Ahir, diumenge 7 de gener de 2007, els reis li van portar a Henrik Larsson el regal que tota la vida havia anhelat: jugar a la premier League Anglessa. El jugador suec del Helsinborg va debutar al Manchester United, club al què ha estat cedit, en principi, per nomès tres mesos.
Larsson va arribar a Manchester a principis de gener. I, tot i els seus 35 anys, va tenir prou amb nomès set dies d'aclimatació, uns pocs entrenament i 55 minuts de partit per mostrar el seu olfacte golejador: gol a l'Aston Villa en la segona rematada a porta.
El gol de Larsson no ha passat inadvertit ni a Anglaterra, ni a Escòcia, ni a Suècia...ni a Barcelona. A Anglaterra (excepte els aficionats de l'Aston Villa), Escòcia i Suècia tothom celebra l'éxit d'un jugador que ha deixat bon record per allà on ha passat. A Barcelona, en canvi, hi ha divisió d'opinions.
Tot i que Larsson va necessitar molt pocs temps per guanyar-se l'estima i admiració de l'afició culé gràcies al seu treball, esforç, honradessa, talent i capacitat golejadora...ara no tothom pensa el mateix d'ell que fa un mes: part de l'afició culé pensa que Larsson va trair al Barça. Una idea equivocada que, en canvi, ni el FC Barcelona ni els seus mitjans afins fan res per desmentir. Què ha passat perquè, per part de l'afició culé, Larsson hagi passat del cel a l'infern?
Ara fa dos anys, Larsson ja va pensar en la retirada. Tot i els rècords golejadors que cada any batia amb el Celtic, mai li va arribar una bona oferta per jugar a la Premier League anglessa, el somni de la seva vida, ni per jugar a un gran club europeu. Així que, amb 32 anys, va pensar que havia arribat el moment de tornar a la seva Suècia natal perquè els seus fills sapiguessin coneguessin realment casa seva. Així, molts mesos abans d'acabar contracte, va anunciar al Celtic que no renovaria. Havia arribat l'hora de tornar a casa.
Un cop havia anunciat al Celtic la no renovació, un gran club es va assebentar que quedava lliure. Era el Barça, que va moure bé els fils per convèncer la família Larsson per venir a viure un o dos anys a Barcelona. S'explica que a Henrik va ser fàcil convèncen'l: per fí podria lluir la samarreta d'un dels grans europeus i posar una guinda d'or a la seva carrera. També s'explica que a la seva dona la va convèncer l'atractiu de viure a una ciutat mediterrània i assoleiada com la nostra, i viure al costat d'una família íntima amiga amb qui havien compartit penes i glòries a Glasgow: els Van Bronkhost.
Desprès de dos magnífics anys a la ciutat comptal (tot i la greu lesió patida al 2005), ara fa un any Larsson es trobava en una situació similar a la de dos anys abans. Havia viscut, en paraules seves, "un any i mig de somni" al Barça, a pesar de la greu lesió patida. Amb 34 anys fets afrontava els seus cinc darrers mesos de contracte amb el Barça. Cinc mesos que, pensava, serien els seus últims mesos com a futbolista professional.
El Barça no donava signes de voler-lo renovar. Al contrari. A Barcelona només es parlava d'un nom, Thierry Henry, a qui tothom donava per fitxat. Ell se seguia veient amb forces per seguir jugant a futbol però, si aleshores ja jugava poc (Eto'o jugava absolutament tots els minuts de tots els partits del món), quantes oportunitats tindria amb l'arribada d'Henry? I, si el Barça no el renovava, quin bon equip europeu podia fitxar un home de 35 anys que portava dos anys xupant banqueta? Semblava que, ara sí, la seva carrera professional s'acabava. Se sentia amb forces per seguir, però el Barça no semblava gens interessat, i ell ja no tenia arguments per convèncer la família. Segur que hauria pogut guanyar milers d'euros jugant a l'Aràbia Saudí, al Japó o a Mèxic, com tantes altres velles glòries, venerat Guardiola inclòs. O fitxar per un equip de segona fila espanyol o francès, però...¿tornar a canviar de ciutat, de pis, l'escola dels nens, seguir vivint a l'estranger...per jugar a un equip de segona fila? No. Millor jugar a un equip de sisena fila, però de casa. Per això va fitxar pel Helsinborg, l'equip de casa seva.
Així que, un cop va constatar que el Barça només pensava en fitxar Henry, i no donava cap signe de voler-lo renovar, va anunciar el seu fitxatge pel Helsinborg. Ell, que sempre anava de cara, va fer públiques les seves intencions cinc mesos abans d'acabar contracte, una cosa poc habitual al món del futbol. Lo "normal" hauria sigut seguir especulant i marejant la perdiu, o signar un contracte d'amagat amb un altre club mentre s'intenta quedar bé dient que vols continuar... Ell va jugar net i directe, com ho fa a l'àrea.
Algú va parlar que era una ofensa al Barça que es fes una foto amb la samarreta del Helsinborg. De veritat algú es va sentir ofès que es fotografies amb la foto d'un equip del nivell de la Gramanet? Tot i així, Larsson es va disculpar publicament.
El seu comportament va ser digne d'el·logi fins al final. Lluny de reservar-se com hem vist fer a jugadors que ja havien fitxat per altres equips, Larsson sempre va anar a totes, arriscant i ficant la cama, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un tio com ell. A la final de París va ser peça clau. Va donar la passada dels dos gols: tant a Eto'o com a Belleti. Què més es podia demanar?
Però vet aquí que...arriba juny i, "donde dije digo digo Diego". No em refereixo a Larsson, l'únic que va complir la seva paraula. Henry va anunciar que no venia, i el Barça es va trobar en pilotes, sense Larsson i Henry. Aleshores el Barça es va negar a re-fitxar-lo: hauria d'haver pagat fitxatge per un jugador de 34 anys...Què hauria dit l'opinió pública? Es va preferir fitxar un jugador més jove i, pressumptament, de perfil similar (Guddjohnsen) i deixar que corrés la llegenda que Larsson havia trait el Barça.
I Larsson va debutar amb el Helsinborg.
Al passat desembre, davant la plaga de lesions d'Eto'o, Saviola, etc...els mitjans de comunicació van parlar de la possibilitat que el Barça repesquès Larsson. Larsson va fer unes declaracions a un diari suec en què no podia dir més clar la il·lusió que li faria tornar al Barça, sempre i quant els dos clubs es posessin d'acord. Però el Barça no va fer res: tot havien sigut especulacions dels mitjans sense fonament real. Larsson va estar esperant, però ningú del Barça va contactar amb ell. Fins i tot va demanar a Gio Van Bronkhost que investigués si realment era cert que el Barça es plantejava repescar-lo. Gio va investigar i li va dir a Larsson la realitat: que no.
Aquell episodi, però, va servir perquè tota Europa s'adonés que Larsson estava disposat a tornar a jugar a un gran, i que deia estar en forma. I així, de cop, per sorpresa de tothom, va aparèixer un altre gran amb problemes de lesions: el Manchester United de Sir Alex Fergusson. La possibilitat de jugar a la Premier, a un gran, i amb un senyor entrenador. Qui hauria deixat escapar aquella oportunitat?
Larsson va acceptar l'oferta del United però, abans, hauria acceptat venir al Barça si realment li hagués arribat l'oferta que mai va existir. El Barça, per segona vegada, va passar de Larsson.
Ara hi ha qui diu que Larsson és pesseter. No puc estar més en desacord. És el mateix home de paraula i honor que vam conèixer. Què esperavem? Que amb 35 anys s'esperès fins al 29 de juny per veure si el Barça es decidia? Si està al Manchester i no al Barça no és culpa seva: és exclusivament culpa del Barça, que va fer una nefasta previsió i lectura de la situació, i va dir blat (Henry) abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Així que "good lucky", Henrik. Perquè encara que alguns mitjans ara t'intentin vendre com un interessat, jo sé que tú sempre vas posar com a prioritat al Barça. I fart d'esperar, al final vas fer el què et va interessar. Perquè s'ha de ser honrat, però no tonto.
I per descomptat, si ens veiem a Europa, desitjo que el Barça elimini al Manchester United. Segur que Larsson, si té oportunitat de marcar, ho farà. Com ho va fer quan es va enfrontar al Celtic jugant amb el Barça. I jo m'alegraria que ho fes, encara que els gols només servissin per reivindicar l'honor d'un home el nom del qual mai s'hauria d'haver posat en entredit. I si el Barça cau eliminat per un gol de Larsson, no li demanem responsabilitats a Larsson: demanem-li a uns altres.
Firma convidada: Pat Andrews.
Las tardes más aciagas en las que mis dotes de conquista no habían funcionado en el campo del Español aún tenia el recurso de acceder, es decir intentar colarme, por una especie de riera no asfaltada que lindaba entre el campo y "Piscinas y Deportes" donde si no había "grises" a caballo era posible acceder al campo no sin pasar algunas complicaciones y pueblas atléticas: saltos de vallas, de altura y 32 metros lisos.
Me acuerdo de los marcajes de Benitez a Gento hasta que unos mejillones le hicierón cruzar una calle e instalarse definitivamente en el recinto contiguo al Nou Camp.Recuerdo a jugadores de distintas épocas que marcarón definitivamente mis sentimientos con la pasión por el fútbol: Eulogio Martinez, Evaristo de Maceda al que llegue a conocer personalmente e ir a su casa a jugar con sus hijos, recuerdo a Zoltan Czibor (foto), la cabra loca, centrando y a cabeza de oro, Sandor Kocsis, rematando.
