Jornada històrica al Mini

Titula la web del diari Sport "Jornada històrica al Mini". La web del Mundo Deportivo s'expressa en termes similars. I és que el d'avui ha estat memorable. 12.000 barcelonistes, majoritàriament nens i famílies, han gairebé omplert tot el Mini Estadi, i no per veure un partit, sinó simplement un entrenament! És lògic que els mitjans subratllin tant gran notícia. Certament pocs clubs poden presumir d'aplegar 12.000 persones amb un simple entrenament.

A mí, realment, m'hauria agradat anar-hi. Però no per veure com els jugadors saludaven als aficionats. Simplement, per constatar que, efectivament, el Barça estava entrenant. I és que, dotze dies de vacances després, el Barça s'ha tornat a entrenar. Bueno, entrenar-entrenar...ja sabeu: una horeta i mitja amb quatre curses, un parell de rondos i un minipartidet.

La realitat, per tant, és que els 12.000 espectadors que han anat al mini només han pogut veure com s'entrenaven 13 dels 22 jugadors del planter. La resta, o estaven lesionats...o simplement no hi eren. Com Ronaldinho i Deco, que no hi eren.

El primer entrenament de l'equip, desprès de 12 dies de vacances, va ser ahir: uns quants dies desprès de la tornada de tots els equips de primera divisió. Ahir van entrenar onze. Avui han sigut 13, com podeu veure a la foto que s'han fet per al record. 13, però tampoc hi han estat Ronaldinho ni Deco, que es veu que no han tingut temps d'arribar a l'entrenament a l'hora fixada. Rikjaard, és clar, els ha castigat a entrenar-se en solitari per la tarda. Qué cruel.

Evidentment heu notat el tò ironic que estic gastant en aquest post. Però és que em sembla que la cosa està anant una mica massa lluny. Els símptomes de galactització d'aquest equip són ja més que preocupants. Comencen a ser inadmissibles.

Com podeu veure al meu perfil, treballo a una entitat esportiva. Aquests dies de nadal m'he fartat de veure com un munt d'equips de bàsquet aprofitaven les vacances per entrenar-se més que mai. Han aprofitat per fer una mini pre-temporada que els carregués les piles. Per repassar qüestions tàctiques. Millorar gestos tècnics. Evidentment no estic parlant de professionals. Em refereixo a nois i noies que estudien o treballen,i que desprès d'una dura jornada de vuit hores d'estudis o feina, o potser les dues coses alhora, inverteixen dues hores més a entrenar-se. I quan hi ha vacances, més. I ara, més físic que mai. I tot, a canvi de res: gratis, off course.

Avui 12.000 persones han pogut veure com 13 professionals els ensenyaven com no hauria de ser mai l'entrenament d'un equip professional. Un equip professional que va fer una pre-temporada patètica, que ha vingut demostrant un alarmant estat de forma els darrers mesos i que, quan ha arribat el descans nadalenc, ha aprofitat per no fer res.

Molts direu que, amb la saturació de partits que hi havia era convenient carregar piles. Bé: hi ha moltes maneres de carregar piles. Per exemple, fent una pretemporada en alçada durant 10 dies. El que no es pot fer és parar totalment 12 dies a mitja temporada. Ho sap qualsevol persona que hagi fet esport de veritat.

Aprofitant el temps d'aquesta manera no ens haurem d'estranyar que Ronaldinho no sigui capaç de desbordar a un rival, que Deco s'ofegui a les segones parts, o que Thuram es trenqui muscularment quan ha de fer un sprint.

I per diumenge, comencem a creuar els dits, perquè Schuster fa varios dies que porta preparant el partit conciençudament, tant des del punt de vista tàctic, com físic i psicològic, mentre els nostres atenen compromisos publicitaris. Esperem que la jornada històrica del Mini no hagi contribuit a que es faci realitat una jornada històrica al Coliseo.

Foto: www.fcbarcelona.com

Llums i ombres

Llums
L'equip de futbol ha guanyat el Villarreal 4-0. I no s'ha de menysprear una victòria, amb quatre gols de diferència, davant un equip que fa set mesos estava a les semifinals de la Champions i es va quedar a un sol gol de la final de París. Un equip que, tot i la baixa de Riquelme, ha vingut a jugar amb homes com Forlan, Marcos Senna, Arruabarrena, José Mari, Cani, etc...

I no s'ha de menysprear perquè penso que el Barça s'ha guanyat el partit. En contra del que deia la web del diari Marca, que fins el 3-0 titulava "El Barça gana con dos goles ilegales", no només penso que els gols no han estat il·legals, sinó que han estat merescuts.

Aquest Barça guanya claror. Té més llum que fa unes setmanes. Tot i que encara sembla lluny del seu sostre, té més ritme i millor control dels partits. I això té mèrit tenint en compte unes baixes (Eto'o, Messi, Saviola, Motta, Márquez) que destrossarien qualsevol equip.

Avui m'ha semblat veure, per fí, bona entessa entre Puyol i Thuram. He vist com Gudjohnsen progressa adequadament (més pressió al davant, més entessa amb els companys, un penal provocat i un golet: molt bé). He vist que Iniestinha segueix estan que se surt.

I he vist un Ronaldinho moooolt més fresc que fa un mes, i que està assumint molt bé el liderat de l'equip. Després de 12 jornades de lliga ja porta 10 gols, i és pitxitxi!!! El gol d'avui és d'aquells que passaran a la història. Jo també em sumo als crits del Camp Nou: "Roooonaldinho!, Roooonaldinho!". Espero que la seva màgia i les seves dents segueixin brillant molts anys al Camp Nou.

En definitiva, que sembla que els núvols escampen del Camp Nou. Entrem al mes de desembre líders a la lliga amb 29 punts. I demà podria augmentar respecte als perseguidors (el Madrid a València, i el Sevilla a Bilbao). Portem cinc partits seguits guanyats, i el calendari sembla propici a incrementar el nombre de victòries: a les properes jornades, Levante, Real Sociedad i Betis. Si no s'espatlla res el cinc de desembre (Werder Bremen), el Barça acabarà de meravella un inoblidable 2006.


Ombres
Per a un culé com jo la tarda no pot ser rodona, amb els resultats que ens han donat els equips de bàsquet i handbol. Fa només dos dies vaig parlar de la greu crisi que hi ha al Palau, i de lo difícils que eren les cites d'aquest cap de setmana. Sabiem que el Barça de bàsquet podia perdre a Madrid, i que el d'handbol podia perdre a la pista del Portland San Antonio. Ens temiem que podiem perdre, però no que ho fessim d'aquesta manera.

En bàsquet el Madrid ens ha guanyat de 17 (90-73), donant-nos una lliçò en tota regla. El Madrid dels catalans (entrenat per Joan Plaza, i amb Raúl López i Àlex Mumbrú a la pista) està arrassant: porta 10 victòries en 10 partits. El Barça dels "iuguslaus" (Savic, Ivanovic, Ukic, Lakovic, Kasun) està fracassant estropitossament: porta 6 derrotes en 10 partits. I a les properes jornades (Caja San Fernando i Unicaja de Málaga) les coses encara poden empitjorar.

En handbol el Portland San Antonio ens ha donat una altra lliçò: 34-22. Algú recorda el Barça d'handbol perdent per 12 gols de diferència? Té guasa que, a més, les cròniques indiquin que els millors jugadors del Portland hagin estat un català (Albert Rocas, autor de 12 gols!!!), i dos ex-blaugranes (l'ex-porter Svensson, que ho ha parat tot, i Demetrio Lozano, autor de 4 gols), que algú va pensar que no servien per jugar a Can Barça. És la quarta derrota en 12 jornades. Hem perdut (i de quina manera) contra els quatre millors equips del campionat, i l'equip (quan encara no ha acabat novembre) sembla ja descartat pel títol.

Em sembla que la situació al Palau, amb el bàsquet i l'handbol, ja no és crítica: és molt greu. I alguna cosa s'ha de fer. Perquè una cosa és perdre (és una de les tres opcions que dona l'esport), però una altra cosa és la manera com es perd. Això no s'ho mereixen els aficionats del Barça. Algú assumirà responsabilitats?

Aaaaiii, aquest home...

Txiki Begiristain s'està començant a revel·lar com autor de frases lapidàries. Avui ha declarat contundentment "No seria un fracàs no estar a vuitens". Suposo que es referia al Barça, el campió d'Europa, l'equip del qui el propi Txiki va dir fa tres mesos que podia guanyar els set títols en joc.

L'home que va donar permís per què Ronaldinho fes un acte promocional el mateix matí del dia que ens jugavem la Supercopa d'Europa.

El que va autoritzar la demencial gira pels Estats Units.

El que va portar Quaresma, Rustu, Albertini, Mario, Ezquerro, Maxi, Van Bommel... (perquè estem d'acord que a Ronaldinho, Belletti, Deco, Silvinho, Edmilson i Marquez els va portar Rossell, i que Eto'o va ser una aposta personal de Laporta, oi?)

L'home que va dir que Rustu era probablement el millor porter del món...

L'home que va veure com Cesc s'escapava de la Masía per a portar l'Arsenal a la final de la Champions...

L'home que va deixar escapar Luis García per què guanyés la Champions amb el Liverpool i es convertís en fixe a la selecció...

L'home que va regalar Reina i Riquelme al Villarreal i desprès no va saber aconseguir una rebaixa per Forlan...

L'home que va cedir Saviola al Sevilla per estrèter vincles tres dies abans que el Sevilla li vengués Sergio Ramos i Baptista al Madrid...

L'home que ens va fer creure que Henry estava lligat i va haver d'acabar fitxant Goljohnsen en comptes de Forlan, Van Nistelrooy, Klose, Villa, Torres, Morientes, Oliveira, Kanouté...

L'home que ara es planteja repescar Larson, al qui va deixar marxar l'any passat, perquè va dir que "Eto'o no es lesiona mai"...

L'home que argumenta austeritat salarial per no pujar el sou a Iniesta, Xavi, Oleguer, Valdés... però que ha fet al suplent Thuram el tercer jugador millor pagat de la plantilla, després de Ronaldinho i Etoo.

L'home que va dir que si Eto'o guanyava la Pilota d'Or potser es mereixeria una millora de contracte...

L'home que porta tres anys intentant vendre a Saviola, sense aconseguir-ho, perquè diu que "no té nivell per jugar al Barça"...

L'home que no para de viatjar a Argentina per firmar convenis mentre el Madrid s'assegura a les perles argentines Gago i Higuaín...

L'home amb el què, excepte Messi, en quatre anys no ha pujat ni un sol jugador del Barça B, l'equip que va penúltim a Segona B, i directe a tercera divisió...

L'home que diu que "yo no me huelo nada" mentre mitja Europa parla del futur de Rikjaard i Ronaldinho a Milan...

Doncs bé...aquest home, simpàtic presentador de televisió i jugador de golf abans de ser Director Esportiu d'una entitat que gestiona un pressupost anual de 300 milions d'euros...aquest home ha dit, 24 hores abans de jugar-nos la vida a Europa que "no passar a vuitens no seria un fracàs". Ho ha dit el mateix dia que El Mundo Deportivo xifrava en 20 milions d'euros les pèrdues que significaria no passar a vuitens. L'endemà que Oleguer digués que guanyar a Sofia era vital. Que Deco digués que era tota una final...

I suposo que, a pesar de tot, les paraules de Txiki s'han de respectar. Perquè, a pesar de tot, és un dels pocs homes que podrà dir que sota la seva direcció el Barça va guanyar dues i una Champions.

Sí, les va guanyar però...aaaaiii, aquest home...

¿A qué huelen las nubes?

"Me huelo que el año que viene Rikjaaard no estará en Barcelona". Ho va dir ahir Juande Ramos, entrenador del Sevilla, al programa El Rondo. Resulta que l'entrenador del Sevilla fa anys va entrenar al Barça B (el va baixar a Segona B), i es veu que encara manté contactes i amics a Can Barça.

Però en contra dels rumors que fa temps corren per Can Barça, i que són els que li deuen haver arribat a Juande, el Director Tècnic del FC Barcelona, Txiki Begiristain, ha declarat aquesta tarda que "yo no me huelo nada". Ens ho temiem.

Tots sabem que Rikjaard marxarà algun dia de Can Barça, perquè no pot ser etern.

Tots sabem que que Rikjaard va dir un dia que preferiria marxar quan les coses anessin bé abans que el fessin fora quan anessin malament.

Tots sabem que Rikjaard és el somni de Berlusconi.

Tots sabem que Rikjaard estima molt el Milan, i que algun dia li agradaria entrenar l'equip lombard.

Tots sabem que el Milan està fatal, i que es planteja canviar d'entrenador. Però que no acaba de cesar Ancelotti i de fitxar Lippi. Diuen a Italia que potser aguanta així fins al final de temporada, per fer aleshores els canvis ben fets.

Tots sabem que els periodistes li han preguntat diverses vegades a Rikjaard si continuarà al Barça, i l'holandés ha respost amb evasives. Amb lo fàcil que és ser contundent i taxatiu per acabar amb els rumors. Però Rikjaard no ho ha fet.

Tots sabem que el somni de Berlusconi és Ronaldinho.

Tots sabem que el Milan va fitxar Oliveira perquè el seu representant és Roberto de Assis, el germà de Ronaldinho.

Tots sabem que el germà de Ronaldinho està cada dos per tres a Milan... per parlar d'Oliverira, és clar.

Tots sabem que Cruyff, Patsy, i una part de la junta del Barça estaria encantada de cobrar 80 o 90 milions d'euros per Ronaldinho.

Tots sabem que a Ronaldinho li costaria molt decidir deixar el Barça per anar a jugar amb un entrenador tipus Lippi. Ell se sent molt a gust amb el joc tàctic de Rikjaard, amb la comprensió de Rikjaard, amb el caràcter de Rikjaard, amb Rikjaard.

Ho sap tota Itàlia, ho sap Juande, ho saps tú i ho sé jo.

Però Txiki no se huele nada. ¿A qué huelen las nubes, Txiki?

El 10

El 10 ha tornat. I ho ha fet al partit 10. 10 partits de lliga, 7 guanyats, 2 empatats i 1 perdut: 23 punts...i de nou líders. Avui el Barça ha recuperat el liderat que, com vaig dir, vam començar a recuperar la setmana passada, quan vaig anunciar que havia vist signes positius. I efectivament, s'han confirmat.

3 a 1 al Camp Nou davant un Saragossa que arribava quart a la lliga i que, juntament amb el Sevilla, és un dels equips que millor futbol estan jugant aquesta temporada. Un Saragossa que ha estat el gran madecap de Rikjaard les darreres temporades, i que es presentava al Camp Nou amb un equipàs plé de grans jugadors (mitja selecció argentina: Gabi Milito, Aimar, D'Alessandro, Diego Milito...) i un entrenador, Víctor Fernandez, amb bon gust futbolístic.

El partit prometia, i no ha defraudat. 3 a 1, amb dos gols de Ronaldinho i un de Saviola.

Confirmant els signes positius vistos la setmana passada, he vist un Barça concentrat, tensionat, seriòs i, avui, a més, fluid en atac al primer temps. Encara queden alguns detallets. Com el monumental despiste de Márquez i Valdés que han permés que Milito adelantés al Saragossa al minut 15, el primer cop que els maños trepitjaven l'àrea blaugrana. A part d'això, el Barça m'ha agradat, tenint en compte d'on venim, l'estat de forma dels jugadors, i l'equip que teniem davant.

I sobretot, per fí, al partit 10, m'ha agradat el 10. I com m'ha agradat! Ronaldinho ha estat immens. A pesar del ja habitual ferri marcatge dels rivals, no s'ha amagat. Ha donat la cara. I especialment després de la lesió de Messi (compte! dos mesos de baixa) s'ha posat l'equip a l'esquena. Ha estat omnipresent. També ha perdut algunes pilotes, i en alguna ocasió ha pecat d'aguantar massa la pilota, un vici del què ha abusat en aquest inici de temporada i que sortosament va a menys. Però sobretot, m'ha agradat la seva sensació de presència constant. Si a això afegim que ha fet dos gols, un d'ells un golàs, ja és l'hòstia. Avui ha decidit Ronaldinho. Avui l'equip el necessitava, i avui sí que ha aparegut. Al Ronaldinho d'avui el vull sempre al Barça, i no el vendria ni per l'import de la seva clausula. Al d'avui he dit. Perquè el d'avui, el del partit 10, sí que ha estat un jugador 10. El 10.

Doncs no, no estaven preparats.

Santiago Bernabeu: Real Madrid,2 -FC Barcelona,0. El Barça ressucita al Real Madrid

Apunts, preguntes, fets i dades al voltant d'una nova derrota:
* Quant temps feia que el Barça no perdia dos partits consecutius?
* Quant temps feia que el Barça es passava dos partits seguits sense marcar cap gol?
* Dimecres, a Stamford Bridge, ens marquen un gol al primer minut de la segona part. Avui ens marquen al primer minut de partit. Com es possible?
* El Barça avui ha ressucitat al Madrid: aquest era el triomf que els blancs necessitaven.
* Compte amb aquest Madrid. Juga lleig, el podem criticar tot el que volguem...però 2-0, i gràcies que les porteries tenen pals, dos pals.
* Aquest Madrid és un equip absolutament italianitzat. És la Juve. La Juve no juga a la segona divisió italiana. És mentida: juga a Madrid. Absolutament aburrit, però dificilíssim guanyar-lo, fortíssim en defensa, i sabent aprofitar al màxim les poques oportunitats que té. I compte, els italians sempre han arribat molt molt lluny jugant així. Aquest estiu van guanyar una cosa que es diu "Copa del Món", mentre brasilenys, espanyols, argentins, holandesos...tots els que la toquen... se n'anaven cap a casa. I compte, que a aquest Madrid encara s'ha d'afegir un noi anomenat Ronaldo. Us sona?
* Cada dia que passa es fa més gran la llegenda d'Eto'o. Cada cop es veu més gran la seva absència. Els seus companys estan aclarint els dubtes: ell era l'autèntic crack de l'equip.
* El millor, un cop més Messi.
* És el Bernabeu el lloc adequat per a estrenar una nova parella de centrals? Puyol i Thuram mai havien jugat junts, i per primer cop en molt de temps Márquez ha vist un gran partit des de la banqueta: els dos gols madridistes han arribat pel centre de la defensa.
* El liderat del Barça és enganyòs. Aquest Barça, al menys de moment, no és el mateix que el de l'any passat. Dels cinc partits jugats contra grans equips, només ha guanyat al Sevilla, 3-1 al Camp Nou (amb gol anulat al Sevilla injustament, penal que no era a favor del Barça, i patint fins el final). Els altres 4 partits hem perdut la Supercopa d'Europa contra el Sevilla (3-0), als camps del Chelsea i Madrid, i no vam passar de l'empat a casa contra el Valencia. Menys mal que hem guanyat als equips candidats a baixar a segona: Celta, Osasuna, Racing i Athletic de Bilbao.
* Avui, finalment, he constatat que el Chelsea ja ens ha guanyat dos cops aquesta temporada: dimecres passat a Stamford Bridge, i fa tres mesos quan li van treure a Txiki 12 milions d'euros a canvi del suplent Guddjohnsen. Txiki: aquest és el que no té nivell per jugar al Barça, i no el pibito com vas dir a l'estiu. Frank: ¿que té Guddy que no tingui Maxi López?
* Zambrotta va arribar al Barça, previ pagament de 15 milions d'euros amb la vitola de millor lateral del món. El que sí és un fet és que era el lateral de la selecció campiona del món. De moment, al Barça no ha demostrat res. Avui ha consagrat a Robinho al Bernabeu.
* Ronaldinho: on estàs?
* Txiki: ¿quant pagarem pel que vam cobrar a la gira d'estiu?

Preguntes de La Patidora:
No hi ha ningú que s'adoni que el senyor Gudjhonsen no té nivell per jugar al Barça, i menys com a punta? Qualsevol comparació amb Eto'o, Messi o Salviola és odiosa.

Rikjaard, trobes a faltar Ten Cate, oi? Espavila i fes-li un truc per donar sentit a les alineacions inicials, i sobretot als canvis i a la preparació física d'un jugadors mancats (a excepció del popeye Messi) d'energia, idees i precisió.

estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?