El problema del migcentre

"La figura del migcentre es una peça bàsica en el joc d'aquest Barcelona". Quantes vegades hem sentit aquesta frase en els darrers quatre anys? L'hem sentida (de manera literal o amb formes semblants) de boca d'aficionats, periodistes, opinadors, tècnics, jugadors... i fins i tot de Johan Cruyff. No seré jo qui desmenteixi tothom. Entre d'altres coses, perquè hi estic d'acord.

El migcentre (o migcentre defensiu, com també se l'anomena) és la figura que enllaça la defensa amb el migcamp, la peça que fixa i dona consistència a un centre del camp habitualment poblat per jugadors tècnics com Xavi, Iniesta, Deco o Ronaldinho, habitualment més preocupats de crear que de robar pilotes o fer les sempre necessàries faltes tàctiques que evitin el contracop rival. A un equip que practica el futbol que fa el Barça és, per tant, important comptar amb un migcentre alt, fort i corpulent capaç de desdoblar-se físicament per cobrir les alegries ofensives dels seus companys de línia.

Però a un equip com el Barça no és suficient que el migcentre sigui simplement un "stopper", sense més. A més de totes les virtuts físiques i defensives esmentades, al Barça, el migcentre, ha de ser, també, un jugador capaç de donar sortida a la pilota, de distribuir-la amb criteri, de jugar al primer toc, de tenir capacitat per fer una passada llarga i fer així un repentí canvi de joc.

I a més, ha de tenir caràcter: molt caràcter. El que s'ha de tenir per, en un moment donat, fotre-li un crit i donar ordres a cracs com Ronaldinho o Deco.

Moltes virtuts, oi? Bé, és que jugar al Barça no és fàcil. S'ha de ser molt bó per fer-ho. I més, si ets migcentre, "una peça bàsica en el joc d'aquest Barcelona".

En els tres darrers anys la posició de migcentre l'han vingut alternant bàsicament dos homes, Motta i Edmilson, sense que cap dels dos s'hagin acabat de definir com a titular indiscutible per davant de l'altre. Sovint, la llarga presència de l'un s'ha degut a la lesió de l'altra. Perquè tots dos han tingut la mala sort de prodigar-se en lesions els darrers anys. En algunes ocasions (les menys), ja sigui per la coincidència dels dos al servei mèdic, o per decisions tàctiques, també hem vist a Rafa Márquez en aquesta posició.

Tot i que tant Edmilson com Motta han fet alguns partits excel·lents en aquesta posició, no han destacat per la seva regularitat. Tot i així, el bon estat de forma físic de la resta de l'equip, el fet que les línies juguessin sempre molt juntes, han disimulat durant dos anys les carències que Motta o Edmilson poguessin tenir. Aquest any, amb l'equip en baixa forma i les línies molt separades, les carències del migcentre estan quedant al descobert dia sí dia també. Sigui Motta o sigui Edmilson el que jugui, el migcentre queda retratat cada vegada que el contrari intenta, cada cop amb més éxit, fer un contracop. O quan "tapa" correctament als creadors del migcamp blaugrana. I si el migcentre no respòn, el desequilibri de l'equip es multiplica.

Reflex de la inseguretat actual dels dos migcentres és l'elevat nombre de targetes que veuen. Ahir, contra el Betis, Motta la va veure al minut 30: vam jugar 60 minuts amb el migcentre amenaçat d'expulsió.

Així les coses, penso que el del migcentre és un dels problemes que més urgentment hauria d'afrontar Rikjaard. Les possibilitats que el Barça tingui éxit aquesta temporada disminueixen ostensiblement amb un Edmilson desentonat i un Motta histèric que sempre posa l'equip al límit del precipici, a un pas de jugar amb un home menys. Donat que el millor migcentre amb diferència que té aquesta plantilla és l'entrenador, i no crec que Rikjaard s'animi a vestir-se de curt (llàstima que els futbolistes no siguin com els rockers), potser Márquez seria una seriossa opció a estudiar, amb Puyol i Thuram com a parella de centrals.

De cara a la temporada vinent, però, bé farien els tècnics en reforçar aquesta posició. Perquè a més, tant Motta com Edmilson acaben contracte el 30 de juny del 2008: el proper estiu és l'última oportunitat de cobrar diners pel traspàs d'algun dels dos jugadors.

Com a recanvi el mercat ofereix diferents opcions de futur. Però jo tinc un favorit. És alt i fort, amb caràcter, amb toc de pilota, passada llarga i capacitat organitzadora, tant defensiva com ofensiva. Va bé per alt, i a més té gol. És vasc. És culé perquè el seu pare va ser jugador del Barça i ell va passar tota la seva infantessa a Barcelona. És amic de Puyol, Xavi i Iniesta, i segur que li agrada a Txiki. Per mí és molt bó, però desitjo no corroborar-ho ni el 21 de febrer ni el 6 de març: juga al Liverpool i s'anomena Xabi Alonso.

Foto: Eurosport.com

50 dies

L'equip s'empenya en què hagi de seguir amb el mateix discurs. Diumenge, just el dia en què el Camp Nou xiulava tècnic i jugadors per primer cop en tres anys, vaig fer un exercici d'optimisme, i vaig pronosticar que guanyariem aquesta lliga. Ja diuen que els optimistes són pesimistes mal informats. Voldria ser optimista...però la terca realitat s'empenya en tornar-me de peus a terra.

Avui el Barça tancava la primera volta a Sevilla. Empat a al camp del Betis. El campió, en la línia dels últims partits, no ha sabut guanyar al tercer pitjor equip de la lliga. I encara gràcies que ens hem endut un punt: al temps de descompte els de Luís Fernandez han pogut fer el gol de la victòria. La realitat, però, no és que hem guanyat un punt: n'hem perdut dos.

Ha estat una trista manera de tancar 50 dies que es prometien feliços.

El passat dos de desembre el Barça va aconseguir el mateix resultat que avui al camp del Levante. Un a un: idèntic resultat en un idèntic partit. Aleshores vaig escriure a aquest blog que el temps ens diria si aquell empat seria un resultat positiu o negatiu. Cinquanta-tres dies desprès ja tinc la resposta. Aquell empat, lluny de ser una excepció, es va convertir en el preludi del què hem viscut durant dos mesos.

En aquests 50 dies el Barça ha jugat set partits de lliga contra rivals de la zona mitja baixa de la taula. Era l'oportunitat perfecte de sumar 21 preciosos punts davant equips teòricament assequibles amb els que distanciar-nos dels altres equips. La realitat, però, és que el Barça només ha guanyat dos dels set partits, contra els dos cues de la lliga: a la Reial Societat per la mínima (1-0) i al Nàstic (3-0). Dels altres cinc partits, quatre empats: Levante (1-1), Atlético de Madrid a casa (1-1), Getafe (1-1) i Betis (1-1); i una derrota (Espanyol, 3-1).

Els optimistes diran que, a pesar de tot, el Barça és líder i campió d'hivern, i que durant aquest període també s'ha passat una eliminatòria de la Copa del Rei. Els pesimistes, que un dels millors Barças de la història té només un punt més que el pitjor Madrid de la història, i que en aquest període també s'ha perdut un Mundial de Clubs. Els realistes, Copa del Rei i Mundial a banda, simplement diran que a la Lliga l'equip ha sumat 10 punts dels últims 21 possibles.

Així és com ens ha anat els últims 50 dies.

I això, el que ens espera els propers 50:

• 28 de gener: Barça-Celta (Lliga)
• 31 de gener: Barça-Saragossa (Copa Rei)
• 4 febrer: Osasuna-Barça (Lliga)
• 11 febrer: Barça-Racing (Lliga)
• 18 febrer: Valencia – Barça (Lliga)
• 21 febrer: Barça – Liverpool (Champions)
• 25 febrer: Barça – Athlétic (Lliga)
• 28 febrer: Saragossa – Barça (Copa Rei)
• 03 març: Sevilla – Barça (Lliga)
• 06 març: Liverpool – Barça (Champions)
• 11 març: Barça - R. Madrid (Lliga)

Veient el que estem veient, no sembla fàcil, oi? Tenim 50 dies per recuperar el que en 50 dies no hem sabut guanyar. 50 dies per redreçar els 50 dies per oblidar. 50 dies.

Foto: As.com

14 anys 8 mesos i un dia

Pep, Cabra, David i jo. Els quatre que, junts, vam viure a Wembley l'històric triomf del 20 de maig de 1992. ("Pep: las 10.22 de la noche. Prepárate. Éste momento lo vamos a recordar toda la vida." I un segon desprès, Koeman va fer gol. Ho recordes, oi?). Vivències que enforteixen lligams i, efectivament, recordes tota una vida.

Avui hem tornat a veure junts al Barça. Tots quatre, com en els vells temps. Com vam fer a Wembley, i també a Rotterdam, a Berna, a València, a Madrid...I hem tornat a veure com es proclamava campió. Bé...campió d'hivern. És clar que aquest "títolet" que no serveix de res no es pot comparar amb aquell (amb perdó per la paraula) "Títolàs" que ens va fer Grans. Però ja sabeu quan s'ajunten quatre amics i hi ha un gintònic pel mig, les conquestes s'exageren una miqueta, i qualsevol excusa és bona per al brindis.

Evidentment avui ha estat diferent. Menys pèl i més canes (l'alopècia ha estat implacable amb el 50% del quartet, les canes amb l'altre 50%), més panxes (75%), més lletjos (75%, jeje), un braç lisiat (12,5%), i menys passió (100%) pel que hi havia en joc. No estavem sols, també hi havia dones (75%, Patidora i Pepita Grillo incloses), i un bebito (25%) en camí. Un bebito del què no sabem si serà nen, nena, alt, baixa, ros, morena...només sabem que serà culé. Un patidoret o patidoreta culé. Endevineu de qui?

Vuit culés (100%), sis d'ells socis (75%), i tots, veien al Barça per la tele. Ja ens val. Vuit culés, amb vuit maneres diferents de viure, entendre i analitzar el barcelonisme. Saviolistes, antisaviolistes, gudjonsenistes, antiguddjohnsens, laportistes, anti-arusistes, crítics, optimistes, pessimistes...però tots amb el mateix desig en comú: veure guanyar el Barça.

Ho hem aconseguit. Amb menys passíó que aquell 20 de maig, evidentment. 3-0 al Nàstic, el cuer de la lliga, i amb un altre golet de Saviola inclòs (que, efectivament, ha incomodat a més d'un). No ha estat un gran partit. Més aviat ha estat un partit mediocre que només recordaré per la companyia que he tingut.

Però s'ha guanyat. Són tres punts més, i la victòria (amb l'empat ahir d'un Sevilla que sembla perdre gas) ens ha retornat el liderat i ens ha proclamat matemàticament campions d'hivern, a falta encara que el Barça jugui un partit pendent: el del proper dimecres contra un equip que, des de la setmana passada, al David li deu caure una miqueta més simpàtic.

Crec que no m'equivocaré si afirmo que, a pesar de les moltes discrepàncies que tenim (que sempre hem tingut i que sempre tindrem) sobre el joc culé, en el fons tots quatre coincidim en un pronòstic comú: aquesta lliga serà del Barça. Serà la tercera consecutiva. Una fita gens menyspreable, que només hem pogut veure un cop a les nostres vides.

El Barça ho té tot a la mà per a aconseguir-ho. Amb el retorn dels jugadors a la via de l'esforç i la dedicació, i l'aire nou que aviat aportaran els lesionats de llarga durada, aquest Barça ens pot fer tornar a vibrar els propers mesos. Ha de fer-ho. No pot desaprofitar l'oportunitat de fer història. Com ho va fer aquella inoblidable nit d'avui fa 14 anys 8 mesos i dia.

PD: A la foto, els quatre esmentats (endevineu qui és qui), quan no hi havia alopècies, canes, panxes ni dones, i tots els braços estaven en forma.

No comment

Segueix...

FC Barcelona, 3-Alavés, 2. El Barça segueix jugant malament, però segueix a quarts. Saviola segueix marcant. I segueix. I segueix. I segueix.

Noble y bélico adalid, caballero del honor

Bravo Espanyol

Probablement aquest títol no agradarà a alguns dels meus amics: fanàtics culés als que, quan el Barça empata o perd, els irrita que elogii a l'adversari. I més, si aquest advesari és un dels històrics rivals del club, com el Real Madrid o l'Espanyol. Però jo em tinc per patidor culé, no per fanàtic culé. És diferent. I a mí, amant del bon futbol i de l'esperit de l'esport, m'agrada veure les coses amb la suficient distància com per poder reconèixer quan el rival és superior.

I avui l'Espanyol ha estat superior al Barça. Que dic superior: molt superior. El resultat final ha estat només de 3 a 1. I dic només perquè l'Espanyol ha gaudit de fins a 10 ocasions, de les que com a mínim quatre (a part dels gols) han estat claríssimes. Vaja, que si els davanters de l'Espanyol haguessin tingut màxima efectivitat, el resultat hauria estat d'escandol: perfectament un cinc o un sis a un.

Bravo, per tant, a un Espanyol que ha fet un partit extraordinari, i que ha guanyat el partit menjant-se al Barça de principi a final. El Barça, apàtic com sempre aquesta temporada, a veure-les venir, no s'ha enterat que estava jugant contra el campió de Copa fins que ja no hi havia res a fer.

L'Espanyol ha demostrat que no va ser campió de Copa per casualitat. Té un molt bon equip. Començant per un excel·lent porter, Kameni, un excel·lent central, Jarque, un excel·lent migcampista, De la Peña, i tres punyals en atac: Rufete, Tamudo, Luis García. Sis jugadors que podrien tenir lloc a la plantilla del Barça perfectament. Repeteixo: perfectament. Veient el partit d'avui, fins i tot em pregunto si alguns jugadors del Barça tindrien lloc a l'equip titular de l'Espanyol. Per mí està clar que alguns no. El Campió de Copa, a més, ha estat l'únic equip de tota la lliga que ha estat capaç de guanyar tant al Sevilla com al Barça. I tot no pot ser només per casualitat, no?

A més de jugadors de talent, però, l'Espanyol ha demostrat tenir altres coses. Ha jugat amb agressivitat, anticipació, tensió, concentració, pressionant en totes les línies i fins i tot a Valdés, fent un futbol de primer toc, associatiu, amb els jugadors ben posicionats guanyant les pilotes dividides, sabent defensar els punts claus del rival, sabent fer les faltes tàctiques necessàries, sabent donar les puntades que l'àrbitre permetès, amb els jugadors fent-se ajudes, movent-se, desmarcant-se, oferint-se al company, fent un futbol directe, i sortint com a fletxes en contraatacs ben trençats. Chapeau.

Del Barça, el que més m'emprenya de tot és que fa temps que es veia venir. El Barça d'avui ha estat un calc del patètic Madrid que hem vist els darrers anys. Un equip acomodat, altiu i prepotent que no surt al camp a menjar-se el contrari com les dues darreres temporades, sinó que surt a veure-les venir, i que ja només es posa el seu millor vestit en nits com la del Werder Bremen, quan tot l'entorn fa un sobreesforç de mentalització i tensió. Curiosament el més destacat d'avui ha tornat a ser Saviola, el jugador al que no se li renova contracte perquè es veu que no serveix per al Barça. Ha sortit, i en catorze minutets, gol.

Vist i el què s'ha vist avui a Montjuic, bé farien els dirigents, tècnics i jugadors del Barça en fixar-se en com ha jugat l'Espanyol. Que es posin el video, que el mirin, que el remirin i...que n'aprenguin.

Records dels Barça-Espanyol, per Pat Andrews

Firma convidada: Pat Andrews.

"Siempre hay un momento en la infancia en el que se abre una puerta y deja entrar al futuro".
Graham Greene


En mi infancia había dos puertas que se me abrían alternativamente cada fin de semana y de ninguna de las dos tenía la llave. Se trataba de colocarse estratégicamente cerca de las entradas de los socios del Nou Camp y de Sarrià (foto), poner cara de buen chico y esperar que algún socio al que le sobrará un carnet te eligiese por tus méritos (nunca sabré cuales erán) y te hiciese pasar con él. Una vez dentro la sensación de libertad era total, en mi caso daba unas gracias rápidas y agradecidas y desparecía corriendo entre la gente hacia cualquier entrada en la que ya no hubiese más controles para ver lo antes posible ¡el campo!, allí, en aquel momento era consciente que aquella tarde había triunfado.

Las tardes más aciagas en las que mis dotes de conquista no habían funcionado en el campo del Español aún tenia el recurso de acceder, es decir intentar colarme, por una especie de riera no asfaltada que lindaba entre el campo y "Piscinas y Deportes" donde si no había "grises" a caballo era posible acceder al campo no sin pasar algunas complicaciones y pueblas atléticas: saltos de vallas, de altura y 32 metros lisos.

En el campo del Barça creo que colarse no era posible o yo no conseguí descubrir como hacerlo y eso que le daba una vuelta completa antes de marcharme con mis ansias de triunfo maltrechas y oyendo como se iba alejando el rugido del estadio mientras yo avanzana por travesera de Las Corts de vuelta a casa.

De esta manera y antes de conseguir entrar regular y oficialmente y como un triunfador reconocido por la sociedad en campo del Barça con mi tio y al campo del Español con entradas conseguidas por distintos procedimientos puedo guardar recuerdos más o menos exactos de jugadores que he visto vestidos de blaugrana y blanquiazul: Ladislao Kubala, Cayetano Re, Marcial Pina. También he visto en directo con la camiseta blanquiazul al presidente honorífico del Real Madrid, Alfredo Diestefano ¿Como no tiene que ser un poco merengue el color blanco de la camiseta del Español?

He visto a Fernado Daucik alinear a su hijo Yanko en Sarría con la afición dividida entre defensores y detractores de un jugador de los que en la grada son reconocidos como "tochos", tipo Martí Filosiá al otro lado de la Diagonal. (Marti Filosíá, Carles Rexach y Luis Pujol, contra los que llegue a enfrentarme cuando jugaban en el amateur del Barça y yo era portero del Sans).

Me acuerdo de los marcajes de Benitez a Gento hasta que unos mejillones le hicierón cruzar una calle e instalarse definitivamente en el recinto contiguo al Nou Camp.Recuerdo a jugadores de distintas épocas que marcarón definitivamente mis sentimientos con la pasión por el fútbol: Eulogio Martinez, Evaristo de Maceda al que llegue a conocer personalmente e ir a su casa a jugar con sus hijos, recuerdo a Zoltan Czibor (foto), la cabra loca, centrando y a cabeza de oro, Sandor Kocsis, rematando.

En algún momento de mi infancia la puerta de mis sentimientos se hizo más blaugrana que perica. Es un dato, no tiene ni explicación ni justificación, aunque podría encontrar muchas algunas accidentales otras más profundas, pero lo que si es cierto es que inamovibles. Luego el tiempo ha seguido poniendo jugadores, partidos, derbys, decepciones y triunfos en mi historia futbolera hasta llegar al Español-Barça de esta noche donde un posible resumen personal a "tot plagat" sería:siempre quiero que gane el Barça y que el Español cuando esta en segunda suba a primera división.

El Derby. (O Derbi?)

A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influència que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paissos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbys eren senzillament això: derbys.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat més enllà de les ciutats, per referir-se també als enfrontaments entre equips d'àrees geogràfiques més àmplies: primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco" encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat tant de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que "el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (cada país té el seu partit del segle, que es celebra cada any entre dos i quatre vegades: és a dir, hi ha de 200 a 400 partits del segle a cada país), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca (quan l'enfrontament entre aquests dos equips, tots dos de Buenos Aires, sí que es podría anomenar "Derby"!!!). Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia Barça i Madrid disputen una final de la Champions com batejarem el partit?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I dissabte en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim les hores que queden. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Pulutant, disfrutem del Derby. (O Derbi?).

Casual mente

1/8 de final de la Copa del Rei. Alavés, 0- Barça, 2.
No he pogut veure el partit. He anat al Teatreneu de Gràcia a veure la bona actuació d'un mag, tipus Anthony Blake, titulada "Casual mente". M'havien comprat les entrades sense consultar el calendari del Barça. Imperdonable.

Total, que és un paio d'aquests que diuen tenir poders mentals, i que realment aconsegueix coses increibles. Endevinar números, transmetre pensaments, hipnotitzar, dominar objectes, doblegar culleres sense tocar-les... Ha estat distret. Me'l mirava i pensava lo bé que li podria anar a qualsevol entrenador que intenta mentalitzar els seus homes i no ho aconsegueix. O per dirigir la pilota amb la ment cap a dins la porteria. Imagineu-vos a Ronaldinho. Està a punt de llençar una falta. Fa tres passes enrera, mira fixament la pilota i, de cop i volta, sense xutar, només amb la mirada, fa que la pilota s'ençalsi, superi la barrera, i entri per tota l'escuadra. Brutal, no?...Si algún dia ho veiem, si us plau, no agafem el cotxe, i admetem que ha arribat el moment de fer les proves del dòping també als espectadors.

Quan veig a un tío d'aquests sempre em pregunto: si realment no fa trampes i és tant bó amb la ment: que cony fot al Teatreneu fent un espectacle de varietats? Per què encara no s'ha forrat amb la loteria? o no és el director general d'alguna gran empresa? Segur que passaria totes les proves de recuros humans. O guanyaria el nobel de les matemàtiques...He estat a punt d'aixecar-me i, des del mig de la platea, preguntar-li unes quantes coses: si tornariem a guanyar la Champions, si Eto'o seria pichici...vaja, que com acabaría la temporada, més que res per estalviar-me patiments innecessaris. O millor, que em digues la combinació de la quiniela d'aquesta setmana. Però he preferit no fer-ho. Primer, per no avergonyir la Patidora amb la meva sortida de tó. I segon, per què...que carai! la gràcia del futbol, i de la vida, està precissament en la incertessa, no? que aburrit seria que jo ja sapigues el futur mentre tots els altres vibren amb l'emoció de cada diumenge... No hi ha res més aburrit que veure un partit de futbol en diferit quan ja saps el resultat.

Hauria sigut millor quedar-me a casa a veure el Barça? M'he perdut molt? Espero que m'ho expliqueu vosaltres, i em feu una bona crònica del partit. Pel què he llegit a la xarxa, sembla que ha estat un partit gris, com ve sent habitual últimament. I la notícia és que Saviola ha tornat a marcar (no un, sinó dos gols) a la que li han tornat a donar minuts, casual mente....

Cita

"Por suerte, sólo hay un fín de año cada año".

Frank Rikjaard, entrenador del FC Barcelona. Gener de 2007.

I jo em pregunto...

La Federació Internacional d'Història i Estadística (IFFHS), òrgan depenent de la FIFA, li han donat al Sevilla el premi a millor equip del món de l'any 2006. Vegem els seus mèrits: campió de la Copa de la UEFA i Campió de la Supercopa d'Europa. A la Lliga espanyola és actualment líder provisional, dos punts per davant del Barça, que té un partit menys. Al juny, però, va acabar la Lliga de la temporada 05-06 en cinquena posició, darrera d'Osasuna, amb 68 punts: a 14 del Barça.

El Barça (campió de la Lliga espanyola, de la Champions League, de la Supercopa d'Espanya, i sots campió de la Supercopa d'Europa i del Mundial de Clubs) no només no ha estat el millor equip del món, sinó que segons la IFFHS ha estat el seté. Sis clubs ho van fer millor que ell: el Sevilla, el Milan, la Roma, l'Inter de Milà, el Liverpool, i el Ràpid de Bucarest.

Altres conclusions de l'estadística són que Rikjaard ha estat el millor entrenador del món (curiós, si només ha aconseguit que el seu equip sigui el seté), Zidane el millor jugador del món. La lliga italiana, condemnada per frau, i amb el campió a segona divisió, ha estat elegida la millor lliga del món. Suposo que pels éxits internacionals dels seus clubs.

¿Què fumen els estadístics?

...i Figo

(el de l'esquerra).

Foto: Diari Sport.

Larsson

Ahir, diumenge 7 de gener de 2007, els reis li van portar a Henrik Larsson el regal que tota la vida havia anhelat: jugar a la premier League Anglessa. El jugador suec del Helsinborg va debutar al Manchester United, club al què ha estat cedit, en principi, per nomès tres mesos.

Larsson va arribar a Manchester a principis de gener. I, tot i els seus 35 anys, va tenir prou amb nomès set dies d'aclimatació, uns pocs entrenament i 55 minuts de partit per mostrar el seu olfacte golejador: gol a l'Aston Villa en la segona rematada a porta.

El gol de Larsson no ha passat inadvertit ni a Anglaterra, ni a Escòcia, ni a Suècia...ni a Barcelona. A Anglaterra (excepte els aficionats de l'Aston Villa), Escòcia i Suècia tothom celebra l'éxit d'un jugador que ha deixat bon record per allà on ha passat. A Barcelona, en canvi, hi ha divisió d'opinions.

Tot i que Larsson va necessitar molt pocs temps per guanyar-se l'estima i admiració de l'afició culé gràcies al seu treball, esforç, honradessa, talent i capacitat golejadora...ara no tothom pensa el mateix d'ell que fa un mes: part de l'afició culé pensa que Larsson va trair al Barça. Una idea equivocada que, en canvi, ni el FC Barcelona ni els seus mitjans afins fan res per desmentir. Què ha passat perquè, per part de l'afició culé, Larsson hagi passat del cel a l'infern?

Ara fa dos anys, Larsson ja va pensar en la retirada. Tot i els rècords golejadors que cada any batia amb el Celtic, mai li va arribar una bona oferta per jugar a la Premier League anglessa, el somni de la seva vida, ni per jugar a un gran club europeu. Així que, amb 32 anys, va pensar que havia arribat el moment de tornar a la seva Suècia natal perquè els seus fills sapiguessin coneguessin realment casa seva. Així, molts mesos abans d'acabar contracte, va anunciar al Celtic que no renovaria. Havia arribat l'hora de tornar a casa.

Un cop havia anunciat al Celtic la no renovació, un gran club es va assebentar que quedava lliure. Era el Barça, que va moure bé els fils per convèncer la família Larsson per venir a viure un o dos anys a Barcelona. S'explica que a Henrik va ser fàcil convèncen'l: per fí podria lluir la samarreta d'un dels grans europeus i posar una guinda d'or a la seva carrera. També s'explica que a la seva dona la va convèncer l'atractiu de viure a una ciutat mediterrània i assoleiada com la nostra, i viure al costat d'una família íntima amiga amb qui havien compartit penes i glòries a Glasgow: els Van Bronkhost.

Desprès de dos magnífics anys a la ciutat comptal (tot i la greu lesió patida al 2005), ara fa un any Larsson es trobava en una situació similar a la de dos anys abans. Havia viscut, en paraules seves, "un any i mig de somni" al Barça, a pesar de la greu lesió patida. Amb 34 anys fets afrontava els seus cinc darrers mesos de contracte amb el Barça. Cinc mesos que, pensava, serien els seus últims mesos com a futbolista professional.

El Barça no donava signes de voler-lo renovar. Al contrari. A Barcelona només es parlava d'un nom, Thierry Henry, a qui tothom donava per fitxat. Ell se seguia veient amb forces per seguir jugant a futbol però, si aleshores ja jugava poc (Eto'o jugava absolutament tots els minuts de tots els partits del món), quantes oportunitats tindria amb l'arribada d'Henry? I, si el Barça no el renovava, quin bon equip europeu podia fitxar un home de 35 anys que portava dos anys xupant banqueta? Semblava que, ara sí, la seva carrera professional s'acabava. Se sentia amb forces per seguir, però el Barça no semblava gens interessat, i ell ja no tenia arguments per convèncer la família. Segur que hauria pogut guanyar milers d'euros jugant a l'Aràbia Saudí, al Japó o a Mèxic, com tantes altres velles glòries, venerat Guardiola inclòs. O fitxar per un equip de segona fila espanyol o francès, però...¿tornar a canviar de ciutat, de pis, l'escola dels nens, seguir vivint a l'estranger...per jugar a un equip de segona fila? No. Millor jugar a un equip de sisena fila, però de casa. Per això va fitxar pel Helsinborg, l'equip de casa seva.

Així que, un cop va constatar que el Barça només pensava en fitxar Henry, i no donava cap signe de voler-lo renovar, va anunciar el seu fitxatge pel Helsinborg. Ell, que sempre anava de cara, va fer públiques les seves intencions cinc mesos abans d'acabar contracte, una cosa poc habitual al món del futbol. Lo "normal" hauria sigut seguir especulant i marejant la perdiu, o signar un contracte d'amagat amb un altre club mentre s'intenta quedar bé dient que vols continuar... Ell va jugar net i directe, com ho fa a l'àrea.

Algú va parlar que era una ofensa al Barça que es fes una foto amb la samarreta del Helsinborg. De veritat algú es va sentir ofès que es fotografies amb la foto d'un equip del nivell de la Gramanet? Tot i així, Larsson es va disculpar publicament.

El seu comportament va ser digne d'el·logi fins al final. Lluny de reservar-se com hem vist fer a jugadors que ja havien fitxat per altres equips, Larsson sempre va anar a totes, arriscant i ficant la cama, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un tio com ell. A la final de París va ser peça clau. Va donar la passada dels dos gols: tant a Eto'o com a Belleti. Què més es podia demanar?

Però vet aquí que...arriba juny i, "donde dije digo digo Diego". No em refereixo a Larsson, l'únic que va complir la seva paraula. Henry va anunciar que no venia, i el Barça es va trobar en pilotes, sense Larsson i Henry. Aleshores el Barça es va negar a re-fitxar-lo: hauria d'haver pagat fitxatge per un jugador de 34 anys...Què hauria dit l'opinió pública? Es va preferir fitxar un jugador més jove i, pressumptament, de perfil similar (Guddjohnsen) i deixar que corrés la llegenda que Larsson havia trait el Barça.

I Larsson va debutar amb el Helsinborg.

Al passat desembre, davant la plaga de lesions d'Eto'o, Saviola, etc...els mitjans de comunicació van parlar de la possibilitat que el Barça repesquès Larsson. Larsson va fer unes declaracions a un diari suec en què no podia dir més clar la il·lusió que li faria tornar al Barça, sempre i quant els dos clubs es posessin d'acord. Però el Barça no va fer res: tot havien sigut especulacions dels mitjans sense fonament real. Larsson va estar esperant, però ningú del Barça va contactar amb ell. Fins i tot va demanar a Gio Van Bronkhost que investigués si realment era cert que el Barça es plantejava repescar-lo. Gio va investigar i li va dir a Larsson la realitat: que no.

Aquell episodi, però, va servir perquè tota Europa s'adonés que Larsson estava disposat a tornar a jugar a un gran, i que deia estar en forma. I així, de cop, per sorpresa de tothom, va aparèixer un altre gran amb problemes de lesions: el Manchester United de Sir Alex Fergusson. La possibilitat de jugar a la Premier, a un gran, i amb un senyor entrenador. Qui hauria deixat escapar aquella oportunitat?

Larsson va acceptar l'oferta del United però, abans, hauria acceptat venir al Barça si realment li hagués arribat l'oferta que mai va existir. El Barça, per segona vegada, va passar de Larsson.

Ara hi ha qui diu que Larsson és pesseter. No puc estar més en desacord. És el mateix home de paraula i honor que vam conèixer. Què esperavem? Que amb 35 anys s'esperès fins al 29 de juny per veure si el Barça es decidia? Si està al Manchester i no al Barça no és culpa seva: és exclusivament culpa del Barça, que va fer una nefasta previsió i lectura de la situació, i va dir blat (Henry) abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Així que "good lucky", Henrik. Perquè encara que alguns mitjans ara t'intentin vendre com un interessat, jo sé que tú sempre vas posar com a prioritat al Barça. I fart d'esperar, al final vas fer el què et va interessar. Perquè s'ha de ser honrat, però no tonto.

I per descomptat, si ens veiem a Europa, desitjo que el Barça elimini al Manchester United. Segur que Larsson, si té oportunitat de marcar, ho farà. Com ho va fer quan es va enfrontar al Celtic jugant amb el Barça. I jo m'alegraria que ho fes, encara que els gols només servissin per reivindicar l'honor d'un home el nom del qual mai s'hauria d'haver posat en entredit. I si el Barça cau eliminat per un gol de Larsson, no li demanem responsabilitats a Larsson: demanem-li a uns altres.

El Derby (o Derbi)

A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influpencia que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paisos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbis eren senzillament això: derbis.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat per referir-se, també, als enfrontaments d'una zona geogràfica concreta, primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco", encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (que es celebra cada any entre dos i quatre vegades, és a dir, de 200 a 400 cops al segle), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca. Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia disputen una final de la Champions com l'anomenarem?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I diumenge vinent en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim tota la setmana. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Per cert: Derby o Derbi?

Què prefereixes?

Una lectura optimista
El Barça, a pesar de les baixes de sis jugadors (Ronaldinho, Deco, Motta, Messi, Eto'o, Thuram i Zambrotta) bàsics en qualsevol equip, ha aconseguit un valuossíssim empat al difícil camp del Coliseo de Getafe. Un camp on l'equip de Schuster ha estat capaç de derrotar equips com el Real Madrid o el Deportivo, fet que l'ha convertit en una de les revelacions de la Lliga. Tot i l'empenta del conjunt local, el Barça ha sapigut aguantar l'empat i endur-se un valuòs punt.
L'empat l'ha aconseguit Xavi, que ha demostrat un cop més la seva immensa classe en executar magníficament un llençament directe de falta.
Amb aquest empat, el Barça s'ha convertit en l'únic equip dels quatre primers classificats que ha aconseguit puntuar en el sempre difícil retorn a la lliga. Amb les derrotes del Sevilla i del Madrid, el Barça és un punt més a prop de liderat, i un punt més lluny del Madrid.
Amb aquest empat, Barça ja porta tres partits consecutius invicte, i nou partits seguits a la lliga sense perdre.

Una lectura pesimista
El Barça, que tot i les baixes ha presentat una alineació d'enorme qualitat, ha estat incapaç d'aconseguir la victòria davant un modest Getafe que, per empenta, joc i ocasions, ha merescut clarament la victòria.
El migcamp blaugrana mai ha pogut imposar el seu ritme. Xavi ha personificat el nefast partit del mig camp culé: ha recuperat només una pilota i n'ha pedut 14.
El Barça ha tornat a deixar escapar una oportunitat d'or d'assolir el liderat, en no saber aprofitar les derrotes del Sevilla i del Madrid.
Amb aquest empat, el Barça suma el seu tercer partit sense conèixer la victòria.


Postdata
El suec Henrik Larsson ha debutat avui amb el Manchester United, i ha marcat un gol que ha significat la victòria dels "reds" davant l'Aston Villa. A Anglaterra ja es parla que Larsson continuarà al United tot el que queda de temporada.

Fotos: Marca.com

Schuster

La visita del Barça a Getafe em fa pensar en un home. Bernd Schuster.

Quantes tardes de glòria ens va donar al Camp Nou!!! Vaig fer-me soci del Barça l'any 1984, quan Schuster era l'autèntica estrella de l'equip. Sovint fins i tot portava el braçalet de capità. Va ser la temporada de la lliga de Venables. Recordeu l'alineació? Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Calderé, Carrasco, Archibald i Marcos. També era habitual Rojo (un home al que algun dia dedicaré un article). L'he dita de memòria, us ho prometo! I és que aquell equip se'ns va grabar a la memòria a molts culers. Va ser l'equip que, desprès de la dolorosa marxa de Maradona, va vencer al Bernabeu 0-3 i va guanyar la Lliga 11 anys desprès (la primera lliga que jo recordo). L'any següent va eliminar la Juve, el Porto, el Goteborg...i va perdre la final de la Copa d'Europa a Sevilla. Què hauria passat si Venables no hagués canviat a Schuster per Moratalla al segon temps d'aquella final? Tindriem una Copa d'Europa més, potser? Segur que, com a mínim, hauriem marcat un penal a aquella tanda fatídica, oi?...

I és que Schuster era un geni. Un dels millors jugadors que he vist mai al Camp Nou vestint la samarreta del Barça, juntament a Maradona, Romario, Ronaldinho i pocs més. Jo mai he tornat a veure un quatre com ell. Ni Guardiola, ni Koeman, per a mí. L'alemany era una barreja d'intel·ligència, talent, lideratge, classe, caràcter i rebelia. A més, estava dotat d'unes qualitats tècniques fora del normal: tenia una visió de joc espectacular, feia passades de quaranta metres milimètriques, un fort xut des de fora de l'àrea, llençava les faltes com ningú, i marcava perfectament el tempo del partit.

La seva negativa a jugar amb la seleccíó alemanya el va privar del reconeixement internacional que la seva classe i talent mereixien. Només la seva continuada absència a mundials i eurocopes explica que el seu nom no aparegui al llistat de guanyadors de la pilota d'or (va ser pilota de plata el 1980, i pilota de bronze els anys 1981 i 1985).

Però és que, rebel per naturalessa, es va enfrontar amb Déu i sa mare. Va tenir enfrontaments amb Lattek, amb Venables, amb Núñez, amb la selecció alemanya, amb els àrbitres, amb Goikoetxea, Clemente...Els seus enfrontaments amb Núñez el van portar a passar-se un any a la grada, apartat de l'equip. Va tenir els nassos de portar Núñez als tribunals. Però al final va acabar tornant a jugar amb el Barça, i contribuint a guanyar una final de la Copa del Rei (1988, a Madrid, contra la Real Sociedad) que curiosament va acabar salvant-li el cap al president, en aquella nefasta temporada de l'Hesperia.

L'any següent, però, va acabar acceptant marxar al Real Madrid d'un Ramon Mendoza que el va prometre tractar-lo com mai l'havia tractat Núñez. Veure Schuster vestit de blanc va ser, per a mí, un cop més fort que el que va significar veure Laudrup o Figo. El resultat va ser que Schuster, amb Hugo Sanchez (el davanter que Núñez tenia fitxat però Venables no va voler) i companyia, va donar-li dues lligues seguides al Madrid. Però incorregible ell, va plantar al club blanc, i va fitxar per l'Atlético de Madrid de Jesús Gil!!! I allà va tornar a guanyar, aquest cop, dues Copes del Rei consecutives...Quin crack!

Fa pocs mesos Quique Guasch li va preguntar un dia a El Rondo de qui color era el seu cor. I davant de tota Espanya va dir "del Barça". Vuit anys són vuit anys, i Schuster tampoc els oblida.

Desprès de jugar dos anys al Bayer Leverkusen, un any a Estats Units i un a Mèxic, va penjar les botes. Des de fa uns anys, viu el futbol des de les banquetes. Fa uns anys va formar part de l'staff tècnic del Barça, però va acabar marxant perquè Van Gaal no li feia ni cas. Total que, com que a Can Barça no van saber veure-li el potencial, i no li van donar ni el Barça juvenil, va marxar a currar-se la carrera d'entrenador des de baix. Primer va destacar al Jerez, després a Ucrania, i després va tornar a Espanya per fer història amb el Levante i el Getafe consecutivament. Ja sabeu allò que es diu de que els grans entrenadors ho demostren amb els equips petits. Ell ha aconseguit mantenir a primera els equips amb menor pressupost de la Lliga, i fent un futbol d'el.laboració.

El dia que Rikjaard marxi del Barça (el proper estiu, potser?), Schuster és el meu primer favorit, sense discussió. Crec que ho té tot per triomfar al Barça com a entrenador. Coneix el club, la ciutat, el país, els mitjans, la lliga espanyola, el futbol internacional, té caràcter, experiència com a entrenador, gust pel bon futbol, sap gestionar el vestidor, i té uns plantejaments tàctics ofensius dels que agraden al Camp Nou. Si fins i tot és soci!

Només té una cosa en contra: no és massa amic de Johan Cruyff. Tot i que sembla no es porten malament i que el flaco el respecta, l'holandès sap que Schuster és un tio independent i amb personalitat que no el trucarà per demanar-li consells. Un home que es vesteix pels peus, amb idees pròpies, dels que no es deixen influenciar fàcilment. I que, arribat el cas, seria capaç de replicar en roda de premsa els articles d'opinió que Déu publica els dilluns a La Vanguardia. També ho saben Laporta i Txiki.

Però espero que tenir caràcter i no ser holandés (coneixeu la rivalitat alemanys-holandesos, oi?) no sigui un impediment per veure'l algun dia a la banqueta del Camp Nou, al contrari. Mentrestant, i a partir del 8 de gener, em seguiré alegrant dels seus triomfs que, espero, mai tornin a ser els del Madrid. Bis bald, Bernd.

Principis del Blog

Aquest blog s'inspira i se seguirà inspirant en els principis de transparència, llibertat, pluralisme i respecte als altres. Ara, un temps desprès del naixement del blog, he cregut necessari plasmar els "Principis del Blog" per escrit. Podeu llegir-los en aquesta pàgina http://diaridunpatidorcule-decaleg.blogspot.com. Gràcies a tots.

El Patidor Culé.

Jornada històrica al Mini

Titula la web del diari Sport "Jornada històrica al Mini". La web del Mundo Deportivo s'expressa en termes similars. I és que el d'avui ha estat memorable. 12.000 barcelonistes, majoritàriament nens i famílies, han gairebé omplert tot el Mini Estadi, i no per veure un partit, sinó simplement un entrenament! És lògic que els mitjans subratllin tant gran notícia. Certament pocs clubs poden presumir d'aplegar 12.000 persones amb un simple entrenament.

A mí, realment, m'hauria agradat anar-hi. Però no per veure com els jugadors saludaven als aficionats. Simplement, per constatar que, efectivament, el Barça estava entrenant. I és que, dotze dies de vacances després, el Barça s'ha tornat a entrenar. Bueno, entrenar-entrenar...ja sabeu: una horeta i mitja amb quatre curses, un parell de rondos i un minipartidet.

La realitat, per tant, és que els 12.000 espectadors que han anat al mini només han pogut veure com s'entrenaven 13 dels 22 jugadors del planter. La resta, o estaven lesionats...o simplement no hi eren. Com Ronaldinho i Deco, que no hi eren.

El primer entrenament de l'equip, desprès de 12 dies de vacances, va ser ahir: uns quants dies desprès de la tornada de tots els equips de primera divisió. Ahir van entrenar onze. Avui han sigut 13, com podeu veure a la foto que s'han fet per al record. 13, però tampoc hi han estat Ronaldinho ni Deco, que es veu que no han tingut temps d'arribar a l'entrenament a l'hora fixada. Rikjaard, és clar, els ha castigat a entrenar-se en solitari per la tarda. Qué cruel.

Evidentment heu notat el tò ironic que estic gastant en aquest post. Però és que em sembla que la cosa està anant una mica massa lluny. Els símptomes de galactització d'aquest equip són ja més que preocupants. Comencen a ser inadmissibles.

Com podeu veure al meu perfil, treballo a una entitat esportiva. Aquests dies de nadal m'he fartat de veure com un munt d'equips de bàsquet aprofitaven les vacances per entrenar-se més que mai. Han aprofitat per fer una mini pre-temporada que els carregués les piles. Per repassar qüestions tàctiques. Millorar gestos tècnics. Evidentment no estic parlant de professionals. Em refereixo a nois i noies que estudien o treballen,i que desprès d'una dura jornada de vuit hores d'estudis o feina, o potser les dues coses alhora, inverteixen dues hores més a entrenar-se. I quan hi ha vacances, més. I ara, més físic que mai. I tot, a canvi de res: gratis, off course.

Avui 12.000 persones han pogut veure com 13 professionals els ensenyaven com no hauria de ser mai l'entrenament d'un equip professional. Un equip professional que va fer una pre-temporada patètica, que ha vingut demostrant un alarmant estat de forma els darrers mesos i que, quan ha arribat el descans nadalenc, ha aprofitat per no fer res.

Molts direu que, amb la saturació de partits que hi havia era convenient carregar piles. Bé: hi ha moltes maneres de carregar piles. Per exemple, fent una pretemporada en alçada durant 10 dies. El que no es pot fer és parar totalment 12 dies a mitja temporada. Ho sap qualsevol persona que hagi fet esport de veritat.

Aprofitant el temps d'aquesta manera no ens haurem d'estranyar que Ronaldinho no sigui capaç de desbordar a un rival, que Deco s'ofegui a les segones parts, o que Thuram es trenqui muscularment quan ha de fer un sprint.

I per diumenge, comencem a creuar els dits, perquè Schuster fa varios dies que porta preparant el partit conciençudament, tant des del punt de vista tàctic, com físic i psicològic, mentre els nostres atenen compromisos publicitaris. Esperem que la jornada històrica del Mini no hagi contribuit a que es faci realitat una jornada històrica al Coliseo.

Foto: www.fcbarcelona.com

Getafe

Getafe. Ciutat espanyola situada 13 quilòmetres al sud del km.0 de Madrid, és a dir, de la Puerta del Sol. Ciutat eminentment industrial, forma part de la denominada àrea metropolitana de Madrid. Limita amb Leganés, Fuenlabrada, Pinto, Rivas Vaciamadrid, San Martín de la Vega i el barri de Vallecas de Madrid.

Té una superfície de 78,74 km², i una població de 158.364 habitants, el que li dona una densitat demogràfica de 2.011 hab./km². El seu alcalde és el socialista Pedro Castro Vázquez.

Té un clima mediterrani continentalitzat i, segons l'Observatorio de la Base Aérea de Getafe, al mes de gener la temperatura oscil·la entre els 9,9ºC de màxima i els 1,1ºC de mínima. Vaja, que fot un fred que pela.

Les tres majors instal.lacions de la ciutat són dues facultats i el rectorat de la Universidad Carlos III de Madrid, la base aèria militar de Getafe, i el Coliseo Alfonso Pérez.

El Coliseo Alfonso Pérez (nom posat en homenatge a l'ex-jugador del Madrid, Betis i Barça, que mai va jugar al Getafe ni contra el Getafe, però va nèixer a Getafe) és un estadi de futbol inaugurat el 1998 i, tot i dir-se Coliseo, té capacitat per a només 14.400 espectadors. El terreny de joc té unes dimensions de 106 x 69 metres. És l'estadi on habitualment hi juga el Getafe Club de Fútbol.

El Getafe Club de Fútbol és un club molt jove, fundat l'any 1983, fa només 26 anys. Té 12.000 socis i 16 penyes, i és presidit pel soci del Real Madrid Angel Torres. Juga íntegrament vestit de blau marí, i va ascendir per primer cop en la seva història a primera divisió la temporada 2004-2005. Des d'aleshores, tot i tenir el pressupost més baix de la primera divisió, ha aconseguit no només mantenir la categoría, sinó donar més d'un disgust al camp. Que li preguntin al Madrid, que ha perdut en dues de les tres visites que ha fet al Coliseo.



El planter de l'equip està format per 17 jugadors espanyols i set estrangers. Els més destacats són el porter argntí Abodanzieri, el defensa rumanés Cosmin Contra, el migcampista suís Celestini, i el davanter serbi Paunovic. La nova esperança és el jove letó Maris Verpakovskis, un golejador cedit pel Dinamo de Kiev fins a final de temporada. El capità és el veterà Vivar Dorado.

L'estrella de l'equip, però, no és al terreny de joc. És a la banqueta. I és que l'entrenador és el nostre vell conegut Bernd Schuster. Tot un ídol a Getafe. Enguany, jugades ja 16 jornades, l'equip és situat a una còmoda novena plaça, amb 22 punts, per sobre de molts històrics del futbol espanyol. 6 partits guanyats, 4 empatats i 6 perduts. Tot això, amb 11 gols a favor i 11 en contra. I compte: ha guanyat al Madrid (1-0) i al Depor (2-0), i només va perdre 1-0 al camp del Sevilla.

El proper diumenge 7 de gener, el Getafe rep la visita del FC Barcelona, actual campió de Lliga i d'Europa. Serà tot un esdeveniment per a la ciutat, i tot un repte per al club i jugadors locals.

Els getafencs no podran veure a Ronaldinho, ni a Deco, ni a Eto'o, ni a Messi, ni a Thuram, ni a Zambrotta. Tot i així, Rikjaard podria presentar una alineació formada, per exemple, per Victor Valdés, Belletti, Puyol, Márquez, Gio, Motta, Iniesta, Xavi, Silvinho, Giuly, Guddjohnsen i Saviola. Una alineació amb la que el Barça no tindria excusa per no guanyar.

Però perquè tot marxi com ha de marxar, el primer requisit és que els jugadors del Barça sàpigan quatre coses bàsiques. On està Getafe, qui és el Getafe, qui entrena al Getafe, i qui i com juga el Getafe. Ja sabeu, després de dotze dies de vacances, el primer, i el que més costa, és situar-se. I no estem per perdre el temps.

Lo segon serà que recordin que amb la samarreta no es guanya. I que la història de la ciutat i del club no juguen. Esperem que això els quedés clar a Yokohama: al camp, només són onze contra onze.