Gràcies Frank!!!

Ara sí que em crec que la crisi està tancada: Frank Rijkaard ha anunciat aquest migdia la seva continuitat a la banqueta blaugrana la propera temporada. Com deia ahir, Rijkaard s'havia situat involuntàriament a l'epicentre informatiu. I un cop més, ha volgut renunciar a tot protagonisme fent un anunci que tanca definitivament qualsevol especulació, i resitua tota l'atenció en els importantíssims partits que l'equip ha de disputar els propers vint dies.

És una gran notícia.

No repetiré tot el què de Frank vaig escriure ahir, quan tot em feia pensar que marxaría. Frank ha decidit continuar, convençut que a pesar dels entrebancs amb què s'ha trobat aquesta temporada, el cicle encara no s'ha acabat.

Ara, que la seva autoritat sembla reforçada pels esdeveniments, només espero que el deixin decidir com fins ara no ha pogut. Que Laporta i Txiki escoltin a Rijkaard, com a mínim, tant com escolten a jugadors i assesors externs. Que no es facin gires comercials de pretemporada en contra de la seva voluntat. Que no es qüestioni més al crack a qui només ell sembla protegir de veritat. Que no el contradiguin públicament com han fet aquesta setmana. Que no el deixin en pilotes quan un jugador comet un greu acte d'indisciplina. Que li facin una mica de cas a l'hora de decidir renovacions, cessions i fitxatges. Amb què li donin un 10% del poder que Cruyff reclamava per a sí mateix quan era entrenador, probablement serà suficient. Rijkaard s'ho ha guanyat.

L'actitut de Rijkaard ha estat la més destacable en la setmana convulsa que hem viscut. Amb la notícia d'avui podem mirar el futur immediat amb optimisme. Ara sí: que soni el rock'n'roll.

Gràcies Frank!!!

Gràcies Frank

La doble crisi provocada per Samuel Eto'o (primer es nega a jugar cinc minuts desobeint una ordre de l'entrenador, i segon, posa a parir entrenador, companys, mitjans...) semblava haver-se saldat amb l'abraçada de Ronaldinho a Eto'o...però no ha estat així. Es va solucionar la crisi immediata, però no la crisi real. I la prova és que al Camp Nou que ja només parla de baixes, altes, canvi d'entrenador, fí de cicle...just, el què demanava Cruyff dilluns passat al seu article setmanal a La Vanguardia.

Ara, just quan ens juguem la temporada, tots els comentaris giren al voltant del futur de Ronaldinho, d'Eto'o... i de Rijkaard.

Tothom sembla coincidir en destacar la mà esquerra amb que Rijkaard ha ressolt la situació. Però tothom, també, sembla coincidir en què la crisi d'aquesta setmana ha contribuit més que cap altra cosa a aclarir-li les coses a l'holandès, que sembla haver decidit marxar de Can Barça a final de temporada.

La crisi d'aquesta setmana, amb Laporta reunint-se amb Eto'o i justificant-lo, i fins i tot desmentint el propi Rijkaard, han d'haver dolgut l'holandés. Un Rijkaard que ja fa temps sembla haver-se distanciat de l'entorn cruyffista que envolta el president, per culpa de tenir idees pròpies.

I el cas és que Rijkaard s'ha convertit, sense voler-ho, en l'epicentre de l'actualitat blaugrana.

La premsa esportiva d'aquest matí n'era el millor exemple. Mentre el "Mundo Deportivo" titulava en portada un "Rijkaard quédate!", l'Sport, més proper al president Laporta, ja treia en portada als seus possibles successors (Schuster i Van Basten), com volent animar a l'afició.

I jo, tot i les crítiques puntuals que hagi pogut fer a l'entrenador holandés (perquè evidentment tothom s'equivoca, i ell s'ha equivocat moltes vegades), sóc dels què, fent un ampli balanç de pros i contres, em posiciono en favor del "Rijkaard quédate". No és que em semblin malament els dos recanvis que proposa l'Sport. Al contrari, em semblen dos bones opcions pel dia que marxi Rijkaard. Però crec que encara no s'ha acabat el seu cicle, i que Rikjaard segueix sent, pel seu perfil i mèrits, l'entrenador ideal per al Barça de la propera temporada.

En només quatre anys, Franklin Edmundo Rijkaard s'ha guanyat el cor dels culés. Poques persones com ell han generat l'admiració i el respecte unànime de tots els barcelonistes. Per la seva manera de ser.

Tot i que no comparteixo el seu gust per molts dels seus fitxatges, hi ha moltes raons per les que aposto per la seva continuitat.

Perquè m'agrada la seva filosofia de joc, el seu esquema ofensiu que tant s'adiu al gust del Camp Nou. Perquè sap guanyar en la victòria i perdre en la derrota. Perquè no es penja medalles, ni tant sols les que li corresponen. Perquè dialoga en un món de crits. Perquè sap mantenir la calma en un món d'histèrics. Perquè personifica l'equilibri en un món de vertígen. Perquè sap gestionar el vestidor com ningú. Perquè entèn les estrelles i les perdona fins i tot quan l'insulten. Perquè sempre ha pensat en els interessos de l'equip i del club abans que en els seus. Perquè sap escoltar els consells dels seus superiors, i els respecta, fins i tot quan tots sabem que són inferiors. I fins i tot quan els seus superiors el ningunegen. Perquè mai ha criticat el club encara que el club faci coses en contra de la seva opinió, com gires infernals que hipotequen mitja temporada. Perquè té sentit comú. I sentit de l'humor. I fina ironía. Perquè mai ha buscat el protagonisme. Perquè és un tio modern, que dona una imatge moderna del nostre club. Perquè li agrada el rock&roll. Perquè s'ha integrat a la nostra societat. Perquè és un home de paraula en un món de mentiders. Perquè defensa els seus jugadors, fins i tot els què no s'ho mereixen. Perquè té principis i idees pròpies. Perquè mai ha creat un problema i sempre ha apagat els focs creats per altres. Perquè és un bon tio. Una bona persona. I a sobre, un guanyador que ens ha donat els millors títols. Per tot això, i per molt més, m'agrada Frank Rijkaard.

Però només a un club com el Barça, tant donat a l'audestrucció, una persona així, actual campiona de lliga i de Champions, pot plantejar-se deixar el club. Només a un club com el nostre podem arribar a fer sentir infeliç una persona amb les seves qualitats i el seu currículum.

Si se'n va, que crec que s'anirà, el trobarem a faltar. El trobarem molt a faltar. Com a culé, ho lamentaré. Però ho entendré. Potser aquesta directiva i alguns d'aquests jugadors no es mereixen un entrenador com ell.

Només espero que, si realment és veritat que ja ha decidit marxar, siguem capaços de demostrar-li el nostre carinyo, admiració i respecte els quatre mesos que li queden al Camp Nou. S'ho ha guanyat.

Per tot, i facis el que facis, Gràcies Frank.

Don't play it again, Sam

Del desastre del dimarts 13 a l'abraçada del día de Sant Valentí. Sembla increible com s'arreglen les coses en tant poques hores. Com..s'arreglen?

M'agradaria pensar que sí, que s'han arreglat. Que l'abraçada d'avui il·lustra el retorn de la pau al vestidor. Que l'embolic ha servit per a enfortir els lligams. Que els jugadors s'han conjurat per sortir de la crisis i anar a totes en el que resta de temporada. Que ara tots tenen més ganes que mai de demostrar que poden conviure junts. Que sortiran a tope a València, a matar al Liverpool, a morir pel Barça...Tot això m'agradaria pensar.

Però em temo que després d'un incendi tant gran no és tant fàcil apagar les brases. Em temo que l'abraçada és un gest, un primer pas que demostra bona voluntat d'entesa. Sobretot, per part de qui ha tingut la iniciativa de fer-lo, que ha estat Ronaldinho. Però que en el fons no serà fàcil superar aquesta situació.

Ahir a la nit vaig sentir detingudament a Eto'o a El Larguero, amb De la Morena. Em van preocupar més les seves declaracions de la nit que les del migdia. Perquè a la nit, passades ja unes hores del "calentón" del migdia, va mantenir la majoria de les seves idees, i va perseverar en la seva postura. No tenia cap mena d'intenció de demanar disculpes a ningú, tot i que va intentar fer creure que lo de "mala persona" no ho havia dit per Rikjaard. Per qui si no?

No sé qué deu haver passat aquest matí, però crec que si s'ha arreglat, o mig arreglat la situació, no ha estat gràcies a Eto'o. Més aviat ha estat gràcies a la sempra positiva actitut de Ronaldinho, i a l'impagablecapacitat de gestionar el vestidor de Frank Rikjaard. A ells dos, al meu entendre, hem d'agrair que s'hagi apagat el foc.

Com deia ahir, però, trencadisses com aquestes sempre deixen marques en el gerro, per molt que l'hagis intentat recompondre. I per molt que ara, als propers dies, el renovat esperit d'unió faci que tots facin un sobreesforç de superació, d'aquí a unes setmanes tot tornarà a la normalitat. I el pitjor és que, en normalitat, el grup no està del tot unit.

Eto'o es va equivocar en el fons i en la forma, però el què és innegable és que era sincer, i creia fermament en les seves paraules. "El problema es que aquí hay dos grupos...". Aquest és el problema, no una puntual sortida de tò. El problema és el rerafons de la qüestió.

Bona part dels components del planter (com de la resta de l'afició) pensen que Eto'o és un extraordinari jugador, un treballador incansable, i que aporta un plus importantíssim a aquest equip. Però de la mateixa manera que pensen això de l'Eto'o futbolista, pensen que és una persona egoista, conflictiva, irascible, gelosa, individualista...que a més és el preferit del president i el xivato del planter.

L'episodi viscut ahir només fa que reforçar aquesta imatge d'Eto'o, tant davant els seus companys com de tècnics i afició. No sé si també davant el president. I crec que molta gent (companys, tècnics i afició) ja estan una mica farts. Sí, fa molts gols...però cansa. I tots aquests pensen (pensem) que, si no hi ha més remei, si Eto'o no fa una profunda reflexió, potser el millor serà vendre'l al juny.

Perquè ara es pot fer un esforç per acabar bé la temporada. Però no sé si jugadors, tècnics i afició estan disposats a seguir així a llarg termini. Moltes pensen que amb el planter que hi ha, amb Ronaldinhos, Messis i companyia, qualsevol altre davanter centre de garantía també podria ser pichichi. Sense Eto'o ens hem mantingut líders. Amb els calers que ens podria donar el seu traspàs podriem fitxar un Drogba igual d'efectiu i menys perillòs per la pròpia entitat.

Eto'o hauria de reflexionar a fons. Hauria de pensar on estava quan el Barça el va fitxar i quants gols feia per temporada. Quants grans equips europeus es barallaven per ell. Que el Real Madrid no el va voler. Que cap gran equip l'ha volgut precissament pel seu caràcter. Tot això ha de pensar Eto'o. Com ha de pensar tot el què li ha donat el Barça, un entrenador com Rikjaard, i un company com Ronaldinho.

Eto'o: t'han donat una altra oportunitat. Reflexiona i aprofita-la. Encara ets a temps. Però no la tornis a liar. No la tornis a tocar, Sam. Don't play it again, Sam.

Autodestrucció

Desolat. Cabrejat. Desil·lusionat. Xafat. Decebut. Emprenyat....Ara mateix no sé quin és l'adjectiu que millor defineix el meu estat d'ànim. No me'n se avenir de l'allau de fets que s'han succeit les darreres hores. No he tingut temps de pair-ho com per fer una valoració objectiva, una anàlisi freda de la situació. No tinc les idees del tot ordenades. Com li està succeïnt a tots els actors de la comèdia, en mí també les emocions encara poden a les raons. Intento apuntar algunes de les idees que em venen al cap, sense saber del tot quines són vàlides i quines no.

Tinc la sensació que, avui, definitivament, alguna cosa s'ha trencat. Valdano va dir un dia que "un equip de futbol és com un collaret de perles en el què el més important és el fil. Si es trenca el fil, les perles es desparramen, i desapareix el collar". Tinc la sensació que avui, definitivament, s'ha trencat el fil. El fil: aquell element gairebé invisible que durant tres anys ha mantingudes unides totes les perles, que ha equilibrat forces, que ha unit diferents persones i egos en busca d'un objectiu comú. Avui, tinc la sensació que s'ha trencat el fil. Tant de bó m'equivoqui.

Tant de bó m'equivoqui, però penso que aquesta setmana, que era la de la reaparició d'Eto'o, passarà a la història com la de la despedida d'Eto'o. Que aquesta setmana, que era la de la reunificació de l'equip, passarà a la història com la de la seva disgregació.

Diuen els xinessos que l'amor és com un gerro: si es trenca, encara que intentis reunir les peces, sempre quedaran visibles les esquerdes. Tant de bó m'equivoqui, però penso que el què ha passat en les darreres hores, als darrers dos dies, és una fractura de la que mai es podran tancar les cicatrius.

Desprès de les terribles declaracions d'Eto'o, res no pot tornar a ser igual. "perdono pero no me olvido de nada", "mala persona", "yo sí que siempre he entrenado", "yo no soy quién ha metido a la prensa en el vestuario", "si yo hablo os enterareis",...

És impossible que les relacions de Samuel Eto'o amb Rikjaard i amb Ronaldinho tornin a ser les mateixes. Tant de bó m'equivoqui.

Fa temps que es diu que el vestidor estava trencat. No m'ho volia creure. Eto'o ho ha confirmat públicament. "Aquí el problema es que hay dos grupos: el grupo del presidente y el de otra persona", ha dit Eto'o. És a dir, el grup dels jugadors que va portar Sandro Rosell (Ronaldinho, Deco, Belleti, Edmilson...). Diuen que fa temps que aquest grup no suporta Eto'o. "Si me llamase Etoinho ya habría ganado una bota de oro", va dir Eto'o fa gairebé dos anys. Al Reyno de Navarra, Eto'o va substituir Deco, i Deco va marxar del camp per darrera de la porteria: ni tant sols va voler fer-li una encaixada de mans al seu substitut, com és habitual. Un Eto'o que feia mesos que treballava dur per reaparèixer lo abans possible.

Diuen que Eto'o és el preferit de Laporta. Que al vestidor l'acusen de ser el confident. El xivato.
El divorci es palpava. Avui ja és evident.

Sembla com si algú ho desitges. Dilluns Cruyff parlava de la fí d'un cicle. Jo, que porto un parell de mesos crític per l'actitut d'alguns jugadors, mai he arribat tant lluny. El propi Cruyff, l'assessor de Laporta, va ser qui, l'endemà de guanyar el Racing, i davant dels partits més claus de la temporada, va parlar de la fí d'un cicle, i de la necessitat de fer una renovació al vestidor la temporada que ve. En qui pensava? En vendre Ronaldinho, potser?

Hi havia necessitat de tot això? Què ha passat perquè es trenqués el fil? Què passarà amb Rikjaard? És la gota que ha vessat el got? Diuen que ara sí que ja té decidit el què farà a final de temporada. Una llàstima. Trobarem a faltar la seva mà esquerra, la seva educació, el seu "saboir fer" i moltes coses més. Una llàstima. Però és que ahir, quan més necessitava el recolzament de la directiva, quan necessitava que recolzessin la seva autoritat, amb qui es va reunir Laporta va ser amb Eto'o. Per desprès sortir a disculpar-lo públicament. Pobret Eto'o.

Diuen que ha estat Laporta i el seu entorn els que van pressionar Rikjaard perquè Eto'o, desprès del seu esforç en la recuperació, reapareixès lo abans possible, cosa que l'entrenador veia arriscada. El mateix entorn que critica el suposat mal estat de forma de Ronaldinho, a qui només Rikjaard defensa i demana públicament que el deixin en pau. Diuen que Rikjaard està fart de les pressions, de l'actitut d'un entorn presidencial amb el que cada cop marca més distàncies. El mateix entorn que dilluns parlava de fí de cicle, que demanava renovació de vestidor, traspassos...L'entorn que es reuneix amb Eto'o i no amb Rikjaard...

És que en les hores que han passat no hi ha hagut temps de fer una reunió entre totes les parts implicades? Perquè Laporta diu que "aquest és un problema estrictament de vestidor que ha de solucionar l'entrenador", passant-li a ell tota la patata calenta? Perquè aleshores ahir es va reunir amb Eto'o? On era avui el Director Esportiu Txiki Begiristain? Perquè no s'ha suspès l'acte d'avui de Samuel Eto'o? El criticarà Laporta com el president va criticar les declaracions d'Oleguer o li tornarà a treure importància? Perquè Cruyff no escriu articles sobre l'Ajax? (jo que he (o potser havia) sigut Cruyffista de tota la vida!!!) Titularà demà l'Sport "No hay caso Eto'o"?

És una llàstima. Tant de bó m'equivoqui, però l'any que ve Ronaldinho, Eto'o i Rikjaard no compartiran equip. Probablement nomès estarà a Can Barça un dels tres. I si he d'escollir, jo, sentint-ho moltíssim, tinc clar amb qui em quedo. Claríssim. Però perquè collons he d'escollir?!Qui ha trencat el fil?!!!

Com titula Martí Perarnau "fue bonito mientras duró". Però és la història de sempre. Autodestucció. La coneixem molt bé a Can Barça: Samitier, Kubala-Luis Suarez, Cruyff-Weisweiler, Maradona, Schuster, Cruyff, l'autodestrucció del Dream Team...l'autodestrucció. I em cago en la puta amb tanta autodestucció. El perdedor sempre és el mateix. El Barça.

Tant de bó m'equivoqui.

Foto: sport.es

Han tornat

Portaven tant de temps esperant el seu retorn, que gairebé pensavem que aquest mai no arribaria. Però el desig de tots els fans es va acomplir, i ahir els vam tornar a veure en acció, en una nit màgica que quedarà marcada al calendari de molts seguidors.

A pesar del què apuntaven els pesimistes, van demostrar que no els pesa la llarga inactivitat. Quan van sortir a l'escenari les grades van esclatar. Fins i tot es va veure alguna pancarta.

Es van moure com sempre, amb el seu estil únic, impregnant tot el recinte amb la màgia que nomès ells saben crear. Posa la "gallina de piel" tornar-los a veure en acció. Tots tres junts! Increïble.

Efectivament, ahir a la nit va tornar la bona música. Han tornat The Police.

Una gran tarda

Avui era una tarda ideal per quedar-se a casa i fer, amb el comandament a distància a la mà, un 2x1: el Barça-Racing de futbol, i el Barça-Madrid de la final de la Copa del Reu de bàsquet. M'agrada molt el bàsquet, i feia sis anys que no es veia una final Barça-Madrid...però feia dies que estavem mentalitzats d'ara al Camp Nou. Jo mateix, l'altra dia, vaig dir a aquest blog que no hi havia excuses per no anar-hi!

Així que hem anat cap a l'Estadi. Però quan ja estavem a la porta m'he adonat de la fatalitat: portava el carnet de soci del 2006!!! El carnet del 2007, pagat com toca des de principis d'any, fa un mes i pico que espera ser recollit a la meva oficina bancària...Com no he anat a buscar-lo?!!! bah...el dia a dia que ens menja, i que un no pensa en el carnet fins al moment que ha de sortir cap al Camp Nou. Bueno: fa 23 anys que sóc soci, i no és la primera vegada que em passa. Com s'ha fet sempre, em deixaran passar i, com a molt, es quedaran el meu carnet del 2006, que perdré per a la col·lecció.

Però no. Resulta que es veu que aquest any la directiva ha canviat les normes i han donat ordre als porters que no deixessin passar ningú que presentés carnet 2006. Tothom que es trobés en aquesta situació havia de passar per l'oficina d'atenció al soci, davant del Palau Blaugrana. Així que, a falta de 30 minuts per començar el partit, dona la volta a tot l'estadi per arribar a les oficines. Amb una mica de sort, penso, la cosa anirà ràpida. Però no: quan arribo em trobo més de 400 socis fent cua a la porta d'una oficina a la que només es podia accedir prèvia sol·licitut de número. M'ha tocat el 299. 40 minuts fent cua. Socis absolutament indignats, de totes les edats i condicions, veient com començava el partit mentre feiem cua a les oficines.

- "No hi ha dret. Jo torno d'un viatge i no he pogut passar pel banc a recollir el carnet, podrieu tenir més consideració amb els socis!!!", exclamava un trentanyer
- "Escolta maca, fa quaranta anys que sóc soci, i mai, mai, mai m'havia passat una cosa així. És ingignant que no ens deixeu entrar a l'Estadi. Mira, porto el carnet de l'any passat, però aqui tens l'abonament de tota la temporada i el DNI, pots comprobar que sóc el titular del carnet!!!" deia un home
- "Altres anys deixaveu passar i, com a molt, el porter es quedava el carnet a la porta!!!", exclamava una noia.
- "Com a mínim es podia haver avisat d'aquesta nova norma. Tants sms que ens envieu als mòbils, tants mails, tanta web, tanta revista, tant Barça TV, i tantes rodes de premsa...i no heu avisar que qui avui no portés el carnet del 2007 no entrava"...m'he queixat amargament...

La situació em recorda molt a la trñistament viscuda fa uns mesos davant l'oficina del Racc del carrer Padilla. Caos organitzatiu d'uns empleats superats per la situació. I el soci, emprenyat, com sempre.

Desprès de més de 40 minuts de cua, per fí he pogut entrar a les oficines on hi havia 10 taules d'atenció al públic. Clar: un estadi per a 100.000 persones, i una sola oficina d'atenció al públic amb 10 taules. A sobre, el noi que m'atèn, em diu "és que heu tingut un mes i mig eh...us desperteu a última hora...".

- "Escolta, ves ràpid, si us plau, i estalviat els discursets, que ja m'he tocat prou els collons", li espeto, a punt de perdre les formes.

Per fí, desprès de comprovar que, efectivament estava al corrent de pagament, m'han deixat passar a l'estadi per una altra porta. Darrera meu encara quedaven més d'un centenear de persones pendents d'entrar a les oficines: a l'estadi el marcador ja assenyalava el minut 15.

I a les 19.20, per fí, hem arribat a la porta de l'ascensor que ens havia de dirigir a la nostra localitat, a la tercera graderia. Però, oh! sorpresa!...nou de cada deu portes ja estaven tancades, i l'ascensor ja no funcionava!!! Ens hem dirigit a una altra porta:

- "Perdoni. Hem de pujar a tercera graderia, on hi ha un ascensor per pujar?
- No, l'ascensor ja ha deixat de funcionar. Quan comença el partit es tanca l'ascensor.
- Com? Però com és possible? I les centenars de persones que encara no hem pogut accedir a l'estadi? Escolti, la meva dona està embarassada de cinc mesos!!! no em digui que hem de pujar fins a la tercera graderia per les escales!!!
- Ho sento: quan comença el partit, els ascensors deixen de funcionar. Si no vol pujar les escales no li puc donar una altra solució", em respòn la vigilant d'una de les entrades del camp.

Incrèduls, ja no sabem que fer. Són les 19.25, i encara estem fora de l'estadi. Del millor estadi del món. Com deuen ser els altres?

Accepto que lo del carnet ha estat culpa meva, tot i que penso que no hauria costat res avisar (rebo casa dia un sms del club, avisant-me de qualsevol cosa, i d'això, que pot deixar 400 socis al carrer, ni piu), i que un estadi com el del Barça hauria d'haver previst més taules d'atenció al públic en un dia com avui. Però lo de l'ascensor em supera. Què vol dir això de que quan comença el partit el tio de l'ascensor el tanca i se'n va? Heu llegit "La conjura de los necios?"...això no em pot estar passant.

La majoria de portes són tancades. Em dirigeixo a una que veig mig oberta. No queden empleats del FC Barcelona. Deuen haver entrat tots a veure el partit... A la porta només queden vigilants jurats d'una empresa de seguretat uniformats de marró. Em dirigeixo a un d'ells:

- "Perdoni. La meva dona està embarassada de cinc mesos, l'ascensor ha tancat, i la porta per la que hem d'accedir també. Ens pot deixar passar per aquí, si us plau?".

Miren la panxa de la Patidora i, davant l'evidència, ens deixen passar. La veritat és que trobo més amabilitat, comprensió i flexibilitat en els segurates que en els empleats del club, més papistes que el papa. Amb lo malament que em queien els segurates...

Jo no sé ni quina és la porta que hem traspassat fins que, ja a dos quarts de vuit, em veig a dins: gol nord primera graderia. Perfecte: no es veu absolutament res. Estem a la mateixa alçada de la gespa. No veig les línies del camp, no veig la col·locació dels jugadors, les tàctiques, les desmarcades, no sé quan la pilota surt fora de banda i quan no. No sé quan ha estat falta i quan no...No m'entero absolutament de res.

A més, hi ha una enorme xarxa de seguretat de no sé quants metres d'alçada que dificulta la visió del camp. La xarxa és la que es va col·locar fa anys quan la zona era ocupada pels Boixos Nois. Però la veritat, miro al meu costat, i veig de tot menys Boixos Nois. Senyors, senyores, joves, nois, pares amb fills, avis, àvies...exactament el mateix tipus de gent que a qualsevol altra zona de l'estadi. Perquè aquesta segueix sent l'única zona de l'estadi separada per una xarxa de seguretat? A més, compto més de 20 Mossos d'Esquadra "vigilant" la zona. Fa anys deurien maleir que els destinessina a aquesta zona. Ara deuen agrair-ho: és gairebé la més tranquila del camp, encara que continui engabiada.

La primera part se m'acaba de seguida. A penes m'he situat, Mejuto pita el final.

Al descans em compro un bocata i una Coca-Cola: 7 euros. Toma ya.

Dono una volta pels passadissos, lavabos i accesos d'aquesta zona. Estan molt degradats. El Camp Nou és un estadi amb classes (cosa que mai m'ha agradat: contradiu allò de que tots els socis som iguals), i aquesta és la pitjor. Aquí, per exemple, no hi ha cap espai adaptat a discapacitats: tot són escales i més escales. Menys mal que els turistes que venen al Museu només els ensenyen la majestuosa tribuna. Marxen meravellats pensant que tot l'Estadi és igual.
A la segona part la cosa serà encara més complicada: el Barça ataca a l'altra fons. Sé que Ronaldinho fa dos gols. Els celebro tot i que no els veig. És una perspectiva del camp tant radicalment nova per a mí que no sé veure el partit.

M'entero que el Barça de bàsquet ha guanyat la Copa, i apallissant al Madrid. I jo que m'ho he perdut. Qui ho anava a dir fa uns dies, oi? Un dia d'aquests haurem de parlar d'aquest equip de bàsquet.

Quan arribo a casa, m'entero que l'equip de futbol millorat molt el seu joc, i ha fet el millor partit en molt de temps. Jo, que vinc del camp, no ho sé, perquè no m'he enterat absolutament de res.

Una de les millors tardes de barcelonisme dels últims temps, i jo que no l'he poguda gaudir.

Perquè no m'hauré quedat a casa? Aquestes coses només em pasen a mí?