El penúltim debat de l'afició

La història del Barça està plena de debats sobre determinats jugadors. ¿qui no recorda les controvèrsies generades per jugadors com Clares, Rexach, Carrasco, Amor, Julio Salinas, Vitor Baia, Van Bommel...? Tots eren bons jugadors que, en canvi suscitaven intensos debats a la grada. Bons jugadors que, per uns barceonistes eren uns totxos i per a altres barcelonistes uns fenòmens.

En els últims anys el Barça no ha estat aliè a aquests debats. A la grada del Camp Nou cada diumenge hi ha debats sobre jugadors com Saviola, Valdés, Motta o Belletti. Tothom entèn que són bons jugadors, però part de la grada, acostumada a veure al Camp Nou als millors jugadors del món de la seva posició (Romario, Maradona, Schuster, Ronaldo...) exigeix que fins i tot els suplents siguin cracks de talla mundial i reconegut prestigi capaços de ser titulars en qualsevol moment. Com Thuram, per exemple, a qui tothom beneeix no pel que ha fet al Barça sinó pel que va demostrar que era capaç de fer abans d'arribar al Barça.

El darrer jugador que ha estat i és motiu de debat és Eidur Guddjohnsen. I els comentaris que suscita aquest blog n'és el millor exemple.

És cert que no ha gaudit, des del principi, del suport del què va gaudir Larsson. El públic i els mitjans de comunicació van percebre com a un bon fitxatge portar, a cost zero, a un jugador que, com Larsson, havia fet història a la selecció sueca, al Celtic de Glasgow. Un jugador al que la gent havia vist a Mundials i Eurocopes, i que havia demostrat ser un autèntic golejador. A Guddjohnsen, en canvi, la majoria de la gent no el coneixia. Jo tampoc el coneixia massa, sincerament. Senzillament perquè mai havia destacat massa a nivell internacional. Només sabiem que havia jugat, de mitjapunta, al Bolton, i sis anys al Chelsea. I que el Chelsea havia accedit a traspassar-lo al Barça, un rival en la Champions. I vam pensar que si el Chelsea se'l treia de sobre per algo seria, no? Potser perquè un equip que té puntes com Sevchenko i Drogba no hi cap un Gudjohnsen.

En aquest contexte, a la majoria de la gent, i a mí inclòs, li va semblar exagerat pagar 15 milions d'euros per Gudjohnsen. I més tenint a casa jugadors com Saviola, que ha acreditat capacitat golejadora. Ara, tot i els gols que ja ha marcat Guddy de blaugrana, segueixo pensant que el seu preu va ser exagerat ¿Algú creu que si el Barça el volgués traspassar ara recuperaria els 15 milions d'euros? ¿algú creu que l'Inter de Milà, el Milan o el Bayern de Munich ens pagarien 15 milions d'euros per Gudjohnsen?

Vaig dir, i mantinc, que entre els diferents noms que van sonar a l'estiu per substituir Larsson, Gugjohnsen era el que menys m'agradava. Posats a buscar un golejador, i no un mitja punta, hauria preferit Forlán, Klose, Van Nistelrooy ...jugadors que, com Larsson, sí porten anys destacant a nivell mundial i acreditant-se com a grans golejadors. Qualsevol d'ells, amb el sistema ofensiu que té el Barça i la quantitat d'ocasions que crea per partit, s'estaria forrant a marcar gols. Amb la constància amb què està jugant i els minuts que gaudeix Guddjohnsen, com a mínim portarien els mateixos gols que l'islandés.

Va començar la lliga i, tot i el gol de Guddy a Vigo, es va començar a dubtar d'ell. I el primer que ho va fer, ho vull recordar, va ser Rikjaard. En el partit contra el Valencia al CampNou, quan la cosa es va posar seriosa i necessitavem un punta per a marcar un gol en pocs minuts, va preferir treure de la banqueta a Saviola abans que a Guddy. En els següents partits, Saviola (un jugador amb el què el cos tècnic no hi comptava a principi de temporada) va gaudir de tantes o més oportunitats que l'islandés pel que van pagar 15 milions d'euros. Tots els mitjans de comunicació (no només aquest blog) demanaven que jugués Saviola, i el Camp Nou (no aquest blog) li regalava a l'argentí les ovacions que li negava a l'islandés.

Després de la derrota al Bernabeu, no vaig ser aquest blog qui va criticar les errades de Gudjohnsen. Va ser el propi vestidor. Recordeu aquelles declaracions d'Eto'o a la Gazzetta dello Sport?

Després del gol de Guddy al Chelsea vaig criticar que un periodista (Joaquim María Puyal) batejés a Guddjohnsen com "Goljohnsen". La crítica va ser al periodista, no al jugador. Em semblava, i em segueix semblant, que encara havia fet massa pocs gols com per a batejar-lo com a "Goljohnsen", i que les ganes estaven podent a la realitat. I vaig advertir, i segueixo advertint, que podia ser contraproduent anomenar-lo "Goljohnsen". El que aleshores i avui és un el·logi, podia convertir-se en un adjectiu de mofa, de ridiculització, el dia que falli dos gols.

Quan Saviola es va lesionar (Guddy seguia intacte), tots els mitjans de comunicació (no aquest blog) es van alarmar, i van començar a fer campanya per fitxar reforços. Van començar a parlar de possibles fitxatges, van filtrar notícies, van fer enquestes, articles d'opinió demanant fitxar un nou 9...Fins i tot es van fer campanyes pel possible retorn de Larsson!!! ¿Qui va demostrar aleshores desconfiança respecte Guddy? Tots els mitjans que ara, a la que el Barça ha començat a carburar, diuen que Guddjohnsen és un golejador fantàstic i que els crítics han de demanar perdó...

En els últims partits, la veritat és que el rendiment de Guddjohnsen ha millorat. No només marca gols, sinó que pressiona com no pressionava a principi de temporada, i demostra una major entessa amb els companys. Els seus evidents progressos amb el castellà segur que l'estan ajudant. Com, les lesions d'Etoo i Saviola, que li han permet gaudir dels minuts que molts no han gaudit mai. Ni tant sols el seu predecessor Larsson.

Tot i així, dos dies abans d'enfrentar-nos al Werder Bremen, des d'Alemanya s'assegurava que el Barça ha arribat a un pre-acord amb Klose de cara a l'any vinent. Des del club ningú ho ha desmentit, i periodistes amb bones fonts, com Paco Aguilar, asseguren que la cosa és seriossa. ¿És que, tot i l'evolució de Guddjohnsen, el cos tècnic ha arribat a la conclusió que ha de tornar a fitxar un altre 9 de cara a l'any vinent? ¿No serà per substituir a Eto'o, oi?

A pesar dels canvis d'opinió de molts mitjans i de molts periodistes, jo he intentat no passar d'un extrem a l'altre. Ni pensava abans que Guddy és un totxo, ni penso ara que és un fenòmen. Pensava abans, i penso ara, que és un bon jugador. Un bon jugador per a un bon equip. Però pensava abans, i penso ara, que tot i no ser un totxo, i ser un bon jugador, no és el punta que necessita un equip campió com el Barça. Ni tant sols el bon punta suplent que necessita. Preferiria que Eto'o tingués com a suplent a Kanouté, a Forlán, a Klose, o a Van Nistelrooy...

Penso que quan es recuperin Eto'o i Saviola tornarem a la situació de fa dos mesos: Guddy tornarà a jugar poquets minuts. Perquè per les seves característiques de joc, revoluciona més l'equip un Saviola surtint al minut 70 que Guddjohnsen. Penso que, pel seu joc, Guddjohnsen necessita ser titular per rendir. Creure's la confiança del tècnic. I necessita temps per entrar en joc. Crec que, com a punta suplent no aporta tant en pocs minuts com aportava Larsson o aporta Saviola. No és tant capaç de canviar el signe d'un partit en pocs minuts com ho pot ser Saviola.

Dit això, també diré (comja he dit) que mentre Gudjohnsen vesteixi la samarreta del Barça (que no sé si serà gaire temps) li desitjo tota la sort del món, i m'alegraré per tots i cadascun dels seus gols. Tant de bó acabi triomfant al Barça, cosa que tampoc m'estranyaria. El Barça és un equip tant ofensiu i crea tantes ocasions de gol que, amb assistents com Ronaldinho, Messi, Giuly, Deco, Iniesta, Xavi o Eto'o, un bon davanter pot arribar a semblar un excel·lentíssim davanter, i acabar triomfant al Barça. Per això tots els davanters centre del món, que ho saben, s'ofereixen per jugar al Barça.

Això és molt seriòs

Em sembla gravíssim el tema que ha destapat avui el diari francés Le Monde (http://www.lemonde.fr/web/article/0,1-0@2-3242,36-842871,0.html). En una informació signada pel periodista Stéphane Mandard es parla dels serveis que quatre equips de futbol espanyol (Barça, Real Madrid, Valencia i Betis) rebien d'Eufemiano Fuentes, el metge principal inculpat en la "Operación Puerto", la major trama de dopatge descoberta al ciclisme, i a l'esport professional en general.

És un tema seriossísim que, espero, donarà molt que parlar en els propers dies. I dic espero perquè, precissament perquè sóc futbolero i culé, vull que se sàpiga tota la veritat. Una acusació d'aquest estil no pot caure en l'oblit. No vull que els mitjans espanyols amaguin el cas amb una catifa, com probablement desitji algun directiu en aquests moments. Vull, precissament perquè sóc futbolero i culé, que els mitjans acompleixin amb la seva obligació periodística: descobrir la veritat, tota la veritat, sense fer el joc a ningú.

Em cuidaré molt de fer judicis de valor sobre un assumpte del què encara tenim molt poques dades. Necessitarem més informació i temps per fer-nos una veritable composició de lloc. D'entrada, però, sí que he de reconèixer que tinc unes primeres sensacions inquietants.

Les sensacions són que Le Monde és una publicació molt seriossa. No és un diari sensacionalista. És un mitjà molt rigurós i acreditat que no publica qualsevol cosa. Quan publica alguna cosa és perquè té les notícies ben contrastades. La notícia, d'altra banda, va signada per un periodista que no és un becari al diari. I els periodistes sabem que quan una informació d'aquest tipus va signada és perquè el periodista està molt però que molt segur del que diu. I aquest periodista, insisteixo, no és un becari. És el director adjunt d'esports del diari. Un periodista solvent que treballa a un dels mitjans més prestigiosos, no de França, sinó del món.

M'inquieta pensar que pugui ser veritat que hi hagi dopatge al futbol, l'únic gran esport on (cas Maradona a part) no han esclatat grans escandols de dopatge.

M'inquieta recordar aquelles paraules del president de l'Athletic de Bilbao quan, referint-se al cas Gurpegi, deia que allò és injust perquè no era un cas aillat al futbol espanyol.

M'inquieta pensar que pot ser verosímil la informació que relaciona a Eufemiano Fuentes i al Barça. Si no m'equivoco, en l'entrevista que fa pocs mesos li va fer José Ramón De la Morena a Eufemiano Fuentes a "El Larguero" de la Cadena Ser, el propi Fuentes va relatar que fa uns anys havia rebut una oferta del Barça de Núñez per convertir-se en el cap dels serveis mèdics, i que va rebutjar l'oferta tot i ser molt quantiosa, però que quan algun club li requeria els seus serveis, els donava com a qualsevol altre client. Em va sorprendre que, als dies següents, cap mitja de comunicació es fes ressó d'aquelles declaracions.

M'inquieta pensar que puguin ser veritat les informacions que apunten que la repentina desaparició de la secció de ciclisme del Barça va tenir a veure amb el descobriment d'alguns casos de dopatge.

M'inquieta que quan avui el diari Le Monde li ha preguntat a Eufemiano Fuentes sobre les seves relacions amb el Madrid i amb el Barça, Fuentes no les hagi negat, i s'hagi limitat a respondre amb aquesta reveladora frase: "M'han amenaçat de mort. M'han dit que si deia certes coses la meva família i jo podríem tenir greus problemes. M'han amenaçat tres vegades i no m'amenaçaran una quarta vegada".

Tant Barça com Madrid, Valencia i Betis han declarat oficialment no tenir ni haver tingut cap relació amb Eufemiano Fuentes. El Barça, a més, ha dit que "es reserva les mesures legals que consideri convenients en defensa dels seus interessos". Com que estic convençut que el Barça no menteix i juga net, espero que demà mateix posi una querella contra Le Monde i contra el periodista que ha signat la notícia. Posar una querella, que obligarà a que un jutge investigui el cas a fons, és la millor manera de demostrar que no es té por a cap investigació judicial, i de que el club és el primer interessat a demostrar que la lliga i la champions de l'any passat no estan tacades. Que així sigui. Perquè això és molt seriòs.

Eyes of tiger

Per als que pensem que es juga com s'entrena, i com s'escalfa, el partit d'ahir va ser tot un exemple. No sé si es va poder captar per la televisió, però ahir, al camp, vaig veure per primer cop a la meva vida com el Barça s'escalfava al ritme de la música de "Eyes of tiger" (Ulls de tigre), la cèlebre cançò de la banda sonora de la pel·lícula "Rocky".

Faltaven trenta minuts per començar el partit, i mentre la grada s'anava omplint paulatinament, els jugadors seguien disciplinadament les ordres del preparador físic. Va ser un escalfament seriòs, amb tots els jugadors agrupats fent els exercicis que ordenava , Paco Seirul·lo: estiraments, trote, curses llargues, canvis de ritme, sprints...per un moment fins i tot vaig patir que es cansesin abans de començar. Però no. A diferència dels prolegòmens d'altres partits, a l'escalfament va haver poca pilota, poques salutacions a la grada, poques fotos, i molta concentració. Tensió. Els tres darrers minuts de l'escalfament, a pocs minuts ja de l'hora de la veritat, els jugadors van concloure la preparació al ritme d'"Eyes of tiger": tot un alegat a la concentració que els recordava, ens recordava a tots, el dur combat que estava a punt de començar. Un combat per KO: o guanyavem, o ens anavem "a la rue".

Davant teniem un duríssim rival. El Werder Bremen. Líder de la Bundesliga alemanya. Un equip jove amb més noms de futur que de passat, darrerament ha guanyat equips com el Bayern de Munich o el Chelsea. Poca broma. Un equip, a més, amb una proposta futbolística atractiva, amb vocació plenament ofensiva, i liderat per un home, Diego, cridat a jugar a un dels grans del futbol europeu.

El Barça només tenia una opció per passar a vuitens de final. Guanyar. I per guanyar al WB era imprescindible que el Barça es vestís amb el seu millor traje. No podia ser el que va empatar a casa amb el Valencia o el Chelsea, sinó el que l'any passat va derrotar el Benfica o el Milan. Per seguir viu a Europa, el Barça havia de tornar a ser el campió d'Europa.

I ho va ser. El Barça va donar la talla. Tot el que havia de confluir perquè s'aconseguís la victòria va confluir. 1) Estadi plé amb un públic sorollós, animós amb l'equip i intimidador amb el rival. 2) Un onze inicial coherent, amb bon equilibri entre la màgia ofensiva i el rigor defensiu. 3) Uns jugadors hiperconcentrats, que van saltar al camp amb "ulls de tigre", demostrant al rival "qui manava" ahir (la primera puntada del partit la va fer Deco als 14 segons). 4) Joc ràpid des del primer minut, amb canvis de joc, passades diagonals i intercanvi constant de posicions, que va desarbolar la fèrria defensa alemanya els primers minuts. 5) Encert de cara al gol al primer temps. 6) Saber administrar la victòria a la segona part. 7) Un àrbitre que arbitrés sense que ningú se n'adonés.

Tot va sortir casi perfecte. El Barça va guanyar el partit en 20 minuts, i el va no perdre en 70.
Amb un inspiradíssim Ronaldinho que mai falla (hauria de ser al Barça de per vida), al minut 20 ja haviem guanyat el partit. 2-0 gràcies a un magistral llençament de falta del gaucho, i a una rematada de Guddjohnsen que només va haver d'empentar la pilota després d'una magnífica passada de Ronaldinho a Giuly, que va fer un no menys magnífic control i centrada a l'islandés.

Minut 20. 2-0, i 70 minuts per endavant. El partit estava guanyat i, aleshores, només es tractava de no perdre'l. Com va dir Valdano "el futbol és un estat d'anim", i als 20 minuts de partit el Barça estava com un avió mentre el WB estava absolutament desorientat. Al primer temps podien haver arribat més gols, i només la falta d'encert va impedir arribar al descans amb una golejada. Fins i tot Guddjohnsen es va regalar una jugada increïble al més pur estil Julio Salinas que va acabar al pal (Julito va fer una molt semblant a la final de Wembley), que hauria estat el gol de la seva vida.

Al segon temps va començar un altre partit. El Barça amb 2-0 al marcador havia d'administrar l'avantatge i prendre precaucions davant un WB que havia de sortir a morir matant. Em va semblar molt intel·ligent que el Barça intentés matar el partit, i que els jugadors intentessin guanyar temps a l'hora de posar la pilota en joc o a l'hora de fer els canvis. No era el dia d'intentar fer una golejada. Era el dia d'administrar el 2-0. Així, el Barça va cedir la iniciativa al WB, reforçant la seva defensa i mirant de sorprendre a la contra. A més, Rikjaard sabia que el WB podia tenir més problemes fent un atac estàtic que si tenia espais per sorprendre a la contra.

Va ser un altre Barça, però un Barça igualment solvent. Ja estem farts de pagar amb l'el·liminació la falta de maduressa. L'últim partit europeu que el Barça va perdre al Camp Nou va ser per culpa d'un gol que la Juve ens va fer a la contra als últims minuts. I és massa recent la decepció que ens va causar el gol de Chelsea al descompte per no saber "matar el partit", per no saber administrar una avantatge que amb la que avui seriem primers de grup.

L'únic que em va preocupar és que una cosa és mirar d'administrar l'avantatge i cedir la posessió al WB, i una altra cosa acabar cedint tant terreny. El WB va acabar amb un 56% de possessió de la pilota i fent 21 xuts a porta. ¿Algú recorda que, al Camp Nou, el Barça no tingui més possessió que el rival? ¿O que el rival ens faci 21 xuts a porta? Aquest, penso, és el punt a millorar. Dedicar-se a administrar l'avantatge em sembla intel·ligent. Cedir tant terreny a rival em sembla perillós. Si el WB hagués tingut la sort de marcar un sol golet (va fer mèrits per aconseguir-ho), les hauriem passat putes al final del partit.

Al final, però, el que compta és el resultat. I el resultat és que el Barça va guanyar, i estarà als vuitens de final. Als proper article parlaré del camí que li espera al Barça per arribar a Atenes. Un camí en el que sempre haurem de jugar el partit d'anada al Camp Nou. Per això, d'entrada, tinc clara una cosa: per arribar lluny haurem de jugar com ahir. Marcar dos golets i saber administrar la victòria, evitant que el contrari marqui. I sobretot, jugar sempre amb la mateixa actitut. Amb ulls de tigre.

La història ho dirà

Crec que va ser l'escriptor valencià Ferran Torrent qui va dir que Valencia es una ciutat que sempre s'ha mirat a Madrid i a Barcelona sense saber del tot quin dels dos models triar. El futbol, metàfora de la vida, és un exemple. Valencia té dos clubs de futbol. Dos històrics. Tots dos a primera divisió. I tots dos històricament enemistats, tant a nivell de clubs com d'aficions. L'un és el Levante Unión Deportiva. Va ser fundat l'any 1909, i vesteix de blaugrana, exactament igual que el Barça. L'altre es el Valencia Club de Futbol, fundat l'any 1919, i que vesteix íntegrament de blanc, exactament igual que el Real Madrid.

Valencia va reproduir a nivell local la rivalitat entre blancs i blaugranes que hi havia a nivell estatal. Però en realitat la rivalitat Levante-Valencia ha estat molt escassa. El Levante només ha pogut jugar 4 temporades a primera divisió,passant-se casi tota la seva vida a les categories inferiors (34 temporades a segona, 12 a segona B i 16 a tercera). El Levante només ha aconseguit un títol en tota la seva història: la Copa de la España Libre, única competició disputada durant la Guerra Civil Española en el bandol republicà, i el millor que ha fet a la primera divisió va ser quedar en desena posició a la temporada 1963-64.

Durant un grapat d'anys el Valencia també va ser un equip secundari que fins i tot va transitar per la segona divisió. I com que els valencians no podien optar a celebrar títols es van vincular emocionament a Barça o Madrid per traslladar la rivalitat Valencia-Levante davant el televisor.
Cada afició animava a l'equip que lluia els colors del seu propi equip.

Johan Cruyff va captar la vinculació que hi havia entre Levante i Barça: l'any 1981 va fitxar pels blaugranes valencians. Va dir que fitxava pel Levante perquè vestia de blaugrana i perquè era com el Barça de Valencia.

Són les dades de la història. Una història que parla d'una relació amable entre Barça i Levante, que s'han enfrontat en només 7 partits oficials de lliga. El Barça n'ha guanyat 4 , dos s'han empatat, i el Levante ha guanyat un (quin un, però! va guanyar per 5 a 1, el millor resultat de la història del Levante a primera divisió). El penúltim record d'aquesta relació era molt maco per als dos equips. Va ser un empat a un al camp del Levante la temporada 2004-2005 que va servir perquè el Barça cantés l'alirón de campió de lliga sense derrotar a un Levante al que un punt li anava de meravella en la seva lluita per evitar el descens. Va ser un partit fraternal entre dos equips que senten els mateixos colors, amb aquells cinc minuts finals de passades Puyol-Marquez-Marquez-Puyol sense que el Barça volgués passar de mig camp i amb el Levante sense pressionar mentre la grada cridava "que se besen que se besen".

Aquell dia els jugadors del Levante van sortir contents del camp perquè pensaven que amb l'empat els seria suficient per evitar el descens. La història, desprès, va dir que no.

Avui ha passat a la història l'últim capítol d'aquesta relació fraternal. La història dirà que ambdòs equips van empatar a un. Repartiment de punts en un partit del què ningú en surt ferit.

El Barça arribava líder, amb 30 punts, i havent encadenat cinc victòries consecutives. El Levante, quinzé, amb 15 punts. El Barça era, tot i les baixes, clarament favorit per guanyar a un camp on el Madrid aquest any havia guanyat per golejada. Però la història dirà que el Barça va jugar sense Ronaldinho, reservat pel pertit de dimarts contra el Werder Bremen, perquè aquest partit era l'important de la setmana. Dirà que primer va marcar el Barça amb un golàs de falta de Deco, un dels millors homes del partit. Que Valdés va fer un partidàs. Que el Barça va controlar més o menys el partit a la primera part, però va ser desarbolat a la segona per l'empenta, la lluita i la garra de l'equip local, que va marcar un just empat.

Avui tots els jugadors han marxat més o menys satisfets amb l'empat. Els del Levante, perquè sempre és bó puntuar contra el Barça. Els del Barça, perquè lo important avui era sumar (la lliga és molt llarga), i mantenir els efectius intactes per a dimarts.

Demà llegirem opinions per a tots els gustos. Que el Barça va merèixer guanyar. Que va merèixer perdre. Que un punt es bó, tenint en compte que el partit realment important és el de dimarts contra el Werder Bremen. Que un punt és dolent, perquè el Sevilla demà ens pot igualar a la classificació, i el Madrid es pot posar a un punt. Que Rikjaard va fer bé en reservar Ronaldinho. Que no va fer bé, perquè en camps com aquest és on es guanyen les lligues. Que, tenint en comptes les baixes, s'ha de valorar l'empat. Que una plantilla com la del Barça hauria de tenir recursos suficients per guanyar al Levante, a pesar de les baixes, i a pesar de que dimarts hi hagi un partit tant important. Que així està bé: un puntet per a cadascún, ningú malferit, i tots a pensar en els proper partits, que són els realment importants...

Qui tindrà la raó? Ha estat bó l'empat d'avui?...la història ho dirà.

Premis indivuals

Em sorprèn la quantitat d'espai que es dona últimament als mitjans de comunicació als premis individuals, sent en el futol un esport col·lectiu. Bé, en realitat no em sorprèn: sé que es conseqüència del creixent individualisme que imposen els interessos econòmics. Abans el futbol era un joc d'onze contra onze. Ara, a més d'això, és un immers mercat d'interessos on els futbolistes tenen contractes publicitaris per calçar unes determinades botes, portar unes determinades ulleres o tallar-se el cabell amb una determinada gillette. I els clubs imprimeixen el nom dels jugadors a les samarretes per mirar de vendre'n quantes més millor. Els diaris han de vendre diaris, les televisions han d'omplir minuts televisius...i joc el meu blog (!). I en aquest extens mercat d'interessos empresarials els jugadors son molt més que l'onzena part d'un equip: són un producte en sí mateix. Alguns, fins i tot són una marca.

El què em sorprèn no és això: és veure de quina manera fins i tot els responsables dels clubs fan el joc a tot aquest mercadeig que, sovint, és més perjudicial que beneficiòs pels jugadors i pels clubs.

En els darrers anys, conseqüència del creixent individualisme del futbol, ha proliferat l'aparició de nous premis individuals. "Fifa world player" (1991), "Premi futbolista africà de l'any" (1995), "Golden boy" (2003), "Premi World Soccer" (2005)... I com que els jugadors creien que potser hi havia pocs premis, el mateix 2005, la pròpia FIFpro, asociació mundial de futbolistes professionals, va crear el seu propi premi: "FIFPro al millor jugador del món"...

I amb la proliferació de nous premis, en els últims anys hem assistit a l'espectacle de veure com els clubs no només pugnaven per guanyar títols col·lectius, sinó que rivalitzaven a veure quin tenia més jugadors amb premis individuals. Per què amb això no engrandeixen el palmarés, però pensen que potser poden incrementar la venda de samarretes, el preu pels drets televisius, etc...
Aquests dies estem assistint a un lamentable espectacle en què els mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona debaten sobre si ha estat just o no que els corresponsals del diari L'Equipe hagin opinat que el millor futbolista de l'any hagi estat Cannavaro. Els diaris de Madrid parlen amb orgull de la pilota d'or de Cannavaro, com si el mèrit que l'hagi guanyat el tinguessin aquests tres mesos que porta aclimatant-se a Madrid, i no els éxits aconseguits amb la Juventus o la Selecció italiana.

A Barcelona opinen que l'hauria d'haver guanyat Ronaldinho. Ho opinen els mateixos diaris que fa tres mesos feien una campanya en favor d'Eto'o. Una campanya inútil, ja que a Espanya només vota un periodista, Paco Aguilar, i la resta de votants eren periodistes de tot el món que no s'enteraven de la campanya. Vaja que la campanya només va servir per a crear falses expectatives a un jugador, Etoo, i cabrejar a quatre o cinc que s'ho mereixien tant com el camerunés: Ronaldinho, Deco, Puyol, Zambrotta, Thuram... Perquè, al cap i a la fí, si s'ho ha merescut Cannavaro, s'ho deurien merèixer també Zambrotta i Thuram, no? O ells no integraven també la defensa de la Juventus i d'una selecció finalista del mundial?

L'únic que, al meu gust, ha parlat amb propietat en tot aquest temps ha estat Thuram. Va venir a dir que això dels premis individuals en un esport col·lectiu és una collonada que no li interessa gens. Que només li interessen els títols col·lectius. I per mí, té tota la raó. Clar que per fer unes declaracions així, que desafien tots els interessos comercials que envolten el futbol, s'ha de tenir les idees molt clares i principis ben clars. I en això hi ha poques excepcions. Thuram, Oleguer i pocs més.

I el problema és que els presidents, tant d'un club com de l'altra, tampoc han demostrat ser l'excepció. Laporta, que fa dos mesos va dir que Eto'o mereixia guanyar la Pilota d'Or, va dir ahir que "Ronaldinho se merece conseguir el FIFA World Player". Sap Laporta que qui decidirà el guanyador són els futbolistes de tot el món, a qui tant els farà l'opinió de Laporta a l'hora de decidir el seu vot. Així que suposo que Laporta intenta, amb aquestes declaracions, compensar les que va fer en favor d'Eto'o fa dos mesos, i sense adonar-se de la seva contradicció. Fa dos mesos va alegrar a un i va emprenyar a quatre o cinc, i ara elogia l'altre emprenyant a quatre o cinc. Però amb l'alternança va tenint els dos cracs contents. O això deu creure. ¿No seria millor que no es mullés? ¿No seria millor que no opinés? Serveix d'alguna cosa que opini? D'alguna cosa positiva, vull dir. ¿No seria millor que fes pedagogia i llancés missatges dient que lo important és que els jugadors guanyin títols col·lectius i relativitzin els individuals? Primer, perquè evitaria caure en flagrants contradiccions. I segon perquè, al cap i a la fí, si un jugador sap que rendeix (ho sap ell millor que ningú), guanya calers, guanya títols col·lectius i té l'estima de la seva afició, ¿quin millor premi pot tenir? ¿de veritat li pot importar el que pensin els periodistes de L'Equip, World Soccer, Onze o Tuttosport?

Fets i dades

Com estava el Barça després de la jornada 12 de lliga, a les temporades de Rikjaard

2003-2004 (jornada 12)
Líder de la lliga: Real Madrid, 26 punts
Posició del Barça: 5è
Punts del Barça: 19
Partits guanyats pel Barça: 5
Partits empatats: 4
Partits perduts: 3
Gols a favor: 17
Gols en contra: 13
Posició final: segons amb 72 punts, 5 menys que el Valencia

2004-2005 (jornada 12)
Líder de la lliga: Barça, 29 punts
Posició del Barça: primer
Punts del Barça: 29
Partits guanyats pel Barça: 9
Partits empatats: 2
Partits perduts: 1
Gols a favor: 24
Gols en contra: 7
Posició final: campions, amb 84 punts, 4 més que el Madrid.

2005-2006 (jornada 12)
Líder de la lliga: Barça, 25 punts
Posició del Barça: primer
Punts del Barça: 25
Partits guanyats pel Barça: 7
Partits empatats: 4
Partits perduts: 1
Gols a favor: 30
Gols en contra: 11
Màxim golejador: Eto'o, 11 gols
Posició final: campions, amb 82 punts, 12 més que el Madrid.

2006-2007 (jornada 12)
Líder de la lliga: Barça, 29 punts
Posició del Barça: primer
Punts del Barça: 29
Partits guanyats pel Barça: 9
Partits empatats: 2
Partits perduts: 1
Gols a favor: 31
Gols en contra: 10
Màxim golejador: Ronalfinho, 10 gols.
Posició final: ?

Llums i ombres

Llums
L'equip de futbol ha guanyat el Villarreal 4-0. I no s'ha de menysprear una victòria, amb quatre gols de diferència, davant un equip que fa set mesos estava a les semifinals de la Champions i es va quedar a un sol gol de la final de París. Un equip que, tot i la baixa de Riquelme, ha vingut a jugar amb homes com Forlan, Marcos Senna, Arruabarrena, José Mari, Cani, etc...

I no s'ha de menysprear perquè penso que el Barça s'ha guanyat el partit. En contra del que deia la web del diari Marca, que fins el 3-0 titulava "El Barça gana con dos goles ilegales", no només penso que els gols no han estat il·legals, sinó que han estat merescuts.

Aquest Barça guanya claror. Té més llum que fa unes setmanes. Tot i que encara sembla lluny del seu sostre, té més ritme i millor control dels partits. I això té mèrit tenint en compte unes baixes (Eto'o, Messi, Saviola, Motta, Márquez) que destrossarien qualsevol equip.

Avui m'ha semblat veure, per fí, bona entessa entre Puyol i Thuram. He vist com Gudjohnsen progressa adequadament (més pressió al davant, més entessa amb els companys, un penal provocat i un golet: molt bé). He vist que Iniestinha segueix estan que se surt.

I he vist un Ronaldinho moooolt més fresc que fa un mes, i que està assumint molt bé el liderat de l'equip. Després de 12 jornades de lliga ja porta 10 gols, i és pitxitxi!!! El gol d'avui és d'aquells que passaran a la història. Jo també em sumo als crits del Camp Nou: "Roooonaldinho!, Roooonaldinho!". Espero que la seva màgia i les seves dents segueixin brillant molts anys al Camp Nou.

En definitiva, que sembla que els núvols escampen del Camp Nou. Entrem al mes de desembre líders a la lliga amb 29 punts. I demà podria augmentar respecte als perseguidors (el Madrid a València, i el Sevilla a Bilbao). Portem cinc partits seguits guanyats, i el calendari sembla propici a incrementar el nombre de victòries: a les properes jornades, Levante, Real Sociedad i Betis. Si no s'espatlla res el cinc de desembre (Werder Bremen), el Barça acabarà de meravella un inoblidable 2006.


Ombres
Per a un culé com jo la tarda no pot ser rodona, amb els resultats que ens han donat els equips de bàsquet i handbol. Fa només dos dies vaig parlar de la greu crisi que hi ha al Palau, i de lo difícils que eren les cites d'aquest cap de setmana. Sabiem que el Barça de bàsquet podia perdre a Madrid, i que el d'handbol podia perdre a la pista del Portland San Antonio. Ens temiem que podiem perdre, però no que ho fessim d'aquesta manera.

En bàsquet el Madrid ens ha guanyat de 17 (90-73), donant-nos una lliçò en tota regla. El Madrid dels catalans (entrenat per Joan Plaza, i amb Raúl López i Àlex Mumbrú a la pista) està arrassant: porta 10 victòries en 10 partits. El Barça dels "iuguslaus" (Savic, Ivanovic, Ukic, Lakovic, Kasun) està fracassant estropitossament: porta 6 derrotes en 10 partits. I a les properes jornades (Caja San Fernando i Unicaja de Málaga) les coses encara poden empitjorar.

En handbol el Portland San Antonio ens ha donat una altra lliçò: 34-22. Algú recorda el Barça d'handbol perdent per 12 gols de diferència? Té guasa que, a més, les cròniques indiquin que els millors jugadors del Portland hagin estat un català (Albert Rocas, autor de 12 gols!!!), i dos ex-blaugranes (l'ex-porter Svensson, que ho ha parat tot, i Demetrio Lozano, autor de 4 gols), que algú va pensar que no servien per jugar a Can Barça. És la quarta derrota en 12 jornades. Hem perdut (i de quina manera) contra els quatre millors equips del campionat, i l'equip (quan encara no ha acabat novembre) sembla ja descartat pel títol.

Em sembla que la situació al Palau, amb el bàsquet i l'handbol, ja no és crítica: és molt greu. I alguna cosa s'ha de fer. Perquè una cosa és perdre (és una de les tres opcions que dona l'esport), però una altra cosa és la manera com es perd. Això no s'ho mereixen els aficionats del Barça. Algú assumirà responsabilitats?

Iniestinha

Un dia Guardiola i Xavi estaven mirant un entrenament del Barça B. I miraven com es movia, com s'oferia, com la tocava al primer toc i com donava assistències un jove morenet que a penes arribava al metro 70. Guardiola li va dir a Xavi "tú em retiraràs a mí, però aquest ens retirà a mí i a tú junts".

Han passat uns anys i aquell marrec, que responia al nom d'Andrés Iniesta, ha crescut. I tant si ha crescut. Segueix fent metro 70 i calçant el mateix peu, però ha crescut tant futbolísticament que Xavi cada cop se'n recorda més de les paraules de Guardiola.

Avui ens jugavem mitja vida europea a Bulgaria. Levski-Barça, amb l'obligació de guanyar. Se la jugava Rikjaard, i el tècnic ha fet una aposta: Iniesta titular, Xavi a la banqueta. I Iniestinha ha respost. Com ha respost. Com sempre des de fa tres anys. Que dic com fa tres anys...com sempre des de fa dotze: movent-se, oferint-se, tocant-la al primer toc, i donant assistències. A més, però, Iniestinha ha afegit un detallet: un gol. Un gol que ha donat la tranquilitat i que definitivament ha matat el partit. Un gol com el que va fer diumenge passat. O com el que va fer contra el Valencia. Era l'únic que li faltava a Iniesta: marcar gols. Si a sobre de jugar com juga i ser com és marca gols...no sé on pot arribar aquest noi que, encara que sembli un veterà, només té 22 anys!!!

Ha estat un bon partit. S'havia de guanyar i s'ha guanyat. Això és lo principal. A més, avui m'ha agradat l'equip molt més que diumenge. Sabien el què es jugaven i han sortit enxufats al partit des del primer minut. Han pressionat, han robat pilotes, han jugat ràpid, al primer toc, i han jugat per les bandes, més per l'esquerra que per la dreta. S'ha de millorar però aquestes contres que al primer temps ens han fet els bulgars. Si el 9 dels Levski hagués estat John Carew també a nosaltres ens hauria fet un set. És preocupant, tenint el partit tant controlat com el semblem tenir, la facilitat amb la que els rivals es planten a l'àrea a la que lliguen quatre passis.

I ara a preparar-nos per la final. Sí, la final de la Champions, que es disputarà d'aquí a quinze dies al Camp Nou. Contra el Werder Bremen. Per què allà si que ens juguem la vida. Sí, perquè tot i la nostra victòria d'avui, som tercers de grup, i només ens val la victòria contra els alemanys per classificar-nos. Els alemanys han tingut prou amb un gol per guanyar al Chelsea de Morriño, que ha deixat a la banqueta a Shevchenko i a Robben, ha demostrat la por que li té al Barça fent el possible per eliminar-nos. Esperem que aquell dia, a més de la inspiració de Ronaldinho, del talent i les ganes d'Iniesta, de la feina de Deco i Motta...esperem que aquell dia Goljohnsen torni a tenir ben posat el periscopi.

PD: Una dada que no vull que passi desapercbuda: al minut 61, amb només 0-1 al marcador, s'ha lesionat el central Marquez. Rikjaard ha mirat a la banqueta. Hi havien Oleguer i Thuram. I a escollit a Oleguer. Com ho hem d'interpretar?

Aaaaiii, aquest home...

Txiki Begiristain s'està començant a revel·lar com autor de frases lapidàries. Avui ha declarat contundentment "No seria un fracàs no estar a vuitens". Suposo que es referia al Barça, el campió d'Europa, l'equip del qui el propi Txiki va dir fa tres mesos que podia guanyar els set títols en joc.

L'home que va donar permís per què Ronaldinho fes un acte promocional el mateix matí del dia que ens jugavem la Supercopa d'Europa.

El que va autoritzar la demencial gira pels Estats Units.

El que va portar Quaresma, Rustu, Albertini, Mario, Ezquerro, Maxi, Van Bommel... (perquè estem d'acord que a Ronaldinho, Belletti, Deco, Silvinho, Edmilson i Marquez els va portar Rossell, i que Eto'o va ser una aposta personal de Laporta, oi?)

L'home que va dir que Rustu era probablement el millor porter del món...

L'home que va veure com Cesc s'escapava de la Masía per a portar l'Arsenal a la final de la Champions...

L'home que va deixar escapar Luis García per què guanyés la Champions amb el Liverpool i es convertís en fixe a la selecció...

L'home que va regalar Reina i Riquelme al Villarreal i desprès no va saber aconseguir una rebaixa per Forlan...

L'home que va cedir Saviola al Sevilla per estrèter vincles tres dies abans que el Sevilla li vengués Sergio Ramos i Baptista al Madrid...

L'home que ens va fer creure que Henry estava lligat i va haver d'acabar fitxant Goljohnsen en comptes de Forlan, Van Nistelrooy, Klose, Villa, Torres, Morientes, Oliveira, Kanouté...

L'home que ara es planteja repescar Larson, al qui va deixar marxar l'any passat, perquè va dir que "Eto'o no es lesiona mai"...

L'home que argumenta austeritat salarial per no pujar el sou a Iniesta, Xavi, Oleguer, Valdés... però que ha fet al suplent Thuram el tercer jugador millor pagat de la plantilla, després de Ronaldinho i Etoo.

L'home que va dir que si Eto'o guanyava la Pilota d'Or potser es mereixeria una millora de contracte...

L'home que porta tres anys intentant vendre a Saviola, sense aconseguir-ho, perquè diu que "no té nivell per jugar al Barça"...

L'home que no para de viatjar a Argentina per firmar convenis mentre el Madrid s'assegura a les perles argentines Gago i Higuaín...

L'home amb el què, excepte Messi, en quatre anys no ha pujat ni un sol jugador del Barça B, l'equip que va penúltim a Segona B, i directe a tercera divisió...

L'home que diu que "yo no me huelo nada" mentre mitja Europa parla del futur de Rikjaard i Ronaldinho a Milan...

Doncs bé...aquest home, simpàtic presentador de televisió i jugador de golf abans de ser Director Esportiu d'una entitat que gestiona un pressupost anual de 300 milions d'euros...aquest home ha dit, 24 hores abans de jugar-nos la vida a Europa que "no passar a vuitens no seria un fracàs". Ho ha dit el mateix dia que El Mundo Deportivo xifrava en 20 milions d'euros les pèrdues que significaria no passar a vuitens. L'endemà que Oleguer digués que guanyar a Sofia era vital. Que Deco digués que era tota una final...

I suposo que, a pesar de tot, les paraules de Txiki s'han de respectar. Perquè, a pesar de tot, és un dels pocs homes que podrà dir que sota la seva direcció el Barça va guanyar dues i una Champions.

Sí, les va guanyar però...aaaaiii, aquest home...

Mirem cap a una altra banda...

Fins ara a aquest blog només he parlat del Barça de futbol. Però com vaig dir aqui mateix, no només del futbol viu el Barça. Així que, mirem cap a una altra banda.

Al Palau, per exemple.

Bàsquet:
El Winterhur Barça, diumenge passat, em va tornar a impressionar. Perdre contra un recent ascendit com el Bruesa de Sant Sebastià al mateix Palau, després d'haver anat guanyant per fins a 17 punts...és per deixar bocabadat. Després de nou jornades de lliga, l'equip de Savic i Ivanovic està batent tots els seus registres. Ha guanyat quatre partits i n'ha perdut cinc. Ha perdut contra l'Etosa Alicante, contra el Gran Canaria, contra l'Estudiantes, contra el Tau, i contra el Bruesa.

Estem desens a la classificació, ben lluny del Real Madrid que porta un contundent 9-0, i per darrera d'Akasvayu i Joventut. Tot i ser l'equip amb major pressupost de l'ACB, i haver invertit molts milions en reforços, per primer cop a la historia hi ha serioses possibilitats de quedar-nos fora de jugar la Copa del Rei. Però lo pitjor és que...¿sabeu on juguem la propera jornada? Dissabte, a les 19 hores: Real Madrid-Barça. I la següent? Caja San Fernando. I la següent? Unicaja...millor no seguim. Mirem cap a una altra banda.

Handbol:
S'han disputat 11 jornades de la lliga ASOBAL. Encara no hem jugat contra el Portland ni el Ciudad Real, els dos teòrics rivals per la lliga, i ja s'han perdut tres partits. Hem perdut contra l'Ademar allà (31-27), Valladolid allà (34-32) i contra el Granollers allà (27-26). El Barça és quart amb 16 punts, els mateixos que el Valladolid, que és cinqué. Tots dos estan a cinc punts del primer, el Portland, a quatre del Ciudad Real, i a dos de l'Ademar, tercer. Ahir el Barça va guanyar al CAI Aragón, per dos gols de diferència. Però no va esvair la sensació de crisi a un equip que durant molts anys ens va mal acostumar, i que està fent els pitjors registres dels darrers anys. Però lo pitjor és que...¿sabeu on juguem la propera jornada? A la pista del líder, el Portland San Antonio.

Millor no seguim... Com la directiva, mirem cap a una altra banda.

PD: Menys mal que l'equip de hockey no patina. Vull dir que sí, que sí patina...vaja que va bé, que va guanyar al Liceo i és lider!!!

¿A qué huelen las nubes?

"Me huelo que el año que viene Rikjaaard no estará en Barcelona". Ho va dir ahir Juande Ramos, entrenador del Sevilla, al programa El Rondo. Resulta que l'entrenador del Sevilla fa anys va entrenar al Barça B (el va baixar a Segona B), i es veu que encara manté contactes i amics a Can Barça.

Però en contra dels rumors que fa temps corren per Can Barça, i que són els que li deuen haver arribat a Juande, el Director Tècnic del FC Barcelona, Txiki Begiristain, ha declarat aquesta tarda que "yo no me huelo nada". Ens ho temiem.

Tots sabem que Rikjaard marxarà algun dia de Can Barça, perquè no pot ser etern.

Tots sabem que que Rikjaard va dir un dia que preferiria marxar quan les coses anessin bé abans que el fessin fora quan anessin malament.

Tots sabem que Rikjaard és el somni de Berlusconi.

Tots sabem que Rikjaard estima molt el Milan, i que algun dia li agradaria entrenar l'equip lombard.

Tots sabem que el Milan està fatal, i que es planteja canviar d'entrenador. Però que no acaba de cesar Ancelotti i de fitxar Lippi. Diuen a Italia que potser aguanta així fins al final de temporada, per fer aleshores els canvis ben fets.

Tots sabem que els periodistes li han preguntat diverses vegades a Rikjaard si continuarà al Barça, i l'holandés ha respost amb evasives. Amb lo fàcil que és ser contundent i taxatiu per acabar amb els rumors. Però Rikjaard no ho ha fet.

Tots sabem que el somni de Berlusconi és Ronaldinho.

Tots sabem que el Milan va fitxar Oliveira perquè el seu representant és Roberto de Assis, el germà de Ronaldinho.

Tots sabem que el germà de Ronaldinho està cada dos per tres a Milan... per parlar d'Oliverira, és clar.

Tots sabem que Cruyff, Patsy, i una part de la junta del Barça estaria encantada de cobrar 80 o 90 milions d'euros per Ronaldinho.

Tots sabem que a Ronaldinho li costaria molt decidir deixar el Barça per anar a jugar amb un entrenador tipus Lippi. Ell se sent molt a gust amb el joc tàctic de Rikjaard, amb la comprensió de Rikjaard, amb el caràcter de Rikjaard, amb Rikjaard.

Ho sap tota Itàlia, ho sap Juande, ho saps tú i ho sé jo.

Però Txiki no se huele nada. ¿A qué huelen las nubes, Txiki?

Goljohnsen

He trigat a reaccionar però...ja m'he despertat. Després d'un 1 a 4 quedaria molt malament si digues que el joc del Barça em va adormir. Així que suposo que deuria ser l'adormidor ritme de narració que tenen els locutors de Digital Plus, Miquel Soler inclòs. Amb narradors així no m'extranya que Andrés Montes s'estigui fent el tio més famòs d'Espanya.

Però vaja...el partit tampoc és que fos per a llençar cohets. Sí, ja sé...1 a 4...i tornem a ser líders. Però no em direu que el Barça va fer una exhibició. Semblava un Ciutat de Palma més que un partit de lliga. Ronaldinho va tornar a estar discretet, i el millor va tornar a ser Andrés Iniesta. Un noi que va tornar fer un partidàs i que, probablement, tornarà a la banqueta la propera jornada.

Les portades d'avui, però se les ha endut Guddjohnsen. Perdò: Goljohnsen. Va fer dos golets i ara tots els periodistes (o la majoria) s'han posat d'acord a dir que ja tenim golejador, que no cal fitxar, etcètera. Com sempre a Can Barça, passem d'un extrem a l'altra.

La setmana passada tots espantats perquè no tenim davanters. Fa dos gols Goljohnsen i un Ezquerro...i ja només falta que algú li digui a l'Eto'o que no cal que forci tant la recuperació.

I la veritat: ni tant preocupant era la cosa fa dos dies ni tant prometedora és ara. Sí Goljohnsen ha fet dos gols, i Ezquerro un. Però segueixo pensant que ni l'un ni l'altre són jugadors per al Barça. I compte! Tant de bó em deixin fatal i facin tres gols cada jornada. Molt em temo que no em deixaran tant malament.

Ja ho vaig dir fa uns dies. Goljohnsen és un bon jugador per a un bon equip. Però, per a mí, no pot ser el punta d'un equip campió. Així ho va entendre Mourinho, per exemple. I entre d'altres coses no pot ser el punta d'un equip campió... perquè no és punta. Encara que ahir fes dos gols.

I també vaig advertir una cosa: no l'anomenem Goljohnsen, que el que avui és un el·logi, demà pot ser la mofa més cruel.

Saviola

Publica aquesta tarda la web del diari Sport "¡Saviola será baja entre un mes y un mes y medio! ". És curiós la de voltes que dona la vida. Aquest mateix diari que fa unes setmanes titulava en portada, i amb lletres de gran tamany, "Se queda por la pasta", ara es lamenta per la baixa de Saviola, que no podrà tornar-se a vestir de blaugrana fins a finals d'any.

I és que no m'estranya que ara la molts tremolin per la baixa de Saviola. Perquè aquest jugador que segons Txiki Begiristain "no té nivell per a jugar al Barça" (ho va dir el passat estiu) i a qui fa tres anys que el directir tècnic li busca desesperadament equip, resulta que ara és un jugador clau. Com ahir, que ho va ser.

Perquè Saviola ahir va saltar al camp al minut 67, amb empat a un al marcador. I en els només 23 minuts que va estar al camp va fer el següent: 1) va fer la jugada que va provocar l'expulsió de Milito i que va tornar a equilibrar les forces al camp, 2) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho fes el 2 a 1, i 3) va provocar la falta al límit de l'àrea que va permetre que Ronaldinho llencés al travesser aquella pilota que 4) ell mateix es va encarregar de rematar i convertir en el 3 a 1. Abans, fins i tot havia tingut temps de 5) rematar al travesser una pilota. Tot això en 23 minuts. I això només són els fets i dades objectius. Després podem parlar de les impressions subjectives. Crec que Saviola va ser capaç de revolucionar el partit, contribuir a que s'encengués el Camp Nou, dotar de rapidessa i verticalitat a l'atac blaugrana, i portar de corcoll a la defensa del Saragossa. Tot això en 23 minuts. Deu n'hi dó no? Déu n'hi dó per algú que no té nivell per a jugar al Barça!

Després d'això, he sentit que el tècnic Frank Rikjaard ha dit avui que "Saviola és una persona que cau molt bé al Camp Nou". Aquest ha estat el millor elogi que ha rebut Saviola. Que "cau molt bé al Camp Nou". Com venen fent tots els dirigents de Can Barça des de fa mesos, des del president a l'entrenador passant per Director Esportiu, el millor que s'ha dit de Saviola, la seva virtut més destacada és que "cau molt bé al Camp Nou".

Ni Laporta ni Txiki ni Rikjaard volen recordar els 17 gols que, jugant de segon punta, Saviola va marcar a la Lliga 2001-2002. Ni els 13 que va fer a la Lliga 2002-2003. Ni els 14 que va marcar a la lliga 2004-2005, a la primera temporada de tots tres al Camp Nou. Tots tres van condemnar Saviola pel gran pecat del seu representant de, senzillament, voler respectar un contracte firmat. Cap dels tres vol que es recordi la quantitat de milions que s'han gastat les darreres dues temporades en substituts de Saviola, tot i ja tenir al pibito al planter: Larsson, Maxi López (6 milions d'euros de fitxatge), Ezquerro i Guddjohnsen (15 milions d'euros). Cap dels tres vol que es demostri, amb dades a la mà, que Saviola ha marcat amb el Barça més gols que tots els seus substituts.

Maxi López no va fer cap gol a la lliga, ni a la temporada 2004-2005 ni a la 2005-2006.

Larson va fer tres gols a la lliga 2004-2005 (la de la seva lesió) i 10 a la 2005-2006.

Ezquerro va fer dos gols a la temporada 2005-2006. La millor xifra golejadora de tota la seva carrera van ser 11 gols en 32 partits disputats amb l'Athletic de Bilbao la temporada 2004-2005.

Guddjohnsen, de moment, porta dos gols en set partits de lliga aquesta temporada, després d'haver jugat 373 minuts en el que va de lliga. Vaja, la mateixa quantitat de gols que Saviola, que ha jugat 174 minuts.

Són dades que no he vist publicades a cap diari esportiu. Les he hagut de recopil·lar directament de la web de la Liga de Futbol Professional. I és que difícilment veurem a l'Sport o al Mundo Deportivo unes estadístiques tant demolidores que no deixen massa ben parats ni a Rikjaard, ni a Txiki ni a Laporta. És molt difícil reconèixer errades pròpies. El màxim que els hem sentit dir és que "Saviola és molt estimat per l'afició".

No m'extranya. L'afició no és tonta. I sap que Saviola sí serveix per a jugar a aquest Barça, encara que sigui com a segona punta. Per sortir als segons temps. Per veure'l 23 minuts.

Ara Saviola s'ha lesionat, i ho lamenten. Clar. Amb la baixa d'Eto'o ja es parla de la possibilitat d'haver de fitxar al mercat d'hivern. I tremolen. Perquè després de les anteriors experiències, només faltaria que el nouvingut, el que considerin que sí mereix jugar al Barça, torni a presentar uns números pitjors que els del pibito. Perquè, aleshores, ¿com podrien justificar Laporta, Txiki i Rikjaard la marxa del pibito el proper estiu?

El 10

El 10 ha tornat. I ho ha fet al partit 10. 10 partits de lliga, 7 guanyats, 2 empatats i 1 perdut: 23 punts...i de nou líders. Avui el Barça ha recuperat el liderat que, com vaig dir, vam començar a recuperar la setmana passada, quan vaig anunciar que havia vist signes positius. I efectivament, s'han confirmat.

3 a 1 al Camp Nou davant un Saragossa que arribava quart a la lliga i que, juntament amb el Sevilla, és un dels equips que millor futbol estan jugant aquesta temporada. Un Saragossa que ha estat el gran madecap de Rikjaard les darreres temporades, i que es presentava al Camp Nou amb un equipàs plé de grans jugadors (mitja selecció argentina: Gabi Milito, Aimar, D'Alessandro, Diego Milito...) i un entrenador, Víctor Fernandez, amb bon gust futbolístic.

El partit prometia, i no ha defraudat. 3 a 1, amb dos gols de Ronaldinho i un de Saviola.

Confirmant els signes positius vistos la setmana passada, he vist un Barça concentrat, tensionat, seriòs i, avui, a més, fluid en atac al primer temps. Encara queden alguns detallets. Com el monumental despiste de Márquez i Valdés que han permés que Milito adelantés al Saragossa al minut 15, el primer cop que els maños trepitjaven l'àrea blaugrana. A part d'això, el Barça m'ha agradat, tenint en compte d'on venim, l'estat de forma dels jugadors, i l'equip que teniem davant.

I sobretot, per fí, al partit 10, m'ha agradat el 10. I com m'ha agradat! Ronaldinho ha estat immens. A pesar del ja habitual ferri marcatge dels rivals, no s'ha amagat. Ha donat la cara. I especialment després de la lesió de Messi (compte! dos mesos de baixa) s'ha posat l'equip a l'esquena. Ha estat omnipresent. També ha perdut algunes pilotes, i en alguna ocasió ha pecat d'aguantar massa la pilota, un vici del què ha abusat en aquest inici de temporada i que sortosament va a menys. Però sobretot, m'ha agradat la seva sensació de presència constant. Si a això afegim que ha fet dos gols, un d'ells un golàs, ja és l'hòstia. Avui ha decidit Ronaldinho. Avui l'equip el necessitava, i avui sí que ha aparegut. Al Ronaldinho d'avui el vull sempre al Barça, i no el vendria ni per l'import de la seva clausula. Al d'avui he dit. Perquè el d'avui, el del partit 10, sí que ha estat un jugador 10. El 10.

Signes positius

Probablement, la notícia d'avui serà que el Barça haurà perdut el liderat. A mans del Sevilla, o fins i tot, del Madrid. Però independentment del què passi avui, el cap de setmana m'haurà deixat alguns signes positius que s'han de valorar.

1. Ahir no es va guanyar a Corunya. Empat a un. Però l'equip em va transmetre sensacions positives. Vaig veure un equip concentrat, tensionat, i anímicament fort, capaç de treure un punt a un estadi difícil, Riazor, d'on fins ara el Depor no havia deixat escapar un sol punt. Al partit es van seguir veient algunes de les mancances que ve mostrant l'equip des de fa setmanes. Però em quedo amb la bona actitut mostrada per l'equip, capaç de superar el cop anímic que va suposar l'empat a casa contra el Chelsea, i la mala notícia de la mort del pare del capità Puyol. No vam guanyar. No vam fer el millor partit tècnica ni tàcticament parlant. Però per primer cop aquest any vaig veure l'actitut que ens va dur a triomfar els dos darrers anys: concentració, tensió als jugadors, i pressió al mig camp.
2. Veig que Rikjaard s'ha posat les piles, i que se les està posant als jugadors. Dimarts, al final del partit, el vam veure emprenyat com mai. Dijous va castigar els jugadors a fer unes voltes més al camp, per falta d'actitut a l'entrenament. Va ser una anècdota de pati de col·legi, però amb la que li va dir a tothom que s'han acabat les tonteries.
3. Rikjaard va acabar amb els invents a l'alineació. Va posar tothom al seu lloc, inclòs Edmilson com a pivot defensiu.
4. Veig com a signes positius l'increment de rendiment de jugadors com Deco i Edmilson. El caràcter, actitut i rendiment d'aquests dos jugadors va ser clau l'any passat. I els dos darrers partits (independentment del resultat de l'equip) he vist aquests dos molt posats. Molt concentrats. Treballant de valent, enxufats al partit, i transmetent tensió a la resta de companys. Un gran signe positiu.
5. Per primer cop en molt de temps, l'equip no va viatjar a Barcelona de matinada quan va acabar el partit. Per decisió del cos tècnic l'equip ha passat la nit a Corunya. Així, quan va acabar el partit van poder anar a descansar tranquilament a l'hotel, i aquest matí han viatjat a Barcelona ja recuperats de l'esforç. Em sembla un altre signe positiu, que indica que el cos tècnic s'adona perfectament del cansament que arrosseguen els jugadors, i canvien rutines establertes per mirar de millorar les coses. A més, passar la nit a Corunya té altres avantatges a banda de la pura recuperació física. Manté l'equip unit després del partit, el que permet que jugadors i tècnics parlin del partit i superin junts les emocions viscudes, sin positives o negatives. Això és impossible de fer quan, després d'un partit, els jugadors marxen cadascú a casa seva i (després de l'habitual dia de festa) no es tornen a trobar fins al cap de dos dies. Algú també dirà que passar la nit a l'hotel evita que alguns jugadors se'n vagin a prendre una copa quan arriben a Barcelona a les dues de la matinada, com més d'un periodista insinua que passa, però cap explica obertament.

En definitiva. Probablement avui no serem líders. Però no crec que perdessim el liderat ahir. El vam perdre a jornades anteriors. I ahir, contràriament al que es pugui pensar, el vam començar a recuperar.

Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.

Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.

Tres noms propis

El Barça-Chelsea ens ha deixat moltes imatges. Un dia després vull aturar-me uns minuts en tres persones. Tres noms propis.

Víctor Valdés
Canten a la grada jove del Camp Nou "Víctor Valdés és d'Hospitalet". I ho canten com un elogi, evidentement. Amb l'orgull de qui recorda que aquest és de casa. I potser precissament per això, per què és de casa, no el valorem adequadament. Ahir, contra el Chelsea, Valdés va tornar a ser el millor del Barça. Un cop més. No un dels destacats: el millor. Va intervenir poc, però decisivament. Va salvar fins a quatre ocasions claríssimes de gol. I, segurament, la imatge que més es repetirà a la tele és el gol que li va fer Lampard. I em va sembla injust. Amb un gol com el què va fer Lampard l'únic que pot fer un porter és aplaudir. Víctor va tapar molt bé a l'anglès. L'anglès només la podia fotre per un petit raconet, i fent una acció tècnicament perfecta. I ho va fer. Doncs aplaudim. Però no critiquem Valdés per aquell gol, perquè Víctor en no té la culpa. Al contrari, va fer un partit molt bó. Com el que va fer a París, per exemple, on va ser un dels jugadors clau gràcies als què vam guanyar la Champions. Tenim porter per molts anys. Un noi de l'Hospitalet és ja un dels millor porters d'Europa. Encara que Aragonés no s'enteri.

Guddjohnsen
Ahir va fer el seu primer gol al Camp Nou. Felicitats. Joaquim María Puyal va tenir prou amb un sol gol per a batejar-lo com a "Goljonhsen" i dir que amb ell tenim "un gran golejador". Em sembla exageradíssim. Però no seré jo qui qüestioni l'ecuanimitat de'n Puyal. Em remeto al que va declarar el propi Eto'o, ahir, en una entrevista a La Gazzetta dello Sport. Diu Eto'o: "Gudjohnsen necesita readaptarse al papel de delantero centro: en el Chelsea siempre partía desde atrás. ¿Ha visto la ocasión fallada en el Bernabéu? Si hubiese marcado ese gol, el Barça habría ganado 2-4. Pero si vuelve a ver la jugada en televisión se dará cuenta que 'Gud' mira a Messi en vez de a la portería como debe hacer siempre un delantero centro. Al hacer eso llega demasiado cerca del primer palo y se reduce el ángulo de tiro. El verdadero hombre de área mira siempre la portería y con el rabillo del ojo el desarrollo de la jugada. Este es el primer secreto. El segundo es chutar al vuelo: los porteros lo temen porque si controlas el balón les ayudas a adivinar dónde irá el disparo".

En definitiva, que Eto'o també pensa el que molts barcelonistes pensem de fa temps: que Gudjohnsen no és un golejador. I per tant, no és el golejador que el Barça necessita. Ja sé que tota comparació amb Eto'o és odiosa. Però no cal comparar-lo amb Eto'o. Podem comparar-lo amb Larsson, per exemple. O amb qualsevol dels altres davanters que el passat estiu van sonar per a cobrir la baixa del suec: Forlán, Oliveira o Klose. Però Txiki i Rikjaard (diuen que més Rikjaard) van escollir Guddjohnsen. I crec que es van equivocar. En la meva opinió, qualsevol de les alternatives esmentades eren millors, i no massa més cares. Guddjohnsen pot ser un bon mitja punta d'un bon equip (com ho va ser Littmanen, per exemple), però no el davanter centre d'un equip campió. Precissament per això el Chelsea ens el va vendre gustosament a canvi de 15 milions d'euros. Peter Kenyon i Mourinho no van tèmer que amb el traspàs reforçaven un equip rival. I crec que, després del partit d'ahir, tot i el gol, deuen seguir contents que els donguessim 15 milions d'euros amb els que fitxar Schevchenko i Kaluo, i pagar la fitxa a Drogba.

Perquè els grans equips tenen més d'un golejador. No em refereixo a segones puntes com Saviola: em refereixo a golejadors nats, com era Larsson. El Chelsea en té els tres esmentats. El Milan té a Oliveira, Gilardino i Inzaghi. El Madrid, a Ronaldo i Van Nistelrooy. El Sevilla, a Kanouté i Luis Fabiano. El Valencia a Villa i Morientes...Un equip com el Barça no pot tenir només un autèntic golejador com Eto'o. Perquè després passa el que passa. Que el trobem massa a faltar.

I el pitjor que podem fer amb Guddjohnsen és dir-li "Goljohnsen". Perquè comencem dient-li amb carinyo, però acabarem dient-li amb conya, i reclamant que se'n vagi a fer publicitat de la Renault Kangoo.

Mourinho
És la imatge de la mala educació. La xulería. La soberbia. I en definitiva, de la ignorància. Ahir, un cop més, en va tornar a donar mostres. Durant el partit va voler intimidar l'àrbitre i va celebrar el gol de l'empat del Chelsea com si hagués guanyat la Copa d'Europa. Després, a la roda de premsa, va fer una nova demostració de falta de respecte. Només va atendre en anglès als periodistes anglesos (per cert, vaig entendre perfectament les seves respostes, de manera que el seu anglès deu ser bastant fluixet). No va atendre ni una sola pregunta dels periodistes catalans. De fet, es va aixecar i marxar de la sala de premsa quan la traductora encara no havia acabat ni de traduir les seves paraules. En fí. Estava sobradet. Havia empatat al Camp Nou. I això entenc que és una gran alegria per un entrenador visitant. Una gran alegria, sobretot, quan no saps el què és celebrar una victòria...

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?

Papiroflexia

Sempre he sentit una certa fascinació per la papirflexia. I una sana enveja per aquells que, a partir d'un simple trosset de paper, tenen l'habilitat de fabricar un avió capaç de volar. Per això, la nit d'ahir al Camp Nou va ser per a mí de lo més distreta.

Els aficionats del Barça tenim una gran habilitat per a construir avions. És una d'aquelles coses que només sabem els habituals del Camp Nou, perquè a penes es poden apreciar per televisió.

I és que la papiroflexia ha viscut grans époques al Camp Nou. Recordo aquelles nits a l'Estadi, amb Gaspart a la llotja ... quines grans vetllades de papiroflexia!

Ara els aficionats estem desentrenats. El bon joc de l'equip les darreres temporades ens ha fet estar tant pendents del terreny de joc, que amb Rikjaard, Ronaldinho i companyia a penes hem tingut temps de practicar.

Aquesta temporada, però, hem tingut algunes estones per tornar a probar les nostres habilitats. Ahir, tot i que l'estadi només va enregistrar mitja entrada, en vaig arribar a comptar (sí, els vaig intentar comptar un a un) més de vint avions de paper sobre la gespa. Tenint en compte que vaig procedir a l'escrutini al segon temps, i que al descans uns voluntariosos empleats van procedir a netejar la gespa, em sembla una quantitat notable, que diu molt de l'habilitat i destressa de l'aficionat culé. Perquè no és gens fàcil que un avió arribi a la gespa, eh.

Ahir, per exemple, un dels avions més admirats va ser un que, dissortadament, no va trobar el camí de la gespa. Es va enlairar molt a prop meu, de manera que vaig poder contemplar el seu vol que, durant gairebé un minut (un minut és moltíssim per un avió!), va planejar des de la tercera graderia del gol sud fins a la primera graderia del gol nord, en una impressionant trajectòria per tota la grada lateral. No va trobar el premi de la gespa, però l'elegància del seu vol va fer que el seu autor fos recompensat amb alguns aplaudiments, i unes quantes mirades d'admiració.

Però no tots els projectes aeronàutics tenen la mateixa sort. I com a mostra, el menda.

Amb la meva companya, la Patidora, vam decidir fabricar el nostre propi artil·lugi. Hi vam posar una gran il·lusió en la fabricació. Vam escollir el paper de major qualitat d'entre els molts que teniem a mà. Vam doblegar-lo com Déu mana. Li vam fer unes ales que li donaven un impressionant aspecte aerodinàmic. La Patidora va bufar-li la punta (per què tothom bufa la punta als avions?), i jo vaig procedir a enlaira-lo, intentant-lo dotar de la força i la direcció adequada. Però un cop més, el meu enginy va fracassar estrepitossament. Després d'un breu i prometedor enlairament, va fer un brusc i estrany gir de 180 graus, i es va estavellar just a la cara d'un guiri que tenia just dues cadires davant meu. Per un moment vaig pensar que el bon home s'emprenyaria (es podia haver menjat l'avio!). Però, per sort, l'amable turista (que podria ser paisà de Guddjohnsen a jutjar pel seu aspecte), estava tant bocabadat de ser al Camp Nou, que ni es va adonar de l'impacte que acabava de rebre. En contra del què havia pensat, no només no li havia donat la direcció adequada sinó que, per sort, tampoc la força suficient. No em vaig atrevir a mirar al meu voltant. Vaig imaginar les cares que feien els meus con-espectadors.

Per sort, va aparèixer Xavi per distreure el personal, marcant el tercer gol del Barça al Recre. I el va fer de cap! Igual que, minuts abans, havia marcat Ronaldinho. De cap. Insòlit. Dos gols aeris. Per mí que ahir el partit el vam guanyar els aficionats: cada cop que la pilota s'enlairava, els defenses del Recre es distreien amb els avions. I Ronaldinho i Xavi, que ja deueun estar una mica acostumats, van aparèixer per rematar de cap!

Del partit, ja que en parlem...doncs poca cosa a dir. Avui he vist el resum de dos minuts a la tele, i he al·lucinat. Tant bó va ser el partit? No. El que passa és que a la tele et fan un resum de dos minuts, i sembla que el Barça fes un partidàs. Però no. Igual que els últims partits: només va canviar el rival.

Quan marxavem, vam enfilar Arístides Maillol amb la satisfacció de ser líders en solitari. La Patidora, però, em va advertir: "com dimarts juguem igual que avui, el Chelsea se'ns menja amb patates". "No dona, no. Contra el Chelsea, els jugadors jugaran amb molta més tensió que avui, i serem els de l'any passat", vaig respondre. Però dins meu, alguna cosa em deia que, efectivament, per primer cop en molt molt temps, em feia una por l'arribada al Camp Nou d'un equip visitant.

Espero que, dimarts, siguin els jugadors el que facin l'avió sobre la gespa. I que no sigui de paper.