Guanyaran els americans

El Barça ja està al Japó. Bé, físicament només està el planter del primer equip de futbol. Però anímicament estem gairebé tots. Aquesta setmana es juga la Copa Mundial de Clubs de la FIFA, i el Barça hi participa, en la seva condició de campió de la Champions League de la temporada anterior, com a representant de la UEFA.

I al Japó estem gairebé tots. No tots. Perquè no a tothom li motiva aquest Mundial de Clubs. No tothom l'aprecia. No tothom el valora. I bona part de l'afició passa bastant d'aquest "mundialet".

Jo no. Jo no passo. Jo el valoro. Jo, que una nit de desembre de 1992 em vaig llevar a les 4,30 de la matinada per veure en directe com el Sao Paolo de Raí ens guanyava la Intercontinental... jo, no passo. Des d'aquella nit de fa catorze anys que espero la revenja. Així que vull guanyar aquest mundial.

Per mí aquest Mundial de clubs és un campionat de prestigi. Hereu de l'extinta Copa Intercontinental creada l'any 1960, el torneig ha viscut diversos canvis de nom i de format que, sens dubte no han col·laborat a identificar-lo com un torneig estable. Copa Intercontinental, Copa Toyota, Mundialet, Copa Mundial de Clubs FIFA...

Des de fa uns anys, però la FIFA sembla decidida a fomentar una competició que té la virtut de ser l'única capaç de reunir als clubs campions de les sis confederacions mundials de la FIFA. I això, per mí, no és un detall menor. No qualsevol participa a la Copa Mundial de Clubs. Per ser-hi, has d'haver guanyat la Champions a Europa, la Libertadores a América, etc...

Però això no és igualment valorat a Europa com ho és a América, Asia, o Oceania, on el campionat té un enorme prestigi. A Europa, la Copa Mundial de Clubs, i abans la Intercontinental, té tres grans hàndicaps.

El primer és l'horari. El fet que els partits es juguin a les onze del matí hora europea no col·labora gens a que es percebeixi el campionat com un gran esdeveniment. La diferència horària dificulta molt el seu seguiment, i fa que no li prestem l'atenció que es mereix. Si és difícil seguir l'actualitat del mundial quan hi és el Barça, imagina't si no ets del Barça. ¿Us imagineu, però, que des de petits ens haguessim acostumat a veure la Intercontinental cada any, abans del Nadal, asseguts al sofà casa qualsevol dia a les 9 del vespre? ¿A que això ens hauria ajudat, al llarg dels anys, a veure-ho com algo tradicional i prestigiós?

El segon hàndicap, que en realitat és el primer, és el lloc on es celebra. Des de fa molts anys es celebra sempre al Japó, com a forma per a difondre el futbol a l'Àsia. Això, però, comporta grans perjudicis tant als equips europeus com americans. Primer, perquè la distància impedeix l'assistència massiva d'aficions, com succeeix a les grans finals continentals. I segon, pel problema horari tractat al paràgraf anterior. ¿Us imagineu que en comptes de fer-se al Japó es celebrés a Europa? ¿O un any a Europa i un altre a América? ¿o que senzillament la seu fos rotativa, de manera que la diferència horària només la patissim un de cada quatre anys, no cada any?

El tercer hàndicap, per al futbol europeu (i per a l'aficionat europeu) és el problema més greu. Per què és estructural i no es pot canviar, com els dos anteriors. Es tracta de la mateixa concepció del torneig. Perquè a diferència d'un mundial de seleccions, on les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica, són cada vegada més petites, en el món dels clubs les diferències nord-sud, o Europa-Àfrica són cada cop més grans. Els millors futbolistes d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania juguen a clubs europeus. ¿Quin és el club del món amb més internacionals brasilers? El propi Barça. Un club europeu que té el millor equip del món, no per tenir als millors jugadors europeus, sinó als millors americans i al millor africà.

Això, extrapolable a molts altres clubs europeus, fa que els aficionats europeus al futbol vegin en rivals com l'América de Méxic o l'Internacional de Porto Alegre equips de segon nivell. Si els millors mexicans i brasilers són a Europa, que podem trobar a l'Amèrica o al Porto Alegre? Ja no parlem del Jeonbuk coreà, de l'Ahly egipci o del Auckland City neozalandés. Per a aquests equips enfrontar-se amb el campió europeu és un repte. Un esdeveniment. I també ho és pels equips americans, desitjosos demostrar la no inferioritat del futbol americà...i de que els clubs europeus es fixin en els seus jugadors per a fer suculents negocis. Per això han guanyat més Intercontinentals els equips americans que els europeus. I per això hem vist com els aficionats de Boca Juniors, River Plate, Sao Paolo o Peñarol han celebrat la Intercontinental com nosaltres només celebrariem una Champions.

A un equip europeu, sempre favorit, sempre se li recorda més la Intercontinental si l'ha perdut que si l'ha guanyat. Dit d'una altra manera, els europeus tenen més a perdre que a guanyar.

D'altra banda, també està el tema econòmic, és clar. Cada club cobra de la FIFA un milió de dolars només per participar al Mundial. Això, que per a l'equip egipci, el coreà o l'americà és una benedicció del cel, per al campió europeu és pecata minuta. El Barça cobraria més del triple per un sol amistós al Japó.

Si a això afegim que les dates del Mundial coincideixen amb les de les competicions europees, amb el risc de lesions i de cansament que això suposa, és fácil concloure que la Copa Mundial de Clubs, en definitiva, representa més amenaces que oportunitats per a un club europeu. I clar, els clubs de la UEFA no estan per la tasca de contribuir a potenciar aquest torneig parlant de noves seus, noves dates, nous formats, més equips...¡¡¡¿Més equips?!!! Es reuneixen els del G-14 i més o menys venen a dir "aquest marró, que se'l mengi el campió d'Europa, que per algo és campió d'Europa, però a la resta deixeu-nos tranquils...".

A pesar de tot això, jo segueixo considerant aquest mundial com un torneig de prestigi, que s'ha de valorar, i que el Barça hauria de fer tot el possible per guanyar. No pot ser que el Barça no estigui a aquest palmarés ( http://es.wikipedia.org/wiki/Copa_intercontinental). Tots els grans clubs del món tenen la seva Intercontinental menys nosaltres. I la veritat, només els perdedors li diuen Copa Toyota. Perquè en el fons, tothom la vol jugar, i guanyar. Però molt poquets poden fer-ho. I amb lo difícil que és jugar-la, em fa ràbia que sembli que ens faci mandra jugar-la. És un campionat molt prestigiós a tot el món excepte a Europa, que no podem menysprear amb la nostra altiva pose de suposada superiotat europea.

I per acabar, me la jugo amb un pronòstic: aquest any, la Copa Mundial de Clubs (o Intercontinental) la tornaran a guanyar els americans. Vaja, que la guanyarà l'equip amb els millors americans del món, que és el Barça. Perquè, a diferència de l'equip europeu que va jugar la Intercontinental del 92, el Barça d'aquest 2006 és un equip super americanitzat. I segur que Ronaldinho, Saviola, Edmilson, Deco, Motta, Messi, Belletti, Sylvinho, Márquez i Geovanni Dos Santos veien la Intercontinental per la tele quan eren petits. Ells sí la podien veure a les 9 del vespre. I veien com celebraven els triomfs les aficions de Sao Paolo o Buenos Aires. Per això ara els fa il·lusió. I per això ara, per fí, la guanyarem.

Quatre victòries i un funeral

Diuen que quan el Barça guanya i el Madrid perd és com una doble victòria per als culés. Doncs avui, en futbol, doble victòria: Barça 1, Real Societat 0; i Sevilla 2, Real Madrid 1. Una jornada més (o una jornada menys, segons com es miri), i el Barça li treu tres puntets més al Madrid. Ja en portem 4 de distància.

El Barça ha rebut al Camp Nou a la Real Societat, penultim a la classificació amb només 6 punts a la taula. I el resultat ha estat 1 a 0. El gol, com no, ha tornat a ser de Ronaldinho, que amb onze gols, torna a situar-se al primer lloc de la taula de golejadors, com Kanouté. Sembla mentida que jugant contra un equip que només ha guanyat un partit en tota la temporada haguem acabat demanant l'hora a làrbitre. Però no és fàcil jugar amb la ressaca de la victòria al Werder Bremen, i amb les maletes preparades per marxar a Japó. El d'avui era un partit de tràmit que s'havia de passar de forma ràpida. L'únic important era assegurar els tres punts i que no hi haguessin lesionats. Així que podem concloure que s'han acomplert els objectius.

Tot i així no vull deixar passar alguns detalls. Primer de tot, constatar l'enorme estat de joc de Ronaldinho. No només ha tornat a decidir amb un gol seu, sinó que ha estat molt present en tot moment, i ha tornat a crear un parell d'ocasions espectaculars. També valoro com a molt positiu el partit de Giuly, imprimint rapidessa i profunditat a la banda dreta, per on han arribat totes les ocasions, inclosa la del gol del Gaucho. I com que, tal i com va aquest blog, és inevitable analitzar el joc de Guddjohnsen, diré que segueix el seu creixement. Tot i que no hagi marcat ha fet un bon partit. Com els darrers partits, segueix pressionant a la defensa rival com no feia a principi de temporada, i cada cop es posiciona millor al camp. Avui, a més, s'ha inventat una falta (que no era) perquè Ronaldinho provés sort des de fora l'àrea, i ha fet una gran jugada en la que li han anul·lat un gol. Ha estat una llàstima que l'àrbitre no premiés amb el gol el magnífic control orientat i el xut que ha fet des de fora l'àrea i que ha acabat dins la porta realista.

Barça a banda, el partit m'ha deixat una imatge molt trista : la de la Real. La Erreala, com diuen a Donosti. Un club històric, que sempre m'ha caigut simpàtic, i al que veig com es precipita tot solet al pou de la segona divisió.

Dol veure com un club tant prestigiós com la Real ha perdut la personalitat d'aquesta manera. Veient la Real amb un porter xilé (amb tots els respectes pels xilens), amb sis estrangers al planter (amb tots els respectes pels estrangers) i amb l'andalús Jesuli de mitja-punta (amb tots els respectes pels andalusos), me n'adono de fins a quin punt la Real ha perdut el nord.

Perquè el pitjor no és baixar a segona, sinó lo difícil que és tornar a pujar a primera quan has caigut al pou. I si no que li preguntin a l'Sporting de Gijón, un altre històric que va arribar a ser gran gràcies a l'excel·lent tractament que li va donar a la seva cantera (El Mareo), que va caure al pou de la segona ja fa 8 anys, i que encara no ha trobat el camí del retorn.

I l'altra partit de la nit, doncs lo dit: 2-1, el Sevilla ha pogut amb el Madrid. El Sevilla confirma què està en el seu moment de la història, i que va a totes. I el Madrid, que ja ha perdut tres partits en lo que va de lliga. Per cert: ¿Capello no havia assegurat que només perdria tres partits en tota la temporada?

La tercera de les victòries anunciades al titular té també a veure amb el futbol. I és que l'anunci del Barça de que demandarà a Le Monde és tota una victòria. Perquè significa que el Barça no té res a amagar, i que està disposat a que un jutge investigui el cas a fons. Que el Barça hagi anunciat que farà aquest pas (els altres clubs no ho han fet, de moment) és una gran victòria.

La quarta victòria és la que avui ha aconseguit l'equip d'handbol del Barça que, portat en volandes per un abarrotat Palau, ha derrotat al Montpellier, i ha aconseguit el passi a quarts de final de la Lliga Europea. Sembla que en handbol no està tot perdut.

La mala notícia del día, però, l'ha posat el Barça de bàsquet. Ha tornat a perdre. Avui, contra l'Unicaja. Sí, ha jugat millor. Només ha perdut de tres. Però ha perdut, al cap i a la fí. Again. La situació de l'equip de bàsquet, amb 7 derrotes en 12 jornades de lliga, és tot un funeral. O no?