mentre el Madrid s'assegura a les perles argentines Gago i Higuaín...
L'home amb el què, excepte Messi, en quatre anys no ha pujat ni un sol jugador del Barça B, l'equip que va penúltim a Segona B, i directe a tercera divisió...
L'home que diu que "yo no me huelo nada" mentre mitja Europa parla del futur de Rikjaard i Ronaldinho a Milan...
Doncs bé...aquest home, simpàtic presentador de televisió i jugador de golf abans de ser Director Esportiu d'una entitat que gestiona un pressupost anual de 300 milions d'euros...aquest home ha dit, 24 hores abans de jugar-nos la vida a Europa que "no passar a vuitens no seria un fracàs". Ho ha dit el mateix dia que El Mundo Deportivo xifrava en 20 milions d'euros les pèrdues que significaria no passar a vuitens. L'endemà que Oleguer digués que guanyar a Sofia era vital. Que Deco digués que era tota una final...
I suposo que, a pesar de tot, les paraules de Txiki s'han de respectar. Perquè, a pesar de tot, és un dels pocs homes que podrà dir que sota la seva direcció el Barça va guanyar dues i una Champions.
Sí, les va guanyar però...aaaaiii, aquest home...
dissabte, de novembre 04, 2006
Dol
No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.
Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.
Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.
Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.
El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.
Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.
Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.
La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.
Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.
Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.
Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.
No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
