dijous, de juny 28, 2007

Un patidor culé al cel

Ignoro si era lector d'aquest blog. Potser sí, perquè era un culé de cap a peus. Un autèntic patidor culé que va traspassar la seva passió al seu fill...i de quina manera!!! Fa poc, fins i tot, el Pat Andrews em va confesar que sospitava que ell era la persona que s'amagava darrera d'un dels coneguts seudònims que més animaven els debats d'aquest blog. Al blog hi escrivien amics seus, i fins i tot la persona que, sense dubte, més estimava d'aquest món. I a més aquest blog, editat per un dels seus milers d'ex-alumnes als que va deixar profunda petjada, versaba sobre una de les seves passions. El Barça.

Diuen que avui l'Àlex ens ha deixat. Jo crec que no: que avui ha nascut un nou mite. Almenys, per als que vam tenir la sort de conèixe'l.

Com a últim i humil homenatge, permeteu-me que reproduexi en aquest petit racó culé les paraules que un altre gran, el Pat Andrews, li ha volgut dedicar i que, a més, li ha volgut des d'aquest blog.

Mikelele: força! T'has de sentir orgullòs.

Va per tú Mestre.

El Patidor Culé

Coherencia personal.

La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene
Jorge Luis Borges


Alex García nos ha dejado. Persona de bien, maestro y culé.

Es difícil haber pasado por la Escuela Sagrada Familia y/o por la Cooperativa Claror durante estos últimos treinta y cinco años y que el contacto con él no te haya dejado huella. Como director, como maestro, como miembro de la Junta Rectora de la Cooperativa o como amigo la relación con él nunca podía dejarte indiferente.

Creo que coincidíamos en muchas cosas, aunque también mantuvimos discrepancias notables, desde nuestras respectivas ópticas, él de maestro y yo de padre, en los primeros años de la cooperativa donde las eternas discusiones sobre la “ponencia”, el documento que debía marcar las líneas maestras de funcionamiento de la misma nos llevaron a compartir sesiones de junta hasta altas horas de la madrugada. Nuestra juventud relativa, los tiempos de la transición, nuestras tendencias ideológicas y nuestro Barça nos proporcionaban, sin embargo, más puntos de encuentro que de desencuentro.

Pensar en alguien tan especial con el que no volverás a hablar siempre te genera sentimientos encontrados, por una parte la satisfacción de saber que has compartido cosas importantes con él y por otra la tristeza, sin consuelo, de que ya no volverá a suceder. Si tuviese que destacar algo que siempre me ha impresionado de Alex es su coherencia personal, su capacidad de verbalizar los conceptos y su honradez a la hora de defenderlos. También he admirado siempre su dedicación plena y competente a un trabajo al que dignificaba y con el que se encontraba realizado.

Un hombre honesto que impartía conocimiento y ejemplo al mismo tiempo.

Y llegamos al Barça, motivo de conversación de nuestros encuentros casuales de estos últimos años y donde nuestras coincidencias eran totales. Es difícil ser coherente siendo hincha de un equipo de fútbol, porque en el fútbol desde las desorbitadas cantidades que se manejan hasta las motivaciones y caprichos de nuestros ídolos generan demasiadas contradicciones a personas que pretendemos mantener unas coordenadas racionales en nuestros comportamientos. Se trata sencillamente de aceptar una premisa, la premisa mayor: somos del Barça, nos gusta que juegue bien y que gane. Y a partir de ahí ya se puede intentar ser consecuente, y en eso estábamos. Disfrutamos, comentando la jugada, las dos anteriores temporadas, especialmente por lo bien que jugaba el Barça y luego además por los títulos que ganaron. Y volvimos a las andadas esta temporada en el que el disgusto por lo incomprensible y por determinadas actitudes personales y del equipo nos llevo al hastío de otros tiempos cuando menos lo esperábamos.

Creo que ambos coincidíamos que tenemos pocas posibilidades ni de encuentro ni de desencuentro fuera de este mundo concreto en el que la vida nos hizo coincidir y que también ambos estábamos convencidos que los pensamientos, sentimientos y recuerdos si que forman parte del mundo que compartimos.
En ese mundo, en el de los pensamientos, sentimientos y recuerdos de mucha gente, Alex estará siempre.

Pat Andrews

dimarts, de juny 26, 2007

El dia d'Henry. La raó i la pell.

Avui ha estat el dia. Desprès de mesos, mesos i mesos parlant d'Henry, avui, per fí, ha vestit la samarreta del Barça. La nova samarreta de la temporada 2007-2008, que defensarà durant quatre temporades a raó (segons diuen) de 6 milions d'euros nets anuals, i previ pagament de 24 milions d'euros del Barça a l'Arsenal que, si l'any vinent guanyem la Champions (Déu vulgui), es convertiran en 27 milions.

Certament ha estat un dia emocionant. Veure vestit Henry amb la nova samarreta del Barça desperta il·lusió. Em desperta il·lusions. Imaginar-me'l al Camp Nou amb el seu número 14 (el número que, en contra del què diuen la majoria de mitjans, mai va vestir Cruyff al Barça, sinó Amunike, Gerard i Ezquerro), amb la seva elegància, el seu canvi de ritme, el seu gol...desperta il·lusions. Henry ha estat, sense dubte, un dels millors futbolistes del món dels darrers quatre anys. Imaginar-me'l, a més, jugant al costat de Messi, Eto'o, Ronaldinho i companyia...fa somiar.

I il·lusions i somnis és just el què necessitem els culés en aquestes hores en què encara no despertem de la pitjor ressaca dels darrers anys. Així que, benvinguda la il·lusió i els somnis.

La il·lusió i els somnis que em desperten el fitxatge d'Henry, però, per molt que celebri el seu fitxatge, no deixa de provocar-me alguns dubtes.

¿És just pagar 24 milions d'euros (que poden ser 27) per un jugador de 30 anys que, a més, no juga des del passat març per culpa d'una lesió?

¿Està bé pagar aquest preu per un jugador que l'any passat va poder venir (un any més jove) per un preu molt inferior, i que ens va deixar plantats sense cap explicació?

¿No es podia haver rebaixat una mica el preu del traspàs d'un jugador que havia manifestat públicament que, després de la marxa de David Dein i la futura marxa de Wenger no volia seguir a l'Arsenal?

¿Està bé pagar-li d'entrada 6 milions nets de fitxa fixa? No estavem en la línia del fixe més incentius?

¿Sóc jo l'únic que té la sensació que l'Arsenal sempre ens pren el pèl? Ens va treure 10.000 milions de pessetes per Overmars i Petit, ens va birlar a Cesc Fàbregas sense pagar-nos un duro, i ens ha tret 24 (o 27) milions d'euros per un jugador de 30 anys que aquest 30 de juny hauria quedat lliure si no hagués renovat per l'Arsenal fa just un any. És a dir, si el Barça hagués sapigut negociar bé ara fa just un any.

¿A què es deu el protagonisme adquirit perl vice-president Soriano en aquesta negociació? ¿No es deia fa un any que els directius cedirien el protagonisme de la gestió del club als executius? ¿És que la directiva realment no confia en Txiki? ¿O que el futur candidat Soriano necessita que se l'associi al fitxatge d'un crac, com Ronaldinho es va associar a Sandro Rosell i Eto'o a Laporta?

¿Què farem ara amb Guddjohnsen, el davanter centre pel què ara fa un any vam pagar 15 milions d'euros al Chelsea? ¿És el fitxatge d'Henry el reconeixement public del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen? Si és així, qui és el responsable d'haver pagat 15 milions per Guddjohnsen? I el d'haver pagat 6 per un Maxi López al que no vol ni el Mallorca? Què farem amb tant davanter centre? I per cert? ¿És que ja han traspassat a Santi Ezquerro, que d'entrada ja s'ha quedat sense el número 14?

¿No haurem pagat una mica més per culpa de les presses de voler-lo presentar lo abans possible perquè es deixi de parlar de l'estrepitòs fracàs de la temporada?

I per últim. Per molt que la pell em demana anar ja al Camp Nou a gaudir veient Henry, la raó fa que em pregunti: ¿és realment el què necessita l'equip? ¿contribuirà a disminuir les mancances que ha tingut aquest any l'equip? ¿millorarà la relació entre els cracs o la seva presència provocarà just el contrari? ¿És una estrella necessaria o només un pas més en l'emulació de la galactització que va ensorrar el Madrid del passat i el Barça del present?

Tant debó que, després d'aquesta traca de Sant Joan, Laporta, la directiva i Txiki, a més de fitxar Henry, prenguin moltes altres decisions. Decisions que, passada la festa de la Revetlla, seran les què de veritat solventaran els problemes que ens han dut a fer el més grans dels ridículs aquesta temporada. Només així podrem disfrutar de veritat d'Henry, i els dubtes de la raó deixaran pas a l'emoció de la pell.

Foto: Infoesports.com