Luis no: Lluís.

Aquest cap de setmana no hi ha hagut futbol. Ha jugat Espanya.

I mentre Espanya estava pendent de la "Roja", del possible adéu de Luís...jo, i com jo milers de "españoles descarriados, rojos y separatistas" (Pep Guardiola inclòs) ignoràvem el possible adéu de la "roja" pendents de l'adéu del "rojo", com tants cops el deuen haver anomenat a la meseta. Perquè ahir el protagonista no era Luís. Era Lluís. Ell era el què veritablement, en un dia net i clar, ens deia que deia Adéu.

I Verges, petit poblet de l'Empordà a mig camí d'Ítaca, es va convertir ahir a la nit, durant més de tres hores, en la capital mundial de la música i el sentiment. ¿Podia haver algun lloc al món on ahir, just durant aquelles mateixes tres hores, tingués lloc un esdeveniment musical d'aquella categoría i emoció?

No m'he considerat mai un gran fan de Lluís Llach. Sempre he respectat i valorat moltíssim la seva personalitat, la seva manera de ser, el seu caràcter, la seva ideología, el seu compromís. El seu discurs. Però musicalment parlant no havia estat mai del meu estil. M'agradava molt la persona, però no em convencia el músic. Com si en un artista es pogués separar la persona i el músic...

Poc a poc el vaig anar coneixent. I la Patidora, que sempre li ha professat un amor particular, en va tenir bona part de culpa. Fins que vaig anar a veure'l a un concert a l'antic Palau d'Esports. I vaig constatar que el Llach era un Artistàs en el sentit més ampli i gran de la paraula. Perquè era capaç de posar música als més autèntics pensaments, sentiments, emocions i idees com només els autèntics Artistes saben fer. I el seu compromís és dels que, malauradament, ja no es troben als escenaris. El post concert, amb el públic cantant a capella i improvitsadament l'Estaca i altres himnes...gallina de piel. Si fos americà, francés o anglès, seria un mite vivent de la música mundial. Però...el nostre país és tant petit...

On collons deuria ser jo aquell 6 de juliol de 1985, aquella nit màgica al Camp Nou?...

Ahir ens va dir mig adéu. I va ser magnífic. Els seus discursos davant els nassos de tota mena de polítics ansiosos de captar plànol, senzillament genials. Adéu als escenaris...però diu que deixa oberta alguna porta. Menys mal. Tios com ell no en queden.

Gràcies Lluís. Que tinguem sort.