El penúltim debat de l'afició

La història del Barça està plena de debats sobre determinats jugadors. ¿qui no recorda les controvèrsies generades per jugadors com Clares, Rexach, Carrasco, Amor, Julio Salinas, Vitor Baia, Van Bommel...? Tots eren bons jugadors que, en canvi suscitaven intensos debats a la grada. Bons jugadors que, per uns barceonistes eren uns totxos i per a altres barcelonistes uns fenòmens.

En els últims anys el Barça no ha estat aliè a aquests debats. A la grada del Camp Nou cada diumenge hi ha debats sobre jugadors com Saviola, Valdés, Motta o Belletti. Tothom entèn que són bons jugadors, però part de la grada, acostumada a veure al Camp Nou als millors jugadors del món de la seva posició (Romario, Maradona, Schuster, Ronaldo...) exigeix que fins i tot els suplents siguin cracks de talla mundial i reconegut prestigi capaços de ser titulars en qualsevol moment. Com Thuram, per exemple, a qui tothom beneeix no pel que ha fet al Barça sinó pel que va demostrar que era capaç de fer abans d'arribar al Barça.

El darrer jugador que ha estat i és motiu de debat és Eidur Guddjohnsen. I els comentaris que suscita aquest blog n'és el millor exemple.

És cert que no ha gaudit, des del principi, del suport del què va gaudir Larsson. El públic i els mitjans de comunicació van percebre com a un bon fitxatge portar, a cost zero, a un jugador que, com Larsson, havia fet història a la selecció sueca, al Celtic de Glasgow. Un jugador al que la gent havia vist a Mundials i Eurocopes, i que havia demostrat ser un autèntic golejador. A Guddjohnsen, en canvi, la majoria de la gent no el coneixia. Jo tampoc el coneixia massa, sincerament. Senzillament perquè mai havia destacat massa a nivell internacional. Només sabiem que havia jugat, de mitjapunta, al Bolton, i sis anys al Chelsea. I que el Chelsea havia accedit a traspassar-lo al Barça, un rival en la Champions. I vam pensar que si el Chelsea se'l treia de sobre per algo seria, no? Potser perquè un equip que té puntes com Sevchenko i Drogba no hi cap un Gudjohnsen.

En aquest contexte, a la majoria de la gent, i a mí inclòs, li va semblar exagerat pagar 15 milions d'euros per Gudjohnsen. I més tenint a casa jugadors com Saviola, que ha acreditat capacitat golejadora. Ara, tot i els gols que ja ha marcat Guddy de blaugrana, segueixo pensant que el seu preu va ser exagerat ¿Algú creu que si el Barça el volgués traspassar ara recuperaria els 15 milions d'euros? ¿algú creu que l'Inter de Milà, el Milan o el Bayern de Munich ens pagarien 15 milions d'euros per Gudjohnsen?

Vaig dir, i mantinc, que entre els diferents noms que van sonar a l'estiu per substituir Larsson, Gugjohnsen era el que menys m'agradava. Posats a buscar un golejador, i no un mitja punta, hauria preferit Forlán, Klose, Van Nistelrooy ...jugadors que, com Larsson, sí porten anys destacant a nivell mundial i acreditant-se com a grans golejadors. Qualsevol d'ells, amb el sistema ofensiu que té el Barça i la quantitat d'ocasions que crea per partit, s'estaria forrant a marcar gols. Amb la constància amb què està jugant i els minuts que gaudeix Guddjohnsen, com a mínim portarien els mateixos gols que l'islandés.

Va començar la lliga i, tot i el gol de Guddy a Vigo, es va començar a dubtar d'ell. I el primer que ho va fer, ho vull recordar, va ser Rikjaard. En el partit contra el Valencia al CampNou, quan la cosa es va posar seriosa i necessitavem un punta per a marcar un gol en pocs minuts, va preferir treure de la banqueta a Saviola abans que a Guddy. En els següents partits, Saviola (un jugador amb el què el cos tècnic no hi comptava a principi de temporada) va gaudir de tantes o més oportunitats que l'islandés pel que van pagar 15 milions d'euros. Tots els mitjans de comunicació (no només aquest blog) demanaven que jugués Saviola, i el Camp Nou (no aquest blog) li regalava a l'argentí les ovacions que li negava a l'islandés.

Després de la derrota al Bernabeu, no vaig ser aquest blog qui va criticar les errades de Gudjohnsen. Va ser el propi vestidor. Recordeu aquelles declaracions d'Eto'o a la Gazzetta dello Sport?

Després del gol de Guddy al Chelsea vaig criticar que un periodista (Joaquim María Puyal) batejés a Guddjohnsen com "Goljohnsen". La crítica va ser al periodista, no al jugador. Em semblava, i em segueix semblant, que encara havia fet massa pocs gols com per a batejar-lo com a "Goljohnsen", i que les ganes estaven podent a la realitat. I vaig advertir, i segueixo advertint, que podia ser contraproduent anomenar-lo "Goljohnsen". El que aleshores i avui és un el·logi, podia convertir-se en un adjectiu de mofa, de ridiculització, el dia que falli dos gols.

Quan Saviola es va lesionar (Guddy seguia intacte), tots els mitjans de comunicació (no aquest blog) es van alarmar, i van començar a fer campanya per fitxar reforços. Van començar a parlar de possibles fitxatges, van filtrar notícies, van fer enquestes, articles d'opinió demanant fitxar un nou 9...Fins i tot es van fer campanyes pel possible retorn de Larsson!!! ¿Qui va demostrar aleshores desconfiança respecte Guddy? Tots els mitjans que ara, a la que el Barça ha començat a carburar, diuen que Guddjohnsen és un golejador fantàstic i que els crítics han de demanar perdó...

En els últims partits, la veritat és que el rendiment de Guddjohnsen ha millorat. No només marca gols, sinó que pressiona com no pressionava a principi de temporada, i demostra una major entessa amb els companys. Els seus evidents progressos amb el castellà segur que l'estan ajudant. Com, les lesions d'Etoo i Saviola, que li han permet gaudir dels minuts que molts no han gaudit mai. Ni tant sols el seu predecessor Larsson.

Tot i així, dos dies abans d'enfrentar-nos al Werder Bremen, des d'Alemanya s'assegurava que el Barça ha arribat a un pre-acord amb Klose de cara a l'any vinent. Des del club ningú ho ha desmentit, i periodistes amb bones fonts, com Paco Aguilar, asseguren que la cosa és seriossa. ¿És que, tot i l'evolució de Guddjohnsen, el cos tècnic ha arribat a la conclusió que ha de tornar a fitxar un altre 9 de cara a l'any vinent? ¿No serà per substituir a Eto'o, oi?

A pesar dels canvis d'opinió de molts mitjans i de molts periodistes, jo he intentat no passar d'un extrem a l'altre. Ni pensava abans que Guddy és un totxo, ni penso ara que és un fenòmen. Pensava abans, i penso ara, que és un bon jugador. Un bon jugador per a un bon equip. Però pensava abans, i penso ara, que tot i no ser un totxo, i ser un bon jugador, no és el punta que necessita un equip campió com el Barça. Ni tant sols el bon punta suplent que necessita. Preferiria que Eto'o tingués com a suplent a Kanouté, a Forlán, a Klose, o a Van Nistelrooy...

Penso que quan es recuperin Eto'o i Saviola tornarem a la situació de fa dos mesos: Guddy tornarà a jugar poquets minuts. Perquè per les seves característiques de joc, revoluciona més l'equip un Saviola surtint al minut 70 que Guddjohnsen. Penso que, pel seu joc, Guddjohnsen necessita ser titular per rendir. Creure's la confiança del tècnic. I necessita temps per entrar en joc. Crec que, com a punta suplent no aporta tant en pocs minuts com aportava Larsson o aporta Saviola. No és tant capaç de canviar el signe d'un partit en pocs minuts com ho pot ser Saviola.

Dit això, també diré (comja he dit) que mentre Gudjohnsen vesteixi la samarreta del Barça (que no sé si serà gaire temps) li desitjo tota la sort del món, i m'alegraré per tots i cadascun dels seus gols. Tant de bó acabi triomfant al Barça, cosa que tampoc m'estranyaria. El Barça és un equip tant ofensiu i crea tantes ocasions de gol que, amb assistents com Ronaldinho, Messi, Giuly, Deco, Iniesta, Xavi o Eto'o, un bon davanter pot arribar a semblar un excel·lentíssim davanter, i acabar triomfant al Barça. Per això tots els davanters centre del món, que ho saben, s'ofereixen per jugar al Barça.

Això és molt seriòs

Em sembla gravíssim el tema que ha destapat avui el diari francés Le Monde (http://www.lemonde.fr/web/article/0,1-0@2-3242,36-842871,0.html). En una informació signada pel periodista Stéphane Mandard es parla dels serveis que quatre equips de futbol espanyol (Barça, Real Madrid, Valencia i Betis) rebien d'Eufemiano Fuentes, el metge principal inculpat en la "Operación Puerto", la major trama de dopatge descoberta al ciclisme, i a l'esport professional en general.

És un tema seriossísim que, espero, donarà molt que parlar en els propers dies. I dic espero perquè, precissament perquè sóc futbolero i culé, vull que se sàpiga tota la veritat. Una acusació d'aquest estil no pot caure en l'oblit. No vull que els mitjans espanyols amaguin el cas amb una catifa, com probablement desitji algun directiu en aquests moments. Vull, precissament perquè sóc futbolero i culé, que els mitjans acompleixin amb la seva obligació periodística: descobrir la veritat, tota la veritat, sense fer el joc a ningú.

Em cuidaré molt de fer judicis de valor sobre un assumpte del què encara tenim molt poques dades. Necessitarem més informació i temps per fer-nos una veritable composició de lloc. D'entrada, però, sí que he de reconèixer que tinc unes primeres sensacions inquietants.

Les sensacions són que Le Monde és una publicació molt seriossa. No és un diari sensacionalista. És un mitjà molt rigurós i acreditat que no publica qualsevol cosa. Quan publica alguna cosa és perquè té les notícies ben contrastades. La notícia, d'altra banda, va signada per un periodista que no és un becari al diari. I els periodistes sabem que quan una informació d'aquest tipus va signada és perquè el periodista està molt però que molt segur del que diu. I aquest periodista, insisteixo, no és un becari. És el director adjunt d'esports del diari. Un periodista solvent que treballa a un dels mitjans més prestigiosos, no de França, sinó del món.

M'inquieta pensar que pugui ser veritat que hi hagi dopatge al futbol, l'únic gran esport on (cas Maradona a part) no han esclatat grans escandols de dopatge.

M'inquieta recordar aquelles paraules del president de l'Athletic de Bilbao quan, referint-se al cas Gurpegi, deia que allò és injust perquè no era un cas aillat al futbol espanyol.

M'inquieta pensar que pot ser verosímil la informació que relaciona a Eufemiano Fuentes i al Barça. Si no m'equivoco, en l'entrevista que fa pocs mesos li va fer José Ramón De la Morena a Eufemiano Fuentes a "El Larguero" de la Cadena Ser, el propi Fuentes va relatar que fa uns anys havia rebut una oferta del Barça de Núñez per convertir-se en el cap dels serveis mèdics, i que va rebutjar l'oferta tot i ser molt quantiosa, però que quan algun club li requeria els seus serveis, els donava com a qualsevol altre client. Em va sorprendre que, als dies següents, cap mitja de comunicació es fes ressó d'aquelles declaracions.

M'inquieta pensar que puguin ser veritat les informacions que apunten que la repentina desaparició de la secció de ciclisme del Barça va tenir a veure amb el descobriment d'alguns casos de dopatge.

M'inquieta que quan avui el diari Le Monde li ha preguntat a Eufemiano Fuentes sobre les seves relacions amb el Madrid i amb el Barça, Fuentes no les hagi negat, i s'hagi limitat a respondre amb aquesta reveladora frase: "M'han amenaçat de mort. M'han dit que si deia certes coses la meva família i jo podríem tenir greus problemes. M'han amenaçat tres vegades i no m'amenaçaran una quarta vegada".

Tant Barça com Madrid, Valencia i Betis han declarat oficialment no tenir ni haver tingut cap relació amb Eufemiano Fuentes. El Barça, a més, ha dit que "es reserva les mesures legals que consideri convenients en defensa dels seus interessos". Com que estic convençut que el Barça no menteix i juga net, espero que demà mateix posi una querella contra Le Monde i contra el periodista que ha signat la notícia. Posar una querella, que obligarà a que un jutge investigui el cas a fons, és la millor manera de demostrar que no es té por a cap investigació judicial, i de que el club és el primer interessat a demostrar que la lliga i la champions de l'any passat no estan tacades. Que així sigui. Perquè això és molt seriòs.

Eyes of tiger

Per als que pensem que es juga com s'entrena, i com s'escalfa, el partit d'ahir va ser tot un exemple. No sé si es va poder captar per la televisió, però ahir, al camp, vaig veure per primer cop a la meva vida com el Barça s'escalfava al ritme de la música de "Eyes of tiger" (Ulls de tigre), la cèlebre cançò de la banda sonora de la pel·lícula "Rocky".

Faltaven trenta minuts per començar el partit, i mentre la grada s'anava omplint paulatinament, els jugadors seguien disciplinadament les ordres del preparador físic. Va ser un escalfament seriòs, amb tots els jugadors agrupats fent els exercicis que ordenava , Paco Seirul·lo: estiraments, trote, curses llargues, canvis de ritme, sprints...per un moment fins i tot vaig patir que es cansesin abans de començar. Però no. A diferència dels prolegòmens d'altres partits, a l'escalfament va haver poca pilota, poques salutacions a la grada, poques fotos, i molta concentració. Tensió. Els tres darrers minuts de l'escalfament, a pocs minuts ja de l'hora de la veritat, els jugadors van concloure la preparació al ritme d'"Eyes of tiger": tot un alegat a la concentració que els recordava, ens recordava a tots, el dur combat que estava a punt de començar. Un combat per KO: o guanyavem, o ens anavem "a la rue".

Davant teniem un duríssim rival. El Werder Bremen. Líder de la Bundesliga alemanya. Un equip jove amb més noms de futur que de passat, darrerament ha guanyat equips com el Bayern de Munich o el Chelsea. Poca broma. Un equip, a més, amb una proposta futbolística atractiva, amb vocació plenament ofensiva, i liderat per un home, Diego, cridat a jugar a un dels grans del futbol europeu.

El Barça només tenia una opció per passar a vuitens de final. Guanyar. I per guanyar al WB era imprescindible que el Barça es vestís amb el seu millor traje. No podia ser el que va empatar a casa amb el Valencia o el Chelsea, sinó el que l'any passat va derrotar el Benfica o el Milan. Per seguir viu a Europa, el Barça havia de tornar a ser el campió d'Europa.

I ho va ser. El Barça va donar la talla. Tot el que havia de confluir perquè s'aconseguís la victòria va confluir. 1) Estadi plé amb un públic sorollós, animós amb l'equip i intimidador amb el rival. 2) Un onze inicial coherent, amb bon equilibri entre la màgia ofensiva i el rigor defensiu. 3) Uns jugadors hiperconcentrats, que van saltar al camp amb "ulls de tigre", demostrant al rival "qui manava" ahir (la primera puntada del partit la va fer Deco als 14 segons). 4) Joc ràpid des del primer minut, amb canvis de joc, passades diagonals i intercanvi constant de posicions, que va desarbolar la fèrria defensa alemanya els primers minuts. 5) Encert de cara al gol al primer temps. 6) Saber administrar la victòria a la segona part. 7) Un àrbitre que arbitrés sense que ningú se n'adonés.

Tot va sortir casi perfecte. El Barça va guanyar el partit en 20 minuts, i el va no perdre en 70.
Amb un inspiradíssim Ronaldinho que mai falla (hauria de ser al Barça de per vida), al minut 20 ja haviem guanyat el partit. 2-0 gràcies a un magistral llençament de falta del gaucho, i a una rematada de Guddjohnsen que només va haver d'empentar la pilota després d'una magnífica passada de Ronaldinho a Giuly, que va fer un no menys magnífic control i centrada a l'islandés.

Minut 20. 2-0, i 70 minuts per endavant. El partit estava guanyat i, aleshores, només es tractava de no perdre'l. Com va dir Valdano "el futbol és un estat d'anim", i als 20 minuts de partit el Barça estava com un avió mentre el WB estava absolutament desorientat. Al primer temps podien haver arribat més gols, i només la falta d'encert va impedir arribar al descans amb una golejada. Fins i tot Guddjohnsen es va regalar una jugada increïble al més pur estil Julio Salinas que va acabar al pal (Julito va fer una molt semblant a la final de Wembley), que hauria estat el gol de la seva vida.

Al segon temps va començar un altre partit. El Barça amb 2-0 al marcador havia d'administrar l'avantatge i prendre precaucions davant un WB que havia de sortir a morir matant. Em va semblar molt intel·ligent que el Barça intentés matar el partit, i que els jugadors intentessin guanyar temps a l'hora de posar la pilota en joc o a l'hora de fer els canvis. No era el dia d'intentar fer una golejada. Era el dia d'administrar el 2-0. Així, el Barça va cedir la iniciativa al WB, reforçant la seva defensa i mirant de sorprendre a la contra. A més, Rikjaard sabia que el WB podia tenir més problemes fent un atac estàtic que si tenia espais per sorprendre a la contra.

Va ser un altre Barça, però un Barça igualment solvent. Ja estem farts de pagar amb l'el·liminació la falta de maduressa. L'últim partit europeu que el Barça va perdre al Camp Nou va ser per culpa d'un gol que la Juve ens va fer a la contra als últims minuts. I és massa recent la decepció que ens va causar el gol de Chelsea al descompte per no saber "matar el partit", per no saber administrar una avantatge que amb la que avui seriem primers de grup.

L'únic que em va preocupar és que una cosa és mirar d'administrar l'avantatge i cedir la posessió al WB, i una altra cosa acabar cedint tant terreny. El WB va acabar amb un 56% de possessió de la pilota i fent 21 xuts a porta. ¿Algú recorda que, al Camp Nou, el Barça no tingui més possessió que el rival? ¿O que el rival ens faci 21 xuts a porta? Aquest, penso, és el punt a millorar. Dedicar-se a administrar l'avantatge em sembla intel·ligent. Cedir tant terreny a rival em sembla perillós. Si el WB hagués tingut la sort de marcar un sol golet (va fer mèrits per aconseguir-ho), les hauriem passat putes al final del partit.

Al final, però, el que compta és el resultat. I el resultat és que el Barça va guanyar, i estarà als vuitens de final. Als proper article parlaré del camí que li espera al Barça per arribar a Atenes. Un camí en el que sempre haurem de jugar el partit d'anada al Camp Nou. Per això, d'entrada, tinc clara una cosa: per arribar lluny haurem de jugar com ahir. Marcar dos golets i saber administrar la victòria, evitant que el contrari marqui. I sobretot, jugar sempre amb la mateixa actitut. Amb ulls de tigre.