Ai ai ai...(un atreviment)

Sí, sí: ai, ai ai.

Circumstàncies diverses no m'han permès anar al Camp Nou. El Barça-Athletic l'he seguit a estones per televisió, i íntegrament per la COM. Poca opinió personal puc tenir, per tant. Opinió, només la dels altres que han vist el partit per mí:ràdio, resums de TV i webs.

Bé, hem guanyat. Primera victòria de la temporada. 3-1, amb dos gols de Ronaldinho. Tot i que aquests, pels cada cop més crítics del brasiler no valen perquè ja sabeu: marcar gols de falta i de penal està xupat. Ho fa qualsevol. Així que gràcies a aquests dos gols que "no compten" avui hem guanyat el partit. Un partit que sempre es podrà dir (ja es diu) que el Barça ha guanyat per un penal que no era i un gol que no era: el de Touré Yaya, que sembña confirmar-se com un gran xutador. Compte si teniu abonament darrera les porteries, no sigui que un dia el tio no atini amb la porteria.

Però, ai senyor! Ai, ai, ai...El que sí he pogut veure íntegrament ha estat el partit de l'altre equip del que sóc seguidor, el Real Madrid. Al que segueixo cada dia per veure si perd, és clar.

I no. No ha perdut. Al contrari: ha guanyat, i de quina manera. 0-5 al camp del Villarreal. Un resultat molt meritori tot i que sempre hi haurà qui dirà que el Villarreal (aquest equip que fa dos anys va estar a un penal de jugar contra el Barça la final de la Champions) ja no és el que era. I potser sí que no són exactament el que eren. Però el què em comença a quedar clar és que el Madrid tampoc ja no és el que era.

Portem dues jornades i ja és líder en solitari. 6 puntets, amb 7 gols a favor i un en contra. I em direu: estem a la segona jornada!!! L'estadística no és important!! És clar que no. A la segona jornada els números no són indicatius...Però sí ho són altres detalls: el joc que desplega un equip, la seva actitut al camp...I la veritat és que aquests equips,en el Madrid i a la segona jornada, no m'agraden gens. No m'agraden perquè esperava que necessitarien mesos per acoplar tants fitxatges, i veig que en dues jornades estan que se surten.

Evidentment les coses poden canviar molt. Però a dia d'avui, a dos de setembre, aquest Madrid em toca els collons. És a dir (ojo a la provocació que vaig a dir): que m'agrada.

M'agrada Schuster (el vaig proposar fa molts mesos com a substitut de Rijkaard a aquest blog), m'agrada el caràcter que ha agafat l'equip. M'agrada el ritme de joc que imprimeixen. M'agrada Drenthe. Schneider. I em torna a tocar els dellonsis un Raúl que sembla tornar a ser el pitjor (per als nostres interessos). Sense Pepe ni Robben, fins i tot Diarra i Robinho semblen els cracs que ens van vendre quan els van fitxar!

És evident que el Madrid ha canviat. Amb Capello (amb el què va guanyar dos lligues) s'haurien replegat després del primer gol. Avui han anat a pel segon. I després per al tercer. I al minut 90 intentaven fer el sisé. Han fet 30 xuts a porta. 30, amb 15 entre els tres pals (un pal inclòs).

S'han gastat en fitxatges tot el diner que tenien i més. Però la veritat és que de moment la cosa sembla que els funciona.

Si l'any passat que nojugaven a res es van endur la lliga...aquest any patirem.

Què voleu! Sóc un Patidor Culé! Ai, ai, ai...

No comment

Noble y bélico adalid, caballero del honor

El Derby (o Derbi)

A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influpencia que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paisos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbis eren senzillament això: derbis.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat per referir-se, també, als enfrontaments d'una zona geogràfica concreta, primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco", encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (que es celebra cada any entre dos i quatre vegades, és a dir, de 200 a 400 cops al segle), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca. Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia disputen una final de la Champions com l'anomenarem?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I diumenge vinent en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim tota la setmana. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Per cert: Derby o Derbi?

Doncs no, no estaven preparats.

Santiago Bernabeu: Real Madrid,2 -FC Barcelona,0. El Barça ressucita al Real Madrid

Apunts, preguntes, fets i dades al voltant d'una nova derrota:
* Quant temps feia que el Barça no perdia dos partits consecutius?
* Quant temps feia que el Barça es passava dos partits seguits sense marcar cap gol?
* Dimecres, a Stamford Bridge, ens marquen un gol al primer minut de la segona part. Avui ens marquen al primer minut de partit. Com es possible?
* El Barça avui ha ressucitat al Madrid: aquest era el triomf que els blancs necessitaven.
* Compte amb aquest Madrid. Juga lleig, el podem criticar tot el que volguem...però 2-0, i gràcies que les porteries tenen pals, dos pals.
* Aquest Madrid és un equip absolutament italianitzat. És la Juve. La Juve no juga a la segona divisió italiana. És mentida: juga a Madrid. Absolutament aburrit, però dificilíssim guanyar-lo, fortíssim en defensa, i sabent aprofitar al màxim les poques oportunitats que té. I compte, els italians sempre han arribat molt molt lluny jugant així. Aquest estiu van guanyar una cosa que es diu "Copa del Món", mentre brasilenys, espanyols, argentins, holandesos...tots els que la toquen... se n'anaven cap a casa. I compte, que a aquest Madrid encara s'ha d'afegir un noi anomenat Ronaldo. Us sona?
* Cada dia que passa es fa més gran la llegenda d'Eto'o. Cada cop es veu més gran la seva absència. Els seus companys estan aclarint els dubtes: ell era l'autèntic crack de l'equip.
* El millor, un cop més Messi.
* És el Bernabeu el lloc adequat per a estrenar una nova parella de centrals? Puyol i Thuram mai havien jugat junts, i per primer cop en molt de temps Márquez ha vist un gran partit des de la banqueta: els dos gols madridistes han arribat pel centre de la defensa.
* El liderat del Barça és enganyòs. Aquest Barça, al menys de moment, no és el mateix que el de l'any passat. Dels cinc partits jugats contra grans equips, només ha guanyat al Sevilla, 3-1 al Camp Nou (amb gol anulat al Sevilla injustament, penal que no era a favor del Barça, i patint fins el final). Els altres 4 partits hem perdut la Supercopa d'Europa contra el Sevilla (3-0), als camps del Chelsea i Madrid, i no vam passar de l'empat a casa contra el Valencia. Menys mal que hem guanyat als equips candidats a baixar a segona: Celta, Osasuna, Racing i Athletic de Bilbao.
* Avui, finalment, he constatat que el Chelsea ja ens ha guanyat dos cops aquesta temporada: dimecres passat a Stamford Bridge, i fa tres mesos quan li van treure a Txiki 12 milions d'euros a canvi del suplent Guddjohnsen. Txiki: aquest és el que no té nivell per jugar al Barça, i no el pibito com vas dir a l'estiu. Frank: ¿que té Guddy que no tingui Maxi López?
* Zambrotta va arribar al Barça, previ pagament de 15 milions d'euros amb la vitola de millor lateral del món. El que sí és un fet és que era el lateral de la selecció campiona del món. De moment, al Barça no ha demostrat res. Avui ha consagrat a Robinho al Bernabeu.
* Ronaldinho: on estàs?
* Txiki: ¿quant pagarem pel que vam cobrar a la gira d'estiu?

Preguntes de La Patidora:
No hi ha ningú que s'adoni que el senyor Gudjhonsen no té nivell per jugar al Barça, i menys com a punta? Qualsevol comparació amb Eto'o, Messi o Salviola és odiosa.

Rikjaard, trobes a faltar Ten Cate, oi? Espavila i fes-li un truc per donar sentit a les alineacions inicials, i sobretot als canvis i a la preparació física d'un jugadors mancats (a excepció del popeye Messi) d'energia, idees i precisió.

estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?