Tot final és un nou inici

FC Barcelona, 0-Real Madrid, 1.

No m’havia perdut un Barça-Real Madrid dels darrers 23 anys, i avui no podia ser menys. Per molts partits que em perdi al llarg de l’any, mai deixo d’estar al costat de l’equip el dia del Barça-Madrid per què, a part de ser un dels millors partits de futbol que es poden veure al món, ja sabeu, per a nosaltres, per als que sou com jo, és més que un partit de futbol.

Ha estat un vespre amb moltes sensacions. Però, la veritat, només amb dues positives. Una: la sortida de l’equip al camp, amb aquell increïble mosaic que posava la “gallina de piel”, mentre 98.000 goles cantavem l’himne, intentant intimidar el Madrid. La segona ha estat quan, un cop ja a casa, derrotat, li cantava l’himne a la meva filla (sis mesets), no intentant intimidar ningú, sinó intentant adormir-la (ho he aconseguit a la setena reptició de l’himne) i...reafirmant-me en les meves conviccions culés, potser?

I és que avui és un dia per reafirmar-se, per dur que sigui. Per què dur ha estat. Molt dur.

Lectura a curt termini: el partit

Ha estat un partit absolutament decebedor per als culés. No només perquè haguem perdut contra el Madrid. Sobretot, per què no hem merescut guanyar.

Tret de l’ímpetu, les ganes i l’esforç, que avui no es pot negar, el nostre equip no ha aportat res més. Hem tornat a veure la pitjor versió del Barça d’aquest nefast any 2007, el pitjor dia i contra el pitjor rival.

En cap moment el Barça ha dominat el partit. ¿Què és per a mi dominar un partit? No és tenir més temps la pilota ni llençar més corners. Dominar el partit és aconseguir que aquest es desenvolupi tal i com t’interessa, tal i com has previst i planificat, que la pilota circuli per les zones on vols que circuli i a la velocitat que vols que circuli, evitant que sigui el rival el què aconsegueixi imposar el seu ritme.

I això, dominar el partit, és el què avui ha fet el Real Madrid de Bernd Schuster.

Va dir Gary Lineker que el futbol és un esport que juguen onze contra onze i en el què, al final, sempre guanyen els alemanys. Avui s’ha acomplert aquesta màxima. I no ho dic només per què Schuster sigui alemany. O per què Van Nistelroy, Schneider, Sergio Ramos, Heinze o Cannavaro ho semblin encara que no ho siguin. Ho dic perque el Madrid ha jugat avui (ho ve fent fa ja un temps) com un autèntic equip germànic.

Per moments m’ha semblat la millor versió del Bayern de Munich o la pròpia selecció alemanya. Equips que no han passat a la història pel seu “jogo bonito”, però que són enormement disciplinats, tremendament efectius i, no saps com, acaben guanyant.

Aquest Madrid sense Zidanes, Bechkams, Robertos Carlos, Figos ni Ronaldos m’ha semblat un dels millors Madrids que he vist al Camp Nou els darrers 23 anys. Sí, ja ho sé: no fa jogo bonito. Però (deixant fobies a banda), jo també admiro els equips que juguen com un equip. Fortíssims en defensa (Jo no sé si Pepe val 30 milions o no, però avui ha estat un fortíssim central que no ha deixat ni respirar a Eto’o...), duríssims al mig camp (Schneider, Baptista i Diarrà s’han imposat a Xavi, Deco i Yayà), amb davanters pressionant constantment (Raúl el què més), tallant totes les connexions entre els jugadors blaugranes, i efectius en atac. Bé...sortossament, efectius a mitges.Per què amb més encert madridista, avui ens podia haver caigut algun més. El Madrid ha vingut sabent exactament el què havia de fer, i cada jugador ha interpretat el seu paper a la perfecció.

Els punyeteros tenien raó: “estil Federer” (el tennista suís de mentalitat i llengua alemanya). Aborrit i exent de carisma... però implacable.

Davant he vist una suma d’individualitats blaugrana, però no un equip. El Barça volia, volia molt...però no ha pogut en cap moment. ¿Quan temps feia que no erem capaços de fer un sol gol al Camp Nou?

Després de la derrota de Getafe Riijkaard va dir “ha arribat el moment de canviar”. I va canviar. Va donar entrada a jugadors com Guddjohnsen, Giovanni o Bojan que van donar un altre aire a l’equip. Avui, però, ha tornat a alinear els jugadors millor pagats, no els què estan en millor forma. Bojan en 10 minuts ha fet més que Ronaldinho i Eto’o en 90. L’únic que no ha estat alineat per jerarquia ha estat Henry. ¿Per què ens vam gastar 24 milions d’euros i li vam fer un contracte de 4 anys a aquest jugador que, tot i tenir l’alta mèdica i estar el partit encallat, no ha jugat un minut?¿Per jugar contra el Llevant i que faci quatre gols al Ciutat de València?

Schuster (el soci del Barça a qui l'any passat vaug proposar en aquest blog com a succesor de Rijkaard) li ha tornat a guanyar la partida a Rijkaard. Ja li va guanyar l’any passat entrenant al Getafe. El pitjor és que Riijkaard sembla que no supera els poblemes que li suposa jugar davant el Madrid. En els cinc anys de l’era Laporta-Rijkaard-Ronaldinho, s’han jugat cinc Barça-Madrid, i només hem guanyat un: dos empats i dues derrotes...a casa nostra!!!

Riijkaard és un tio elegant, intel·ligent, bon paio, educat. M’encanta la imatge que ens dona el nostre entrenador. Però té una greu assignatura pendent amb l’estratègia i la lectura dels partits davant rivals importants. ¿Recordem com va patir fins i tot a la final de París, jugant 70 minuts contra 10?


Lectura a llarg termini: el cicle
Tornant a cotxe a casa, i escoltant per la ràdio les declaracions de Riijkaard em venien moltes reflexions al cap. El seu tò de veu era el tò d’un entrenador derrotat. Derrotat no només en el partit d’avui. Derrotat. Derrotat contra la inèrcia negativa que durant tot l’any arrossega l’equip, contra l’entorno, contra tots els elements que ell no pot controlar...Avui he tingut l’absoluta certassa que, definitivament, estem davant la darrera temporada de Riijkaard al Camp Nou.

Pensava al cotxe que avui podiem haver assistit a un dia definitiu. Al dia del canvi de cicle.

El 23 de novembre de 2003 el Barça va guanyar al Bernabeu 0-3. El públic del Bernabeu va ovacionar Ronaldinho i el Barça sencer. Va ser un espectacle. I va ser la constatació que aquell dia s’havia produït, definitivament, un canvi de cicle al futbol espanyol. El Madrid dels galàctics va morir aquell dia per cedir la supremacia del futbol espanyol al FC Barcelona.

Avui el Camp Nou no ha ovacionat al Madrid. Difícilment ho serà mai perquè el Madrid no juga, no ha jugat mai al “jogo bonito”. Lo seu és la lluita, l’ordre, la disciplina, la duressa, el “juntos podemos”, el “espíritu Juanito”. I això no s’ovaciona al Camp Nou.

Però el silenci amb el què els socis culés hem abandonat l’Estadi era molt significatiu. Tots els culés, mal què ens pesi reconèixer-ho en veu alta, sabem que avui ha canviat alguna cosa.

El Barça, indubtablement, ja no és l’equip que ha dominat el futbol espanyol durant uns pocs anys. Lamentablement, molt més pocs dels què haviem d’esperar d’aquest planter.

Però el propi Madrid (el dels Galàctics) ja ens va demostrar que tenir les millors estrelles no és sinònim de tenir el millor equip ni guanyar. Ha hagut de fer un equip sense galàctics, un equip de mentalitat germànica per tornar a dominar el futbol espanyol.

Fins avui els culés (i ni tant sols els propis merengues) s’atrevien a reconèixer que el Madrid era el dominador del futbol espanyol.

L’any passat va guanyar la lliga. Però nosaltres ens hem cansat de repetir (i fins i tot alguns d’ells ho va dir) que no va ser el Madrid qui “va guanyar” la Lliga sinó el Barça qui “la va llençar”. El Madrid, per tant, era campió de lliga, però no se’l reconeixia com el dominador del futbol espanyol.

Des d’avui, malauradament, ja ho és. Ha donat un cop d'autoritat. Aquesta ès la meva lectura. No només ens ha guanyat un partit que permetrà als diaris madrilenys parlar de "blanca navidad". Ho fa fet a casa nostra, i ens treu 7 punts a la lliga. Seguint la lògica que nosaltres mateixos vam proclamar la temporada passada (la màxima diferència del Barça sobre el Madrid van ser 6 punts), aquest Barça ja no pot guanyar aquesta lliga. Ha comés masses errades. Ara ja (seguint, insisteixo, la nostra pròpia lògica de l’any passat) només la pot perdre el Madrid. Però veig al Madrid massa fort i concentrat com per a cometre les errades que els nostres van cometre l’any passat.

El Gol a Gol preguntava avui si s’havia tancat un cicle. Finalment, malauradament...penso que sí. Avui ha estat l’escenificació del què ja intuïem fa temps. Els temps han canviat.

Ha estat maco mentre ha durat.

En aquests propers mesos de canvis ens preguntarem més que mai moltes preguntes? Què fer amb Ronaldinho? I amb Rijkaard? I segurament s’haurà de trobar resposta molt aviat. Cruyff sempre diu que els grans clubs han de planificar la següent temporada al febrer-març, sense esperar a les notes de juny. És a dir que es prendran decisions passat demà.

Només demano que, es faci el què es faci, no destrossem ningú, assumim el moment del canvi, i ho fem amb l’elegància que ha faltat en tantes altres ocasions de la nostra història. Trigarem molts anys, però molts, en trobar un entrenador tant elegant com Rijkaard. I potser mai tornarem a gaudir d’un jugador com Ronaldinho que, en només tres anys, va canviar la història del club, va posar-li un somnriure al futbol, i es va convertir en un ídol que recordarem el reste de la nostra vida.

Porca misèria!!!

Minuts després de la fí del partit s’ha emès per TV3, precissament el darrer capítol d’aquesta sèrie. “Porca Misèria” també ha tancat un cicle.

Em quedo amb el casual i revelador títol del seu darrer capítol: “Tot final és un nou inici”.

La mateixa pedra...

Getafe 2-Barça 0.

A ells no els dona la gana jugar. A mi no em dona la gana escriure.

PD: Avui ja no he perdut 12 euros. Ja no em tornen a enganyar.

¿De dónde es el árbitro?

Roda de premsa posterior a la (nova) derrota del Madrid-Federer en front del Sevilla:

-Schuster: ¿De dónde era el árbitro?
-Periodista: Catalán
-Schuster: Entonces no tengo nada más que decir.

S'ha de reconèixer que el cabronas del Schuster és un geni. Sempre ho ha sigut (de geni, i de cabronàs). Té una fina mala llet amb la que és capaç, sense immutar-se, des de la més absoluta tranquil·litat, de treure molta gent de les seves caselles.

No seré jo qui defensi les declaracions de Schuster. Em semblen lamantables i sancionables. Però també penso que, en realitat, no se les creu ni ell. Em costa molt de creure que de veritat se les cregui.

D'entrada, podria dir que sembla mentida que algú com Schuster, que ha viscut 10 anys a Catalunya (vuit com a jugador del Barça, i posteriorment dos a l'era Gaspart com a "assessor" tècnic amb sou del club), que té fills catalans i encara és Soci del Barça, digui amb sinceritat una burrada com aquesta. No crec que de veritat s'ho cregui. Podriem dir que si s'ho creu és que és més que un desagraït: és una mala persona, a més d'un cabronàs. Però prefereixo dir que, si s'ho creu, és bàsicament un ignorant. Ignorant perquè, tot i els anys viscuts a Catalunya, Schuster encara no sap que el segon equip amb més seguidors a Catalunya (i això és pura estadística) és el Real Madrid. I que Catalunya és la segona comunitat del món on el Madrid té més penyes. ¿És que el català Álvarez Izquierdo (que, pels cognoms, no sembla tenir besavis de Ripoll), que va ajudar el Madrid descaradament en el seu enfrontament contra l'Almeria, no podria ser "merengue"?

Però no. Tampoc crec que sigui ignorant. Ni tonto. Més aviat crec que està sobrepassat per la pressió de la seva primera banqueta gran. I com creu conèixer com ningú el negoci del futbol, la premsa de Barcelona i de Madrid, la rivalitat entre les dues aficions, etcètera...ha tingut l'habilitat de desviar tota l'atenció mediàtica cap a les seves paraules.

Schuster, com feien Clemente i Cruyff, utilitza els mitjans de comunicació per desviar l'atenció de les coses. Ja ho feia quan era jugador. Juga amb els periodistes i aquests sembla que no s'enterin.
Ara, com a entrenador, intentar treure-li la pressió als jugadors, i fins i tot treure-se-la a ell mateix des d'un punt de vista esportiu. Ha aconseguit que durant dos dies tothom parli de les seves declaracions i no de la seva tàctica. De les seves paraules i no de la derrota (la segona derrota en tres partits, tot i que l'1-5 a Valencia va semblar eclipsar-ho tot). Tothom parla de les seves rodes de premsa, ningú de la seva capacitat com a entrenador. Mentre es parla de la seva aCtitut, ningú parla de les seva aPtitut.

Tot i així, no crec que Schuster vagi pel bon camí amb aquesta manera de fer. Bàsicament, perquè no té necessitat de desviar cap atenció. L'equip va líder, fa gols, juga millor que l'any passat, i té el vestidor en calma. No té necessitat de desviar l'atenció. Hauria d'aprofitar les rodes de premsa perquè brillés la seva aPtitut, no la seva actitut. Però no. Ell mateix crea incendis innecesaris. I si segueix així acabarà barallat amb tota la premsa madrilenya, a la que fustiga a les rodes de premsa, amb mig Madrid...i havent-se tancat les portes a un hipotètic futur retorn a Catalunya.

Les seves declaracions són tant deplorables que es condemnen per sí soles. És d'aquell tipus de menyspreu que menysprea a l'emisor, no al destinatari.

Els propis mitjans madrilenys les han censurat. Com el Col·legi Català d'Àrbitres. No he trobat, però, cap reacció del Comité Nacional de Árbitros ni de la Federación Española de Futbol. I em sorprèn perquè, en realitat, aquestes declaracions no insulten als catalans: insulten a tots els àrbitres siguin d'on siguin.

Ara que...¿què poden dir els àrbitres, el seu Comité Nacional o la FEF sobre un tema com aquest, quan ells mateixos accepten unes regles que reconeixen que l'orígen geogràfic d'un àrbitre pot incidir en el resultat d'un partit?

Fa molts anys que em pregunto com els àrbitres de futbol accepten el què no accepten els àrbitres de bàsquet, d'handbol, de waterpolo o de cap altra esport. Al futbol, a diferència dela resta d'esports, un àrbitre no pot arbitrar un partit on jugui un equip de la seva comunitat o regió. És a dir, un àrbitre català de futbol, a diferència d'un àrbitre català de bàsquet, no pot arbitrar al Barça. Perquè al futbol se suposa que l'àrbitre català afavoriria al Barça. Que deixaria de banda la seva professionalitat i objectivitat, i es deixaria endur pel seu fanatisme local.

I això, senyors, ho accepten els àrbitres. Aquests que quan se'ls critica reclamen que se'ls tracti com a professionals. Aquests que cada tres anys fan una amenaça de vaga per raons menors. Aquests accepten unes regles del joc que pressuposen la seva falta de professionalitat.

Ells, per tant, són els culpables últims que avui en dia encara sigui tant habitual preguntar-se "d'on és aquest àrbitre". Ells són els culpables i no Schuster. Per molt que l'alemany sigui un cabronàs.

PD. Lectura recomanada: Reportatge sobre Schuster publicat a El País, ahir dilluns, titulat "Pánico escénico" http://www.elpais.com/articulo/deportes/Panico/escenico/elpepudep/20071105elpepidep_19/Tes

El goal average

Les decepcions dels darrers dos partits i el fred que ja fa a les vuit de la tarda a la tercera graderia del Camp Nou (per què nassos un partit com el d'avui no es juga a les cinc, com tota la vida?) han fet que avui desistís d'anar a l'Estadi. Però, com que l'home és l'únic animal que ensopega dues (i mil) vegades en la mateixa pedra, he desestimat la rica oferta cultural que la ciutat ofereix als barcelonins un diumenge a la tarda, i he tornat a desembutxacar els 11,95 euros de torn.

Bé. 3 a 0. Hem guanyat al Betis, i això ens dona tres punts més. Suposo que, com a bon culé, he d'estar d'allò més satisfet. Però no sé per què, tinc la sensació que m'ha sabut a poc. O potser sí se perquè.

Era el tercer partit consecutiu que jugavem contra un dels cuers de la taula. I, aparentment, el joc ha millorat respecte al desplegant enfront l'Almeria i el Valladolid. Però això, la veritat, no era gaire difícil. Millorar el joc, després de l'ensopegada de Valladolid, no era massa difícil.

I tot i així, no crec que haguem millorat gaire el joc. No ens enganyem pels resums de tres minuts que veiem als informatius: qui hagi vist els 90 minuts ha de reconèixer que el Barça no ha passat de la tercera marxa. Respecte als dos darrers partits ha millorat el resultat, però no he vist una millora substancial en l'equip. Per què, de fet, més que un equip, he tornat a veure una col·lecció de cracs cadascú dels quals va pel seu compte. I evidentment, com que son uns cracs, això fa que veiem un munt de jugades aïllades espectaculars: un remat d'Henry, una mitja-xilena de Ronaldinho, els llençaments de falta del Gaucho, els eslàloms de Messi...Jugades aïllades de cracs que, de nou, han anat cadascú a la seva.

Com a equip segueixo veient importantíssimes llacunes. Avui hem jugat amb la mateixa intensitat que contra Almeria i Valladolid, i l'únic que ha canviat ha estat el rival. Dels tres, el Betis ha estat clarament el més tou de tots. El que més, avui per avui, apunta a segona. Un equip que no sap a què juga, que es feble en defensa, que ofereix innombrables ocasions al rival, que no pressiona al mig de camp, que a penes s'ha apropat a l'àrea de Valdés. Un rival gens competitiu que ha donat als nostres cracs els espais perquè fessin el què volguessin com feia temps que cap rival els concedia. Tants espais que si no hagués estat, de nou, per la manca d'encert final, Messi hauria repetit el gol que l'any passat li va fer al Getafe. Insòlita candidessa la del rival.

En fí que el Betis ha estat el rival perfecte. El rival que sempre vodriem, tant al Camp Nou com fora. El rival que, si el Barça jugués amb la intensitat i encert que se li ha de suposar, s'hauria d'endur mitja dotzena de gols del Camp Nou.

Però no. El Betis, tot i les facilitats i les quantioses ocasions que ha ofert, només s'ha endut la meitat de la meitat d'una dotzena. I dos dels tres gols han vingut de xut de falta, no en jugada el·laborada (detall aïllat de crac versus jugada d'equip). Per cert, el primer gol de Ronnie és un golàs imparable, però el segon és més demèrit de la tanca, que incomprensiblement s'obre, que mèrit seu, que xuta contra la tanca. En fí, tres gols...però que per a mí són un balanç pobre tenint en compte les ocasions que ens ha ofert el rival.

I és una llàstima que l'equip es prengui així aquests partits teòricament fàcils. Que en comptes de sortir a mossegar i a fotre-li mitja dotzena al rival, pensi que jugant a mig gas és suficient per a guanyar. Primer, perquè quan fas això corres el risc que passi el què va passar dijous: un inesperat i imperdonable empat que, per exemple, evita que avui siguem líders. I segon, perquè jugant així desperdicies l'ocasió que golejar els rivals més febles de la lliga. És a dir: desperdicies l'ocasió d'intimidar els futurs visitants, de llençar un missatge als teus rivals, de donar una autèntica i veritable alegria a la teva afició...i també d'acumular gols a favor que, al final, poden decantar una lliga. Recordem que l'any passat Madrid i Barça van acabar la lliga amb els mateixos punts, i vam perdre la lliga per culpa del goal average, encara que, en aquest cas, fos pel goal average particular, no el general.

La bona notícia de la jornada és que el Madrid ahir va perdre, i ens hem tornat a posar a un punt. La dolenta és que avui, després que el Madrid hagi jugat contra tots els grans de la lliga (excepte el Barça), i el Barça contra casi tots els petits, el Madrid segueixi líder. Tant per punts com per goal average.

11,95

Podria referir-me a una novel·la de Frederic Beigbeder. Però no. 11,95 són els euros que he regalat avui a Digital Plus. Que he regalat, perquè els he pagat a canvi de res...Però, a qui puc reclamar, si la culpa no és de Digital Plus? I clar...no puc trucar a Digital Plus i dir-li a la senyora de la centraleta que qui ha comprat el partit no era jo, sinó una "Veu" que m'havia abduït i enganyat...

A les 9 del vespre encara tenia un dilema. "To buy or not to buy". Parafrasejant Shakespeare "comprar o no comprar" (el partit), aquesta era la qüestió.

El cas és que dijous, posats a veure la tele, una bona opció (i gratuïta) sempre és "Cuéntame", una de les últimes raons (amb "Porca misèria" i alguna més), que em queden per seguir confiant el meu temps de lleure a la televisió.

Al final he comprat el partit. Se m'ha aparegut un ésser superior que en menys de cinc minuts m'ha sumit en un més que suggestiu somni. "Tot i el mal gust de boca que et va quedar diumenge, avui la cosa serà diferent" em deia una veu en off. "Juguem al camp del Valladolid, un recent ascendit i que va penúltim a la classificació. Un equip que juga i deixa jugar al futbol, i en un terreny de joc d'amples dimensions. A més, qué carai (insistia La Veu), avui jugarem amb Messi, Bojan i Ronaldinho a l'atac. I això sempre promet. Avui podem veure espectacle" Al final, la malèvola veu fins i tot m'ha fet pensar que "l'equip sortirà picat per l'exhibició de gols i joc que ahir va fer el Madrid. Segur que els nostres voldran demostrar que ells també són capaços de fer això, i més jugant a Valladolid, que no és Mestalla". I endut per l'excitació pròpia del meu estat oníric, he procedit al desemborsament dels preceptius 11,95 euros.

Connectat ja al canal 102, els 90 minuts següents han estat un lent però constant descens del somni. Un doloròs despertar a la realitat.

Del somni a la realitat, res de res. Més aviat, un malson. El malson de què estava veient un partit de la temporada passada, i que els fitxages i l'experiència de l'any passat no havien servit de res.

Durant el partit, la puta Veu em seguia fent la guitza i feia que el meu cap es qüestionés doloroses preguntes. "Què hauries pogut fer amb 11,95 euros?". La Veu reia sarcàsticament...Fent demà pont, se m'han acudit un munt de bones raons si hagués sortit de casa. Fins i tot, a la segona part, quan el 2-1 semblava (per què ho ha semblat) més proper que l'1-2, no m'he pogut resistir a veure quines altres alternatives hauria oferit la "taquilla" de Digital Plus. La veritat és que tampoc he trobat res d'espectacular. Només m'ha cridat l'atenció (pel títol, és clar) una pel·lícula titulada "Este culito me lo como yo solito". Qui deu ser el paio que es dedica a traduir els títols de les pelis X nordamericanes?

El darrer quart d'hora, i en vista que ni amb Ronaldinho ni amb Messi erem capaços de doblegar el penúltim de la taula, Rijkaard ha tret al camp a l'islandés pel què l'any passat vam pagar 12 milions d'euros. Aquest que ara és el suplent dels nois de 18 anys i només compte com a migcampista...I s'ha de reconèixer que el noi posa ganes. Però de mitja punta, lamentablement, Guddy no és Guti. Encara que pel nom i el color de cabell s'assemblin...

En el clímax del meu "noentendreres"....La Veu en off m'ha revelat la veritat del cas Guddy. Tenk Kate li va dir fa dos anys a Txiki "hem de fitxar un migcampista ofensiu, de cabell ros, que juga a un dels grans europeus. Tot i que és boníssim, al seu equip xupa banqueta. Ell està disposat a marxar i el seu club a traspassar-lo. Ens aportarà qualitat i debilitarem un dels nostres grans rivals. El jugador té un cognom llarg, i per a mí estrany, però se'l coneix com Guti." I entre que Ten Kate tenia problemes de pronunciació i Txiki és un pel despistat, el nostre General Manager se'n va anar a Londres carregat d'euros a fitxar a Guddy, davant el "jolgorio" de Mourinho, Abramovich i companyia que (tontos no son) li van posar un pont de plata cap a Barcelona.

En fí...que un partit més, i dos punts i 11,95 euros menys....

RH Negatiu

El Mundo Deportivo arribava avui als quioscos amb una portada enginyosa. Sobre una foto de Ronaldinho i Henry, titulava a tota portada "Factor RH", en al·lusió a les inicials dels, fins fa uns mesos, considerats millors jugadors del món.

Un titular original. O no...perquè, esgotat (per repetit i cansí) l'acrònim REM (no en referència al grup de Michael Stipe, sinó a Ronaldinho, Eto'o, Messi) era previsible que arribés el dia que utilitzessim l'RH per referir-nos a la bona o mala salut de l'equip. Com previsible és que el dia que Henry i Messi facin un bon partit conjunt es parli que "la moda és HM".

El cas és que avui el Barça rebia a l'Almeria. I que lesionats Eto'o i Messi (suplent per recomanació mèdica), tota l'atenció es centrava en Ronaldinho i Henry. A priori, semblava que l'escenari era immillorable perquè el Barça acabés amb 21 dies sense conèixer la victòria i tornés a donar espectacle. Partit al Camp Nou, contra un recent ascendit, i amb Ronaldinho i Henry al teu equip.

Però no. Bé, sí. L'equip ha guanyat. 2 a 0. Però hem hagut d'aguantar 80 minuts d'insuls 1 a 0. El dos a zero ha arribat de penal (que no era). I l'ha marcat Messi.

Henry ha marcat el primer. A porta buida. Només faltaria. Però de la resta del partit millor no parlar. Com de Ronaldinho. El Gaucho ha tornat a ser substituït. Un cop més. Aquesta temporada només ha jugat un partit de lliga sencer. I aìxò que Eto'o està lesionat!

Jo ja no sé que els passa a aquest parell. Els del factor RH. Fa uns mesos eren els millors del món. I avui, tant l'un com l'altre, disten moltíssim de ser els jugadors que van ser. No sé. Ja no ho sé el què els passa. Avui tenien una oportunitat d'or per lluir-se. Però no. El factor RH ha resultat negatiu. I consti que tots dos son jugadors que m'entusiasmaven.

Xavi Torres, director del Gol a Gol, ha començat el seu programa d'avui dient que "amb partits com els d'avui es guanyen lligues". Sí, és cert. Totalment d'acord. Amb partits com els d'avui es guanyen lligues. Així la va guanyar el Real Madrid fa només cinc mesos. El mateix Madrid que, tot i guanyar la lliga, va fer fora Capello i es va gastar el què no està escrit per renovar mig equip titular.

Perquè sí. Amb partits així es guanyen lligues. Però es perden espectadors i il·lusió.

Si seguim així...potser sí que guanyarem partits i fins i tot lligues. Però si els diumenges a la tarda ens volem divertir no haurem de descartar fer un cop d'ull a la cartellera. Barcelona té una oferta de cinema, teatre i espectacles molt suggerents, interpretats per professionals que es deixen la pell a l'escenari. Potser arriba l'hora tornar a tenir-los en compte.

El Codi Da Barça

L'absència de partits oficials i la creixent indiferència que provoca la selecció espanyola ha fet que un dels temes estrella als mitjans esportius catalans hagi estat aquests dies el nou codi intern del Barça. El famòs codi intern que va anunciar Laporta a final de la passada temporada, amb un acte en el deia sense dir que la culpa de la nefasta temporada de l'equip havia estat causada pel mal comportament fora del camp dels jugadors. Després va matissar, d'alguns jugadors. I després, va tornar a matissar, que també va ser per culpa de que ningú hagués posat fré a la suposada mala conducta d'aquests jugadors: ni l'entrenador, ni el Secretari Tècnic, ni la directiva, ni el President. I per això, tot i que, finalment, al final de tots els matissos, va acabar reconeixent que la temporada passada va fallar tothom, no només els jugadors, va anunciar la redacció d'un codi intern de conducta que regulés la vida i el comportament...dels jugadors.

Avui el diari Sport ha anunciat les línies mestres d'aquest document de 10 pàgines de word que "el club" ja ha lliurat als capitans. La resta del planter, segons informa Lluís Mascaró a la seva crònica, encara no havia vist el document doncs la majoria estaven regressant dels seus partits amb les seleccions. Vaja, que la majoria del planter encara no coneix el nou codi intern, però pel luxe de detalls que dona el Diari Sport, sí que el coneixen els redactors i lectors de l'Sport. Curiosa manera de començar donant exemple. Tornant a filtrar informacions als periodistes.

He llegit íntegrament la crònica publicada al diari Sport i, sincerament, no em sembla malament el què s'ha donat a conèixer del nou codi. Tot i desconèixer els detalls, i la manera com ha estat escrit, sembla redactat des del sentit comú. Que els jugadors han de comportar-se a la vida privada, que no poden sortir de festa 48 hores abans d'un partit. Que no poden participar a actes promocionals en períodes de concentració. Que han d'atendre a tots els mitjans de comunicació, que han d'assistir a actes socials i benèfics en benefici del club (l'Sport posa com a exemple la recepció oferta per Nelson Mandela)...Sembla, pel que diu l'Sport, que el famòs codi no ha de suposar cap trauma per als esportistes amb sentit comú i de la responsabilitat que es prenguin seriosament la seva professió, i que siguin conscients del què significa pertànyer a un club com el Barça.

Fins aquí, per tant, tot perfecte per a mí. M'agrada aquest nou codi, si de veritat s'aplica i serveix per evitar capítols com els viscuts els darrers dotze mesos.

Però...això és tot? El tant famòs codi es queda només en això? En una recopil·lació de normes de conducta per als jugadors? I els tècnics? I el Secretari Tècnic? I els directius? I el President? No van ser també ells culpables del succeït l'any passat, com han acabat reconeixent? On està el seu nou codi de conducta?

Està bé que es demani, millor dit, que s'exigeixi als jugadors que no participin a segons quins actes promocionals si poden col·lisionar amb els valors del club. ¿No se li hauria també d'exigir al president que no es faci fotos amb un determinat polític el dia abans d'unes eleccions a la Generalitat?

Està bé que es demani que els jugadors atenguin a tots els mitjans amb regularitat, i equitat respecte tots els mitjans. ¿No haurien de fer el mateix els tècnics, directius i president?

Està bé que s'exigeixi als jugadors que assisteixin a actes del club. ¿Quantes penyes ha visitat Joan Laporta el darrer any? Quantes vegades ha trepitjat el Palau Blaugrana? I el Mini Estadi?

Està bé que es recrimini als jugadors no anar a actes com la recepció de Nelson Mandela però...¿quants directius hi van anar? On era el President?

Està bé que s'exigeixi als jugadors que no facin actes promocionals en període de concentració, com el que Ronaldinho va fer a Mònaco la vispera d'una final de Supercopa d'Europa (exemple que posa el diari Sport). En comptes de dir això, ¿no s'hauria de dir que els directius no tornaran a permetre aquest tipus d'actes com fins ara han estat permetent? O és que Ronaldinho es va escapar de la concentració i va anar a l'acte sense permís? No ho tenia així entès.

Està bé que s'exigeixi als jugadors que, assumint el paper social que representen, vesteixin amb elegància i es comportin cívicament en tots els seus actes a espais públics. Suposo que això deu anar per aquell jugador que es va baixar els pantalons a l'aeroport del Prat insultant la Guàrdia Civil. ¿Qui va ser aquell jugador?

No diré "Aquest any Sí"

FC Barcelona 3-Atlético de Madrid 0. No diré "Aquest any Sí". Així és com ara mateix em sento: fent esforços per contenir l'eufòria.

Després de les victòries a Stuttgart i, sobretot, del 3-0 d'avui, a casa, en front l'Atlético de Madrid, faig esforços per contenir l'eufòria.

Després de la decepcionant temporada passada, en la què em vaig cansar d'anuncir, ja des del mes de desembre, la històrica debacle que ens esperava (i que finalment es va consumar), avui em sento amb ganes de proclamar als quatre vents, d'anunciar al món sencer, la gloriosa temporada que ens espera. Em sento amb ganes de dir que, si les coses no es torcen, si no ens autodestruïm com l'any passat, aquest any sí que pot ser històric per lo positiu. Em sento amb ganes de dir que l'equip em transmet tant bones sensacions que ja em crec que tornarem a guanyar lliga i Champions, com fa dues temporades. Em sento amb ganes de fer-ho. I crec que tinc arguments per fer-ho. Però no ho faré. No diré "Aquest any Sí".

No ho faré per prudència (la Lliga no ha fet més que començar). Per no cridar al mal temps. I perquè, això, el desmesurat excés de confiança i autocomplaença ja sabem on ens va dur l'any passat. Per això no diré que ho guanyarem tot, que "Aquest any Sí".

Però sí diré unes quantes coses que crec que, avui per avui, es poden dir.

Que aquest equip està superant-se dia a dia, partit rera partit. Que no només em recorda al bicampió de fa dos anys, sinó que em comença a donar la sensació que el supera. Que els fitxatges d'aquest any han estat realment encertats. Que l'equip és compacte: amb les línies equilibrades, joc col·lectiu, passades ràpides i diagonals, ajudes defensives i ofensives, pressió al mig del camp, i fantasia acompanyada d'efectivitat en atac. Tot, per suposat, dut a terme per un conjunt de jugadors que per fi semblen haver-se posat les piles i sortir a mossegar, amb ulls de tigre des del primer minut. Un conjunt d'extraordinaris jugadors que, de la mà de Rijkaard, està tornant a convertir-se en un equip.

El d'avui no era un rival menor. Era l'Atlético de Madrid: una de les bèsties negres de l'era Rijkaard, però revisat i superat a sí mateix. Perquè l'Atlético d'enguany és el millor dels darrers 10 anys. Un senyor equip plé d'extraordinaris jugadors, conjuntats i equilibrats per un bon entrenador, i que ha estat capaç de dominar el primer quart d'hora de joc al mateix Camp Nou. Un bon equip al que l'any vinent no ens hauria d'estranyar veure, per fí, a la Champions. I un tres a zero no li farà qualsevol a aquest Atlético. Al temps.

I el Barça ho ha fet. Però és que el Barça d'aquestes setmanes (que porta sis victòries consecutives) em sembla, realment, la millor versió (o molt proper a la millor versió) del millor Barça de l'era Rijkaard. Un equip compacte, que sap gestionar els "tempos" del partit, i que torna a convidar a que ens desplacem al Camp Nou per gaudir d'una bona tarda d'espectacle.

El patiment ara (un bon culé, ja sabeu, és patidor de mena) és que res no ho espatlli. Que els 15 dies d'aturada per culpa de les seleccions (un altre cop!!!) no trenquin la dinpamica de l'equip. Que no se'ns torni a lesionar aquest extraterrestre anomenat Messi. Que l'"Entorno" no acabi amb les ganes i il·lussió que està posant Ronaldinho per tornar a ser el què "ens va fer babejar" durant tant temps. Que Eto'o, frustrat per la lesió i pel què li pot costar tornar a entrar a l'equip, no torni a dinamitar el vestidor com l'any passat. I que ningú (ni el president, ni el secretari tècnic ni els mitjans de comunicació) desfermin una desmesurada eufòria que ens torni a portar per camins desgraciadament coneguts.

"Carpe Diem". Disfrutem el moment i, com fa aquest humil patidor, contenim l'eufòria. Encara que per dins pensem que sí. No diguem, no ho diguem, no ho diguem, encara que ho pensem (que "Aquest any, Sí").

Felicitat

Levante, 1-FC Barcelona,4.

Per fí. Una victòria fora de casa. Una victòria contundent. 1-4. Quarta victòria consecutiva. 13 gols a favor en quatre partits i només dos en contra. Aquest és el balanç que qualsevol culé voldria sempre. I tot això sense Eto'o ni Ronaldinho (que s'ho hauran de currar molt per tornar a entrar a l'equip) però amb un Henry (per fí) i un Messi inspiradíssims, i un equip en línies generals molt ficat al partit.

A favor han jugat dos factors. Primer, les dimensions del terreny de joc que, encara que no ho sembli, és més gran (107x70m.) que el del propi Camp Nou (105x68m.). I segon, que davant no teniem un gran equip. El Levante, cuer de la categoria, és un rival feble que apunta clarament a segona. Però aquests dos factors també els teniem a favor la passada temporada quan vam visitar el Ciutat de València, i no vam ser capaços de guanyar al Levante. Vam treure un empat que al final va costar una lliga.

Avui, per fí, hem vist confirmat fora el canvi que l'equip havia mostrat als tres darrers partits de casa: bona actitut general, ordre tàctic, pressió al rival, joc ràpid i vertical, contundència defensiva, inspiracions individuals i ressolució ofensiva.

En fí...que això és felicitat. Com la que deu tenir Clàudia Vives-Fierro, que s'ha convertit avui en la primera dona que ha representat, de manera delegada, la presidència del FC Barcelona en un partit oficial. O la que deu tenir Frank Rijkaard, que avui ja 30 de setembre pot celebrar el seu aniversari amb un somriure d'orella a orella... igual com també ho farà un servidor. Gràcies pel regalet!

Bueno, bueno, bueno...

Quantes coses en tants pocs dies. 2 a 1 al SuperSevilla, maqueta del Nou Camp Nou, declaracions explosives de Laporta, rumors de traspàs de Ronaldiho, 4-1 al Saragossa...

Després de les vacances estiuenques ja costa agafar el ritme de la feina...que a sobre el Barça ens dona un setembre plé de sobresalts. Anem a pams.

Està clar que els tres partits consecutius al Camp Nou (Ol.Lyon, Sevilla, Saragossa) han anat de meravella. A l'equip, a l'afició, als mitjans...i a Rijkaard. Si fa quinze dies el tècnic holandés era l'assenyalat per totes les crítiques, els 9 gols endosats a tres rivals gens menyspreables com els esmentats han ajudat, sense dubte, a dissipar moltsdubtes. Està clar, com ja hem dit en reiterades ocasions, que aquest equip està dissenyat per jugar al Camp Nou (ample, intimidatori, etc...). Veurem si la ratxa té continuïtat al camp del Levante, un dels estadis on vam puntxar l'any passat.

En qualsevol cas, els dos darrers partits ens segueixen deixant, com ja vaig apuntar després del matx contra el Lió, signes positius. Molt bona actitut, pressió a camp contrari, anticipació, contundencia al migcamp, velocitat en la circulació de la pilota, joc diagonal més que horitzontal...signes positius que ens comencen a recordar a aquell equip bicampió.

Està clar el gran triomfador d'aquests dies es diu Leo. Leo Messi. Ha fet meravelles en aquests partits, i gols de totes les factures. Però si em pregunteu amb quin de tots em quedo ho tinc molt clar: amb el què va marcar de penal. Perquè aleshores sí que el Messi em va demostrar que és un crack. Que a la seva edat volgués assumir la resposabilitat de xutar el penal havent al camp tios com Deco, Henry, Xavi, Marquez...veure com ell volia agafar la responsabilitat és el millor que m'ha demostrat aquests dies. Tot lo altre (que és magnífic en carrera, en regat, en creativitat, etc...) ja ho sabiem. Que tenia nassos per responsabilitzar-se d'un penal encara no. Chapeau.

No descobreixo res si dic que Messi ja no és una promessa: és tot un crack. El Leo porta sis mesos en esplèndit estat de forma. Des que va reaparèixer al març de la seva llarga lesió està que se surt. Bon final de la lliga anterior, bona Copa Amèrica, bon inici de temporada. Però no oblidem una cosa: són sis mesos els què porta en gran estat de forma. Va reaparèixer al març després de quatre mesos allunyat física i psicològicament del futbol per culpa d'una lesió. Les lesions tenen una cosa positiva: que et permeten desconnectar un temps, i posar-te en plena forma física i psíquica. El Leo porta sis mesos perfecte.

Ara, el què ha de demostrar és fins quan li duren les piles i, sobretot, si el seu físic és capaç de suportar una temporada sencera sense lesionar-se. Perquè des de que és jugador del primer equip del Barça cada any s'ha perdut entre tres i quatre mesos per lesió. Creuem els dits.

Altres breus:
1. El Nou Camp Nou. M'agrada el projecte de Foster. Sobretot havent pogut veure, per fí, la resta de projectes finalistes. Sense dubte serà espectacular. M'hauria agradat, però, que s'hagués promogut més debat sobre el futur i remodelació de l'Estadi entre els socis. Que ens haguessin preguntat què trobem a faltar. Que ens haguessin explicat clarament el projecte de reforma. Perquè cal enderrocar el Mini Estadi. Que la remodelació hagués permés una ampliació que permetés anar al camp als tants milers de socis que paguen per ser socis però no poden anar al camp perquè no hi ha seients suficients. Vaja, que poden ser presidents del club però no poden entrar a l'Estadi. I també m'hauria agradat que ens haguessin ensenyat tots els projectes abans de la decisió pressa. Perquè nosaltres, els socis, no som simples abonats o clients: som els propietaris del club. O no? Només espero, donat que ens ho han donat tot com un fet consumat, que el projecte (a més de l'espectacular façana que tindrà) contempli importants millores per la comoditat dels socis: més ascensors, escales mecàniques suficients, seients més grans i no tant enganxats l'un a l'altre, etc, etc, etc...

2. Ronaldinho. Sí, després de tres temporades consecutives sense parar, infiltrant-se per jugar, i sent el màxim golejador de l'equip, aquest estiu per fí ha tingut un mes de vacances. Inici irregular i ja hi ha campanya per voler-lo vendre. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, coincideixo amb Txiki, que avui ha dit que "en bones condicions físiques, Ronaldinho és el millor del món". Doncs això. Donem-li temps. Com a mínim, el mateix que li hem donat a Eto'o o a Messi quan se'ns han lesionat cada temporada.

Signes de millora

FC Barcelona 3-Olympique Lyonnais 0.

3-0. Resultat enganyòs. Ni ha estat tant fàcil, ni el Barça s'ha mostrat tant superior al rival com suggereix el resultat. En qualsevol cas, avui dormiré més tranquil. No només pel resultat (guanyar era important per més motius que els tres punts en joc), sinó també per altre detalls. Implicació, capacitat de patiment, contenció d'un rival que sap jugar molt bé al futbol.

Un cop més queda clar que el Barça se sent molt més còmode al Camp Nou (encara que hi hagi neguit a l'entorn) que fora, i davant un rival "futbolero" que no pas un que es tanqui al darrera. No descobreixo res.

Sí que constato, dia a dia, la importància que Yaya Touré va adquirint en aquest equip. O que Deco motivat i en forma és titular indiscutible. Que Iniesta (com Guti al Madrid) aporta més com a dotzé home que surtint de titular. Que Messi es converteix en l'home més desequilibrant de l'equip. Que és una sort que, havent-se lesionat Eto'o, tinguem a un home com Henry. Que la defensa (amb Milito, Abidal, Zambrotta, i un Márquez en forma) és més sòlida que altres anys.

I, avui, també constato que Rijkaard està més actiu a la banqueta. Ha perdut la por a canviar Ronaldinho (dues substitucions consecutives mereixeran comentari a part), o a donar minuts als joves (Giovanni i Bojan, boníssims, compte no els cremem). En definitiva, que el tècnic holandés, més pressionat que mai des que va arribar al Barça, sempre posar-se les piles. Però compte: avui Laporta, per primer cop, l'ha ratificat.

En definitiva: tres gols, tres punts, encara molts dubtes...però signes de millora.

Un Equip

Sí senyor. Un equip. Perquè està unit, és jove, talentós, atrevit, ambiciós, juga amb un ritme trepidant, s'atreveix a tot, va a totes... Un equip que contagia simpatia i elogis a tot arreu i va camí de convertir-se en un mite, si és que no ho és encara.

Efectivament, no em refereixo al Barça d'aquesta tarda. Aquest Barça lent, autocomplaent, desbravat, sense xispa ni idees que, com al Sardinero fa 15 dies, ha estat incapaç de fer un sol gol a El Sadar. No em refereixo a aquest Barça dels "fantàstics" que en tres jornades ja està a quatre punts del Madrid.

Em refereixo a qui, especialment per actitut, és l'antitesi d'aquest Barça actual. La selecció espanyola de bàsquet. Una selecció que ha aconseguit el més difícil que pot aconseguir una selecció: deixar de ser una selecció per convertir-se en un equip.




No és que les seleccions espanyoles "me pongan" con diria el president de Cantabria. I no és per què estigui plenament a favor de la oficialitat de les seleccions catalanes (que ho estic) que necessàriament hagi d'estar en contra de les espanyoles (que no ho estic). Estic a favor de, no en contra de. Això tant difícil d'entendre per molts. Però és que les seleccions espanyoles (la de futbol especialment) fan mèrits per caure antipàtiques. Com molts altres "representants de l'esport espanyol" com Fernando Alonso, o tants altres "ídolos de la patria" que, per cert, tenen falsa residència a l'estranger per no pagar a hisenda com tots.

La selecció espanyola de bàsquet és diferent. Em cau bé. Sí, em cau bé, i volia que guanyés.

No sé si és perquè el bàsquet és diferent. Perquè els basquetbolistes son diferents. Perquè l'ambient mediàtic que envolta la selecció de bàsquet és diferent. Perquè la meitat de l'equip és català (Pau, Marc, Navarro, Mumbrú, Rudy, Trias, Chichi Creus, Rafa Vecina). Perquè son herois antiherois. Perquè representen els millors valors que es pressupossen a un esportistes. Per com juguen. Per l'actitut amb què juguen. Pel Pepu, l'entrenador que tenen...Per una barreja de tot això, són un Equip. Probablement un dels millors equips del món, no de bàsquet, sinó de qulsevol dels esports.

Avui han perdut l'Eurobasket a Madrid. Al darrer segon. El cèrcol capritxós que ha engolit el tir de Harper (aquest rus que per nom i color de pell deu ser de l'Estepa) ha escopit el de Pau. El gran Pau. L'home que ha fer gran aquest Equip. Quines ironies...

Ha perdut. Però, com va dir Mae West (apúntate esa, Pat), "no es el que fas, sino com ho fas". Per això, avui, tot i la derrota, aquest Equip mereix un homenatge. I per això, avui, aquest Barça hauria de prendre bona nota de com s'ha de comportar un autèntic Equip.

Apaga y vámonos

Reprodueixo (i subscric) l'article de Josep María Casanovas publicat al Diari Sport:

"La Caixa también debe jugar con Catalunya"

"UNA PROHIBICIÓN INTOLERABLE. La polémica desatada a raíz de la prohibición del Catalunya-EE.UU. por parte de la Federación Española ha superado ya el terreno deportivo para convertirse en una guerra política de acusaciones y descalificaciones. Cuesta de entender que un partido de fútbol que no va contra nadie se convierta en una cuestión de Estado, la Generalitat dispara por su lado solicitando la disputa del encuentro como sea y el búnker federativo hace oídos sordos como en tiempos del franquismo. En medio se encuentra la selección americana que quiere jugar en Barcelona el 14 de octubre y no entiende nada de lo que pasa. Si Catalunya fue capaz de enfrentarse a dos potencias mundiales como Brasil y Argentina, resulta inexplicable que ahora pongan el veto aunque sospechamos que esto no es más que un ajuste de cuentas de Villar contra la Federació Catalana porque su presidente, Jordi Roche, no le votó en las últimas elecciones. Aquí en SPORT no aceptamos este tipo de juego sucio y vamos a luchar a fondo para que este partido se juegue ya que lo contrario sería tanto como aceptar un agravió más a Catalunya.

EL PARTIDO NO ESTÁ PERDIDO. La situación a día de hoy, 11 de septiembre, Diada Nacional de Catalunya, es complicada. Federació Catalana, Barça, Espanyol y resto de clubs quieren jugar. Los aficionados están por el partido. Los políticos y las autoridades deportivas, también. La única solución para que las aguas vuelvan a su cauce es que la Federación Española reconsidere la decisión a la vista de las presiones que recibe. Al Gobierno de Zapatero no le interesa otro enfrentamiento con Catalunya a cuenta de un partido amistoso, otra cosa sería que habláramos de un Catalunya-España que es a todas luces imposible en los tiempos actuales. Quizás habría que recordarle a la Federación Española que su principal patrocinador viene de Catalunya, La Caixa, y también debe ser bastante difícil para La Caixa estar vinculada aunque sea indirectamente a una prohibición que va directamente contra un sentimiento tan enraizado aquí como es la selección catalana de fútbol, que por cierto, también está patrocinada por La Caixa.

UN PATROCINIO POLÉMICO. Llegado a este punto, no estaría de más que La Caixa tomara cartas en el asunto. Nos parece comprensible que patrocine a la selección española partiendo de la realidad que de su negocio bancario, dos terceras partes están en España y una en Catalunya. Pero si la Federación a la que paga generosamente después va contra Catalunya, se lo tiene que mirar de otra manera ya que de lo contrario este patrocinio se le puede volver en contra en su propia casa. Hay tiempo todavía para la rectificación ya que por lo que se conoce Villar y su junta directiva no valoraron las consecuencias de la decisión que tomaron. Gaspart, que es vicepresidente de la Española, estuvo ausente y ahora se manifiesta a favor del partido. Laporta tampoco acudió e ignoraba que se iba a tratar este tema y Pedro Tomás se vio metido en una encerrona. Este partido no está perdido, el Catalunya-EE.UU. todavía es posible sin tener que buscar caminos imposibles como es querer jugar en Suiza. Si la Generalitat, La Caixa, el Barça, el Espanyol y la Federació Catalana pierden esta batalla, apaga y vámonos. "

Ai ai ai...(un atreviment)

Sí, sí: ai, ai ai.

Circumstàncies diverses no m'han permès anar al Camp Nou. El Barça-Athletic l'he seguit a estones per televisió, i íntegrament per la COM. Poca opinió personal puc tenir, per tant. Opinió, només la dels altres que han vist el partit per mí:ràdio, resums de TV i webs.

Bé, hem guanyat. Primera victòria de la temporada. 3-1, amb dos gols de Ronaldinho. Tot i que aquests, pels cada cop més crítics del brasiler no valen perquè ja sabeu: marcar gols de falta i de penal està xupat. Ho fa qualsevol. Així que gràcies a aquests dos gols que "no compten" avui hem guanyat el partit. Un partit que sempre es podrà dir (ja es diu) que el Barça ha guanyat per un penal que no era i un gol que no era: el de Touré Yaya, que sembña confirmar-se com un gran xutador. Compte si teniu abonament darrera les porteries, no sigui que un dia el tio no atini amb la porteria.

Però, ai senyor! Ai, ai, ai...El que sí he pogut veure íntegrament ha estat el partit de l'altre equip del que sóc seguidor, el Real Madrid. Al que segueixo cada dia per veure si perd, és clar.

I no. No ha perdut. Al contrari: ha guanyat, i de quina manera. 0-5 al camp del Villarreal. Un resultat molt meritori tot i que sempre hi haurà qui dirà que el Villarreal (aquest equip que fa dos anys va estar a un penal de jugar contra el Barça la final de la Champions) ja no és el que era. I potser sí que no són exactament el que eren. Però el què em comença a quedar clar és que el Madrid tampoc ja no és el que era.

Portem dues jornades i ja és líder en solitari. 6 puntets, amb 7 gols a favor i un en contra. I em direu: estem a la segona jornada!!! L'estadística no és important!! És clar que no. A la segona jornada els números no són indicatius...Però sí ho són altres detalls: el joc que desplega un equip, la seva actitut al camp...I la veritat és que aquests equips,en el Madrid i a la segona jornada, no m'agraden gens. No m'agraden perquè esperava que necessitarien mesos per acoplar tants fitxatges, i veig que en dues jornades estan que se surten.

Evidentment les coses poden canviar molt. Però a dia d'avui, a dos de setembre, aquest Madrid em toca els collons. És a dir (ojo a la provocació que vaig a dir): que m'agrada.

M'agrada Schuster (el vaig proposar fa molts mesos com a substitut de Rijkaard a aquest blog), m'agrada el caràcter que ha agafat l'equip. M'agrada el ritme de joc que imprimeixen. M'agrada Drenthe. Schneider. I em torna a tocar els dellonsis un Raúl que sembla tornar a ser el pitjor (per als nostres interessos). Sense Pepe ni Robben, fins i tot Diarra i Robinho semblen els cracs que ens van vendre quan els van fitxar!

És evident que el Madrid ha canviat. Amb Capello (amb el què va guanyar dos lligues) s'haurien replegat després del primer gol. Avui han anat a pel segon. I després per al tercer. I al minut 90 intentaven fer el sisé. Han fet 30 xuts a porta. 30, amb 15 entre els tres pals (un pal inclòs).

S'han gastat en fitxatges tot el diner que tenien i més. Però la veritat és que de moment la cosa sembla que els funciona.

Si l'any passat que nojugaven a res es van endur la lliga...aquest any patirem.

Què voleu! Sóc un Patidor Culé! Ai, ai, ai...

Sevillanes al Camp Nou

Impressionats encara per la tràgica mort d'Antonio Puerta, ha tornat el futbol al Camp Nou. El Gamper. La directiva del Barça, a diferència de la del Real Madrid, no ha suspès el seu torneig estiuenc, però ha suprimit els actes previs festius i ha decidit donar un 10% de la recaptació d'avui a la investigació de les malalties cardiovasculars; un acte que em sembla fet més de cara a la galeria (solidaritat marquetiniana, com lo d'Unicef) que al cor. El què sí m'ha semblat sentit és l'homenatge que han fet els jugadors: sortir tots al camp amb la samarreta del Sevilla i el nom i dorsal de Puerta a l'esquena. Ells sí coneixien a Puerta, com a rival, com a company, i ells sí li han fet a Puerta un gest que segur haurà agradat l'Antonio. Bueno,i també un altre: jugar per sevillanes.

Perquè sí, el Barça ha jugat avui per sevillanes. Amb l'alegria i el ritme propi de la cançò hispalenca des del primer minut. I això combinat amb tres factors més, han propiciat que l'Inter de Milà, el campió italià, s'endugui ni més ni menys que cinc golets del Camp Nou. Tota una maneta sí senyor.

Quins factors? El primer ja l'he dit: l'actitut dels jugadors, que s'ha traduït en ritme sobre el terreny de joc. Mai havien rebut tantes crítiques (fins i tot del propi president) desprès d'una primera jornada de lliga en la què ni tant sols van patir una derrota. A això no estaven acostumats. I avui, tot i que es tractés d'un amistòs, han sortit des del primer minut amb les piles posadísimes, disposats a jugar amb ritme. Al ritme de sevillanes.

Segon factor. El Camp Nou. Aquest equip, el Barça, està dissenyat per a jugar al Camp Nou. Un camp ample i en perfecte estat, conegut, intimidatori per a rivals (i àrbitres), on els jugadors poden desplegar plàcidament i a la perfecció el seu futbol de saló. Jugar aquí no és com fer-ho a un Sardinero petit, hostil, en mal estat, on el rival et cus a patades i et fa menjar fang mentre l'àrbitre mira a una altra banda.

Tercer factor. Les noves incorporacions, especialment Giovanni Dos Santos (el quinto elemento) i Henry, que han aportat coses noves a l'equip. També Touré Yaya, o Yaya Tpuré, que encara no sé com es diu. Per fí m'ha mostrat algunes coses interessants, a banda de tenir un fort xut. Per fí, perquè fins ara m'havia semblat lent i exent del nivell tècnic exigible per ser titular al Camp Nou.

Quart factor. L'Inter de Milà. És un plaer jugar contra grandíssims, històrics il·lustres equips com l'Inter. Sobretot quan venen desmotivats i amb només la meitat de les figures. Es presenten al Camp Nou amb un equip desfigurat, descompensat, destensionat...es troben amb els tres factors precedents, i s'enduen cinc. I això, que com les gires serveix de molt poc com a assaig real, sempre va bé pel prestigi, el palmarés, la caixa i l'autoestima.

Però compte, que ningú s'equivoqui. Això no era real. Era un amistòs. Res a veure amb el què ens trobarem en competició. I aquest no era l'autèntic Inter, l'etern candidat a la Champions. No ens equivoquem. Que l'any passat també li vam fotre quatre al Bayern, vam desfermar l'eufòria, i així ens va anar.

La puta vida

He estat tres vegades a Sevilla. La primera, al 1986, per assistir a la final de la Copa d'Europa en front l'Steaua. Poques ciutats m'han captivat tant com la capital andalussa. Amb els sevillans vaig tenir una quarta ocasió de retrobament. Va ser el 1997, quan vaig conviure durant un dia a Madrid amb 25.000 bétics que somiaven amb guanyar-nos aquella Copa del Rei de Robson, Amunike i companyia. Pocs col·lectius m'han semblat tant extrovertits, originals i alegres com els dels sevillans.

Em costa imaginar el dolor que en aquests moments envaeix Sevilla i els sevillans. Però les imatges de la tele no enganyen. Tots els sevillans, sevillistes i bètics, estan units en el dolor per la mort d'un jove sevillà de 22 anys, Antonio Puerta.

És impressionant veure les mostres de dolor dels aficionats. Fins i tot les dels bètics, els irreconciliables enemics dels que estimen la samarreta que defensava Puerta.

Però el futbol és així. El futbol i els mitjans de comunicació que, barrejats, conformen la més potent maquinària de generació de somnis, il·lussions i emocions col·lectives en aquesta Europa de principis del segle XXI.

Som capaços d'emocionar-nos amb la vida (i en conseqüencia, amb la mort) de joves als què no hem tractat mai, però als que sembla que coneguem de fa anys.

El desfalliment de Puerta el passat dissabte em va impactar. I des del seu ingrés a l'hospital, ha estat el tema que més interés m'ha despertat de tot el què va succeïr en la tant esperada primera jornada del nou campionat de lliga.

No era per menys. Estava en veritable perill la vida d'un joveníssim jugador, titular del líder de la Lliga, d'un dels equips de moda a Europa.

La mort de Puerta em deixa diversos interrogants.

Des del meu analfabetisme mèdic em pregunto com és possible que això li passi a un futbolista d'elít, sotmés a constants i exhaustives revisions mèdiques. Com és possible que no s'exploressin a fons les causes dels seus desmais, que ara es diu que no eren una novetat.

Des del punt de vista periodístic em pregunto si els mitjans seran capaços de fer un tractament informatiu rigurós, respectuós i seriòs de la seva pèrdua, o cauran en el periodisme barruer, sensacionalista i sensibler que tantes vegades hem patit.

Des del punt de vista futbolístic em pregunto fins on podia haver arribat la seva carrera. Era sense dubte una de les més fermes promesses (ja realitats) del futbol espanyol. Acabada d'estrenar la seva internacionalitat absoluta amb la selecció, estava cridat a escriure el seu nom amb majúscules al futbol espanyol. Molts afirmaven que superaria Sergio Ramos, i que acabaria jugant a un dels grans europeus com ja fa el seu ex-company de la defensa sevillista.

Com si no jugués ja a un gran del futbol! El seu equip és sense dubte el millor equip europeu del moment. Partint d'una proposta futbolística humil, atrevida i coherent, ha guanyat cinc títols en 15 mesos: dues UEFA's, una Copa, una Supercopa d'Espanya i una Supercopa europea. I estic segur que, en plenitut de condicions anímiques, hauria derrotat al Milan en la final de la Supercopa europea que s'havia de disputar en pocs dies. A aquest Sevilla només li falta una Lliga espanyola que, probablement, mereix més que ningú per esdevenir un equip de llegenda. Una Lliga, i una altra cosa molt més important. Puerta. Antonio Puerta.

La vida sigue igual

Racing 0-FC Barcelona 0.
Real Madrid 2-Atlético 1.
Espanyol 0, Valladolid 1.
...

Unos que nacen, otros morirán;
unos que ríen, otros llorarán.
Aguas sin cauce, ríos sin mar,
penas y glorias, guerras y paz.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Pocos amigos que son de verdad;
cuántos te alagan si triunfando estás;
y si fracasas, bien comprenderás:
los buenos quedan, los demás se van.

Siempre hay
por qué vivir,
por qué luchar.
Siempre hay
por quién sufrir
y a quien amar.
Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

Al final
las obras quedan, las gentes se van.
Otros que vienen las continuarán...
¡La vida sigue igual!

(Julio Iglesias, 1969)

PD: Mucha fuerza, Puerta.

Un patidor culé al cel

Ignoro si era lector d'aquest blog. Potser sí, perquè era un culé de cap a peus. Un autèntic patidor culé que va traspassar la seva passió al seu fill...i de quina manera!!! Fa poc, fins i tot, el Pat Andrews em va confesar que sospitava que ell era la persona que s'amagava darrera d'un dels coneguts seudònims que més animaven els debats d'aquest blog. Al blog hi escrivien amics seus, i fins i tot la persona que, sense dubte, més estimava d'aquest món. I a més aquest blog, editat per un dels seus milers d'ex-alumnes als que va deixar profunda petjada, versaba sobre una de les seves passions. El Barça.

Diuen que avui l'Àlex ens ha deixat. Jo crec que no: que avui ha nascut un nou mite. Almenys, per als que vam tenir la sort de conèixe'l.

Com a últim i humil homenatge, permeteu-me que reproduexi en aquest petit racó culé les paraules que un altre gran, el Pat Andrews, li ha volgut dedicar i que, a més, li ha volgut des d'aquest blog.

Mikelele: força! T'has de sentir orgullòs.

Va per tú Mestre.

El Patidor Culé

Coherencia personal.

La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene
Jorge Luis Borges


Alex García nos ha dejado. Persona de bien, maestro y culé.

Es difícil haber pasado por la Escuela Sagrada Familia y/o por la Cooperativa Claror durante estos últimos treinta y cinco años y que el contacto con él no te haya dejado huella. Como director, como maestro, como miembro de la Junta Rectora de la Cooperativa o como amigo la relación con él nunca podía dejarte indiferente.

Creo que coincidíamos en muchas cosas, aunque también mantuvimos discrepancias notables, desde nuestras respectivas ópticas, él de maestro y yo de padre, en los primeros años de la cooperativa donde las eternas discusiones sobre la “ponencia”, el documento que debía marcar las líneas maestras de funcionamiento de la misma nos llevaron a compartir sesiones de junta hasta altas horas de la madrugada. Nuestra juventud relativa, los tiempos de la transición, nuestras tendencias ideológicas y nuestro Barça nos proporcionaban, sin embargo, más puntos de encuentro que de desencuentro.

Pensar en alguien tan especial con el que no volverás a hablar siempre te genera sentimientos encontrados, por una parte la satisfacción de saber que has compartido cosas importantes con él y por otra la tristeza, sin consuelo, de que ya no volverá a suceder. Si tuviese que destacar algo que siempre me ha impresionado de Alex es su coherencia personal, su capacidad de verbalizar los conceptos y su honradez a la hora de defenderlos. También he admirado siempre su dedicación plena y competente a un trabajo al que dignificaba y con el que se encontraba realizado.

Un hombre honesto que impartía conocimiento y ejemplo al mismo tiempo.

Y llegamos al Barça, motivo de conversación de nuestros encuentros casuales de estos últimos años y donde nuestras coincidencias eran totales. Es difícil ser coherente siendo hincha de un equipo de fútbol, porque en el fútbol desde las desorbitadas cantidades que se manejan hasta las motivaciones y caprichos de nuestros ídolos generan demasiadas contradicciones a personas que pretendemos mantener unas coordenadas racionales en nuestros comportamientos. Se trata sencillamente de aceptar una premisa, la premisa mayor: somos del Barça, nos gusta que juegue bien y que gane. Y a partir de ahí ya se puede intentar ser consecuente, y en eso estábamos. Disfrutamos, comentando la jugada, las dos anteriores temporadas, especialmente por lo bien que jugaba el Barça y luego además por los títulos que ganaron. Y volvimos a las andadas esta temporada en el que el disgusto por lo incomprensible y por determinadas actitudes personales y del equipo nos llevo al hastío de otros tiempos cuando menos lo esperábamos.

Creo que ambos coincidíamos que tenemos pocas posibilidades ni de encuentro ni de desencuentro fuera de este mundo concreto en el que la vida nos hizo coincidir y que también ambos estábamos convencidos que los pensamientos, sentimientos y recuerdos si que forman parte del mundo que compartimos.
En ese mundo, en el de los pensamientos, sentimientos y recuerdos de mucha gente, Alex estará siempre.

Pat Andrews

El dia d'Henry. La raó i la pell.

Avui ha estat el dia. Desprès de mesos, mesos i mesos parlant d'Henry, avui, per fí, ha vestit la samarreta del Barça. La nova samarreta de la temporada 2007-2008, que defensarà durant quatre temporades a raó (segons diuen) de 6 milions d'euros nets anuals, i previ pagament de 24 milions d'euros del Barça a l'Arsenal que, si l'any vinent guanyem la Champions (Déu vulgui), es convertiran en 27 milions.

Certament ha estat un dia emocionant. Veure vestit Henry amb la nova samarreta del Barça desperta il·lusió. Em desperta il·lusions. Imaginar-me'l al Camp Nou amb el seu número 14 (el número que, en contra del què diuen la majoria de mitjans, mai va vestir Cruyff al Barça, sinó Amunike, Gerard i Ezquerro), amb la seva elegància, el seu canvi de ritme, el seu gol...desperta il·lusions. Henry ha estat, sense dubte, un dels millors futbolistes del món dels darrers quatre anys. Imaginar-me'l, a més, jugant al costat de Messi, Eto'o, Ronaldinho i companyia...fa somiar.

I il·lusions i somnis és just el què necessitem els culés en aquestes hores en què encara no despertem de la pitjor ressaca dels darrers anys. Així que, benvinguda la il·lusió i els somnis.

La il·lusió i els somnis que em desperten el fitxatge d'Henry, però, per molt que celebri el seu fitxatge, no deixa de provocar-me alguns dubtes.

¿És just pagar 24 milions d'euros (que poden ser 27) per un jugador de 30 anys que, a més, no juga des del passat març per culpa d'una lesió?

¿Està bé pagar aquest preu per un jugador que l'any passat va poder venir (un any més jove) per un preu molt inferior, i que ens va deixar plantats sense cap explicació?

¿No es podia haver rebaixat una mica el preu del traspàs d'un jugador que havia manifestat públicament que, després de la marxa de David Dein i la futura marxa de Wenger no volia seguir a l'Arsenal?

¿Està bé pagar-li d'entrada 6 milions nets de fitxa fixa? No estavem en la línia del fixe més incentius?

¿Sóc jo l'únic que té la sensació que l'Arsenal sempre ens pren el pèl? Ens va treure 10.000 milions de pessetes per Overmars i Petit, ens va birlar a Cesc Fàbregas sense pagar-nos un duro, i ens ha tret 24 (o 27) milions d'euros per un jugador de 30 anys que aquest 30 de juny hauria quedat lliure si no hagués renovat per l'Arsenal fa just un any. És a dir, si el Barça hagués sapigut negociar bé ara fa just un any.

¿A què es deu el protagonisme adquirit perl vice-president Soriano en aquesta negociació? ¿No es deia fa un any que els directius cedirien el protagonisme de la gestió del club als executius? ¿És que la directiva realment no confia en Txiki? ¿O que el futur candidat Soriano necessita que se l'associi al fitxatge d'un crac, com Ronaldinho es va associar a Sandro Rosell i Eto'o a Laporta?

¿Què farem ara amb Guddjohnsen, el davanter centre pel què ara fa un any vam pagar 15 milions d'euros al Chelsea? ¿És el fitxatge d'Henry el reconeixement public del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen? Si és així, qui és el responsable d'haver pagat 15 milions per Guddjohnsen? I el d'haver pagat 6 per un Maxi López al que no vol ni el Mallorca? Què farem amb tant davanter centre? I per cert? ¿És que ja han traspassat a Santi Ezquerro, que d'entrada ja s'ha quedat sense el número 14?

¿No haurem pagat una mica més per culpa de les presses de voler-lo presentar lo abans possible perquè es deixi de parlar de l'estrepitòs fracàs de la temporada?

I per últim. Per molt que la pell em demana anar ja al Camp Nou a gaudir veient Henry, la raó fa que em pregunti: ¿és realment el què necessita l'equip? ¿contribuirà a disminuir les mancances que ha tingut aquest any l'equip? ¿millorarà la relació entre els cracs o la seva presència provocarà just el contrari? ¿És una estrella necessaria o només un pas més en l'emulació de la galactització que va ensorrar el Madrid del passat i el Barça del present?

Tant debó que, després d'aquesta traca de Sant Joan, Laporta, la directiva i Txiki, a més de fitxar Henry, prenguin moltes altres decisions. Decisions que, passada la festa de la Revetlla, seran les què de veritat solventaran els problemes que ens han dut a fer el més grans dels ridículs aquesta temporada. Només així podrem disfrutar de veritat d'Henry, i els dubtes de la raó deixaran pas a l'emoció de la pell.

Foto: Infoesports.com

Lo primer és lo primer

Han passat molts dies des del 21 de maig, dia en què vaig escriure l'últim article en aquest blog. Molts dies i moltes coses. En lo social en lo esportiu i en lo personal.

La casualitat va voler que aquell 21 de maig escribís el seu darrer article al seu blog en Martí Perarnau. Noves circumstàncies professionals, diu, l'obliguen a tancar el millor blog futbolístic en castellà. Tota una pèrdua per a la blogosfera i pel periodisme esportiu en general. Tant de bó torni aviat.

El meu parèntesi ha estat obligat a altres motius. I és que el meu "temps lliure", a les darreres tres setmanes, s'ha vist ocupat per altres obligacions. Primer, una mudansa de pis, sempre més llarga i farragossa del previst, i amb danys colaterals imprevistos: no he pogut gaudir d'internet amb ADSL fins fa pocs dies. Més de vint dies esperant que una empresa com Telefònica em fes la "portabilitat", que es veu que és com és diu quan et canvien una línia de casa. Menys mal que estem al 2007 i confío la meva connexió al món telemàtic a l'empresa amb més recursos del país. Si no fos per ells...

La gran notícia d'aquests dies, però té una data i un nom. La data de l'alegria més gran de la meva vida. 9 de juny de 2007. I no em refereixo a l'espectacle que aquell dia vam viure al CampNou al Barça-Espanyol. Em refereixo a que, aquell dia, a les quatre de la matinada, va nèixer la meva primera filla. La Jana. Filla de la Patidora i del Patidor, per tant, la Patidoreta.

El Barça es va proposar amargar-me aquell dia no guanyant a l'Espanyol i no recuperant el liderat. Vaig sortir de l'hospital dues horetes per veure el partit a un bar proper a la clínica. El Greens. Mític bar que freqüentava amb els amics fa vint anys, testimoni de més d'una borratxera, i al que el destí em va portar, curiosament, vint anys després, el dia que vaig ser pare.

Us podeu imaginar el cabreig amb què tornava a l'Hospital després de l'empat de Tamudo al darrer minut del partit. El mateix cabreig que el vostre. Definitivament haviem perdut la Lliga. L'haviem deixat escapar. Definitivament, aquella Lliga no la mereixiem. Tant se valia el què pasés a una darrera jornada en la que, evidentment, el Madrid ja no tornaria a fer-nos cap regal. Definitivament, els que regalavem eren nosaltres.

El cabreig per l'empat, però, només va durar 4 minuts. El temps que vaig trigar a sortir del bar, tornar a l'habitació de l'hospital, i veure la cara de la Jana. Definitivament, tot és relatiu. I el futbol no és el més important. Quan tens el teu nadó de 18 hores als braços tens clar que lo primer és lo primer.

Avui és 19 de juny de 2007. Fa dos dies que el Barça ha perdut la Lliga i ha conclòs estrepitòsament una temporada nefasta. Un fracàs autènticament galàctic del què parlaré els propers dies. Fa massa dies que no podia escriure i tinc moltes coses dins que aniré treient els proper dies. Però avui no vull parlar d'això. Avui vull parlar de la Jana. Lo primer és lo primer.

Perquè avui, 19 de juny de 2007, deu dies deprés de nèixer, per fí he acabat de fer tota la increïble paperassa que envolta un neixament. Ara entenc perquè ens donen 15 de dies baixa als pares: és el temps estimat que es necessita en visitar la Seguretat Social, el CAP, el Registre Civil, la seu dels districte, l'empresa, tornar al Cap, a l'empresa, a la Seguretat Social i al Districte per resoldre les qüestions del registre, el llibre de família, la baixa de la mare, la del pare, el padró, la seva cobertura a la SS, a la mútua i la mare que va parir la burrocràcia...I per fí, amb tot ressolt, he acabat la paperassa amb un darrer tràmit, por todo lo alto: l'he feta sòcia del Barça.

Hi havia molt poca activitat a les oficines del club. Molt poques altes de nous socis des de dilluns, m'han dit. "Es poden comptar amb els dits d'una mà. No són els millors dies per fer-se soci del Barça", m'ha dit la noia que m'atenia. "Que no? Al revés: ara és quan es demostra qui és un autèntic culé". Així que, aliè a l'estrepitosa derrota lliguera, a la nefasta temporada futbolística, aliè als nostres galàctics però passatgers jugadors, tècnics i directius, i confiant que ningú pugui acusa-me de pare irresponsable, he signat amb tot l'orgull del món l'alta de la meva filla com a nova socia del club més gran del món. Almenys, del meu món.

Té 10 dies i ja és oficialment una patidoreta culé, amb número i tot. El 159.019, concretament. I jo, suposo, que amb aquest acte he traspassat la fina frontera que separa els patidors dels malalts culés.

Per això, ja posats, en arribar a casa, li he posat per primer cop la samarreta oficial que guardava a l'armari desde que ni tant sols sabia el sexe del nouvingut, i l'he immortalitzat amb el seu nou i flamant carnet a la panxolina. Ja està, per tant, batejada. Si quan sigui gran vol canviar de religió...allà ella. Jo (espero que mai m'ho tiri en cara), de moment, l'he batejada en la nostra laica religió. Lo primer és lo primer.

PD: Benvinguda Patidoreta. Gràcies Patidora. Us estimo.

I de cop un 0-6

Tot i els problemes que aquests dies tinc per connectar-me a internet, no podia deixar d’escriure quatre ratlles després del 0-6 d’ahir al Calderón. Sí, sí, 0-6. Al Calderón i contra l’Atlético de Madrid. Un partit que no deixa ningú indiferent, i del què escric sis reflexions “a bot pront”, no del tot ordenades:

1. Els nostres jugadors, qué pease cabrons, amb tot el carinyo sigui dit. Si són capaços de fotre un 0-6 al Calderón…¿a què han estat jugant fins ara? El resultat d’ahir em confirma que fins aquesta setmana no s’havien posat les piles de veritat. Que, tal i com deia al darrer post, hem anat acumulant decepcions al llarg de la temporada però, fins la setmana passada, no vam veure expressions de veritable gravetat en els protagonistes de la comèdia. S’han posat les piles de veritat, i ja ho veieu. 0-6. I podiem haver estat 8 o 10 (dos pals, i tres o quatre ocasions clares més).

2. Que a part de peaso cabrons són, quan volen, uns extraordinaris jugadors. Alguns dels gols d’ahir van ser una meravella que no només reflecteixen ganes i fam, sinó una extraordinaria classe. Qué bó és el cabró de Ronaldinho, qué bó és el cabró de Deco (partidàs del protugués), el cabró del Messi…i que bó i generós és el cabró d’Eto’o quan no té pichichis ni premis individuals al cap. Qué bons que són tots, quan de veritat comencen a veure possibilitats reals que el club els traspassi.

3. Que problema físic a banda (crec que realment és un problema real), el principal hàndicap de la temporada ha estat d’actitut. Quan s’han posat les piles de veritat i han deixat de “perdonar”, aquest equip ha estat una màquina. Perquè ahir no van perdonar ni després de fer el tercer, ni amb l’expulsió del rival, ni després de fer el quart, ni després del cinqué, ni del sisé…

4. Que per edat i classe aquest equip no hauria d’estar acabat. Si no fos per l’actitut mostrada al llarg de la temporada, aquest equip no necessitaria una revolució: només quatre o cinc reforços de veritat (no com els què s’han fet fins ara), una pretemporada com deu mana, una bona planificació física al llarg de l’any, i menys permisivitat i complacència des del club i el cos tècnic. Si això es pogués garantir per l’any vinent, i no hi hagués problemes entre els cracs, s’hauria de confiar en la base d’un equip tant plé de talent i que els darrers anys ens ha donat tant.

5. Que, a pesar de què ahir em van fer tornar a disfrutar…”a buenas horas mangas verdes”. I que tot i que ahir vam disfrutar, no ens enganyem: les lligues no es guanyen guanyant un partit per 0-6, sinó sis partits per 0-1.

6. Tot i que “nunca es tarde si la dicha es buena”, la veritat és que la Lliga és cada cop més difícil i l’estrepitòs fracàs de la temporada, cada cop més a prop de fer-se realitat, perquè el Madrid, els peaso cabrons del Madrid, no fallen. De moment.

PD: Algun dia hauriem de parlar d’aquest etern aspirant a tot que és l’Atlétic de Madrid. Perquè aquests també…vaya tela.

Ara que hem perdut la Lliga...

Té raó el Savi del Camp Nou en el seu comentari al meu post anterior. La Lliga no la vam perdre diumenge en l'últim minut del partit contra el Betis. La venim perdent des de fa molt de temps, encara que fins diumenge anessim líders. "La nostra caiguda ha estat avui, contra un dels rivals més assequibles que ens quedaven, com podia haver estat un altre dia, era qüestió de temps que el fil que ens aguanta es trenqués", deia el Savi.

Fa molt de temps, molts mesos, que des d'aquest blog he vingut (i com jo, molts altres culés) denunciant detalls que, si no es corregien, ens podien portar al lloc on som. No us penseu que em fa cap gràcia poder dir allò de "jo ja ho deia". Cap ni una. El meu cabreig és majúscul, futbolísticament parlant. No recordo un equip que, partint d'unes expectatives i un potencial tant grans, dilapidés en tant poc temps les seves possibilitats davant la pasivitat de gairebé tots els qui ho podien haver evitat. En un any just, del cel a l'infern.

No reiteraré tot el que en els darrers mesos he vingut dient. De l'excés de confiança, del menyspreu als rivals, de la falta d'esperit de sacrifici, de la falta de sentit d'autocrítica, de la pèsima planificació de la temporada (des de la infame pretemporada fins a la nefasta política de renovació del planter), de l'excés de tolerància, la falta d'autoritat, l'escassa forma física, la divisió del vestidor, el paper de la directiva, l'absència de tota mesura correctora en tots els aspectes...de tot això i més hem parlat en aquest blog des del seu naixament, el 18 d'octubre de 2006, fa vuit mesos.

Vuit mesos durant els què aquest blog ha estat testimoni de les dues maneres de pensar del barcelonisme: els "pesimistes" que expressavem el nostre neguit per la manera com anaven les coses, i els "optimistes" que no deixaven de confiar en la reacció. Per la tornada d'Eto'o i Messi primer, perquè quan arribés l'hora de la veritat l'equip reaccionaria, perquè els rivals no aguantarien, perquè teniem millor calendari...Postures que s'han vist en aquest blog i també als mitjans de comunicació.

Dilluns, el diari Sport sortia amb un gran SOS en portada. SOS. Dilluns 14 de maig. El primer SOS, el 14 de maig. Quan s'havia perdut la Supercopa d'Europa, el Mundial de Clubs, la Champions, la Copa del Rei i el liderat a la Lliga, a falta de quatre jornades, SOS. Eseose.

Aquesta és exactament la raó per la què hem perdut tot el què hem perdut. Perquè el SOS va sortir el 14 de maig, i no el 14 de desembre, quan ja tots els indicadors anunciaven (als qui ho volien veure) que la cosa no anava bé.

I avui, 15 de maig, tothom dona per perduda la Lliga.

És increïble com podem passar d'un extrem a l'altra. De no voler veure la realitat durant mesos a, de cop i volta, donar per perduda la Lliga i demanar el traspàs de l'entrenador, els cracs i mitja plantilla.

La realitat, però, és que ens hem hagut d'endur els "varapalos" de Getafe i del Betis per, per primer cop en tota la temporada, veure expressions de gravetat en els protagonistes de la comedia. Expressions de gravetat que no vaig veure quan es va perdre la Supercopa d'Europa ni el Mundial de Clubs. Les cares eren serioses però el discurs era de disculpa. Encara quedava molta temporada per davant. L'eliminació de la Champions va ser un pal, però encara quedava la possibilitat d'un doblet històric.

Ara, quan definitivament sembla que ho hem perdut tot, que la temporada ha estat un fracàs absolut, ara que els mitjans treuen per fí els SOS, ara és quan veig expressions de gravetat en Laporta, en Txiki, en Rijkaard, en els jugadors, en els mitjans i en l'afició.

I precissament per això, perquè per primer cop veig expressions de gravetat i autèntica preocupació. Perquè per primer cop veig Rijkaard seient la banqueta els què estan en mala forma, es diguin com es diguin. Perquè acabo de llegir que Ronaldinho acaba d'anunciar que no vol jugar la Copa América. Perquè a Madrid ja es veuen campions, i per moltes coses més, jo dic: esperem. La lliga no s'ha acabat. Queden quatre jornades. 12 punts en joc. No venguem encara ningú. Deixem de parlar de traspassos i fitxatges. Ja en parlarem de tot això. Centrem-nos única i exclusivament en el proper partit, en el proper rival, cosa que no hem fet en tota la temporada.

Ara que hem perdut la Lliga...amb dos collons i amb tota la dignitat, donem-nos una última oportunitat. Vull veure com reacciona ara el Madrid, ara que són ells els que tenen la pressió del liderat. Ara que hem perdut la Lliga...anem a per la Lliga!!!

Així es perd una Lliga

Empatant a un contra el Betis al Camp Nou. Quan faltaven cinc jornades. Amb el Madrid líder provisional. El Barça, hiperconcentrat després de la batacada de Getafe. El rival, un Betis en vies de descens amb un entrenador que creia tant poc en la victòria que fins i tot ha deixat a alguns dels seus millors millors homes (Assunçao, Sobis...) a la banqueta. Ja ho havia anunciat Luís Fernandez: "nuestro partido es el de la semana siguiente, contra el Nástic".

Comença el partit. Tot de cara: al minut cinc, penal a favor, i gol de Ronaldinho. 1 a 0. Passen els minuts. Domini. Joc horitzontal. Passen els minuts. Poques rematades. Concentració i esforç, això sí. Els jugadors es comporten com el nen que ha fet una malifeta i, desprès de la bronca del pare, se seu a l'escriptori a intentar fer els deures que, per pura vagància, no ha fet els dies anteriors. I mentre intenta fer els deures, o ho fa veure, mira de reüll al pare per veure si encara està tant enfadat.

Passen els minuts. A la primera part, algunes ocasions, però el 2-0 no arriba. Ai ai ai. Comença el segon temps i es veu que el Barça ja no té el mateix ritme. Minut quinze del segon temps i el Betis comença a fer canvis. Luís veu que, amb una mica d'empenta a aquest Barça se li pot treure algun punt. Treu a Assunçao. Treu a Sobis. Els bons. Ai ai ai a la grada. Passen els minuts. El Betis comença a apretar i el Barça no rutlla. Ai. Acabarem patint. Ai ai ai a la gespa: perquè no hauré fet els deures abans? Se m'escapa el temps!!! Ai ai ai a la banqueta: perquè no els hauré fotut la bronca abans? Rijkaard seu a Ronaldinho i posa un pivot defensiu. Insòlit. Objectiu amarrar l'1 a 0.

Minut 89. Falta absurda d'Eto'o, que permetrà al Betis penjar la pilota a l'àrea. A sobre el camerunés veu tarja. Assunçao treu ràpid sobre Sobis. Defensa desorganitzada. Últim minut, i l'quip despistat. Sobis troba una autopista. Gol de Sobis. 1 a 1. Suspens. Així es perd una lliga. Excés de confiança. No saber rematar els partits. Equip desequilibrat al segon temps. Perdonar. Desorganització. Despistes. Així es perd una lliga.

El Barça ja no depèn de sí mateix. El Madrid ja és líder, un any i mig desprès. Increïble, eh! Recordem com ens enfotiem del Madrid fa tres mesos? Doncs així es perd una lliga. Ai ai ai a la llotja: hauré fet alguna cosa malament? Propers rivals: Atlético de Madrid, Getafe i Espanyol. ¿Algú pensa encara que és un calendari fàcil? Si algú ho pensa, té la resposta: així és perd una Lliga.

Getafe 4-Barça 0.

He estat temptat de posar a aquest post el mateix títol que a l'anterior, perquè segur que molts pericos tornen a ser feliços aquesta nit. Però potser algú no s'hauria adonat que, desprès de 15 dies, tornava a plasmar els meus patiments culés. Sí,quinze dies sense escriure perquè...perquè? Per escriure de les mínimes victòries sobre dos equips de segona divisio, Levante i Real Societat, i dir un altre cop el mateix que sempre...

Però aquesta tarda ja he anunciat que avui faria article. Em feia il·lusió la Copa. És una competició que m'agrada. He viscut en directe tres finals (1988, Madrid, 1-0 a la Real; 1991, Valencia, 2-0 al Madrid; 1996, Madrid, 3-2 al Betis). I havent viscut tres finals, i sobretot havent viscut una final al Bernabeu, em feia il·lusió tornar a la Casa Blanca a jugar una final de Copa. I guanyar. I que tornés a sonar l'himne del Barça per megafonia. I consumar el plaer que Michel Salgado qualifica de provocació. Sí. Em feia il·lusió. Però NO.

No serà possible. No serà possible tot i les circumstàncies. El Barça venia amb un 5-2 d'avantatge. Es jagava la tornada contra el Getafe. A un estadi de 17.000 espectadors. Amb equip titular. Sense Messi, però amb els dos teòrics millors davanters del món: Eto'o i Ronaldinho.

I tot i així, NO. Tot i tenir les circumstàncies que teníem, que hauria signat qualsevol entrenador, qualsevol aficionat...NO.

Tot això no és suficient quan el teu equip s'ha convertit en un Galàctic. En la millor versió d'un equip galàctic.

Mentre a Madrid la premsa i l'afició no deixa d'al·ludir al caràcter, a la unió, a l'optimisme...aquí la premsa segueix comparant Messi amb Maradona, parlant d'altes i baixes, Laporta fanfarronejant a un sopar a California (on ha anat a "vendre" Barça) que està "tancant el fitxatge" d'Henry. I clar. Anem a Getafe, i NO. Ens foten quatre. 4!!!!. Quatre que, si no és per Jorquera haurien estat 6.

Un partit memorable per a un Getafe honest que s'ha guanyat a pols la classificació (felicitats Schuster), i que hauria de ser memorable per al Barça. Memorable perquè mai s'oblidi el què avui ha passat.

Una nit de ridícul. Em ve al cap la nit del Metz i altres d'infaust record.

El pitjor de tot és que el resultat és just. Podria haver estat fins i tot més ampli. Just i merescut. El resultat de com es fan les coses. El resum i la metàfora d'una temporada que havia de ser històrica perquè anavem a guanyar 7 títols i anem directes al més grans dels batacassos del club. Directes a un fracàs estrepitòs.

Lo d'avui ha estat un cop mortal. Mortal perquè ens deixa fora d'una competició. D'una altra. I un altre cop perquè l'equip no ha estat a l'alçada.

L'éxit o el fracàs no és guanyar un o dos títols. És estar o no a l'alçada de les teves possibilitats. I el Barça d'aquesta temporada, definitivament, no ha estat a l'alçada.

NO.

Felicitat perica

Barcelona està a punt de poder pressumir de tenir un finalista europeu per segona temporada consecutiva. I és que l'Espanyol, que avui ha guanyat 3-0 al Werder Bremen, és a un pas de la final de la UEFA que es disputarà a Glasgow.

Aquesta nit milers de barcelonins dormiran feliços gràcies al futbol. Penso en amics i coneguts pericos. I me n'alegro per ells. S'ho han guanyat.

Lluny de l'animadversió que sento pel Madrid i algun altre club, el RCD Espanyol no em fa una especial ràbia. Només em cansen i carreguen part dels seus aficionats, els més radicals, que sempre tenen el "puta Barça" a la boca, i solen ser més fatxes que la neta de Franco. També n'he conegut uns quants d'aquests, i per ells no me n'alegro. He arribat a la conclusió que aquests, més que ser de l'Espanyol, són anticulés i/o anticatalanistes. Però sincerament penso que no representen a la majoria...o això m'agrada pensar.

A banda de subscriure allò de "pericos o culés, els catalans els primers", penso que una gran ciutat de Barcelona mereix dos grans clubs de futbol. Totes les grans capitals futbolístiques tenen dos grans clubs, encara que un d'ells sigui més gran que l'altre. Milan, Roma, Torí, Glasgow, Liverpool, Madrid, Lisboa, Manchester, Buenos Aires, Sevilla...i no parlem de Londres, que en té quatre o cinc. Les rivalitats ciutadanes ben portades són divertides, i els "derbis" fan gran el futbol. Mentre el Barça quedés sempre per davant, no m'importaria gens que l'Espanyol jugués cada any la Champions, al contrari. Mentre el Barça quedés sempre per davant!

La veritat és que l'Espanyol mereix jugar la final de Glasgow. L'any passat va guanyar la Copa del Rei amb tota justícia, i enguany està fent una trajectòria europea brillant. Si arriba a la final ho haurà aconseguit fent el camí més difícil. Va eliminar l'Ajax guanyant a Amsterdam, al Benfica fotent-li tres a Montjuic. I avui li ha fotut tres al Werder Bremen, un dels millors equips d'Europa, que va ser eliminat de la Champions a la darrera jornada de la primera fase, competint fins al final amb Chelsea i Barça. Recordeu el què ens van fer patir, oi?

Ha estat un partit impecable el dels pericos, en totes les facetes del joc. Mentalització, actitut, pressió, posicionament, joc ràpid, antocipació, defensa, i encert en atac. Tot i que amb una mica més de sort fins i tot podria haver fet un o dos gols més.

I la victòria d'avui no ha estat una casualitat. Aquest Espanyol, quan s'ho proposa, és capaç de fer molt mal als grans. Aquest any ha estat capaç de guanyar al Barça (3-1), al Sevilla (2-1), o al camp de l'Atlético de Madrid. Si no fos perquè aquest mateix equip també és capaç, per exemple, d'encaixar 4 gols a Tarragona, estaria molt per sobre de la desena posició que ocupa a la Lliga.

Però compte: en lo que queda de lliga l'Espanyol pot erigir-se en l'autèntic jutge. Ha de jugar contra el Sevilla, el Real Madrid i el Barça. I segur que a algú li dona algún disgust. Lo dit: mentre no ens doni un disgust a nosaltres, que li vagi el millor possible, no?

Felicitats pericos.

PD: Del partit de l'Espanyol en sí faig tres apunts:
1) De la Peña té la mateixa classe que quan juagava al Barça, però molta més maduressa i ordre tàctic. Si fa anys ens va fer disfrutar, què seria capaç de fer ara?
2) Què fa un peaso jugador com Diego al Werder Bremen? Aquest brasiler hauria d'estar a un dels grans-grans. Perquè no al Barça?
3) Klose, avui, sense pena ni glòria. Dieuen que serà el 9 que fitxarà el Barça aquest estiu. Si es confirma (per cert, d'aqui a un any podria venir gratis) serà el reconeixement del club del fracàs del fitxatge de Guddjohnsen. És un bon golejador-rematador, en la línia Makaay. Un bon suplent. Preferiria que en comptes de bons suplents fitxessim homes capaços de ser titulars i disputar el lloc de veritat a les vaques sagrades, com quan l'any passat estaven disposats a fitxar Henry. I més sabent que la temporada que ve, de nou, Eto'o marxarà un mes i mig a la Copa d'Àfrica.