Saviola

Publica aquesta tarda la web del diari Sport "¡Saviola será baja entre un mes y un mes y medio! ". És curiós la de voltes que dona la vida. Aquest mateix diari que fa unes setmanes titulava en portada, i amb lletres de gran tamany, "Se queda por la pasta", ara es lamenta per la baixa de Saviola, que no podrà tornar-se a vestir de blaugrana fins a finals d'any.

I és que no m'estranya que ara la molts tremolin per la baixa de Saviola. Perquè aquest jugador que segons Txiki Begiristain "no té nivell per a jugar al Barça" (ho va dir el passat estiu) i a qui fa tres anys que el directir tècnic li busca desesperadament equip, resulta que ara és un jugador clau. Com ahir, que ho va ser.

Perquè Saviola ahir va saltar al camp al minut 67, amb empat a un al marcador. I en els només 23 minuts que va estar al camp va fer el següent: 1) va fer la jugada que va provocar l'expulsió de Milito i que va tornar a equilibrar les forces al camp, 2) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho fes el 2 a 1, i 3) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho llencés al travesser aquella pilota que 4) ell mateix es va encarregar de rematar i convertir en el 3 a 1. Abans, fins i tot havia tingut temps de 5) rematar al travesser una pilota. Tot això en 23 minuts. I això només són els fets i dades objectius. Després podem parlar de les impressions subjectives. Crec que Saviola va ser capaç de revolucionar el partit, contribuir a que s'encengués el Camp Nou, dotar de rapidessa i verticalitat a l'atac blaugrana, i portar de corcoll a la defensa del Saragossa. Tot això en 23 minuts. Deu n'hi dó no? Déu n'hi dó per algú que no té nivell per a jugar al Barça!

Després d'això, he sentit que el tècnic Frank Rikjaard ha dit avui que "Saviola és una persona que cau molt bé al Camp Nou". Aquest ha estat el millor elogi que ha rebut Saviola. Que "cau molt bé al Camp Nou". Com venen fent tots els dirigents de Can Barça des de fa mesos, des del president a l'entrenador passant per Director Esportiu, el millor que s'ha dit de Saviola, la seva virtut més destacada és que "cau molt bé al Camp Nou".

Ni Laporta ni Txiki ni Rikjaard volen recordar els 17 gols que, jugant de segon punta, Saviola va marcar a la Lliga 2001-2002. Ni els 13 que va fer a la Lliga 2002-2003. Ni els 14 que va marcar a la lliga 2004-2005, a la primera temporada de tots tres al Camp Nou. Tots tres van condemnar Saviola pel gran pecat del seu representant de, senzillament, voler respectar un contracte firmat. Cap dels tres vol que es recordi la quantitat de milions que s'han gastat les darreres dues temporades en substituts de Saviola, tot i ja tenir al pibito al planter: Larsson, Maxi López (6 milions d'euros de fitxatge), Ezquerro i Guddjohnsen (15 milions d'euros). Cap dels tres vol que es demostri, amb dades a la mà, que Saviola ha marcat amb el Barça més gols que tots els seus substituts.

Maxi López no va fer cap gol a la lliga, ni a la temporada 2004-2005 ni a la 2005-2006.

Larson va fer tres gols a la lliga 2004-2005 (la de la seva lesió) i 10 a la 2005-2006.

Ezquerro va fer dos gols a la temporada 2005-2006. La millor xifra golejadora de tota la seva carrera van ser 11 gols en 32 partits disputats amb l'Athletic de Bilbao la temporada 2004-2005.

Guddjohnsen, de moment, porta dos gols en set partits de lliga aquesta temporada, després d'haver jugat 373 minuts en el que va de lliga. Vaja, la mateixa quantitat de gols que Saviola, que ha jugat 174 minuts.

Són dades que no he vist publicades a cap diari esportiu. Les he hagut de recopil·lar directament de la web de la Liga de Futbol Professional. I és que difícilment veurem a l'Sport o al Mundo Deportivo unes estadístiques tant demolidores que no deixen massa ben parats ni a Rikjaard, ni a Txiki ni a Laporta. És molt difícil reconèixer errades pròpies. El màxim que els hem sentit dir és que "Saviola és molt estimat per l'afició".

No m'extranya. L'afició no és tonta. I sap que Saviola sí serveix per a jugar a aquest Barça, encara que sigui com a segona punta. Per sortir als segons temps. Per veure'l 23 minuts.

Ara Saviola s'ha lesionat, i ho lamenten. Clar. Amb la baixa d'Eto'o ja es parla de la possibilitat d'haver de fitxar al mercat d'hivern. I tremolen. Perquè després de les anteriors experiències, només faltaria que el nouvingut, el que considerin que sí mereix jugar al Barça, torni a presentar uns números pitjors que els del pibito. Perquè, aleshores, ¿com podrien justificar Laporta, Txiki i Rikjaard la marxa del pibito el proper estiu?

El 10

El 10 ha tornat. I ho ha fet al partit 10. 10 partits de lliga, 7 guanyats, 2 empatats i 1 perdut: 23 punts...i de nou líders. Avui el Barça ha recuperat el liderat que, com vaig dir, vam començar a recuperar la setmana passada, quan vaig anunciar que havia vist signes positius. I efectivament, s'han confirmat.

3 a 1 al Camp Nou davant un Saragossa que arribava quart a la lliga i que, juntament amb el Sevilla, és un dels equips que millor futbol estan jugant aquesta temporada. Un Saragossa que ha estat el gran madecap de Rikjaard les darreres temporades, i que es presentava al Camp Nou amb un equipàs plé de grans jugadors (mitja selecció argentina: Gabi Milito, Aimar, D'Alessandro, Diego Milito...) i un entrenador, Víctor Fernandez, amb bon gust futbolístic.

El partit prometia, i no ha defraudat. 3 a 1, amb dos gols de Ronaldinho i un de Saviola.

Confirmant els signes positius vistos la setmana passada, he vist un Barça concentrat, tensionat, seriòs i, avui, a més, fluid en atac al primer temps. Encara queden alguns detallets. Com el monumental despiste de Márquez i Valdés que han permés que Milito adelantés al Saragossa al minut 15, el primer cop que els maños trepitjaven l'àrea blaugrana. A part d'això, el Barça m'ha agradat, tenint en compte d'on venim, l'estat de forma dels jugadors, i l'equip que teniem davant.

I sobretot, per fí, al partit 10, m'ha agradat el 10. I com m'ha agradat! Ronaldinho ha estat immens. A pesar del ja habitual ferri marcatge dels rivals, no s'ha amagat. Ha donat la cara. I especialment després de la lesió de Messi (compte! dos mesos de baixa) s'ha posat l'equip a l'esquena. Ha estat omnipresent. També ha perdut algunes pilotes, i en alguna ocasió ha pecat d'aguantar massa la pilota, un vici del què ha abusat en aquest inici de temporada i que sortosament va a menys. Però sobretot, m'ha agradat la seva sensació de presència constant. Si a això afegim que ha fet dos gols, un d'ells un golàs, ja és l'hòstia. Avui ha decidit Ronaldinho. Avui l'equip el necessitava, i avui sí que ha aparegut. Al Ronaldinho d'avui el vull sempre al Barça, i no el vendria ni per l'import de la seva clausula. Al d'avui he dit. Perquè el d'avui, el del partit 10, sí que ha estat un jugador 10. El 10.

Signes positius

Probablement, la notícia d'avui serà que el Barça haurà perdut el liderat. A mans del Sevilla, o fins i tot, del Madrid. Però independentment del què passi avui, el cap de setmana m'haurà deixat alguns signes positius que s'han de valorar.

1. Ahir no es va guanyar a Corunya. Empat a un. Però l'equip em va transmetre sensacions positives. Vaig veure un equip concentrat, tensionat, i anímicament fort, capaç de treure un punt a un estadi difícil, Riazor, d'on fins ara el Depor no havia deixat escapar un sol punt. Al partit es van seguir veient algunes de les mancances que ve mostrant l'equip des de fa setmanes. Però em quedo amb la bona actitut mostrada per l'equip, capaç de superar el cop anímic que va suposar l'empat a casa contra el Chelsea, i la mala notícia de la mort del pare del capità Puyol. No vam guanyar. No vam fer el millor partit tècnica ni tàcticament parlant. Però per primer cop aquest any vaig veure l'actitut que ens va dur a triomfar els dos darrers anys: concentració, tensió als jugadors, i pressió al mig camp.
2. Veig que Rikjaard s'ha posat les piles, i que se les està posant als jugadors. Dimarts, al final del partit, el vam veure emprenyat com mai. Dijous va castigar els jugadors a fer unes voltes més al camp, per falta d'actitut a l'entrenament. Va ser una anècdota de pati de col·legi, però amb la que li va dir a tothom que s'han acabat les tonteries.
3. Rikjaard va acabar amb els invents a l'alineació. Va posar tothom al seu lloc, inclòs Edmilson com a pivot defensiu.
4. Veig com a signes positius l'increment de rendiment de jugadors com Deco i Edmilson. El caràcter, actitut i rendiment d'aquests dos jugadors va ser clau l'any passat. I els dos darrers partits (independentment del resultat de l'equip) he vist aquests dos molt posats. Molt concentrats. Treballant de valent, enxufats al partit, i transmetent tensió a la resta de companys. Un gran signe positiu.
5. Per primer cop en molt de temps, l'equip no va viatjar a Barcelona de matinada quan va acabar el partit. Per decisió del cos tècnic l'equip ha passat la nit a Corunya. Així, quan va acabar el partit van poder anar a descansar tranquilament a l'hotel, i aquest matí han viatjat a Barcelona ja recuperats de l'esforç. Em sembla un altre signe positiu, que indica que el cos tècnic s'adona perfectament del cansament que arrosseguen els jugadors, i canvien rutines establertes per mirar de millorar les coses. A més, passar la nit a Corunya té altres avantatges a banda de la pura recuperació física. Manté l'equip unit després del partit, el que permet que jugadors i tècnics parlin del partit i superin junts les emocions viscudes, sin positives o negatives. Això és impossible de fer quan, després d'un partit, els jugadors marxen cadascú a casa seva i (després de l'habitual dia de festa) no es tornen a trobar fins al cap de dos dies. Algú també dirà que passar la nit a l'hotel evita que alguns jugadors se'n vagin a prendre una copa quan arriben a Barcelona a les dues de la matinada, com més d'un periodista insinua que passa, però cap explica obertament.

En definitiva. Probablement avui no serem líders. Però no crec que perdessim el liderat ahir. El vam perdre a jornades anteriors. I ahir, contràriament al que es pugui pensar, el vam començar a recuperar.

Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.

Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.

Tres noms propis

El Barça-Chelsea ens ha deixat moltes imatges. Un dia després vull aturar-me uns minuts en tres persones. Tres noms propis.

Víctor Valdés
Canten a la grada jove del Camp Nou "Víctor Valdés és d'Hospitalet". I ho canten com un elogi, evidentement. Amb l'orgull de qui recorda que aquest és de casa. I potser precissament per això, per què és de casa, no el valorem adequadament. Ahir, contra el Chelsea, Valdés va tornar a ser el millor del Barça. Un cop més. No un dels destacats: el millor. Va intervenir poc, però decisivament. Va salvar fins a quatre ocasions claríssimes de gol. I, segurament, la imatge que més es repetirà a la tele és el gol que li va fer Lampard. I em va sembla injust. Amb un gol com el què va fer Lampard l'únic que pot fer un porter és aplaudir. Víctor va tapar molt bé a l'anglès. L'anglès només la podia fotre per un petit raconet, i fent una acció tècnicament perfecta. I ho va fer. Doncs aplaudim. Però no critiquem Valdés per aquell gol, perquè Víctor en no té la culpa. Al contrari, va fer un partit molt bó. Com el que va fer a París, per exemple, on va ser un dels jugadors clau gràcies als què vam guanyar la Champions. Tenim porter per molts anys. Un noi de l'Hospitalet és ja un dels millor porters d'Europa. Encara que Aragonés no s'enteri.

Guddjohnsen
Ahir va fer el seu primer gol al Camp Nou. Felicitats. Joaquim María Puyal va tenir prou amb un sol gol per a batejar-lo com a "Goljonhsen" i dir que amb ell tenim "un gran golejador". Em sembla exageradíssim. Però no seré jo qui qüestioni l'ecuanimitat de'n Puyal. Em remeto al que va declarar el propi Eto'o, ahir, en una entrevista a La Gazzetta dello Sport. Diu Eto'o: "Gudjohnsen necesita readaptarse al papel de delantero centro: en el Chelsea siempre partía desde atrás. ¿Ha visto la ocasión fallada en el Bernabéu? Si hubiese marcado ese gol, el Barça habría ganado 2-4. Pero si vuelve a ver la jugada en televisión se dará cuenta que 'Gud' mira a Messi en vez de a la portería como debe hacer siempre un delantero centro. Al hacer eso llega demasiado cerca del primer palo y se reduce el ángulo de tiro. El verdadero hombre de área mira siempre la portería y con el rabillo del ojo el desarrollo de la jugada. Este es el primer secreto. El segundo es chutar al vuelo: los porteros lo temen porque si controlas el balón les ayudas a adivinar dónde irá el disparo".

En definitiva, que Eto'o també pensa el que molts barcelonistes pensem de fa temps: que Gudjohnsen no és un golejador. I per tant, no és el golejador que el Barça necessita. Ja sé que tota comparació amb Eto'o és odiosa. Però no cal comparar-lo amb Eto'o. Podem comparar-lo amb Larsson, per exemple. O amb qualsevol dels altres davanters que el passat estiu van sonar per a cobrir la baixa del suec: Forlán, Oliveira o Klose. Però Txiki i Rikjaard (diuen que més Rikjaard) van escollir Guddjohnsen. I crec que es van equivocar. En la meva opinió, qualsevol de les alternatives esmentades eren millors, i no massa més cares. Guddjohnsen pot ser un bon mitja punta d'un bon equip (com ho va ser Littmanen, per exemple), però no el davanter centre d'un equip campió. Precissament per això el Chelsea ens el va vendre gustosament a canvi de 15 milions d'euros. Peter Kenyon i Mourinho no van tèmer que amb el traspàs reforçaven un equip rival. I crec que, després del partit d'ahir, tot i el gol, deuen seguir contents que els donguessim 15 milions d'euros amb els que fitxar Schevchenko i Kaluo, i pagar la fitxa a Drogba.

Perquè els grans equips tenen més d'un golejador. No em refereixo a segones puntes com Saviola: em refereixo a golejadors nats, com era Larsson. El Chelsea en té els tres esmentats. El Milan té a Oliveira, Gilardino i Inzaghi. El Madrid, a Ronaldo i Van Nistelrooy. El Sevilla, a Kanouté i Luis Fabiano. El Valencia a Villa i Morientes...Un equip com el Barça no pot tenir només un autèntic golejador com Eto'o. Perquè després passa el que passa. Que el trobem massa a faltar.

I el pitjor que podem fer amb Guddjohnsen és dir-li "Goljohnsen". Perquè comencem dient-li amb carinyo, però acabarem dient-li amb conya, i reclamant que se'n vagi a fer publicitat de la Renault Kangoo.

Mourinho
És la imatge de la mala educació. La xulería. La soberbia. I en definitiva, de la ignorància. Ahir, un cop més, en va tornar a donar mostres. Durant el partit va voler intimidar l'àrbitre i va celebrar el gol de l'empat del Chelsea com si hagués guanyat la Copa d'Europa. Després, a la roda de premsa, va fer una nova demostració de falta de respecte. Només va atendre en anglès als periodistes anglesos (per cert, vaig entendre perfectament les seves respostes, de manera que el seu anglès deu ser bastant fluixet). No va atendre ni una sola pregunta dels periodistes catalans. De fet, es va aixecar i marxar de la sala de premsa quan la traductora encara no havia acabat ni de traduir les seves paraules. En fí. Estava sobradet. Havia empatat al Camp Nou. I això entenc que és una gran alegria per un entrenador visitant. Una gran alegria, sobretot, quan no saps el què és celebrar una victòria...

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?

Papiroflexia

Sempre he sentit una certa fascinació per la papirflexia. I una sana enveja per aquells que, a partir d'un simple trosset de paper, tenen l'habilitat de fabricar un avió capaç de volar. Per això, la nit d'ahir al Camp Nou va ser per a mí de lo més distreta.

Els aficionats del Barça tenim una gran habilitat per a construir avions. És una d'aquelles coses que només sabem els habituals del Camp Nou, perquè a penes es poden apreciar per televisió.

I és que la papiroflexia ha viscut grans époques al Camp Nou. Recordo aquelles nits a l'Estadi, amb Gaspart a la llotja ... quines grans vetllades de papiroflexia!

Ara els aficionats estem desentrenats. El bon joc de l'equip les darreres temporades ens ha fet estar tant pendents del terreny de joc, que amb Rikjaard, Ronaldinho i companyia a penes hem tingut temps de practicar.

Aquesta temporada, però, hem tingut algunes estones per tornar a probar les nostres habilitats. Ahir, tot i que l'estadi només va enregistrar mitja entrada, en vaig arribar a comptar (sí, els vaig intentar comptar un a un) més de vint avions de paper sobre la gespa. Tenint en compte que vaig procedir a l'escrutini al segon temps, i que al descans uns voluntariosos empleats van procedir a netejar la gespa, em sembla una quantitat notable, que diu molt de l'habilitat i destressa de l'aficionat culé. Perquè no és gens fàcil que un avió arribi a la gespa, eh.

Ahir, per exemple, un dels avions més admirats va ser un que, dissortadament, no va trobar el camí de la gespa. Es va enlairar molt a prop meu, de manera que vaig poder contemplar el seu vol que, durant gairebé un minut (un minut és moltíssim per un avió!), va planejar des de la tercera graderia del gol sud fins a la primera graderia del gol nord, en una impressionant trajectòria per tota la grada lateral. No va trobar el premi de la gespa, però l'elegància del seu vol va fer que el seu autor fos recompensat amb alguns aplaudiments, i unes quantes mirades d'admiració.

Però no tots els projectes aeronàutics tenen la mateixa sort. I com a mostra, el menda.

Amb la meva companya, la Patidora, vam decidir fabricar el nostre propi artil·lugi. Hi vam posar una gran il·lusió en la fabricació. Vam escollir el paper de major qualitat d'entre els molts que teniem a mà. Vam doblegar-lo com Déu mana. Li vam fer unes ales que li donaven un impressionant aspecte aerodinàmic. La Patidora va bufar-li la punta (per què tothom bufa la punta als avions?), i jo vaig procedir a enlaira-lo, intentant-lo dotar de la força i la direcció adequada. Però un cop més, el meu enginy va fracassar estrepitossament. Després d'un breu i prometedor enlairament, va fer un brusc i estrany gir de 180 graus, i es va estavellar just a la cara d'un guiri que tenia just dues cadires davant meu. Per un moment vaig pensar que el bon home s'emprenyaria (es podia haver menjat l'avio!). Però, per sort, l'amable turista (que podria ser paisà de Guddjohnsen a jutjar pel seu aspecte), estava tant bocabadat de ser al Camp Nou, que ni es va adonar de l'impacte que acabava de rebre. En contra del què havia pensat, no només no li havia donat la direcció adequada sinó que, per sort, tampoc la força suficient. No em vaig atrevir a mirar al meu voltant. Vaig imaginar les cares que feien els meus con-espectadors.

Per sort, va aparèixer Xavi per distreure el personal, marcant el tercer gol del Barça al Recre. I el va fer de cap! Igual que, minuts abans, havia marcat Ronaldinho. De cap. Insòlit. Dos gols aeris. Per mí que ahir el partit el vam guanyar els aficionats: cada cop que la pilota s'enlairava, els defenses del Recre es distreien amb els avions. I Ronaldinho i Xavi, que ja deueun estar una mica acostumats, van aparèixer per rematar de cap!

Del partit, ja que en parlem...doncs poca cosa a dir. Avui he vist el resum de dos minuts a la tele, i he al·lucinat. Tant bó va ser el partit? No. El que passa és que a la tele et fan un resum de dos minuts, i sembla que el Barça fes un partidàs. Però no. Igual que els últims partits: només va canviar el rival.

Quan marxavem, vam enfilar Arístides Maillol amb la satisfacció de ser líders en solitari. La Patidora, però, em va advertir: "com dimarts juguem igual que avui, el Chelsea se'ns menja amb patates". "No dona, no. Contra el Chelsea, els jugadors jugaran amb molta més tensió que avui, i serem els de l'any passat", vaig respondre. Però dins meu, alguna cosa em deia que, efectivament, per primer cop en molt molt temps, em feia una por l'arribada al Camp Nou d'un equip visitant.

Espero que, dimarts, siguin els jugadors el que facin l'avió sobre la gespa. I que no sigui de paper.

No pot ser veritat

Ho he vist a gairebé tots els telenotícies d'aquest migdia, però no pot ser veritat. Eren el president del Barça, Joan Laporta, i el de Convergència i Unió, Artur Mas, prenent un refresc, aquest matí, a una terrassa de la Rambla Catalunya. Tots dos solets, i vestits amb roba "casual" com si fossin dos amics que tranquil·lament esmorzen.

Però en realitat ni estaven sols ni era un acte privat. No només estaven a la vista de tothom, i a un dels carrers més concorreguts de Barcelona, sinó que estaven envoltats de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans de comunicació catalans, convocats per CiU com si d'un acte més de campanya es tractés. De manera que Mas i Laporta han convertit el vermut en un acte públic, i els periodistes, és clar, els han preguntat si aquest piscolabis s'havia d'entendre com un recolzament explícit de Laporta a la candidatura de Mas a la Presidència de la Generalitat.

Ho he vist. I ho he sentit. Però no pot ser veritat. Deu haver estat un somni. Em deu haver agafat la son abans de dinar. Perquè no pot ser veritat que el President del Barça hagi donat explícitament suport a un dels candidats a la Presidència de la Generalitat a tres dies de les eleccions. No, això no ha passat mai.

Perquè tot i que Laporta (a qui vaig votar el 2003) hagi comès diverses ficades de pota durant el decurs del seu mandat, segur que no ha fet una cosa així. Una cosa és baixar-se els pantalons a l'aeroport als pocs mesos d'haver estat elegit president. Una altra cosa seria comprometre la independència del club d'aquesta manera, i ara que ja té una certa experiència presidencial.

No pot ser veritat. Perquè Laporta sap que és famós, però que no és per les seves habilitats artístiques sinó pel càrrec que ocupa. Sap que ell no és un cantant, un pintor o un arquitecte lliure de dir i fer el què vulgui. Ell sap que és el representant, el portantveu de milers de persones que li han delegat una tasca: presidir el Barça: la institució social més relevant de Catalunya. Més que un club de futbol.

I Laporta sap que ni tant sols és l'amo ni el màxim accionista d'un club. Sap que els amos són més de 150.000 persones de tots els colors polítics. I que tant se val d'on venim, si del sud o del nord, perquè una bandera ens agermana. Ell ho sap. I que ha estat elegit democràticament per defensar, durant un període de temps concret, a tots els socis. Siguin de la ideología que siguin. Perquè Laporta sap que entre l'enorma massa social del club, i entre els seus propis votants, n'hi ha votants de CiU. I del PSC. I D'ERC. I d'IpC-Verds. I del PP. I fins i tot d'altres partits sense representació parlamentaria. Per això, el què he vist avui no pot ser veritat.

Fa temps que les males llengües parlen de les ambicions polítiques de Laporta. I fins i tot ell les ha alimentat en alguna ocasió. Però una cosa és la rumorología, i una altra cosa seria fer-se la foto amb el candidat d'un partit a tres dies d'unes eleccions. No pot ser veritat.

És cert que Artur Mas va voler que tots els mitjans el fotografiessin aquest estiu mentre firmava en favor de la candidatura de Laporta durant el procés electoral. Però Laporta sap que una cosa és el què pots fer quan ets candidat, i una altra el què pots fer quan ets president. Ell ho sap. Per això, no pot ser veritat.

És cert que, des que és president, Laporta s'ha significat per subratllar el caràcter catalanista i nacionalista del club. Però una cosa és defensar unes senyes d'identitat centenàries del club, compartides per la gran majoria de la massa social, i una altra cosa és fer gestos partidistes en benefici d'un partit concret, sigui el que sigui. Per això, no pot ser veritat.

I, a més, Laporta sap millor que ningú que un gest com aquest no beneficiaria el més mínim el club. Al contrari. Podria, potser, beneficiar-lo a ell de cara a una hipotètica i futura carrera política (que tampoc ho tinc clar), però segur que mai no beneficiaria el club al que representa. I sé que Laporta mai avantposaria els seus interessos personals als interessos del club. Per això, no pot ser veritat.

A més, Laporta sap perfectament que el repte institucional del FC Barcelona ara mateix no té a veure amb la Generalitat, sinó amb l'Ajuntament de Barcelona. És el consistori barceloní, governat pel tripartit de PSC+ERC+IpC-Verds, qui ha d'aprovar el projecte d'ampliació del Camp Nou i de remodelació i requalificació de tots els terrenys adjacnts. I Laporta és massa intel·ligent com per saber que no es pot enemistar gratuïtament amb PSC, ERC i IpC-Verds i els seus milers i milers de votants. Per això, no pot ser veritat.

I no pot ser veritat perquè, que se sàpiga, Laporta no li deu res a Convergència i Unió. CiU no el va portar a la presidència del Barça, ni el va ajudar a aconseguir el suport empresarial necessari per a optar a la presidència del Barça. Ni va intervenir perquè el Tribunal Català de l'Esport aturés l'amenaça d'inhabilitació que aquest estiu pesava sobre Laporta. Que se sàpiga, res de tot això va passar. Per això, lo d'avui tampoc no pot ser veritat.

En definitiva, Laporta sap que el Barça ha estat i ha d seguir sent una institució compromessa amb Catalunya, però independent de tota força política. Ho ha dit en moltes ocasions. I ell no menteix. Per això, tot el què he vist, definitivament no pot ser veritat.

M'agradaria pensar...

El FC Barcelona seguirà vestint equipacions Nike fins al 2013. Així ho va confirmar el club mitjançant una nota de premsa publicada a la seva pàgina web el divendres 27 d'octubre a les 15 hores.

Segons aquesta nota de 28 línies, l'acord (encara no signat) entre el Barça i la multinacional nord-americana Nike Inc. entrarà en vigor a partir de l'any 2008, quan expira el contracte vigent entre ambdues parts. Aquest acord (si s'acaba signant) reportarà al club blaugrana un global de 189 milions de dolars "fixes" (que al canvi actual del dolar representaria uns 150 milions d'euros) en cinc anys, entre 2008 i 2013, a més d'altres "premis i cànons", que de moment ni el club blaugrana ni Nike han explicat públicament.

La nota del club també destaca que "l'acord també inclou la possibilitat d'ampliar aquest contracte cinc anys més, és a dir, fins al 2018", tot i que no concreta les condicions que s'haurien de donar perquè s'executés aquesta ampliació, ni si l'aportació de Nike al FC Barcelona entre el 2013 i el 2018 seria la mateixa que la que farà entre el 2008 i el 2013.

A més, ambdues parts diuen que "Nike es compromet a fer una significativa inversió en màrqueting, durant la vida del contracte, per contribuir al posicionament del FC Barcelona com a més que un club al món. "

Satisfacció del Barça
El President del FC Barcelona, Joan Laporta, ha valorat molt positivament l'acord. Ha dit que "l'acord és un reconeixement internacional del nivell que ha assolit el club pels seus èxits en el camp i pels seus compromisos socials".

Laporta està content perquè, tot i haver patit més d'un lleig del president de Nike (que no el va rebre quan Laporta va visitar la central de Nike als Estats Units) i haver arribat a un acord amb Puma fa uns mesos, aquest acord amb Nike situa al Barça, per fí, a l'alçada del què, des de fa un temps, ja cobren clubs com el Real Madrid (Adidas) i el Manchester United (Nike), dels seus patrocinadors esportius; al voltant de 30 milions d'euros anuals. És a dir, el doble dels 15 milions que actualment Nike està pagant al club català.

Satisfacció a Nike
El president de Nike Inc, Mark Marker, també ha expressat la satisfacció de l'empresa nord-americana per l'acord. "El FC Barcelona és un dels millors equips de futbol i un dels més atractius de veure. Estem molt satisfets d'ampliar aquest contracte".

I no és d'estranyar aquesta satisfacció. Nike, que s'ha convertit en líder en el futbol creant un negoci que va passar dels 40 milions de dòlars l'any 1994 als 1'5 bilions de dòlars avui en dia, patrocina actualment 32 clubs i 18 seleccions nacionals, així com una gran quantitat dels millors jugadors del món, entre els que destaca el blaugrana Ronaldinho.

Amb aquest acord, Nike acaba amb les possibilitats que el Barça canvii de fabricant de roba, com s'havia rumorejat darrerament, sobretot arràn de l'oferta formal presentada per la firma Puma fa pocs mesos, i que superaven amb escreix el què actualment cobrava el Barça de Nike.

D'aquesta manera Nike s'assegura el control sobre el club dominador del futbol espanyol, i actual campió d'Europa. Un club, el Barça, que és el segon del món en nombre d'associats i abonats (el primer és el Benfica), i que està en un clar procés d'expansió, tant en termes esportius com de màrqueting.

Vestir el Barça significa assegurar que "jugadors Nike" com Ronaldinho, Puyol, Iniesta o Valdés seguirant jugant a un "Equip Nike", de manera que sempre lluiran el logotip de Nike: tant quan juguin com quan vagin pel carrer. Però és que, a més, vestir al Barça significarà per a Nike vestir a jugadors Messi, Eto'o, Xavi o Giuly, que son la imatge de firmes de la competència com Adidas o Puma.

Vestir el Barça, a més, també significa vestir els equips de bàsquet, handbol o hockei patins, amb gran notorietat internacional a cadascún dels nínxols econòmics que representen els seus esports.

Vestir al Barça, també significa per a Nike vestir a un club humà i solidari que llueix el logotip d'Unicef a la samarreta, i que li ajuda a contrarrestar les crítiques que la multinacional nord-americana pateix per la seva forma de producció al Tercer Món.

Vestir al Barça, en definitiva, significa per a Nike moltíssimes coses. És vestir a "més que un club", com reconeix a les pròpies samarretes que fabrica.

...i a mí, m'agradaria pensar...
Que és un bon acord per a totes les parts, que consolida una trajectoria de diversos anys de creixent col·laboració. Així que penso que, d'entrada, i a falta de conèixer a fons els detalls de l'operació, l'acord és bó. Almenys, això és el que m'agradaria pensar.

Perquè m'agradaria pensar que quan d'aquí a dos anys, al 2008, el nou acord entri en vigor, el seguirem veient tant bó com el veiem avui. M'agradaria pensar que, aleshores, clubs com el Madrid, el Milan o el Chelsea no hauran signat ja millors acords amb altres firmes esportives o amb la propia Nike, i que cobrar 30 milions d'euros l'any seguirà sent aleshores el què mereix cobrar un club com el Barça. M'agradaria pensar que el Barça ha aconseguit ara millors condicions de les que hauria aconseguit esperant a negociar a última hora, d'aquí a dos anys.

M'agradaria pensar el Barça ja ha pensat una fòrmula per cobrar els euros anunciats durant tota la vigència del contracte, tot i l'alt risc que, d'aqui al 2018, l'euro s'afebleixi davant el dolar (moneda en la que, sembla ser, es reflectiran les quantitats a percebre pel club català).

M'agradaria pensar que l'acord anunciat és un conveni sòlid, i que no s'ha arribat a un precipitat acord ni s'ha accelerat el seu anunci públic per desviar l'atenció de les últimes derrotes i del mal estat de l'equip.

M'agradaria pensar que, abans de signar el conveni definitiu, el Barça s'assegurarà (a més del cobrament dels diners pactats, evidentment) que aquest cobrar més no significarà prioritzar encara més els interessos comercials de Nike per sobre dels interessos esportius del Barça.

Perquè m'agradaria pensar que les pretemporades es planificaran des de la direcció tècnica i no des de la direcció de màrqueting. Que el Barça tindrà dret a negar-se a fer gires que perjudiquin la preparació física dels jugadors. I que no es faran actes promocionals amb Kobe Bryant ni Michael Jordan en hores d'entrenament. I que el Barça podrà negar-se a que un jugador com Ronaldinho hagi de fer actes comercials el mateix matí del dia en què es disputa una final de la Supercopa de Europa.

M'agradaria pensar que el Barça sol·licitarà a Nike que els colors i la samarreta del Barça no canviaran tant d'una temporada a l'altre només per interessos comercials. I que els socis i aficionats no ens haurem de gastar 100 euros cada temporada per voler tenir un equipament actualitzat. M'agradaria pensar que els pantalons no deixaran de ser mai més de color blau per decisió de Nike, i que d'una vegada per totes sabrem de quin color és el segon equipament de l'equip: aquest que un any és daurat, l'altra pistatxo i el següent taronja.

M'agradaria pensar que, tot i haver-ho intentat de totes les maneres, no ha estat possible que es valori millor el què significa ser un club poliesportiu, amb equips capdavanters a Europa en esports com el bàsquet, l'handbol o l'hoquei patins. I que, tot i tenir un munt de seccions, no ha estat possible cobrar més que un "club Nike" com el Manchester United, que només té equip de futbol, i que està en hores baixes.

M'agradaria pensar que amb el nou acord el Barça podrà exigir que, a la samarreta dels equips de bàsquet per exemple, el logo de Nike no tindrà un tamany més gran que el propi escut del Barça, com actualment, i de manera incomprensible, sí succeeix.

M'agradaria pensar que en el futur no succeirà amb l'equipament de les seccions el què està succeïnt aquest any: que tot i que els pantalons del club tornen a ser blaus i la samarreta porta franges amples, els equips de bàsquet segueixen jugant amb les equipacions de l'any passat, només per estalviar-nos uns quants duros.

M'agradaria pensar que, en el futur, el Barça podrà posar a la venda a les seves botigues (que son "FCBotigues", no "Nike Stores") les samarretes dels seus equips de bàsquet, handbol, atletisme, beisbol, rugby i tantes i tantes altres seccions. Perquè no nomès del futbol viu el Barça. I que a les FCBotigues no es seguiran venent samarretes d'altres equips de futbol, encara que aquestes samarretes siguin Nike.

M'agradaria pensar que en el futur Nike col·laborarà a que el Barça pugui controlar millor jugadors amb qui Nike té contractes comercials i, per tant, en teoria, una forta ascendència. És a dir, que m'agradaría pensar que en un futur Nike no tornarà a tolerar que "jugadors Nike" com Figo ens facin el què va fer el portugués. Que després de deixar el Barça (equip Nike) per marxar al Madrid (equip Adidas) com va marxar, va seguir fent campanyes per a Nike com si per a Nike no hagués passat absolutament res. En aquest sentit, m'agradaria pensar que els directius de Nike li donaran ràpidament un toque a Ronaldinho (o millor, al seu germà Roberto), perquè deixi de flirtejar amb el Milan (equip Adidas, per cert) d'una vegada per totes...

I, finalment, m'agradaria pensar que aquest Barça, més preocupat que mai per les causes humanitàries i els nens del Tercer Món, farà tot el possible per assegurar que les seves samarretes (i especialment si seguim lluint el logo d'Unicef), no seran fabricades per nens i nenes de 10 anys de païssos com l'India o la Xina, on no es respecten els drets dels nens que tant volem protegir.

En fí...M'agradaria pensar que, de tot això, algú a Can Barça ja hi havia pensat.

La pretemporada més cara

Tant dimecres com ahir vaig preguntar-me quant acabaria pagant el Barça pel que va cobrar a l'estiu per la seva gira americana (ja sabeu, les visites a la NASA, a Hollywood, a l'ONU...els viatges de matinada, sense apenes dormir, entre ciutats tant distants entre elles com Monterrey, Dallas, Los Ángeles o Nova Iork, les posteriors estades a Coppenhague, Mónaco...), mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com 10 mana, i el Sevilla ja estava preparant a fons, física i tàcticament, la final de la Supercopa (0-3).

Bé, doncs us recomano la lectura de l'article d'avui de Martí Perarnau al seu blog (http://martiperarnau.blogspot.com/). Una lectura imprescindible amb una anàlisi rigurosa que, lamentablement, difícilment trobareu a les pàgines d'un diari esportiu. Perarnau, ex-atleta professional, participant als Jocs Olímpics de Moscou'80, venia advertint dels perills de la gira i la nefasta pretemporada des del mateix passat estiu. Al seu article torna a donar totes les claus. Explica detalladament les causes de la mala forma física dels jugadors, per culpa d'una nefasta pretemporada críticada, en privat i en públic, pels propis jugadors. L'article, tota una lliçó de coneixements en preparació física, porta com a títol una dada demoledora: "El trabajo físico: Ronaldinho ha entrenado 30 sesiones en los últimos 84 días".

¿Com és possible que ningú a Can Barça advertís el perill? ¿Perquè Txiki i el cos tècnic van acceptar prioritzar els interessos econòmics per sobre dels esportius?
¿Com és possible que caiguessim en el parany que va caure el Madrid els dos últims anys? ¿Algú al club va pensar, de veritat, que amb la pretemporada que es va fer, després d'un mundial, l'equip de veritat podia aspirar a guanyar els 7 títols en joc, com van anunciar ufanament tant Txiki Begiristain com Joan Laporta? ¿Quant ens costarà haver cobrat 4 milions d'euros i haver-nos volgut fer unes fotos a la NASA, Hollywood i UNICEF? ¿Sortirà algun directiu o el director tècnic, o l'entrenador que va tragar amb la gira, per dir públicament "no critiqueu a Ronaldinho, la culpa la tenim nosaltres"?

Doncs no, no estaven preparats.

Santiago Bernabeu: Real Madrid,2 -FC Barcelona,0. El Barça ressucita al Real Madrid

Apunts, preguntes, fets i dades al voltant d'una nova derrota:
* Quant temps feia que el Barça no perdia dos partits consecutius?
* Quant temps feia que el Barça es passava dos partits seguits sense marcar cap gol?
* Dimecres, a Stamford Bridge, ens marquen un gol al primer minut de la segona part. Avui ens marquen al primer minut de partit. Com es possible?
* El Barça avui ha ressucitat al Madrid: aquest era el triomf que els blancs necessitaven.
* Compte amb aquest Madrid. Juga lleig, el podem criticar tot el que volguem...però 2-0, i gràcies que les porteries tenen pals, dos pals.
* Aquest Madrid és un equip absolutament italianitzat. És la Juve. La Juve no juga a la segona divisió italiana. És mentida: juga a Madrid. Absolutament aburrit, però dificilíssim guanyar-lo, fortíssim en defensa, i sabent aprofitar al màxim les poques oportunitats que té. I compte, els italians sempre han arribat molt molt lluny jugant així. Aquest estiu van guanyar una cosa que es diu "Copa del Món", mentre brasilenys, espanyols, argentins, holandesos...tots els que la toquen... se n'anaven cap a casa. I compte, que a aquest Madrid encara s'ha d'afegir un noi anomenat Ronaldo. Us sona?
* Cada dia que passa es fa més gran la llegenda d'Eto'o. Cada cop es veu més gran la seva absència. Els seus companys estan aclarint els dubtes: ell era l'autèntic crack de l'equip.
* El millor, un cop més Messi.
* És el Bernabeu el lloc adequat per a estrenar una nova parella de centrals? Puyol i Thuram mai havien jugat junts, i per primer cop en molt de temps Márquez ha vist un gran partit des de la banqueta: els dos gols madridistes han arribat pel centre de la defensa.
* El liderat del Barça és enganyòs. Aquest Barça, al menys de moment, no és el mateix que el de l'any passat. Dels cinc partits jugats contra grans equips, només ha guanyat al Sevilla, 3-1 al Camp Nou (amb gol anulat al Sevilla injustament, penal que no era a favor del Barça, i patint fins el final). Els altres 4 partits hem perdut la Supercopa d'Europa contra el Sevilla (3-0), als camps del Chelsea i Madrid, i no vam passar de l'empat a casa contra el Valencia. Menys mal que hem guanyat als equips candidats a baixar a segona: Celta, Osasuna, Racing i Athletic de Bilbao.
* Avui, finalment, he constatat que el Chelsea ja ens ha guanyat dos cops aquesta temporada: dimecres passat a Stamford Bridge, i fa tres mesos quan li van treure a Txiki 12 milions d'euros a canvi del suplent Guddjohnsen. Txiki: aquest és el que no té nivell per jugar al Barça, i no el pibito com vas dir a l'estiu. Frank: ¿que té Guddy que no tingui Maxi López?
* Zambrotta va arribar al Barça, previ pagament de 15 milions d'euros amb la vitola de millor lateral del món. El que sí és un fet és que era el lateral de la selecció campiona del món. De moment, al Barça no ha demostrat res. Avui ha consagrat a Robinho al Bernabeu.
* Ronaldinho: on estàs?
* Txiki: ¿quant pagarem pel que vam cobrar a la gira d'estiu?

Preguntes de La Patidora:
No hi ha ningú que s'adoni que el senyor Gudjhonsen no té nivell per jugar al Barça, i menys com a punta? Qualsevol comparació amb Eto'o, Messi o Salviola és odiosa.

Rikjaard, trobes a faltar Ten Cate, oi? Espavila i fes-li un truc per donar sentit a les alineacions inicials, i sobretot als canvis i a la preparació física d'un jugadors mancats (a excepció del popeye Messi) d'energia, idees i precisió.

estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?

Avui fa 30 anys...

...era 20 d'octubre de 1976, i el calendari marcava que estavem a dimecres.

ACan Barça estavem relativament satisfets. Estavem a la temporada 76-77 i, després de 6 jornades de lliga, l'equip anava primer a la classificació, tot i que empatat a 8 punts amb el Valencia i l'Atlético de Madrid. Tot i que s'havien perdut dos partits (en les visites a Santaner i Màlaga), se n'havien guanyat quatre: Las Palmas, Salamanca, Athletic de Bilbao...i Real Madrid, al què en la tercera jornada se li havia fotut un 3 a 1 al Camp Nou.

L'equip era aleshores format per jugadors com Artola, Costas, De la Cruz, Migueli, Heredia, Rexach, Sotil, Asensi, Olmo, Clares...i els holandesos Neeskens i Cruyff.

Avui fa 30 anys veniem de guanyar 1 a 3 a San Mamés. Però la notícia més important d'aquell dia per al món del futbol, i per als culers inclosos, no va aparèixer a cap mitjà de comunicació espanyol. I no per culpa de una censura que feia pocs mesos havia deixat d'existir a l'Espanya ja democràtica. No va aparèixer perquè ningú va ser capaç d'imaginar la importància que tindria per al món del futbol el debut a la primera divisió argentina d'un melenut marrec de 15 anys anomenat Maradona.

I és que avui fa 30 anys, el dimecres 20 d'octubre de 1976, va nèixer futbolísticament parlant Diego Armando Maradona.

El pibe tenia 15 anys i 11 mesos quan, de la mà del tècnic d'Argentinos Juniors Juan Carlos Montes, va debutar en partit oficial de la primera divisió argentina. Era un Argentinos Juniors-Talleres, i Maradona va entrar després del descans...amb el número 16! a l'esquena. No va poder evitar que el seu equip perdès 0-1, però sí va aconseguir que els 7.000 aficionats d'Argentinos Juniors que havien vist el partit marxesin il·lusionats a casa: havien perdut el match, però sabien que havia debutat un noi que els donaria moltes tardes de glòria.

I tant que els hi va donar! A ells,i a tots els aficionats al futbol del món sencer! Perquè...Què ha significat Maradona pel futbol? Impossible resumir-ho en quatre paraules. Potser el millor jugador de tots els temps? Potser, encara que sobre això mai hi haurà consens absolut. Per a uns va ser Di Stéfano. Per a uns altres, Pelé. Hi ha qui apunta a Cruyff. Jo apunto a Maradona. Senzillament, perquè als tres primers no els vaig poder veure jugar mai. No els puc jutjar.

Sí he vist, i he gaudit a Maradona. I no em cap dubte que és el millor jugador de futbol “de tots els meus temps”. També m’han enlluernat Romario, Ronaldo, Schuster...i ara Ronaldinho, per descomptat. També he admirat a Zidane. I a Platini. I a Laudrup, Figo o Van Basten. I a molts altres. Però per sobre de tots ells, per mí, sempre ha estat Maradona.

Recordo el dia que va debutar al Camp Nou. Va ser a dia d’agost de 1982, a un Gamper, i contra l’Internacional de Porto Alegre. I vaig tenir l’enorme sort de ser a l’Estadi. Allò em va marcar molt. Tenia només 10 anyets i, des d’aleshores sempre vaig vestir amb el 10 a l’hora de jugar, ja fos a futbol o bàsquet.

Sempre he pensat que la història del Barça no ha estat justa amb Maradona. La seva época, del 82 al 84, es recorda amb una barreja de bons i mals records. Però tinc la sensació que, sovint, pesen més els mals records.

Es recorda els llargs mesos d’absència per culpa de la lesió de turmell que li va provocar Goikoetxea. Es recorda l’absència que va provocar la seva hepatitis. I es recorda que, per culpa d’aquelles baixes, el Barça no va poder guanyar cap lliga.

També es recorda les seves males relacions amb Lattek i amb Núñez. La seva marxa precipitada cap a Nàpols. La seva participació a la monumental tangana que hi va haver a la final de la Copa del Rei del 84, contra l’Athletic de Bilbao, i que li va costar una sanció federativa de 3 mesos que definitivament l’allunyaria del futbol espanyol.

De vegades, fins i tot es recorda que, com ell mateix ha reconegut, va ser a Barcelona on Diego va començar a consumir cocaina. I es parla de les seves sortides nocturnes, la seva cort d’amics i aprofitats que no li feien cap bé...

Però, a pesar de tot lo anterior, segueixo pensant que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser absolutament positiu i beneficiós.

Se’l va fitxar a Boca Juniors, l’any 82, per la xifra rècord de 1.200 millones de pesetas, i es va recuperar la inversió feta quan dos anys més tard se’l va traspassar al Nàpols. Econòmicament, però, els beneficis de l’estada de Maradona a Can Barça van ser molt superiors.

Amb Maradona va arribar el que avui anomenem “merxandatge” a Can Barça. La seva va ser la primera samarreta d’un jugador del Barça que es va vendre en quantitats industrials a aficionats i admiradors, i amb la seva imatge es van començar a vendre tota mena de productes que, fins aleshores, no haviem imaginat que poguessin portar l’escut del Barça. Gràcies a Maradona, Josep Lluís Núñez es va començar a forjar la llegenda de que sabia explotar com ningú el que ell anomenava “ingressos atípics”.

Però hi ha més. Amb l’excusa del Mundial de futbol d’Espanya’82 el Camp Nou va ser ampliat. Però l’autèntica causa de l’ampliació no va ser el Mundial: en realitat va ser Maradona. Al Mundial de futbol el Camp Nou va acollir cinc partits i, excepte al partit inaugural que hi van assistir 95.000 espectadors (quedant 25.000 entrades per vendre), als altres quatre mai no es va passar dels 65.000. Així doncs, no va ser el Mundial qui va omplir les 120.000 localitats del nou Camp Nou: va ser el Barça...el Barça de Maradona.

Sempre es parla que Kubala va provocar la inauguració del Camp Nou l’any 57. Però poques vegades s’ha dit que l’ampliació del Camp Nou (i els enormes beneficis derivats) se la devem a Maradona.

A ell també li devem l’increment que hi va haver en la massa social de socis: vam passar dels 90.860 de principis de 1.982 als 106.833 (i llista d'espera) que tenia el club a finals del 84. I amb ell vam veure, per primer cop, nens de tots els racons del món amb la samarreta del Barça.

En l’apartat purament esportiu, no es va poder guanyar cap lliga ni competició europea, com he comentat. I en això tenen molta culpa les dues llargues baixes que va patir el crack argentí. Ara bé, si analitzem el rendiment de Maradona quan va poder jugar, els resultats són espectaculars.

Va jugar un total de 58 partits amb la samarreta blaugrana en els que, tot i no ser un davanter, va anotar un total de 38 gols. Com a promig, va marcar en el 66% dels partits disputats. Quants golejadors nats signarien aquestes estadístiques? En la primera temporada (la de l’hepatitis), l’equip va guanyar la Copa del Rei (la final de Saragossa contra el Madrid) i la Copa de la Lliga (la final en què el public del Bernabeu el va ovacionar pel golàs que va marcar). A la segona temporada (la de la lesió de turmell), l’equip va perdre la lliga per només un puntet, va perdre la tristament famosa final de Copa davant l’Athletic, i només va guanyar la Supercopa d’Espanya, davant l’equip bilbaí.

Tenint en compte que les raons que van motivar les seves baixes per malaltia i lesió no es poden atribuir a la seva responsabilitat, podem concloure que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser molt positiu. Almenys, molt més del què fins ara s’ha reconegut.

Potser la raó d’aquesta injusta valoració no es troba en el què va fer aquí, que va ser molt en poc temps, sinó en el que posteriorment vam veure que podia haver arribat a fer si s’hagués quedat entre nosaltres. I és que veure Maradona triomfar amb el Nàpols i amb la selecció argentina ens provocava un doble sentiment: alegria pels triomfs del què consideravem un dels nostres, i tristor perquè els éxits els aconseguia amb una samarreta que no era la blaugrana.

Amb tot, amb lo positiu i lo negatiu, crec que hem d’estar molt orgullosos de que Maradona vestís la samarreta blaugrana. Per això, i per tot el què va aportar al món del futbol, per alimentar els somnis de tants i tants aficionats, avui, 20 d’octubre de 2006, crec que hem de felicitar-nos, i destacar amb la notorietat que mereix, allò que va succeïr a un petit estadi argentí ara fa trenta anys.

Por todo, Gracias Diego.

Gana i ràbia

Stamford Bridge: Chelsea,1 -FC Barcelona,0.
El campió d'Europa cau a Londres.

......................................................
Lliga de Campions 2006-2007. Primera ronda. Jornada 3.
Estadi: Stamford Bridge (Londres). 40.000 espectadors
Chelsea: Hilario; Boulahrouz, Carvalho, Terry, A. Cole, Makelele, Essien, Lampard, Ballack, Drogba (Kalou, m.90+2) y Shevchenko (Robben, m.76).
FC Barcelona: Valdés; Zambrotta, Puyol (Oleguer, m.74), Márquez, Gio (Iniesta, m.56), Edmilson, Xavi, Deco, Messi, Ronaldinho y Gudjohnsen (Giuly, m.60).
Gols: 1-0, m.47: Drogba.
Àrbitre: Frank de Bleeckere (BEL).
Targes: Groga a Gio (m.45+2), Lampard (m.53), Xavi (m.66) y a Deco (m.86).
...................................................

Haviem anat al descans contents. El primer temps el Barça l'ha tocat, ha controlat clarament el partit, i fins i tot ha perdonat més d'una ocasió. Tinc la sensació que el Barça no només ha agradat als seus seguidors sinó que fins i tot ha agradat als de l'equip anglès, asseguts calladament als seus seients veient com els blaugrana (avui vestits de taronja, com quan fa 14 anys van tocar el mateix cel de Londres) la tocaven i tocaven.

Probablement, fins i tot el Barça s'ha agradat a sí mateix, que ha marxat al vestidor complagut, i sabedor que, quan el Barça juga com ho ha fet al primer temps, pocs equips poden guanyar-lo. Però probablement aleshores, al descans, és quan el Barça ha comès la seva gran errada: oblidar-se que l'equip que tenia davant, el Chelsea, és precisament un d'aquests "pocs equips que poden guanyar-lo".

I és que ha començat el segon temps i, sense temps de posar-se la samarreta dins els pantalons, Valdés ja ha hagut de recollir la pilota de dins la porteria. Una errada imperdonable. Cap equip, cap que realment sigui un equip, hauria d'encaixar un gol al primer minut d'un dels temps. Això revela moltes coses: falta de concentració, de col·locació, de tensió...Ho diuen tots els manuals del futbol: no es pot encaixar mai un gol al primer minut. Per què et fereix. Trastoca tot el què s'ha preparat al descans i pot canviar radicalment el signe del partit. Res importa el què hagis fet abans. No pots tornar al vestidor a refer la tàctica.

Encaixar un gol al primer minut et fereix. Però si a sobre l'encaixes a un estadi anglès, la ferida pot ser greu. I si a sobre l'encaixes davant un equip com el Chelsea, que sap tancar-se i jugar a la contra, i que afronta el partit plé de gana i ràbia...la ferida no és greu: és mortal. Estàs perdut. I així ha estat. El Barça ha estat perdut, absolutament perdut, tota la segona part.

La ràbia i la gana. Precisament això és el què ha diferenciat avui al Chelsea del Barça.

El Chelsea és un equip plé de ràbia i de gana. De talent no li en falta, i aquest any menys amb les incorporacions de Ballack i Schevchenko. Però és que a més ha demostrat que li sobra ràbia i gana. Pot ser menys estètic, més aburrit, menys alegre...però és compacte, disciplinat, potent...i té ràbia i gana. És un equip que porta tres anys dominant la lliga anglessa però que, tot i les multimilionàries inversions en fitxatges, encara no ha fet res a Europa. I té gana, molta gana. Com el Barça...dels dos darrers anys.

I ràbia. Aquest és el tercer any que el Barça i el Chelsea s'enfronten a a Europa. El primer any els anglessos van eliminar el Barça. Però a Anglaterra, i especialment al tècnic Mourinho, els va fer ràbia que els cronistes europeus parlessin del millor futbol del Barça. També els va fer ràbia que se'ls recordés, amb raó, que havien superat l'eliminatòria gràcies a un gol que hauria d'haver estat anul·lat per falta.

L'any passat es van tornar a veure les cares, i el Barça els va superar. 1-2 a Stamford Bridge i 1-1 al Camp Nou. Però els anglesos, i especialment al tècnic Mourinho, van creure que l'eliminatòria s'havia decidit al partit d'anada per culpa de l'expulsió d'un jugador del Chelsea, que havia deixat l'equip anglès amb un jugador menys. Fos justa (que ho va ser) o injusta l'expulsió, el cert és que l'eliminatòria va deixar en els anglesos un nou sentiment de ràbia, que es va acumular al generat l'any anterior.

Davant la gana i la ràbia del Chelsea (i la col·locació, la tensió defensiva, la pressió...) el Barça ha intentat fer front amb talent, toc, joc ràpid, imaginació i improvització. I no ha estat suficient.

Si el Barça de Rikjaard es va convertir en un equip campió no va ser gràcies al talent. No. Talent i toc de pilota no n'hi ha faltat mai a Can Barça . No hi va faltar amb Kubala, Luis Suarez, Cruyff, Schuster, Maradona, Figo, Rivaldo, Kluivert o Riquelme: jugadors d'indubtable talent i toc de pilota...que mai van ser campions d'Europa amb el Barça.

Si el Barça de Rikjaard es va fer gran va ser perquè, a l'espectacular talent que sempre han tingut els equips del Barça s'hi va sumar la molta gana i molta ràbia d'un equip plé de jugadors amb fam de títols. Amb gana i ràbia per guanyar. Amb compromís, disciplina, amb concentració, tensió defensiva, pressió al rival, ordre tàctic. I tot això, acompanyat d'un gran estat de forma físic, i una coherent direcció des de la banqueta.

Totes aquestes virtuts, que van fer campió al Barça els dos darrers anys, són les que no he vist avui. Només he vist guspires del talent dels jugadors, perquè això no es perd. Però no he vist lo altre.

El compromís no el qüestiono. Aquests jugadors n'han demostrat durant tres anys, i no el podem qüestionar per quatre mals partits. Però sí que està clar que avui (i ja ha passat a massa partits aquest any) he vist falta de concentració (no aprofitar les ocasions del primer temps, encaixar el gol al primer minut del segon...). He vist falta de tensió defensiva. He vist poca pressió al rival. He vist desordre tàctic. I he vist accions poc coherents des de la banqueta.

Per sort, la majoria d'aquestes mancances son solucionables, però em preocupen dues.

1. La mala forma física. El Barça d'enguany (tot i tenir la, potser, plantilla més àmplia de la seva història) pateix massa a les segones parts. Per anar bé, hem d'arribar al minut 70 amb clara avantatge al marcador. Si no és així, l'equip pateix moltíssim els darrers vint minuts.

Ja sé que el Barça està plagat d'internacionals, i un mundial passa factura. Però precissament per això: ¿tant calia aquest any fer la pretemporada com s'ha fet? ¿És que no ens haviem adonat que a molts grans equips (el Madrid sense anar més lluny) van pagar molt car a l'hivern haver cobrat a l'estiu? Molts professionals treuen ferro al tema gires dient que, al cap i a la fí, l'any passat també se'n va fer una, i vam guanyar lliga i Champions. Sí...però ¿recordeu que vam guanyar aquests títols patint constants lesions musculars al llarg de la temporada (22 en total)? I això, que abans de la temporada anterior, de la gira anterior, no hi havia hagut mundial...

2. La falta de gana i ràbia. Va ser el què va caracteritzar el Barça dels dos darrers anys...i el què més em preocupa veure a faltar. Tremolo al pensar que el virus de l'éxit pugui haver passat pel vestidor del Camp Nou. Em preocupa perquè els efectes d'aquest virus són devastadors. Preguntin al vigilant dels vestidors del Santiago Bernabeu. I em preocupa perquè un jugador immune a aquest virus, un que no es cansa mai de guanyar, un que sempre es vol superar, un que mai es comforma, un que sempre vol més, un que sempre, sempre, sempre té molta gana i molta ràbia...ara no hi és, i no pot aplicar l'antivirus sobre el terreny de joc. Em refereixo, és clar, a Samuel Eto'o.

En definitiva...que és molt d'hora (18 d'octubre). Que no hi ha res perdut (carai, som líders a la Lliga!!!)...però hi ha símptomes que no hem de passar per alt. Perquè en realitat, només podrem dir que ara encara era d'hora si els que se n'han d'adonar de tot això se n'adonen.

...i ara us deixo. Que jo, apart de molta ràbia...tinc gana.

Bona nit a tothom

Bona nit a tothom. Són les 2 i 13 minuts de la matinada d'aquest dimecres 18 d'octubre de 2006 i estrenem aquest blog. Falten poques hores perquè el Barça s'enfronti al Chelsea a Stamford Bridge, en partit corresponent a la lligueta de primera ronda de la Champions League de la temporada 2006-2007, i estrenem aquest blog.

El blog és de moment molt senzillet, però intentaré anar-lo ampliant amb informació i enllaços, i cada dia anar-lo alimentant amb les meves reflexions, palles mentals i parides de collita propia. Si us ve de gust, podeu comentar els articles, donar la vostra opinió, dir-li a l’autor que no té ni punyetera idea (amb respecte, per favor!), etc...La veritat és que no sóc un expert en cap matèria, i sobre el futbol no en sé més que ningú. L'única pretensió d'aquest blog és tenir un espai on abocar les meves il·lusions, esperances, decepcions, frustacions i alegries culés, i compartir-les amb un lector imaginari (perquè imagino que de lectors reals o no hi haurà cap o n'hi hauran ben poquets: la família, algun altre malalt de Barça i algú caritatiu amb bon cor) .

Si de veritat ets un lector extern, t'agraeixo la teva visita. Si després de la primera visita algun dia en fas una segona és que estàs tant malalt de Barça com el propi autor d’aquest de blog.

De moment, sigueu tots benvinguts (sí és que hi ha algú per aquí). Espero que aquest blog sigui un bon punt de trobada amb tants i tants malalts d'esport, de fubol i de Barça com jo. Entre tots ens podem ajudar a alleugerir els nostres patiments. Au!

I si recuperem Valors?

Ahir, 20 d'agost de 2014, es va consumar la vergonya. La FIFA, que fa una setmana va rebutjar rebaixar la sanció a Luís Suarez, va confirmar la sanció d'un any al Barça per a poder fitxar, per les irregularitats comesses en el fitxatge de diversos menors de 16 anys incorporats als equips inferiors del club, incomplint les normes de la FIFA.

I avui ens hem llevat amb un mateix titular als mitjans: "11 dies per fitxar", i la cantarel.la de tots els directius i executius del club que culpen la FIFA i interessos externs de tots els mals que afecten el club. Com si haguessim tornat als millors temps del nuñisme dels anys 80...

En comptes de buscar fantasmes a fora, aquests directius imputats membres d'una Junta plena d'ombres i escàndols, farien bé d'aprofitar per a reflexionar sobre com han fet i fan les coses.

Mai a la història del Barça uns directius, els actuals i el president dimitit, havien judicialitzat i tacat tant el prestigi del club.

El cas FIFA demostra bàsicament dues coses: 1) q el Barça va fer les coses malament, i 2), el nul poder que avui té el Barça a la FIFA.

Després de la vergonya mundial, veurem alguna destitució a Can Barça? Alguna dimissió? Convocarà eleccions aquest President no elegit?

Si de veritat creuen que "La Masia no es toca", no l'han de defensar amb pancartes gegants, sinó fent les coses bé i creient en ella de veritat.

La resposta del Barça, ara, no hauria de ser (com demanen la majoria dels vells diaris esportius de paper) còrrer aquests onze dies a fitxar molt, ràpid i encara que sigui car.

La resposta hauria de ser els nostres Valors: no fitxar ningú i apostar per La Masia...si hi creuen de veritat...

Durant els darrers anys ens hem omplert la boca de Valors... de Pedrera... Hem dit, escrit i llegit que no tot valia per a guanyar... Que nosaltres mai no fariem coses que fan d'altres. Per què nosaltres tenim Valors. Que estavem disposats fins i tot a no guanyar, que és el Valor de tenir Valors...

I si ara els demostressim que no els hem perdut del tot? I si no fitxem ningú? I si no tirem de talonari? I si, davant una denúncia per una (verdadera) mala gestió amb la Pedrera responguessim, senzillament, amb una bona gestió de la Pedrera?

Què podria passar? Que no guanyessim títols? 

De veritat, si no fitxem de pressa i corrents, amb l'equip que tenim, algú pensa que els dos propers anys no podrem competir per tot? De veritat, tant poc creiem en la Pedrera?...

I si, en el pitjor dels casos passés això, que no guanyessim...què? I l'orgull d'haver recuperat Valors?