dissabte, de gener 13, 2007

Records dels Barça-Espanyol, per Pat Andrews

Firma convidada: Pat Andrews.

"Siempre hay un momento en la infancia en el que se abre una puerta y deja entrar al futuro".
Graham Greene


En mi infancia había dos puertas que se me abrían alternativamente cada fin de semana y de ninguna de las dos tenía la llave. Se trataba de colocarse estratégicamente cerca de las entradas de los socios del Nou Camp y de Sarrià (foto), poner cara de buen chico y esperar que algún socio al que le sobrará un carnet te eligiese por tus méritos (nunca sabré cuales erán) y te hiciese pasar con él. Una vez dentro la sensación de libertad era total, en mi caso daba unas gracias rápidas y agradecidas y desparecía corriendo entre la gente hacia cualquier entrada en la que ya no hubiese más controles para ver lo antes posible ¡el campo!, allí, en aquel momento era consciente que aquella tarde había triunfado.

Las tardes más aciagas en las que mis dotes de conquista no habían funcionado en el campo del Español aún tenia el recurso de acceder, es decir intentar colarme, por una especie de riera no asfaltada que lindaba entre el campo y "Piscinas y Deportes" donde si no había "grises" a caballo era posible acceder al campo no sin pasar algunas complicaciones y pueblas atléticas: saltos de vallas, de altura y 32 metros lisos.

En el campo del Barça creo que colarse no era posible o yo no conseguí descubrir como hacerlo y eso que le daba una vuelta completa antes de marcharme con mis ansias de triunfo maltrechas y oyendo como se iba alejando el rugido del estadio mientras yo avanzana por travesera de Las Corts de vuelta a casa.

De esta manera y antes de conseguir entrar regular y oficialmente y como un triunfador reconocido por la sociedad en campo del Barça con mi tio y al campo del Español con entradas conseguidas por distintos procedimientos puedo guardar recuerdos más o menos exactos de jugadores que he visto vestidos de blaugrana y blanquiazul: Ladislao Kubala, Cayetano Re, Marcial Pina. También he visto en directo con la camiseta blanquiazul al presidente honorífico del Real Madrid, Alfredo Diestefano ¿Como no tiene que ser un poco merengue el color blanco de la camiseta del Español?

He visto a Fernado Daucik alinear a su hijo Yanko en Sarría con la afición dividida entre defensores y detractores de un jugador de los que en la grada son reconocidos como "tochos", tipo Martí Filosiá al otro lado de la Diagonal. (Marti Filosíá, Carles Rexach y Luis Pujol, contra los que llegue a enfrentarme cuando jugaban en el amateur del Barça y yo era portero del Sans).

Me acuerdo de los marcajes de Benitez a Gento hasta que unos mejillones le hicierón cruzar una calle e instalarse definitivamente en el recinto contiguo al Nou Camp.Recuerdo a jugadores de distintas épocas que marcarón definitivamente mis sentimientos con la pasión por el fútbol: Eulogio Martinez, Evaristo de Maceda al que llegue a conocer personalmente e ir a su casa a jugar con sus hijos, recuerdo a Zoltan Czibor (foto), la cabra loca, centrando y a cabeza de oro, Sandor Kocsis, rematando.

En algún momento de mi infancia la puerta de mis sentimientos se hizo más blaugrana que perica. Es un dato, no tiene ni explicación ni justificación, aunque podría encontrar muchas algunas accidentales otras más profundas, pero lo que si es cierto es que inamovibles. Luego el tiempo ha seguido poniendo jugadores, partidos, derbys, decepciones y triunfos en mi historia futbolera hasta llegar al Español-Barça de esta noche donde un posible resumen personal a "tot plagat" sería:siempre quiero que gane el Barça y que el Español cuando esta en segunda suba a primera división.


dijous, de gener 11, 2007

El Derby. (O Derbi?)


A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influència que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paissos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbys eren senzillament això: derbys.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat més enllà de les ciutats, per referir-se també als enfrontaments entre equips d'àrees geogràfiques més àmplies: primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco" encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat tant de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que "el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (cada país té el seu partit del segle, que es celebra cada any entre dos i quatre vegades: és a dir, hi ha de 200 a 400 partits del segle a cada país), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca (quan l'enfrontament entre aquests dos equips, tots dos de Buenos Aires, sí que es podría anomenar "Derby"!!!). Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia Barça i Madrid disputen una final de la Champions com batejarem el partit?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I dissabte en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim les hores que queden. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Pulutant, disfrutem del Derby. (O Derbi?).

Casual mente


1/8 de final de la Copa del Rei. Alavés, 0- Barça, 2.
No he pogut veure el partit. He anat al Teatreneu de Gràcia a veure la bona actuació d'un mag, tipus Anthony Blake, titulada "Casual mente". M'havien comprat les entrades sense consultar el calendari del Barça. Imperdonable.

Total, que és un paio d'aquests que diuen tenir poders mentals, i que realment aconsegueix coses increibles. Endevinar números, transmetre pensaments, hipnotitzar, dominar objectes, doblegar culleres sense tocar-les... Ha estat distret. Me'l mirava i pensava lo bé que li podria anar a qualsevol entrenador que intenta mentalitzar els seus homes i no ho aconsegueix. O per dirigir la pilota amb la ment cap a dins la porteria. Imagineu-vos a Ronaldinho. Està a punt de llençar una falta. Fa tres passes enrera, mira fixament la pilota i, de cop i volta, sense xutar, només amb la mirada, fa que la pilota s'ençalsi, superi la barrera, i entri per tota l'escuadra. Brutal, no?...Si algún dia ho veiem, si us plau, no agafem el cotxe, i admetem que ha arribat el moment de fer les proves del dòping també als espectadors.

Quan veig a un tío d'aquests sempre em pregunto: si realment no fa trampes i és tant bó amb la ment: que cony fot al Teatreneu fent un espectacle de varietats? Per què encara no s'ha forrat amb la loteria? o no és el director general d'alguna gran empresa? Segur que passaria totes les proves de recuros humans. O guanyaria el nobel de les matemàtiques...He estat a punt d'aixecar-me i, des del mig de la platea, preguntar-li unes quantes coses: si tornariem a guanyar la Champions, si Eto'o seria pichici...vaja, que com acabaría la temporada, més que res per estalviar-me patiments innecessaris. O millor, que em digues la combinació de la quiniela d'aquesta setmana. Però he preferit no fer-ho. Primer, per no avergonyir la Patidora amb la meva sortida de tó. I segon, per què...que carai! la gràcia del futbol, i de la vida, està precissament en la incertessa, no? que aburrit seria que jo ja sapigues el futur mentre tots els altres vibren amb l'emoció de cada diumenge... No hi ha res més aburrit que veure un partit de futbol en diferit quan ja saps el resultat.

Hauria sigut millor quedar-me a casa a veure el Barça? M'he perdut molt? Espero que m'ho expliqueu vosaltres, i em feu una bona crònica del partit. Pel què he llegit a la xarxa, sembla que ha estat un partit gris, com ve sent habitual últimament. I la notícia és que Saviola ha tornat a marcar (no un, sinó dos gols) a la que li han tornat a donar minuts, casual mente....

dimecres, de gener 10, 2007

Cita

"Por suerte, sólo hay un fín de año cada año".

Frank Rikjaard, entrenador del FC Barcelona. Gener de 2007.

I jo em pregunto...

La Federació Internacional d'Història i Estadística (IFFHS), òrgan depenent de la FIFA, li han donat al Sevilla el premi a millor equip del món de l'any 2006. Vegem els seus mèrits: campió de la Copa de la UEFA i Campió de la Supercopa d'Europa. A la Lliga espanyola és actualment líder provisional, dos punts per davant del Barça, que té un partit menys. Al juny, però, va acabar la Lliga de la temporada 05-06 en cinquena posició, darrera d'Osasuna, amb 68 punts: a 14 del Barça.

El Barça (campió de la Lliga espanyola, de la Champions League, de la Supercopa d'Espanya, i sots campió de la Supercopa d'Europa i del Mundial de Clubs) no només no ha estat el millor equip del món, sinó que segons la IFFHS ha estat el seté. Sis clubs ho van fer millor que ell: el Sevilla, el Milan, la Roma, l'Inter de Milà, el Liverpool, i el Ràpid de Bucarest.

Altres conclusions de l'estadística són que Rikjaard ha estat el millor entrenador del món (curiós, si només ha aconseguit que el seu equip sigui el seté), Zidane el millor jugador del món. La lliga italiana, condemnada per frau, i amb el campió a segona divisió, ha estat elegida la millor lliga del món. Suposo que pels éxits internacionals dels seus clubs.

¿Què fumen els estadístics?

dimarts, de gener 09, 2007

...i Figo

(el de l'esquerra).

Foto: Diari Sport.

dilluns, de gener 08, 2007

Larsson


Ahir, diumenge 7 de gener de 2007, els reis li van portar a Henrik Larsson el regal que tota la vida havia anhelat: jugar a la premier League Anglessa. El jugador suec del Helsinborg va debutar al Manchester United, club al què ha estat cedit, en principi, per nomès tres mesos.

Larsson va arribar a Manchester a principis de gener. I, tot i els seus 35 anys, va tenir prou amb nomès set dies d'aclimatació, uns pocs entrenament i 55 minuts de partit per mostrar el seu olfacte golejador: gol a l'Aston Villa en la segona rematada a porta.

El gol de Larsson no ha passat inadvertit ni a Anglaterra, ni a Escòcia, ni a Suècia...ni a Barcelona. A Anglaterra (excepte els aficionats de l'Aston Villa), Escòcia i Suècia tothom celebra l'éxit d'un jugador que ha deixat bon record per allà on ha passat. A Barcelona, en canvi, hi ha divisió d'opinions.

Tot i que Larsson va necessitar molt pocs temps per guanyar-se l'estima i admiració de l'afició culé gràcies al seu treball, esforç, honradessa, talent i capacitat golejadora...ara no tothom pensa el mateix d'ell que fa un mes: part de l'afició culé pensa que Larsson va trair al Barça. Una idea equivocada que, en canvi, ni el FC Barcelona ni els seus mitjans afins fan res per desmentir. Què ha passat perquè, per part de l'afició culé, Larsson hagi passat del cel a l'infern?

Ara fa dos anys, Larsson ja va pensar en la retirada. Tot i els rècords golejadors que cada any batia amb el Celtic, mai li va arribar una bona oferta per jugar a la Premier League anglessa, el somni de la seva vida, ni per jugar a un gran club europeu. Així que, amb 32 anys, va pensar que havia arribat el moment de tornar a la seva Suècia natal perquè els seus fills sapiguessin coneguessin realment casa seva. Així, molts mesos abans d'acabar contracte, va anunciar al Celtic que no renovaria. Havia arribat l'hora de tornar a casa.

Un cop havia anunciat al Celtic la no renovació, un gran club es va assebentar que quedava lliure. Era el Barça, que va moure bé els fils per convèncer la família Larsson per venir a viure un o dos anys a Barcelona. S'explica que a Henrik va ser fàcil convèncen'l: per fí podria lluir la samarreta d'un dels grans europeus i posar una guinda d'or a la seva carrera. També s'explica que a la seva dona la va convèncer l'atractiu de viure a una ciutat mediterrània i assoleiada com la nostra, i viure al costat d'una família íntima amiga amb qui havien compartit penes i glòries a Glasgow: els Van Bronkhost.

Desprès de dos magnífics anys a la ciutat comptal (tot i la greu lesió patida al 2005), ara fa un any Larsson es trobava en una situació similar a la de dos anys abans. Havia viscut, en paraules seves, "un any i mig de somni" al Barça, a pesar de la greu lesió patida. Amb 34 anys fets afrontava els seus cinc darrers mesos de contracte amb el Barça. Cinc mesos que, pensava, serien els seus últims mesos com a futbolista professional.

El Barça no donava signes de voler-lo renovar. Al contrari. A Barcelona només es parlava d'un nom, Thierry Henry, a qui tothom donava per fitxat. Ell se seguia veient amb forces per seguir jugant a futbol però, si aleshores ja jugava poc (Eto'o jugava absolutament tots els minuts de tots els partits del món), quantes oportunitats tindria amb l'arribada d'Henry? I, si el Barça no el renovava, quin bon equip europeu podia fitxar un home de 35 anys que portava dos anys xupant banqueta? Semblava que, ara sí, la seva carrera professional s'acabava. Se sentia amb forces per seguir, però el Barça no semblava gens interessat, i ell ja no tenia arguments per convèncer la família. Segur que hauria pogut guanyar milers d'euros jugant a l'Aràbia Saudí, al Japó o a Mèxic, com tantes altres velles glòries, venerat Guardiola inclòs. O fitxar per un equip de segona fila espanyol o francès, però...¿tornar a canviar de ciutat, de pis, l'escola dels nens, seguir vivint a l'estranger...per jugar a un equip de segona fila? No. Millor jugar a un equip de sisena fila, però de casa. Per això va fitxar pel Helsinborg, l'equip de casa seva.

Així que, un cop va constatar que el Barça només pensava en fitxar Henry, i no donava cap signe de voler-lo renovar, va anunciar el seu fitxatge pel Helsinborg. Ell, que sempre anava de cara, va fer públiques les seves intencions cinc mesos abans d'acabar contracte, una cosa poc habitual al món del futbol. Lo "normal" hauria sigut seguir especulant i marejant la perdiu, o signar un contracte d'amagat amb un altre club mentre s'intenta quedar bé dient que vols continuar... Ell va jugar net i directe, com ho fa a l'àrea.

Algú va parlar que era una ofensa al Barça que es fes una foto amb la samarreta del Helsinborg. De veritat algú es va sentir ofès que es fotografies amb la foto d'un equip del nivell de la Gramanet? Tot i així, Larsson es va disculpar publicament.

El seu comportament va ser digne d'el·logi fins al final. Lluny de reservar-se com hem vist fer a jugadors que ja havien fitxat per altres equips, Larsson sempre va anar a totes, arriscant i ficant la cama, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un tio com ell. A la final de París va ser peça clau. Va donar la passada dels dos gols: tant a Eto'o com a Belleti. Què més es podia demanar?

Però vet aquí que...arriba juny i, "donde dije digo digo Diego". No em refereixo a Larsson, l'únic que va complir la seva paraula. Henry va anunciar que no venia, i el Barça es va trobar en pilotes, sense Larsson i Henry. Aleshores el Barça es va negar a re-fitxar-lo: hauria d'haver pagat fitxatge per un jugador de 34 anys...Què hauria dit l'opinió pública? Es va preferir fitxar un jugador més jove i, pressumptament, de perfil similar (Guddjohnsen) i deixar que corrés la llegenda que Larsson havia trait el Barça.

I Larsson va debutar amb el Helsinborg.

Al passat desembre, davant la plaga de lesions d'Eto'o, Saviola, etc...els mitjans de comunicació van parlar de la possibilitat que el Barça repesquès Larsson. Larsson va fer unes declaracions a un diari suec en què no podia dir més clar la il·lusió que li faria tornar al Barça, sempre i quant els dos clubs es posessin d'acord. Però el Barça no va fer res: tot havien sigut especulacions dels mitjans sense fonament real. Larsson va estar esperant, però ningú del Barça va contactar amb ell. Fins i tot va demanar a Gio Van Bronkhost que investigués si realment era cert que el Barça es plantejava repescar-lo. Gio va investigar i li va dir a Larsson la realitat: que no.

Aquell episodi, però, va servir perquè tota Europa s'adonés que Larsson estava disposat a tornar a jugar a un gran, i que deia estar en forma. I així, de cop, per sorpresa de tothom, va aparèixer un altre gran amb problemes de lesions: el Manchester United de Sir Alex Fergusson. La possibilitat de jugar a la Premier, a un gran, i amb un senyor entrenador. Qui hauria deixat escapar aquella oportunitat?

Larsson va acceptar l'oferta del United però, abans, hauria acceptat venir al Barça si realment li hagués arribat l'oferta que mai va existir. El Barça, per segona vegada, va passar de Larsson.

Ara hi ha qui diu que Larsson és pesseter. No puc estar més en desacord. És el mateix home de paraula i honor que vam conèixer. Què esperavem? Que amb 35 anys s'esperès fins al 29 de juny per veure si el Barça es decidia? Si està al Manchester i no al Barça no és culpa seva: és exclusivament culpa del Barça, que va fer una nefasta previsió i lectura de la situació, i va dir blat (Henry) abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Així que "good lucky", Henrik. Perquè encara que alguns mitjans ara t'intentin vendre com un interessat, jo sé que tú sempre vas posar com a prioritat al Barça. I fart d'esperar, al final vas fer el què et va interessar. Perquè s'ha de ser honrat, però no tonto.

I per descomptat, si ens veiem a Europa, desitjo que el Barça elimini al Manchester United. Segur que Larsson, si té oportunitat de marcar, ho farà. Com ho va fer quan es va enfrontar al Celtic jugant amb el Barça. I jo m'alegraria que ho fes, encara que els gols només servissin per reivindicar l'honor d'un home el nom del qual mai s'hauria d'haver posat en entredit. I si el Barça cau eliminat per un gol de Larsson, no li demanem responsabilitats a Larsson: demanem-li a uns altres.

diumenge, de gener 07, 2007

El Derby (o Derbi)


A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influpencia que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paisos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbis eren senzillament això: derbis.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat per referir-se, també, als enfrontaments d'una zona geogràfica concreta, primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco", encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (que es celebra cada any entre dos i quatre vegades, és a dir, de 200 a 400 cops al segle), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca. Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia disputen una final de la Champions com l'anomenarem?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I diumenge vinent en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim tota la setmana. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Per cert: Derby o Derbi?

Què prefereixes?

Una lectura optimista
El Barça, a pesar de les baixes de sis jugadors (Ronaldinho, Deco, Motta, Messi, Eto'o, Thuram i Zambrotta) bàsics en qualsevol equip, ha aconseguit un valuossíssim empat al difícil camp del Coliseo de Getafe. Un camp on l'equip de Schuster ha estat capaç de derrotar equips com el Real Madrid o el Deportivo, fet que l'ha convertit en una de les revelacions de la Lliga. Tot i l'empenta del conjunt local, el Barça ha sapigut aguantar l'empat i endur-se un valuòs punt.
L'empat l'ha aconseguit Xavi, que ha demostrat un cop més la seva immensa classe en executar magníficament un llençament directe de falta.
Amb aquest empat, el Barça s'ha convertit en l'únic equip dels quatre primers classificats que ha aconseguit puntuar en el sempre difícil retorn a la lliga. Amb les derrotes del Sevilla i del Madrid, el Barça és un punt més a prop de liderat, i un punt més lluny del Madrid.
Amb aquest empat, Barça ja porta tres partits consecutius invicte, i nou partits seguits a la lliga sense perdre.

Una lectura pesimista
El Barça, que tot i les baixes ha presentat una alineació d'enorme qualitat, ha estat incapaç d'aconseguir la victòria davant un modest Getafe que, per empenta, joc i ocasions, ha merescut clarament la victòria.
El migcamp blaugrana mai ha pogut imposar el seu ritme. Xavi ha personificat el nefast partit del mig camp culé: ha recuperat només una pilota i n'ha pedut 14.
El Barça ha tornat a deixar escapar una oportunitat d'or d'assolir el liderat, en no saber aprofitar les derrotes del Sevilla i del Madrid.
Amb aquest empat, el Barça suma el seu tercer partit sense conèixer la victòria.


Postdata
El suec Henrik Larsson ha debutat avui amb el Manchester United, i ha marcat un gol que ha significat la victòria dels "reds" davant l'Aston Villa. A Anglaterra ja es parla que Larsson continuarà al United tot el que queda de temporada.

Fotos: Marca.com