dilluns, d’octubre 08, 2007

No diré "Aquest any Sí"

FC Barcelona 3-Atlético de Madrid 0. No diré "Aquest any Sí". Així és com ara mateix em sento: fent esforços per contenir l'eufòria.

Després de les victòries a Stuttgart i, sobretot, del 3-0 d'avui, a casa, en front l'Atlético de Madrid, faig esforços per contenir l'eufòria.

Després de la decepcionant temporada passada, en la què em vaig cansar d'anuncir, ja des del mes de desembre, la històrica debacle que ens esperava (i que finalment es va consumar), avui em sento amb ganes de proclamar als quatre vents, d'anunciar al món sencer, la gloriosa temporada que ens espera. Em sento amb ganes de dir que, si les coses no es torcen, si no ens autodestruïm com l'any passat, aquest any sí que pot ser històric per lo positiu. Em sento amb ganes de dir que l'equip em transmet tant bones sensacions que ja em crec que tornarem a guanyar lliga i Champions, com fa dues temporades. Em sento amb ganes de fer-ho. I crec que tinc arguments per fer-ho. Però no ho faré. No diré "Aquest any Sí".

No ho faré per prudència (la Lliga no ha fet més que començar). Per no cridar al mal temps. I perquè, això, el desmesurat excés de confiança i autocomplaença ja sabem on ens va dur l'any passat. Per això no diré que ho guanyarem tot, que "Aquest any Sí".

Però sí diré unes quantes coses que crec que, avui per avui, es poden dir.

Que aquest equip està superant-se dia a dia, partit rera partit. Que no només em recorda al bicampió de fa dos anys, sinó que em comença a donar la sensació que el supera. Que els fitxatges d'aquest any han estat realment encertats. Que l'equip és compacte: amb les línies equilibrades, joc col·lectiu, passades ràpides i diagonals, ajudes defensives i ofensives, pressió al mig del camp, i fantasia acompanyada d'efectivitat en atac. Tot, per suposat, dut a terme per un conjunt de jugadors que per fi semblen haver-se posat les piles i sortir a mossegar, amb ulls de tigre des del primer minut. Un conjunt d'extraordinaris jugadors que, de la mà de Rijkaard, està tornant a convertir-se en un equip.

El d'avui no era un rival menor. Era l'Atlético de Madrid: una de les bèsties negres de l'era Rijkaard, però revisat i superat a sí mateix. Perquè l'Atlético d'enguany és el millor dels darrers 10 anys. Un senyor equip plé d'extraordinaris jugadors, conjuntats i equilibrats per un bon entrenador, i que ha estat capaç de dominar el primer quart d'hora de joc al mateix Camp Nou. Un bon equip al que l'any vinent no ens hauria d'estranyar veure, per fí, a la Champions. I un tres a zero no li farà qualsevol a aquest Atlético. Al temps.

I el Barça ho ha fet. Però és que el Barça d'aquestes setmanes (que porta sis victòries consecutives) em sembla, realment, la millor versió (o molt proper a la millor versió) del millor Barça de l'era Rijkaard. Un equip compacte, que sap gestionar els "tempos" del partit, i que torna a convidar a que ens desplacem al Camp Nou per gaudir d'una bona tarda d'espectacle.

El patiment ara (un bon culé, ja sabeu, és patidor de mena) és que res no ho espatlli. Que els 15 dies d'aturada per culpa de les seleccions (un altre cop!!!) no trenquin la dinpamica de l'equip. Que no se'ns torni a lesionar aquest extraterrestre anomenat Messi. Que l'"Entorno" no acabi amb les ganes i il·lussió que està posant Ronaldinho per tornar a ser el què "ens va fer babejar" durant tant temps. Que Eto'o, frustrat per la lesió i pel què li pot costar tornar a entrar a l'equip, no torni a dinamitar el vestidor com l'any passat. I que ningú (ni el president, ni el secretari tècnic ni els mitjans de comunicació) desfermin una desmesurada eufòria que ens torni a portar per camins desgraciadament coneguts.

"Carpe Diem". Disfrutem el moment i, com fa aquest humil patidor, contenim l'eufòria. Encara que per dins pensem que sí. No diguem, no ho diguem, no ho diguem, encara que ho pensem (que "Aquest any, Sí").