Apaga y vámonos

Reprodueixo (i subscric) l'article de Josep María Casanovas publicat al Diari Sport:

"La Caixa también debe jugar con Catalunya"

"UNA PROHIBICIÓN INTOLERABLE. La polémica desatada a raíz de la prohibición del Catalunya-EE.UU. por parte de la Federación Española ha superado ya el terreno deportivo para convertirse en una guerra política de acusaciones y descalificaciones. Cuesta de entender que un partido de fútbol que no va contra nadie se convierta en una cuestión de Estado, la Generalitat dispara por su lado solicitando la disputa del encuentro como sea y el búnker federativo hace oídos sordos como en tiempos del franquismo. En medio se encuentra la selección americana que quiere jugar en Barcelona el 14 de octubre y no entiende nada de lo que pasa. Si Catalunya fue capaz de enfrentarse a dos potencias mundiales como Brasil y Argentina, resulta inexplicable que ahora pongan el veto aunque sospechamos que esto no es más que un ajuste de cuentas de Villar contra la Federació Catalana porque su presidente, Jordi Roche, no le votó en las últimas elecciones. Aquí en SPORT no aceptamos este tipo de juego sucio y vamos a luchar a fondo para que este partido se juegue ya que lo contrario sería tanto como aceptar un agravió más a Catalunya.

EL PARTIDO NO ESTÁ PERDIDO. La situación a día de hoy, 11 de septiembre, Diada Nacional de Catalunya, es complicada. Federació Catalana, Barça, Espanyol y resto de clubs quieren jugar. Los aficionados están por el partido. Los políticos y las autoridades deportivas, también. La única solución para que las aguas vuelvan a su cauce es que la Federación Española reconsidere la decisión a la vista de las presiones que recibe. Al Gobierno de Zapatero no le interesa otro enfrentamiento con Catalunya a cuenta de un partido amistoso, otra cosa sería que habláramos de un Catalunya-España que es a todas luces imposible en los tiempos actuales. Quizás habría que recordarle a la Federación Española que su principal patrocinador viene de Catalunya, La Caixa, y también debe ser bastante difícil para La Caixa estar vinculada aunque sea indirectamente a una prohibición que va directamente contra un sentimiento tan enraizado aquí como es la selección catalana de fútbol, que por cierto, también está patrocinada por La Caixa.

UN PATROCINIO POLÉMICO. Llegado a este punto, no estaría de más que La Caixa tomara cartas en el asunto. Nos parece comprensible que patrocine a la selección española partiendo de la realidad que de su negocio bancario, dos terceras partes están en España y una en Catalunya. Pero si la Federación a la que paga generosamente después va contra Catalunya, se lo tiene que mirar de otra manera ya que de lo contrario este patrocinio se le puede volver en contra en su propia casa. Hay tiempo todavía para la rectificación ya que por lo que se conoce Villar y su junta directiva no valoraron las consecuencias de la decisión que tomaron. Gaspart, que es vicepresidente de la Española, estuvo ausente y ahora se manifiesta a favor del partido. Laporta tampoco acudió e ignoraba que se iba a tratar este tema y Pedro Tomás se vio metido en una encerrona. Este partido no está perdido, el Catalunya-EE.UU. todavía es posible sin tener que buscar caminos imposibles como es querer jugar en Suiza. Si la Generalitat, La Caixa, el Barça, el Espanyol y la Federació Catalana pierden esta batalla, apaga y vámonos. "

Ai ai ai...(un atreviment)

Sí, sí: ai, ai ai.

Circumstàncies diverses no m'han permès anar al Camp Nou. El Barça-Athletic l'he seguit a estones per televisió, i íntegrament per la COM. Poca opinió personal puc tenir, per tant. Opinió, només la dels altres que han vist el partit per mí:ràdio, resums de TV i webs.

Bé, hem guanyat. Primera victòria de la temporada. 3-1, amb dos gols de Ronaldinho. Tot i que aquests, pels cada cop més crítics del brasiler no valen perquè ja sabeu: marcar gols de falta i de penal està xupat. Ho fa qualsevol. Així que gràcies a aquests dos gols que "no compten" avui hem guanyat el partit. Un partit que sempre es podrà dir (ja es diu) que el Barça ha guanyat per un penal que no era i un gol que no era: el de Touré Yaya, que sembña confirmar-se com un gran xutador. Compte si teniu abonament darrera les porteries, no sigui que un dia el tio no atini amb la porteria.

Però, ai senyor! Ai, ai, ai...El que sí he pogut veure íntegrament ha estat el partit de l'altre equip del que sóc seguidor, el Real Madrid. Al que segueixo cada dia per veure si perd, és clar.

I no. No ha perdut. Al contrari: ha guanyat, i de quina manera. 0-5 al camp del Villarreal. Un resultat molt meritori tot i que sempre hi haurà qui dirà que el Villarreal (aquest equip que fa dos anys va estar a un penal de jugar contra el Barça la final de la Champions) ja no és el que era. I potser sí que no són exactament el que eren. Però el què em comença a quedar clar és que el Madrid tampoc ja no és el que era.

Portem dues jornades i ja és líder en solitari. 6 puntets, amb 7 gols a favor i un en contra. I em direu: estem a la segona jornada!!! L'estadística no és important!! És clar que no. A la segona jornada els números no són indicatius...Però sí ho són altres detalls: el joc que desplega un equip, la seva actitut al camp...I la veritat és que aquests equips,en el Madrid i a la segona jornada, no m'agraden gens. No m'agraden perquè esperava que necessitarien mesos per acoplar tants fitxatges, i veig que en dues jornades estan que se surten.

Evidentment les coses poden canviar molt. Però a dia d'avui, a dos de setembre, aquest Madrid em toca els collons. És a dir (ojo a la provocació que vaig a dir): que m'agrada.

M'agrada Schuster (el vaig proposar fa molts mesos com a substitut de Rijkaard a aquest blog), m'agrada el caràcter que ha agafat l'equip. M'agrada el ritme de joc que imprimeixen. M'agrada Drenthe. Schneider. I em torna a tocar els dellonsis un Raúl que sembla tornar a ser el pitjor (per als nostres interessos). Sense Pepe ni Robben, fins i tot Diarra i Robinho semblen els cracs que ens van vendre quan els van fitxar!

És evident que el Madrid ha canviat. Amb Capello (amb el què va guanyar dos lligues) s'haurien replegat després del primer gol. Avui han anat a pel segon. I després per al tercer. I al minut 90 intentaven fer el sisé. Han fet 30 xuts a porta. 30, amb 15 entre els tres pals (un pal inclòs).

S'han gastat en fitxatges tot el diner que tenien i més. Però la veritat és que de moment la cosa sembla que els funciona.

Si l'any passat que nojugaven a res es van endur la lliga...aquest any patirem.

Què voleu! Sóc un Patidor Culé! Ai, ai, ai...

Sevillanes al Camp Nou

Impressionats encara per la tràgica mort d'Antonio Puerta, ha tornat el futbol al Camp Nou. El Gamper. La directiva del Barça, a diferència de la del Real Madrid, no ha suspès el seu torneig estiuenc, però ha suprimit els actes previs festius i ha decidit donar un 10% de la recaptació d'avui a la investigació de les malalties cardiovasculars; un acte que em sembla fet més de cara a la galeria (solidaritat marquetiniana, com lo d'Unicef) que al cor. El què sí m'ha semblat sentit és l'homenatge que han fet els jugadors: sortir tots al camp amb la samarreta del Sevilla i el nom i dorsal de Puerta a l'esquena. Ells sí coneixien a Puerta, com a rival, com a company, i ells sí li han fet a Puerta un gest que segur haurà agradat l'Antonio. Bueno,i també un altre: jugar per sevillanes.

Perquè sí, el Barça ha jugat avui per sevillanes. Amb l'alegria i el ritme propi de la cançò hispalenca des del primer minut. I això combinat amb tres factors més, han propiciat que l'Inter de Milà, el campió italià, s'endugui ni més ni menys que cinc golets del Camp Nou. Tota una maneta sí senyor.

Quins factors? El primer ja l'he dit: l'actitut dels jugadors, que s'ha traduït en ritme sobre el terreny de joc. Mai havien rebut tantes crítiques (fins i tot del propi president) desprès d'una primera jornada de lliga en la què ni tant sols van patir una derrota. A això no estaven acostumats. I avui, tot i que es tractés d'un amistòs, han sortit des del primer minut amb les piles posadísimes, disposats a jugar amb ritme. Al ritme de sevillanes.

Segon factor. El Camp Nou. Aquest equip, el Barça, està dissenyat per a jugar al Camp Nou. Un camp ample i en perfecte estat, conegut, intimidatori per a rivals (i àrbitres), on els jugadors poden desplegar plàcidament i a la perfecció el seu futbol de saló. Jugar aquí no és com fer-ho a un Sardinero petit, hostil, en mal estat, on el rival et cus a patades i et fa menjar fang mentre l'àrbitre mira a una altra banda.

Tercer factor. Les noves incorporacions, especialment Giovanni Dos Santos (el quinto elemento) i Henry, que han aportat coses noves a l'equip. També Touré Yaya, o Yaya Tpuré, que encara no sé com es diu. Per fí m'ha mostrat algunes coses interessants, a banda de tenir un fort xut. Per fí, perquè fins ara m'havia semblat lent i exent del nivell tècnic exigible per ser titular al Camp Nou.

Quart factor. L'Inter de Milà. És un plaer jugar contra grandíssims, històrics il·lustres equips com l'Inter. Sobretot quan venen desmotivats i amb només la meitat de les figures. Es presenten al Camp Nou amb un equip desfigurat, descompensat, destensionat...es troben amb els tres factors precedents, i s'enduen cinc. I això, que com les gires serveix de molt poc com a assaig real, sempre va bé pel prestigi, el palmarés, la caixa i l'autoestima.

Però compte, que ningú s'equivoqui. Això no era real. Era un amistòs. Res a veure amb el què ens trobarem en competició. I aquest no era l'autèntic Inter, l'etern candidat a la Champions. No ens equivoquem. Que l'any passat també li vam fotre quatre al Bayern, vam desfermar l'eufòria, i així ens va anar.

La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.

La vida sigue igual

Racing 0-FC Barcelona 0.
Real Madrid 2-Atlético 1.
Espanyol 0, Valladolid 1.
...

Unos que nacen, otros morirán;
unos que ríen, otros llorarán.
Aguas sin cauce, ríos sin mar,
penas y glorias, guerras y paz.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Pocos amigos que son de verdad;
cuántos te alagan si triunfando estás;
y si fracasas, bien comprenderás:
los buenos quedan, los demás se van.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

(Julio Iglesias, 1969)

PD: Mucha fuerza, Puerta.

Un patidor culé al cel

Ignoro si era lector d'aquest blog. Potser sí, perquè era un culé de cap a peus. Un autèntic patidor culé que va traspassar la seva passió al seu fill...i de quina manera!!! Fa poc, fins i tot, el Pat Andrews em va confesar que sospitava que ell era la persona que s'amagava darrera d'un dels coneguts seudònims que més animaven els debats d'aquest blog. Al blog hi escrivien amics seus, i fins i tot la persona que, sense dubte, més estimava d'aquest món. I a més aquest blog, editat per un dels seus milers d'ex-alumnes als que va deixar profunda petjada, versaba sobre una de les seves passions. El Barça.

Diuen que avui l'Àlex ens ha deixat. Jo crec que no: que avui ha nascut un nou mite. Almenys, per als que vam tenir la sort de conèixe'l.

Com a últim i humil homenatge, permeteu-me que reproduexi en aquest petit racó culé les paraules que un altre gran, el Pat Andrews, li ha volgut dedicar i que, a més, li ha volgut des d'aquest blog.

Mikelele: força! T'has de sentir orgullòs.

Va per tú Mestre.

El Patidor Culé

Coherencia personal.

La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene
Jorge Luis Borges


Alex García nos ha dejado. Persona de bien, maestro y culé.

Es difícil haber pasado por la Escuela Sagrada Familia y/o por la Cooperativa Claror durante estos últimos treinta y cinco años y que el contacto con él no te haya dejado huella. Como director, como maestro, como miembro de la Junta Rectora de la Cooperativa o como amigo la relación con él nunca podía dejarte indiferente.

Creo que coincidíamos en muchas cosas, aunque también mantuvimos discrepancias notables, desde nuestras respectivas ópticas, él de maestro y yo de padre, en los primeros años de la cooperativa donde las eternas discusiones sobre la “ponencia”, el documento que debía marcar las líneas maestras de funcionamiento de la misma nos llevaron a compartir sesiones de junta hasta altas horas de la madrugada. Nuestra juventud relativa, los tiempos de la transición, nuestras tendencias ideológicas y nuestro Barça nos proporcionaban, sin embargo, más puntos de encuentro que de desencuentro.

Pensar en alguien tan especial con el que no volverás a hablar siempre te genera sentimientos encontrados, por una parte la satisfacción de saber que has compartido cosas importantes con él y por otra la tristeza, sin consuelo, de que ya no volverá a suceder. Si tuviese que destacar algo que siempre me ha impresionado de Alex es su coherencia personal, su capacidad de verbalizar los conceptos y su honradez a la hora de defenderlos. También he admirado siempre su dedicación plena y competente a un trabajo al que dignificaba y con el que se encontraba realizado.

Un hombre honesto que impartía conocimiento y ejemplo al mismo tiempo.

Y llegamos al Barça, motivo de conversación de nuestros encuentros casuales de estos últimos años y donde nuestras coincidencias eran totales. Es difícil ser coherente siendo hincha de un equipo de fútbol, porque en el fútbol desde las desorbitadas cantidades que se manejan hasta las motivaciones y caprichos de nuestros ídolos generan demasiadas contradicciones a personas que pretendemos mantener unas coordenadas racionales en nuestros comportamientos. Se trata sencillamente de aceptar una premisa, la premisa mayor: somos del Barça, nos gusta que juegue bien y que gane. Y a partir de ahí ya se puede intentar ser consecuente, y en eso estábamos. Disfrutamos, comentando la jugada, las dos anteriores temporadas, especialmente por lo bien que jugaba el Barça y luego además por los títulos que ganaron. Y volvimos a las andadas esta temporada en el que el disgusto por lo incomprensible y por determinadas actitudes personales y del equipo nos llevo al hastío de otros tiempos cuando menos lo esperábamos.

Creo que ambos coincidíamos que tenemos pocas posibilidades ni de encuentro ni de desencuentro fuera de este mundo concreto en el que la vida nos hizo coincidir y que también ambos estábamos convencidos que los pensamientos, sentimientos y recuerdos si que forman parte del mundo que compartimos.
En ese mundo, en el de los pensamientos, sentimientos y recuerdos de mucha gente, Alex estará siempre.

Pat Andrews

El dia d'Henry. La raó i la pell.

Avui ha estat el dia. Desprès de mesos, mesos i mesos parlant d'Henry, avui, per fí, ha vestit la samarreta del Barça. La nova samarreta de la temporada 2007-2008, que defensarà durant quatre temporades a raó (segons diuen) de 6 milions d'euros nets anuals, i previ pagament de 24 milions d'euros del Barça a l'Arsenal que, si l'any vinent guanyem la Champions (Déu vulgui), es convertiran en 27 milions.

Certament ha estat un dia emocionant. Veure vestit Henry amb la nova samarreta del Barça desperta il·lusió. Em desperta il·lusions. Imaginar-me'l al Camp Nou amb el seu número 14 (el número que, en contra del què diuen la majoria de mitjans, mai va vestir Cruyff al Barça, sinó Amunike, Gerard i Ezquerro), amb la seva elegància, el seu canvi de ritme, el seu gol...desperta il·lusions. Henry ha estat, sense dubte, un dels millors futbolistes del món dels darrers quatre anys. Imaginar-me'l, a més, jugant al costat de Messi, Eto'o, Ronaldinho i companyia...fa somiar.

I il·lusions i somnis és just el què necessitem els culés en aquestes hores en què encara no despertem de la pitjor ressaca dels darrers anys. Així que, benvinguda la il·lusió i els somnis.

La il·lusió i els somnis que em desperten el fitxatge d'Henry, però, per molt que celebri el seu fitxatge, no deixa de provocar-me alguns dubtes.

¿És just pagar 24 milions d'euros (que poden ser 27) per un jugador de 30 anys que, a més, no juga des del passat març per culpa d'una lesió?

¿Està bé pagar aquest preu per un jugador que l'any passat va poder venir (un any més jove) per un preu molt inferior, i que ens va deixar plantats sense cap explicació?

¿No es podia haver rebaixat una mica el preu del traspàs d'un jugador que havia manifestat públicament que, després de la marxa de David Dein i la futura marxa de Wenger no volia seguir a l'Arsenal?

¿Està bé pagar-li d'entrada 6 milions nets de fitxa fixa? No estavem en la línia del fixe més incentius?

¿Sóc jo l'únic que té la sensació que l'Arsenal sempre ens pren el pèl? Ens va treure 10.000 milions de pessetes per Overmars i Petit, ens va birlar a Cesc Fàbregas sense pagar-nos un duro, i ens ha tret 24 (o 27) milions d'euros per un jugador de 30 anys que aquest 30 de juny hauria quedat lliure si no hagués renovat per l'Arsenal fa just un any. És a dir, si el Barça hagués sapigut negociar bé ara fa just un any.

¿A què es deu el protagonisme adquirit perl vice-president Soriano en aquesta negociació? ¿No es deia fa un any que els directius cedirien el protagonisme de la gestió del club als executius? ¿És que la directiva realment no confia en Txiki? ¿O que el futur candidat Soriano necessita que se l'associi al fitxatge d'un crac, com Ronaldinho es va associar a Sandro Rosell i Eto'o a Laporta?

¿Què farem ara amb Guddjohnsen, el davanter centre pel què ara fa un any vam pagar 15 milions d'euros al Chelsea? ¿És el fitxatge d'Henry el reconeixement public del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen? Si és així, qui és el responsable d'haver pagat 15 milions per Guddjohnsen? I el d'haver pagat 6 per un Maxi López al que no vol ni el Mallorca? Què farem amb tant davanter centre? I per cert? ¿És que ja han traspassat a Santi Ezquerro, que d'entrada ja s'ha quedat sense el número 14?

¿No haurem pagat una mica més per culpa de les presses de voler-lo presentar lo abans possible perquè es deixi de parlar de l'estrepitòs fracàs de la temporada?

I per últim. Per molt que la pell em demana anar ja al Camp Nou a gaudir veient Henry, la raó fa que em pregunti: ¿és realment el què necessita l'equip? ¿contribuirà a disminuir les mancances que ha tingut aquest any l'equip? ¿millorarà la relació entre els cracs o la seva presència provocarà just el contrari? ¿És una estrella necessaria o només un pas més en l'emulació de la galactització que va ensorrar el Madrid del passat i el Barça del present?

Tant debó que, després d'aquesta traca de Sant Joan, Laporta, la directiva i Txiki, a més de fitxar Henry, prenguin moltes altres decisions. Decisions que, passada la festa de la Revetlla, seran les què de veritat solventaran els problemes que ens han dut a fer el més grans dels ridículs aquesta temporada. Només així podrem disfrutar de veritat d'Henry, i els dubtes de la raó deixaran pas a l'emoció de la pell.

Foto: Infoesports.com

Lo primer és lo primer

Han passat molts dies des del 21 de maig, dia en què vaig escriure l'últim article en aquest blog. Molts dies i moltes coses. En lo social en lo esportiu i en lo personal.

La casualitat va voler que aquell 21 de maig escribís el seu darrer article al seu blog en Martí Perarnau. Noves circumstàncies professionals, diu, l'obliguen a tancar el millor blog futbolístic en castellà. Tota una pèrdua per a la blogosfera i pel periodisme esportiu en general. Tant de bó torni aviat.

El meu parèntesi ha estat obligat a altres motius. I és que el meu "temps lliure", a les darreres tres setmanes, s'ha vist ocupat per altres obligacions. Primer, una mudansa de pis, sempre més llarga i farragossa del previst, i amb danys colaterals imprevistos: no he pogut gaudir d'internet amb ADSL fins fa pocs dies. Més de vint dies esperant que una empresa com Telefònica em fes la "portabilitat", que es veu que és com és diu quan et canvien una línia de casa. Menys mal que estem al 2007 i confío la meva connexió al món telemàtic a l'empresa amb més recursos del país. Si no fos per ells...

La gran notícia d'aquests dies, però té una data i un nom. La data de l'alegria més gran de la meva vida. 9 de juny de 2007. I no em refereixo a l'espectacle que aquell dia vam viure al CampNou al Barça-Espanyol. Em refereixo a que, aquell dia, a les quatre de la matinada, va nèixer la meva primera filla. La Jana. Filla de la Patidora i del Patidor, per tant, la Patidoreta.

El Barça es va proposar amargar-me aquell dia no guanyant a l'Espanyol i no recuperant el liderat. Vaig sortir de l'hospital dues horetes per veure el partit a un bar proper a la clínica. El Greens. Mític bar que freqüentava amb els amics fa vint anys, testimoni de més d'una borratxera, i al que el destí em va portar, curiosament, vint anys després, el dia que vaig ser pare.

Us podeu imaginar el cabreig amb què tornava a l'Hospital després de l'empat de Tamudo al darrer minut del partit. El mateix cabreig que el vostre. Definitivament haviem perdut la Lliga. L'haviem deixat escapar. Definitivament, aquella Lliga no la mereixiem. Tant se valia el què pasés a una darrera jornada en la que, evidentment, el Madrid ja no tornaria a fer-nos cap regal. Definitivament, els que regalavem eren nosaltres.

El cabreig per l'empat, però, només va durar 4 minuts. El temps que vaig trigar a sortir del bar, tornar a l'habitació de l'hospital, i veure la cara de la Jana. Definitivament, tot és relatiu. I el futbol no és el més important. Quan tens el teu nadó de 18 hores als braços tens clar que lo primer és lo primer.

Avui és 19 de juny de 2007. Fa dos dies que el Barça ha perdut la Lliga i ha conclòs estrepitòsament una temporada nefasta. Un fracàs autènticament galàctic del què parlaré els propers dies. Fa massa dies que no podia escriure i tinc moltes coses dins que aniré treient els proper dies. Però avui no vull parlar d'això. Avui vull parlar de la Jana. Lo primer és lo primer.

Perquè avui, 19 de juny de 2007, deu dies deprés de nèixer, per fí he acabat de fer tota la increïble paperassa que envolta un neixament. Ara entenc perquè ens donen 15 de dies baixa als pares: és el temps estimat que es necessita en visitar la Seguretat Social, el CAP, el Registre Civil, la seu dels districte, l'empresa, tornar al Cap, a l'empresa, a la Seguretat Social i al Districte per resoldre les qüestions del registre, el llibre de família, la baixa de la mare, la del pare, el padró, la seva cobertura a la SS, a la mútua i la mare que va parir la burrocràcia...I per fí, amb tot ressolt, he acabat la paperassa amb un darrer tràmit, por todo lo alto: l'he feta sòcia del Barça.

Hi havia molt poca activitat a les oficines del club. Molt poques altes de nous socis des de dilluns, m'han dit. "Es poden comptar amb els dits d'una mà. No són els millors dies per fer-se soci del Barça", m'ha dit la noia que m'atenia. "Que no? Al revés: ara és quan es demostra qui és un autèntic culé". Així que, aliè a l'estrepitosa derrota lliguera, a la nefasta temporada futbolística, aliè als nostres galàctics però passatgers jugadors, tècnics i directius, i confiant que ningú pugui acusa-me de pare irresponsable, he signat amb tot l'orgull del món l'alta de la meva filla com a nova socia del club més gran del món. Almenys, del meu món.

Té 10 dies i ja és oficialment una patidoreta culé, amb número i tot. El 159.019, concretament. I jo, suposo, que amb aquest acte he traspassat la fina frontera que separa els patidors dels malalts culés.

Per això, ja posats, en arribar a casa, li he posat per primer cop la samarreta oficial que guardava a l'armari desde que ni tant sols sabia el sexe del nouvingut, i l'he immortalitzat amb el seu nou i flamant carnet a la panxolina. Ja està, per tant, batejada. Si quan sigui gran vol canviar de religió...allà ella. Jo (espero que mai m'ho tiri en cara), de moment, l'he batejada en la nostra laica religió. Lo primer és lo primer.

PD: Benvinguda Patidoreta. Gràcies Patidora. Us estimo.

I de cop un 0-6

Tot i els problemes que aquests dies tinc per connectar-me a internet, no podia deixar d’escriure quatre ratlles després del 0-6 d’ahir al Calderón. Sí, sí, 0-6. Al Calderón i contra l’Atlético de Madrid. Un partit que no deixa ningú indiferent, i del què escric sis reflexions “a bot pront”, no del tot ordenades:

1. Els nostres jugadors, qué pease cabrons, amb tot el carinyo sigui dit. Si són capaços de fotre un 0-6 al Calderón…¿a què han estat jugant fins ara? El resultat d’ahir em confirma que fins aquesta setmana no s’havien posat les piles de veritat. Que, tal i com deia al darrer post, hem anat acumulant decepcions al llarg de la temporada però, fins la setmana passada, no vam veure expressions de veritable gravetat en els protagonistes de la comèdia. S’han posat les piles de veritat, i ja ho veieu. 0-6. I podiem haver estat 8 o 10 (dos pals, i tres o quatre ocasions clares més).

2. Que a part de peaso cabrons són, quan volen, uns extraordinaris jugadors. Alguns dels gols d’ahir van ser una meravella que no només reflecteixen ganes i fam, sinó una extraordinaria classe. Qué bó és el cabró de Ronaldinho, qué bó és el cabró de Deco (partidàs del protugués), el cabró del Messi…i que bó i generós és el cabró d’Eto’o quan no té pichichis ni premis individuals al cap. Qué bons que són tots, quan de veritat comencen a veure possibilitats reals que el club els traspassi.

3. Que problema físic a banda (crec que realment és un problema real), el principal hàndicap de la temporada ha estat d’actitut. Quan s’han posat les piles de veritat i han deixat de “perdonar”, aquest equip ha estat una màquina. Perquè ahir no van perdonar ni després de fer el tercer, ni amb l’expulsió del rival, ni després de fer el quart, ni després del cinqué, ni del sisé…

4. Que per edat i classe aquest equip no hauria d’estar acabat. Si no fos per l’actitut mostrada al llarg de la temporada, aquest equip no necessitaria una revolució: només quatre o cinc reforços de veritat (no com els què s’han fet fins ara), una pretemporada com deu mana, una bona planificació física al llarg de l’any, i menys permisivitat i complacència des del club i el cos tècnic. Si això es pogués garantir per l’any vinent, i no hi hagués problemes entre els cracs, s’hauria de confiar en la base d’un equip tant plé de talent i que els darrers anys ens ha donat tant.

5. Que, a pesar de què ahir em van fer tornar a disfrutar…”a buenas horas mangas verdes”. I que tot i que ahir vam disfrutar, no ens enganyem: les lligues no es guanyen guanyant un partit per 0-6, sinó sis partits per 0-1.

6. Tot i que “nunca es tarde si la dicha es buena”, la veritat és que la Lliga és cada cop més difícil i l’estrepitòs fracàs de la temporada, cada cop més a prop de fer-se realitat, perquè el Madrid, els peaso cabrons del Madrid, no fallen. De moment.

PD: Algun dia hauriem de parlar d’aquest etern aspirant a tot que és l’Atlétic de Madrid. Perquè aquests també…vaya tela.

Ara que hem perdut la Lliga...

Té raó el Savi del Camp Nou en el seu comentari al meu post anterior. La Lliga no la vam perdre diumenge en l'últim minut del partit contra el Betis. La venim perdent des de fa molt de temps, encara que fins diumenge anessim líders. "La nostra caiguda ha estat avui, contra un dels rivals més assequibles que ens quedaven, com podia haver estat un altre dia, era qüestió de temps que el fil que ens aguanta es trenqués", deia el Savi.

Fa molt de temps, molts mesos, que des d'aquest blog he vingut (i com jo, molts altres culés) denunciant detalls que, si no es corregien, ens podien portar al lloc on som. No us penseu que em fa cap gràcia poder dir allò de "jo ja ho deia". Cap ni una. El meu cabreig és majúscul, futbolísticament parlant. No recordo un equip que, partint d'unes expectatives i un potencial tant grans, dilapidés en tant poc temps les seves possibilitats davant la pasivitat de gairebé tots els qui ho podien haver evitat. En un any just, del cel a l'infern.

No reiteraré tot el que en els darrers mesos he vingut dient. De l'excés de confiança, del menyspreu als rivals, de la falta d'esperit de sacrifici, de la falta de sentit d'autocrítica, de la pèsima planificació de la temporada (des de la infame pretemporada fins a la nefasta política de renovació del planter), de l'excés de tolerància, la falta d'autoritat, l'escassa forma física, la divisió del vestidor, el paper de la directiva, l'absència de tota mesura correctora en tots els aspectes...de tot això i més hem parlat en aquest blog des del seu naixament, el 18 d'octubre de 2006, fa vuit mesos.

Vuit mesos durant els què aquest blog ha estat testimoni de les dues maneres de pensar del barcelonisme: els "pesimistes" que expressavem el nostre neguit per la manera com anaven les coses, i els "optimistes" que no deixaven de confiar en la reacció. Per la tornada d'Eto'o i Messi primer, perquè quan arribés l'hora de la veritat l'equip reaccionaria, perquè els rivals no aguantarien, perquè teniem millor calendari...Postures que s'han vist en aquest blog i també als mitjans de comunicació.

Dilluns, el diari Sport sortia amb un gran SOS en portada. SOS. Dilluns 14 de maig. El primer SOS, el 14 de maig. Quan s'havia perdut la Supercopa d'Europa, el Mundial de Clubs, la Champions, la Copa del Rei i el liderat a la Lliga, a falta de quatre jornades, SOS. Eseose.

Aquesta és exactament la raó per la què hem perdut tot el què hem perdut. Perquè el SOS va sortir el 14 de maig, i no el 14 de desembre, quan ja tots els indicadors anunciaven (als qui ho volien veure) que la cosa no anava bé.

I avui, 15 de maig, tothom dona per perduda la Lliga.

És increïble com podem passar d'un extrem a l'altra. De no voler veure la realitat durant mesos a, de cop i volta, donar per perduda la Lliga i demanar el traspàs de l'entrenador, els cracs i mitja plantilla.

La realitat, però, és que ens hem hagut d'endur els "varapalos" de Getafe i del Betis per, per primer cop en tota la temporada, veure expressions de gravetat en els protagonistes de la comedia. Expressions de gravetat que no vaig veure quan es va perdre la Supercopa d'Europa ni el Mundial de Clubs. Les cares eren serioses però el discurs era de disculpa. Encara quedava molta temporada per davant. L'eliminació de la Champions va ser un pal, però encara quedava la possibilitat d'un doblet històric.

Ara, quan definitivament sembla que ho hem perdut tot, que la temporada ha estat un fracàs absolut, ara que els mitjans treuen per fí els SOS, ara és quan veig expressions de gravetat en Laporta, en Txiki, en Rijkaard, en els jugadors, en els mitjans i en l'afició.

I precissament per això, perquè per primer cop veig expressions de gravetat i autèntica preocupació. Perquè per primer cop veig Rijkaard seient la banqueta els què estan en mala forma, es diguin com es diguin. Perquè acabo de llegir que Ronaldinho acaba d'anunciar que no vol jugar la Copa América. Perquè a Madrid ja es veuen campions, i per moltes coses més, jo dic: esperem. La lliga no s'ha acabat. Queden quatre jornades. 12 punts en joc. No venguem encara ningú. Deixem de parlar de traspassos i fitxatges. Ja en parlarem de tot això. Centrem-nos única i exclusivament en el proper partit, en el proper rival, cosa que no hem fet en tota la temporada.

Ara que hem perdut la Lliga...amb dos collons i amb tota la dignitat, donem-nos una última oportunitat. Vull veure com reacciona ara el Madrid, ara que són ells els que tenen la pressió del liderat. Ara que hem perdut la Lliga...anem a per la Lliga!!!

Així es perd una Lliga

Empatant a un contra el Betis al Camp Nou. Quan faltaven cinc jornades. Amb el Madrid líder provisional. El Barça, hiperconcentrat després de la batacada de Getafe. El rival, un Betis en vies de descens amb un entrenador que creia tant poc en la victòria que fins i tot ha deixat a alguns dels seus millors millors homes (Assunçao, Sobis...) a la banqueta. Ja ho havia anunciat Luís Fernandez: "nuestro partido es el de la semana siguiente, contra el Nástic".

Comença el partit. Tot de cara: al minut cinc, penal a favor, i gol de Ronaldinho. 1 a 0. Passen els minuts. Domini. Joc horitzontal. Passen els minuts. Poques rematades. Concentració i esforç, això sí. Els jugadors es comporten com el nen que ha fet una malifeta i, desprès de la bronca del pare, se seu a l'escriptori a intentar fer els deures que, per pura vagància, no ha fet els dies anteriors. I mentre intenta fer els deures, o ho fa veure, mira de reüll al pare per veure si encara està tant enfadat.

Passen els minuts. A la primera part, algunes ocasions, però el 2-0 no arriba. Ai ai ai. Comença el segon temps i es veu que el Barça ja no té el mateix ritme. Minut quinze del segon temps i el Betis comença a fer canvis. Luís veu que, amb una mica d'empenta a aquest Barça se li pot treure algun punt. Treu a Assunçao. Treu a Sobis. Els bons. Ai ai ai a la grada. Passen els minuts. El Betis comença a apretar i el Barça no rutlla. Ai. Acabarem patint. Ai ai ai a la gespa: perquè no hauré fet els deures abans? Se m'escapa el temps!!! Ai ai ai a la banqueta: perquè no els hauré fotut la bronca abans? Rijkaard seu a Ronaldinho i posa un pivot defensiu. Insòlit. Objectiu amarrar l'1 a 0.

Minut 89. Falta absurda d'Eto'o, que permetrà al Betis penjar la pilota a l'àrea. A sobre el camerunés veu tarja. Assunçao treu ràpid sobre Sobis. Defensa desorganitzada. Últim minut, i l'quip despistat. Sobis troba una autopista. Gol de Sobis. 1 a 1. Suspens. Així es perd una lliga. Excés de confiança. No saber rematar els partits. Equip desequilibrat al segon temps. Perdonar. Desorganització. Despistes. Així es perd una lliga.

El Barça ja no depèn de sí mateix. El Madrid ja és líder, un any i mig desprès. Increïble, eh! Recordem com ens enfotiem del Madrid fa tres mesos? Doncs així es perd una lliga. Ai ai ai a la llotja: hauré fet alguna cosa malament? Propers rivals: Atlético de Madrid, Getafe i Espanyol. ¿Algú pensa encara que és un calendari fàcil? Si algú ho pensa, té la resposta: així és perd una Lliga.

Getafe 4-Barça 0.

He estat temptat de posar a aquest post el mateix títol que a l'anterior, perquè segur que molts pericos tornen a ser feliços aquesta nit. Però potser algú no s'hauria adonat que, desprès de 15 dies, tornava a plasmar els meus patiments culés. Sí,quinze dies sense escriure perquè...perquè? Per escriure de les mínimes victòries sobre dos equips de segona divisio, Levante i Real Societat, i dir un altre cop el mateix que sempre...

Però aquesta tarda ja he anunciat que avui faria article. Em feia il·lusió la Copa. És una competició que m'agrada. He viscut en directe tres finals (1988, Madrid, 1-0 a la Real; 1991, Valencia, 2-0 al Madrid; 1996, Madrid, 3-2 al Betis). I havent viscut tres finals, i sobretot havent viscut una final al Bernabeu, em feia il·lusió tornar a la Casa Blanca a jugar una final de Copa. I guanyar. I que tornés a sonar l'himne del Barça per megafonia. I consumar el plaer que Michel Salgado qualifica de provocació. Sí. Em feia il·lusió. Però NO.

No serà possible. No serà possible tot i les circumstàncies. El Barça venia amb un 5-2 d'avantatge. Es jagava la tornada contra el Getafe. A un estadi de 17.000 espectadors. Amb equip titular. Sense Messi, però amb els dos teòrics millors davanters del món: Eto'o i Ronaldinho.

I tot i així, NO. Tot i tenir les circumstàncies que teníem, que hauria signat qualsevol entrenador, qualsevol aficionat...NO.

Tot això no és suficient quan el teu equip s'ha convertit en un Galàctic. En la millor versió d'un equip galàctic.

Mentre a Madrid la premsa i l'afició no deixa d'al·ludir al caràcter, a la unió, a l'optimisme...aquí la premsa segueix comparant Messi amb Maradona, parlant d'altes i baixes, Laporta fanfarronejant a un sopar a California (on ha anat a "vendre" Barça) que està "tancant el fitxatge" d'Henry. I clar. Anem a Getafe, i NO. Ens foten quatre. 4!!!!. Quatre que, si no és per Jorquera haurien estat 6.

Un partit memorable per a un Getafe honest que s'ha guanyat a pols la classificació (felicitats Schuster), i que hauria de ser memorable per al Barça. Memorable perquè mai s'oblidi el què avui ha passat.

Una nit de ridícul. Em ve al cap la nit del Metz i altres d'infaust record.

El pitjor de tot és que el resultat és just. Podria haver estat fins i tot més ampli. Just i merescut. El resultat de com es fan les coses. El resum i la metàfora d'una temporada que havia de ser històrica perquè anavem a guanyar 7 títols i anem directes al més grans dels batacassos del club. Directes a un fracàs estrepitòs.

Lo d'avui ha estat un cop mortal. Mortal perquè ens deixa fora d'una competició. D'una altra. I un altre cop perquè l'equip no ha estat a l'alçada.

L'éxit o el fracàs no és guanyar un o dos títols. És estar o no a l'alçada de les teves possibilitats. I el Barça d'aquesta temporada, definitivament, no ha estat a l'alçada.

NO.

Felicitat perica

Barcelona està a punt de poder pressumir de tenir un finalista europeu per segona temporada consecutiva. I és que l'Espanyol, que avui ha guanyat 3-0 al Werder Bremen, és a un pas de la final de la UEFA que es disputarà a Glasgow.

Aquesta nit milers de barcelonins dormiran feliços gràcies al futbol. Penso en amics i coneguts pericos. I me n'alegro per ells. S'ho han guanyat.

Lluny de l'animadversió que sento pel Madrid i algun altre club, el RCD Espanyol no em fa una especial ràbia. Només em cansen i carreguen part dels seus aficionats, els més radicals, que sempre tenen el "puta Barça" a la boca, i solen ser més fatxes que la neta de Franco. També n'he conegut uns quants d'aquests, i per ells no me n'alegro. He arribat a la conclusió que aquests, més que ser de l'Espanyol, són anticulés i/o anticatalanistes. Però sincerament penso que no representen a la majoria...o això m'agrada pensar.

A banda de subscriure allò de "pericos o culés, els catalans els primers", penso que una gran ciutat de Barcelona mereix dos grans clubs de futbol. Totes les grans capitals futbolístiques tenen dos grans clubs, encara que un d'ells sigui més gran que l'altre. Milan, Roma, Torí, Glasgow, Liverpool, Madrid, Lisboa, Manchester, Buenos Aires, Sevilla...i no parlem de Londres, que en té quatre o cinc. Les rivalitats ciutadanes ben portades són divertides, i els "derbis" fan gran el futbol. Mentre el Barça quedés sempre per davant, no m'importaria gens que l'Espanyol jugués cada any la Champions, al contrari. Mentre el Barça quedés sempre per davant!

La veritat és que l'Espanyol mereix jugar la final de Glasgow. L'any passat va guanyar la Copa del Rei amb tota justícia, i enguany està fent una trajectòria europea brillant. Si arriba a la final ho haurà aconseguit fent el camí més difícil. Va eliminar l'Ajax guanyant a Amsterdam, al Benfica fotent-li tres a Montjuic. I avui li ha fotut tres al Werder Bremen, un dels millors equips d'Europa, que va ser eliminat de la Champions a la darrera jornada de la primera fase, competint fins al final amb Chelsea i Barça. Recordeu el què ens van fer patir, oi?

Ha estat un partit impecable el dels pericos, en totes les facetes del joc. Mentalització, actitut, pressió, posicionament, joc ràpid, antocipació, defensa, i encert en atac. Tot i que amb una mica més de sort fins i tot podria haver fet un o dos gols més.

I la victòria d'avui no ha estat una casualitat. Aquest Espanyol, quan s'ho proposa, és capaç de fer molt mal als grans. Aquest any ha estat capaç de guanyar al Barça (3-1), al Sevilla (2-1), o al camp de l'Atlético de Madrid. Si no fos perquè aquest mateix equip també és capaç, per exemple, d'encaixar 4 gols a Tarragona, estaria molt per sobre de la desena posició que ocupa a la Lliga.

Però compte: en lo que queda de lliga l'Espanyol pot erigir-se en l'autèntic jutge. Ha de jugar contra el Sevilla, el Real Madrid i el Barça. I segur que a algú li dona algún disgust. Lo dit: mentre no ens doni un disgust a nosaltres, que li vagi el millor possible, no?

Felicitats pericos.

PD: Del partit de l'Espanyol en sí faig tres apunts:
1) De la Peña té la mateixa classe que quan juagava al Barça, però molta més maduressa i ordre tàctic. Si fa anys ens va fer disfrutar, què seria capaç de fer ara?
2) Què fa un peaso jugador com Diego al Werder Bremen? Aquest brasiler hauria d'estar a un dels grans-grans. Perquè no al Barça?
3) Klose, avui, sense pena ni glòria. Dieuen que serà el 9 que fitxarà el Barça aquest estiu. Si es confirma (per cert, d'aqui a un any podria venir gratis) serà el reconeixement del club del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen. És un bon golejador-rematador, en la línia Makaay. Un bon suplent. Preferiria que en comptes de bons suplents fitxessim homes capaços de ser titulars i disputar el lloc de veritat a les vaques sagrades, com quan l'any passat estaven disposats a fitxar Henry. I més sabent que la temporada que ve, de nou, Eto'o marxarà un mes i mig a la Copa d'Àfrica.

Impressionant

Impressionant el partit de futbol que hem pogut veure avui...a Old Trafford. El Teatre dels Somnis ha fet honor al seu apelatiu acollint un apassionant partit d'anada de les semifinals de la Champions entre el Manchester United i l'AC Milan. Dos autèntics colossos, i ferms candidats al títol, que han protagonitzat una descàrrega elèctrica de futbol difícil de descriure. Quins dos equipassos, quin ambientàs, quins jugadorassos, quina tensió...quin futbol. Una dada ho diu tot: entre els dos equips han fet 37!!! xuts a porta: 22 el United, 15 el Milan.

Al final, 3 a 2 per a un United que, en una segona part plena de fé i empenta, ha acabat doblegant un Milan que a la primera part havia posat bocaball Old Trafford gràcies a un gran Kaká (quin peaso jugador), autor dels dos gols milanesos (el segon, sensacional). Impressionant.

I mentrestant...
Que cruel era avui fer zàpping i veure com el dia que Europa es mira l'espectacle de les semis, l'encara campió feia una paxanga a Egipte, en base a uns suposats interessos de màrqueting només propis dels millors galàctics.

Ara que l'equip està justíssim de forces, que estem al moment crucial de la temporada...al club no se li acudeix res més que anar de bolos a Egipte. Trenta minuts del Camp Nou a l'aeroport, dues hores d'espera a El Prat, quatre hores de vol, arribada a Egipte, excursió a les piràmides, fotos, entrevistes, firmes d'autògrafs, paxanga...a passar per caixa, i au, set hores més de viatges entre autocar, avió i autocar fins que els jugadors tornin a l'aparcament del Camp Nou a les tantes de la matinada. Tot, per dos milions d'euros.

Dos milions que, suposo, ajudaran a alleugerir la consciència de Laporta, a qui imagino incòmode pel fet que el nostre compromés i solidari Barça, amb el logo d'Unicef a les samarretes, hagi anat a cobrar i a fer el joc als polítics locals a un dels paisos on la democràcia, la justícia social i les llibertats brillen més per la seva absència...

Impressionant...

PD: Hem guanyat 0-4 al Al-Alhy. És el campió d'Àfrica. Suposo que hem d'estar orgullosos...

Casi

Villarreal 2-Barça 0.Doncs sí. Mentre a Barcelona els socis, aficionats, jugadors, periodistes i opinadors en general seguim embadalits amb el fantàstic gol de Messi, repetint-lo (mai s'havia repetit tant un gol que no va servir per a res), analitzant-lo, rememorant-lo, comparant-lo amb el de Maradona... el Sevilla se'ns ha posat a un puntet, i el Madrid (amb el gol average al seu favor) a dos. Fantàstic.

El Barça, amb Messi inclòs ( i amb Ronaldinho, i amb Eto'o, i amb la resta de tots els nostres galàctics) ha perdut a la lliga. Un altre cop. Aquest cop a Villarreal, aquesta petita població castellonenca de 48.000 habitants, i contra el dotzé classificat de la Lliga.

Sisena derrota del Barça a la lliga. Sisena derrota fora de casa.

A la primera part, com bé ha dit Michael Robinson, el Barça ha jugat "casi brillant". Ha pogut "casi" marcar dos o tres gols. Ronaldinho, Eto'o, Messi...casi, casi, casi...però no. Hem perdonat, perdonat, i perdonat. I a la segona part, baixada general d'intensitat, embus al migcamp, desordre en atac...i el Villarreal, dues ocasions, dos gols. 2-0 i cap a casa.

Falten set jornades, i tornem a començar. El Sevilla a un punt i el Madrid a dos. Això sí, el de Messi, un golàs. I seguim líders. O casi.

I de repent, la Copa

Deia jo que poc podiem esperar ja d'aquesta temporada, en lo que a bon joc es refereix, i de repent arriba el partit d'avui. Un partit de Copa. Un partit amb set gols. El segon cop de la temporada´en què el Barça és capaç de fer cinc gols, desprès del 5 a 0 al Levski de Sofia.

Allò va ser el 12 de setembre. Lo d'avui ha estat un 18 d'abril. I ha succeït, sobretot, gràcies a un jugador que sembla estar com si avui fos 12 de setembre. Lionel Messi. Que gràcies a la lesió patida aquesta temporada, ha "gaudit" de quatre mesos per desconnectar física i psicològicament del futbol, posar-se en forma amb una bona pretemporada...i avui està com si estiguessim a 12 de setembre.

Però no. Avui és 18 d'abril de 2007. I la data d'avui passarà a la història, entre d'altres coses, com la nit en què Messi va fer un dels millors gols de la història del Barça. El 2 a 0 al Getafe. Ha agafat la pilota en camp propi i ha iniciat una carrera en diagonal sortejant a quatre jugadors rivals per, després de regatejar al porter, marcar de xut creuat amb la dreta.

Per la tele he vist a Eto'o, Deco i Guddjohnsen endur-se les mans al cap. Jo m'he vist a mí mateix dempeus al saló de casa fent onejar un mocador. No em recordo en una situació igual.

Poc puc dir per descriure la bellessa del gol. S'ha de veure. El diari "Marca" titula a la seva web "Messidona", diu que Messi s'ha disfressat de Maradona, i ja fa una enquesta entre els seus lectors preguntant quin gol és millor, si el de Messi avui és millor que el que Diego va fer a Anglaterra el 22 de juny de 1986 a l'Estadio Azteca.

L'altre diari de Madrid, l'As, també compara els dos gols. "La noche del Messi-as". "Se vistió de Maradona y logró un gol como el de Diego ante Inglaterra en México '86". Dels diaris de Barcelona no cal ni parlar. El Mundo Deportivo, que des de fa un temps fa unes votacions per escollir el millor gol de la història del Barça, acaba d'anunciar que fa passar el gol de Messi a la fase final, tot i que els lectors ja havien escollit els 20 finalistes...

Una meravella per la que, sense dubte, ha valgut la pena pagar el cost del partit a Digital Plus.

Tres partits en un
Més enllà del gol de Messi (Messi ha fet dos gols avui, però ja veureu que quan ens referim a partir d'ara al "gol al Getafe" tots sabrem a quin ens referim), el Barça ha fet avui un bon partit, que podria haver estat excel·lent si no fora pels 15 primers minuts de la segona part.

Tot i que no considero l'eliminatòria sentenciada, tots hauriem firmat un 5 a 2 abans de començar el partit. Perquè és un molt bon resultat, i perquè significa haver vist molts gols.

Però més enllà de l'espectaculiaritat del resultat cal analitzar un parell de coses.

Avui hem vist tres partits en un, o un partit amb tres fases. I de les tres, em quedo amb la última del Barça, la darrera mitja hora del partit, quan hem passat del 3-2 al 5-2.

La primera part ha estat enganyosa. EL barça ha anat al descans amb tres zero. Però ha estat un resultat enganyós perquè el Barça, tot i els tres gols, no ha arrollat a un Getafe que (com si volgués llençar la Copa) ha deixat als seus millors jugadors a la banqueta. El Getafe ha sigut una mare que ha donat espais al Barça i només ha fet sis faltes al rival. Del gol de Messi hi ha una segona lectura: com és possible que l'equip rival li deixi fer aquesta jugada? Com és que ningú és capaç d'aturar-lo encara que sigui amb una falta? No m'extranya que Schuster marxés cabrejat al descans. Els seus jugadors han sigut unes mares i el Barça, xutant només tres cops a porta, ha fet tres gols. 3-0 per a un Barça en què les seves individualitats han brillat més que el conjunt.

La segona part ha estat una altra història. Schuster ha fet canvis i el Getafe ha sortit a mossegar. En cinc minuts havia fet més faltes que en tota la primera part. Ha estat l'únic moment en què hem vist al Getafe de la lliga...i al Barça de la lliga. Un Barça que, relaxat i confiat pel 3-0, ha permès que, incomprensiblement, arribés a posar-se 3-2 al minut 15. Ha estat l'altra cara del Barça. La cara que lamentablement hem vist masses vegades aquesta temporada.

Però just aquí és on ha començat el tercer partit, o la tercera fase. I aquí és on m'ha agradat el Barça. On el conjunt ha superat les individualitats. Aquí és on, davant un Getafe que ara sí era el Getafe, el Barça ha tret el millor de sí mateix. Pressió, desmarc, passada ràpida, verticalitat...i en pocs minuts les coses s'han tornat a posar al seu lloc. 5 a 2. I el millor també ha estat veure com, recuperats els tres gols d'avantatge, l'equip ha sapigut contenir les embranzides del rival, encara que hagi sigut a costa de treure un davanter per un defensa.

Havia dit que aquest Barça ja no ens faria vibrar aquest any. M'alegro haver-me de corregir. O millor dit: m'alegro que l'equip s'hagi corregit a ell mateix. Però és el que passa quan, de repent, apareix la Copa.

Foto: Marca.com

Sempre ens quedarà París

Barça 1-Mallorca 0.

Ara que ja tots estem convençuts que aquest Barça no és el de l'any passat, i que costa Déu i ajuda guanyar els partits, l'únic que ens queda és esperar que aquesta temporada acabi lo abans possible sense grans ensurts. Que s'acabi com està: amb el Barça líder, encara que sigui més per les ensopegades dels altres que no pas pels mèrits propis. Amb sort, d'aquí a uns anys no recordarem res del joc d'enguany, i aquesta lliga serà només un número més en el palmarés de títols del club.

Per això, descregut ja a cop de decepcions, em lliuro en el que queda de temporada al més pur resultadisme. Com ja ha fet l'equip.

He d'acceptar, mal que em pesi, que aquest any ja no veurem espectacle. Probablement aquest Barça ja no ens farà disfrutar: ja tampoc li ho demano. No li demano ni tant sols que em doni alegries: només li demano que no em doni disgustos. No és tant difícil: queden dos mesos, i l'únic que li demano és que no em doni disgustos.

Ara ja, a aquestes alçades de temporada, i estant les coses com estan, l'únic important és guanyar. Guanyar encara que sigui de la pitjor i més trista manera: patint a casa contra un mediocre equip de la zona baixa, i marcant a l'últim minut amb un gol de rebot.

Vaja, exactament com hem guanyat avui al Mallorca. De la pitjor i més trista manera. Però hem guanyat. Hem guanyat, però de la pitjor i més trista manera. Però hem guanyat...

M'ho he de repetir perquè em costa acceptar el resultadisme que tant hem criticat. Però és la realitat. Per quan volguem somniar, recordar...sempre ens quedarà París.

Foto: Marca.com

Santa paciència...

Real Zaragoza 1, Barça 0

Això és el que necessitem els culés per aguantar el via crucis a que ens està sotmetent l'equip, no només aquesta Setmana Santa, sinó tota la temporada. Santa paciència.

Perquè lo d'avui ha estat horroròs. Inaguantable. Infumable.

Perdre es pot perdre, però no d'aquesta manera. No és que hi hagi hagut falta d'encert, ni mala sort, ni un àrbitre perjudicial. No. El què hi ha hagut ha estat falta d'empenta, d'implicació en el partit. De tensió. Una desgana total. Absentisme total. No només de Ronaldinho (que també), al que només apuntaran els de sempre. Sinó de tots. Des de Thuram fins a Messi, passant per Iniesta, Márquez o Xavi. Hauriem d'esmentar gairebé tota l'alineació. Fins i tot a Rijkaard. Només Deco m'ha donat la sensacíó d'una certa tensió, però... Absentisme total, que al món del futbol es paga amb tres punts i, probablement, la pèrdua del liderat, però al món normal es diu absentisme laboral i paga molt més car.

Falten poques jornades per acabar la temporada. El Barça ho té (o ho tenia) tot a la mà. Depèn (o depenia) d'ell mateix. I en els dos mesos i mig que queden de temporada els jugadors només s'havien de prendre amb autèntica preocupació dos desplaçaments. El de Zaragoza i el del Calderón. Avui tocava Zaragoza . Tota la setmana per preparar el partit...i això és tot el què ens pot oferir l'encara campió europeu? Tres xuts a porta, i mal xutats, en 90 minuts? Vinga home... Això és un equip que vol guanyar una Lliga?

Diu un vell aforisme del futbol que es juga com s'entrena. Així ens va. Dilluns festa, dimarts paxanga al Mini-Estadi davant 7.000 aficionats, dimecres rondos...arriba dissabte i l'equip no té la més mínima tensió competitiva. Ara no hi ha l'excusa del cansament del partit intersetmanal. Avui he començat a pensar que és pitjor. Almenys el partit intersetmanal era un entrenament seriòs. Un fet que mantenia la tensió competitiva durant la setmana.

A aquest equip sobrat de qualitat però, aquesta temporada també sobrat d'excés de confiança i de suficiència, i mancat de gana, de tensió i d'esperit de sacrifici només li faltava més relaxament intersetmanal. Clar que si això hagués servit perquè els jugadors recuperessin la forma física entrenant més i millor...però no. Ha servit per donar més descansos i permissos per a bolos publicitaris... I a sobre, Eto'o es "trenca" en un entrenament. Motta, lo mismo...el colmo.

Arriba dissabte i es veu el què es veu. Els nostres quatre defenses van de cul amb els (dos) davanters rivals, i els nostres cracs no superen en una sola ocasió (ni una sola) els defenses rivals. En aquestes condicions és clar que Diogo i els germans Milito semblen cracs mundials. Que fitxin a Movilla també, i recuperin a Sergio García, i a Celades, i a Piqué...

Cert que el Saragossa és un bon equip. Cert. Però és un equip al què, el dia que els nostres veritablement es jugaven la vida, els van fotre dos gols en 30 minuts. A més: no era davant d'aquest tipus d'equips quan el Barça es troba còmode?

Demà el Sevilla ens pot prendre el liderat. El Madrid (el pitjor Madrid de la història) se'ns pot posar a dos puntets. A dos puntets, i amb el goal-average al seu favor. Però és possible? És possible que aquest Barça, amb planter i jugadors netament superiors als seus rivals s'hagi permès el luxe d'arribar a aquesta situació? Posant un mínim de ganes els treuriem 8 punts al segon i dotze o quinze al Real Madrid. Però no. Així estem. I així estem, justament per demostracions com la que hem vist avui.

Que algú sense suficients recursos no aconsegueixi uns objectius és acceptable. Fins i tot pot ser elogiable si s'esforça. Al futbol, com a la vida, qui fa tot el que pot fer no està obligat a més. Però al futbol, com a la vida, que algú sobrat de recuros, qualitat i talent, algú que ho té tot a favor, no aconseguexi els objectius per desídia, falta de tensió i d'implicació és, senzillament, innacceptable.

Avui, per primer cop, em pregunto si aquest Barça guanyarà aquesta Lliga. Potser encara sí, encara que si seguim minimitzant derrotes i treient-lis importància, ens seguirà anant com ens ha anat fins ara. Si la guanya, que pot guanyar-la (que HA DE guanyar-la), definitivament, no serà perquè hagi estat el millor, sinó el menys dolent. Ja és dur reconèixer-ho, i molts culés no sabran fer-ho. Però és el més just, el més saludable, i el més recomanable de cara a fer un bon balanç d'aquesta temporada i una millor planificació de la propera.

Però hi ha, mal que em pesi, una pregunta pitjor: es mereix guanyar-la?

Foto: Marca.com

L'hora de canviar la jaqueta

Fa pocs dies ha arribat la primavera. Moment per a fer el canvi de l'armari. És hora de guardar la roba d'hivern i començar a treure-li el pols a les peces més lleugeres.

El temps, però, no acompanya del tot, i la majoria seguim donant la mateixa imatge que als darrers mesos. Només els més atrevits llueixen ja les noves jaquetes. Però fer canvis tant radicals és perillòs. Perquè desprès passa el que passa. Que avui, amb la que està caient a Barcelona, els atrevits (gairebé temeraris) s'han quedat calats fins els ossos. Perquè mullar-se és bó, però canviar radicalment de jaqueta et deixa en ridícul davant la mirada de tothom.

Canvient de tema. O no...

Dissabte es va anunciar la continuitat de Ronaldinho. I és curiós veure lo ràpid que molts han fet el canvi d'armari.

És curiòs, per no dir una altra cosa, veure segons quines declaracions. Segons quins articles. Segons quines portades.

Perquè determinats periodistes (alguns, "periodistes", amb cometes i cursiva), opinadors i mitjans de comunicació que s'han dedicat a lapidar Ronaldinho tot l'hivern, ja sigui directa o indirectament, semblen que ara siguin els què més s'alegren de la seva continuitat.

És curiós veure un "I love Ronaldinho" a portades de diaris on, els darrers mesos, només s'ha parlat de fí de cicle, de què traspassar un crack era necessari. Que si no s'estrenava. Que si no es cuidava prou. Que si havia de cuidar la seva vida nocturna. Que si els autèntics cracs eren Eto'o i Messi. Que si Ronaldinho "rivaldejava". Que si desapareixia als grans partits. Que estava gordo. Que el brutal atac que li havia fet Eto'o era un afer sense importància ("No hay caso Eto'o"). Que si ja no era el mateix. Que si estava acabat. Que si havia perdut el 10 a la brasilera era per alguna cosa. Que qué bó és Cristiano Ronaldo. Que els cracs mediàtics es fan al Barça, que ara és era el moment de fer negoci...

Periodistes, opinadors i mitjans que posaven el crit al cel davant un possible augment de sou al brasiler, que Ronaldinho mai va demanar, sinó que li va oferir unilateral, inesperada i irresponsablement la directiva blaugrana, la que després va dir que tot era una "llegenda urbana"...Doncs això. Que determinats periodistes, opinadors i mitjans posaven el crit al cel davant un possible augment de sou al brasiler, mentre, paradoxalment, celebraven l'astúcia de la directiva blaugrana, capáç de renegociar els contractes amb Nike i les televisions, aprofitant la circumstància de ser campions d'Europa...i de tenir a les seves files al millor jugador del món.

Perquè això sí. Molts han criticat Ronaldinho, però tots se n'han aprofitat d'ell el que han pogut. També els mitjans que el posaven a parir però, per vendre més diaris, regalaven la bufanda de Ronaldinho, el chubasquero de Ronaldinho i tot el que fes falta de Ronaldinho...

És curiós veure com havien canviat els dicursos avui. "I love Ronaldinho"...

El més espectacular d'avui, però, ho he llegit a la Vanguardia, a l'article de Joan Patsy. Perdò, he dit Patsy? Uff...on tinc el cap! A l'article de Johan Cruyff, volia dir.

Titula el gran Johan: "Me preocupa el Ronaldinho futbolista". Espectacular.

L'article és bó. De fet, estic totalment d'acord amb el què diu. Bàsicament, perquè el què diu és el que amb les mateixes paraules, o altres de similars, hem vingut dient aquí des de fa mesos. Que la culpa de la baixa forma de Ronaldinho és el seu déficit físic, producte de la falta de vacances, de pretemporada, i de la sobrecàrrega de partits a que es veu obligat a participar.

Diu Johan, "lo que a mí me preocupa es el Ronaldinho futbolista. Y le cojo a él como ejemplo para denunciar la locura del calendario. Se le exige que sea el número uno siempre. Que marque siempre las diferencias. Que sea siempre la mejor versión de sí mismo. Imposible, si temporada tras temporada enlazas competición tras competición. Lo que debería ser sagrado, cuatro semanas de vacaciones en verano y otras cuatro semanas de pretemporada, para él directamente no existe. Y cuando ya llevas unos cuantos años así, el no descansar, la incorrecta preparación, te acaba pasando factura. Te llames Ronaldinho o Perico de los Palotes. Y recuperar lo perdido cuesta horrores". (us heu fixat mai la quantitat de vegades que Patsy utilitza l'expressió Perico de los Palotes?)

Perfecte. Però com és que aquest article el publiques avui, mestre Johan? Perquè no el vas publicar a meitat de temporada, quan criticaves les "absències" de Ronaldinho, quan deies que s'havia acabat un cicle, que s'havia de ser valent amb els traspassos, que calia fer una renovació de vestidor, etc, etc, etc?

Per acabar-ho d'adobar diu, "Yo, de Ronaldinho, más que negociar con Laporta o Berlusconi,más que pactar mi presencia o no en la próxima Copa América, me preocuparía más por pedir cita al presidente de la FIFA, Joseph Blatter."Yo no quiero faltar a ninguna de mis obligaciones, pero entre todos me estáis matando". "Necesito, sí o sí, cuatro semanas de vacaciones y cuatro semanas de pretemporada". Y eso sólo se puede conseguir unificando calendarios, no con calendarios a la carta según cada país."

Perfecte. Totalment d'acord. Bueno, només discrepo en una cosa. Jo, sí que parlaría amb Laporta. I no tant perquè és President del Barça, que també, perquè ell podria evitar gires perjudicials i garantir pretemporades com Déu mana. Però sobretot parlaria amb Laporta perquè des de fa pocs mesos és també el President de la Comissió de Competicions de la FIFA.

Segurament en això no hi ha caigut en Johan. Ja passa que, quan fem canvis d'armari sempre ens n'oblidem alguna cosa. O això, o que el Johan sí se'n recorda però pensa que el Laporta en realitat no pinta res. No deu ser això, oi?

16+1=27

No és que no sàpiga sumar. Però és que avui, l'equip d'hoquèi patins que dirigeix Quim Paüls des de la banqueta, i el "Negro" José Luís Paez des de la pista, ha guanyat la 17ena Copa d'Europa d'hoquei patins de la història del club. Ho ha fet guanyant la final four a Bassano (Itàlia), i guanyant a la final (5-2) al propi equip local. I per molt que l'hoquei sigui minoritari, i importi a ben pocs culés, és una fita gens menyspreable que no es pot passar per alt.

Entre d'altres coses perquè aquesta Copa d'Europa, la 17a de la secció d'hoquei, és la 27 que suma el club entre les quatre seccions professionals. Fet que ens confirma com el club europeu amb més Copes d'Europa en totes les disciplines. Llàstima que les Copes d'Europa no estiguin millor repartides entre les seccions...

Felicitats a tots. I especialment al Negro. Un personatge, l'argentí, sobre el què algun dia hauriem de parlar, perquè s'ho mereix.