dijous, d’abril 26, 2007

Felicitat perica

Barcelona està a punt de poder pressumir de tenir un finalista europeu per segona temporada consecutiva. I és que l'Espanyol, que avui ha guanyat 3-0 al Werder Bremen, és a un pas de la final de la UEFA que es disputarà a Glasgow.

Aquesta nit milers de barcelonins dormiran feliços gràcies al futbol. Penso en amics i coneguts pericos. I me n'alegro per ells. S'ho han guanyat.

Lluny de l'animadversió que sento pel Madrid i algun altre club, el RCD Espanyol no em fa una especial ràbia. Només em cansen i carreguen part dels seus aficionats, els més radicals, que sempre tenen el "puta Barça" a la boca, i solen ser més fatxes que la neta de Franco. També n'he conegut uns quants d'aquests, i per ells no me n'alegro. He arribat a la conclusió que aquests, més que ser de l'Espanyol, són anticulés i/o anticatalanistes. Però sincerament penso que no representen a la majoria...o això m'agrada pensar.

A banda de subscriure allò de "pericos o culés, els catalans els primers", penso que una gran ciutat de Barcelona mereix dos grans clubs de futbol. Totes les grans capitals futbolístiques tenen dos grans clubs, encara que un d'ells sigui més gran que l'altre. Milan, Roma, Torí, Glasgow, Liverpool, Madrid, Lisboa, Manchester, Buenos Aires, Sevilla...i no parlem de Londres, que en té quatre o cinc. Les rivalitats ciutadanes ben portades són divertides, i els "derbis" fan gran el futbol. Mentre el Barça quedés sempre per davant, no m'importaria gens que l'Espanyol jugués cada any la Champions, al contrari. Mentre el Barça quedés sempre per davant!

La veritat és que l'Espanyol mereix jugar la final de Glasgow. L'any passat va guanyar la Copa del Rei amb tota justícia, i enguany està fent una trajectòria europea brillant. Si arriba a la final ho haurà aconseguit fent el camí més difícil. Va eliminar l'Ajax guanyant a Amsterdam, al Benfica fotent-li tres a Montjuic. I avui li ha fotut tres al Werder Bremen, un dels millors equips d'Europa, que va ser eliminat de la Champions a la darrera jornada de la primera fase, competint fins al final amb Chelsea i Barça. Recordeu el què ens van fer patir, oi?

Ha estat un partit impecable el dels pericos, en totes les facetes del joc. Mentalització, actitut, pressió, posicionament, joc ràpid, antocipació, defensa, i encert en atac. Tot i que amb una mica més de sort fins i tot podria haver fet un o dos gols més.

I la victòria d'avui no ha estat una casualitat. Aquest Espanyol, quan s'ho proposa, és capaç de fer molt mal als grans. Aquest any ha estat capaç de guanyar al Barça (3-1), al Sevilla (2-1), o al camp de l'Atlético de Madrid. Si no fos perquè aquest mateix equip també és capaç, per exemple, d'encaixar 4 gols a Tarragona, estaria molt per sobre de la desena posició que ocupa a la Lliga.

Però compte: en lo que queda de lliga l'Espanyol pot erigir-se en l'autèntic jutge. Ha de jugar contra el Sevilla, el Real Madrid i el Barça. I segur que a algú li dona algún disgust. Lo dit: mentre no ens doni un disgust a nosaltres, que li vagi el millor possible, no?

Felicitats pericos.

PD: Del partit de l'Espanyol en sí faig tres apunts:
1) De la Peña té la mateixa classe que quan juagava al Barça, però molta més maduressa i ordre tàctic. Si fa anys ens va fer disfrutar, què seria capaç de fer ara?
2) Què fa un peaso jugador com Diego al Werder Bremen? Aquest brasiler hauria d'estar a un dels grans-grans. Perquè no al Barça?
3) Klose, avui, sense pena ni glòria. Dieuen que serà el 9 que fitxarà el Barça aquest estiu. Si es confirma (per cert, d'aqui a un any podria venir gratis) serà el reconeixement del club del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen. És un bon golejador-rematador, en la línia Makaay. Un bon suplent. Preferiria que en comptes de bons suplents fitxessim homes capaços de ser titulars i disputar el lloc de veritat a les vaques sagrades, com quan l'any passat estaven disposats a fitxar Henry. I més sabent que la temporada que ve, de nou, Eto'o marxarà un mes i mig a la Copa d'Àfrica.

dimarts, d’abril 24, 2007

Impressionant

Impressionant el partit de futbol que hem pogut veure avui...a Old Trafford. El Teatre dels Somnis ha fet honor al seu apelatiu acollint un apassionant partit d'anada de les semifinals de la Champions entre el Manchester United i l'AC Milan. Dos autèntics colossos, i ferms candidats al títol, que han protagonitzat una descàrrega elèctrica de futbol difícil de descriure. Quins dos equipassos, quin ambientàs, quins jugadorassos, quina tensió...quin futbol. Una dada ho diu tot: entre els dos equips han fet 37!!! xuts a porta: 22 el United, 15 el Milan.

Al final, 3 a 2 per a un United que, en una segona part plena de fé i empenta, ha acabat doblegant un Milan que a la primera part havia posat bocaball Old Trafford gràcies a un gran Kaká (quin peaso jugador), autor dels dos gols milanesos (el segon, sensacional). Impressionant.

I mentrestant...
Que cruel era avui fer zàpping i veure com el dia que Europa es mira l'espectacle de les semis, l'encara campió feia una paxanga a Egipte, en base a uns suposats interessos de màrqueting només propis dels millors galàctics.

Ara que l'equip està justíssim de forces, que estem al moment crucial de la temporada...al club no se li acudeix res més que anar de bolos a Egipte. Trenta minuts del Camp Nou a l'aeroport, dues hores d'espera a El Prat, quatre hores de vol, arribada a Egipte, excursió a les piràmides, fotos, entrevistes, firmes d'autògrafs, paxanga...a passar per caixa, i au, set hores més de viatges entre autocar, avió i autocar fins que els jugadors tornin a l'aparcament del Camp Nou a les tantes de la matinada. Tot, per dos milions d'euros.

Dos milions que, suposo, ajudaran a alleugerir la consciència de Laporta, a qui imagino incòmode pel fet que el nostre compromés i solidari Barça, amb el logo d'Unicef a les samarretes, hagi anat a cobrar i a fer el joc als polítics locals a un dels paisos on la democràcia, la justícia social i les llibertats brillen més per la seva absència...

Impressionant...

PD: Hem guanyat 0-4 al Al-Alhy. És el campió d'Àfrica. Suposo que hem d'estar orgullosos...

diumenge, d’abril 22, 2007

Casi

Villarreal 2-Barça 0.Doncs sí. Mentre a Barcelona els socis, aficionats, jugadors, periodistes i opinadors en general seguim embadalits amb el fantàstic gol de Messi, repetint-lo (mai s'havia repetit tant un gol que no va servir per a res), analitzant-lo, rememorant-lo, comparant-lo amb el de Maradona... el Sevilla se'ns ha posat a un puntet, i el Madrid (amb el gol average al seu favor) a dos. Fantàstic.

El Barça, amb Messi inclòs ( i amb Ronaldinho, i amb Eto'o, i amb la resta de tots els nostres galàctics) ha perdut a la lliga. Un altre cop. Aquest cop a Villarreal, aquesta petita població castellonenca de 48.000 habitants, i contra el dotzé classificat de la Lliga.

Sisena derrota del Barça a la lliga. Sisena derrota fora de casa.

A la primera part, com bé ha dit Michael Robinson, el Barça ha jugat "casi brillant". Ha pogut "casi" marcar dos o tres gols. Ronaldinho, Eto'o, Messi...casi, casi, casi...però no. Hem perdonat, perdonat, i perdonat. I a la segona part, baixada general d'intensitat, embus al migcamp, desordre en atac...i el Villarreal, dues ocasions, dos gols. 2-0 i cap a casa.

Falten set jornades, i tornem a començar. El Sevilla a un punt i el Madrid a dos. Això sí, el de Messi, un golàs. I seguim líders. O casi.