Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.

Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.

Tres noms propis

El Barça-Chelsea ens ha deixat moltes imatges. Un dia després vull aturar-me uns minuts en tres persones. Tres noms propis.

Víctor Valdés
Canten a la grada jove del Camp Nou "Víctor Valdés és d'Hospitalet". I ho canten com un elogi, evidentement. Amb l'orgull de qui recorda que aquest és de casa. I potser precissament per això, per què és de casa, no el valorem adequadament. Ahir, contra el Chelsea, Valdés va tornar a ser el millor del Barça. Un cop més. No un dels destacats: el millor. Va intervenir poc, però decisivament. Va salvar fins a quatre ocasions claríssimes de gol. I, segurament, la imatge que més es repetirà a la tele és el gol que li va fer Lampard. I em va sembla injust. Amb un gol com el què va fer Lampard l'únic que pot fer un porter és aplaudir. Víctor va tapar molt bé a l'anglès. L'anglès només la podia fotre per un petit raconet, i fent una acció tècnicament perfecta. I ho va fer. Doncs aplaudim. Però no critiquem Valdés per aquell gol, perquè Víctor en no té la culpa. Al contrari, va fer un partit molt bó. Com el que va fer a París, per exemple, on va ser un dels jugadors clau gràcies als què vam guanyar la Champions. Tenim porter per molts anys. Un noi de l'Hospitalet és ja un dels millor porters d'Europa. Encara que Aragonés no s'enteri.

Guddjohnsen
Ahir va fer el seu primer gol al Camp Nou. Felicitats. Joaquim María Puyal va tenir prou amb un sol gol per a batejar-lo com a "Goljonhsen" i dir que amb ell tenim "un gran golejador". Em sembla exageradíssim. Però no seré jo qui qüestioni l'ecuanimitat de'n Puyal. Em remeto al que va declarar el propi Eto'o, ahir, en una entrevista a La Gazzetta dello Sport. Diu Eto'o: "Gudjohnsen necesita readaptarse al papel de delantero centro: en el Chelsea siempre partía desde atrás. ¿Ha visto la ocasión fallada en el Bernabéu? Si hubiese marcado ese gol, el Barça habría ganado 2-4. Pero si vuelve a ver la jugada en televisión se dará cuenta que 'Gud' mira a Messi en vez de a la portería como debe hacer siempre un delantero centro. Al hacer eso llega demasiado cerca del primer palo y se reduce el ángulo de tiro. El verdadero hombre de área mira siempre la portería y con el rabillo del ojo el desarrollo de la jugada. Este es el primer secreto. El segundo es chutar al vuelo: los porteros lo temen porque si controlas el balón les ayudas a adivinar dónde irá el disparo".

En definitiva, que Eto'o també pensa el que molts barcelonistes pensem de fa temps: que Gudjohnsen no és un golejador. I per tant, no és el golejador que el Barça necessita. Ja sé que tota comparació amb Eto'o és odiosa. Però no cal comparar-lo amb Eto'o. Podem comparar-lo amb Larsson, per exemple. O amb qualsevol dels altres davanters que el passat estiu van sonar per a cobrir la baixa del suec: Forlán, Oliveira o Klose. Però Txiki i Rikjaard (diuen que més Rikjaard) van escollir Guddjohnsen. I crec que es van equivocar. En la meva opinió, qualsevol de les alternatives esmentades eren millors, i no massa més cares. Guddjohnsen pot ser un bon mitja punta d'un bon equip (com ho va ser Littmanen, per exemple), però no el davanter centre d'un equip campió. Precissament per això el Chelsea ens el va vendre gustosament a canvi de 15 milions d'euros. Peter Kenyon i Mourinho no van tèmer que amb el traspàs reforçaven un equip rival. I crec que, després del partit d'ahir, tot i el gol, deuen seguir contents que els donguessim 15 milions d'euros amb els que fitxar Schevchenko i Kaluo, i pagar la fitxa a Drogba.

Perquè els grans equips tenen més d'un golejador. No em refereixo a segones puntes com Saviola: em refereixo a golejadors nats, com era Larsson. El Chelsea en té els tres esmentats. El Milan té a Oliveira, Gilardino i Inzaghi. El Madrid, a Ronaldo i Van Nistelrooy. El Sevilla, a Kanouté i Luis Fabiano. El Valencia a Villa i Morientes...Un equip com el Barça no pot tenir només un autèntic golejador com Eto'o. Perquè després passa el que passa. Que el trobem massa a faltar.

I el pitjor que podem fer amb Guddjohnsen és dir-li "Goljohnsen". Perquè comencem dient-li amb carinyo, però acabarem dient-li amb conya, i reclamant que se'n vagi a fer publicitat de la Renault Kangoo.

Mourinho
És la imatge de la mala educació. La xulería. La soberbia. I en definitiva, de la ignorància. Ahir, un cop més, en va tornar a donar mostres. Durant el partit va voler intimidar l'àrbitre i va celebrar el gol de l'empat del Chelsea com si hagués guanyat la Copa d'Europa. Després, a la roda de premsa, va fer una nova demostració de falta de respecte. Només va atendre en anglès als periodistes anglesos (per cert, vaig entendre perfectament les seves respostes, de manera que el seu anglès deu ser bastant fluixet). No va atendre ni una sola pregunta dels periodistes catalans. De fet, es va aixecar i marxar de la sala de premsa quan la traductora encara no havia acabat ni de traduir les seves paraules. En fí. Estava sobradet. Havia empatat al Camp Nou. I això entenc que és una gran alegria per un entrenador visitant. Una gran alegria, sobretot, quan no saps el què és celebrar una victòria...

El got

Aquesta és la qüestió. Com està el got? mig plé? o mig buit?

Ara mateix hi ha arguments per a defensar les dues opcions.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que el Barça avui ha millorat respecte a partits anteriors. Ha plantat cara al Chelsea, dominant el marcador bona part del partit, tot i que a última hora haguem acabat empatant. Si no arriba a ser pel temps de descompte, hauriem guanyat a un equipàs que és un dels claríssims candidats a guanyar la Champions.

El partit era tot un repte. Teniem davant un ós molt dur. Un equip ordenat, disciplinat, duríssim, amb mentalitat guanyadora, i que sap aprofitar les seves oportunitats. Un equip que, a més, té jugadors de qualitat (Lampard, Ballack, Drogba, Essien, Robben...) i que és capaç fins i tot de permetre's el luxe de deixar a la grada a Andreii Schevchenko sense que es noti.

I tot i així, el Barça ha plantat cara. Per un cop aquesta temporada no han estat ells qui han marcat als primers minuts de partit. Hem estat nosaltres. I durant bona part del primer temps hem pogut marcar un segon gol que hauria encarrilat el partit.

A més, no ha ajudat gens aquest àrbritre amb nom blanc blanquíssim, Farina. Tot i treure moltes targetes, ha estalviat més d'una a un Chelsea que podia haver acabat el partit amb 10, un cop més. Un Chelsea que ha comès tantes faltes (29), que ha "obligat" Farina a allargar el partit sis minuts. Una perllongació que, curiosament, ha beneficiat l'infractor, el Chelsea, que ha empatat al descompte. I és curiós que, després d'empatar el Chelsea, l'àrbitre hagi deixat de sentir-se "obligat" a allargar el partit els sis minuts anunciats. Ha acabat allargant-lo quatre.

Per als qui vulguin veure el got mig plé els diré que, a pesar de l'empat, el Barça segueix depenent de sí mateix. Guanyant els dos partits que falten (Levski de Sofía allà, i Werder Bremem aquí), classificats. I que jugant amb la intensitat que s'ha jugat avui, i pulint els detalls que s'han de pulir, el Barça hauria de guanyar aquests dos partits.

Però també hi ha qui veuen el got mig buit. I no els falta raó. Després de quatre partits de Champions, el campió només ha guanyat un partit, contra els Levski Sofia. No hem sigut capaços de guanyar el Chelsea, ni allà, ni aquí. I al final, el que compten són els resultats. La història no recorda els minuts no allargats, els gols de xiripa (Lampard), les targes no ensenyades...la història recorda els resultats. I el resultat és que avui, tot i jugar a casa, no hem guanyat.

I la història diu que aquesta temporada només hem guanyat un dels set partits disputats contra grans equips. Vam guanyar al Sevilla (3-1) al Camp Nou. Però el campió de lliga i Champions, aquest any no ha sabut guanyar ni al Sevilla a la Supercopa, ni al Chelsea en dues ocasions, ni al València, ni al Madrid ni al Werder Bremen. I això, a part dels punts que signifiquen, suposa una decepció per als aficionats.

Perquè evidentment ens agrada que el Barça jugui bé. I faci espectacle. Però, sobretot, el que volem és que guanyi. I tal i com estan anant les coses, tot i que veiem detalls que van millorant, seguim sense guanyar als grans. I això no és propi d'un equip campió. Un equip campió hauria de tenir els recursos com per, quan les coses no van massa bé, guanyar encara que sigui per la mínima. Saber "amarrar" el resultat. No permetre que ens fotin un gol al temps de descompte.

Arribem al mes de novembre i, a la Champions, encara tenim deures per fer. Hem de guanyar els dos partits que falten, sí o sí. El fotut és que, fins i tot guanyant, ens hem complicat la vida de mala manera a Europa. Encara que passem ronda, ens espera un camí difícil. Ens creuarem amb un equip campió de grup, i amb el factor camp en contra. I veient com ens està anant amb els grans, no és com per tirar cohets.

En fí. Que entrem a novembre plens d'incertesses. Uns diran que el got està mig ple. Altres, que està mig buit. Però en el que estarem tots d'acord és que el got està a mitges. O no?

Papiroflexia

Sempre he sentit una certa fascinació per la papirflexia. I una sana enveja per aquells que, a partir d'un simple trosset de paper, tenen l'habilitat de fabricar un avió capaç de volar. Per això, la nit d'ahir al Camp Nou va ser per a mí de lo més distreta.

Els aficionats del Barça tenim una gran habilitat per a construir avions. És una d'aquelles coses que només sabem els habituals del Camp Nou, perquè a penes es poden apreciar per televisió.

I és que la papiroflexia ha viscut grans époques al Camp Nou. Recordo aquelles nits a l'Estadi, amb Gaspart a la llotja ... quines grans vetllades de papiroflexia!

Ara els aficionats estem desentrenats. El bon joc de l'equip les darreres temporades ens ha fet estar tant pendents del terreny de joc, que amb Rikjaard, Ronaldinho i companyia a penes hem tingut temps de practicar.

Aquesta temporada, però, hem tingut algunes estones per tornar a probar les nostres habilitats. Ahir, tot i que l'estadi només va enregistrar mitja entrada, en vaig arribar a comptar (sí, els vaig intentar comptar un a un) més de vint avions de paper sobre la gespa. Tenint en compte que vaig procedir a l'escrutini al segon temps, i que al descans uns voluntariosos empleats van procedir a netejar la gespa, em sembla una quantitat notable, que diu molt de l'habilitat i destressa de l'aficionat culé. Perquè no és gens fàcil que un avió arribi a la gespa, eh.

Ahir, per exemple, un dels avions més admirats va ser un que, dissortadament, no va trobar el camí de la gespa. Es va enlairar molt a prop meu, de manera que vaig poder contemplar el seu vol que, durant gairebé un minut (un minut és moltíssim per un avió!), va planejar des de la tercera graderia del gol sud fins a la primera graderia del gol nord, en una impressionant trajectòria per tota la grada lateral. No va trobar el premi de la gespa, però l'elegància del seu vol va fer que el seu autor fos recompensat amb alguns aplaudiments, i unes quantes mirades d'admiració.

Però no tots els projectes aeronàutics tenen la mateixa sort. I com a mostra, el menda.

Amb la meva companya, la Patidora, vam decidir fabricar el nostre propi artil·lugi. Hi vam posar una gran il·lusió en la fabricació. Vam escollir el paper de major qualitat d'entre els molts que teniem a mà. Vam doblegar-lo com Déu mana. Li vam fer unes ales que li donaven un impressionant aspecte aerodinàmic. La Patidora va bufar-li la punta (per què tothom bufa la punta als avions?), i jo vaig procedir a enlaira-lo, intentant-lo dotar de la força i la direcció adequada. Però un cop més, el meu enginy va fracassar estrepitossament. Després d'un breu i prometedor enlairament, va fer un brusc i estrany gir de 180 graus, i es va estavellar just a la cara d'un guiri que tenia just dues cadires davant meu. Per un moment vaig pensar que el bon home s'emprenyaria (es podia haver menjat l'avio!). Però, per sort, l'amable turista (que podria ser paisà de Guddjohnsen a jutjar pel seu aspecte), estava tant bocabadat de ser al Camp Nou, que ni es va adonar de l'impacte que acabava de rebre. En contra del què havia pensat, no només no li havia donat la direcció adequada sinó que, per sort, tampoc la força suficient. No em vaig atrevir a mirar al meu voltant. Vaig imaginar les cares que feien els meus con-espectadors.

Per sort, va aparèixer Xavi per distreure el personal, marcant el tercer gol del Barça al Recre. I el va fer de cap! Igual que, minuts abans, havia marcat Ronaldinho. De cap. Insòlit. Dos gols aeris. Per mí que ahir el partit el vam guanyar els aficionats: cada cop que la pilota s'enlairava, els defenses del Recre es distreien amb els avions. I Ronaldinho i Xavi, que ja deueun estar una mica acostumats, van aparèixer per rematar de cap!

Del partit, ja que en parlem...doncs poca cosa a dir. Avui he vist el resum de dos minuts a la tele, i he al·lucinat. Tant bó va ser el partit? No. El que passa és que a la tele et fan un resum de dos minuts, i sembla que el Barça fes un partidàs. Però no. Igual que els últims partits: només va canviar el rival.

Quan marxavem, vam enfilar Arístides Maillol amb la satisfacció de ser líders en solitari. La Patidora, però, em va advertir: "com dimarts juguem igual que avui, el Chelsea se'ns menja amb patates". "No dona, no. Contra el Chelsea, els jugadors jugaran amb molta més tensió que avui, i serem els de l'any passat", vaig respondre. Però dins meu, alguna cosa em deia que, efectivament, per primer cop en molt molt temps, em feia una por l'arribada al Camp Nou d'un equip visitant.

Espero que, dimarts, siguin els jugadors el que facin l'avió sobre la gespa. I que no sigui de paper.