divendres, d’octubre 20, 2006

Avui fa 30 anys...


...era 20 d'octubre de 1976, i el calendari marcava que estavem a dimecres.

ACan Barça estavem relativament satisfets. Estavem a la temporada 76-77 i, després de 6 jornades de lliga, l'equip anava primer a la classificació, tot i que empatat a 8 punts amb el Valencia i l'Atlético de Madrid. Tot i que s'havien perdut dos partits (en les visites a Santaner i Màlaga), se n'havien guanyat quatre: Las Palmas, Salamanca, Athletic de Bilbao...i Real Madrid, al què en la tercera jornada se li havia fotut un 3 a 1 al Camp Nou.

L'equip era aleshores format per jugadors com Artola, Costas, De la Cruz, Migueli, Heredia, Rexach, Sotil, Asensi, Olmo, Clares...i els holandesos Neeskens i Cruyff.

Avui fa 30 anys veniem de guanyar 1 a 3 a San Mamés. Però la notícia més important d'aquell dia per al món del futbol, i per als culers inclosos, no va aparèixer a cap mitjà de comunicació espanyol. I no per culpa de una censura que feia pocs mesos havia deixat d'existir a l'Espanya ja democràtica. No va aparèixer perquè ningú va ser capaç d'imaginar la importància que tindria per al món del futbol el debut a la primera divisió argentina d'un melenut marrec de 15 anys anomenat Maradona.

I és que avui fa 30 anys, el dimecres 20 d'octubre de 1976, va nèixer futbolísticament parlant Diego Armando Maradona.

El pibe tenia 15 anys i 11 mesos quan, de la mà del tècnic d'Argentinos Juniors Juan Carlos Montes, va debutar en partit oficial de la primera divisió argentina. Era un Argentinos Juniors-Talleres, i Maradona va entrar després del descans...amb el número 16! a l'esquena. No va poder evitar que el seu equip perdès 0-1, però sí va aconseguir que els 7.000 aficionats d'Argentinos Juniors que havien vist el partit marxesin il·lusionats a casa: havien perdut el match, però sabien que havia debutat un noi que els donaria moltes tardes de glòria.

I tant que els hi va donar! A ells,i a tots els aficionats al futbol del món sencer! Perquè...Què ha significat Maradona pel futbol? Impossible resumir-ho en quatre paraules. Potser el millor jugador de tots els temps? Potser, encara que sobre això mai hi haurà consens absolut. Per a uns va ser Di Stéfano. Per a uns altres, Pelé. Hi ha qui apunta a Cruyff. Jo apunto a Maradona. Senzillament, perquè als tres primers no els vaig poder veure jugar mai. No els puc jutjar.

Sí he vist, i he gaudit a Maradona. I no em cap dubte que és el millor jugador de futbol “de tots els meus temps”. També m’han enlluernat Romario, Ronaldo, Schuster...i ara Ronaldinho, per descomptat. També he admirat a Zidane. I a Platini. I a Laudrup, Figo o Van Basten. I a molts altres. Però per sobre de tots ells, per mí, sempre ha estat Maradona.

Recordo el dia que va debutar al Camp Nou. Va ser a dia d’agost de 1982, a un Gamper, i contra l’Internacional de Porto Alegre. I vaig tenir l’enorme sort de ser a l’Estadi. Allò em va marcar molt. Tenia només 10 anyets i, des d’aleshores sempre vaig vestir amb el 10 a l’hora de jugar, ja fos a futbol o bàsquet.

Sempre he pensat que la història del Barça no ha estat justa amb Maradona. La seva época, del 82 al 84, es recorda amb una barreja de bons i mals records. Però tinc la sensació que, sovint, pesen més els mals records.

Es recorda els llargs mesos d’absència per culpa de la lesió de turmell que li va provocar Goikoetxea. Es recorda l’absència que va provocar la seva hepatitis. I es recorda que, per culpa d’aquelles baixes, el Barça no va poder guanyar cap lliga.

També es recorda les seves males relacions amb Lattek i amb Núñez. La seva marxa precipitada cap a Nàpols. La seva participació a la monumental tangana que hi va haver a la final de la Copa del Rei del 84, contra l’Athletic de Bilbao, i que li va costar una sanció federativa de 3 mesos que definitivament l’allunyaria del futbol espanyol.

De vegades, fins i tot es recorda que, com ell mateix ha reconegut, va ser a Barcelona on Diego va començar a consumir cocaina. I es parla de les seves sortides nocturnes, la seva cort d’amics i aprofitats que no li feien cap bé...

Però, a pesar de tot lo anterior, segueixo pensant que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser absolutament positiu i beneficiós.

Se’l va fitxar a Boca Juniors, l’any 82, per la xifra rècord de 1.200 millones de pesetas, i es va recuperar la inversió feta quan dos anys més tard se’l va traspassar al Nàpols. Econòmicament, però, els beneficis de l’estada de Maradona a Can Barça van ser molt superiors.

Amb Maradona va arribar el que avui anomenem “merxandatge” a Can Barça. La seva va ser la primera samarreta d’un jugador del Barça que es va vendre en quantitats industrials a aficionats i admiradors, i amb la seva imatge es van començar a vendre tota mena de productes que, fins aleshores, no haviem imaginat que poguessin portar l’escut del Barça. Gràcies a Maradona, Josep Lluís Núñez es va començar a forjar la llegenda de que sabia explotar com ningú el que ell anomenava “ingressos atípics”.

Però hi ha més. Amb l’excusa del Mundial de futbol d’Espanya’82 el Camp Nou va ser ampliat. Però l’autèntica causa de l’ampliació no va ser el Mundial: en realitat va ser Maradona. Al Mundial de futbol el Camp Nou va acollir cinc partits i, excepte al partit inaugural que hi van assistir 95.000 espectadors (quedant 25.000 entrades per vendre), als altres quatre mai no es va passar dels 65.000. Així doncs, no va ser el Mundial qui va omplir les 120.000 localitats del nou Camp Nou: va ser el Barça...el Barça de Maradona.

Sempre es parla que Kubala va provocar la inauguració del Camp Nou l’any 57. Però poques vegades s’ha dit que l’ampliació del Camp Nou (i els enormes beneficis derivats) se la devem a Maradona.

A ell també li devem l’increment que hi va haver en la massa social de socis: vam passar dels 90.860 de principis de 1.982 als 106.833 (i llista d'espera) que tenia el club a finals del 84. I amb ell vam veure, per primer cop, nens de tots els racons del món amb la samarreta del Barça.

En l’apartat purament esportiu, no es va poder guanyar cap lliga ni competició europea, com he comentat. I en això tenen molta culpa les dues llargues baixes que va patir el crack argentí. Ara bé, si analitzem el rendiment de Maradona quan va poder jugar, els resultats són espectaculars.

Va jugar un total de 58 partits amb la samarreta blaugrana en els que, tot i no ser un davanter, va anotar un total de 38 gols. Com a promig, va marcar en el 66% dels partits disputats. Quants golejadors nats signarien aquestes estadístiques? En la primera temporada (la de l’hepatitis), l’equip va guanyar la Copa del Rei (la final de Saragossa contra el Madrid) i la Copa de la Lliga (la final en què el public del Bernabeu el va ovacionar pel golàs que va marcar). A la segona temporada (la de la lesió de turmell), l’equip va perdre la lliga per només un puntet, va perdre la tristament famosa final de Copa davant l’Athletic, i només va guanyar la Supercopa d’Espanya, davant l’equip bilbaí.

Tenint en compte que les raons que van motivar les seves baixes per malaltia i lesió no es poden atribuir a la seva responsabilitat, podem concloure que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser molt positiu. Almenys, molt més del què fins ara s’ha reconegut.

Potser la raó d’aquesta injusta valoració no es troba en el què va fer aquí, que va ser molt en poc temps, sinó en el que posteriorment vam veure que podia haver arribat a fer si s’hagués quedat entre nosaltres. I és que veure Maradona triomfar amb el Nàpols i amb la selecció argentina ens provocava un doble sentiment: alegria pels triomfs del què consideravem un dels nostres, i tristor perquè els éxits els aconseguia amb una samarreta que no era la blaugrana.

Amb tot, amb lo positiu i lo negatiu, crec que hem d’estar molt orgullosos de que Maradona vestís la samarreta blaugrana. Per això, i per tot el què va aportar al món del futbol, per alimentar els somnis de tants i tants aficionats, avui, 20 d’octubre de 2006, crec que hem de felicitar-nos, i destacar amb la notorietat que mereix, allò que va succeïr a un petit estadi argentí ara fa trenta anys.

Por todo, Gracias Diego.

dimecres, d’octubre 18, 2006

Gana i ràbia

Stamford Bridge: Chelsea,1 -FC Barcelona,0.
El campió d'Europa cau a Londres.

......................................................
Lliga de Campions 2006-2007. Primera ronda. Jornada 3.
Estadi: Stamford Bridge (Londres). 40.000 espectadors
Chelsea: Hilario; Boulahrouz, Carvalho, Terry, A. Cole, Makelele, Essien, Lampard, Ballack, Drogba (Kalou, m.90+2) y Shevchenko (Robben, m.76).

FC Barcelona: Valdés; Zambrotta, Puyol (Oleguer, m.74), Márquez, Gio (Iniesta, m.56), Edmilson, Xavi, Deco, Messi, Ronaldinho y Gudjohnsen (Giuly, m.60).
Gols: 1-0, m.47: Drogba.
Àrbitre: Frank de Bleeckere (BEL).
Targes: Groga a Gio (m.45+2), Lampard (m.53), Xavi (m.66) y a Deco (m.86).
...................................................

Haviem anat al descans contents. El primer temps el Barça l'ha tocat, ha controlat clarament el partit, i fins i tot ha perdonat més d'una ocasió. Tinc la sensació que el Barça no només ha agradat als seus seguidors sinó que fins i tot ha agradat als de l'equip anglès, asseguts calladament als seus seients veient com els blaugrana (avui vestits de taronja, com quan fa 14 anys van tocar el mateix cel de Londres) la tocaven i tocaven.

Probablement, fins i tot el Barça s'ha agradat a sí mateix, que ha marxat al vestidor complagut, i sabedor que, quan el Barça juga com ho ha fet al primer temps, pocs equips poden guanyar-lo. Però probablement aleshores, al descans, és quan el Barça ha comès la seva gran errada: oblidar-se que l'equip que tenia davant, el Chelsea, és precisament un d'aquests "pocs equips que poden guanyar-lo".

I és que ha començat el segon temps i, sense temps de posar-se la samarreta dins els pantalons, Valdés ja ha hagut de recollir la pilota de dins la porteria. Una errada imperdonable. Cap equip, cap que realment sigui un equip, hauria d'encaixar un gol al primer minut d'un dels temps. Això revela moltes coses: falta de concentració, de col·locació, de tensió...Ho diuen tots els manuals del futbol: no es pot encaixar mai un gol al primer minut. Per què et fereix. Trastoca tot el què s'ha preparat al descans i pot canviar radicalment el signe del partit. Res importa el què hagis fet abans. No pots tornar al vestidor a refer la tàctica.

Encaixar un gol al primer minut et fereix. Però si a sobre l'encaixes a un estadi anglès, la ferida pot ser greu. I si a sobre l'encaixes davant un equip com el Chelsea, que sap tancar-se i jugar a la contra, i que afronta el partit plé de gana i ràbia...la ferida no és greu: és mortal. Estàs perdut. I així ha estat. El Barça ha estat perdut, absolutament perdut, tota la segona part.

La ràbia i la gana. Precisament això és el què ha diferenciat avui al Chelsea del Barça.

El Chelsea és un equip plé de ràbia i de gana. De talent no li en falta, i aquest any menys amb les incorporacions de Ballack i Schevchenko. Però és que a més ha demostrat que li sobra ràbia i gana. Pot ser menys estètic, més aburrit, menys alegre...però és compacte, disciplinat, potent...i té ràbia i gana. És un equip que porta tres anys dominant la lliga anglessa però que, tot i les multimilionàries inversions en fitxatges, encara no ha fet res a Europa. I té gana, molta gana. Com el Barça...dels dos darrers anys.

I ràbia. Aquest és el tercer any que el Barça i el Chelsea s'enfronten a a Europa. El primer any els anglessos van eliminar el Barça. Però a Anglaterra, i especialment al tècnic Mourinho, els va fer ràbia que els cronistes europeus parlessin del millor futbol del Barça. També els va fer ràbia que se'ls recordés, amb raó, que havien superat l'eliminatòria gràcies a un gol que hauria d'haver estat anul·lat per falta.

L'any passat es van tornar a veure les cares, i el Barça els va superar. 1-2 a Stamford Bridge i 1-1 al Camp Nou. Però els anglesos, i especialment al tècnic Mourinho, van creure que l'eliminatòria s'havia decidit al partit d'anada per culpa de l'expulsió d'un jugador del Chelsea, que havia deixat l'equip anglès amb un jugador menys. Fos justa (que ho va ser) o injusta l'expulsió, el cert és que l'eliminatòria va deixar en els anglesos un nou sentiment de ràbia, que es va acumular al generat l'any anterior.

Davant la gana i la ràbia del Chelsea (i la col·locació, la tensió defensiva, la pressió...) el Barça ha intentat fer front amb talent, toc, joc ràpid, imaginació i improvització. I no ha estat suficient.

Si el Barça de Rikjaard es va convertir en un equip campió no va ser gràcies al talent. No. Talent i toc de pilota no n'hi ha faltat mai a Can Barça . No hi va faltar amb Kubala, Luis Suarez, Cruyff, Schuster, Maradona, Figo, Rivaldo, Kluivert o Riquelme: jugadors d'indubtable talent i toc de pilota...que mai van ser campions d'Europa amb el Barça.

Si el Barça de Rikjaard es va fer gran va ser perquè, a l'espectacular talent que sempre han tingut els equips del Barça s'hi va sumar la molta gana i molta ràbia d'un equip plé de jugadors amb fam de títols. Amb gana i ràbia per guanyar. Amb compromís, disciplina, amb concentració, tensió defensiva, pressió al rival, ordre tàctic. I tot això, acompanyat d'un gran estat de forma físic, i una coherent direcció des de la banqueta.

Totes aquestes virtuts, que van fer campió al Barça els dos darrers anys, són les que no he vist avui. Només he vist guspires del talent dels jugadors, perquè això no es perd. Però no he vist lo altre.

El compromís no el qüestiono. Aquests jugadors n'han demostrat durant tres anys, i no el podem qüestionar per quatre mals partits. Però sí que està clar que avui (i ja ha passat a massa partits aquest any) he vist falta de concentració (no aprofitar les ocasions del primer temps, encaixar el gol al primer minut del segon...). He vist falta de tensió defensiva. He vist poca pressió al rival. He vist desordre tàctic. I he vist accions poc coherents des de la banqueta.

Per sort, la majoria d'aquestes mancances son solucionables, però em preocupen dues.

1. La mala forma física. El Barça d'enguany (tot i tenir la, potser, plantilla més àmplia de la seva història) pateix massa a les segones parts. Per anar bé, hem d'arribar al minut 70 amb clara avantatge al marcador. Si no és així, l'equip pateix moltíssim els darrers vint minuts.

Ja sé que el Barça està plagat d'internacionals, i un mundial passa factura. Però precissament per això: ¿tant calia aquest any fer la pretemporada com s'ha fet? ¿És que no ens haviem adonat que a molts grans equips (el Madrid sense anar més lluny) van pagar molt car a l'hivern haver cobrat a l'estiu? Molts professionals treuen ferro al tema gires dient que, al cap i a la fí, l'any passat també se'n va fer una, i vam guanyar lliga i Champions. Sí...però ¿recordeu que vam guanyar aquests títols patint constants lesions musculars al llarg de la temporada (22 en total)? I això, que abans de la temporada anterior, de la gira anterior, no hi havia hagut mundial...

2. La falta de gana i ràbia. Va ser el què va caracteritzar el Barça dels dos darrers anys...i el què més em preocupa veure a faltar. Tremolo al pensar que el virus de l'éxit pugui haver passat pel vestidor del Camp Nou. Em preocupa perquè els efectes d'aquest virus són devastadors. Preguntin al vigilant dels vestidors del Santiago Bernabeu. I em preocupa perquè un jugador immune a aquest virus, un que no es cansa mai de guanyar, un que sempre es vol superar, un que mai es comforma, un que sempre vol més, un que sempre, sempre, sempre té molta gana i molta ràbia...ara no hi és, i no pot aplicar l'antivirus sobre el terreny de joc. Em refereixo, és clar, a Samuel Eto'o.

En definitiva...que és molt d'hora (18 d'octubre). Que no hi ha res perdut (carai, som líders a la Lliga!!!)...però hi ha símptomes que no hem de passar per alt. Perquè en realitat, només podrem dir que ara encara era d'hora si els que se n'han d'adonar de tot això se n'adonen.

...i ara us deixo. Que jo, apart de molta ràbia...tinc gana.

Bona nit a tothom

Bona nit a tothom. Són les 2 i 13 minuts de la matinada d'aquest dimecres 18 d'octubre de 2006 i estrenem aquest blog. Falten poques hores perquè el Barça s'enfronti al Chelsea a Stamford Bridge, en partit corresponent a la lligueta de primera ronda de la Champions League de la temporada 2006-2007, i estrenem aquest blog.

El blog és de moment molt senzillet, però intentaré anar-lo ampliant amb informació i enllaços, i cada dia anar-lo alimentant amb les meves reflexions, palles mentals i parides de collita propia. Si us ve de gust, podeu comentar els articles, donar la vostra opinió, dir-li a l’autor que no té ni punyetera idea (amb respecte, per favor!), etc...La veritat és que no sóc un expert en cap matèria, i sobre el futbol no en sé més que ningú. L'única pretensió d'aquest blog és tenir un espai on abocar les meves il·lusions, esperances, decepcions, frustacions i alegries culés, i compartir-les amb un lector imaginari (perquè imagino que de lectors reals o no hi haurà cap o n'hi hauran ben poquets: la família, algun altre malalt de Barça i algú caritatiu amb bon cor) .

Si de veritat ets un lector extern, t'agraeixo la teva visita. Si després de la primera visita algun dia en fas una segona és que estàs tant malalt de Barça com el propi autor d’aquest de blog.

De moment, sigueu tots benvinguts (sí és que hi ha algú per aquí). Espero que aquest blog sigui un bon punt de trobada amb tants i tants malalts d'esport, de fubol i de Barça com jo. Entre tots ens podem ajudar a alleugerir els nostres patiments. Au!