No pot ser veritat

Ho he vist a gairebé tots els telenotícies d'aquest migdia, però no pot ser veritat. Eren el president del Barça, Joan Laporta, i el de Convergència i Unió, Artur Mas, prenent un refresc, aquest matí, a una terrassa de la Rambla Catalunya. Tots dos solets, i vestits amb roba "casual" com si fossin dos amics que tranquil·lament esmorzen.

Però en realitat ni estaven sols ni era un acte privat. No només estaven a la vista de tothom, i a un dels carrers més concorreguts de Barcelona, sinó que estaven envoltats de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans de comunicació catalans, convocats per CiU com si d'un acte més de campanya es tractés. De manera que Mas i Laporta han convertit el vermut en un acte públic, i els periodistes, és clar, els han preguntat si aquest piscolabis s'havia d'entendre com un recolzament explícit de Laporta a la candidatura de Mas a la Presidència de la Generalitat.

Ho he vist. I ho he sentit. Però no pot ser veritat. Deu haver estat un somni. Em deu haver agafat la son abans de dinar. Perquè no pot ser veritat que el President del Barça hagi donat explícitament suport a un dels candidats a la Presidència de la Generalitat a tres dies de les eleccions. No, això no ha passat mai.

Perquè tot i que Laporta (a qui vaig votar el 2003) hagi comès diverses ficades de pota durant el decurs del seu mandat, segur que no ha fet una cosa així. Una cosa és baixar-se els pantalons a l'aeroport als pocs mesos d'haver estat elegit president. Una altra cosa seria comprometre la independència del club d'aquesta manera, i ara que ja té una certa experiència presidencial.

No pot ser veritat. Perquè Laporta sap que és famós, però que no és per les seves habilitats artístiques sinó pel càrrec que ocupa. Sap que ell no és un cantant, un pintor o un arquitecte lliure de dir i fer el què vulgui. Ell sap que és el representant, el portantveu de milers de persones que li han delegat una tasca: presidir el Barça: la institució social més relevant de Catalunya. Més que un club de futbol.

I Laporta sap que ni tant sols és l'amo ni el màxim accionista d'un club. Sap que els amos són més de 150.000 persones de tots els colors polítics. I que tant se val d'on venim, si del sud o del nord, perquè una bandera ens agermana. Ell ho sap. I que ha estat elegit democràticament per defensar, durant un període de temps concret, a tots els socis. Siguin de la ideología que siguin. Perquè Laporta sap que entre l'enorma massa social del club, i entre els seus propis votants, n'hi ha votants de CiU. I del PSC. I D'ERC. I d'IpC-Verds. I del PP. I fins i tot d'altres partits sense representació parlamentaria. Per això, el què he vist avui no pot ser veritat.

Fa temps que les males llengües parlen de les ambicions polítiques de Laporta. I fins i tot ell les ha alimentat en alguna ocasió. Però una cosa és la rumorología, i una altra cosa seria fer-se la foto amb el candidat d'un partit a tres dies d'unes eleccions. No pot ser veritat.

És cert que Artur Mas va voler que tots els mitjans el fotografiessin aquest estiu mentre firmava en favor de la candidatura de Laporta durant el procés electoral. Però Laporta sap que una cosa és el què pots fer quan ets candidat, i una altra el què pots fer quan ets president. Ell ho sap. Per això, no pot ser veritat.

És cert que, des que és president, Laporta s'ha significat per subratllar el caràcter catalanista i nacionalista del club. Però una cosa és defensar unes senyes d'identitat centenàries del club, compartides per la gran majoria de la massa social, i una altra cosa és fer gestos partidistes en benefici d'un partit concret, sigui el que sigui. Per això, no pot ser veritat.

I, a més, Laporta sap millor que ningú que un gest com aquest no beneficiaria el més mínim el club. Al contrari. Podria, potser, beneficiar-lo a ell de cara a una hipotètica i futura carrera política (que tampoc ho tinc clar), però segur que mai no beneficiaria el club al que representa. I sé que Laporta mai avantposaria els seus interessos personals als interessos del club. Per això, no pot ser veritat.

A més, Laporta sap perfectament que el repte institucional del FC Barcelona ara mateix no té a veure amb la Generalitat, sinó amb l'Ajuntament de Barcelona. És el consistori barceloní, governat pel tripartit de PSC+ERC+IpC-Verds, qui ha d'aprovar el projecte d'ampliació del Camp Nou i de remodelació i requalificació de tots els terrenys adjacnts. I Laporta és massa intel·ligent com per saber que no es pot enemistar gratuïtament amb PSC, ERC i IpC-Verds i els seus milers i milers de votants. Per això, no pot ser veritat.

I no pot ser veritat perquè, que se sàpiga, Laporta no li deu res a Convergència i Unió. CiU no el va portar a la presidència del Barça, ni el va ajudar a aconseguir el suport empresarial necessari per a optar a la presidència del Barça. Ni va intervenir perquè el Tribunal Català de l'Esport aturés l'amenaça d'inhabilitació que aquest estiu pesava sobre Laporta. Que se sàpiga, res de tot això va passar. Per això, lo d'avui tampoc no pot ser veritat.

En definitiva, Laporta sap que el Barça ha estat i ha d seguir sent una institució compromessa amb Catalunya, però independent de tota força política. Ho ha dit en moltes ocasions. I ell no menteix. Per això, tot el què he vist, definitivament no pot ser veritat.

M'agradaria pensar...

El FC Barcelona seguirà vestint equipacions Nike fins al 2013. Així ho va confirmar el club mitjançant una nota de premsa publicada a la seva pàgina web el divendres 27 d'octubre a les 15 hores.

Segons aquesta nota de 28 línies, l'acord (encara no signat) entre el Barça i la multinacional nord-americana Nike Inc. entrarà en vigor a partir de l'any 2008, quan expira el contracte vigent entre ambdues parts. Aquest acord (si s'acaba signant) reportarà al club blaugrana un global de 189 milions de dolars "fixes" (que al canvi actual del dolar representaria uns 150 milions d'euros) en cinc anys, entre 2008 i 2013, a més d'altres "premis i cànons", que de moment ni el club blaugrana ni Nike han explicat públicament.

La nota del club també destaca que "l'acord també inclou la possibilitat d'ampliar aquest contracte cinc anys més, és a dir, fins al 2018", tot i que no concreta les condicions que s'haurien de donar perquè s'executés aquesta ampliació, ni si l'aportació de Nike al FC Barcelona entre el 2013 i el 2018 seria la mateixa que la que farà entre el 2008 i el 2013.

A més, ambdues parts diuen que "Nike es compromet a fer una significativa inversió en màrqueting, durant la vida del contracte, per contribuir al posicionament del FC Barcelona com a més que un club al món. "

Satisfacció del Barça
El President del FC Barcelona, Joan Laporta, ha valorat molt positivament l'acord. Ha dit que "l'acord és un reconeixement internacional del nivell que ha assolit el club pels seus èxits en el camp i pels seus compromisos socials".

Laporta està content perquè, tot i haver patit més d'un lleig del president de Nike (que no el va rebre quan Laporta va visitar la central de Nike als Estats Units) i haver arribat a un acord amb Puma fa uns mesos, aquest acord amb Nike situa al Barça, per fí, a l'alçada del què, des de fa un temps, ja cobren clubs com el Real Madrid (Adidas) i el Manchester United (Nike), dels seus patrocinadors esportius; al voltant de 30 milions d'euros anuals. És a dir, el doble dels 15 milions que actualment Nike està pagant al club català.

Satisfacció a Nike
El president de Nike Inc, Mark Marker, també ha expressat la satisfacció de l'empresa nord-americana per l'acord. "El FC Barcelona és un dels millors equips de futbol i un dels més atractius de veure. Estem molt satisfets d'ampliar aquest contracte".

I no és d'estranyar aquesta satisfacció. Nike, que s'ha convertit en líder en el futbol creant un negoci que va passar dels 40 milions de dòlars l'any 1994 als 1'5 bilions de dòlars avui en dia, patrocina actualment 32 clubs i 18 seleccions nacionals, així com una gran quantitat dels millors jugadors del món, entre els que destaca el blaugrana Ronaldinho.

Amb aquest acord, Nike acaba amb les possibilitats que el Barça canvii de fabricant de roba, com s'havia rumorejat darrerament, sobretot arràn de l'oferta formal presentada per la firma Puma fa pocs mesos, i que superaven amb escreix el què actualment cobrava el Barça de Nike.

D'aquesta manera Nike s'assegura el control sobre el club dominador del futbol espanyol, i actual campió d'Europa. Un club, el Barça, que és el segon del món en nombre d'associats i abonats (el primer és el Benfica), i que està en un clar procés d'expansió, tant en termes esportius com de màrqueting.

Vestir el Barça significa assegurar que "jugadors Nike" com Ronaldinho, Puyol, Iniesta o Valdés seguirant jugant a un "Equip Nike", de manera que sempre lluiran el logotip de Nike: tant quan juguin com quan vagin pel carrer. Però és que, a més, vestir al Barça significarà per a Nike vestir a jugadors Messi, Eto'o, Xavi o Giuly, que son la imatge de firmes de la competència com Adidas o Puma.

Vestir el Barça, a més, també significa vestir els equips de bàsquet, handbol o hockei patins, amb gran notorietat internacional a cadascún dels nínxols econòmics que representen els seus esports.

Vestir al Barça, també significa per a Nike vestir a un club humà i solidari que llueix el logotip d'Unicef a la samarreta, i que li ajuda a contrarrestar les crítiques que la multinacional nord-americana pateix per la seva forma de producció al Tercer Món.

Vestir al Barça, en definitiva, significa per a Nike moltíssimes coses. És vestir a "més que un club", com reconeix a les pròpies samarretes que fabrica.

...i a mí, m'agradaria pensar...
Que és un bon acord per a totes les parts, que consolida una trajectoria de diversos anys de creixent col·laboració. Així que penso que, d'entrada, i a falta de conèixer a fons els detalls de l'operació, l'acord és bó. Almenys, això és el que m'agradaria pensar.

Perquè m'agradaria pensar que quan d'aquí a dos anys, al 2008, el nou acord entri en vigor, el seguirem veient tant bó com el veiem avui. M'agradaria pensar que, aleshores, clubs com el Madrid, el Milan o el Chelsea no hauran signat ja millors acords amb altres firmes esportives o amb la propia Nike, i que cobrar 30 milions d'euros l'any seguirà sent aleshores el què mereix cobrar un club com el Barça. M'agradaria pensar que el Barça ha aconseguit ara millors condicions de les que hauria aconseguit esperant a negociar a última hora, d'aquí a dos anys.

M'agradaria pensar el Barça ja ha pensat una fòrmula per cobrar els euros anunciats durant tota la vigència del contracte, tot i l'alt risc que, d'aqui al 2018, l'euro s'afebleixi davant el dolar (moneda en la que, sembla ser, es reflectiran les quantitats a percebre pel club català).

M'agradaria pensar que l'acord anunciat és un conveni sòlid, i que no s'ha arribat a un precipitat acord ni s'ha accelerat el seu anunci públic per desviar l'atenció de les últimes derrotes i del mal estat de l'equip.

M'agradaria pensar que, abans de signar el conveni definitiu, el Barça s'assegurarà (a més del cobrament dels diners pactats, evidentment) que aquest cobrar més no significarà prioritzar encara més els interessos comercials de Nike per sobre dels interessos esportius del Barça.

Perquè m'agradaria pensar que les pretemporades es planificaran des de la direcció tècnica i no des de la direcció de màrqueting. Que el Barça tindrà dret a negar-se a fer gires que perjudiquin la preparació física dels jugadors. I que no es faran actes promocionals amb Kobe Bryant ni Michael Jordan en hores d'entrenament. I que el Barça podrà negar-se a que un jugador com Ronaldinho hagi de fer actes comercials el mateix matí del dia en què es disputa una final de la Supercopa de Europa.

M'agradaria pensar que el Barça sol·licitarà a Nike que els colors i la samarreta del Barça no canviaran tant d'una temporada a l'altre només per interessos comercials. I que els socis i aficionats no ens haurem de gastar 100 euros cada temporada per voler tenir un equipament actualitzat. M'agradaria pensar que els pantalons no deixaran de ser mai més de color blau per decisió de Nike, i que d'una vegada per totes sabrem de quin color és el segon equipament de l'equip: aquest que un any és daurat, l'altra pistatxo i el següent taronja.

M'agradaria pensar que, tot i haver-ho intentat de totes les maneres, no ha estat possible que es valori millor el què significa ser un club poliesportiu, amb equips capdavanters a Europa en esports com el bàsquet, l'handbol o l'hoquei patins. I que, tot i tenir un munt de seccions, no ha estat possible cobrar més que un "club Nike" com el Manchester United, que només té equip de futbol, i que està en hores baixes.

M'agradaria pensar que amb el nou acord el Barça podrà exigir que, a la samarreta dels equips de bàsquet per exemple, el logo de Nike no tindrà un tamany més gran que el propi escut del Barça, com actualment, i de manera incomprensible, sí succeeix.

M'agradaria pensar que en el futur no succeirà amb l'equipament de les seccions el què està succeïnt aquest any: que tot i que els pantalons del club tornen a ser blaus i la samarreta porta franges amples, els equips de bàsquet segueixen jugant amb les equipacions de l'any passat, només per estalviar-nos uns quants duros.

M'agradaria pensar que, en el futur, el Barça podrà posar a la venda a les seves botigues (que son "FCBotigues", no "Nike Stores") les samarretes dels seus equips de bàsquet, handbol, atletisme, beisbol, rugby i tantes i tantes altres seccions. Perquè no nomès del futbol viu el Barça. I que a les FCBotigues no es seguiran venent samarretes d'altres equips de futbol, encara que aquestes samarretes siguin Nike.

M'agradaria pensar que en el futur Nike col·laborarà a que el Barça pugui controlar millor jugadors amb qui Nike té contractes comercials i, per tant, en teoria, una forta ascendència. És a dir, que m'agradaría pensar que en un futur Nike no tornarà a tolerar que "jugadors Nike" com Figo ens facin el què va fer el portugués. Que després de deixar el Barça (equip Nike) per marxar al Madrid (equip Adidas) com va marxar, va seguir fent campanyes per a Nike com si per a Nike no hagués passat absolutament res. En aquest sentit, m'agradaria pensar que els directius de Nike li donaran ràpidament un toque a Ronaldinho (o millor, al seu germà Roberto), perquè deixi de flirtejar amb el Milan (equip Adidas, per cert) d'una vegada per totes...

I, finalment, m'agradaria pensar que aquest Barça, més preocupat que mai per les causes humanitàries i els nens del Tercer Món, farà tot el possible per assegurar que les seves samarretes (i especialment si seguim lluint el logo d'Unicef), no seran fabricades per nens i nenes de 10 anys de païssos com l'India o la Xina, on no es respecten els drets dels nens que tant volem protegir.

En fí...M'agradaria pensar que, de tot això, algú a Can Barça ja hi havia pensat.

La pretemporada més cara

Tant dimecres com ahir vaig preguntar-me quant acabaria pagant el Barça pel que va cobrar a l'estiu per la seva gira americana (ja sabeu, les visites a la NASA, a Hollywood, a l'ONU...els viatges de matinada, sense apenes dormir, entre ciutats tant distants entre elles com Monterrey, Dallas, Los Ángeles o Nova Iork, les posteriors estades a Coppenhague, Mónaco...), mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com 10 mana, i el Sevilla ja estava preparant a fons, física i tàcticament, la final de la Supercopa (0-3).

Bé, doncs us recomano la lectura de l'article d'avui de Martí Perarnau al seu blog (http://martiperarnau.blogspot.com/). Una lectura imprescindible amb una anàlisi rigurosa que, lamentablement, difícilment trobareu a les pàgines d'un diari esportiu. Perarnau, ex-atleta professional, participant als Jocs Olímpics de Moscou'80, venia advertint dels perills de la gira i la nefasta pretemporada des del mateix passat estiu. Al seu article torna a donar totes les claus. Explica detalladament les causes de la mala forma física dels jugadors, per culpa d'una nefasta pretemporada críticada, en privat i en públic, pels propis jugadors. L'article, tota una lliçó de coneixements en preparació física, porta com a títol una dada demoledora: "El trabajo físico: Ronaldinho ha entrenado 30 sesiones en los últimos 84 días".

¿Com és possible que ningú a Can Barça advertís el perill? ¿Perquè Txiki i el cos tècnic van acceptar prioritzar els interessos econòmics per sobre dels esportius?
¿Com és possible que caiguessim en el parany que va caure el Madrid els dos últims anys? ¿Algú al club va pensar, de veritat, que amb la pretemporada que es va fer, després d'un mundial, l'equip de veritat podia aspirar a guanyar els 7 títols en joc, com van anunciar ufanament tant Txiki Begiristain com Joan Laporta? ¿Quant ens costarà haver cobrat 4 milions d'euros i haver-nos volgut fer unes fotos a la NASA, Hollywood i UNICEF? ¿Sortirà algun directiu o el director tècnic, o l'entrenador que va tragar amb la gira, per dir públicament "no critiqueu a Ronaldinho, la culpa la tenim nosaltres"?

Doncs no, no estaven preparats.

Santiago Bernabeu: Real Madrid,2 -FC Barcelona,0. El Barça ressucita al Real Madrid

Apunts, preguntes, fets i dades al voltant d'una nova derrota:
* Quant temps feia que el Barça no perdia dos partits consecutius?
* Quant temps feia que el Barça es passava dos partits seguits sense marcar cap gol?
* Dimecres, a Stamford Bridge, ens marquen un gol al primer minut de la segona part. Avui ens marquen al primer minut de partit. Com es possible?
* El Barça avui ha ressucitat al Madrid: aquest era el triomf que els blancs necessitaven.
* Compte amb aquest Madrid. Juga lleig, el podem criticar tot el que volguem...però 2-0, i gràcies que les porteries tenen pals, dos pals.
* Aquest Madrid és un equip absolutament italianitzat. És la Juve. La Juve no juga a la segona divisió italiana. És mentida: juga a Madrid. Absolutament aburrit, però dificilíssim guanyar-lo, fortíssim en defensa, i sabent aprofitar al màxim les poques oportunitats que té. I compte, els italians sempre han arribat molt molt lluny jugant així. Aquest estiu van guanyar una cosa que es diu "Copa del Món", mentre brasilenys, espanyols, argentins, holandesos...tots els que la toquen... se n'anaven cap a casa. I compte, que a aquest Madrid encara s'ha d'afegir un noi anomenat Ronaldo. Us sona?
* Cada dia que passa es fa més gran la llegenda d'Eto'o. Cada cop es veu més gran la seva absència. Els seus companys estan aclarint els dubtes: ell era l'autèntic crack de l'equip.
* El millor, un cop més Messi.
* És el Bernabeu el lloc adequat per a estrenar una nova parella de centrals? Puyol i Thuram mai havien jugat junts, i per primer cop en molt de temps Márquez ha vist un gran partit des de la banqueta: els dos gols madridistes han arribat pel centre de la defensa.
* El liderat del Barça és enganyòs. Aquest Barça, al menys de moment, no és el mateix que el de l'any passat. Dels cinc partits jugats contra grans equips, només ha guanyat al Sevilla, 3-1 al Camp Nou (amb gol anulat al Sevilla injustament, penal que no era a favor del Barça, i patint fins el final). Els altres 4 partits hem perdut la Supercopa d'Europa contra el Sevilla (3-0), als camps del Chelsea i Madrid, i no vam passar de l'empat a casa contra el Valencia. Menys mal que hem guanyat als equips candidats a baixar a segona: Celta, Osasuna, Racing i Athletic de Bilbao.
* Avui, finalment, he constatat que el Chelsea ja ens ha guanyat dos cops aquesta temporada: dimecres passat a Stamford Bridge, i fa tres mesos quan li van treure a Txiki 12 milions d'euros a canvi del suplent Guddjohnsen. Txiki: aquest és el que no té nivell per jugar al Barça, i no el pibito com vas dir a l'estiu. Frank: ¿que té Guddy que no tingui Maxi López?
* Zambrotta va arribar al Barça, previ pagament de 15 milions d'euros amb la vitola de millor lateral del món. El que sí és un fet és que era el lateral de la selecció campiona del món. De moment, al Barça no ha demostrat res. Avui ha consagrat a Robinho al Bernabeu.
* Ronaldinho: on estàs?
* Txiki: ¿quant pagarem pel que vam cobrar a la gira d'estiu?

Preguntes de La Patidora:
No hi ha ningú que s'adoni que el senyor Gudjhonsen no té nivell per jugar al Barça, i menys com a punta? Qualsevol comparació amb Eto'o, Messi o Salviola és odiosa.

Rikjaard, trobes a faltar Ten Cate, oi? Espavila i fes-li un truc per donar sentit a les alineacions inicials, i sobretot als canvis i a la preparació física d'un jugadors mancats (a excepció del popeye Messi) d'energia, idees i precisió.

estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?