A per la Copa.
Sí senyor. El Barça ha guanyat 1-2 a Saragossa, i s'ha classificat per a les semifinals de la Copa del Rei. Un resultat merescut per a un Barça que, avui, ha fet el millor primer temps de la temporada.
No era fàcil guanyar a Saragossa. Ni és un mal equip, el de Víctor Fernandez, ni o és una mare.
Però al futbol, com a la vida, no hi ha res com tenir les idees clares. I el Barça, avui, ha demostrat tenir-ne 2 de molt clares:
1. Que volia passar l'eliminatòria. Lluny d'especular amb el calendari, l'equip ha sortit a buidar-se, a donar-ho tot per intentar superar un dels darrers obstacles que quedaven al camí d'una competició que el Barça no guanya des de fa vuit anys.
2. Que per passar-la (i per tant, per poder fer un mínim de dos gols), els jugadors havien de sortir amb les piles molt posades.
Les dues idees han quedat clares des del principi. Els jugadors han sortit absolutament concentrats, amb una actitut guanyadora, demostrant que volien superar l'eliminatòria, i que tenien els cinc sentits en el partit.
Han sortit a menjar-se al rival, a marcar el ritme, pressionant. Movent la pilota amb rapidessa, al primer toc. Fent còrrer al rival. Al primer temps no només han controlat la pilota: també han controlat el partit.
La clau del partit, però, ha estat un tercer element: la qüestió tàctica. Finalment Rijkaard ha comprès que per superar l'eliminatòria no era suficient amb posar al camp els millors jugadors i mentalitzar-los adequadament. A més, era necessari fer un plantejament tàctic adequat per superar un equip que havia demostrat saber neutralitzar-nos tàcticament. Rijkaard ha comprès que, per guanyar, havia de fer alguns retocs al plantejament habitual, ja per tots conegut .
I ho ha fet! Ho ha fet, com des de feia temps reclamavem. I, a més, ho ha fet demostrant que fer retocs tàctics per sorprendre el rival no té perquè significar una renuncia a la filosofía ofensiva que tots volem. Al contrari!
Per primer cop en molts mesos, Rijkaard ha tret una defensa de tres sense laterals, amb Oleguer, Thuram i Puyol. Els tres, soberbis. Al migcentre, per fí ha posat a Márquez, en detriment tant de Motta com d'Edmilson. Al mig camp, els tres petits: Xavi, Iniesta i Deco. Els dos primer majestuosos, el tercer més gris. I al davant, Messi i Giuly per les bandes i Ronaldinho en punta, movent-se continuament, intercanviant posicions...
Les variacions tàctiques han desorientat totalment un Saragossa que s'ha passat els primer 30 minuts groggy, sense saber on eren els barcelonistes. 30 minuts suficients perquè el Barça remuntés no només l'eliminatòria sinó la moral de tots els patidors culés.
Ha estat, pel plantejament tàctic, per l'intercanvi de posicions entre els jugadors, pel fals davanter centre, per moltes coses, el Barça més semblant al Dream Team de Cruyff dels anys 90. Una delícia en una primera part per a recordar.
Al segon temps la cosa ha canviat, especialment a partir de l'expulsió de D'Alessandro. El Saragossa, més per empenta que per joc, ha anat apropant-se fins aconseguir embogir el partit, just el què li interessava. El Barça ha perdut la pilota, el control del partit, i ha acabat passant-ho malament fins al minut final. És el "pero" que li poso al partit d'avui. Com ja va passar contra el Werder Bremen, hem recultat masses metres, cedint massa terreny al rival. I ens ha acabat anant d'un pèl.
Al final, però, ens hem endut la victòria. La victòria, l'el·liminatòria, la satisfacció, i l'alegría de veure que aquest equip no només torna a tenir ganes i ambició sinó que, a més, segueix tenint recursos tàctics com per superar els antídots dels rivals.
Anem a per la Copa. I dimecres vinent, anirem a per la Champions.
PD: El succeït a Sevilla, absolutament vergonyòs. Els primers que haurien de reflexionar, Del Nido i Lopera, que només fan que agitar les aficions amb les seves impresentables declaracions i actituts.
Foto: Elperiodico.com
