Lectura recomadada: "El Decosistema se acaba"

Lectura recomadada: http://martiperarnau.blogspot.com/2007/03/el-decosistema-se-acaba.html

Redactat per un dels meus metges de capsalera, Martí Perarnau.

Què us sembla?

Emprenyat i decebut

FC Barcelona 3-Real Madrid 3.

He deixat passar unes hores abans d'abocar al blog les meves sensacions. Les he deixat passar per no escriure en calent, amb l'estat d'ànim amb què vaig sortir del Camp Nou: emprenyat i decebut. Esperava que el pas de les hores, i poder veure algunes jugades repetides, m'aclarís la confusió amb la què vaig sortir de l'Estadi. I és cert. M'ha ajudat, però només en part.

Expectatives frustrades
Vaig sortir tant emprenyat de l'Estadi que gairebé em "barallo" amb els meus amics. Havia anat al camp amb el convenciment que guanyariem. I no només això. Pensava que l'equip que havia estat capaç (a pesar de tot) de guanyar a Anfield (perquè sí, vam guanyar a Anfield), jugant amb totes les seves figures, podia fotre-li quatre a un Madrid mediocre, desorientat i desnortat. És cert que, com em va recordar el Pep, un Clàssic és un partit diferent en què, quan juguen 11 contra 11, no importen les tendències, els darrers resultats o els estats de forma. Hem vist Barça's mediocres guanyar al Madrid de la "Quinta del Buitre", i Madrids mediocres fotre-li cinc al Dream Team. A pesar dels estats de forma i les tendències, tots dos equips tenen grans jugadors, i quan es creuen en el camí pot passar qualsevol cosa.
Però tot i així, confiava massa que, a pesar de tot, el Barça li fotés quatre al Madrid. Un Madrid que venia al Camp Nou de batre rècords europeus, i sense grans jugadors com Beckham, Roberto Carlos, Reyes o Cicinho. Un Madrid mediocre que visitava un Barça ferit i que, a pesar del mal estat de forma, pensava que era nétament superior al rival que ens visitava.

Mi gosso en un posso. Als quatre minuts es trencava el somni de la maneta amb el què el Diari Sport, de forma prepotent i irresponsable, havia sortit a tots els quioscos.

La tàctica
Vaig veure un Barça desordenat, amb una tàctica suicida davant un Madrid que va sortir amb tres puntes a jugar-s'ho tot. Com recorda avui Miguel Rico a l'Sport, "poco valor es cobardía, demasiado es temeridad". Ja ho va dir Pat Andrews fa uns dies a aquest blog.

No sé quina mania amb això del 3-4-3. Dream Team? Però si Cruyff MAI va jugar un partit important amb el 3-4-3!!! Quina falàcia. Repasseu les alineacions del Barça a les finals de Wembley, Atenes, als partits importants de Copa d'Europa, a les finals de Copa del Rei, o als enfrontaments contra el Madrid. Cruyff SEMPRE va jugar els partits importants amb quatre defenses. Sempre. Amb un central (Serna, Nando...), un lliure (Koeman), i sempre dos laterals (Ferrer-Sergi, Juan Carlos, Urbano, Soler, Goiko, Eusebio...). Laterals méso menys ofensius. Habitualment ofensius, cert. Però sempre dos laterals. Sempre.

La tàctica del 3-4-3 va ser genial a Saragossa (i només durant la primera mitja hora, com es va demostrar), perquè s'havia de sortir a remuntar com fos, i per l'efecte sorpresa que va provocar al rival. Quan no has de remuntar imperiosament (com ahir, que qui realment se la jugava era el Madrid), i l'efecte sorpresa s'ha disipat, el 3-4-3 és un suïcidi. Desequilibra un equip que, com bé em va dir el Pep, no té els automatismes per jugar així, i deixa constantment en bragues una defensa formada per Oleguer, Thuram i Puyol. Tres excel·lents jugadors (bueno, excel·lents, els dos últims), que no saben jugar amb defensa de tres, quan el rival juga amb tres puntes com Higuaín, Van Nistelrooy, i Raúl/Robinho.

La desubicació i desorientació dels tres defenses va propiciar que el Madrid ens fes tres gols (quants anys feis que el Madrid no marcava tres al Camp Nou? 30 anys? buscaré la dada). Però si no arriba a ser per l'incommensurable (un cop més) Víctor Valdés, ens foten cinc. Com també ens va poder fotre cinc el Sevilla, i com ens va poder fotre cinc el Liverpool. Amb aquest mateix 3-4-3.

La mala defensa
Un 3-4-3 només pot sortir bé si els jugadors estan A) en plena forma física, B) Hiperconcentrats, C) ben posicionats sobre el camp, D) Si l'equip comença defensant pels de dalt i el migcamp és capaç de contenir el migcamp rival. L'equip va fallar en les totes les facetes, i qui més ho va patir va ser la defensa. Totes les debilitats d'Oleguer, Thuram i Puyol van quedar al dscobert. Oleguer és un tio que, personal i esportivament, respecto molt. M'agrada la seva manera de ser. Futbolísticament penso que no té nivell per ser titular del Barça. Va arribar tard a totes les pilotes, fet que va significar un penal en contra i dues merescudes targes grogues en només 45 minuts. No només no va aportar res a l'equip sinó que el va lastrar.

Thuram i Puyol tampoc van estar gens fins. La falta d'un monitor on veure la repetició de les jugades va fer que, al camp, carregués més les crítiques sobre Thuram que sobre cap altra. És cert, Pep. Thuram no surt retratat als tres gols. Sent just, només és directament culpable d'un. El primer, quan va un rebuig lamentable i li dona incomprensiblement la pilota a VNR. Al gol de Sergio Ramos Thuram surt a la foto. Però realment qui marcava SR és Puyol, que permet que l'andalús se li avanci. Thuram a qui marcava era a Helguera.
En qualsevol cas, no penso que el partit de Thuram fos bó. Més aviat el contrari. És cert que és un jugador molt elegant, amb talent. I treu la pilota del darrera amb molta classe. Però del que deien era el millor central del món espero més, a més de que tregui la pilota amb classe. Ahir van haver massa desajustos defensius, i alguna culpa va tenir el francès, que no s'acaba d'entrendre amb els companys en els talls i les cobertures. En el seu descàrreg podem dir que no havia jugat mai am una defensa de tres. I que no és el mateix jugar a la Juve, amb estil Capello, defensa de cinc, Buffon pel darrera i Vieira i Emerson per davant. Cert. Però això s'ha de tenir en compte abans de fitxar-lo. I si el fitxes, abans de decidir una determinada disposició defensiva.

Si al mal partit dels tres de darrera hi afegim que el migcentre defensiu és el desorientadíssim Márquez d'aquest any (bé, la veritat és que, aquest any, tant se val que sigui aquest que Edmilson o Motta), només ens queda encomanar-nos a Sant V.V. que, gràcies a 10, va aparèixer tant a Saragossa com a Sevilla, Liverpool i ahir per salvar els mobles.

Tot i això, la responsabilitat no penso que sigui tant dels jugadors com dels qui els alinea quan no estan en forma i els disposa tàcticament d'una forma suïcida.

L'arbitratge
Ahir vaig sortir del camp pensant que, certament, l'arbitratge havia estat dolent, i havia perjudicat el Barça. Jo mateix vaig ser un dels que vaig treure el mocador. Avui matisso aquest factor. Cert que l'arbitratge no va ser bó, però aquest factor no és suficient per explicar que el Barça (un dels millor Barças de la història) no guanyés al Madrid (un dels pitjors Madrids de la història).

Les dues targes grogues a Oleguer són merescudes. Vista la repetició de les jugades, no dubto que se les va guanyar. Que també les hauria d'haver vist Diarrà? Sí, és clar. El problema no és que li ensenyessin a Oleguer: és que no li ensenyessin a Diarrà. És cert que l'expulsió d'Oleguer va condicionar el partit. Demanem-li a Oleguer perquè fa aquella incomprensible falta a 60 metres de l'àrea, tenint com tenia una targeta groga.

I sí, a Diarrà li haurien d'haver ensenyat la groga molt abans. També a Sergio Ramos. Però també Deco podria haver estat expulsat.

On sí veig clara errada arbitral és en la darrera jugada del partit. Jo veig penal sobre Ronaldinho. Però també és cert que Ronaldinho ni protesta, s'aixeca i segueix disputant la pilota. I havent llegit totes les cròniques, tampoc hi ha unanimitat ni entre els propis mitjans catalans.

En qualsevol cas, no crec que poguem culpar del mal partit d'ahir a l'àrbitre. He vist al Barça guanyar amb arbitratges moooolt pitjors. Només des del més cec fanatisme es pot explicar l'empat només al·ludint només al factor arbitratge.

La baixa forma física
Per jugar un 3-4-3 s'ha d'estar en plena forma. I aquest Barça està fos. Els darrers partits hem vist rivals com el Saragossa o el Sevilla ens remuntaven el partit jugant amb un home menys, gràcies al seu estat de forma físic. Ahir el Barça no ho va poder fer. Contradient el què deia Helenio Herrera, amb 10 vam jugar molt pitjor que amb 11.

No només Ronaldinho, com interessadament manifesta una part de l'opinió publicada, està en baixa forma. Gairebé tots estan físicament fosos. Ahir vam anar sempre a remolc. Sempre.

Només Messi, que a causa de la lesió ha tingut més de tres mesos per desconnectar mentalment del futbol del dia a dia, i posar-se a tó físicament, està en un estat òptim. La resta de l'equip està fos.


Els canvis
No em va agradar el canvi d'Eto'o. Una de les millors notícies del primer temps va ser veure un Eto'o en molt millor estat de forma físic que els darrers partits. Va desbordar per la banda, va crear perill, i va tenir ocasions. Cert que, amb l'expulsió d'Oleguer, s'havia de fer algun canvi però, havia de ser Eto'o el substituït? No haviem quedat que el partit d'ahir el jugavem amb valentia? a l'atac? Les incorporacions d'Edmilson i Belleti per Marquez, la substitució d'un Deco irreconeixible, eliminar a un dels petits (Iniesta o Xavi, pitjor que altres dies)...no sé. Se m'acudeixen altres variables abans de renunciar a Eto'o. De fet, el Barça només va tornar a guanyar força i crear perill amb l'incorporació de Gudjohnsen, que m'agrada més al migcamp (com jugava al Chelsea) que en punta.

Conclusions
No hi ha res perdut. L'empat a tres final (que tristament, vam celebrar com si empatar al darrer minut amb aquest Madrid fos un supertriomf) deixa les coses més o menys com estaven. I és d'esperar que el Barça, que ara només s'ha de concentrar a la Lliga, no deixi escapar una competició que està clar guanyarà el menys dolent. I més, desprès de veure la increïble derrota del Sevilla a Tarragona. La Lliga encara pot ser nostra.

Però cal fer una reflexió seriosa. Pensar que la culpa és dels àrbitres, o que el Madrid encara està pitjor que nosaltres no és una bona solució. Cert que si el Madrid no ens va guanyar ahir no ho farà mai. També és cert que si aquest Barça no és capaç de guanyar aquest Madrid no sé quan ho farà. I ja portem dos temporades senceres sense saber el què és guanyar al Madrid.

Ahir vam perdre una oportunitat. Una més. L'equip va perdre dos punts i les individualitats en van salvar un. Dolent. Com dolent és celebrar com si fos una victòria el que no deixa de ser un empat a casa al minut 92. Per això, i perquè el Barça no ens ha donat l'alegria de guanyar a un sol dels grans aquest any (Chelsea, Valencia, Sevilla, Madrid, Liverpool...), estic emprenyat. Emprenyat i decebut, encara que avui tornem a ser líders.

Fotos: AP, EFE, El Periódico (Ferran Nasdeu).