La història ho dirà

Crec que va ser l'escriptor valencià Ferran Torrent qui va dir que Valencia es una ciutat que sempre s'ha mirat a Madrid i a Barcelona sense saber del tot quin dels dos models triar. El futbol, metàfora de la vida, és un exemple. Valencia té dos clubs de futbol. Dos històrics. Tots dos a primera divisió. I tots dos històricament enemistats, tant a nivell de clubs com d'aficions. L'un és el Levante Unión Deportiva. Va ser fundat l'any 1909, i vesteix de blaugrana, exactament igual que el Barça. L'altre es el Valencia Club de Futbol, fundat l'any 1919, i que vesteix íntegrament de blanc, exactament igual que el Real Madrid.

Valencia va reproduir a nivell local la rivalitat entre blancs i blaugranes que hi havia a nivell estatal. Però en realitat la rivalitat Levante-Valencia ha estat molt escassa. El Levante només ha pogut jugar 4 temporades a primera divisió,passant-se casi tota la seva vida a les categories inferiors (34 temporades a segona, 12 a segona B i 16 a tercera). El Levante només ha aconseguit un títol en tota la seva història: la Copa de la España Libre, única competició disputada durant la Guerra Civil Española en el bandol republicà, i el millor que ha fet a la primera divisió va ser quedar en desena posició a la temporada 1963-64.

Durant un grapat d'anys el Valencia també va ser un equip secundari que fins i tot va transitar per la segona divisió. I com que els valencians no podien optar a celebrar títols es van vincular emocionament a Barça o Madrid per traslladar la rivalitat Valencia-Levante davant el televisor.
Cada afició animava a l'equip que lluia els colors del seu propi equip.

Johan Cruyff va captar la vinculació que hi havia entre Levante i Barça: l'any 1981 va fitxar pels blaugranes valencians. Va dir que fitxava pel Levante perquè vestia de blaugrana i perquè era com el Barça de Valencia.

Són les dades de la història. Una història que parla d'una relació amable entre Barça i Levante, que s'han enfrontat en només 7 partits oficials de lliga. El Barça n'ha guanyat 4 , dos s'han empatat, i el Levante ha guanyat un (quin un, però! va guanyar per 5 a 1, el millor resultat de la història del Levante a primera divisió). El penúltim record d'aquesta relació era molt maco per als dos equips. Va ser un empat a un al camp del Levante la temporada 2004-2005 que va servir perquè el Barça cantés l'alirón de campió de lliga sense derrotar a un Levante al que un punt li anava de meravella en la seva lluita per evitar el descens. Va ser un partit fraternal entre dos equips que senten els mateixos colors, amb aquells cinc minuts finals de passades Puyol-Marquez-Marquez-Puyol sense que el Barça volgués passar de mig camp i amb el Levante sense pressionar mentre la grada cridava "que se besen que se besen".

Aquell dia els jugadors del Levante van sortir contents del camp perquè pensaven que amb l'empat els seria suficient per evitar el descens. La història, desprès, va dir que no.

Avui ha passat a la història l'últim capítol d'aquesta relació fraternal. La història dirà que ambdòs equips van empatar a un. Repartiment de punts en un partit del què ningú en surt ferit.

El Barça arribava líder, amb 30 punts, i havent encadenat cinc victòries consecutives. El Levante, quinzé, amb 15 punts. El Barça era, tot i les baixes, clarament favorit per guanyar a un camp on el Madrid aquest any havia guanyat per golejada. Però la història dirà que el Barça va jugar sense Ronaldinho, reservat pel pertit de dimarts contra el Werder Bremen, perquè aquest partit era l'important de la setmana. Dirà que primer va marcar el Barça amb un golàs de falta de Deco, un dels millors homes del partit. Que Valdés va fer un partidàs. Que el Barça va controlar més o menys el partit a la primera part, però va ser desarbolat a la segona per l'empenta, la lluita i la garra de l'equip local, que va marcar un just empat.

Avui tots els jugadors han marxat més o menys satisfets amb l'empat. Els del Levante, perquè sempre és bó puntuar contra el Barça. Els del Barça, perquè lo important avui era sumar (la lliga és molt llarga), i mantenir els efectius intactes per a dimarts.

Demà llegirem opinions per a tots els gustos. Que el Barça va merèixer guanyar. Que va merèixer perdre. Que un punt es bó, tenint en compte que el partit realment important és el de dimarts contra el Werder Bremen. Que un punt és dolent, perquè el Sevilla demà ens pot igualar a la classificació, i el Madrid es pot posar a un punt. Que Rikjaard va fer bé en reservar Ronaldinho. Que no va fer bé, perquè en camps com aquest és on es guanyen les lligues. Que, tenint en comptes les baixes, s'ha de valorar l'empat. Que una plantilla com la del Barça hauria de tenir recursos suficients per guanyar al Levante, a pesar de les baixes, i a pesar de que dimarts hi hagi un partit tant important. Que així està bé: un puntet per a cadascún, ningú malferit, i tots a pensar en els proper partits, que són els realment importants...

Qui tindrà la raó? Ha estat bó l'empat d'avui?...la història ho dirà.

Premis indivuals

Em sorprèn la quantitat d'espai que es dona últimament als mitjans de comunicació als premis individuals, sent en el futol un esport col·lectiu. Bé, en realitat no em sorprèn: sé que es conseqüència del creixent individualisme que imposen els interessos econòmics. Abans el futbol era un joc d'onze contra onze. Ara, a més d'això, és un immers mercat d'interessos on els futbolistes tenen contractes publicitaris per calçar unes determinades botes, portar unes determinades ulleres o tallar-se el cabell amb una determinada gillette. I els clubs imprimeixen el nom dels jugadors a les samarretes per mirar de vendre'n quantes més millor. Els diaris han de vendre diaris, les televisions han d'omplir minuts televisius...i joc el meu blog (!). I en aquest extens mercat d'interessos empresarials els jugadors son molt més que l'onzena part d'un equip: són un producte en sí mateix. Alguns, fins i tot són una marca.

El què em sorprèn no és això: és veure de quina manera fins i tot els responsables dels clubs fan el joc a tot aquest mercadeig que, sovint, és més perjudicial que beneficiòs pels jugadors i pels clubs.

En els darrers anys, conseqüència del creixent individualisme del futbol, ha proliferat l'aparició de nous premis individuals. "Fifa world player" (1991), "Premi futbolista africà de l'any" (1995), "Golden boy" (2003), "Premi World Soccer" (2005)... I com que els jugadors creien que potser hi havia pocs premis, el mateix 2005, la pròpia FIFpro, asociació mundial de futbolistes professionals, va crear el seu propi premi: "FIFPro al millor jugador del món"...

I amb la proliferació de nous premis, en els últims anys hem assistit a l'espectacle de veure com els clubs no només pugnaven per guanyar títols col·lectius, sinó que rivalitzaven a veure quin tenia més jugadors amb premis individuals. Per què amb això no engrandeixen el palmarés, però pensen que potser poden incrementar la venda de samarretes, el preu pels drets televisius, etc...
Aquests dies estem assistint a un lamentable espectacle en què els mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona debaten sobre si ha estat just o no que els corresponsals del diari L'Equipe hagin opinat que el millor futbolista de l'any hagi estat Cannavaro. Els diaris de Madrid parlen amb orgull de la pilota d'or de Cannavaro, com si el mèrit que l'hagi guanyat el tinguessin aquests tres mesos que porta aclimatant-se a Madrid, i no els éxits aconseguits amb la Juventus o la Selecció italiana.

A Barcelona opinen que l'hauria d'haver guanyat Ronaldinho. Ho opinen els mateixos diaris que fa tres mesos feien una campanya en favor d'Eto'o. Una campanya inútil, ja que a Espanya només vota un periodista, Paco Aguilar, i la resta de votants eren periodistes de tot el món que no s'enteraven de la campanya. Vaja que la campanya només va servir per a crear falses expectatives a un jugador, Etoo, i cabrejar a quatre o cinc que s'ho mereixien tant com el camerunés: Ronaldinho, Deco, Puyol, Zambrotta, Thuram... Perquè, al cap i a la fí, si s'ho ha merescut Cannavaro, s'ho deurien merèixer també Zambrotta i Thuram, no? O ells no integraven també la defensa de la Juventus i d'una selecció finalista del mundial?

L'únic que, al meu gust, ha parlat amb propietat en tot aquest temps ha estat Thuram. Va venir a dir que això dels premis individuals en un esport col·lectiu és una collonada que no li interessa gens. Que només li interessen els títols col·lectius. I per mí, té tota la raó. Clar que per fer unes declaracions així, que desafien tots els interessos comercials que envolten el futbol, s'ha de tenir les idees molt clares i principis ben clars. I en això hi ha poques excepcions. Thuram, Oleguer i pocs més.

I el problema és que els presidents, tant d'un club com de l'altra, tampoc han demostrat ser l'excepció. Laporta, que fa dos mesos va dir que Eto'o mereixia guanyar la Pilota d'Or, va dir ahir que "Ronaldinho se merece conseguir el FIFA World Player". Sap Laporta que qui decidirà el guanyador són els futbolistes de tot el món, a qui tant els farà l'opinió de Laporta a l'hora de decidir el seu vot. Així que suposo que Laporta intenta, amb aquestes declaracions, compensar les que va fer en favor d'Eto'o fa dos mesos, i sense adonar-se de la seva contradicció. Fa dos mesos va alegrar a un i va emprenyar a quatre o cinc, i ara elogia l'altre emprenyant a quatre o cinc. Però amb l'alternança va tenint els dos cracs contents. O això deu creure. ¿No seria millor que no es mullés? ¿No seria millor que no opinés? Serveix d'alguna cosa que opini? D'alguna cosa positiva, vull dir. ¿No seria millor que fes pedagogia i llancés missatges dient que lo important és que els jugadors guanyin títols col·lectius i relativitzin els individuals? Primer, perquè evitaria caure en flagrants contradiccions. I segon perquè, al cap i a la fí, si un jugador sap que rendeix (ho sap ell millor que ningú), guanya calers, guanya títols col·lectius i té l'estima de la seva afició, ¿quin millor premi pot tenir? ¿de veritat li pot importar el que pensin els periodistes de L'Equip, World Soccer, Onze o Tuttosport?