Schuster

La visita del Barça a Getafe em fa pensar en un home. Bernd Schuster.

Quantes tardes de glòria ens va donar al Camp Nou!!! Vaig fer-me soci del Barça l'any 1984, quan Schuster era l'autèntica estrella de l'equip. Sovint fins i tot portava el braçalet de capità. Va ser la temporada de la lliga de Venables. Recordeu l'alineació? Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Calderé, Carrasco, Archibald i Marcos. També era habitual Rojo (un home al que algun dia dedicaré un article). L'he dita de memòria, us ho prometo! I és que aquell equip se'ns va grabar a la memòria a molts culers. Va ser l'equip que, desprès de la dolorosa marxa de Maradona, va vencer al Bernabeu 0-3 i va guanyar la Lliga 11 anys desprès (la primera lliga que jo recordo). L'any següent va eliminar la Juve, el Porto, el Goteborg...i va perdre la final de la Copa d'Europa a Sevilla. Què hauria passat si Venables no hagués canviat a Schuster per Moratalla al segon temps d'aquella final? Tindriem una Copa d'Europa més, potser? Segur que, com a mínim, hauriem marcat un penal a aquella tanda fatídica, oi?...

I és que Schuster era un geni. Un dels millors jugadors que he vist mai al Camp Nou vestint la samarreta del Barça, juntament a Maradona, Romario, Ronaldinho i pocs més. Jo mai he tornat a veure un quatre com ell. Ni Guardiola, ni Koeman, per a mí. L'alemany era una barreja d'intel·ligència, talent, lideratge, classe, caràcter i rebelia. A més, estava dotat d'unes qualitats tècniques fora del normal: tenia una visió de joc espectacular, feia passades de quaranta metres milimètriques, un fort xut des de fora de l'àrea, llençava les faltes com ningú, i marcava perfectament el tempo del partit.

La seva negativa a jugar amb la seleccíó alemanya el va privar del reconeixement internacional que la seva classe i talent mereixien. Només la seva continuada absència a mundials i eurocopes explica que el seu nom no aparegui al llistat de guanyadors de la pilota d'or (va ser pilota de plata el 1980, i pilota de bronze els anys 1981 i 1985).

Però és que, rebel per naturalessa, es va enfrontar amb Déu i sa mare. Va tenir enfrontaments amb Lattek, amb Venables, amb Núñez, amb la selecció alemanya, amb els àrbitres, amb Goikoetxea, Clemente...Els seus enfrontaments amb Núñez el van portar a passar-se un any a la grada, apartat de l'equip. Va tenir els nassos de portar Núñez als tribunals. Però al final va acabar tornant a jugar amb el Barça, i contribuint a guanyar una final de la Copa del Rei (1988, a Madrid, contra la Real Sociedad) que curiosament va acabar salvant-li el cap al president, en aquella nefasta temporada de l'Hesperia.

L'any següent, però, va acabar acceptant marxar al Real Madrid d'un Ramon Mendoza que el va prometre tractar-lo com mai l'havia tractat Núñez. Veure Schuster vestit de blanc va ser, per a mí, un cop més fort que el que va significar veure Laudrup o Figo. El resultat va ser que Schuster, amb Hugo Sanchez (el davanter que Núñez tenia fitxat però Venables no va voler) i companyia, va donar-li dues lligues seguides al Madrid. Però incorregible ell, va plantar al club blanc, i va fitxar per l'Atlético de Madrid de Jesús Gil!!! I allà va tornar a guanyar, aquest cop, dues Copes del Rei consecutives...Quin crack!

Fa pocs mesos Quique Guasch li va preguntar un dia a El Rondo de qui color era el seu cor. I davant de tota Espanya va dir "del Barça". Vuit anys són vuit anys, i Schuster tampoc els oblida.

Desprès de jugar dos anys al Bayer Leverkusen, un any a Estats Units i un a Mèxic, va penjar les botes. Des de fa uns anys, viu el futbol des de les banquetes. Fa uns anys va formar part de l'staff tècnic del Barça, però va acabar marxant perquè Van Gaal no li feia ni cas. Total que, com que a Can Barça no van saber veure-li el potencial, i no li van donar ni el Barça juvenil, va marxar a currar-se la carrera d'entrenador des de baix. Primer va destacar al Jerez, després a Ucrania, i després va tornar a Espanya per fer història amb el Levante i el Getafe consecutivament. Ja sabeu allò que es diu de que els grans entrenadors ho demostren amb els equips petits. Ell ha aconseguit mantenir a primera els equips amb menor pressupost de la Lliga, i fent un futbol d'el.laboració.

El dia que Rikjaard marxi del Barça (el proper estiu, potser?), Schuster és el meu primer favorit, sense discussió. Crec que ho té tot per triomfar al Barça com a entrenador. Coneix el club, la ciutat, el país, els mitjans, la lliga espanyola, el futbol internacional, té caràcter, experiència com a entrenador, gust pel bon futbol, sap gestionar el vestidor, i té uns plantejaments tàctics ofensius dels que agraden al Camp Nou. Si fins i tot és soci!

Només té una cosa en contra: no és massa amic de Johan Cruyff. Tot i que sembla no es porten malament i que el flaco el respecta, l'holandès sap que Schuster és un tio independent i amb personalitat que no el trucarà per demanar-li consells. Un home que es vesteix pels peus, amb idees pròpies, dels que no es deixen influenciar fàcilment. I que, arribat el cas, seria capaç de replicar en roda de premsa els articles d'opinió que Déu publica els dilluns a La Vanguardia. També ho saben Laporta i Txiki.

Però espero que tenir caràcter i no ser holandés (coneixeu la rivalitat alemanys-holandesos, oi?) no sigui un impediment per veure'l algun dia a la banqueta del Camp Nou, al contrari. Mentrestant, i a partir del 8 de gener, em seguiré alegrant dels seus triomfs que, espero, mai tornin a ser els del Madrid. Bis bald, Bernd.

Principis del Blog

Aquest blog s'inspira i se seguirà inspirant en els principis de transparència, llibertat, pluralisme i respecte als altres. Ara, un temps desprès del naixement del blog, he cregut necessari plasmar els "Principis del Blog" per escrit. Podeu llegir-los en aquesta pàgina http://diaridunpatidorcule-decaleg.blogspot.com. Gràcies a tots.

El Patidor Culé.

Jornada històrica al Mini

Titula la web del diari Sport "Jornada històrica al Mini". La web del Mundo Deportivo s'expressa en termes similars. I és que el d'avui ha estat memorable. 12.000 barcelonistes, majoritàriament nens i famílies, han gairebé omplert tot el Mini Estadi, i no per veure un partit, sinó simplement un entrenament! És lògic que els mitjans subratllin tant gran notícia. Certament pocs clubs poden presumir d'aplegar 12.000 persones amb un simple entrenament.

A mí, realment, m'hauria agradat anar-hi. Però no per veure com els jugadors saludaven als aficionats. Simplement, per constatar que, efectivament, el Barça estava entrenant. I és que, dotze dies de vacances després, el Barça s'ha tornat a entrenar. Bueno, entrenar-entrenar...ja sabeu: una horeta i mitja amb quatre curses, un parell de rondos i un minipartidet.

La realitat, per tant, és que els 12.000 espectadors que han anat al mini només han pogut veure com s'entrenaven 13 dels 22 jugadors del planter. La resta, o estaven lesionats...o simplement no hi eren. Com Ronaldinho i Deco, que no hi eren.

El primer entrenament de l'equip, desprès de 12 dies de vacances, va ser ahir: uns quants dies desprès de la tornada de tots els equips de primera divisió. Ahir van entrenar onze. Avui han sigut 13, com podeu veure a la foto que s'han fet per al record. 13, però tampoc hi han estat Ronaldinho ni Deco, que es veu que no han tingut temps d'arribar a l'entrenament a l'hora fixada. Rikjaard, és clar, els ha castigat a entrenar-se en solitari per la tarda. Qué cruel.

Evidentment heu notat el tò ironic que estic gastant en aquest post. Però és que em sembla que la cosa està anant una mica massa lluny. Els símptomes de galactització d'aquest equip són ja més que preocupants. Comencen a ser inadmissibles.

Com podeu veure al meu perfil, treballo a una entitat esportiva. Aquests dies de nadal m'he fartat de veure com un munt d'equips de bàsquet aprofitaven les vacances per entrenar-se més que mai. Han aprofitat per fer una mini pre-temporada que els carregués les piles. Per repassar qüestions tàctiques. Millorar gestos tècnics. Evidentment no estic parlant de professionals. Em refereixo a nois i noies que estudien o treballen,i que desprès d'una dura jornada de vuit hores d'estudis o feina, o potser les dues coses alhora, inverteixen dues hores més a entrenar-se. I quan hi ha vacances, més. I ara, més físic que mai. I tot, a canvi de res: gratis, off course.

Avui 12.000 persones han pogut veure com 13 professionals els ensenyaven com no hauria de ser mai l'entrenament d'un equip professional. Un equip professional que va fer una pre-temporada patètica, que ha vingut demostrant un alarmant estat de forma els darrers mesos i que, quan ha arribat el descans nadalenc, ha aprofitat per no fer res.

Molts direu que, amb la saturació de partits que hi havia era convenient carregar piles. Bé: hi ha moltes maneres de carregar piles. Per exemple, fent una pretemporada en alçada durant 10 dies. El que no es pot fer és parar totalment 12 dies a mitja temporada. Ho sap qualsevol persona que hagi fet esport de veritat.

Aprofitant el temps d'aquesta manera no ens haurem d'estranyar que Ronaldinho no sigui capaç de desbordar a un rival, que Deco s'ofegui a les segones parts, o que Thuram es trenqui muscularment quan ha de fer un sprint.

I per diumenge, comencem a creuar els dits, perquè Schuster fa varios dies que porta preparant el partit conciençudament, tant des del punt de vista tàctic, com físic i psicològic, mentre els nostres atenen compromisos publicitaris. Esperem que la jornada històrica del Mini no hagi contribuit a que es faci realitat una jornada històrica al Coliseo.

Foto: www.fcbarcelona.com

Getafe

Getafe. Ciutat espanyola situada 13 quilòmetres al sud del km.0 de Madrid, és a dir, de la Puerta del Sol. Ciutat eminentment industrial, forma part de la denominada àrea metropolitana de Madrid. Limita amb Leganés, Fuenlabrada, Pinto, Rivas Vaciamadrid, San Martín de la Vega i el barri de Vallecas de Madrid.

Té una superfície de 78,74 km², i una població de 158.364 habitants, el que li dona una densitat demogràfica de 2.011 hab./km². El seu alcalde és el socialista Pedro Castro Vázquez.

Té un clima mediterrani continentalitzat i, segons l'Observatorio de la Base Aérea de Getafe, al mes de gener la temperatura oscil·la entre els 9,9ºC de màxima i els 1,1ºC de mínima. Vaja, que fot un fred que pela.

Les tres majors instal.lacions de la ciutat són dues facultats i el rectorat de la Universidad Carlos III de Madrid, la base aèria militar de Getafe, i el Coliseo Alfonso Pérez.

El Coliseo Alfonso Pérez (nom posat en homenatge a l'ex-jugador del Madrid, Betis i Barça, que mai va jugar al Getafe ni contra el Getafe, però va nèixer a Getafe) és un estadi de futbol inaugurat el 1998 i, tot i dir-se Coliseo, té capacitat per a només 14.400 espectadors. El terreny de joc té unes dimensions de 106 x 69 metres. És l'estadi on habitualment hi juga el Getafe Club de Fútbol.

El Getafe Club de Fútbol és un club molt jove, fundat l'any 1983, fa només 26 anys. Té 12.000 socis i 16 penyes, i és presidit pel soci del Real Madrid Angel Torres. Juga íntegrament vestit de blau marí, i va ascendir per primer cop en la seva història a primera divisió la temporada 2004-2005. Des d'aleshores, tot i tenir el pressupost més baix de la primera divisió, ha aconseguit no només mantenir la categoría, sinó donar més d'un disgust al camp. Que li preguntin al Madrid, que ha perdut en dues de les tres visites que ha fet al Coliseo.



El planter de l'equip està format per 17 jugadors espanyols i set estrangers. Els més destacats són el porter argntí Abodanzieri, el defensa rumanés Cosmin Contra, el migcampista suís Celestini, i el davanter serbi Paunovic. La nova esperança és el jove letó Maris Verpakovskis, un golejador cedit pel Dinamo de Kiev fins a final de temporada. El capità és el veterà Vivar Dorado.

L'estrella de l'equip, però, no és al terreny de joc. És a la banqueta. I és que l'entrenador és el nostre vell conegut Bernd Schuster. Tot un ídol a Getafe. Enguany, jugades ja 16 jornades, l'equip és situat a una còmoda novena plaça, amb 22 punts, per sobre de molts històrics del futbol espanyol. 6 partits guanyats, 4 empatats i 6 perduts. Tot això, amb 11 gols a favor i 11 en contra. I compte: ha guanyat al Madrid (1-0) i al Depor (2-0), i només va perdre 1-0 al camp del Sevilla.

El proper diumenge 7 de gener, el Getafe rep la visita del FC Barcelona, actual campió de Lliga i d'Europa. Serà tot un esdeveniment per a la ciutat, i tot un repte per al club i jugadors locals.

Els getafencs no podran veure a Ronaldinho, ni a Deco, ni a Eto'o, ni a Messi, ni a Thuram, ni a Zambrotta. Tot i així, Rikjaard podria presentar una alineació formada, per exemple, per Victor Valdés, Belletti, Puyol, Márquez, Gio, Motta, Iniesta, Xavi, Silvinho, Giuly, Guddjohnsen i Saviola. Una alineació amb la que el Barça no tindria excusa per no guanyar.

Però perquè tot marxi com ha de marxar, el primer requisit és que els jugadors del Barça sàpigan quatre coses bàsiques. On està Getafe, qui és el Getafe, qui entrena al Getafe, i qui i com juga el Getafe. Ja sabeu, després de dotze dies de vacances, el primer, i el que més costa, és situar-se. I no estem per perdre el temps.

Lo segon serà que recordin que amb la samarreta no es guanya. I que la història de la ciutat i del club no juguen. Esperem que això els quedés clar a Yokohama: al camp, només són onze contra onze.

Per Reis, Barça

Dies de reis. Centres comercials plens, carrers col·lapsats, un munt de regals a comprar, i la casa per escombrar...Agobi. Volem ser originals, i no sabem que regalar. Per això, amics patidors, vinc en la vostra ajuda. Com a bons culers, potser voleu regalar alguna cosa del Barça, però voleu evitar els preus abusius de la botiga ofcial del Barça, i us resistiu a regalar la típica samarreta que venen a les botigues de souvenirs. A més, suposo que trobeu horteres les copes i els rellotges amb l'escut del vostre club. Si voleu ser originals i evitar les aglomeracions dels centres comercials, la solució és molt senzilla. La teniu davant vostre: internet.

La xarxa posa al vostre abast un munt de possibilitats per a tots els gustos i preus. Només cal que tingueu paciència per buscar en diferents webs, i estar disposats, en alguns casos, a pujar. No les escales, a "pujar" en una subasta...(sí, ho sé...com a acudit és millorable...).

De webs n'hi ha moltes, de manera que podeu evitar directament l'oficial del Barça. Us recomano, com no, l'ebay.es, on trobareu els millors xollos. Tot i així, l'oferta pot variar molt d'un dia a l'altra, i cal anar fent visites diversos dies fins trobar el què busquem.

Todocoleccion.net és el portal ideal per a col·leccionistes. Trobareu tot el què us pogueu imaginar i més. Hi ha autèntiques joies, i moltes tenen un preu fixe, exent de subasta. A més, els venedors solen ser col·leccionistes professionals amb una gran fiabilitat. Per buscar coses relacionades amb l'esport, aneu directament a l'apartat "Feria del Coleccionismo deportivo".

I si el què us agraden son els DVD's de futbol, la vostra web és www.coleccionafutbol.com. Podreu comprar a molt bon preu tots els partits de futbol que us pogueu imaginar. Des de la final de Basilea fins a la de París passant per les de Berna, Wembley o Atenes. Tenen fins i tot, per 6,95 euros, la final de la Copa d'Europa de la temporada 60-61 que vam perdre contra el Benfica, el 0-5 al Bernabeu, o el 5-0 que el Milan de Rikjaard li va fotre al Madrid, i que potser un bon regal pel sogre, si és madridista.

Per donar-vos algunes idees concretes, us relaciono algun dels articles que he trobat navegant una estoneta per la xarxa. Segur que n'hi ha de millors, però amb aquests no quedarieu malament amb cap bon patidor. I si al vostre voltant no veieu ningú més malalt de Barça que vosaltres mateixos, sempre teniu una solució: fer-vos un homenatge a vosaltres mateixos. Bons Reis a tots!!!




Autèntica samarreta Meyba del Barça dels anys 80. L'autèntica que van portar Schuster, Maradona, Koeman, Stoichkov...vista per 80 euros a www.ebay.es.



La samarreta de la final de Wembley, l'autèntica Meyba color taronja, i a més, firmada per tots els jugadors del Dream Team. Una joia per als col·leccionistes. Vista per 2.656,58 euros a www.ebay.es.




Carnet autèntic i oficial de Michael Laudrup, que l'acreditava com a jugador del Barça l'any 1991. Vist per 250 euros a www.ebay.es.




Gayumbos del Barça. Imprescindibles al fons d'armari de tot bon culé, ideals per a les nits màgiques. Vist per 7,95 euros a www.ebay.es. (vigileu que siguin nous).




Disc de vinil de 45rpm amb l'Himne del Barça cantat pels jugadors campions de lliga de la temporada 73-74, amb Cruyff inclòs. El disc, a més, està firmat pels jugadors. Vist per només 15 euros a www.ebay.es.



Bandera de drap del Barça dels anys 60. De les que ja no es troben. Vista a www.ebay.es, per 24 euros.



Autèntic i original exemplar del primer número del Diari Sport, la biblia de tot cué, corresponent al 1979. Per 10 euros a www.ebay.es.



Autèntica entrada original del dia de la inauguració del Camp Nou, el 24 de setembre de 1957. Vista per 1.250 euros a www.allcollection.com, i per només 30 euros a www.ebay.es.



Foto de Maradona i Julio Alberto en el partit "Drogas No". Vista a www.ebay.es per 10 euros. Sense comentaris.



Samarreta retro de la selecció holandesa dels anys 70, de Johan Cruyff. Per només 19 euros a www.ebay.es.



Autèntica entrada de la final de Basilea, Recopa del 79. La primera gran nit de glòria europea del barcelonisme. A Ebay per 25 euros.




Número 1 de la mítica sèrie de còmics d'Eric Castel: el millor jugador que mai ha vestit la samarreta del Barça. A ebay, per 7 euros.



Uns caganers del Barça també poden ser un bon regal, tal i com suggereix el nostre lector enblanciblau. Clar que sí, el sentit de l'humor no s'ha de perdre mai. A aquests també els podeu trobar a l'ebay a bon preu. I com que (com em fa reflexionar enblanciblau), segur que tots tenim amics i familiars pericos, penseu que per a ells també podeu trobar a internet peces originals i valuoses per a regalar, sempre de bon rotllo, és clar. Aquestes dates són per estrèter vincles i superar les rivalitats esportives. A més, com diu la dita, "pericos o culés, els catalans els primers". Tot i que no n'hi ha tanta varietat, el cert és que als amics pericos també els podeu comprar llibres, samarretes, rellotges, o entrades històriques de grans nits europees.

Preguntes a l'any nou

1. Guanyarà el Barça la Lliga 06-07?
2. Serà capaç el Barça de tornar a guanyar la Champions? I si és així, guanyarà el Mundial de Clubs?
3. Seguirà Rikjaard la propera temporada?
4. Serà el Barça capaç de retenir a les seves quatre grans estrelles (Ronaldinho, Eto'o, Messi i Deco) davant les ofertes que es rebin del Milan, l'Inter, etc...?
5. Si el Barça arriba a alguna final, millorarà el sistema de venda d'entrades respecte al 2006?
6. Es renovarà el contracte a Ronaldinho?
7. Aconseguirà la directiva algun patrocinador per a la samarreta del primer equip de futbol?
8. Marxarà Juan Carlos Navarro a la NBA?
9. A principis del 2008, seguirà sent Ivanovic l'entrenador del Barça?
10. A finals del 2007, estarà el Barça B jugant a Tercera Divisió?
11.Guanyarà Eto'o la pilota d'or del 2007?

Premis "Patidor Culé 2006"

Els millors mitjans de comunicació del món atorguen cada any diversos premis als millors esportistes de l'any. Per això, el Diari d'un Patidor Culé instaura els seus propis premis, que es posaran en consideració dels votants el darrer dia de l'any. Hi haurà preguntes amb diferents possibles respostes. Per a votar, a l'apartat de comentaris, voteu amb un 5 l'opció preferida, amb un 4 la segona, amb un 3 la tercera, i així successivament. No podeu donar la mateixa puntuació a dues respostes: si ho feu, anularem el vostre vot, com la FIFA va anul·lar els vots de Guddjohnsen al FIFA World Player. També podeu votar amb un zero les opcions que així considereu. Les votacions es tancaran el 6 de gener, dia de Reis, a les 15 hores, hora del Camp Nou.

1) Com valoreu globalment l'any del Barça 2006?
- Inmillorable
- Molt bó
- Bó
- Mediocre
- Dolent
- Nefast

2) Què és el que més valoreu d'aquest 2006?
- El títol de Lliga
- Guanyar la Champions
- La reelecció de Laporta
- Portar publicitat d'Unicef
- La tornada de Saviola
- El rècord de partits imbatuts
- Eliminar al Chelsea de la Champions
- Naixement de "Diari d'un Patidor Culé"

3) "Premi Patidor d'Or" al millor personatge barcelonista d'aquest 2006?
- Eto'o
- Ronaldinho
- Deco
- Valdés
- Iniesta
- Larsson
- Belletti
- Rikjaard
- Laporta
- un altre?

4) "Premi Manolo Clares" al barcelonista en pitjor forma de l'any?
- Guddjohnsen
- Ezquerro
- Motta
- Oleguer
- Belletti
- Rikjaard
- Laporta
- Ivanovic
- Un altre?

5) Premi "Patidor de carbó" al pitjor fet del 2006?
- Perdre el Mundial de clubs
- Perdre la Supercopa d'Europa
- Perdre la Copa del Rei
- Les lesions d'Eto'o, Messi, etc...
- No haver fitxat Henry
- No haver guanyat al Madrid en tot l'any
- La venda d'entrades per a la final de París
- La manera com es van convocar eleccions
- Veure un president amb americanes de leopardo
- La reelecció de Laporta
- La marxa de Larsson
- El fitxatge de Guddjohnsen
- El Barça de bàsquet
- Les acusacions del diari "Le Monde"
- Naixement de Diari d'un Patidor Culé

6) "Premi Patidor d'Or Mundial" al millor jugador de l'any de tot el món:
- Cannavaro
- Henry
- Zidane
- Kaká
- Ronaldinho
- Eto'o
- Deco

7) "Premi Arévalo" al millor humorista de l'any:
- Laporta i Txiki, ex-aequo, per dir "Podem fer història guanyant els set títols en joc".
- Ramón Calderón, president del R.Madrid, per dir "Prometo que ficharemos a Cesc, Kaká y Robben".
- Fabio Capello, per dir que "El Madrid sólo perderá tres partidos en todo el año".
- Sanchez-Llibre, president de l'Espanyol, per voler impugnar la final de la Supercopa d'Espanya.
- Xavier Sala i Martín, per les seves discretes americanes.
- José María Del Nido, president del Sevilla, per la discreció amb què gestiona l'éxit.
- Xose Mourinho, entrenador del Chelsea, pel conjunt de la seva obra.
- Un altre?

Adéu 2006

31 de desembre. S'acaba l'any. El 2006. I és moment (continuant amb la reflexió, germans) de valorar els 365 dies. Ha valgut la pena? El recordarem positivament? Tot dependrà dels elements que seleccionem per valorar-lo. Si ens cenyim a la temàtica futbolera-culé, sí. Ha valgut la pena. Serà un any per a recordar.

Tot i que en futbol els balanços es fan per temporades, m'és difícil abstenir-me de fer una valoració anual d'un any tant rellevant com aquest per als patidors culés.

Rellevant perquè no tots els anys es guanyen tres títols com la Lliga espanyola, la Champions League i la Supercopa d'Espanya.

No tot ha sigut de color de rosa. Les decepcions ens les vam endur amb les derrotes a la Copa del Rei, i a les finals de la Supercopa d'Europa i al Mundial de Clubs. També quedarà que en aquest magnífic 2006 el Barça no va ser capaç de guanyar al Real Madrid. I que tot i els mérits futbolístics, el Barça no va ser escollir millor equip de l'any (ho ha estat el Sevilla), ni li han donat cap dels grans premis individuals als nostres jugadors (Pilota d'Or i FIFA World Player). Però tot i així crec que tots els barcelonistes estariem d'acord en signar que el 2007 que arriba sigui com el 2006 que marxa.

Fent una mirada a les seccions professionals, el 2006 tampoc ha estat dolent, tot i que és cert que hi ha hagut anys millors. L'equip d'handbol va conquerir la Lliga ASOBAL, i l'equip d'hoquei patins, 5 títols: Lliga, Supercopa d'Espanya, Copa de la CERS, Copa Continental i Copa Intercontinental. El bàsquet ha estat l´'unic de les quatre grans seccions professionals que no ha aconseguit cap títol en un any per a oblidar, el més rellevant del qual va ser disputar les semifinals de la Final-Four i guanyar els Sixers en un amistós disputat a l'octubre al Palau Sant Jordi.

El pitjor de l'any, però, ha estat el què ha succeït fora dels terrenys de joc.

Perquè per a la història també quedarà que, tal any com aquest, milers de barcelonistes van ser víctimes de la incompetència de la directiva del club per organitzar com déu mana un sistema de venda d'entrades per a la final de París. I que un jutge va obligar el Barça a fer eleccions i el president va estar a punt de ser inhabilitat. I que la a directiva no se li va acudir res millor que organitzar les eleccions a l'estiu. I que la llotja va haver de patir les estrafalàries americanes d'un president accidental amb més afany de protagonisme fins i tot que el president habitual, que finament, com estava previst, va poder ser reelegit sense necessitat que els socis poguessin fer ús del seu dret democràtic. També quedarà per la història que el president del Barça va anar a esmorzar amb Artur Mas dos dies abans de les eleccions autonòmiques, i que després va haver d'esmorzar amb Montilla per fer veure que era neutral. I que un diari francés va acusar el Barça de relacionar-se amb Eufemiano Fuentes, i que tot i les amenaces inicials, finalment el club no va denunciar Le Monde...

Tot això, també passarà a la història. Però com que els humans som bons per naturalessa i només acabem recodant les coses positives, segur que del 2006 acabarem oblidant lo negatiu i recordant el gol de Giuly a San Siro, la final de París, les aturades de Vadés a Henry, el gol de Belleti, la milionària celebració del títol de lliga al carrer, els gols i el Pichichi d'Eto'o, el logo d'Unicef a les samarretes, la xilena de Ronaldinho...


Moltes bones imatges per a recordar un 2006 que, mirat amb perspectiva, i a pesar dels variats disgustos que ens hem endut, passarà a la història del Barça com l'any d'una magnífica collita. Un any, globalment, per a recodar positivament.


Postdata
I permeteu-me, germans, que en aquest balanç culé de l'any, inclogui unes referències personals. Perquè per a un petit col·lectiu de patidors culés el 2006 ens ha deixat el naixement d'aquest petit espai a internet. Per això, des d'aquest blog us desitjo amics patidors que passeu una molt molt bona Nit Vella i gaudiu, com a mínim, d'un 2007 tant bó com el 2006 que deixem enrera. Als PATidors, a les patidores, als tranquils, als mètodes, als culés que en canvi homenatgen amb el seu nom a un jugador del Chelsea i ex del Madrid, als Alás, als Cristians, als Csaides, als Amunikes, Laportas i Pozis, als del Barça, als del Madrid, als de l'Espanyol, als de qualsevol altre equip, als que considereu que Ronaldinho es intraspassable, als què el vendrieu per una bona oferta, als defensors de Guddy, als crítics, fins i tot als no futboleros... Disfruteu, gaudiu, veieu la família, els amics, les amigues, rieu, folleu si podeu, regaleu bones paraules, carícies, somriures. I sobretot, si aquesta nit conduiu, no bebeu ni us drogueu. Feliç 2007!!!

El Patidor Culé.

15 dies sense futbol !!!

Arriba el Nadal i els futboleros ens quedem sense futbol. Fins després de reis no tornarem a gaudir del nostre passatemps favorit. 15 dies sense futbol!

La primera reacció és d'incertessa. Què farem els caps de setmana? De què discutirem al bar? De què escriurem al blog?

Analitzo la situació amb calma (és un tema preocupant, que m'obliga a una profunda reflexió), i veig les coses d'una altra manera.

El Barça va jugar el seu primer partit oficial d'aquesta temporada el 17 d'agost (Supercopa d'Espanya contra l'Espanyol). En quatre mesos, 120 dies, ha disputat 29 partits oficials corresponents a 8 competicions diferents. Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa, Copa Catalunya (final corresponent a la temporada anterior), Copa del Rei, Mundial de Clubs i Joam Gamper. Un promig d'un partit cada 4,13 dies. 15 partits els ha disputat al CampNou, i 14 fora de casa, a llocs tant dispars com Mónaco, Madrid, Londres, Sofia, Bilbao, La Corunya o Yokohama.

A més, els jugadors internacionals han tingut altres compromissos. Espanya, per exemple, ha disputat quatre partits en aquests quatre mesos: tres oficials (amb desplaçaments a Irlanda del Nord i Suècia) i un amistós.

Això significa que un titular del Barça internacional amb Espanya, com Puyol per exemple, ha tingut 33 compromissos futbolístics en 120 dies: un partit cada 3,6 dies de promig.

I tot això, ho han hagut de jugar desprès d'un estiu de mundial que es va disputar només acabar la temporada anterior, amb pocs dies de descans, i amb una pretemporada deficient en la que va haver poc temps de fer una bona posada a punt per culpa de la gira asiàtica.

No és d'estranyar que, en aquests quatre primers mesos de temporada, les lesions dels futbolistes hagin estat constants. Més de 15 trencaments de lligaments creuats del genoll a la primera divisió espanyola. Tots els equips han patit els efectes de la plaga. Rikjaard ha vist com se li trencaven, un darrera l'altre, jugadors com Eto'o, Messi, Saviola, Edmilson, Zambrotta, Thuram...i això per citar només els afectats per les lesions més greus. Si afegim els que han patit sobrecàrreges, contractures musculars, etc...pràcticament hauriem de citar tota la plantilla.

El ritme d'aquests propers mesos, però, només ha estat un aperitiu comparat amb el què ens espera. Quan retorni el futbol, al Barça li espera jugar la fredolera de 7 partits en 20 dies, entre el 7 i el 27 de gener, només entre Lliga i Copa del Rei. Un promig de partit cada 2,85 dies.

El pobre Rikjaard, veient el brutal calendari que tenia l'equip, va intentar dosificar l'esforç dels jugadors implantant rotacions des de principi de temporada. I va ser criticat per tota mena d'aficionats, periodistes i opinadors. Tot i així es van anar trencant els jugadors. I els que han tingut la sort de no lesionar-se i disputar gairebé tots els partits, com Ronaldinho, han vist premiat el seu esforç amb constants crítiques per no rendir sempre el màxim, tot i que en només quatre mesos hagi batut ja tots els seus registres personals, havent fet 16 gols: dotze gols a la lliga, dos a la Champions, un al Mundial de Clubs, i un al Gamper.

I és que l'exigència dels aficionats és insaciable. Tots volem sempre veure els nostres equips al màxim; guanyant i, a més, jugant bé. És just? És possible aconseguir-ho amb aquests calendaris?
Analitzant a fons el tema, la idea d'estar quinze dies sense futbol gairebé em sembla fantàstica. Donarà temps a que els jugadors descansin, es recuperin de lesions, i que tots els que formem part de l'entorn (aficionats, periodistes, directius...) tinguem temps per agafar la distància necessària que ens permeti reflexionar des d'una certa perspectiva.

Estaría bé que els responsables dels clubs i de les competicions també aprofitessin per a reflexionar. I que arribessin a la conclusió de que no es pot mantenir aquest ritme. Ni tant sols pot fer-ho un equip com el Barça, que té una de les millors plantilles del món. ¿De que serveix jugar tants partits si, per culpa de la sobrecàrrega, el cansament i les lesions els artistes no poden rendir al seu màxim nivell? ¿No ens estarem carregant el circ per culpa de voler-lo exprèmer massa?

Imaginem-nos un teatre que, per voler recaptar el màxim, programes tres sessions diàries. ¿No creieu que els actors acabarien rendint menys i, a la llarga, acabarien carregant-se l'espectacle?

És cert que hi ha lesions imprevisibles. Però també és cert que unes altres són evitables. I que amb un calendari coherent hi haurien menys lesions, els jugadors estarien més en forma, i veuriem, tots, millors espectacles.

Creieu que els aficionats del Getafe estaran realment contents que el Barça els visiti sense Ronaldinho, Deco, Eto'o i Messi? Creieu que els aficionats compraran aquest partit per pay per view igual que si poguessin jugar els quatre cracs?

Jo, per molt culé i futbolero que sigui, preferiria veure al Barça cada set o deu dies, i no cada tres, però veure'l bé. Amb uns jugadors descansats, i un equip realment preparat per rendir al màxim nivell.

Però perquè això sigui possible, el primer seria una seriosa (i traumàtica per alguns) reorganització de totes les competicions, que inclogués una reducció dels equips participants. És preferible amputar per seguir vivint que morir sencer.

Per què no es digui que critico sense proposar, als propers articles seguiré tractant aquest tema, i proposaré com sería, per a mí, una utòpica temporada ideal.

Mentrestant, alegrem-nos de tenir 15 dies sense futbol!!!

Home ric. Pobre home.

Avui és 22 de desembre. Una de les dates més esperades per milions d'espanyolets, que dipositen (dipositem) en el sorteig de la Grossa de Nadal les nostres esperances d'un futur millor. Fins i tot els que no juguem mai a la loteria, ni fem travesses, ni apostem per internet, ni anem als bingos...fins i tots aquests ens gastem uns quants calerons cada any en participacions per al sorteig de Nadal. ¿Com no hem de jugar? Les possibilitats que la deesa fortuna truqui a la nostra porta són escassíssimes però...i si toca? ¿quina cara fariem si toca a la feina i nosaltres som els únics que no portem boleto? És esgarrifòs imaginar-ho...

Era ben d'horeta quan ens hem assebentat que, efectivament, no ens ha tocat. Com deiem els culés a l'época Gaspart: "aquest any tampoc". Qué hi farem! Tampoc ens deprimirem per això. Almenys, ens consolem pensant, haurà tocat a algú que ho necessiti de veritat i que, gràcies a la sort que ens ha estat esquiva, alleugerirà una miqueta les seves penes i passaran el millor nadal de les seves vides. I ens alegrem per ells, sí senyor.

De tant en tant, però, ens assebentem de la fortuna l'ha tingut algú, que estant ja forrat de pasta, considerem no mereix la porció de sort que, diuen, reparteix Déu. Què cabrón. Aquest sí que em fa ràbia! Així és com Déu reparteix la sort? És curiós que la major taxa d'ateisme es registri cada any a tres dies de Nadal.

Avui ha estat el cas. Perquè entre els milions de persones a qui els podia tocar la grossa, va i li toca a José María Del Nido. Sí, sí. Com ho sentiu. José María Del Nido, el president del Sevilla, és un dels envejadíssims posseïdors d'un décim del número 20.297, l'agraciat amb la Grossa d'enguany. 300.000 euros que s'emporta el tio. 50 quilets de les antigues pessetes. Amb perdó però: qué cabrón.

Ara sí que Del Nido es deu considerar definitivament un dels homes de l'any. Ara sí que deu estar inflat del tot, considerant-se a sí mateix com un dels triomfadors del 2006. L'espanyol de l'any. Perquè, tot i la seva enorme prepotència, segur que ni ell mateix somniava que aquest 2006 ocuparia tantes planes de diaris (per causes positives).

El seu Sevilla que, just sigui dir-ho, ha sabut construir molt bé, ha guanyat la Copa de la UEFA. Ha guanyat la Supercopa d'Europa, on li va fotre tres al campió de la Champions. És considerat el millor equip del món segons la classificació de la Fundació Internacional d'Estadística. I acaba l'any com a líder en solitari de la lliga espanyola, i amb el bon sabor d'haver-li fotut quatre al Depor de Joaquín Caparrós, l'ex-entrenador justament del Sevilla, que ahir va declarar, per a major glòria de Del Nido, que "este Sevilla huele a campeón". I per si fora poc, la glòria sevillista es combina amb la gran crisi del Betis, a 24 punts dels blancs, en lloc de descens, i sense entrenador.

Què més podria demanar Del Nido? Que li toqués la Grossa, potser? Doncs li ha tocat! De manera que aquest multimilionari, un dels "señoritos andaluces" més adinerats del moment, és avui més ric que ahir.

Ara només faltaria que, a més d'éxits esportius i calers, Del Nido tingués una mica més de sort en la seva vida professional. Perquè l'advocat Del Nido segueix tenint a la pressó al seu defensat Julián Muñoz (ex-alcalde de Marbella, novio de la Pantoja, ja sabeu) . I la cosa no és que pinti massa bé. Ni per Cachuli ni per molts altres amics de Del Nido, igualment imputats per la trama de corrupció que assola la Costa del Sol-Costa del Golf. El mateix Del Nido, sabeu?, està personalment imputat per diverses causes. Un jutge va admetre a tràmit una denuncia del Partit Andalucista segons la qual una empresa propietat de la seva familia va rebre prop de 7 milions d'euros procedents de l'Ajuntament de Marbella i d'altres societats municipals, per 528 factures d'obres "suposadament realitzades" per al consistorio. Lleig, oi?

Fins i tot he sentit al Tomate (fent zàpping, és clar) que es rumoreja al gener hi haurà una nova batuda de detinguts per l'Operación Malaya. Podria ser Del Nido sol·licitat pel jutge?

Tot i així, no sé si a Del Nido aquests problemes li treuen la són. Tenir als seus defensats a la pressó? Ser sospitós d'enriquiment il·lícit? Ser assenyalat com un dels beneficiats de la corrupció marbellí? No crec que això li tregui la són. Se la treuria a una persona íntegra, digna, amb ética, amb principis, amb elegància. I no sé si Del Nido deu conèixer massa aquests conceptes.

Perquè jo crec que una persona amb una certa elegància no es permetria fer segons qué i dir segons qué. Per exemple, no diria que Rikjaard seria l'entrenador perfecte del Sevilla B. O que Ronaldinho seria suplent al Sevilla. Unes declaracions amb les que aquest aprenent de Berlusconi va demostrar la seva alçada. Perquè hi algo pitjor que no saber perdre: no saber guanyar. Com va dir no se quin pensador, l'éxit no canvia les persones, només les desenmascara. I Del Nido es desenmascara sol cada cop que parla.

El futbol té aquestes coses. Possibilita que un pobre home carregat de calers pugui arribar al més alt. És el cas de Del Nido. Un home ric, avui una mica més ric, que no té res més que diners. Per això és un pobre home.

Esperant a Eto'o

Ha estat com un mal dia a l'oficina. Ho intentes, t'esforces, et concentres...però no et surt res, tot se posa en contra, et creixen els nans, no trobes la inspiració...i te n'adones que avui no és el teu dia. Acabes pensant que necessites parar, descansar i desconnectar, per tornar un altra dia més frec i tornar-ho a intentar.

El Barça ho ha intentat. Ha demostrat tenir ganes d'agradar a l'afició, de guanyar, de demostrar que és capaç de superar la derrota del Mundial de Clubs. Ha demostrat tenir ganes. Però ha demostrat que no està en bon moment. Que està físicament cansat. Que nota les absències. Perquè ha volgut però no ha pogut. No li ha sortit gairebé res. I ha acabat empatant a un al Camp Nou davant l'Atletico de Madrid, la bèstia negra de l'era Rikjaard, que s'ha tornat a endur dos valiosos punts del Camp Nou.

No és fàcil jugar contra l'Atlético. Un equip històric, etern aspirant a tot, forjat de grans jugadors que gairebé sempre rendeixen per sota de les seves possibilitats, però que es creixen en els grans partits. Especialment contra el Barça. Avui, no ha fet res de l'altre món, però ha sapigut jugar les seves cartes. Ben situat al camp, ha defensat bé, ha neutralitzat els punts claus del Barça, i ha aprofitat a la contra la seva oportunitat.

A la primera part el Barça ha tingut fins a un 70% de posessió de pilota i s'han creat ocasions. Però no s'han sabut aprofitar. Ha faltat gol. Només Ronaldinho, en l'excel·lent execució d'una falta, ha sabut trencar la teranyina blanc-i-vermella. Ja porta dotze gols a la lliga. Tot i no estar al seu millor nivell, ha tornat a donar un puntet.

A la segona part, i especialment després del gol de l'Atlético (és preocupant l'elevat nombre de gols que ens fan a la contra), el Barça ha mostrat les seves carències. Moltes ganes però poques idees. Molta possessió però poques ocasions. I molta carència física. Era una nit freda i semblava que ningú tenia idees. I quan les teniem, no hi havia davanter centre que les ressolgués.

Guddjohnsen, en el pitjor partit que ha fet com a blaugrana, ha estat substituit a falta de més de vint minuts. És curiós que l'islandés és qui menys s'hagi sabut aclimatar a la gelida nit. El seu substitut, però, no ha millorat res. Perquè sorprenentment Rikjaard no ha escollit Saviola en una nit que semblava dissenyada pel pibito. Ha sortit Ezquerro, que ha tornat a gaudir de vint minutets per tornar a demostrar que no és jugador per al Barça. Per molt simpàtic, treballador i disciplinat que sigui, és una llàstima que la seva plaça no estigui ocupada per un jove del planter que podria disposar d'oportunitats per anar-se fomant i, a part de cobrar bastant menys, segurament no ho faria pitjor.

El Barça ha ensopegat. Ha perdut dos punts al Camp Nou, i ha tornat a deixar la sensació d'estar lluny del seu millor nivell. I compte amb el proper repte. El 7 de gener ens espera el Getafe de Schuster, al que haurem d'enfrontar-nos sense Deco ni Ronaldinho, sancionats amb targetes. Tots dos estaven apercebuts, i tots dos han estat amonestats. Avui no hem estat llestos ni amb això.

Encara queda molta competició, però ara ja trobo molt a faltar els absents. Ara ja sí, urgeix que Eto'o es recuperi lo abans possible per tornar-li a donar un tomb a aquest equip. Jo ja faig el compte enrera esperant al camerunés.

PD: El Barça de bàsquet ha guanyat d'un punt a la pista del Benetton de Treviso, i segueix una bona línia a la Eurolliga. Algú entèn alguna cosa?

Vergonya

La passada matinada centenars d'aficionats del Recreativo de Huelva es dirigien a Madrid per veure com el seu Recre, per primer cop en molts anys, jugava al Santiago Bernabeu. Un terrible accident de trànsit ha segat de cop la il·lusió. Un dels busos on viatjaven els aficionats han patit un terrible accident amb resultat de 4 aficionats morts i 35 ferits, 14 d'ells greus.

Una terrible commoció ha sacsejat Huelva, Andalusia, i l'Espanya futbolística sencera. Tothom es pot imaginar-se, més o menys, l'impacte que causa una notícia així. Però només els qui hem patit de prop la tràgica, inesperada, traumàtica i repentina mort d'un ésser estimat per culpa d'un puto accident de trànsit sabem realment l'immens, profund, trencador, desgarrador dolor que causa, en un mateix, i en tots els que t'envolten.

Són situacions que canvien la visió de la vida. No és un tòpic. Relativitzes les coses. Te n'adones realment el QUÈ val i el què no val la pena. I te n'adones QUI val la pena i qui no val la pena. Reconeixes lo autèntic i lo superflu. Distingeixes lo substancial de lo accessori. I poses cada cosa al seu lloc.

Jo vaig donar les gràcies al futbol per les distraccions que em va donar. Pels mals pensaments que em va treure del cap. Perquè em va fer somriure en moments en què només tens ganes de plorar. Però, en el fons, saps perfectament que tot és fals. Què el futbol no és la vida. No és el més important. Ni lo segon més important. Ni lo tercer. Ni lo cinquanté més important. Que només és una bonica distracció que ens inventat per sobreportar la quotidianitat. Que és una distracció de la vida. Un circ. Però que no és la vida.

Avui, havent conegut la tràgica mort de quatre aficionats, i amb 35 ingressats a l'Hospital, els jugadors del Recreativo no volien disputar el seu partit al Bernabeu. A pesar de la il·lusió que els feia el partit fa només 48 hores, aquest matí no tenien forces. No tenien forces els jugadors, ni els aficionats, ni els directius del Recre. En una ciutat tant petita com Huelva, de 140.000 habitants que gairebé cabrien tots al Camp Nou, una notícia aíxí és com un terratrèmol.

Evidentment, el Real Madrid, en un gest que l'honra, s'ha posat a disposició del club andalús, i s'ha mostrat partidari de no disputar el partit. La Lliga de Futbol Professional, com és lògic, ha dit que cap problema: que estava d'acord en què se suspengués el partit. Hi havia suficients dates com perquè és jugués d'aquí a unes setmanes.

Incomprensiblement, un parell de fills de putes de la Federación Española de Futbol han decidit que el partit s'havia de jugar. A pesar dels 4 morts, dels 35 ferits ingressats a un hospital, i de que tant el Recreativo com el Real Madrid i la Lliga de Futbol Professional s'havien posat d'acord en suspendre...a pesar de tot, un parell de fills de putes de la FEF, amb el president Angel María Villar al capdavant, han decidit que el partit es jugava. Que s'havia de jugar, literalment, "por el bien del futbol".

Feia temps que el futbol no em causava tanta indignació. Ni un penal no assenyalat. Ni un títol no guanyat. Ni un gol fallat. Ni un títol individual mal atorgat...¿com es pot decidir, en una situació com aquesta, que un partit s'ha de jugar, "por el bien del futbol"? I el bé de les famílies de morts i ferits? I el bé dels sentiments dels aficionats? I el bé de la dignitat humana? Tant inhumà s'ha tornat el circ del futbol?

La tristor, vergonya i indignació s'ha tornat al cap d'unes hores en decepció. Perquè no s'han negat a jugar els directius del Recre? Perquè no s'han negat a jugar els jugadors? Tant se val el que digués la Federació!!! Tant se val l'amenaça de sancions!!! Quatre persones han mort perquè estaven passant-se tota la nit a la carretera quan t'estaven venint a animar!!! Han mort amb la bufanda del Recre al coll!!! Què importa una sancíó!!! Quan estareu disposats a fer vaga? Quan el club us degui dues pagues? Perquè no han anat tots els clubs a la vaga? Tant inhumà és el futbol? Tant inhumana s'està tornant la societat?

El de menys del què avui ha passat ha estat el 0-3 que hi ha hagut al partit. Em nego a comentar el resultat. En aquestes circumstàncies, què importa? D'altra banda, no ens enganyem. Amb aquestes circunstàncies, uns jugadors adolorits obligats a jugar han guanyat 0-3 al Bernabeu com haurien guanyat 0-3 al Camp Nou o a Stamford Bridge. La força que dona la barreja de dolor i sentiment d' injustícia és insuperable. Força momentània. Perquè ara mateix, acabat el circ del partit, segur que els jugadors, directius i aficionats del Recreativo de Huelva ja han tornat a la realitat.

Recordaran la històrica golejada d'avui tota la vida. Però segur que la recordaran com la golejada del partit que mai s'hauria hagut de jugar.

Ni puta idea

Ja fa uns dies vaig reflexionar sobre la poca importància que per mí tenen els premis individuals en un esport col·lectiu com és el futbol. I especialment, si els premis els donen mitjans de comunicació com L'Equipe, Tuttosport, World Soccer o Onze, que no revelen el nom i cognoms del jurat que vota, de manera que sempre tinc la sospita que els interessos dels mitjans poden més que el suposat gust individual de cada periodista.

Avui, però, no puc estar-me de comentar la ressolució del Premi FIFA World Player al millor futbolista del 2006. Perquè aquest premi sí sabem qui el vota. L'atorga la FIFA després de les votacions dels seleccionadors i els capitans de totes les seleccions nacionals del món. De les seleccions nacionals reconegudes per la FIFA, és clar.

Ahir 17 de desembre, el mateix dia que el Barça va perdre el Mundial de Clubs, vam saber que avui es proclamarà oficialment que el FIFA World Player 2006 ha estat concedit a Fabio Cannavaro. El defensa central italià del Real Madrid ha sumat 498 vots, i serà proclamat millor futbolista del món de l'any. El segon més votat, amb 454, ha estat l'exfutbolista Zinedine Zidane: aquell que va abandonar el futbol expulsat per una terrible agressió. Tercer ha estat Ronaldinho, amb 380 vots. Thierry Henry, quart, amb 317. I finalment, cinqué, Samuel Eto'o amb 300 punts.

Tinc entès que el FIFA World Player premia el rendiment d'un jugador al llarg de tot l'any. No premia el seu rendiment puntual en un mundial (per a això ja existeix el premi específic de "millor jugador del mundial" que concedeix la mateixa FIFA) . Es tracta de valorar un jugador al llarg de tot l'any, valorant les seves aportacions al llarg de 12 mesos. Per això m'extranya molt, moltíssim, que Cannavaro hagi estat considerat el millor del 2006.

Fa anys que hi ha una corrent crítica que afirma que sempre es donen aquests premis als davanters, i mai es premia la feina de defenses o porters. Amb aquest tipues de crítiques només estic d'acord a mitges. És cert que defenses com Paolo Maldini, Franco Baresi, Laurent Blanc, Ronald Koeman, Fernando Hierro, Liliam Thuram o Rafael Márquez han constribuit molt als éxits dels seus equips o seleccions, i potser no han estat individualment reconeguts amb la mateixa justícia amb què s'ha reconegut a companys dels seus equips. És cert que Maldini o Baresi eren boníssims, i que van contribuir decisivament a fer gran al Milan dels 80-90. Però també és cert que, posats a premiar a algú individualment, em quedo amb Van Basten.

Aquest any, però, sembla que tothom s'ha posat d'acord en fer justícia amb els defenses. I, amb el pretext del suposat gran mundial que va fer, Cannavaro no només s'ha endut el segon premi al millor jugador del mundial, sinó que també s'ha endut la pilota d'or i el FIFA World Player.

I em sembla una errada. No només em sembla un mal any per fer justícia amb els defenses, sinó que penso que, posats a fer justícia amb Maldini, Baresi, Koeman, Hierro, Thuram, Puyol... i tants i tants altres defenses brillants, Cannavaro no és la millor elecció. Quina diferència amb els abans esmentats!

Cannavaro, aquest noi que fa uns anys es va deixar gravar injectant-se substàncies al braç per millorar el rendiment abans de la final de la Copa de la UEFA (http://www.youtube.com/watch?v=RTqk2Bt9H_M), mai m'ha semblat un defensa extraordinari. Ni quan estava al Parma, ni quan estava a l'Inter, ni quan va militar a la Juve em va semblar que fos un central equiparable a cap dels grans centrals abans esmentats. Aquest estiu,però, va fer un bon mundial. Sí, és cert. Va ser el central de la millor defensa del mundial i, per tant, un dels artífexs de que el Mundial se l'endugué la selecció que menys futbol va fer. La més racana futbolísticament parlant. La que menys va contribuir a que tots ens ho passessim bé.

I va fer un gran mundial perquè, tot i que tècnicament està molt però que molt luny de defenses com Baresi, tot i que no té la classe de Maldini o Blanc, tot i que no té sortida de pilota com Márquez, tot i que no té gol com Hierro o Koeman, ni la personalitat de Thuram, ni tant sols la garra de Puyol, va tenir la sort de ser el capità de la selecció guanyadora del mundial. Una selecció que, tothom va estar d'acord, va guanyar el mundial gràcies a la seva defensa. La defensa més poblada del mundial, i en la que Cannavaro va jugar ben però que ben arropat, amb una triple xarxa defensiva protectora: Buffon al darrera, Zambrotta, Zaccardo, Materazzi, i Grosso a la seva línia defensiva, i Gatusso, Perrotta, De Rossi i Pirlo per davant...

La veritat és que ja em va sorprendre, en el seu moment, l'aparent unanimitat general que assenyalava Cannavaro com el millor del mundial. Perquè la defensa d'Itàlia va destacar per la duressa, la cohesió i la fortalessa del seu conjunt, no per la brillantor individual de cap jugador en concret. I a la final del mundial, per exemple, posats a destacar a un defensa italià, abans destacaría a Materazzi: va fer el gol d'Itàlia en una rematada de cap, va anul·lar a Thierry Henry, va provocar l'expulsió de Zidane, i per si tot això fos poc, va tenir les agalles de xutar un dels penals en la tanda definitiva, i va fer gol!. Com van fer Pirlo, De Rossi, Del Piero i Grosso. A aquella tanda on no xuten els especialistes sinó els que tenen més caràcter i autoconfiança, no vaig veure Cannavaro enlloc. Però bueno, tot i així, ell va ser qui va recollir la copa, qui va sortir a totes les portades de tots els diaris del món, i a qui se li va donar la pilota de plata del mundial. La d'or, a Zidane, tot i la seva agressió a Materazzi, en un altre acte poc coherent amb el fair-play que pregona la FIFA.

A banda del bon Mundial, però, què ha fet Cannavaro aquest any com per a merèixer tantes distincions?

De gener a juny va jugar amb la Juventus, amb la que va obtenir aquests magnífics resultats. Va perdre la supercopa d'Italia amb l'Inter de Milà. No va poder arribar a la final de la Copa italiana, que van disputar Inter de Milan i Roma. A la Champions, el màxim que va aconseguir va ser que la seva Juve arribés a quarts de final, on va ser eliminada per l'Arsenal de Thierry Henry i companyia. La única bona notícia que Cannavaro va compartir amb els aficionats turinesos va ser la lliga italiana...Quin mérit. Dies després la justícia italiana va demostrar que el títol era fraudulent perquè la Juve portava dos anys comprant partits!!! Avui la juve i els ex-companys de Cannavaro autènticament compromesos amb el club purguen els seus pecats a segona divisió mentre Fabio viu els seus millors dies de glòria.

Perquè a l'agost, i desprès del mundial de l'antifutbol del què Cannavaro va ser proclamat rei, el brau defensa italià va abandonar la castigada Juve. Lluny de quedar-se al club turinés com van fer Buffon, Del Piero, Nedved, Trezeguet o Camoranesi, Cannavaro va abandonar el vaixell que s'enfonsava en busca dels diners i la suposada glòria que li oferia el nou Real Madrid del seu protector Fabio Capello.

Els quatre mesos que porta a Madrid els ha passat amb més pena de glòria. Tot i l'orgull amb què els mitjans madrilenys parlen del "seu" pilota d'or, els propis periodistes de la capital reconeixen que encara no han vist al Cannavaro del mundial. Han vist un Cannavaro gris que no ha pogut contibuir a millorar a un Madrid que, tercer a la lliga, segon a la lligueta de la Champions, segueix a l'ombra del Barça. Ahir mateix, en una ironía del destí, va ser expulsat en la seva primera visita a Barcelona, per dues estúpides targetes grogues impròpies d'un defensa experimentat.

I a pesar de tot, Cannavaro ha estat doblement anomenat millor jugador del món de tot l'any 2006. ¿Es que el què ha fet Cannavaro és millor que el què han fet Puyol, Márquez, Deco, Messi, Ronaldinho o Eto'o aquest any? ¿o millor fins i tot del què han fet Henry, Cesc, Lampard, Drogba, Terry, Gattusso o Kaká?

¿De veritat ha estat Cannavaro el futbolista més brillant del món el 2oo6?

Doncs sembla que sí: els capitans i els seleccionadors de totes les seleccions mundials, i els periodistes més prestigiosos del món s'han posat d'acord. Definitivament, jo no tinc ni idea de futbol. Ni puta idea.

Una nova lliçò

Probablement si demà es tornés a jugar la final, la guanyaria el Barça. Probablement guanyariem 9 de cada 10 partits que juguessim contra l'Internacional de Porto Alegre. Probablement. Però és el que tenen les finals. Només et donen una oportunitat. O l'aprofites o no. I el Barça no l'ha aprofitat. L'Internacional de Porto Alegre, sí. I per això el club brasiler és el Campió del Món de clubs, i el Barça no.

Un a zero. Adeu al Mundialet, adéu a la triple corona, adéu a poder reivindicar que som el millor club del món. Adéu. Amb un immens cabreig, adéu.

Cabreig, perquè aquest partit no es podia perdre. No s'hauria d'haver perdut. El Barça és immensament superior al Inter de Porto Alegre. No ho ha demostrat, però ho és. I si el Barça hagués jugat com pot fer-ho, ara seriem campions. Però no. El Barça ha jugat al tran tran, sense intensitat. Confiant que en qualsevol moment una genialitat ens posaria per davant i que era qüestió de temps que arribés el gol. És el que té creure't superior. Que surts confiat, i te la foten.

El Barça ha jugat lent, sense intensitat, sense ulls de tigre, amb les linies molt separades, amb possessió de la pilota però amb circulació lenta, sense jugar al primer toc, i sense profunditat. Sense crear ocasions de perill. Sense xutar a porta. Només m'ha semblat que Deco estava més o menys a l'alçada. La resta no han sabut superar uns adversaris molt inferiors tècnicament, però que han sabut neutralitzar el suposat millor equip del món amb una bona col·locació tàctica, una fèrria i dura defensa, un sacrifici constant, amb ajudes defensives, amb joc associatiu. Un equip voluntariòs que s'ha crescut a mida que anaven passant els minuts i que, a vuit del final, ha sapigut aprofitar la seva ocasió. Màxima efectivitat. Efectivitat de campió. Resultat merescut. Aquest Barça no ha fet prou per endur-se el títol. Ha estat lluny del seu nivel. No s'ha guanyat la victòria.

¿Quan aprendrem que els partits no es guanyen amb la samarreta? El Barça, que ja ha perdut diversos partits aquesta temporada per culpa del virus de l'éxit, per creure's superior, ha tornat a perdre davant un equip inferior que, tot i ser-ho, ha jugat amb molta més intensitat, concentració i humilitat que l'equip culé.

Li vam fotre quatre a l'Amèrica (l'equip que no ha sabut guanyar ni als egipcis de l'Al-Alhy en el partit pel tercer lloc) amb onze passis de tacó, i ja ens vam creure que avui guanyariem sense baixar de l'autobus. Tots. Ens ho vam creure casi tots. Els jugadors, els directius, els mitjans de comunicació i els aficionats. Només he vist a una persona, Rikjaard, mantenir una mica la prudència. La resta, tots hem pecat d'euforia. Ahir, el dia abans de jugar tota una final del mundial de clubs, tots els diaris catalans dedicaven la portada al Liverpool. ¿És que avui jugavem contra el Liverpool? A mí no em va donar la gana parlar ahir del Liverpool en aquest blog, perquè penso que cada cosa té el seu moment. Però no, la resta de mitjans, tots parlant del Liverpool, perquè clar, ¿L'Internacional de Porto Alegre? ¿Qui és l'Internacional de Porto Alegre? Avui tenim la resposta: el campió del món de clubs.

Porto Alegre no només podrà pressumir de ser la ciutat on va nèixer el millor jugador del món (Ronaldo de Assis Moreira, el 21 de març de 1980), sinó que podrà dir, amb justícia, que té el millor equip del món. Com demostrem que no tenen raó?

Probablement molts s'han adonat de la realitat de la situació quan han vist la cerimònia d'entrega de la copa als jugadors brasilers. Quant ens hauria agradat veure al Barça en aquell podi! La pregunta és ¿quants anys hauran de passar per veure-ho? Quantes lliçons n'haurem d'aprendre?

Guanyaran els americans

El Barça ja està al Japó. Bé, físicament només està el planter del primer equip de futbol. Però anímicament estem gairebé tots. Aquesta setmana es juga la Copa Mundial de Clubs de la FIFA, i el Barça hi participa, en la seva condició de campió de la Champions League de la temporada anterior, com a representant de la UEFA.

I al Japó estem gairebé tots. No tots. Perquè no a tothom li motiva aquest Mundial de Clubs. No tothom l'aprecia. No tothom el valora. I bona part de l'afició passa bastant d'aquest "mundialet".

Jo no. Jo no passo. Jo el valoro. Jo, que una nit de desembre de 1992 em vaig llevar a les 4,30 de la matinada per veure en directe com el Sao Paolo de Raí ens guanyava la Intercontinental... jo, no passo. Des d'aquella nit de fa catorze anys que espero la revenja. Així que vull guanyar aquest mundial.

Per mí aquest Mundial de clubs és un campionat de prestigi. Hereu de l'extinta Copa Intercontinental creada l'any 1960, el torneig ha viscut diversos canvis de nom i de format que, sens dubte no han col·laborat a identificar-lo com un torneig estable. Copa Intercontinental, Copa Toyota, Mundialet, Copa Mundial de Clubs FIFA...

Des de fa uns anys, però la FIFA sembla decidida a fomentar una competició que té la virtut de ser l'única capaç de reunir als clubs campions de les sis confederacions mundials de la FIFA. I això, per mí, no és un detall menor. No qualsevol participa a la Copa Mundial de Clubs. Per ser-hi, has d'haver guanyat la Champions a Europa, la Libertadores a América, etc...

Però això no és igualment valorat a Europa com ho és a América, Asia, o Oceania, on el campionat té un enorme prestigi. A Europa, la Copa Mundial de Clubs, i abans la Intercontinental, té tres grans hàndicaps.

El primer és l'horari. El fet que els partits es juguin a les onze del matí hora europea no col·labora gens a que es percebeixi el campionat com un gran esdeveniment. La diferència horària dificulta molt el seu seguiment, i fa que no li prestem l'atenció que es mereix. Si és difícil seguir l'actualitat del mundial quan hi és el Barça, imagina't si no ets del Barça. ¿Us imagineu, però, que des de petits ens haguessim acostumat a veure la Intercontinental cada any, abans del Nadal, asseguts al sofà casa qualsevol dia a les 9 del vespre? ¿A que això ens hauria ajudat, al llarg dels anys, a veure-ho com algo tradicional i prestigiós?

El segon hàndicap, que en realitat és el primer, és el lloc on es celebra. Des de fa molts anys es celebra sempre al Japó, com a forma per a difondre el futbol a l'Àsia. Això, però, comporta grans perjudicis tant als equips europeus com americans. Primer, perquè la distància impedeix l'assistència massiva d'aficions, com succeeix a les grans finals continentals. I segon, pel problema horari tractat al paràgraf anterior. ¿Us imagineu que en comptes de fer-se al Japó es celebrés a Europa? ¿O un any a Europa i un altre a América? ¿o que senzillament la seu fos rotativa, de manera que la diferència horària només la patissim un de cada quatre anys, no cada any?

El tercer hàndicap, per al futbol europeu (i per a l'aficionat europeu) és el problema més greu. Per què és estructural i no es pot canviar, com els dos anteriors. Es tracta de la mateixa concepció del torneig. Perquè a diferència d'un mundial de seleccions, on les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica, són cada vegada més petites, en el món dels clubs les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica són cada cop més grans. Els millors futbolistes d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania juguen a clubs europeus. ¿Quin és el club del món amb més internacionals brasilers? El propi Barça. Un club europeu que té el millor equip del món, no per tenir als millors jugadors europeus, sinó als millors americans i al millor africà.

Això, extrapolable a molts altres clubs europeus, fa que els aficionats europeus al futbol vegin en rivals com l'América de Méxic o l'Internacional de Porto Alegre equips de segon nivell. Si els millors mexicans i brasilers són a Europa, que podem trobar a l'Amèrica o al Porto Alegre? Ja no parlem del Jeonbuk coreà, de l'Ahly egipci o del Auckland City neozalandés. Per a aquests equips enfrontar-se amb el campió europeu és un repte. Un esdeveniment. I també ho és pels equips americans, desitjosos demostrar la no inferioritat del futbol americà...i de que els clubs europeus es fixin en els seus jugadors per a fer suculents negocis. Per això han guanyat més Intercontinentals els equips americans que els europeus. I per això hem vist com els aficionats de Boca Juniors, River Plate, Sao Paolo o Peñarol han celebrat la Intercontinental com nosaltres només celebrariem una Champions.

A un equip europeu, sempre favorit, sempre se li recorda més la Intercontinental si l'ha perdut que si l'ha guanyat. Dit d'una altra manera, els europeus tenen més a perdre que a guanyar.

D'altra banda, també està el tema econòmic, és clar. Cada club cobra de la FIFA un milió de dolars només per participar al Mundial. Això, que per a l'equip egipci, el coreà o l'americà és una benedicció del cel, per al campió europeu és pecata minuta. El Barça cobraria més del triple per un sol amistós al Japó.

Si a això afegim que les dates del Mundial coincideixen amb les de les competicions europees, amb el risc de lesions i de cansament que això suposa, és fácil concloure que la Copa Mundial de Clubs, en definitiva, representa més amenaces que oportunitats per a un club europeu. I clar, els clubs de la UEFA no estan per la tasca de contribuir a potenciar aquest torneig parlant de noves seus, noves dates, nous formats, més equips...¡¡¡¿Més equips?!!! Es reuneixen els del G-14 i més o menys venen a dir "aquest marró, que se'l mengi el campió d'Europa, que per algo és campió d'Europa, però a la resta deixeu-nos tranquils...".

A pesar de tot això, jo segueixo considerant aquest mundial com un torneig de prestigi, que s'ha de valorar, i que el Barça hauria de fer tot el possible per guanyar. No pot ser que el Barça no estigui a aquest palmarés ( http://es.wikipedia.org/wiki/Copa_intercontinental). Tots els grans clubs del món tenen la seva Intercontinental menys nosaltres. I la veritat, només els perdedors li diuen Copa Toyota. Perquè en el fons, tothom la vol jugar, i guanyar. Però molt poquets poden fer-ho. I amb lo difícil que és jugar-la, em fa ràbia que sembli que ens faci mandra jugar-la. És un campionat molt prestigiós a tot el món excepte a Europa, que no podem menysprear amb la nostra altiva pose de suposada superiotat europea.

I per acabar, me la jugo amb un pronòstic: aquest any, la Copa Mundial de Clubs (o Intercontinental) la tornaran a guanyar els americans. Vaja, que la guanyarà l'equip amb els millors americans del món, que és el Barça. Perquè, a diferència de l'equip europeu que va jugar la Intercontinental del 92, el Barça d'aquest 2006 és un equip super americanitzat. I segur que Ronaldinho, Saviola, Edmilson, Deco, Motta, Messi, Belletti, Sylvinho, Márquez i Geovanni Dos Santos veien la Intercontinental per la tele quan eren petits. Ells sí la podien veure a les 9 del vespre. I veien com celebraven els triomfs les aficions de Sao Paolo o Buenos Aires. Per això ara els fa il·lusió. I per això ara, per fí, la guanyarem.

Quatre victòries i un funeral

Diuen que quan el Barça guanya i el Madrid perd és com una doble victòria per als culés. Doncs avui, en futbol, doble victòria: Barça 1, Real Societat 0; i Sevilla 2, Real Madrid 1. Una jornada més (o una jornada menys, segons com es miri), i el Barça li treu tres puntets més al Madrid. Ja en portem 4 de distància.

El Barça ha rebut al Camp Nou a la Real Societat, penultim a la classificació amb només 6 punts a la taula. I el resultat ha estat 1 a 0. El gol, com no, ha tornat a ser de Ronaldinho, que amb onze gols, torna a situar-se al primer lloc de la taula de golejadors, com Kanouté. Sembla mentida que jugant contra un equip que només ha guanyat un partit en tota la temporada haguem acabat demanant l'hora a làrbitre. Però no és fàcil jugar amb la ressaca de la victòria al Werder Bremen, i amb les maletes preparades per marxar a Japó. El d'avui era un partit de tràmit que s'havia de passar de forma ràpida. L'únic important era assegurar els tres punts i que no hi haguessin lesionats. Així que podem concloure que s'han acomplert els objectius.

Tot i així no vull deixar passar alguns detalls. Primer de tot, constatar l'enorme estat de joc de Ronaldinho. No només ha tornat a decidir amb un gol seu, sinó que ha estat molt present en tot moment, i ha tornat a crear un parell d'ocasions espectaculars. També valoro com a molt positiu el partit de Giuly, imprimint rapidessa i profunditat a la banda dreta, per on han arribat totes les ocasions, inclosa la del gol del Gaucho. I com que, tal i com va aquest blog, és inevitable analitzar el joc de Guddjohnsen, diré que segueix el seu creixement. Tot i que no hagi marcat ha fet un bon partit. Com els darrers partits, segueix pressionant a la defensa rival com no feia a principi de temporada, i cada cop es posiciona millor al camp. Avui, a més, s'ha inventat una falta (que no era) perquè Ronaldinho provés sort des de fora l'àrea, i ha fet una gran jugada en la que li han anul·lat un gol. Ha estat una llàstima que l'àrbitre no premiés amb el gol el magnífic control orientat i el xut que ha fet des de fora l'àrea i que ha acabat dins la porta realista.

Barça a banda, el partit m'ha deixat una imatge molt trista : la de la Real. La Erreala, com diuen a Donosti. Un club històric, que sempre m'ha caigut simpàtic, i al que veig com es precipita tot solet al pou de la segona divisió.

Dol veure com un club tant prestigiós com la Real ha perdut la personalitat d'aquesta manera. Veient la Real amb un porter xilé (amb tots els respectes pels xilens), amb sis estrangers al planter (amb tots els respectes pels estrangers) i amb l'andalús Jesuli de mitja-punta (amb tots els respectes pels andalusos), me n'adono de fins a quin punt la Real ha perdut el nord.

Perquè el pitjor no és baixar a segona, sinó lo difícil que és tornar a pujar a primera quan has caigut al pou. I si no que li preguntin a l'Sporting de Gijón, un altre històric que va arribar a ser gran gràcies a l'excel·lent tractament que li va donar a la seva cantera (El Mareo), que va caure al pou de la segona ja fa 8 anys, i que encara no ha trobat el camí del retorn.

I l'altra partit de la nit, doncs lo dit: 2-1, el Sevilla ha pogut amb el Madrid. El Sevilla confirma què està en el seu moment de la història, i que va a totes. I el Madrid, que ja ha perdut tres partits en lo que va de lliga. Per cert: ¿Capello no havia assegurat que només perdria tres partits en tota la temporada?

La tercera de les victòries anunciades al titular té també a veure amb el futbol. I és que l'anunci del Barça de que demandarà a Le Monde és tota una victòria. Perquè significa que el Barça no té res a amagar, i que està disposat a que un jutge investigui el cas a fons. Que el Barça hagi anunciat que farà aquest pas (els altres clubs no ho han fet, de moment) és una gran victòria.

La quarta victòria és la que avui ha aconseguit l'equip d'handbol del Barça que, portat en volandes per un abarrotat Palau, ha derrotat al Montpellier, i ha aconseguit el passi a quarts de final de la Lliga Europea. Sembla que en handbol no està tot perdut.

La mala notícia del día, però, l'ha posat el Barça de bàsquet. Ha tornat a perdre. Avui, contra l'Unicaja. Sí, ha jugat millor. Només ha perdut de tres. Però ha perdut, al cap i a la fí. Again. La situació de l'equip de bàsquet, amb 7 derrotes en 12 jornades de lliga, és tot un funeral. O no?

El penúltim debat de l'afició

La història del Barça està plena de debats sobre determinats jugadors. ¿qui no recorda les controvèrsies generades per jugadors com Clares, Rexach, Carrasco, Amor, Julio Salinas, Vitor Baia, Van Bommel...? Tots eren bons jugadors que, en canvi suscitaven intensos debats a la grada. Bons jugadors que, per uns barceonistes eren uns totxos i per a altres barcelonistes uns fenòmens.

En els últims anys el Barça no ha estat aliè a aquests debats. A la grada del Camp Nou cada diumenge hi ha debats sobre jugadors com Saviola, Valdés, Motta o Belletti. Tothom entèn que són bons jugadors, però part de la grada, acostumada a veure al Camp Nou als millors jugadors del món de la seva posició (Romario, Maradona, Schuster, Ronaldo...) exigeix que fins i tot els suplents siguin cracks de talla mundial i reconegut prestigi capaços de ser titulars en qualsevol moment. Com Thuram, per exemple, a qui tothom beneeix no pel que ha fet al Barça sinó pel que va demostrar que era capaç de fer abans d'arribar al Barça.

El darrer jugador que ha estat i és motiu de debat és Eidur Guddjohnsen. I els comentaris que suscita aquest blog n'és el millor exemple.

És cert que no ha gaudit, des del principi, del suport del què va gaudir Larsson. El públic i els mitjans de comunicació van percebre com a un bon fitxatge portar, a cost zero, a un jugador que, com Larsson, havia fet història a la selecció sueca, al Celtic de Glasgow. Un jugador al que la gent havia vist a Mundials i Eurocopes, i que havia demostrat ser un autèntic golejador. A Guddjohnsen, en canvi, la majoria de la gent no el coneixia. Jo tampoc el coneixia massa, sincerament. Senzillament perquè mai havia destacat massa a nivell internacional. Només sabiem que havia jugat, de mitjapunta, al Bolton, i sis anys al Chelsea. I que el Chelsea havia accedit a traspassar-lo al Barça, un rival en la Champions. I vam pensar que si el Chelsea se'l treia de sobre per algo seria, no? Potser perquè un equip que té puntes com Sevchenko i Drogba no hi cap un Gudjohnsen.

En aquest contexte, a la majoria de la gent, i a mí inclòs, li va semblar exagerat pagar 15 milions d'euros per Gudjohnsen. I més tenint a casa jugadors com Saviola, que ha acreditat capacitat golejadora. Ara, tot i els gols que ja ha marcat Guddy de blaugrana, segueixo pensant que el seu preu va ser exagerat ¿Algú creu que si el Barça el volgués traspassar ara recuperaria els 15 milions d'euros? ¿algú creu que l'Inter de Milà, el Milan o el Bayern de Munich ens pagarien 15 milions d'euros per Gudjohnsen?

Vaig dir, i mantinc, que entre els diferents noms que van sonar a l'estiu per substituir Larsson, Gugjohnsen era el que menys m'agradava. Posats a buscar un golejador, i no un mitja punta, hauria preferit Forlán, Klose, Van Nistelrooy ...jugadors que, com Larsson, sí porten anys destacant a nivell mundial i acreditant-se com a grans golejadors. Qualsevol d'ells, amb el sistema ofensiu que té el Barça i la quantitat d'ocasions que crea per partit, s'estaria forrant a marcar gols. Amb la constància amb què està jugant i els minuts que gaudeix Guddjohnsen, com a mínim portarien els mateixos gols que l'islandés.

Va començar la lliga i, tot i el gol de Guddy a Vigo, es va començar a dubtar d'ell. I el primer que ho va fer, ho vull recordar, va ser Rikjaard. En el partit contra el Valencia al CampNou, quan la cosa es va posar seriosa i necessitavem un punta per a marcar un gol en pocs minuts, va preferir treure de la banqueta a Saviola abans que a Guddy. En els següents partits, Saviola (un jugador amb el què el cos tècnic no hi comptava a principi de temporada) va gaudir de tantes o més oportunitats que l'islandés pel que van pagar 15 milions d'euros. Tots els mitjans de comunicació (no només aquest blog) demanaven que jugués Saviola, i el Camp Nou (no aquest blog) li regalava a l'argentí les ovacions que li negava a l'islandés.

Després de la derrota al Bernabeu, no vaig ser aquest blog qui va criticar les errades de Gudjohnsen. Va ser el propi vestidor. Recordeu aquelles declaracions d'Eto'o a la Gazzetta dello Sport?

Després del gol de Guddy al Chelsea vaig criticar que un periodista (Joaquim María Puyal) batejés a Guddjohnsen com "Goljohnsen". La crítica va ser al periodista, no al jugador. Em semblava, i em segueix semblant, que encara havia fet massa pocs gols com per a batejar-lo com a "Goljohnsen", i que les ganes estaven podent a la realitat. I vaig advertir, i segueixo advertint, que podia ser contraproduent anomenar-lo "Goljohnsen". El que aleshores i avui és un el·logi, podia convertir-se en un adjectiu de mofa, de ridiculització, el dia que falli dos gols.

Quan Saviola es va lesionar (Guddy seguia intacte), tots els mitjans de comunicació (no aquest blog) es van alarmar, i van començar a fer campanya per fitxar reforços. Van començar a parlar de possibles fitxatges, van filtrar notícies, van fer enquestes, articles d'opinió demanant fitxar un nou 9...Fins i tot es van fer campanyes pel possible retorn de Larsson!!! ¿Qui va demostrar aleshores desconfiança respecte Guddy? Tots els mitjans que ara, a la que el Barça ha començat a carburar, diuen que Guddjohnsen és un golejador fantàstic i que els crítics han de demanar perdó...

En els últims partits, la veritat és que el rendiment de Guddjohnsen ha millorat. No només marca gols, sinó que pressiona com no pressionava a principi de temporada, i demostra una major entessa amb els companys. Els seus evidents progressos amb el castellà segur que l'estan ajudant. Com, les lesions d'Etoo i Saviola, que li han permet gaudir dels minuts que molts no han gaudit mai. Ni tant sols el seu predecessor Larsson.

Tot i així, dos dies abans d'enfrentar-nos al Werder Bremen, des d'Alemanya s'assegurava que el Barça ha arribat a un pre-acord amb Klose de cara a l'any vinent. Des del club ningú ho ha desmentit, i periodistes amb bones fonts, com Paco Aguilar, asseguren que la cosa és seriossa. ¿És que, tot i l'evolució de Guddjohnsen, el cos tècnic ha arribat a la conclusió que ha de tornar a fitxar un altre 9 de cara a l'any vinent? ¿No serà per substituir a Eto'o, oi?

A pesar dels canvis d'opinió de molts mitjans i de molts periodistes, jo he intentat no passar d'un extrem a l'altre. Ni pensava abans que Guddy és un totxo, ni penso ara que és un fenòmen. Pensava abans, i penso ara, que és un bon jugador. Un bon jugador per a un bon equip. Però pensava abans, i penso ara, que tot i no ser un totxo, i ser un bon jugador, no és el punta que necessita un equip campió com el Barça. Ni tant sols el bon punta suplent que necessita. Preferiria que Eto'o tingués com a suplent a Kanouté, a Forlán, a Klose, o a Van Nistelrooy...

Penso que quan es recuperin Eto'o i Saviola tornarem a la situació de fa dos mesos: Guddy tornarà a jugar poquets minuts. Perquè per les seves característiques de joc, revoluciona més l'equip un Saviola surtint al minut 70 que Guddjohnsen. Penso que, pel seu joc, Guddjohnsen necessita ser titular per rendir. Creure's la confiança del tècnic. I necessita temps per entrar en joc. Crec que, com a punta suplent no aporta tant en pocs minuts com aportava Larsson o aporta Saviola. No és tant capaç de canviar el signe d'un partit en pocs minuts com ho pot ser Saviola.

Dit això, també diré (comja he dit) que mentre Gudjohnsen vesteixi la samarreta del Barça (que no sé si serà gaire temps) li desitjo tota la sort del món, i m'alegraré per tots i cadascun dels seus gols. Tant de bó acabi triomfant al Barça, cosa que tampoc m'estranyaria. El Barça és un equip tant ofensiu i crea tantes ocasions de gol que, amb assistents com Ronaldinho, Messi, Giuly, Deco, Iniesta, Xavi o Eto'o, un bon davanter pot arribar a semblar un excel·lentíssim davanter, i acabar triomfant al Barça. Per això tots els davanters centre del món, que ho saben, s'ofereixen per jugar al Barça.

Això és molt seriòs

Em sembla gravíssim el tema que ha destapat avui el diari francés Le Monde (http://www.lemonde.fr/web/article/0,1-0@2-3242,36-842871,0.html). En una informació signada pel periodista Stéphane Mandard es parla dels serveis que quatre equips de futbol espanyol (Barça, Real Madrid, Valencia i Betis) rebien d'Eufemiano Fuentes, el metge principal inculpat en la "Operación Puerto", la major trama de dopatge descoberta al ciclisme, i a l'esport professional en general.

És un tema seriossísim que, espero, donarà molt que parlar en els propers dies. I dic espero perquè, precissament perquè sóc futbolero i culé, vull que se sàpiga tota la veritat. Una acusació d'aquest estil no pot caure en l'oblit. No vull que els mitjans espanyols amaguin el cas amb una catifa, com probablement desitji algun directiu en aquests moments. Vull, precissament perquè sóc futbolero i culé, que els mitjans acompleixin amb la seva obligació periodística: descobrir la veritat, tota la veritat, sense fer el joc a ningú.

Em cuidaré molt de fer judicis de valor sobre un assumpte del què encara tenim molt poques dades. Necessitarem més informació i temps per fer-nos una veritable composició de lloc. D'entrada, però, sí que he de reconèixer que tinc unes primeres sensacions inquietants.

Les sensacions són que Le Monde és una publicació molt seriossa. No és un diari sensacionalista. És un mitjà molt rigurós i acreditat que no publica qualsevol cosa. Quan publica alguna cosa és perquè té les notícies ben contrastades. La notícia, d'altra banda, va signada per un periodista que no és un becari al diari. I els periodistes sabem que quan una informació d'aquest tipus va signada és perquè el periodista està molt però que molt segur del que diu. I aquest periodista, insisteixo, no és un becari. És el director adjunt d'esports del diari. Un periodista solvent que treballa a un dels mitjans més prestigiosos, no de França, sinó del món.

M'inquieta pensar que pugui ser veritat que hi hagi dopatge al futbol, l'únic gran esport on (cas Maradona a part) no han esclatat grans escandols de dopatge.

M'inquieta recordar aquelles paraules del president de l'Athletic de Bilbao quan, referint-se al cas Gurpegi, deia que allò és injust perquè no era un cas aillat al futbol espanyol.

M'inquieta pensar que pot ser verosímil la informació que relaciona a Eufemiano Fuentes i al Barça. Si no m'equivoco, en l'entrevista que fa pocs mesos li va fer José Ramón De la Morena a Eufemiano Fuentes a "El Larguero" de la Cadena Ser, el propi Fuentes va relatar que fa uns anys havia rebut una oferta del Barça de Núñez per convertir-se en el cap dels serveis mèdics, i que va rebutjar l'oferta tot i ser molt quantiosa, però que quan algun club li requeria els seus serveis, els donava com a qualsevol altre client. Em va sorprendre que, als dies següents, cap mitja de comunicació es fes ressó d'aquelles declaracions.

M'inquieta pensar que puguin ser veritat les informacions que apunten que la repentina desaparició de la secció de ciclisme del Barça va tenir a veure amb el descobriment d'alguns casos de dopatge.

M'inquieta que quan avui el diari Le Monde li ha preguntat a Eufemiano Fuentes sobre les seves relacions amb el Madrid i amb el Barça, Fuentes no les hagi negat, i s'hagi limitat a respondre amb aquesta reveladora frase: "M'han amenaçat de mort. M'han dit que si deia certes coses la meva família i jo podríem tenir greus problemes. M'han amenaçat tres vegades i no m'amenaçaran una quarta vegada".

Tant Barça com Madrid, Valencia i Betis han declarat oficialment no tenir ni haver tingut cap relació amb Eufemiano Fuentes. El Barça, a més, ha dit que "es reserva les mesures legals que consideri convenients en defensa dels seus interessos". Com que estic convençut que el Barça no menteix i juga net, espero que demà mateix posi una querella contra Le Monde i contra el periodista que ha signat la notícia. Posar una querella, que obligarà a que un jutge investigui el cas a fons, és la millor manera de demostrar que no es té por a cap investigació judicial, i de que el club és el primer interessat a demostrar que la lliga i la champions de l'any passat no estan tacades. Que així sigui. Perquè això és molt seriòs.

Eyes of tiger

Per als que pensem que es juga com s'entrena, i com s'escalfa, el partit d'ahir va ser tot un exemple. No sé si es va poder captar per la televisió, però ahir, al camp, vaig veure per primer cop a la meva vida com el Barça s'escalfava al ritme de la música de "Eyes of tiger" (Ulls de tigre), la cèlebre cançò de la banda sonora de la pel·lícula "Rocky".

Faltaven trenta minuts per començar el partit, i mentre la grada s'anava omplint paulatinament, els jugadors seguien disciplinadament les ordres del preparador físic. Va ser un escalfament seriòs, amb tots els jugadors agrupats fent els exercicis que ordenava , Paco Seirul·lo: estiraments, trote, curses llargues, canvis de ritme, sprints...per un moment fins i tot vaig patir que es cansesin abans de començar. Però no. A diferència dels prolegòmens d'altres partits, a l'escalfament va haver poca pilota, poques salutacions a la grada, poques fotos, i molta concentració. Tensió. Els tres darrers minuts de l'escalfament, a pocs minuts ja de l'hora de la veritat, els jugadors van concloure la preparació al ritme d'"Eyes of tiger": tot un alegat a la concentració que els recordava, ens recordava a tots, el dur combat que estava a punt de començar. Un combat per KO: o guanyavem, o ens anavem "a la rue".

Davant teniem un duríssim rival. El Werder Bremen. Líder de la Bundesliga alemanya. Un equip jove amb més noms de futur que de passat, darrerament ha guanyat equips com el Bayern de Munich o el Chelsea. Poca broma. Un equip, a més, amb una proposta futbolística atractiva, amb vocació plenament ofensiva, i liderat per un home, Diego, cridat a jugar a un dels grans del futbol europeu.

El Barça només tenia una opció per passar a vuitens de final. Guanyar. I per guanyar al WB era imprescindible que el Barça es vestís amb el seu millor traje. No podia ser el que va empatar a casa amb el Valencia o el Chelsea, sinó el que l'any passat va derrotar el Benfica o el Milan. Per seguir viu a Europa, el Barça havia de tornar a ser el campió d'Europa.

I ho va ser. El Barça va donar la talla. Tot el que havia de confluir perquè s'aconseguís la victòria va confluir. 1) Estadi plé amb un públic sorollós, animós amb l'equip i intimidador amb el rival. 2) Un onze inicial coherent, amb bon equilibri entre la màgia ofensiva i el rigor defensiu. 3) Uns jugadors hiperconcentrats, que van saltar al camp amb "ulls de tigre", demostrant al rival "qui manava" ahir (la primera puntada del partit la va fer Deco als 14 segons). 4) Joc ràpid des del primer minut, amb canvis de joc, passades diagonals i intercanvi constant de posicions, que va desarbolar la fèrria defensa alemanya els primers minuts. 5) Encert de cara al gol al primer temps. 6) Saber administrar la victòria a la segona part. 7) Un àrbitre que arbitrés sense que ningú se n'adonés.

Tot va sortir casi perfecte. El Barça va guanyar el partit en 20 minuts, i el va no perdre en 70.
Amb un inspiradíssim Ronaldinho que mai falla (hauria de ser al Barça de per vida), al minut 20 ja haviem guanyat el partit. 2-0 gràcies a un magistral llençament de falta del gaucho, i a una rematada de Guddjohnsen que només va haver d'empentar la pilota després d'una magnífica passada de Ronaldinho a Giuly, que va fer un no menys magnífic control i centrada a l'islandés.

Minut 20. 2-0, i 70 minuts per endavant. El partit estava guanyat i, aleshores, només es tractava de no perdre'l. Com va dir Valdano "el futbol és un estat d'anim", i als 20 minuts de partit el Barça estava com un avió mentre el WB estava absolutament desorientat. Al primer temps podien haver arribat més gols, i només la falta d'encert va impedir arribar al descans amb una golejada. Fins i tot Guddjohnsen es va regalar una jugada increïble al més pur estil Julio Salinas que va acabar al pal (Julito va fer una molt semblant a la final de Wembley), que hauria estat el gol de la seva vida.

Al segon temps va començar un altre partit. El Barça amb 2-0 al marcador havia d'administrar l'avantatge i prendre precaucions davant un WB que havia de sortir a morir matant. Em va semblar molt intel·ligent que el Barça intentés matar el partit, i que els jugadors intentessin guanyar temps a l'hora de posar la pilota en joc o a l'hora de fer els canvis. No era el dia d'intentar fer una golejada. Era el dia d'administrar el 2-0. Així, el Barça va cedir la iniciativa al WB, reforçant la seva defensa i mirant de sorprendre a la contra. A més, Rikjaard sabia que el WB podia tenir més problemes fent un atac estàtic que si tenia espais per sorprendre a la contra.

Va ser un altre Barça, però un Barça igualment solvent. Ja estem farts de pagar amb l'el·liminació la falta de maduressa. L'últim partit europeu que el Barça va perdre al Camp Nou va ser per culpa d'un gol que la Juve ens va fer a la contra als últims minuts. I és massa recent la decepció que ens va causar el gol de Chelsea al descompte per no saber "matar el partit", per no saber administrar una avantatge que amb la que avui seriem primers de grup.

L'únic que em va preocupar és que una cosa és mirar d'administrar l'avantatge i cedir la posessió al WB, i una altra cosa acabar cedint tant terreny. El WB va acabar amb un 56% de possessió de la pilota i fent 21 xuts a porta. ¿Algú recorda que, al Camp Nou, el Barça no tingui més possessió que el rival? ¿O que el rival ens faci 21 xuts a porta? Aquest, penso, és el punt a millorar. Dedicar-se a administrar l'avantatge em sembla intel·ligent. Cedir tant terreny a rival em sembla perillós. Si el WB hagués tingut la sort de marcar un sol golet (va fer mèrits per aconseguir-ho), les hauriem passat putes al final del partit.

Al final, però, el que compta és el resultat. I el resultat és que el Barça va guanyar, i estarà als vuitens de final. Als proper article parlaré del camí que li espera al Barça per arribar a Atenes. Un camí en el que sempre haurem de jugar el partit d'anada al Camp Nou. Per això, d'entrada, tinc clara una cosa: per arribar lluny haurem de jugar com ahir. Marcar dos golets i saber administrar la victòria, evitant que el contrari marqui. I sobretot, jugar sempre amb la mateixa actitut. Amb ulls de tigre.